ENTREVISTA A Paco Ibáñez:
el monstre, les
cançons i la utopia
[EL TRIANGLE, 11-XI-1996]
Gerard Horta
Prèvia (21-VIII-2015): El
vaig conèixer de petit, i encara recordo alguns dissabtes a la tarda en què ma
mare, mon pare, mon germà i jo els passàvem a casa seva, prop de la plaça
Adriano de Barcelona, i també algun cop que venia a casa amb la seva companya aleshores, que no me’n recordo del nom. El vincle fou per la relació del Paco amb el Xavier Ribalta, vell amic
de la família. Per a l’homenatge a Joaquim Horta dut a terme a l’Ateneu Barcelonès (10-IV-2014) que organitzaren en Francesc Rodon i l’Ignasi Riera arran de la mort de mon pare (set mesos abans), el Paco agafà un avió des de París per arribar tot just al final de l’acte i homenatjar-lo, i se’n recordà amorosament de ma mare Paula, una dona basca com ell, i ens cantà amb tota la seva bellesa (també hi fou el magnífic Toti Soler) –disposeu d'aquest enllaç amb les actuacions al final– . El millor elogi que puc fer-ne és que continua sent un guerrer per
la llibertat amb el cor bategant sense por d’expressar el que pensa: tot ell vessa vida.
Quin home... per sempre Paco, t'estimo company! No hi ha blanc ni negre en el blau de les estrelles!
***
Paco Ibáñez va apropar-se a la música i a
la poesia a l’adolescència. Se’n va fer un company fidel i va anar creixent
compartint aquesta sensibilitat amb tots nosaltres, per incitar-nos a
remoure’ns amb amor, sensibilitat i ràbia contra les misèries espirituals i
materials d’un món en convulsió contínua. Ell ha donat veu als qui són obligats
al silenci, ell ha donat veu a la consciència crítica de les generacions de les
últimes quatre dècades. I així, amb el temps, el 20 de novembre vinent el Paco
farà 62 anys. La seva mirada, la seva veu i el seu cor continuen sent joves,
lluminosos i plens de vida. Des de les pàgines d’aquesta petita barcassa de
bojos que és El Triangle felicitem i escoltem el nostre estimat trobador.
El teu
pare va ser combatent republicà i es va haver d’exiliar. L’any 1948, amb
catorze anys, tu també vas conèixer el camí de l’exili. Com es viu la derrota, l’odi, la mort, la
fam, el dolor, com se suporta el desconsol col·lectiu dels vençuts?
La derrota
col·lectiva s’expressa en les petites derrotes de cada un, les derrotes de
trobar-te tipus que s’assemblen més a les bèsties que a les persones i que et
recorden la derrota general. A ningú no li agrada que l’humiliïn, un ha de fer
el cor fort i resistir, resistir i resistir. Llavors la vida et col·loca al
davant persones que valen, que tenen llum i que t’ajuden a suportar la derrota
individual i col·lectiva, i a entendre que pots invertir les derrotes, que una
derrota és un episodi i que en algun moment pots aconseguir i guanyar allò que
els teus pares i els teus avis van perdre.
El
1964 enregistres el primer disc.
Aleshores pensaves que arribaria el 1996
i que al llarg d’aquest període no hauries parat de cantar?
Ni podia
somiar-ho. Mai no he pensat en termes del que faré l’endemà ni he especulat
sobre el futur. Les circumstàncies, la gent, sou vosaltres els qui m’heu
demanat que cantés una altra cançó. Cantant-ne una altra i una altra he arribat
fins ara, i continuo cantant. Ha anat així i per a mi és un plaer.
És el
mateix cantar a “la pell de brau” dels anys seixanta i setanta que a la dels
anys noranta? Què ha canviat en les dinàmiques culturals d’Espanya?
Ha canviat que fa
vint i trenta anys hi havia una societat que volia trencar tot allò que
l’asfixiava. L’enemic era el feixisme, el franquisme, un monstre amb noms i
cognoms. Pensàvem que un cop ens haguéssim tret del damunt el monstre podríem
fer moltes coses. Al cap de 25 anys el que ha passat és que la societat mateixa
s’ha convertit en el monstre, la qual cosa és encara més fotuda. La immensa
major part de la societat està idiotitzada, aburgesada, esclafada moralment. De
quina manera pots aixecar aquest cadàver?
Com et
comuniques amb els xavals joves d’avui?
M’agrada que
siguin rebels, que no segueixin les pautes que els marquen la televisió, les
ràdios, els diaris, que no es comportin d’una manera tan estereotipada, malgrat
que nosaltres també tenim reaccions estereotipades que pensàvem que ens durien
fins al cim i que al capdavall ens han conduït a veure com es podria tot. Hi
havia una joventut que apostava per Brassens, per Sartre, per Cervantes, per
Molière; ara bé, d’una joventut que aposta només per Mario Conde, per Indurain
o per quatre ximples que empaiten una pilota de futbol, què pots esperar-ne? Si
amb els d’abans hem arribat a això no sé què farem amb els d’ara. També et
trobes joves que aposten per Brassens o per Yupanqui, que volen saber, i que
veuen un món molt més ampli que el món de butxaca que els volen vendre.
Vas néixer
a València, tens família basca, has viscut a Barcelona, al País Basc, a París,
a Madrid. Ara t’has establert novament a Barcelona, al carrer de València. Has viatjat una pila. T’han enriquit tantes
cultures, tantes ciutats?
Ha, ha, ha, home,
si et digués que no seria un pecat haver nascut! Oi tant que m’han enriquit! És
com si haguessis anat fent una col·lecció de perfums, dites, somriures i
generositat que has trobat a cada lloc. Amb això t’adones que el món està
habitat per persones i que n’hi ha que volen enfrontar-nos els uns amb els
altres, si de fet el que cal és que ens donem la mà els uns als altres.
Parlant de
donar la mà: a Madrid entenen que hi ha altres cultures en aquest planeta que
no són la castellana i que un pot intentar ser persona i ser solidari des de la
seva pròpia identitat?
Allà la cultura de
l’imperialisme és tremenda. De ben petit a l’escola ja et fiquen al cap que el
castellà és la llengua universal, igual que ara ho és l’anglès. Qualsevol cretí
que diu una cosa en anglès avui, o en castellà ahir, sembla que digui una cosa
“universal” perquè ho diu en aquestes llengües “universals”, i resulta que pot
estar dient autèntiques bajanades, però, és clar, són els amos del món, encara
que en aquests idiomes es puguin dir coses meravelloses. En general, des de la
seva perspectiva, la llengua de les
altres cultures són perquè s’entenguin els animalets, els peixets. Es tracta
d’una mentalitat nefasta. Cada cop que sóc al País Basc o a Catalunya em fan
gràcia els qui manifesten, des d’això que ara com ara se’n diu Espanya, que els bascos i els catalans són espanyols.
Un tipus de la Meseta no ho entén, el
mapa que li han explicat no el toca ningú, és per sempre i el defensen
amb furor. El rei i González i Aznar han afirmat més d’un cop que enviarien
l’exèrcit si bascos i catalans proclamaven la independència. Fixa’t a les mans
de qui es posa el destí de la gent... Implica tanta falta de sensibilitat. Si
el català o el basc desapareixen, a Madrid se’ls en fot completament, això és
de cretins, d’una falta de consciència absoluta. És un problema de vivències.
Com veus
la Cançó? A què respon que les institucions
i el poder mediàtic ens omplin de Llach, Bonet, Rossell i Serrat, i que
l’Ovidi el marginessin en l’oblit, o que el Pi de la Serra, el Xavier Ribalta, el Toti Soler, el Pau Riba
en el rock, estiguin condemnats a l’ostracisme?
Això és inherent
al poder, que se subdivideix en milers de petits poders. Un d’aquests poders és
el del qui dirigeix una ràdio, una revista, una programació: tots ells,
discriminadament, van apartant i van
tapant amb sorra la crítica de debò a fi d’acabar d’extirpar el poc que li
queda de consciència a la gent, fins a aconseguir que la gent s’oblidi de
l’Ovidi, del Xavier, del Toti, el Quico, el Pau. Tothom es queda molt tranquil
amb la panxa plena i el futbol i les corridas. Actualment no hi ha opinió
pública, la gent va a la seva. La gent ni s’assabenta d’aquestes marginacions.
La culpa és dels qui manipulen, que són els qui proposen, i de tots els qui es
deixen manipular com si fossin un ramat d’ovelles, que són els qui disposen.
Amb el
Xavier Ribalta heu fet la meitat del camí junts, i ara continueu tocant
plegats. L’amistat supera tots els obstacles?
L’amistat, quan és
produeix, és instintiva, una mena d’admiració mútua. Després l’alimentes amb
els fets, que els vas valorant. Si trenta anys després som més amics que abans
és que l’amistat supera tots els obstacles.
Amb Xavier Ribalta i Juan Cedrón (Barcelona, 1976).
Foto: Manel Ermengol.
Com és
això que els catalans tornem a tenir-te entre nosaltres, i amb l’oportunitat de
veure que s’ha reeditat la teva discografia?
Per circumstàncies
sentimentals i per records. Jo havia viscut a Barcelona quatre anys, quan tu
eres un marrec que venia a casa, i el record que en tenia era un bon record.
Entre les circumstàncies i el record sóc aquí. M’hi trobo a gust, m’hi trobo
bé, em sento acompanyat, cosa que no em sentiria en una altra banda d’aquest
país. Tinc sort, Barcelona és un petit París. El paisatge el fan les persones i
hi ha milers de detalls que em confirmen aquesta impressió. Enlloc em conviden
tant com a Catalunya, em passa molt sovint: prenent un cafè, menjant, en un
taxi. No em deixen pagar! Sóc igualment conegut a Sevilla, a Bilbao, a
València, i allà això no em passa. Aquí hi ha una comunicació especial: us
comunico i em comuniqueu.
Al llarg
dels anys que has viscut, què ha canviat i què ha quedat de la teva mirada
sobre la vida, sobre el món?
Collons, quina
pregunta! Naixem, vivim, morim... és senzill. El món és bell, cada cop en sóc
més conscient de la seva increïble bellesa. Però això ha d’anar acompanyat pel
joc espiritual de les persones que l’habitem. Un va esdevenint tolerant, ets
exigent amb un mínim de coses fonamentals... el que veig ara és per ficar-se
sota el llit i no sortir-ne. El món té tot el temps del món perquè les coses
canviïn.
Tota la
poesia que has cantat i musicat representa la condició humana d’una part de la
Terra?
Representa els
valors pels quals estem respirant. Aquestes creadors i creadores són els grans
reporters de la vida, ells l’han fotografiada amb grandesa i jo em limito a
exposar aquestes fotos. Instintivament tots ells ho han escrit per oferir-t’ho,
perquè et sigui útil, i ho han fet amb talent. Tinc el privilegi de
treballar compartint públicament aquests pensaments i aquestes emocions. És
com si et toqués la grossa cada cop que et lleves. Veus altres persones
obligades a fer una activitat, si és que en tenen alguna, i t’adones de la sort
que tens.
De tota manera
això no significa que m’adormi a la palla. L’altre dia vaig veure un
treballador que per la seva feina en un supermercat està a dos graus de
temperatura tota la jornada de feina. O això o l’atur, em deia ell. Com ho
resols? Cantant perquè la gent prengui consciència, malgrat l’estupidesa. Viure
o deixar-hi la pell.
George Brassens i Paco Ibáñez.
Tu
enviaries la classe política i els funcionaris culturals a l’escola?
Seria una tasca
inútil. El seu estómac es gegant, pot pair-ho tot; el seu cor és minúscul, no
sent res. Prometen i enganyen, fan el seu jardí a costa nostra. En definitiva
són els servidors dels grans capitalistes. No cal que vagin a l’escola, només
han de tenir qualitats per ser bons criats.
El
vuitanta per cent de la humanitat pateix
la pobresa, però a Occident s’opta pel cotxe, el televisor, les presons, els
manicomis i els hospitals. Fem pudor de cementiri?
Sempre ha succeït
el mateix, la realitat és amarga. Els reflexos de llum són fugaços. Acaba una
guerra aquí i en comença una altra allà, guerres i ambició... Dintre d’aquesta
lògica veig el futur del color de les formigues: negre. Tanmateix, per
temperament i per cultura tinc fe que vindrà una altra cosa. Però és difícil,
abans deien que el partit de futbol a la setmana era l’aliat de Franco. I ara
de qui són aliats els catorze partits a la setmana? I tothom feliç en el túnel.
On són les persones i on són les bèsties? Com pot reduir-se l’existència a una
porteria de futbol?
A l’Ateneu Barcelonès,
per l'Homenatge a Joaquim Horta (10-IV-2014).
Jordi
Pujol afirma que donar suport als “okupes” és fer un “elogi del desordre”. És
més violent defensar-te de la brutalitat policíaca o que a Barcelona hi hagi
70.000 habitatges i locals buits mentre centenars de persones, moltes de més de
setanta anys, han de sobreviure al carrer dies i nits, tardors i hiverns?
Hi ha “okupes”
perquè hi ha pobresa i atur. Com pot
aconseguir un pis qui no té mitjans per fer-ho? El desordre és Jordi Pujol i
tot el que ell representa com a servidor dels amos del gran capital. Ells sí
que generen desordre en la ment i en el cos de les persones. A aquesta gent
tant se li’n dóna que hi hagi persones velles i joves vivint i morint al
carrer. Com ho podem capgirar?, la gent s’hauria d’ajuntar i rebel·lar-s’hi,
però cal ser conscient perquè això passi. Si no és així, és clar, en Jordi
Pujol dirà el que vulgui i tothom s’ho empassarà. L’ordre que representa és
l’ordre de morir al Raval per inanició, ben calladets i planxadets, l’ordre del
cementiri. I no trobo un moviment massiu d’indignació arran d’aquesta constatació de la situació.
Tanmateix, penso
que la veu de l’esperança serà sempre jove. S’ha de tenir fe, esperança, creure
en les coses i creure en la utopia, això és el motor de la vida, això és el que
et manté viu. La vida en si és el que més s’assembla a la joventut. Aquí es
retroben utopia, fe i joventut, tot va junt. Visceralment un comença a patir
problemes, però moralment tot allò en què creus és el que et permet continuar
respirant amb l’anhel de viure en aquest ball de llàgrimes.
Discografia
(1es edicions)
“Les uns par les
autres”, EMEN, 1964.
“Les uns par les
autres-II”, EMEN, 1967.
“Les uns par les
autres-III”, EMEN, 1968.
“Paco Ibáñez a
l’Olympia”, EMEN, 1969.
“Paco Ibáñez canta
Pablo Neruda”, Ariola, 1978.
“Flor de tiempo”,
Ariola, 1979.
“Paco Ibáñez canta
Brassens”, 1980.
“Por una canción”,
PDI, 1990.
“A galopar”, PDI,
1992.
PDI acaba de
reeditar en CD la discografia de Paco Ibáñez, 1996.
Entradetes que vaig seleccionar-ne:
“Fa 25 anys l’enemic era el monstre del
feixisme, amb noms i cognoms. Ara la societat mateixa s’ha convertit en el
monstre.”
“La immensa major part de la societat està
idiotitzada, aburgesada, esclafada moralment.”
“A Madrid se’ls en fot completament que el
català o el basc desapareguin. Això és de cretins, d’uns falta de consciència
absoluta.”
“El món és bell, però això ha d’anar
acompanyat pel joc espiritual de les
persones que l’habitem.”
“On són les persones i on són les bèsties?
Com pot reduir-se l’existència a una porteria de futbol?”
“El desordre no són els ‘okupes’. El
desordre és Jordi Pujol i tot el que ell
representa com a servidor dels amos del gran capital.”
“Al poder tant se li’n dóna que hi hagi
gent vivint i morint al carrer.”
“L’ordre que representa Jordi Pujol és el
de morir al Raval per inanició, ben calladets i planxadets, és l’ordre del
cementiri.”
“S’ha de tenir fe i esperança, creure en
les coses i en la utopia, això és el motor de la vida.”
