Referèndum i pressupostos autonòmics: El tauler d'escacs

Referèndum i pressupostos autonòmics:

el tauler d’escacs

[EL VIDRE AL COR, 22-VIII-2016]

Gerard Horta
 

Que les estàtues de Franco, les piulades de twitter i les contingències electorals messetàries no ens distreguin del que està succeint, són romanços. Un cop empassada l’enèsima ensarronada del processisme estàtic a la CUP –quatre mesos més perduts inútilment (del maig al setembre del 2016) en nom d’una “qüestió de confiança” al president Puigdemont que s’hauria d’haver fet al maig–, ens endinsem a concloure l’agost en el context d’una ofensiva político-mediàtica del PDC i CSQP contra la CUP que no està sent resposta amb la immediatesa necessària per les “veus importants”.

D’entrada, hi ha una sola i important variació respecte al marc social de terrible crisi econòmica i d’atzucac processista que estem vivint als darrers anys: una certa assumpció (el suport social continua sent àmpliament majoritari i abraça votants de tot el ventall polític) de la necessitat de dur a terme un referèndum d’independència a Catalunya a la primavera del 2017. Tothom que portem anys i panys defensant el referèndum com a expressió democràtica del dret d’autodeterminació de tota societat n’hauríem d’estar contents. Un referèndum d’aquest tipus no s’ha d’analitzar des de perspectives jurídiques –més enllà que s’avingui amb el dret internacional–, sinó com la manifestació d’un conflicte polític que demana una resolució política. La resta són disquisicions formalistes o acadèmiques.

Ara bé, una mirada panoràmica sobre els papers dels diversos agents polítics que formen part d’aquesta teatralització hauria de permetre’ns aclarir diverses qüestions que, ara com ara, s’encavalquen rere els escenaris:

1. El xantatge del PDC a la CUP a l’hora de fixar un vincle inextricable entre l’acord pel referèndum i l’aprovació dels pressupostos autonòmics del 2017. (I cal recordar que a la campanya electoral al Parlament del 2012 ERC anunciava que els pressupostos autonòmics d’aquell any eren els últims als quals donaria suport.) El PDC exigeix a la CUP que renunciï al seu propi projecte polític i a la defensa dels interessos de les classes populars. Per què? Pel mateix motiu pel qual van decidir fer el pas de dècades d’autonomisme a abanderar el processisme: era l’únic mitjà per no acabar sent esborrats ràpidament del paisatge electoral i institucional.

En segon lloc, però, val la pena interrogar-nos sobre la finalitat darrera d’aquesta maquiavèlica operació. Si l’aparell processista dominant del PDC aspirés a rebentar el referèndum i decapitar Puigdemont perquè res no canviï, què hauria de fer? El que està fent fins ara: negar-se a reunir-se amb la CUP per establir els passos cap al referèndum i per acordar uns pressupostos que, de fet, mai podran ser de cara i ulls ja que continuaran esdevenint uns pressupostos miserabilitzadors per a una classe treballadora precaritzada a còpia d’intocable reforma laboral, de desmobilització absoluta i d’ofec econòmic i sociolaboral integral. La Generalitat està gestionant les molles de la riquesa que produeix aquesta societat, una riquesa tan mal repartida com l’organització mateixa del treball.

Dit d’una altra manera: el xantatge contra la CUP per part de l’immobilisme convergent pretén trencar la baralla. A partir de l’associació transcendent entre aprovació de pressupostos i acord pel referèndum, el sector processista estàtic del PDC cerca la convocatòria d’unes noves eleccions, després de les quals el seu paper passaria a ser secundari. El posicionament completament vacil·lant de la direcció d’ERC, seguint el rumb emprès aquests anys com a acompanyants amables de CDC, no deixa entreveure un futur gaire falaguer.

2. El sentit de la CUP i el motiu de la pressió a què és sotmesa es focalitza en la centralitat que està desenvolupant pel fet de fondre el pol diguem-ne nacional i el pol diguem-ne social. Per primer cop des del 1977, la rellevància i l’acompanyament popular d’aquesta conquesta gradual de centralitat (si més no, electoral, amb 337.000 vots) obre la via a un camí d’autèntica ruptura amb la transició: posar la independència al nostre abast i afermar la necessitat col·lectiva majoritària de transformació social en cerca d’una major justícia, capaç de resoldre gradualment les condicions materials de vida dels centenars de milers de persones situades en l’espectre de la pobresa. Votar uns pressupostos injustos desbarataria la CUP i en degradaria la centralitat cap a posicionaments ara com ara en fora de joc: CSQP, ICV-EUiA, Podem i Comuns (aquests, a escala barcelonina). Tots plegats, a més, estan ressituant-se en la lluita per quotes de poder de la nova plataforma que estan desenvolupant, cosa que palesa amb més claredat la manca de projecte polític –prim com un tel de ceba– i que explica els balançaments continus cap aquí o cap allà, començant per l’assumpte del referèndum.

3. Històricament, dia per altre i dos arreu, la transició ha mostrat com les direccions de CiU, PSC, ERC i (PSUC)ICV-EUiA actuaven com a cares distintes d’una mateixa moneda: dècades tirades per la borda a costa de patiment col·lectiu. Aquests projectes coincideixen a oposar-se i blasmar el projecte polític que la CUP encarna, el qual consisteix a trencar, des d’una perspectiva col·lectivista, la falsa dicotomització entre la dimensió “social” i la dimensió “nacional”. El PSC s’ha situat fa temps al camp de joc del PP i C’S, i CSQP s’hi aboca més cada dia que passa. De defensar el referèndum fa dos anys, CSQP han anat a parar a un qüestionament de l’exercici del dret d’autodeterminació més propi del neoespanyolisme que de cap altra proposta política. Això explica la seva interpel·lació directa a la CUP perquè no es votin els pressupostos, cosa paradoxal si es té en compte que des dels Pactos de la Moncloa del 1978 no han parat de donar suport polític i sindical explícit i/o implícit a les polítiques de la banca i la patronal espanyola (en quatre anys des de l’última reforma laboral, sols s’ha convocat una jornada de vaga general). Tractem dels professionals del sindicalisme groc, la mateixa gent que dirigí la Conselleria d’Interior al període negríssim del 2006 al 2010. Amb tot, això no justificaria de cap manera un suport de la CUP a uns pressupostos que per motius obvis no seran mai “socials”, atesa la teranyina de grans interessos econòmics que l’aparell del PDC ha de salvaguardar.

4. La direcció de l’ANC –a través de Jordi Sànchez– proclama en públic el suport al referèndum mentre, en privat, adverteix de les tremendes dificultats de dur-lo a terme (això és molt gros: i és el que els mitjans de comunicació invisibilitzen). Exactament fa el mateix que  feia Jordi Turull (l’aparell del PDC) a la tercera setmana d’agost en invocar els “grans riscos” del referèndum. Són advertiments que, situats al context corresponent, remeten a les motivacions futures que ens oferiran per justificar la “impossibilitat” de fer el referèndum.

En conclusió, el PDC –amb el suport implícit de la direcció de l’ANC i explícit de la d’ERC, que ja està afegint-se al xantatge a la CUP per boca de Junqueras–, ens està conduint a la perpetuació d’aquest cul-de-sac inacabable, en la mesura que l’immobilisme de la direcció de PDC necesita eliminar l’única jugada política capaç de posar fi al processisme estàtic i capaç de situar-nos com un agent polític independent davant del món (cosa que cridaria a la intervenció internacional) i, sobretot, davant de la societat catalana mateixa: el referèndum, allò que té lloc quan una societat decideix votar com aspira a autoorganitzar-se: hi acudeix qui vol, i es compten els vots de la gent que hi participa. Qui no vulgui comprendre que un procés d’independització no cau tot solet del cel cantussejant d’una manera desimbolta el Virolai, sinó que ha d’afrontar dificultats immenses, qui no vulgui comprendre que sense mobilització social (la mateixa que totes les forces parlamentàries porten anys obviant, reduint pràctiques i discursos a l’acció parlamentària) no hi haurà res a fer, i qui no vulgui comprendre que les coses es fan fent-les, llavors significa que segurament no defensa allò que de tant en tant predica.

Què succeiria si l’aparell del PDC convoca, amb l’excusa de la manca d’aprovació dels pressupostos, unes noves eleccions al Parlament? Que el PDC guanya temps per ressituar-se –el mateix temps o més que Mas va oferir a CSQP-Podem per organitzar-se (en ajornar els temps per a les eleccions passades) a fi de minimitzar el paper de la CUP, que al capdavall passà de 3 a 10 escons–. I què succeiria amb una majoria parlamentària ERC, CUP, CSQP? Probablement, que el processisme estàtic materialitzaria definitivament la seva condició crònica de carreró sense sortida, llevat que s’establís un acord programàtic per portar a cap el referèndum a la primavera del 2017. Seria així?

Passen els anys i dos milions de persones continuen sobrevivint en la precarietat a Catalunya: les dades econòmiques informen d’una situació que, com vaig escriure fa més de quatre anys, continua sent d’emergència social, crítica. Fins ara, i aquesta és una opinió evidentment personal, l’acció parlamentària de la CUP ha seguit els cànons de la política institucional establerta (en moltes coses, per bé dins l’espai parlamentari; en massa d’altres, no). Tant de bo comencéssim d’una vegada a aprofitar discursos, interpel·lacions i entrevistes als mitjans per recordar que el poder polític de tota societat rau a la societat, no pas a les institucions burgeses –i que això demana militància sindical i militància veïnal–.

A més, hem de dir la veritat. Quina por ens ha de fer amagar-nos-en?: per a la gent col·lectivista d’aquesta banda dels Països Catalans hi ha moltíssims motius per reprovar el president Puigdemont, car ell esdevé el responsable polític de mantenir un ordre de relacions socials i econòmiques injust i desigualador. Tanmateix, sí que és cert que podem posar-nos d’acord amb ell en una cosa: avançar decididament en el procés d’independització mitjançant la convocatòria i l’execució d’un referèndum a la primavera del 2017. La cantarella processista que estem arrossegant fa anys no resoldrà ni el conflicte polític ni la situació de tanta gent empobrida. Resulta imperatiu actuar amb la màxima urgència: l’estat de les coses és insuportable per a la gent humil i estem malbaratant una oportunitat històrica per redreçar-ho mitjançant la consecució del dret de la nostra societat a la llibertat.

No hi ha major esperança, no hi ha major il·lusió col·lectiva, no hi ha major potència popular que l’anhel de construir una societat nova basada en la justícia social. Fem-ho.

*** 

Post scriptum (25-VIII-2016): Posicionament de la direcció d’ERC a través d’Oriol Junqueras. Cal major claredat?

Post scriptum (26-VIII-2016): Posicionament del PDC a través de Marta Pascal. Cal major claredat?