APÈNDIX
[FRAGMENT FINAL DE L’ESPAI CLOS,
2004, BARCELONA, EDICIONS DE 1984]
Gerard Horta
“Calorosa
blancor cruixent/Migdia de ciutat/Els ocupants de la zona empestada/es
consumeixen” (Jim Morrison, 1971: 38). Al principi de La pesta,
Albert Camus posa en boca del protagonista que la manera més còmoda de conèixer
una ciutat és esbrinar com s’hi treballa, com s’estima i com es mor. No sabérem
de morts durant el Fòrum, sí que sabérem sobre intenses expressions amoroses
dins del recinte (entre taronges, i entre participants al Festival Mundial de
la Joventut), i sabérem una mica més de com s’hi va treballar en diverses
esferes. L’Ordeix, l’Eustòlia, el Cutburga, la Xantipa i altres taronges em
transmeteren diverses informacions al llarg d’algunes trobades: superaven
l’objectiu d’aquest relat, però contextualitzarien el marc en què visqueren la
seva experiència com a treballadors. A continuació, se sintetitzen en qualitat
de narracions que prenen sentit dins de l’experiència que aquests treballadors
tingueren del Fòrum, la qual fou comunicada a l’antropòleg. Aquest esdevé, en
efecte, recol·lector i productor d’instants. Òbviament, no hi he afegit res
–llevat de les referències numèriques que faig sobre dades d’assistents–,
simplement me n’he fet ressò a través de
l’exposició següent.
L’Ordeix sostingué
que la Placa fotovoltaica inaugurada per Clos, Portabella i Mayol no va
funcionar durant la major part de l’esdeveniment del Fòrum, ja que les plaques
no estaven connectades amb el receptor. Mantingué que en funcionava, al
principi, el 10%, però que va petar (es va produir un incendi). Segons la
Xantipa, es va fer una desconnexió d’electricitat de dues hores en algunes
àrees del recinte el mateix dia 9 de maig i la Placa ja no va tornar a
funcionar. La informació oficial que donaven taronges implicats en àrees i
activitats distintes és que va estar funcionant des de l’inici fins a la fi de
la celebració de l’espectacle. Fou així mateix l’Ordeix qui m’especificà que
tota presa d’electricitat ha de tenir un conducte d’entrada, un de sortida i
una presa de terra. Segons ell, altres treballadors li van dir que en algunes
àrees del recinte del Fòrum no s’hi van connectar les preses de terra. Va
haver-hi focus de llum submarins que es van fer malbé abans del juliol (els de
les columnes de davant de l’Àrea de banys): els treballadors no els podien
agafar perquè passava el corrent a causa de la manca de connexió de la presa de
terra (ho van filmar en vídeo). Van haver d’utilitzar pals de fusta per
subjectar els focus i treure’ls de l’aigua. Emfasitzà, també, que es desconeix
si es va dragar la terra de la superfície i de sota l’aigua a la banda
costanera del recinte, i si en determinades àrees hi havia nombrosos obusos de
la Guerra Civil. Segons ell, es desconeix si les excavadores recolliren aquests
obusos i si els apilaren per dipositar-los en un lloc adequat. Per tant, no se
sabria si s’hi va cimentar al damunt. Així mateix, m’assegurà que havia sentit
a dir, per altres fonts, que com que al període immediatament anterior a la
inauguració del recinte es va treballar fent torns de vuit hores seguits el dia
sencer, i les canalitzacions d’aigua potable no arribaven a tot el recinte, el
ciment que s’hi va utilitzar, si més no en les parts del recinte que
s’enllestiren en darrer lloc, s’elaborà amb aigua del mar, ja que no hi
arribaven les canalitzacions d’aigua corrent. A l’agost del 2004, l’Agència
Catalana de l’Aigua no havia fet públiques les anàlisis d’aquestes aigües.
D’altra banda, també afirmà que la terra sobre la qual es van construir algunes
àrees del recinte no es va compactar. A mitjan agost vaig comprovar
personalment que, a l’entrada de l’Amfiteatre, el llarg desguàs situat rere la
filera de seients més elevada –a la part central tot just entrar-hi– semblava
que s’estava ensorrant: un con amb el text “Caution” advertia als
espectadors que no hi passessin pel damunt, ja que el desnivell era obvi.
L’Eustòlia
m’explicà que l’empresa de treball temporal que organitzà els taronges
distribuí els treballadors al recinte no en funció dels seus coneixements i la
seva experiència laboral (els taronges eren molt heterogenis, hi havia gent de
50 anys, mestresses de casa, postadolescents sense experiència laboral,
persones amb dues llicenciatures universitàries, etc.), sinó de la sucursal de
l’empresa en la qual s’havien apuntat. Els qui ho feren a la sucursal d’un
barri treballador com la que hi ha al carrer de la Marina, els van col·locar a
l’exterior. Per contra, els qui s’apuntaren a la sucursal del passeig de Gràcia
treballaren a l’interior del recinte. No es podia rotar –canviar de lloc de
feina– de l’exterior a l’interior del recinte o a l’inrevés. La selecció
consistia en entrevistes. Els darrers taronges contractats entraren a treballar
sense haver realitzat cap curset de formació sobre les activitats laborals que
havien de dur a terme. La formació no va ser la mateixa per a tothom, i alguns
feren cursets quan ja havia començat l’espectacle. Hi ha taronges com
l’Eustòlia que, malgrat haver realitzat tots els cursos de formació de
l’empresa, van visitar el recinte fora del seu horari laboral per conèixer les
activitats i els continguts de què després havien d’informar els visitants. Va
haver-hi moltes baixes abans de començar, ja que gent que signà el contracte al
gener el rescindí per haver trobat una feina millor. També verbalitzà
críticament la conducta de molts taronges: parlà de grups en què la feina de
quatre taronges la feia una sola persona, és a dir, de situacions de veritable
manca de solidaritat i de falta de responsabilitat en la feina per actituds
egoistes. Penso que algunes escenes que vaig poder veure respondrien a la seva
visió.
Els treballadors taronges de diverses àrees del Fòrum,
segons l’Eustòlia, van ser obligats a entrar i sortir marcant la seva
acreditació en els dispositius d’enregistrament electrònic d’entrades. No era
tan important que si un treballador sortia del recinte un moment durant la
jornada laboral ho fes pels torns giratoris manuals, com que quan entrés
enregistrés la seva acreditació en el dispositiu electrònic de control
d’entrades de visitants. Ella suposava que cada marcatge electrònic de
l’entrada d’un treballador es comptabilitzava com una visita. O sigui, si un
treballador sortia en un dia dos cops del recinte, hauria constat que, a més de
l’entrada inicial, n’havia fet dues més, així n’haurien resultat “tres
visitants” al Fòrum. L’Ordeix em confirmà les instruccions que els treballadors
enregistressin electrònicament les reentrades al recinte, si bé afegí que els
torns aparentment manuals tampoc no eren manuals, ja que hi havia cables
connectats que devien comptar les sortides.
Els estudis del col·lectiu Contrastant
(www.contrastant.net) sobre el terreny al cap de setmana del 10 i l’11 de
juliol van revelar contradiccions insalvables –amb una diferència del 50% menys
d’assistents respecte a les xifres de l’organització– entre les dades oficials
de visitants i els resultats de les seves investigacions sobre els trànsits als
accessos (als comptes que en féu, Contrastant hi va afegir els treballadors com
a visitants).
Sembla que –segons diversos informants– cada treballador
taronja contractat per l’empresa de treball temporal que subscrigué el conveni
amb el Fòrum va rebre entrades de franc, però les informacions recollides
abracen un ventall divers, ja que oscil·laven entre la distribució de cinc
entrades de tres dies i un passi de temporada per persona –perquè els
repartissin a qui els plagués–, i la distribució de tres entrades d’un dia
vàlides només per a l’agost per als qui entraren a treballar més tard i
haguessin finalitzat el període de pràctiques. L’Eustòlia digué que per a la
festa d’estiu dels taronges celebrada dins del recinte, se’ls van regalar cinc
entrades més d’un dia a cadascun (no se’ns va dir si les variacions tenien a veure
amb l’àrea en què treballava cada taronja). A mitjan agost l’organització en
denuncià la revenda. L’11 d’agost es va establir un descompte per als 2.700
treballadors taronges que adquirissin productes de les botigues del Fòrum –a
causa, molt probablement, del baix nivell de vendes–.
Cal tenir en compte l’exigu nombre de “visitants” respecte
a les previsions inicials de 5.000.000 segons els organitzadors (vegeu les
declaracions d’Oleguer Sarsanedas de què es feu ressò el Diari de Barcelona
el 14 de juny del 2004): les previsions havien estat de 7.000.000 per a
l’alcalde Joan Clos en un moment d’eufòria; i d’11.000.000 per a Pasqual
Maragall –actual president de la Generalitat– a l’octubre del 1996. En
definitiva, unes previsions que al final del juliol els mateixos responsables
rebaixaren de 5.000.000 a 3.000.000. En vista d’això, unes setmanes abans
d’arribar a l’equador cronològic de l’espectacle es posaren a la venda entrades
nocturnes, vàlides a partir de les 20:30 hores, es dugueren a terme distintes
campanyes de promoció en què es regalaven entrades per assistir-hi de franc
(per part de Transports Metropolitans de Barcelona, Coca-Cola, Aguas de
Barcelona i altres), i s’aplicaren descomptes diversos (per exemple, del 12%
als socis del Reial Automòbil Club, i posteriorment a diverses classes
d’associacions, ateses les protestes suscitades), a més de facilitar-se
l’entrada de franc als menors de set anys. A l’inici de l’agost es posaren en
marxa descomptes per a famílies nombroses. Del principi al final, al Fòrum
s’establiren descomptes per a escolars, grups de persones jubilades i, a
l’estiu, per a colles d’infants de colònies, esplais i casals. La confusió entre el nombre d’entrades
venudes, el nombre de visitants i el nombre de visites no va fer més que
embolicar la troca. Les dades de l’organització situaren en 1.479.177 el nombre
de “visitants” a la fi del juliol. Del 8 al 14 d’agost, durant el Festival
Mundial de la Joventut, les entrades anticipades per als joves d’entre 15 i 25
anys es reduïren a 13,40 €; les entrades normals passaren a 15,80 €; i les
entrades de nit a 9 € als dies feiners i 12 € als caps de setmana, si bé per
als menors de 30 anys l’import passà a ser de 5 €. En aquest període
s’habilitaren autobusos-llençadora per comunicar el Fòrum amb el centre de la
ciutat, i l’horari de cloenda del recinte s’allargà fins a les 2:30 de la nit,
amb les taquilles obertes fins a la 1:00. La setmana de 9 al 15 rebé una
afluència fins aleshores rècord de “visitants”: 185.000.
Pel que fa al nombre d’assistents, hi ha una dada que va
passar voluntàriament o involuntàriament desapercebuda als mitjans de
comunicació: fent-se ressò dels organitzadors del Fòrum, l’Avui
(19-VII-2004, pàg. 39) informà que “La venda d’entrades de nit puja a mesura
que avança l’estiu. El gruix d’entrades de nit, respecte del total, ja suposa
un 18%. Cada dia es venen entre 1.000 i 2.000 entrades nocturnes, segons ha
assegurat l’organització.” Si 1.500 és el 18% del nombre d’entrades diàries
venudes, això significa que el nombre diari total d’entrades venudes cada dia
era aleshores de 8.333, és a dir, 58.331 entrades venudes cada setmana, la qual
cosa contrasta de cap a peus amb les dades ofertes per l’organització entorn
del nombre d’entrades venudes setmanalment al juliol. De fet, el 9 d’agost
l’organització assegurava que a la setmana del 2 al 8 d’agost el nombre de
“visitants” va ser de 116.866, mentre que la previsió inicial els situava en
350.000. El reiteradament invocat milió d’entrades venudes al principi de
l’espectacle encara no havia estat utilitzat al principi d’agost, segons fonts
de l’organització mateixa. El 16 d’agost l’organització es mostrà públicament
estranyada que encara restessin 900.000 entrades per utilitzar; el 23 d’agost
en rebaixà la xifra a 800.000.
L’Eustòlia m’asseverà que les baixes dels taronges entre
setmana, a partir del principi de juny, es van deixar de substituir a causa de
la manca de visitants. Les de cap de setmana sí que es van continuar
substituint. L’empresa de treball temporal esmentada comunicà que els taronges
que finalitzessin el contracte el 26 de setembre serien integrats en una borsa
de treball. Amb tot, va haver-hi moltes baixes per desmotivació laboral causada
per les condicions de treball.
La Xantipa i
l’Ordeix descrigueren el que seria, segons ells, una sèrie d’interessos
associats a una empresa cooperativa –sense ànim de lucre, d’acord amb els seus
estatuts–, dedicada al monitoratge, a la qual es va concedir la gestió dels
Tallers de l’àrea marítima, el Taller de jocs, els Jocs del Fòrum i els
Jòquers. Segons ella, va córrer la veu que dues empreses van denunciar la
manera com es va fer la concessió a aquella empresa, alguns responsables de la
qual estarien lligats a un sindicat, segons digueren, alhora que n’hi ha que haurien
format part de l’organització del Festival Mundial de la Joventut a partir dels
lligams que mantenien amb determinades institucions públiques vinculades a
l’àmbit de la “joventut”. La informació que vaig aplegar remet a la situació
laboral dels monitors (molts d’ells, qualificats amb escreix) a Catalunya: com
que la seva feina no està regulada, no disposen d’un conveni mínimament digne.
La manca de diàleg de la direcció de l’empresa que s’ocupà dels Tallers de jocs
del Fòrum quant a les demandes dels treballadors fou, segons em digueren,
evident, fins i tot un cop anunciada la convocatòria de vaga. La direcció
d’aquesta empresa, pel que m’asseguraren, es negà a negociar amb els
representants de l’assemblea de treballadors; només volgué fer-ho amb dos sindicats
els representants dels quals ni formaven part de la plantilla de treballadors
ni l’assemblea els designà directament. La manera com es va produir el procés
de negociacions que havia de conduir a la vaga del 24 de juliol, finalment
desconvocada, mostrà, segons els informants, l’interès d’un sindicat per no
conflictivitzar-se amb la direcció de l’empresa de monitoratge. L’aparició
sobtada d’un altre sindicat en el decurs del procés de gestació de la
convocatòria de vaga hauria respost sols al seu interès pel ressò del Fòrum –en
paraules textuals d’un dels membres d’aquest sindicat, d’acord amb la versió
que m’oferiren els informants–.
Queda clar que la
distància entre el que el Fòrum hauria estat i la manera com el van presentar
aquests informants es va manifestar, a través del seu relat, com a insalvable.
D’altra banda, la cobertura mediàtica que se’n féu –en termes enaltidors,
anecdotitzant-s’hi manifestacions com la del 18 de juliol–, va ser
aclaparadora, especialment per part de mitjans públics com TV3, TVE, BTV i
Catalunya Ràdio. La frivolització, la literalització i la superficialització
esdevingueren els referents bàsics dels apropaments periodístics. La
invisibilització de les raons que dugueren els antropòlegs catalans a no
immiscir-se en el Fòrum va ser escandalosa, confirmant-se de nou el
menysteniment crònic dels poders polítics instituïts i de l’univers mediàtic
respecte a l’establiment d’autèntics debats entre maneres distintes de concebre
el món, i la seva profunda ignorància ja no de l’antropologia que es fa en
aquest país i del posicionament emprès entorn del Fòrum, sinó de qualsevol
plantejament mínimament antropològic (tractant-se, precisament, de l’única
disciplina científica que als darrers 150 anys ha fet de l’estudi de
l’heterogeneïtat de racionalitats i de processos socioculturals dels humans la
seva raó de ser).
El protagonista de
Camus acaba la narració concebent-hi que arribarà un dia en què la pesta, per a
dissort i ensenyança dels homes, despertarà les seves rates perquè morin en una
ciutat venturosa –si la ciutat no s’ha ensorrat ja en els seus propis fonaments,
parafrasejant Manuel de Pedrolo–. Abans, amb un barret blanc sota un Sol
ardent, vaig intentar caminar igual que Clint Eastwood, buscant un gos a qui
clavar una escopinada com a El bo, el
lleig i el dolent (Sergio Leone,
1966) mentre contemplava entotsolat l’entorn, allà on l’estrany esdevenia
quotidià, i el quotidià, estrany.
Però en comptes de
gossos només hi havia gosseres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada