EMANUEL SWEDENBORG, ENTRE DOS MÓNS
[AVUI, 23-XI-2000]
Gerard Horta
[Emanuel Swedenborg, El habitante
de dos mundos. Edició i traducció de C.A. Blom-Dahl i J.A. Pacheco. Trotta. Madrid, 2000.]
L’aparició d’aquest llibre aferma la reivindicació a Europa d’una
figura cabdal al segle XVIII que influeix poderosament sobre tradicions i
models culturals diversos i de la qual s’apropien diferents moviments socials.
El tret comú de la xarxa de connexions que es teixeix a l’entorn d’Emanuel
Swedenborg (Estocolm, 1688-Londres, 1772) s’expressa a partir de dos principis:
no hi ha un trencament entre l’àmbit físic i el metafísic, entre el terrenal i
el celestial (o l’infernal!), i cada individu pot accedir per ell mateix a la
transcendència, a comunicar-se amb la divinitat i amb “entitats invisibles”,
això permet prescindir del tot d’intermediaris –o sigui, del funcionariat
eclesiàstic–; i, en segon lloc, cal conjuminar la vivència experimental del món
i el conjunt de dades, informacions i coneixements empírics que anem comprenent
amb una concepció de les relacions personals i col·lectives fonamentada en
l’amor, en conseqüència tota injustícia legitimada o no per estats, lleis i
exèrcits ha de ser abolida i superada.
El valor del llibre rau que
els editors hi aclareixen els dos vessants vitals i existencials que
perioditzen la vida de Swedenborg. El noruec i cònsol a València Christen
Blom-Dahl, després de trenta anys d’estudi, ens informa dels contextos i les
valuosíssimes aportacions del savi suec a l’esfera del coneixement, car fins al
1844 Swedenborg escriu una vintena de tractats científics que en molts casos
anticipen d’una manera simplement genial troballes de la fi del segle XX
(concep partícules energètiques, geometritza i matematitza un món corpuscular
hipotètic, formula una teoria del magnetisme anticipant-se 173 anys al francès
Pierre Weis, avança en la comprensió astrofísica del cosmos i en les dinàmiques
i les configuracions celests, postula abans que Laplace, Kant i Lambert
l’existència de sistemes galàctics i metagalàctics, proposa teories pròximes a
l’actual nebular sobre la gènesi del sistema planetari, etc.!!!). Al seu torn, el professor d’història de
filosofia antiga i medieval a la universitat de Sevilla J.A. Antón Pacheco ens
introdueix a una magnífica selecció dels textos escrits entre el 1844 i la data
del traspàs, els classificats com a “visionaris” i “religiosos” pel relat que
efectua de les seves experiències, encabides dins el corrent ampli dels qui
acudeixen a les Escriptures per desautoritzar poders terrenals, el dels qui
conceben l’apocalipsi com a revelació del sentit profund i alhora
subjectivització d’un sentit des de l’interior individual, per al qual cada
esdeveniment significa una realització de l’esperit en el rumb de l’evolució.
Si l’esplèndid recull ens
alegra és perquè, fora de les suspicàcies, els rebuigs i les censures que el
suec ha patit als dos primers terços del segle XX, la recuperació de les seves
recerques al darrer terç situa de nou el paradigma científic occidental al
mateix nivell d’altres tradicions culturals a l’hora d’hostatjar Swedenborg en
un lloc preeminent dins el feixuc camí humà cap al racionalisme. Metafísic de
la mediació, ell aboleix la falsa barrera entre raó cientítifca i veritat
espiritualista. Traduït des d’Holanda fins al Japó, la llengua catalana encara
n’espera rebre els tresors.
Urbi et Orbi
Portar el cel a la terra
Científic matemàtic, filosòfic, anatòmic, físic, cristal·logràfic i
astronòmic, enginyer de mines, racionalista visionari de dos móns i viatger per
les nits fosques de la “conversió interior”, Swedenborg s’insereix en la
tradició d’éssers que en tenen prou amb la fe per justificar la seva pròpia
existència. Proper a les concepcions del pietisme alemany, practicant de
l’”espiritualisme” i la “sensibilitat” enfront de l’empiricomaterialisme
disgregador de les Llums –que divideix, separa i aïlla en bocins un univers
incomprensible si no és viscut com un conjunt interrelacionant-se
constantment–, precursor de l’ús modern de les tècniques de possessió abans de
la sistematització espiritista del XIX del nord-americà A.J. Davis i del
francès L.H.D. Rivail (a) Allan Kardec a partir d’una percepció de la matèria
–i de la “lletra”– com a manifestació llorda de la llum invisible que emana de
la preeminència de l’esperit, generadora de la conversió cap a la “veritat” del
cor dels homes, el pensador i experimentador suec participa de l’emergència
contínua escampada per Europa i les seves colònies que fuig de la persecució i
la rigorosa repressió per intentar realitzar ideals antics en contextos nous
per als europeus. El principi que guia la tempesta unifica deu mil maremàgnums
socials: “per la fe i la raó cap a déu”, així és transcendida l’aparent
oposició entre ciència i religió
El desenvolupament i
l’extensió del coneixement de déu fora –i en contra– dels canals ortodoxos i
institucionals infanta un il·luminisme cristià representat per figures com
l’espiritualista místic J. Böhme (1574-1624), Saint-Martin (1743-1803), el pare
de l’antroposofia i creador de les escoles Waldorf Rudolf Steiner (1861-1925),
el màxim coneixedor de l’esoterisme europeu que hi ha hagut des del segle
XVIII, René Guénon (1886-1951), convertit al sufisme, els russos V.S. Soloviev
(1853-1900), S. Bulgàkov (1871-1944) i N.A. Berdiaev (1874-1948). Són humans
que perpetuen tradicions antigues, beuen de l’hermetisme alexandrí del segle II
dC, i de corrents precedents grecs i egipcis de temps anteriors. Entreteixeixen
un cos comú, autèntic corpus referencial nodrit del conjunt gros de textos
retrobats i reinterpretats i de les noves obres que s’hi inspiren Al segle
XVIII, el teòsof F.C. Oetinger qualifica com a “philosophia sacra” tal corpus,
capaç d’operar el que A. Faivre (Accès de
l’ésotérisme occidental, 1996) conceptualitza com la metamorfosi, la
mutació interior de l’home, arran, però, no d’un pensament discursiu, sinó
d’una revelació narrativa d’allò amagat. Un coneixement no teòric sinó pràctic,
que a l’igual de l’experiència alquímica “transmuta l’adepte des de dins”.
Posem en relleu el que C. Campbell
i S. McIver exposaven el 1987 dins la revista Social Compass: ni la cultura instituïda com a científica ni la
cultura de l’esoterisme constitueixen sistemes culturals unitaris (això és el
que destaca A. Gramsci en observar les relacions entre cultura dominant i
cultura subalterna): manlleus, préstecs, imitacions, influències mútues, reelaboracions,
plagis, sistemes i estructures compartits expressats des de símbols diversos
brollen arreu..., el mostrari prolix de la interrelació s’exhibeix davant
nostre com una dilatadíssima zona que ens crida a fi d’aclarir si els guardians
del coneixement han d’estigmatitzar P.B. Shelley i W. Blake com una “desviació”
de la nostra cultura o bé mostrar-los com un dels seus fruits més bells.
L’estat intermedi
Destinacions iniciàtiques
Dins l’esoterisme europeu, la
iniciació no és una classe de religió especial reservada a una minoria, els
antics misteris grecs no eren “religiosos” en aquest sentit. Així com la
religió considera l’ésser en l’estat humà individual, sense cap intenció que
surti d’ell mateix, sinó d’assegurar-li les condicions més favorables en aquest
estat, la finalitat iniciàtica, en canvi, és superar les possibilitats d’aquest
estat per poder efectuar el trànsit als “estats superiors”, base d’un trànsit
posterior a l’alliberament de tot estat
condicionat.
“Comunicar-se amb els estats
superiors” no és pas un fi, sinó un punt de partida. “Relacionar-se” amb un
“àngel” i obtenir-ne una “gràcia” no és cap garantia iniciàtica, ja ho advertia
Joan de la Creu:
resulta erroni, doncs, atribuir un valor iniciàtic a escrits com els de
Swedenborg, que com a profeta fundador de la Nova Jerusalem (la
qual acull membres d’altres esglésies o grups) és denunciat per l’església
luterana. Swedenborg és un transmissor molt especial, influeix sobre el conjunt de corrents
ocultistes dels segles XVIII, XIX i XX. Dins el
llibre El Cel i l’Infern, en
efecte, es descobreix com a visionari arran d’una greu malaltia i llavors
afirma que es comunica amb els àngels. En aquesta obra diu que cal “saber que
l’home no pot veure els àngels amb els ulls del seu cos, però sí que els pot
veure amb els ulls de l’esperit que hi ha en l’home [...], el que és semblant
veu es que és semblant, perquè el seu origen és el mateix”. Sotmès a un estat
catalèptic, s’ensinistra cada dia a obtenir “visions representatives” amb els
ulls oberts. Representar els principis del cel és prioritari per ell.
Segons Guénon no es tracta
tant de “comunicar-se” amb altres éssers que es troben en “estat angèlic”, com
d’assolir i realitzar en si mateix tal estat supraindividual: en la mesura que
l’ésser es manifesta com a individu humà
en un cert estat, també hi ha en ell la possibilitat de ser en la resta dels
altres estats. Aquesta realització iniciàtica és, per tant, “interior”, lluny
de la “sortida de si mateix” que constitueixen l’èxtasi i els “viatges astrals”
de què s’omplen la boca els ocultistes. Així es distingeixen els estats místics
propis del domini religiós dels estats iniciàtics. Tota iniciació implica un
trànsit, el llindar del qual esdevé espai de llibertat.
Vincles espiritistes
El ja referit sabater i, diguem-ne, vident nord-americà Andrew Jackson
Davis es presenta en públic en qualitat de vehicle per rebre la revelació i
assegura que ha estat influït poderosament per E. Swedenborg. Som al 1847, i el
seu llibre The Principles of Nature: Her
Divine Revelations and a Voice to Mankind
(que forma part del fons de la Biblioteca de Catalunya des de la fundació el
1914) és la primera obra del XIX que sistematitza l’ús a Occident de les
tècniques de possessió. Davis també
funda el setmanari The Present Age sobre qüestions sindicals,
cooperativisme i reforma social, que inclou apartats de clarividència,
psicologia i magnetisme animal.
El 1848, a França, Alphonse
Cahagnet publica Arcanes célestes, on
revela que el 1840 l’ànima de Swedenborg l’havia ensinistrat per reclutar els
membres d’una Nova església cristiana a partir de les predicacions de doctrines
i pràctiques espiritistes. Cahagnet passa de practicar el magnetisme a obrir
vies per a l’ús de les tècniques de possessió. L’aparició de Swedenborg és
significativa en la mesura que
l’església que crea –dita indistintament Nova església
swedenborgiana, Nova església cristiana i Nova església de Jerusalem– ha difós
les associacions de veritables “germinadors” de l’espiritisme, per tal com
se’ls atribueix un “comerç” continu amb esperits que qualifiquen com a “bons”.
Swedenborg infanta aquestes esglésies a partir del 1743 a Anglaterra, Suïssa i
Holanda, fins que arriben a l’estat mateix de Nova York. La influència d’obres
com Aurora en l’ocultisme del XIX és
inqüestionable.
Autors com l’italià
catolicista J.J. Franco (El espiritismo.
Manual científico y popular, La
Hormiga de Oro, Barcelona ¡1893!) atribueixen als calvinistes
camisards i als jansenistes convulsionaris pràctiques espiritistes al segle
XVIII, cosa que es pot entendre com una manera d’estigmatitzar moviments
heterodoxos respecte al catolicisme pel fet de dur a terme una pràctica com
l’espiritista, o bé com un reconeixement que tal pràctica ja té lloc en altres
espais socials, anteriors en el temps a l’eclosió del moviment espiritista. O
totes dues coses alhora. Curiosament, Guénon suggereix que hi ha una relació
anàloga, al XVIII, entre els successos del “magnetisme animal” i l’esdeveniment
dels jansenistes convulsionaris.
Qui s’endú el llorer de la
popularitat és, però, en Rivail-Kardec: compila el pensament espiritista sobre
la base de les seves pròpies “comunicacions” com a mèdium, i publica més d’una
dotzena de llibres de capçalera dins el context espiritista, el primer dels
quals –Livre des Esprits (1858)–
esdevé totèmic dins l’espiritisme europeu. Rivail funda el 1858 la Revue
Spirite, que obté un gran ressò a escala internacional,
com els llibres. El 1874 escriu una monografia entorn de l’últim acte de fe de
l’església catòlica esdevingut a l’estat espanyol: Auto-de-fé de Barcelone. El succés relatat té lloc a l’esplanada de
la Ciutadella
–ocupada per l’exèrcit borbònic fins a l’enderroc el 1869–, just a l’indret en
què els funcionaris estatals assassinen els presos condemnats a mort, el 9 d’octubre
del 1861. Aquest dia s’hi cremen –a partir d’una iniciativa del bisbe de
Barcelona, Antoni Palau i Térmens– més de 300 publicacions espiritistes
intervingudes a la frontera administrativa franco-espanyola.
La segona meitat del segle XIX
veu l’arribada de l’espiritisme a Europa, d’Anglaterra a Rússia, provinent
d’uns EUA que han acollit d’ençà del tercer terç del segle XVIII l’establiment
de les esglésies swedenborgianes (la naixença del moviment té lloc, ves per on,
al mateix estat de Nova York en què s’havien establert aquestes esglésies), en
un viatge d’anada i tornada no investigat en què podríem trobar una relació de
causa i efecte sobre l’arrelament i l’extensió del fenomen (i en el vincle
entre quàquers i swedenborgians). De segur que al context sociocultural europeu
del segle XVIII es pot vehicular la pràctica espiritista més en moviments com
el magnetisme o el swedenborgianisme que no en un moviment pròpiament
espiritista. L’obra i la realització en cercles ocultistes del pensament de Swedenborg
s’estén al segle XVIII i el conjunt del segle XIX d’una manera inqüestionable:
el suec és dins el brou de cultiu europeu amb què es troba l’arribada de
l’espiritisme a Europa a mitjan segle XIX. La xarxa d’expectatives i continguts
socioculturals és densa, i la potència amb què s’expressa el fenomen resulta
abassegadora.
A l’espiritisme del XIX hi
conflueixen elements d’origen arcaic transmesos a través de la cultura de les
classes subalternes, i elements socials que provenen sobretot de les classes
baixes i, també, de les classes mitjanes que possibiliten l’escriptura,
traducció i difusió d’obres. L’extensió de la pràctica de les taules giratòries
entre les terribles famílies reials de Rússia, Espanya, Anglaterra i França
mostra la difusió i la varietat de contextos, referents i destinacions del
moviment. El que se’ns apareix com a nou en aquesta eclosió contemporània
consisteix, com indica Clara Gallini (“La somnàmbula meravellosa. Reflexions
sobre la cultura popular”, dins El
Contemporani, VII-1993), en la voluntat de demostrar experimentalment,
científicament, l’existència dels esperits i la viabilitat de comunicar-s’hi.
Enllà d’un desig que ja trobem al moviment magnetista, el context positivista
encoratja sobre manera l’anhel de la verificació científica.
El 9 d’octubre del 1899 7.000
espiritistes agrupats a la
Unió Kardeciana de Catalunya commemoren l’acte de fe del
1861. La seva tradició abraça Swedenborg. Potser arriba l’hora de posar fi que
tantes paradoxes siguin ignorades. ¿La llum de la raó és al centre infaust
d’una societat incapaç de superar una interpretació literal de les coses, o bé
en les maltractades escletxes a través de les quals s’interpel·la l’obscuritat
temporal de la condició humana?
Dels espiritualistes místics del XIII
als ocultistes del XIX
Si algun moviment ha estat
veritablement salvatge i lliure al llarg d’Europa des del segle XIII, després
de l’extermini ignominiós dels templers, és el dels espiritualistes místics. El
practicant místic defuig tot control per part del poder, recorrerà camins
desconeguts fins per a ell mateix, el trànsit és un llindar a la frontera de
tot arreu. Des de Johannes Eckhart (1260-1327) fins a Joan de la Creu (1542-1591) la immensa
majoria són marginats, empresonats, torturats, assassinats. Representen un
perill perquè la seva mera existència constata la inutilitat absoluta de
l’església com a intermediària entre l’individu i la transcendència. Això ha
succeït en els contextos dels monoteismes cristià, jueu i musulmà, i arreu s’ha
donat el cas que un cop morts l’ortodòxia ha enaltit místics en qualitat de
figures exemplificadores i virtuoses.
Swedenborg encarna una baula
més de la cadena del coneixement que integra la pràctica científica i l’amorosa
–seguint corrents cristians– en el trajecte sagnant cap a déu. Darrere seu hi
ha predicadors preprotestantistes com John Wyclif (1324-1384) –l’esquelet del
qual és desenterrat i incinerat i la seva cendra escampada per haver rebatut
l’autoritat de la jerarquia catòlica, car afirma que “la veritable església és
la comunitat dels predestinats” i que cal atendre les Escriptures i no pas el
clergat–, el torturat penosament i cremat a la foguera Giordano Bruno
(1548-1600), el mateix mestre sabater Böhme, la visionària Antoinett Bourignon
(1616-1680)... Prop seu hi ha l’ampli corrent del pietisme, hi ha hassidistes
judaistes com Israel Eliezer (1700-1760) –seguidor d’un moviment sorgit al
segle XI i estès encara al segle XX per Polònia i i l’imperi rus que oposa, a
un judaisme talmúdic basat en l’erudició i la pràctica de l’estudi, “la veritat
interior, l’amor a déu salvador, la caritat”, influït sens dubte per la
tradició ascètica devota del cristianisme i pel misticisme sufí de l’Islam
(Martin Buber definirà aquest moviment com “una càbala convertida en ètica”)–,
i encara trobem metodistes com John Wesley (1703-1791), que seguint
l’igualitarisme dels quàquers propugna la màxima jerarquia terrenal de
l’assemblea, l’únic espai on es pot revelar l’Esperit. Al XIX, tota expressió
de misticisme racionalista, tota manifestació del gran camp ocultista europeu,
tota creació romàntica i simbolista pren Swedenborg com un referent bàsic. Cims
bellíssims de l’art europeu –J.W. Goethe, W. Blake, F.H. Novalis– batran als
quatre vents els estendards de les ensenyances del suec.
Font de la imatge (Alphonse Louis Constant [Eliphas Lévi]):
www.la-rose-bleu.org
Antropologia i càbala
Per entendre la importància de l’esclat ocultista europeu del segle XIX
i la seva forta influència sobre diversos moviments socials –invisibilitzada
pels funcionaris “científics”– s’ha d’acudir al metge i filòsof irànic Avicenna
(980-1037), qui assenyala que hi ha una sola veritat compartida pels àmbits de
la raó i de la fe, i que en aquest pla de la nostra existència tot està
interrelacionat. La manifestació que cap categoria pot explicar-se per si
mateixa com si fos un absolut, sinó que cal raonar-la a partir de les
categories que l’envolten és un principi recurrent en l’expressió més
racionalista del misticisme: la càbala. No respon pas a l’atzar, per tant, que
dins l’antropologia sigui el corrent estructuralista el que exhibeix
l’assumpció màxima del racionalisme (des de l’obra de fonaments de la
disciplina com Émile Durkheim, Marcel Mauss i Claude Lévi-Strauss, totes elles
amarades de coneixement cabalístic a causa de la seva ascendència jueva, i de
filòsofs espiritualistes com O. Hamelin) com un mitjà per explicar el món que
intenta abraçar les màximes extensions del gran catàleg universal. No és
casual, tampoc, que si algú ha reivindicat les ensenyances del simbolisme per
al coneixement del pensament científic, de Rimbaud a Proust i de Baudelaire a
Materlinck, ha estat aquest mateix corrent (vegeu el penetrant J.A. Boon de Del simbolismo al estructuralismo, 1976) [...].
Tractar de la creació de
Swedenborg demana aquestes lletres a fi de compendre que un mateix fil –fora
dels empresonaments, les tortures i les massacres que pateixen– uneix els
espiritualistes místics a partir del XIII amb anabaptistes, jansenistes,
quietistes, quàquers, puritanistes, pietistes, metodistes, hassidistes,
il·luministes, utopistes, col·lectivistes, fins a arribar, al XIX, a ocultistes
de distintes tendències: des d’anarquistes com Eliphas Lévi (1810-1875), el
qual coneix l’obra de Swedenborg el 1840 a la biblioteca de la presó on compleix
condemna per publicar el diari revolucionari La Fam, fins a espiritistes reformistes per bé que
enceses com la catalanoandalusa Amàlia Domingo Soler (1835-1909).
Científics socials de l’altura de
Weber i Troeltsch, altres pensadors d'esferes distintes com ara Jung, B.R. Wilson, i –sobre l’ocultisme contemporani– autors
com A. Faivre i J. Brosse, plegats han acolorit brillantment les connexions
d’aquesta xarxa densa. Per J.P. Laurant, el fil comú manté un principi agosarat
que al XIX esclata sense cap tipus de complex a les barricades del combat
social: “el transcendent és a dins, revolució inclosa”. La pretesa modernitat
empiricomaterialista no arriba ni a la sola de la sabata d’aquesta altra
modernitat. Ens han contat, de nou, la història a l’inrevés.
