(1) Escola Nova 21: cavall de Troia de l'ensenyament públic (COS Educació)

Potser et preguntes què hi fa CaixaBank aquí, oi?

(1) Escola Nova 21:

cavall de Troia contra l’ensenyament públic

[COS EDUCACIÓ, 8-XI-2016]

Companyes de la sectorial d’Educació de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) han iniciat la publicació d’un seguit d’articles –incisius, sucosos, demolidors– contra l’enèsim intent per acabar de rebentar l’educació pública tot apel·lant a pràctiques pedagògiques suposadament modernes, avançades, progressistes i enrotllades i tot. Si aquests textos t’ajuden a pensar i a organitzar-te per defensar una educació pública, socialment emancipadora, lliurement catalana i digna quant a les condicions laborals i salarials de qui hi està implicat, fes-ne difusió. Bo per pensar, bo per actuar.

***

El capitalisme no té fre, avança sense escrúpols per terrenys que pensàvem que no gosaria perquè la gent encara tenia consciència de l’esforç i la lluita que havia significat bastir aquells serveis públics que fan possible una certa cohesió social. 

L’escola pública ha esdevingut, ja fa anys, objecte de desig per part d’elits econòmiques i ara, gràcies a la situació d’anòmia generalitzada en què el consum i el miratge de fer-nos creure que determinats paradigmes educatius són més respectuosos amb els infants quan en realitat és tot el contrari, ens han portat a la situació que un ampli sector de la societat –tant docents com famílies– maldin per formar part de les elits educatives presentades sota el nom d’Escola Nova 21.

No debatrem, aquí, quin ha de ser el model pedagògic a seguir. En primer lloc, perquè no creiem que n’hi hagi un de sol com algunes vegades se’ns vol fer creure: a banda dels currículums que s’han anat posant al dia i que cada vegada són més oberts en la manera com cal concretar-ne els objectius i continguts, els claustres de cada escola proposen els materials, espais, activitats, experiències, que pensen que poden ajudar els infants a desenvolupar les seves capacitats i, amb els anys, a assolir les competències per esdevenir persones capaces de viure.

Quan diem que no hi ha un únic model pedagògic no afirmem que tot s’hi val. És cert, hi ha escoles que viuen arrapades a enfocaments desfasats, a maneres de fer que no connecten amb l’infant. Però és el Departament d’Ensenyament qui ha de vetllar per a posar al dia els centres proposant formació i un acompanyament de les mestres. En comptes d’això, s’inhibeix del seu paper i propicia que iniciatives com Escola Nova 21 siguin acollides amb entusiasme per mestres, i fins i tot per associacions de mestres, que deuen veure amb bons ulls que la tasca que correspondria al Departament sigui privatitzada. 

Escola Nova 21 implica la naturalització de pràctiques antipedagògiques, com ara el fet de seleccionar una llista de centres, tant públics com concertats, i publicitar-los com a mostra de centres avançats.

Com exclamava una professora d’un d’aquests centres, ben cofoia d’ésser escollida entre aquesta elit, “Diguem-ho clar: hi ha escoles que s’ho curren i escoles que s’ho curren menys.” Aquesta afirmació sense fonament (és que ha anat, ella, a veure com treballen les escoles que no apareixen a la selecta llista?) sintonitza amb allò que afirmava fa poques setmanes el director d’una escola privada de la Bonanova, el qual treballa per Escola Nova 21, quan explicava que al seu centre la jornada escolar s’estén de dos quarts de nou del matí a dos quarts de sis de la tarda. És a dir, es tracta de veure quina escola s’ho “curra” més, en una cursa que ens aboca a situacions d’asfíxia com la que viuen companyes en centres en què s’han de quedar cada dia dues i tres hores més enllà de l’horari laboral per assumir càrregues de feina inabastable per plantilles retallades, o bé mares que renuncien a demanar reducció de jornada perquè això denota poques ganes de fer feina.

A banda de publicar en la seva web una relació d’escoles tant públiques com concertades que no sabem qui ha considerat avançades, Escola Nova 21 proposa un programa per a la transformació de les escoles que, repetim-ho, hauria d’assumir el Departament, on només hi entrarà una selecció de centres. La qüestió és tenir els centres competint entre ells, i n’és una mostra l’espectacle trist a què assistim any rere any amb motiu de les portes obertes als centres: campanyes de màrqueting per no punxar en la matrícula, disseny de tríptics, vídeos amb música enrotllada, etc. Competir per tenir més matrícula, competir per rebre formació i, és clar, competir per cobrar un sou digne que variarà en funció de resultats de proves, una pràctica que ja s’ha demostrat que és inútil i tramposa. 

L’intercanvi entre escoles s’ha d’emmarcar dins de programes promoguts pel Departament i no com el fruit de la mercantilització més menyspreable que moltes d’aquestes escoles ja van començar a practicar abans del naixement d’Escola Nova 21: “Si vols venir a visitar la meva preciosa escola PÚBLICA!!…! PAGA, així mentre tu mires embadalit materials exclusius que podem comprar obrint l’escola una tarda –perquè sabem que hi haurà cua de mestres devotes disposades a tot –fins i tot a costejar-se de la seva butxaca càmeres reflex costosíssimes que constitueixen el kit imprescindible del mestres d’aquestes escoles, fins i tot a treballar gratis, `voluntàries´, en diuen– nosaltres fem calaixet per comparar-ne encara més.” Escoles que s’autoproclamen “espais harmònics”, en què el temps i l’espai esdevenen un continuum –no es pot trencar l’harmonia–, escoles que trinxen la que hauria de ser la nostra divisa: la millor escola és l’escola pública més propera. Elles expliquen amb orgull que les famílies canvien de casa per poder-hi entrar, no hi fa res la gentrificació de barris i de poblacions. Ens diran que les famílies tenen dret a la millor educació dels seus infants, i és clar, la millor educació són elles, les escoles avançades.

Un altre punt que defensen els gurus d’Escola Nova 21 és l’estabilitat de les plantilles. Nosaltres també la defensem però per canals que garanteixin la igualtat d’oportunitats, com ara la borsa de treball o les oposicions. Amb tot, no és aquesta la via defensada pels integrants d’Escola Nova 21: ja fa temps que el vergonyós desplegament del Decret de Plantilles contingut a la Llei d’Educació de Catalunya permet que cada vegada més centres triïn a dit els mestres que integren els claustres. El Departament s’ha encarregat de proporcionar a les direccions dels centres –qui escull aquestes direccions?– excuses per justificar la tria de candidats. Aquests processos, tenint en compte que es tracta d’escoles públiques, serien titllats de corruptes si es tractés d’altres àmbits del sector públic. Ara bé, aquí el col·lectiu de docents amb la complicitat dels sindicats amagant el cap sota l’ala en nom de la UNITAT, s’ha avingut a aquest funcionament antidemocràtic i de la pràctica desaparició de la Borsa de treball ni se n’han lamentat: s’escullen les vacants a dit i les substitucions una mica llargues també. I si ets l’afortunada els companys se n’alegren: “Que bé, quina sort!” És això: qüestió de sort… D’aquesta manera els claustres on abans s’hi podien discutir aspectes importants de l’educació han acabat convertits en reunions informatives: les direccions manen, tothom acata –si és que vols continuar treballant a l’escola–. Ara no hi ha claustres, som tots amics! L’estil docent de cada mestra s’unifica i, així, l’infant viu una realitat paral·lela al món real: perquè el món real és lleig, brut, té joguines de plàstic… Nosaltres som el bé, un somni fet realitat, la virtut encarnada… amb el suport de la Caixa –què hi fan, els banquers, a Escola Nova 21?–.

I darrere de tot això la lluita fratricida entre centres públics, la lluita fratricida entre mestres, la manca quasi absoluta de solidaritat!

Nosaltres defensem l’educació pública, la renovació pedagògica per a tothom, gratuïta i pública. Defensem la Borsa de treball i el rebuig de l’amiguisme. Lluitem per escoles que respectin les persones: que les mestres no siguin mirades des de la sospita. Que en comptes d’haver de perdre temps a desemmascarar aquesta destrucció gradual de l’escola pública ens puguem dedicar a treballar pels infants. És això, ni més ni menys, el que defensem.

Elisabet Bermejo és professora d’Educació Secundària i militant de la Coordinadora Obrera Sindical (COS)

Maria Borrut és mestra d’Educació Infantil i militant de la Coordinadora Obrera Sindical (COS)

***

Post scriptum (meu, del Gerard): des que el govern de Convergència i Unió de la Generalitat de Catalunya –amb el suport d'ERC i amb  Irene Rigau al capdavant de la Conselleria d’Ensenyament– iniciaren la darrera gran ofensiva contra l’educació pública el 2012 i els sindicalistes professionals de les organitzacions grogues (USTEC, CCOO i UGT) rebentaren la vaga assembleària d’aquella tardor, el panorama a l’educació és de terra cremada. No s’ha recuperat res del que es va perdre aleshores, i el Decret de plantilles ha acabat polvoritzant la Borsa de treball, veritable fonament de l’escola pública mentre tot el professorat no sigui estable.

Per comprendre la meva perspectiva respecte a d’on venim, pots llegir: Crida urgent a la solidaritat per l'educació pública catalana (VilaWeb, 3-IX-2012).