RECORD DE RAMON JULIBERT I TORRAS (1929-2013):
EL SENYOR QUE CANTAVA AL METRO
[EL VIDRE AL COR, 1-VI-2015]
Gerard Horta
Gerard Horta
Ell deia que no cantava, sinó que estudiava, que es preparava
per cantar.
Me’n recordo a la fi dels anys setanta que de tant en tant el veia recorrent amunt i avall l’andana de la línia verda a l’estació de Passeig de Gràcia, tot cantant. Si érem a prop, el saludava amb un “Bon dia!” i ell retornava la salutació amablement, de paraula o amb la mirada. M’he emocionat veient-ne el documental.
La seva mirada tendra em va colpir des de la primera vegada que el vaig veure i escoltar, i més sent jo un adolescent amb totes les ferides obertes. I el fet de ser al metro i sentir un home que canta, que et du a altres mons que, en efecte, són aquí. Amb tota la naturalitat, això formava part de la quotidianitat d’aquesta estació.
Després del feixisme –el silenci als carrers–, amb el temps, vingué el nou ordre postfeixista municipal del PSC-PSUC(ICV-EUiA)-ERC: Canal Metro. Van pispar un projecte autònom i convertiren les andanes en espais per a la propaganda política i el consum, i durant dècades ens massacraren el cervell, les oïdes, els timpans. Mai no vaig sentir l’Ovidi i el Toti al metro de Barcelona... Com podia plantar cara, una sola veu, contra la maquinària impune dels sons del poder?
Ell vivia en condicions extraordinàriament humils. I malgrat tot no parà de cantar.
La història de l’univers, la història de totes les històries, és en una sola història petita més de l’existència col·lectiva dels carrers de la nostra ciutat, Barcelona. Aquí, la passió d’un home per la vida feta cant.
Me’n recordo a la fi dels anys setanta que de tant en tant el veia recorrent amunt i avall l’andana de la línia verda a l’estació de Passeig de Gràcia, tot cantant. Si érem a prop, el saludava amb un “Bon dia!” i ell retornava la salutació amablement, de paraula o amb la mirada. M’he emocionat veient-ne el documental.
La seva mirada tendra em va colpir des de la primera vegada que el vaig veure i escoltar, i més sent jo un adolescent amb totes les ferides obertes. I el fet de ser al metro i sentir un home que canta, que et du a altres mons que, en efecte, són aquí. Amb tota la naturalitat, això formava part de la quotidianitat d’aquesta estació.
Després del feixisme –el silenci als carrers–, amb el temps, vingué el nou ordre postfeixista municipal del PSC-PSUC(ICV-EUiA)-ERC: Canal Metro. Van pispar un projecte autònom i convertiren les andanes en espais per a la propaganda política i el consum, i durant dècades ens massacraren el cervell, les oïdes, els timpans. Mai no vaig sentir l’Ovidi i el Toti al metro de Barcelona... Com podia plantar cara, una sola veu, contra la maquinària impune dels sons del poder?
Ell vivia en condicions extraordinàriament humils. I malgrat tot no parà de cantar.
La història de l’univers, la història de totes les històries, és en una sola història petita més de l’existència col·lectiva dels carrers de la nostra ciutat, Barcelona. Aquí, la passió d’un home per la vida feta cant.
“Disfruto del
passat, disfruto del present, però el que més m’agrada és parlar del futur, i
fer-ho!”
Amb gratitud de tot cor, senyor Ramon!
Hi ha instants, al metro, en què de cop i volta enllaço ressons antics i només sento la teva veu. I t'acompanyo en el viatge, company. Voldria una ciutat que canta, sempre i arreu... Tu, sense saber-ho, també eres Rosa de Foc.
Hi ha instants, al metro, en què de cop i volta enllaço ressons antics i només sento la teva veu. I t'acompanyo en el viatge, company. Voldria una ciutat que canta, sempre i arreu... Tu, sense saber-ho, també eres Rosa de Foc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada