Hi ha una davallada de l'ús del català a la Sanitat pública?

HI HA UNA DAVALLADA DE L’ÚS DEL CATALÀ A LA SANITAT PÚBLICA?

[L’accent, 4-X-2019]

Gerard Horta

 

I

Lluny de voler dur a terme una anàlisi sociolingüística sobre els usos del català a la Sanitat pública, aporto una reflexió que no parteix de cap recerca basada en observacions sistematitzades sobre el terreny. És a dir, al darrere no hi ha un treball de camp sostingut durant mesos o anys. El que exposaré tot seguit deriva de la meva pròpia experiència –com a pacient o bé com a acompanyant– als últims anys dins l’àmbit de l’Administració pública catalana al camp de la Sanitat.

Parteixo de la consideració que a la dècada dels proppassats anys vuitanta i noranta hi havia, en tots els àmbits de la Sanitat pública catalana, una presa de consciència explícita extremament majoritària per part de les treballadores –des de les recepcionistes de taulell fins a les infermeres, les doctores, les estudiants mateixes de les branques diverses de la medicina– sobre la importància de conèixer el català i el castellà en aquest àmbit. El fet que els treballadors de la sanitat es poguessin comunicar en la llengua del pacient a partir de l’ús de la llengua pròpia de Catalunya –el català, i l’aranès a l’Aran– o de l’altra llengua oficial –el castellà (deixem de banda la situació encara més penosa del català a la resta dels Països Catalans)– esdevenia una afirmació social i política de sensibilitat i de respecte cap als pacients. Des de l’antropologia de la salut i la malaltia resulta inqüestionable que en situacions de major o menor neguit en què està en joc la salut de la persona, l’ús de la llengua pròpia del pacient com a mitjà de comunicació bàsic esdevé un factor de reconeixement, d’acompanyament, de reconfortament i fins de comprensió de la seva pròpia experiència.

En un context com el que distingeix la societat catalana als últims 350 anys, des dels anys vuitanta del segle XX la sanitat va esdevenir un terreny en què, una vegada furtada la llibertat d’exercir com a catalanoparlants en vida en un país ocupat, almenys un podia ser atès i fins i tot parir o morir utilitzant i escoltant la seva pròpia llengua. Mai no agrairem prou l’esforç, la solidaritat i la presa de partit de tants homes i dones treballadors catalans de la sanitat –en totes les escales laborals– procedents de famílies castellanoparlants filles del procés immigratori dels anys cinquanta i seixanta. Aquestes dones i aquests homes feren majoritàriament del català la llengua vehicular a la sanitat pública. És significatiu que la immensíssima gent veterana que ja és a l’últim període de la seva vida laboral comprèn això a la perfecció, fora d’excepcions puntuals –sempre hi ha hagut treballadors feixistes a la Sanitat pública–, i que a banda de postulats polítics i ideològics l’aprenentage i la utilització del català ha estat concebut per aquests companys i companyes treballadors com un principi inqüestionable inherent al seu exercici laboral quotidià.

 

II

Què ha succeït, però, als darrers anys? S’ha produït un intercanvi generacional –lògic, perquè és llei de vida– en un marc de desbaratament profund de la sanitat pública catalana i dels serveis públics en general (infradotació pressupostària en tots els àmbits, externalitzacions i privatitzacions). Això ha provocat l’emigració forçada de moltes treballadores catalanes cap a altres societats europees en cerca d’un treball en condicions laborals i salarials dignes. La substitució generacional, doncs, s’ha produït –en termes percentuals, d’una manera important– amb treballadores procedents d’Espanya, d’altres societats europees i de societats americanes colonitzades per Espanya en què el castellà, com aquí, s’imposà a sang, ferro i foc. A llarg d’aquest procés, l’Administració catalana no ha tingut en compte, en cap moment, la rellevància del coneixement de la llengua pròpia del país per part d’aquestes professionals (metgesses i infermeres). Per mi, les experiències viscudes als darrers anys reflecteixen un retorn a la darreria del franquisme formal, en què la situació dels pacients catalanoparlants responia simplement a la dels membres d’una societat esclafada en què la llengua catalana era humiliada i/o invisibilitzada d’una manera sistemàtica, i amb ella els seus parlants. N’excloc el llarg període de brutalitat en què la gent catalanoparlant estava obligada a amagar-ne l’ús.

La manca d’acció en defensa dels drets dels catalanoparlants per part dels governs successius dins el terreny de la Sanitat pública, materialitzada sobretot en l’abandonament del treball polític sobre les cultures lingüístiques dels treballadors sanitaris vinguts de fora dels Països Catalans ha provocat un autèntic daltabaix, una degradació i una regressió que, dia a dia, empitjora. Si més no, m’ho sembla. Si observem el reflex d’aquest malestar en el degoteig quotidià de vulneracions flagrants dels drets dels catalanoparlants a través dels mitjans de comunicació les xarxes socials és difícil amagar una realitat punyent.

A això s’hi afegeix la situació col·lectiva que vivim als darrers anys i el cop d’estat feixista que afrontem des de la tardor del 2017: s’han traslladat a l’àmbit lingüístic, per part de determinats sectors de professionals amb el castellà com a llengua materna, posicionaments clarament polítics. A la relació de poder que implica la jerarquia metge/infermer respecte al pacient, s’hi afegeix de nou i a gran escala el menyspreu pel català. N’excloc les treballadores de taulell, sempre respectuoses, i em refereixo específicament a personal sanitari i també a personal investigador involucrat en projectes de recerca amb participació de fundacions privades. Veure metgesses europees, sud-americanes o espanyoles incapaces ja no de dir, sinó de comprendre, una sola paraula en català no és menys violent que les justificacions que he hagut d’escoltar.

 

III

De recepcionistes de taulell a infermeres i metgesses la seva tasca a l’àrea de Barcelona és, en general, digna d’elogi. Ara bé, he viscut situacions desagradables en què l’ús del castellà esdevé exercici latent de prepotència amb un rerefons polític innegable. Fou penosa l’experiència viscuda quan, en sortir d’una anàlisi, ens abordà una tècnica amb bata blanca perquè autoritzéssim l’ús de futures proves diagnòstiques per a un projecte de recerca. En un moment donat vaig interpel·lar la tècnica preguntant-li per què la documentació estava escrita exclusivament en castellà. Respongué que “también hay gente que utiliza el inglés”. Vaig replicar-li que a Barcelona s’hi parlen més de 300 llengües, que si jo me’n vaig a viure i a treballar a Anglaterra assumiria ser atès en anglès per motius obvis i que el català és la llengua pròpia d’aquest país. La seva resposta va ser que ja ho traslladaria als rangs superiors. Això rai… sols és significatiu. El problema és molt més greu quan un s’ha d’interrogar sobre si té o no sentit ser assistit per una llevadora que porta una pila de dècades treballant a Catalunya que no entén la dona que té al davant quan li parla en català. No entenc per quina raó a dones que estan passant pel tràngol de l’infantament la metgessa o l’anestesista de torn són incapaços d’adreçar-s’hi amb ni una sola paraula reconfortant en català, ni entenc per què gent de 80 anys ha de patir la imposició d’una llengua en els mateixos termes que se’ls ha imposat des de la inacabable nit criminal del franquisme, ni entenc el canvi forçat de llengua cap al castellà perquè la metgessa procedent de la Unió Europea et pugui comprendre, ni entenc sobretot la desídia absoluta de l’Administració catalana respecte a l’obligació dels treballadors de la Sanitat pública de conèixer i utilitzar el català i el castellà, ni entenc com se’n va a la merda la duríssima lluita política del passat per arribar a constatar que un succés puntual es replica cada cop amb més freqüència arreu del territori sanitari. Ens encaminem cap a un naufragi col·lectiu del qual molt difícilment ens en sortirem si no actuem amb contundència.

La distància entre la representació pública dels càrrecs públics institucionals i l’experiència viscuda de la gent del carrer és tan bèstia que sols em deixa ràbia, tristesa i impotència. La construcció social de l’oblit en contextos de despolitització i desmobilització generalitzats és un procés que converteix les societats en ignorants, i la ignorància ha estat sempre el primer graó al qual el feixisme s’enfila.

Reivindiquem el nostre dret a utilitzar el català a la Sanitat pública, a ser escoltats, compresos i contestats en català els catalanoparlants. Reivindiquem que abans que sigui massa tard s’emprenguin des de l’Administració pública les accions polítiques necessàries per modificar el rumb nefast que les coses prenen.