Natasha

NATASHA

Fotografiada el 1931 per Man Ray.

Amor solar. Tota la passió.

Josep Robrenyo o la sàtira dels desemparats

Josep Robrenyo.

JOSEP ROBRENYO  O LA SÀTIRA DELS DESEMPARATS

AVUI (20-I-2000)

Gerard Horta

[Josep Robrenyo, Tres peces. Edició d’Albert Mestres. Proa. Barcelona, 1998.]

Per commemorar el 160è aniversari de la mort del poeta, actor i dramaturg Josep Robrenyo (1783?-1838) Proa n’ha publicat un recull teatral titulat Tres peces (el qual inclou El sarau de la patacada o Juan i Eulàlia, La fugida de la Regència de la Seu d’Urgell, i desgràcies del pare Llibori i Lo jaio de Reus), amb la intenció d’anar retornant gradualment a la llum pública la seva obra.

Contextos i encallades

Nascut a Barcelona entre el 1782 i el 1784, fill de pares menestrals, Josep Robrenyo i Tort treballa de fuster i gravador. El 1811 ingressa com a actor al Teatre de la Santa Creu i actua fent papers còmics. Combat a la Guerra del Francès i, en tornar-ne, difon la seva poesia a partir sobretot dels poemes satírics Sermó de les modes i Sermó de les murmuracions, reeditats força cops al seu temps i bàsics respecte al coneixement i l’estimació que ja es va configurant en medis populars envers ell.

Entre el 1820 i el 1824 escriu obres teatrals ferotgement crítiques contra els absolutistes (entre altres, Numància de Catalunya i lliure poble de Porrera, El Trapense i Mossèn Anton a les muntanyes de Montserrat, pel que sembla la primera obra que estrena), la victòria dels quals l’obliga fugir i rodar pel país amb companyies de teatre itinerants. Reprèn les actuacions en públic a la ciutat de Barcelona el 1832, es reincorpora al Teatre de la Santa Creu i hi estrena diverses obres d’encàrrec. La popularitat que es forja sobre ell mateix es reflecteix en la figura que se’n fa per al Museu de Cera barceloní i en anècdotes que conten la rapidesa amb què hom el reconeix al carrer. Entre l’esclat de la Primera Guerra Carlina i abans dels viatges del 1836 i el 1838 cap a l’Amèrica compon, de nou, peces distintivament satíriques (L’hermano Bunyol i El Senyor Pere Butllofa en Sant Llorenç dels Piteus, per exemple). Queden enrere tres desterraments i un empresonament. El 12 de setembre del 1838 mor de set a bord del vaixell “Afortunada”, encallat al Carib rumb a Cuba. 

Raons d’una marginació

A la Història del teatre català de X. Fàbregas (Ed. Millà, 1978), aquest hi escriu que Robrenyo és “el primer home de teatre, en el concepte modern del terme, que apareix en la nostra dramatúrgia”. Malgrat això, la seva obra ha estat objecte d’un silenciament profund, escatimada al lector català. Per comprendre, doncs, el paper marginal que el món acadèmic i els transmissors d’una concepció elitista de la cultura han atorgat a Robrenyo al segle XX s’han de tenir en compte les arrels subalternes del seu teatre. 

  

Es tracta del conjunt d’una obra que s’inscriu en la llarga tradició del que englobem dins la classificació de “cultura/teatre  popular”, que al capdavall és una manera d’afermar l’existència, per contraposició, d’un “teatre culte” o “alta cultura” a què una part de la societat acudeix per justificar no sols el domini d’una percepció determinada de la realitat, sinó també el sou de milers de funcionaris i oficinistes culturals d’institucions públiques, privades o semi-semi amb finalitats “artisticoculturals”, “gestors” de la cultura europea des de pautes pròpies d’”artistes” immenjables.

No ens ha de sobtar “el menyspreu i el desconeixement absoluts” que han merescut a Catalunya els objectes literaris escrits en la nostra llengua entre Roís de Corella i Verdaguer  (paraules d’Albert Mestres a l’article “Josep Robrenyo, 160 anys de silenci”, al núm. 17 d’El Contemporani), per no avenir-se amb el model de passat que s’ha pretès mostrar. Afegim-hi la desventurada història d’aquest país i el tarannà crític, antiburgès, del romanticisme primerenc i reunirem els elements necessaris per condemnar un autor de primera categoria, del qual s’ha destacat l’activisme polític a favor del liberalisme democràtic però no la vivíssima qualitat dels trets creadors.

Això ho planteja d’una manera brillant Mestres a l’article esmentat, imprescindible per repassar el tractament reivindicatiu que n’han fet Artís, Rubió i Balaguer, Carmona, Fàbregas, Poblet, Llorens, Anguera i Serrà Campins, enfront d’una consideració reductora d’autors com Marfany (“típic productor de literatura de cordill, se salvà de l’anonimat i fou assimilat per nivell culturals superiors”, al Diccionari de la literatura catalana d’Ed. 62, 1979) i Jorba (“tendència a la superficialitat i la grolleria i tractament de temes fútils i vulgars [...]”, però alhora reflex d’una “realitat representable”, un “llenguatge característic” i “color local”, elogis de to despectiu dins el vol. IV d’Història de la cultura catalana, Ed. 62, 1995).

Albert Mestres.

Valors inqüestionables

Si la cultura és un procés dinàmic d’experiència i valoració total de la vida, Robrenyo expressa l’intent de construir un sentit que pugui esdevenir comú a un conjunt social, l’intent de realitzar un esperit públic elaborat des del pensament i l’acció. Com assenyala Serrà Campins a Entremesos mallorquins (Barcino, 1995), aquest esperit públic revela esquemes propis de la tradició popular sobre la base del drama romàntic a fi de tractar de temes recurrents –la cobdícia, la por, l’astúcia, el desig sexual, el dolor de la guerra, etc., amb personatges com el rondinaire, l’enamorat, el cornut– d’una manera i amb uns continguts que duen el públic a identificar-s’hi a l’instant. L’ús del castellà en aquestes obres no respon a una impostació atzarosa, sinó a l’obligació que hi hagués actors castellans als teatres, els quals funcionaven per privilegi directe del rei, i al desig d’intensificar la caracterització dels personatges –jutges i militars parlen en castellà; el poble parla en català–, la qual cosa es palesa així mateix en la combinació de registres lingüístics, el col·loquial i el literari.

Robrenyo és hereu de l’antiga i rica tradició catalana de l’entremès, estès de l’edat mitjana al principi del segle XX. Mestres assenyala que lluny dels models imperants en terra castellana –la comèdia, el drama romàntic i el sainet costumista–, Robrenyo beu dels Carnestoltes, no pas de Goethe, de manera que només pot recórrer al teatre popular o la paròdia. I és obvi que ho fa bé, molt bé, així s’explica l’extensió de les seves creacions al llarg de la xarxa de “pisos” que hi havia a Barcelona al seu temps i encara fins moltes dècades després. Subratllem l’equilibri, la fluïdesa i l’agilitat del seu teatre, veritablement punter a l’Europa del XIX. 

Resulta aclaridor saber, com ha relatat R. Vinyes, que en aquell segle els tres locals de ball que hi ha a Barcelona –Teatre de la Sta. Creu, Saló de Llotja i La Patacada– eren vigilats per sentinelles i mestres de bastons que vetllaven perquè ningú no es dediqués a saltar o a córrer. Si hom parlava n’era expulsat. El preu dels balls era altíssim, i els destinataris eren el bisbat o les casernes malgrat la publicitat que la recaptació s’esmerçava en beneficència. Dins dels locals hi havia un piquet d’infanteria i a fora un esquadró de cavalleria. La resta de balls estaven prohibits, bé que se’n feien d’amagat en alguns horts del Raval, el mateix barri que l’Ajuntament actual s’ha proposat arrasar per fer-hi places grises de ciment amb jocs invisibles per a infants, edificis vomitius i oficines per a “gestors culturals”. El ball estava mediatitzat pels senyors i controlat per l’exèrcit, i així fou fins que se’n modificà l’ordenança l’any 1859. Podem imaginar les implicacions d’un teatre com aquest en un medi popular contínuament sota estat de setge? L’antropòleg italià Ernesto De Martino, desconegut per als lectors en català, diria que aquest teatre és subversiu atesa la impossibilitat d’integrar-lo que ha mostrat fins ara la cultura dominant.

A Tres peces brillen amb una veu pròpia moments de trasbalsadora poètica: ens hi reconeixem i hi aguaitem la història que ens precedeix contada amb ritme i amb una riquesa lingüística que gosaríem assegurar que no para enlloc dels escenaris actuals. S’hi recull admirablement el conjunt de qüestions exposades. Hi trobem més un teatre de situacions a partir de personatges arquetípics que no un teatre psicologicista que explora els congosts anímics dels protagonistes, els quals representen interpretacions en conflicte d’un univers en conflicte. L’editor ha respectat al màxim el text dialogat i n’ha actualitzat l’ortografia si no alterava la fonètica i tot l’esforç ha sortit a compte, perquè la lectura es converteix en un plaer. És just remarcar el treball magnífic d’Albert Mestres com a responsable de l’edició i l’oportunitat que les reedicions futures continuïn esdevenint fruits de la seva tasca (d’unes dimensions tan exultants que ja  abraça els terrenys de la traducció i la creació poètica, novel·lística i teatral des de nivells de qualitat indiscutibles). Proa l’ha encertada, que no s’adormi a la palla.

El “folklore” i la “cultura popular”: entre el silenciament i l’avantguarda

El folklore (mot pres modernament de l’anglès, per folk i lore, “poble” i “saviesa” o “ciència”, ideat el 1846 per W.J. Thomas) comprèn tots els aspectes de la cultura popular: contes, danses, jocs, estris, cançons, aplecs, etc. Arnold van Gennep (1873-1957) ja advertí del perill d’entendre les cultures de les societats exòtiques i el folklore com una “supervivència”. Cridà a veure’l en qualitat de conjunt d’expressions vives de les classes populars. Per Van Gennep, el naixement dels fils de manifestacions que vinculen passat i present rau als temps arcaics, i mitjançant l’estudi que en duguem a terme enllaçarem llunyans cultes pagans amb la celebració contemporània de cerimònies cristianes, l’adoració d’antigues divinitats amb la seva degradació jeràrquica a l’àmbit dels jocs infantils en forma de nines, o els antics matrimonis per grups amb les distincions dels cavallers i les donzelles d’honor.

Al cap d’uns anys Antonio Gramsci (1891-1937) asseverà que el folklore constitueix el pòsit referencial de la cultura subalterna, utilitzat sovint per “embellir” argumentacions històriques (dins o fora del romanticisme). El pensador sard considera el folklore com una cosmovisió popular tradicional del món. Cada cultura, cada entorn, cada context responen a les inquietuds de l’existència i als motius de la seva condició vital i social: les classes populars hi han respost mitjançant el que des de la cultura dominant s’ha reclòs dins el mot “folklore”, el qual marca la frontera a què es confina el món subaltern. 

Gramsci manté que cada ésser humà és un filòsof, ja que tothom pot nodrir una concepció pròpia del món. Així, raona que tot folklore encarna una protesta en tant que producte de la discriminació conscient –exemplificada en la marginació de concepcions populars del món al mer ús ornamental d’elements concrets del folklore– d’una classe social envers una altra, i per tant reflecteix la denúncia del defecte d’universalitat cultural. Ricard Vinyes remarca dins La presència ignorada (Edicions 62, 1989) el que es desprèn d’aquesta afirmació de Gramsci: el folklore manifesta la resistència a les imposicions civilitzadores de les classes dominants, aculturitzadores en la mesura que miren d’extirpar els elements desavinents amb el model que imposen. Tinguem en compte que les societats capitalistes avançades es distingeixen en l’esfera de la dominació no tant per l’ús directe de la força, com per la penetració mitjançant idees i models de comprensió del món.

L’intent d’homogeneïtzació de la cultura dominant s’expressa des d’una cultura “de consum” i d’una altra que rep l’etiqueta d’"alta cultura”. Aquesta mateixa distinció es pot aplicar a la cultura popular, al si de la qual es donen fragmentacions, trencaments i adaptacions d’antigues tradicions d’acord amb contextos canviants. Fora de l’estàtic, la cultura dominant i la cultura popular subalterna s’estan influint contínuament, no es tracta pas de compartiments aïllats l’un de l’altre, sinó que ambdós models miren d’enriquir-se i apropiar-se del que els resulta útil amb vista a la seva realització.

I les topades es materialitzen a cada moment. Al XIX mateix, set anys després de la mort de Josep Robrenyo, un Richard Wagner (1813-1883) que ha participat en les agitacions socials de Dresde amb Bakunin (1814-1876) arriba a París, on llegeix Proudhon (1809-1865) i Marx (1818-1883), i hi estrena Tannhaüser (a l’obra, la mort apareix com a redempció espiritual i social dins un món en crisi). Conclou la representació i així com la immensa majoria del públic, la burgesia francesa, escridassa i xiula amb ràbia, hi ha espectadors, poquíssims, que aplaudeixen amb entusiasme: entre ells, el poeta Charles Baudelaire (1821-1867). Al mateix temps, a Catalunya, Josep Anselm Clavé (1824-1874) s’adhereix al moviment icarista de Narcís Monturiol (1819-1885) i Abdó Terrades (1812-1856). Des del catalanisme popular i radical, Clavé funda societats corals a partir de les quals desenvolupar l’afecció al cant: les classes populars s’ajunten per aprendre a llegir i per mitjà dels textos de les cançons prenen consciència del seu lloc i d’una necessitat imperativa de transformarció. El carrer i els locals mantinguts comunitàriament anomenats “pisos” (hereus dels salons-taller que havien acollit el teatre de Robrenyo i d’agitació política antifrancesa) són els espais en què aquest model d’organització esdevé modernitzador dels costums populars cara a estendre l’acció política per la reivindicació de la igualtat social i la llibertat nacional. La celebració dels concerts serveix per crear caixes de resistència amb què es dóna suport a les vagues obreres, a afrontar multes governatives i a possibilitar la subsistència de les famílies als períodes en què els homes són condemnats a la presó (vegeu-ne el relat magnífic de Vinyes). A la fi del Bienni progressista, el 1855, hi ha tres colles claverianes per comarca, i 53 a Barcelona. Clavé serà “desterrat” a Maó. 

  

Paral·lelament al hieratisme dels balls “benestants” d’aleshores, el poble havia optat per dinamitzar el seu propi projecte cultural des d’altres referents i amb altres finalitats. El 1862 Clavé féu cantar la Marxa del Tannhäuser als Jardins d’Euterpe de Barcelona, i la renovació moral i avantguardista wagneriana se sentí per primer cop públicament als Països Catalans en un context plenament reivindicatiu. 

En resum, ocultada, estigmatitzada, silenciada o menyspreada, la cultura popular remet perpètuament a les convulsions dels humans i als intents continus d’alguns d’erigir un “regne” que vol participar d’un altre món.

El feixisme, la purrialla, l'Ajuntament de Barcelona i la humiliació contínua contra l'obrerisme català

Tardofranquisme municipal.

EL FEIXISME, LA PURRIALLA, L’AJUNTAMENT DE BARCELONA I LA HUMILIACIÓ CONTÍNUA CONTRA L’OBRERISME CATALÀ

[EL VIDRE AL COR, 30-X-2015] 
Gerard Horta

Escric això massa cremat de temps i imperativament obligat per la nova humiliació infligida a la dignitat col·lectiva de Barcelona que acabem de patir. No hi ha manera d’anar-se’n sense que tota aquesta xusma d’escaladors egoics, hipòcrites i cínics que apareixen amunt parin d’amargar-nos.

Avui –divendres 30 d’octubre del 2015–, ER€, PS€, Bcn en €omú, €iU, PP€ i €’s o bé han votat en contra o bé s’han abstingut respecte a la proposta de la CUP de Barcelona de convertir el local del CADCI a la Rambla de Santa Mònica en Memorial de l’obrerisme republicà i la repressió posterior. Tota la tradició autodidàctica de l’obrerisme català, en una puixança magnífica, pletòrica, sostinguda des del segle XIX fins al 1939 a través de multes, empresonaments, assassinats, desterraments, i de solidaritat, suport mutu i treball i creació col·lectius, fou esclafada amb la victòria del feixisme i la burgesia regionalista.

Ateneus, associacions, col·lectius, sindicats, organitzacions polítiques i culturals diversíssimes foren desposseïdes del seu llegat, de totes les propietats, absolutament de tot. A continuació de la dictadura formal, els professionals polítics i sindicals grocs de la transició enterraren aquest espoli descomunal sense raó ni justícia per a les víctimes, repartint-se el botí fins on pogueren. I així continuem, encara, el 2015. L’Ateneu Enciclopèdic Popular (30.000 associats als anys vint, amb un arxiu que esdevé tresor d’Europa sobre el moviment obrer català i la seva àmplia cultura) continua esperant que els mandarins dirigents de Bcn en Comú facin el que PSC-ERC-PSUC/ICV/EUiA no van fer entre el 1979 i el 2011, i encara menys CiU als darrers quatre anys. El CADCI (20.000 associats als anys mateixos anys vint), propietari fins al 1939 de 54 immobles i de la seva seu central a la Rambla Santa Mònica-10, veu com la UGT en té des de fa anys i panys la cessió d’ús mentre els companys del CADCI romanen enclaustrats en una sòrdida habitació sense finestres de quatre pams quadrats a la primera planta. En aquesta cambra hi ha més dignitat que en tot l’Ajuntament de Barcelona i en totes les regalades seus de la UGT. De debò que em falten les paraules per descriure l’estupor i la ràbia davant de tanta injustícia.

Escric aquest text tan sols per esbombar a tota la purrialla municipal que avui ha comès aquesta nova barbàrie contra la dignitat de tantíssima gent humil i honesta del nostre poble (inclosa la militància antifranquista del PSUC i ERC) que mitjançant la simbolització dels seus vots esdevenen còmplices de la perpetuació d’un estat de les coses procedent del feixisme. No tenen vergonya, el fàstic que provoquen no té mida. 

Quant al mentider compulsiu que cobra mensualment en qualitat de comissionat de la Memòria Històrica de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Domènech, el qual roman amagat un cop i un altre com una rata mesquina, noi, desitjo que cada cop que invoqui el Noi del Sucre totes les gavines de Barcelona es caguin damunt de son caparró de trepa: ets, són, males persones, no és ja una mera qüestió de mantenir un projecte polític classista a fi de cobrar i escalar. Van enganyar a la campanya electoral i continuen enganyant ara. I dels motius pels quals tanta gent va afrontar la repressió, què? Res: per a ells són convertibles en euros. Trinco-trinco, mensualment i amb dietes.

Honor, record i amor per a la classe treballadora catalana, la que ha combatut i plantat cara al llarg del temps per aprendre a escriure i llegir, per aplegar llibres, per trobar-se, compartir, socialitzar i organitzar el combat per l’avenç i la justícia social, per construir la resistència col·lectiva en el camí feixuc per erigir una societat, una terra, nova i lliure.

Quant a la xusma burgesa de dalt de tot, tenen sort que no siguem al 1936: què els dirien la gent de l’AEP, del CADCI, dels ateneus preciosos que ens expliquen? No, no hi ha res que puguin concebre: són la claveguera del poder polític obeint el poder econòmic. Per ventura, és més desagradable el que els farien: que la societat esdevingués el seu propi mirall.

La CUP de Barcelona ha estat, una vegada més, on pertocava. La lluita continua.

Moltes CUP, dos projectes: processisme estàtic o bé ruptura?

Te’n recordes de quan la gent important demanava dos vots de diputats per al Mas? Jo sí. A les pròximes eleccions, quan el Front Patriòtic cerqui vots a Barcelona potser n’haurà de demanar als soldadets que avui (23-V-2016) desallotgen el Banc Expropiat de Gràcia. Ja ens entenem, oi?

Moltes CUP, dos projectes:

processisme estàtic o bé ruptura?

Gerard Horta

[VILAWEB, 21-V-2016]

1. Deia d’alguna manera l’antropòleg Jean Duvignaud (1921-2007) que tota generació enterra la memòria dels seus predecessors com un mitjà per autoobligar-se a articular noves maneres de fer respecte a l’estat de les coses, si bé sovint acaba succeint que hom repeteix els mateixos errors del passat. Què n’hem après de segles d’esclavisme, de feudalisme i de capitalisme sota l’ordre dels estats en la societat de classes i, a una escala més concreta, sota segles de totalitarismes borbònics, quatre dècades de feixisme i quasi quatre dècades més de transició al no-res?

Als darrers anys he mirat d’analitzar críticament l’operació de la burgesia regionalista de Catalunya per alentir i desbaratar el procés cap a la independència a què la majoria social d’aquesta banda dels Països Catalans s’ha vist abocada. Rememora les aparicions mediàtiques d’Artur Mas als dies 5, 7 i 9 de gener del 2016 covant ressentiments majors i amenaçant la continuïtat del procés si hi havia eleccions al març arran del paper diguem-ne repel·lent que desenvoluparia CDC. De la il·lusió popular esclatant del 2012 per una ruptura per fi a l’abast de les nostres mans hem anat decantant-nos cap a aquesta normalitat insípida del calendari sense que res no es resolgui. La CUP participàrem de l’espectacle processista en la primera legislatura, cosa que serví per difondre la nostra existència i el sentit d’una part del nostre combat –i perquè els dirigents de la socialdemocràcia espanyolista d’ICV-EUiA passessin a vestir samarretes per comptes de corbates–. La nostra diputada va fer amb honestedat el que es demanà que fes, i els dos diputats van ensenyar-nos que hi ha dues classes desiguals de militants: les veus importants i la resta. Tots tres s’hi deixaren la pell, com els 10 ara. Tot en ordre, com sempre. Començava a albirar-se que per a la CUP nacional l’acció política gairebé s’acabaria reduint a acció parlamentària –una expressió fosca del classisme social dominant: això és el que els supervivents de la Transició afrontem des del 1977–.

Tanmateix, el pitjor havia d’arribar: amb la segona legislatura i l’obtenció de 10 escons, el món real fou engolit per les seves representacions dominants, fins i tot per part de la nostra gent al Parlament. En una Catalunya en què el 20% les passa magres per menjar, amb l’educació, la sanitat i els serveis socials públics rebentats per polítiques liberals, neoliberals i ultraliberals a l’empara de la inacció d’un ramat atemorit i de la hipocresia d’activistes mediàtics, sindicalistes grocs i professionals de l’esquerra capitalista, i amb l’aplicació d’una Reforma laboral piconadora de tot dret conquerit, resulta que en aquest marc de relacions calgueren més de tres mesos de “negociacions”  per a uns afers que s’haurien d’haver resolt –amb acord o amb desacord– en 15 dies a tot estirar. Veníem d’agenollar-nos davant CDC donant suport a convertir el referèndum unilateral d’independència –l’única clau que ens traurà d’aquest pou infaust– del 9 de novembre del 2014 en un vistós però macabre “processet consultiu”. I, ja posats a arrossegar-nos, als famosos de torn se’ls acudí esbombar a la nit del 27 de setembre del 2015 que no podíem proclamar la DUI ja que no arribàvem al 50% dels vots. Increïble. Obviarem l’afirmació d’un exdiputat que l’estat espanyol no és “Blancanieves” i que, per tant, de referèndum unilateral oblidem-nos-en (prescindint i tot del dret internacional, i com si una societat subalternitzada hagués de demanar permís a l’estat opressor per fer-ne un!). De fet, m’estimo més no convocar aquí les declaracions del mateix exdiputat a Escòcia fa dues setmanes, perquè llavors la destrempada i la mala bava esdevindrien definitives. Aquesta confusió delirant, generalitzada, crònica ja fa temps, explica l’autohumiliació sagnant del 10 de gener amb cinc punts que semblaven redactats per Cambó, Pujol, Millet, Mas i Espadaler i no per militants de la CUP.

2. Res d’això seria preocupant amb una Esquerra Independentista fortament arrelada en carrers, barris i llocs de treball. Contràriament, el projecte interclassista, reformista i parlamentarista hi ha fet forat en determinats àmbits, i això ha impedit que la CUP fos mera eina de lluita institucional, provocant que l’activitat parlamentària ho xucli gairebé tot. La COS com a sindicat nacional combatiu dels Països Catalans i Arran com a organització juvenil creixen i penetren territorialment, per bé que sense l’acceleració i la intensitat massives que el present demana. Això ens situa en una disjuntiva que s’arrossega històricament i que no concerneix tan sols les dimensions estratègiques de la política nacional de la CUP –i dic nacional per distingir-la de l’esfera municipal, sabent que no hem articulat un projecte que enfili el conjunt dels Països Catalans–: hi ha un sector el projecte polític del qual el du a ser partidari de fronts patriòtics interclassistes. El seu futur raurà, per ventura, a ajuntar-se tard o d’hora amb ERC. Aquest sector aplega militància de base honesta, com a tot arreu, amb la qual debatem quotidianament. El problema consisteix en les direccions, la gent important, la parafernàlia espectral, els càrrecs professionalitzats que executen l’acció: gent d’ordre, comunitaristes enrotllats neosocialdemòcrates, sindicalistes professionals grocs capaços de rebentar vagues com la de l’educació del 2012, vedettes mediàtiques pendents de si mateixes i qui sap si admiradors secrets del bisbe Torras i Bages. D’aquest poti-poti en surt l’aplanar el camí amb una ampolla de vi negre de bon matí en dolça companyia de Jordi Turull (CDC), el servent de l’amo –Jordi Pujol i Soley–. A l’altra banda, un sector igualment heterogeni aplega en termes ideològics formals els partidaris d’una acció política decididament municipalista a nivell nacional, bàsicament assembleària i clarament anticapitalista, en risc sostingut de ser devorats pel reflex que ens retorna el mirall mediàtic. En aquesta banda estem fent autocrítica contínuament, i això és bo i per això un continua militant a la CUP –independentment de ser a la COS– amb gent que m’estimo. Potser si fóssim intel·ligents acordaríem amicalment distribuir locals, calerons, càrrecs professionals, etc., i ens retrobaríem en força bandes –demostraríem prou maduresa per superar el ritu d’iniciació que ens converteix d’infants a adults–. El que ha arribat a un punt de no retorn és haver de dirimir cada setmana en termes oposats un seguit d’afers que per a una pila són elementals.

Més enllà de l’heterogeneïtat dinàmica que nodreix la militància de les CUP –i de la diversitat d’universos socials als pobles i ciutats dels Països Catalans–, l’interrogant podria formular-se així: què hi fan dos projectes polítics sistemàticament enfrontats sota una mateixa teulada? Creix l’ingrés de diners, augmenta la bombolla de professionals alliberats i el grup parlamentari i el seu entorn acaben esdevenint direcció fàctica d’una organització en què un excés de gent amb càrrecs no manté gaire interès a enfangar-se al món sociolaboral i del sindicalisme combatiu (del menyspreu rotund de la simbolització de l’1 de Maig fins a l’abandonament dels vaguistes de l’escorxador d’Esfosa a Vic al març, passant per la manca d’implantació al 95% de lluites laborals). Les cúpules desfilen entre somriures i elogis sobre catifes vermelles i davant càmeres i focus periodístics. La nostra gent ha assumit la condició d’actors –d’actrius– del fulletó mòrbid del parlamentarisme burgès. Amb tot, entre entrevista i entrevista les condicions materials de supervivència d’amplis sectors de la societat catalana continuen sent deplorables: això sí, hem demostrat que cada cop que ens pregunten sobre política parlamentària responem en qualitat de bons minyons sobre política parlamentària, afegint-hi els mots sagrats independència, socialisme, feminisme, ecologisme i Països Catalans, que han acabat sent buidats de significació davant la misèria inapel·lable del pas dels dies. D’aquesta mamarratxada infinita n’hem dit Transició, ara sota la decoració processista. No puc culpar-ne els companys i companyes diputats, atrets per la bombolleta d’un poder que mai no tens, car és ell qui t’enxampa, sinó les dinàmiques col·lectives que ens han anat situant, cessió rere cessió, en aquest camí. Predicar discursets bonics és estèticament seductor, no acompanyar-los de transformacions reals és infame, i no explicar la impossibilitat del canvi –i fotre el camp–, és imperdonable.

3. A l’assemblea de diumenge a Esparreguera, al Teatre de la Passió, discutirem respectuosament, invocarem els pressupostos autonòmics de misèria de la gestoria de nyigui-nyogui –brillant imatge d’en Xavi Monge– anomenada Generalitat de Catalunya i confrontarem els collarets de colors d’uns pressupostos ultratjants mentre la nau interstel·lar de la societat catalana ni tan sols arriba a la fase d’ignició que l’enlairi, tot perdent l’oportunitat històrica de materialitzar la ruptura que el parlamentarisme català de la transició ens va furtar, amb el vist-i-plau majoritari.

Uns poders econòmics i polítics alienants mantenen una societat alienada: si no trenquem ja amb l’estat espanyol i aprofundim ja un repartiment racional del treball i la riquesa restem condemnats a més dècades de major sordidesa i patiment. Si no aprofitem les entrevistes per deixar de parlar del parlamentet del zoològic i, en canvi, les esmercem a explicar el perquè de la cultura política revolucionària que defensem i que portem dècades practicant en major o menor grau –associar-se, qüestionar-ho tot, aprendre a comprendre i a lluitar contra les injustícies, a construir xarxes populars, a organitzar seccions sindicals, a anar més enllà de les aparences, a preguntar-se per què les coses són com són i si podrien ser d’una altra manera–; si no martellegem la societat catalana amb la veritat (que els professionals del processisme ens estan prenent el pèl, que la lluita de classes no és un concepte sinó un procés social a tot o res i que el poder polític és a les nostres mans –la societat– i no al parlament regional), si no fem això llavors ho tenim extremament cru.

Cal infondre a la gent esperança i una il·lusió real i necessària: no hi ha res més poderós que una il·lusió col·lectiva. CDC i ERC han operat magistralment a encaminar la tremenda energia que el 2009 brollava –i que el 2012 esclatava a les llambordes– a fi de perpetuar-se en les còmodes butaques entapissades. Així, doncs, s’ha de reduir tot plegat a la discussió sobre els anyalment renovats pressupostos autonòmics de misèria? No. Per què? Perquè no hi ha res a negociar. Radiografiem sociològicament les vides del poble menut? Coneixes la situació, per exemple, a les universitats públiques catalanes amb milers de docents cobrant menys de 500 € mensuals? Cal aturar la martingala processista i redirigir radicalment si us plau per força les relacions polítiques, econòmiques i socials que ens permetin reorganitzar des de la justícia igualitarista treball i riquesa, remunicipalitzar, tocar el dos d’un IV Reich ocultat sota les disfresses de la Unió Europea, l’OTAN i l’FMI, encoratjar processos d’autoorganització popular i estendre’n els vincles de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i no defallir en la generació cultural d’una consciència política que qüestioni frontalment tota forma d’inferiorització social –de classe, de gènere, de lloc de naixement, de vincle de parentiu, de color de pell, de grup d’edat, de pràctiques sexoafectives i d’altres tipus–. La Unitat Popular és en si mateixa mitjà i garantia per a la ruptura, i objectiu polític.

4. Artur Mas sabia prou bé què feia en rebentar el referèndum unilateral del 9N. Qui vulgui abraçar l’ungit de Can Tuset –el mateix que fa quatre dies tisorava estatutets– que ho faci, però no en el nostre nom. Ara mateix el patiment de la classe treballadora catalana converteix aquesta societat en un escorxador. Hi ha res a negociar amb els representants polítics dels botxins, dels qui es neguen a informar-nos de quanta gent –i com– mor sota custòdia policíaca mentre elaboren fitxers il·legals (ho repeteixo: il·legals) de manifestants i militants polítics, sindicals i veïnals? Són els mateixos que llisquen eixerits damunt la gent empobrida amb full salarial, damunt homes i dones que cobren de les ETT menys de 5 € per hora treballada (l’infrasalari que s’aplica a les dones ja per si mateix invalidaria qualsevol debat pressupostari). De debò hi ha res a negociar?

Independència implica profundíssima transformació social, posar fi als privilegis de les minories benestants i construir la Icària de la llibertat i la justícia social. L’Esquerra Independentista ha d’assumir el paper històric que està cridada a realitzar junt amb els moviments populars perquè cristal·litzi la ruptura. La CUP en particular no esdevindrà sota cap concepte membre submís de fronts patriòtics liberals o socialdemòcrates. Posem fi a participacions grotesques als platós –des del Polònia (compartint canapès amb la postfeixistada) fins a El matí de Catalunya Ràdio (vora una directora filoconvergent que no parà d’insultar-nos a la tardor passada, sense que la CUP nacional tingués la dignitat d’exigir-ne la dimissió)–, esmorteïm importàncies personals i foragitem de les nostres ments la conservadora associació entre poder polític i estat-parlament-partits polítics.

Aspirem a nodrir i compartir, solidàriament i amb amor foll, una vida col·lectiva diferent per sempre. Si no combatem per això, per què ho fem? Volem el món i el volem ara, la lluita és l’únic camí. 

 “La CUP puntualitza: ‘No hi ha ruptura de la legislatura’.”
Ui, ui ui...

Home amb esperança (Joaquim Horta, 1960)

HOME AMB ESPERANÇA

[Paraules per a no dormir.

Barcelona: Josep Pedreira editor, 1960]

Joaquim Horta i Massanés (1930-2013)

Acabarem algun dia, potser demà,

amb les paraules inútils i boniques,

el dring de la porcellana fina

i les marionetes de foscos colors.

I ensenyarem als fills, parits sense dolor,

el com i el perquè de cada cosa,

i els baixarem al carrer sense temor

i jugaran a construir pobles.

I tocaran la terra

i la faran seva i de tots,

i escriuran, amb nous mots,

noves lleis, història i vida.

També vindrà un vaixell de vela àgil,

esquivant tempestes i roques altives,

i s’endurà tot l’or de la terra, mites i falsos déus,

i ens deixarà quieta   

la mar i una barca petita.

Amb ella anirem a saludar els pobles,

a l’espatlla un sarró amb eines i amb llibres,

als ulls un esclat d’alegria,

i l’esperança en els homes i en els dies.

Entrevista a Manuel Delgado: De l'antropologia com una raó per a la llibertat

Entrevista a Manuel Delgado:

De l’antropologia com una raó

per a la llibertat

[CATALUNYA, 32, XI-2001]

Gerard Horta

Nota prèvia (24-VIII-2015): Vaig conèixer el Manel en estudiar antropologia, devia ser el 1991 o 1992, i –malgrat que l’espai acadèmic es distingeix arreu per un individualisme dur, tosc, inclement– vam fer-nos companys. Encara recordo el plaer de les classes a què assistia, i una tarda trobant-nos al bar de l’antiga Facultat de Geografia i Història sota la Diagonal i com el vaig saludar públicament seguint una tradicional i inconfessable forma ritual d’una societat de Papua-Nova Guinea: hauria estat impossible fer “allò” amb qualsevol altre professor sent-ne jo alumne. Fou el meu director i pare intel·lectual per a la tesina (una part de la qual es publicà com De la mística a les barricades [Proa, 2001]) i per a la següent investigació, la tesi doctoral (una part de la qual es publicà com Cos i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat [Edicions de 1984, 2004]). De la privilegiada intensitat de la relació en resultà l’adquisició d’un cos de coneixements antropològics que a hores d'ara considero bàsics i, sobretot, un ensinistrament de la mirada etnològica enfocada a la quotidianitat de la nostra pròpia societat –sempre al caire de l'exotisme: interpretar el paral·lelisme entre la funció social del mèdium i la del periodista, concebre el ritu eucarístic com una manifestació teoantropofàgica o entendre la violència com un dispositiu per afirmar una relació social– que em situen en deute perpetu amb ell, i més tenint-hi en compte que en continuo aprenent. Als darrers 15 anys hem compartit una pila de recerques –la primera, per a mi fonamental, Carrer, festa i revolta. Els usos simbòlics de l'espai públic a Barcelona (1951-2000) (Generalitat de Catalunya, 2003), quan encara no prevèiem la utilització política i mediàtica anorredaora del concepte espai públic que al cap de poc denunciaríem– i, a més, experiències associatives de caire divers en contextos diferents. I amb les nostres famílies, antecessors i successors, ens vam fer companys (la Carlota Gallén és una dona bellíssima i d’una generositat extraordinària a la qual sols puc expressar la meva immensa gratitud, i com a antropòloga publicà un llibre de lectura imprescindible: Les fronteres de la normalitat. Una aproximació en clau social a les persones amb intel·ligència límit o borderline [Edicions de 1984, 2005]).

Vull dir que ja fa 25 anys que anem rodant. Ell ha desenvolupat una producció aclaparadora centrada especialment en els camps de l’antropologia religiosa (De la muerte de un dios [Península, 1986], La magia [Montesinos, 1992] i la trilogia sobre iconoclàstia composta per La ira sagrada [Humanidades, 1992], Las palabras de otro hombre [Muchnik, 1993] i Luces iconoclastas [Ariel, 2001]) i urbana (entre d'altres: El animal público [Anagrama, 1999], Elogi del vianant [Edicions de 1984, 2005], Sociedades movedizas [Anagrama, 2007], La ciudad mentirosa [La Catarata, 2007] i El espacio público como ideología [La Catarata, 2011]). Al seu torn, El cor de les aparences –bloc que va iniciar fa una dotzena d’anys– ha esdevingut un mitjà de difusió excepcional de la seva obra antropològica: un veritable tresor amb vista a la divulgació de la disciplina. Ens hem fet més grans i, per no avorrir-nos, ja fa estona que ens anem barallant semestralment per afers de tota mena (personals i col·lectius, d’amistat, polítics, esportius, etc.), tot i que sempre m’he pres seriosament la seva afirmació que només et baralles amb les persones que estimes, de manera que concebo aquestes incursions a còpia de torpedinades matusseres que de tant en tant efectuem com una demostració d’amor recíproc, naturalment platònic. Almenys, m’agradaria pensar que és així. (De vegades crec que hi ha ocasions en què ens traiem de polleguera.) Segurament algú pot sobtar-se per aquesta confessió –discussions agres que iniciem en públic les prosseguim en privat, o a l’inrevés, al mode rude, bestial, dels protagonistes de westerns crepusculars condemnats a enfrontaments fatals... dels quals sempre sortim indemnes tots dos fins a la pròxima contesa–, una confessió que en realitat confirmaria la necessitat de fonamentar tota dinàmica relacional en el conflicte, del tipus que sigui, i més entre dos paios fills d’una certa extravagància més enllà de la distància intel·lectual i social que els separa –però capaços d’ajuntar-se portant banderes com les que mostrem aquí sota–. Hem fet molt el gamberro junts, molt.

Fent petar la xerrada, xino-xano, al llarg d’una manifestació

a Barcelona (14-V-2011).

En termes polítics, porto tots aquests anys fent-li una miqueta i algun cop de piconadora tsé-tsé –versió torracollons– i, com que hi ha coses que no m’és donat de dir en públic, sols manifestaré que –per damunt de totes les diferenciacions analítiques i estratègiques– em complau profundament haver estat testimoni del camí que ha recorregut. Si mai no apareix un tanc a l’avinguda Diagonal de Barcelona estarem junts allà, que ningú no en dubti. Ell era empresonat a la Model el 1975 just abans dels últims crims polítics formals del franquisme, i no crec que hagi de retre comptes a ningú pel que pensa o deixa de pensar. Acabar sent devorat pel paper que un interpreta és un risc implícit a tota posada en escena social sostinguda, és a dir, a la vida mateixa. I finalment, Goffman dixit, no parem de mirar de respondre a les expectatives que creiem que els entorns socials mantenen sobre les nostres actituds i conductes. Dit d’una altra manera: qualsevol persona encarnem registres socials que algun rumb han de seguir per corporificar-se!

A continuació veuràs una entrevista que li vaig fer per al Catalunya, l’òrgan en català de la CNT a la Guerra Civil i, al cap de molts anys, de la CGT. Vaig militar més d’una dècada a la CGT tot i que per alguna disfunció organitzativa mai no van enviar-me cap quota per pagar ni van convocar-me a cap reunió, ni jo ho vaig resoldre. Diria que formava part de la Federació d’Activitats Diverses (una classificació perfecta per a qualsevol antropòleg que durant 25 anys de la seva vida va fer de corrector de català –finament, assessor lingüístic–). Per ventura en podríem dir “militància fantasmàtica”... On sí que vaig fer un cop de mà va ser al Catalunya, amb la Lluïsa Pahisa, el Xavi Roijals i una colla de companyes i companys preciosos. Quan després d’uns anys vam plegar, esgotats de nedar a contracorrent, fou el company Jordi Martí i la colla de Reus i Tarragona que van agafar-ne el relleu. Penso que tota la petita munió que vam ser al Catalunya en aquells anys vam fer el que crèiem que havíem de fer: obrir perspectives sense acomplexaments ni dogmatismes. Per fortuna, si més no en aquest àmbit, els temps han canviat i avui resulta inconcebible no assumir l’expressió en català i, alhora, la defensa del dret de tota col·lectivitat, començant per la catalana, a autoorganitzar-se més enllà d’imposicions estatals i colonials. Com diu el verset, “la burgesia, que se la quedin ells...”.

Com sempre, de llarg millors les respostes que les preguntes. Potser l’interès d’aquesta entrevista i de les que us estic oferint als darrers dies en aquesta segona quinzena d’agost del 2015 és que reflecteixen moments socials molt propers i al mateix temps llunyans, qüestions ja superades perquè el context ha canviat i d’altres que continuen perpetuant-se com si fóssim a l’endemà. En realitat aquest bloc nascut al principi d’abril d’enguany m’està fent el paper de diari de viatge, de llibre de memòries, de calaix de sastre i de difusor de dimensions polítiques, literàries, sindicals i –cada cop més– també acadèmiques. El rerefons és explícitament contracultural. I no hi ha res més contracultural que un astronauta escombrant una nau industrial en un lluminós dia solar a la superfície d’un planeta qualsevol. Fer present el passat i el present és una manera d’esborrar-lo, de deixar-lo enrere tot compartint-lo en cerca de presents altres.

[Disculpeu els problemes de composició amb Tahoma i els cossos: ha estat l'única entrada en què em resulta irresoluble. Sempre les contingències!]

 Revetlla de Sant Joan a la foguera de la cruïlla entre Casp i Lepant (Barcelona, 2007), ja més aviat alegres. El senyal de trànsit del darrere és un mal auguri que, sense saber-ho, impugnem simbòlicament. La distorsió gràfica obeeix als desencaixos del món real a l’hora de ser reproduïts.

 Fotografia: Carlota Gallén.

***

Penses que les preguntes són tan importants com les respostes?

Sempre. Això és una pregunta?

Sí. Si l’antropologia parteix de la base que hi ha una unitat psíquica de la humanitat, i que per tant les distintes maneres com les societats s’organitzen s’han d’interpretar lliurement de prejudicis, entenent-ne els diversos marcs explicatius, això –dins les societats occidentals– converteix l’acte de pensar en una activitat revolucionària?

Home! El relativisme cultural, pels riscos morals que implica, evidentment connota una certa irreverència cap a qualsevol principi considerat com a inqüestionable. El distanciament, l’escepticisme i sovint i el cinisme que molts cops trasllueix l’antropologia a causa de la seva tasca de comparar societats no pot tenir sinó una vocació dissolvent. Que això sigui revolucionari caldria matisar-ho, perquè es podria entendre que la seva contribució ho és en el sentit d’empènyer la societat humana cap a una banda o cap a una altra, en canvi el que potser fa revolucionària l’antropologia en un context com el nostre és justament el seu escepticisme.

Llavors com entens el paper de l’antropòleg quan dirigeix la mirada sobre la seva pròpia societat, és a dir: de situar la nostra societat en un lloc d’una certa igualtat respecte a les altres societats se n’ha de dir escepticisme?

En la mesura que intenta fer-ho sense prejudicis, l’antropologia posa entre parèntesi qualsevol afirmació positiva sobre qualsevol cosa, per això ha de ser inevitablement negativa. Per força s’ha d’abstenir de jutjar, d’avaluar en termes ètics conductes per extravagants i estranyes que ens puguin semblar. Fins i tot en la nostra pròpia cultura, amb relació a comportaments que es podrien considerar “censurables” o moralment abominables. Comparar amb rigor les societats humanes, les maneres com la raó humana es desplega i produeix, d’entrada implica l’obligació de l’antropòleg d’abstenir-se. Però això comporta unes connotacions morals greus dins una societat on sempre s’han de plantejar les coses d’una manera “positiva”: o sigui, sempre ens hem d’estar pronunciant d’una manera inequívoca sobre el bé i sobre el mal i sobre la condició “positiva” de les nostres intencions. Se’ns imposa l’obligació de jutjar, de sentenciar, de postular un pensament que sigui el més sever i complet possible, amb la pretensió d’esgotar l’univers des d’un pensament que no es permet a si mateix ni el luxe de dubtar, d’aturar-se davant de la seva pròpia reflexió per reconèixer en un cert moment la seva incompetència. La nostra societat, plantejada així, ens aboca a tots a sentir pavor davant de les coses que no podem entendre, i per tant el problema que té la raó occidental –i que l’antropologia impugna–, és justament ser tan poc racional, en la mesura que amb relació a formes de pensament que podríem considerar místiques, la raó occidental es construeix irracionalment en tant que vol abraçar-ho tot, i fer-ho d’una manera absoluta, amb veritats que no puguin ser controvertibles. Si l’antropologia contraria en el món actual, i si hi té una certa responsabilitat, és perquè es nega a pensar en termes d’absoluts i introdueix dubtes en tota pretensió de trobar una única “veritat”.

Avui dia els mitjans de comunicació i  consum massius continuen fent relats de la realitat des de perspectives ancorades en l’evolucionisme del XIX, com si la civilització occidental encarnés unidireccionalment la culminació del progrés humà.

Els mitjans de comunicació són proveïdors de les formes actuals del folklore. La seva funció és, bàsicament, de facilitar formes elementals de pensament, esdevenir màquines colossals de trivialitzar el món. Els mitjans de comunicació només poden informar d’allò que tohom sabia, transmetre idees en general assumides; no és possible usar un mitjà de comunicació per introduir idees noves. La manera com l’antropologia es folkloritza a través dels mitjans de comunicació, del cinema, etc., respon a una imatge de l’antropologia del segle XIX que cap col·lega estaria en condicions de subscriure. S’invoca la imatge d’un antropòleg que no existeix: se n’espera que ofereixi idees simples sobre “costums estranys”, “pràctiques exòtiques”, “rituals ancestrals” fins a convertir-lo en una caricatura.

Des dels mitjans de comunicació critiquen els talibans per destruir estàtues però obvien la tradició iconoclasta cristiana (vegeu el Deuteronomi) o la pràctica d’immobiliàries com Núñez y Navarro durant el franquisme o de les mateixes Administracions públiques, responsables de destruir una gran part del patrimoni artisticocultural.

La manera com s’han explicat els estralls dels talibans contra el patrimoni artisticohistòric universal respon a arguments d’una ignorància insultant, com sol ser habitual. Qualsevol persona amb un mínim coneixement de la història d’Occident sap que els processos de modernització estan lligats a l’abolició del culte a les imatges sagrades. No fa gaires anys, a l’estat espanyol vam ser-ne testimonis! Aquesta imatge distorsionada, pobra, simple, tanoca, dels mitjans de comunicació ha volgut presentar-ho com una mostra del rebuig dels talibans a l’occidentalització, quan per contra el que han fet és demostrar fins a quin punt entenen per on passa el procés de modernització: per la destrucció del poder dels símbols. A més, tens tota la raó: el sistema del món, del qual som alhora víctimes i beneficiaris, no pot sobreviure sense destruir el planeta directament. La manera com s’està destruint Barcelona i, en nom de criteris immobiliaris, com s’està arrasant tot el passat de la ciutat a partir de la destrucció massiva del seu centre històric és molt més greu. Els talibans al capdavall ho fan per motius sagrats: si hagués estat per interessos immobiliaris potser això no ens hauria indignat tant. En canvi seria més escandalós. Barcelona està sent arrasada d’acord amb principis que no tenen cap sentit transcendent.

Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat i el que sigui, vint anys després dels ajuntaments “democràtics”...

No n’hi ha, d’ajuntaments democràtics.

Cacera de treballadors clandestins a la plaça André Malraux per part de la policia espanyola (Barcelona, 17-VIII-2001). El Manel hi era.

Recentment t’has referit a la llei d’estrangeria espanyola com un sotmetiment dels grans grups de nouvinguts sense recursos econòmics al que en dius un “estat d’excepció” que, al mateix temps, situa fora de la llei la mateixa Declaració dels Drets Humans i propostes com les de la Comissió d’estudi de la immigració assumides pel Parlament de Catalunya.

Sí, unes propostes que estan condemnades a convertir-se en una proclamació retòrica amb què segurament es pretendrà legitimar aquelles polítiques que, amb un sentit invers, estan destinades a excloure.

Vas dir a Catalunya Ràdio –una emissora pública– que el Parlament no servia per res i resulta que hi ha una pila de lleis aprovades per majoria, llevat del PP, sobre les quals l’estat ha recorregut i que no s’han pogut dur a terme. A Catalunya es va votar “No” a l’OTAN i no ha servit perquè Catalunya no en formi part. No podem ni autogestionar un aeroport!

És evident.

I t’ho van fer pagar.

És clar, però encara que sigui una paradoxa això és el que permet que el Parlament faci aquestes declaracions entorn de la immigració: no tenen cap possibilitat de realitzar-se en les pràctiques polítiques, així et pots permetre el luxe d’afirmar el que et doni la gana. No tindrà cap traducció legal, ni el que es podia traduir en una legislació concreta ni el que no es podia traduir. Quant a la Llei d’estrangeria, estem parlant de la institucionalització i la legalització de l’esclavitud.

Al 1886, l’estat espanyol encara no havia abolit l’esclavatge a Cuba.

I al principi del segle XXI continua sense fer-ho.

Sorprèn que al Raval i a Vic i a Igualada trobis asiàtics i africans, adults i infants, que parlen i canten en català, mentre que al Real Club Polo, a Pedralbes o a les reunions del Círculo de Amigos del Liceo –on encara hi ha la placa “A los caidos por Dios y por la Patria”– sigui gairebé impossible sentir una paraula en català?

Això és absolutament previsible, i és una prova –com en tindrem tantíssimes més– que els problemes que tantes vegades es presenten com d’“integració” sempre els presenten els poderosos respecte al que és la vida social real. Encara que sembli paradoxal, els qui estan realment marginats, i ho estan perquè volen, són aquells que detenen el poder. Ells no estan en la societat, per no dir que hi estan en contra. És en la societat, fins i tot en les seves dimensions més conflictives, on veritablement es produeixen les col·lisions, els xocs, però també els intercanvis i les sobreposicions. Caldria revisar què entenem per racisme i per antiracisme, i adonar-nos que aquells que moltes vegades és veuen implicats en avalots racistes o que sovint apareixen com a portaveus d’opinions racistes, són mil vegades menys racistes que els qui els condemnen des d’un antiracisme purament exhibicionista. Són els protagonistes de conflictes titllats de larvàriament racistes els protagonistes de tots els mestissatges que hauran de venir. Els racistes són els qui s’escuden en un antiracisme estètic per mantenir a distància els immigrants.

Un dels nuclis del teu últim llibre, Luces iconoclastas (Anagrama, 2001) reivindica la racionalitat de les accions de les multituds iconoclastes i antisacramentals catalanes espanyoles als segles XIX i XX justament per afirmar que el veritablement irracional són pràctiques socials que semblen inqüestionablement “normals”, com ara l’explotació o el dens catàleg de terrors a què l’església catòlica ha sotmès mitja humanitat.

El problema és sempre el mateix: quan parlem de racionalitat hem de fer-ho sempre per força en plural. Poques coses trobaríem realment d’irracionals, en la mesura que un cop desvetllada la seva lògica oculta, automàticament manifestarien funcions i estructures com a formes de raó. L’explotació és una forma de racionalitat; però la violència revolucionària, fins en els casos més demesurats i escandalosos per a l’opinió benpensant, també és profundament racional. És més: algú podria arribar a pensar que les formes de vida social més delirants, aquelles que més sembla que s’agiten pels marges o pel subsòl de l’ordre establert, són aquelles que més vehiculen les formes més subtils i eficients de racionalitat: les racionalitats “altres”, les racionalitats “subterrànies”, “inconfessables”...

I alhora s’expressen com la crida d’una necessitat de vincular-se i afirmar-se socialment. 

Evidentment. Però en aquest sentit és cert que tota forma de convivència implica sempre una llinda de violència que, encara que sigui d’una manera soterrada, aguaita el seu moment. Per tant, ens equivoquem del tot quan pensem que el que sovint se’ns mostra en qualitat d’expressions de desordre en realitat són expressions justament desordenades. El desordre pot ser qualsevol cosa llevat de desordenat.

 

Es proclama que tots som iguals però des de fa cinc mil anys, des de l’aparició de les primeres ciutats-estat, la instrumentalització i l’aplicació ordinària de la violència és un patrimoni dels estats, que a més classifiquen què és i què no és violència. L’any 2000 ETA va assassinar quatre persones als Països Catalans, mentre que el que se’n diu eufemísticament “sinistralitat laboral” va provocar la mort de quasi 300 persones. El ressò polític i mediàtic és invers.

Les morts que produeixen els contractes escombraria i la inestabilitat laboral és mil vegades més letal que qualsevol tema recurrent subratllat melodramàticament pels mitjans de comunicació. En el cas del terrorisme passa el mateix. En la mesura que l’Administració pública s’autoconfereix l’ús de la força, tendeix a presentar com a “agressió” totes les formes de força que no estiguin homologades i que no siguin exercides per funcionaris professionals. Queda clar, llavors, que dir terrorisme d’estat és un pleonasme: no hi ha més terrorisme que el de l’estat. I el d’ETA és terrorisme d’estat. N’hi ha de dos tipus, de terrorisme: el dels estats que existeixen i el dels estats que voldrien existir. La violència exercida per les dinàmiques socials mateixes, arran de terra, l’artesanal, evidentment serà tot el condemnable que es vulgui des del punt de vista ètic, però és mil vegades menys mortal que la que està sent exercida amb pressupostos de l’erari públic.

El sentit inicial del terme “terrorisme” remet precisament a aquesta pràctica violenta de l’estat.

Efectivament, en el cas de l’evocació del “Terror” francès, que justament demostra fins a quin punt hi ha una concomitància entre terrorisme i construcció de l’estat modern.

 

Estaries d’acord que les Organitzacions Para Governamentals –contraposades al voluntariat i l’associacionisme no retribuïts– han esdevingut la punta de llança del capitalisme a fi de preparar la futura mà d’obra en el seu circuit expansiu, a més d’afirmar simbòlicament la condició “superior” dels qui només pel fet de ser blancs sembla que ja estan legitimats moralment i políticament per “ajudar” societats exòtiques sense tenir ni la més mínima idea del que fan?

Penso que una gran majoria d’ONG estan reproduint la lògica assistencialista del “Domund”. Són la punta de llança, evidentment ben disfressada, de les noves formes d’intervenció colonialista. La meva percepció és irrellevant, però és la percepció que en tinc i que tenen altres persones. Són signes que qualsevol ciutadà preocupat per les astúcies del poder haurà pogut copsar.

I, en aquest context, penses que l’anticapitalisme com a universalisme pot esdevenir també una nova mostra de colonització, és a dir, ¿hem de ser “solidaris” amb els inuit o el que hem de fer és aconseguir que els expoliadors de primeres matèries que hi ha a les terres àrtiques els deixin en pau?

Em nego a donar qualsevol altra argumentació que no sigui aquesta tan elemental: sempre faré costat als qui s’emporten la pitjor part, perquè em cauen millor. Em nego a exercir d’intel·lectual compromès, no sóc en Chomsky. No tinc res a dir i tinc molt a fer. No perquè no en tingui una opinió. Simpatitzo amb tots els moviments que postulen la igualtat humana i estan en contra de l’opressió. Més enllà d’això, em nego a fer-ne altres consideracions.

 ***

Post scriptum (27-VIII-2015): L’endemà de penjar aquesta entrada, el Manel escrigué el text de sota al seu facebook. Més enllà dels elogis exagerats i immerescuts que rebo, crec que a tots dos ens aquieta el cor saber –i poder manifestar-ho en públic– que som dos companys que ens estimem, que el que hem compartit i compartim és qui-sap-lo, una barbaritat!, i que si de tant en tant muntem operacions de combat ferreny, brusc o descortès, s’han d’entendre més com a focs d’encenalls que no com a seqüències d’Apocalipsi Ara (de fet, ell imita a la perfecció el moment en què Marlon Brando es refresca amb aigua la cara i la superfície superior cranial: el secret rau en els moviments finals de les polpes dels dits provant de fixar l’aigua damunt de la pell). D’altra banda, tot plegat mostra els efectes dels cicles de prestacions i contraprestacions exalçadores (“Que tu m’estimes? Doncs jo més!”): ara bé, tinc claríssimes les dimensions i la potència de tot el que m’ha donat...

Moltes gràcies, Manel, per tot! (Ohu! Això de sota ho escriu perquè el convidi a moltes cerveses!)

***

En Gerard Horta ha penjat això al seu bloc. No sabia si compartir-ho, perquè, com sol dir-se, ofèn la meva modèstia d’elogiós que és.
 

El que sí que es veritat és que en Gerard és sens dubte el meu millor amic. De banda de la cosa personal –antiga i farcida d’episodis indescriptibles–, és un dels investigadors més brillants que tenim al grup de recerca i al Departament d’Antropologia de la UB, amb un treball a l’Àfrica realment notable. La seva profunditat teòrica i la seva recerca històrica sobre la relació entre espiritisme i anarquisme a la Catalunya contemporània fa d’ells un dels especialistes en antropologia religiosa més competents del país.
 

En política, el Gerard és un dels “responsables” de la meva presa de consciència de fins a quin punt la CUP és la instància política en millors condicions de fer front al neoliberalisme que encaren Rajoy i Mas, en l’horitzó d’una emancipació que ha de ser al mateix temps nacional i de classe.

En fi, que li dec un grapat de coses a aquest home, entre elles la paciència amb què suporta les meves envestides, la majoria injustes.

Moltes gràcies, Gerard.