Verges i els ritus macabres

Verges i els ritus macabres

[AVUI, 17-VII-2008]

Gerard Horta

Se suposa que per als habitants de Verges no hi ha res en la celebració de la Dansa de la Mort que els resulti exòtic: la significació de cada detall, el sentit de cadascuna de les dimensions del ritu –entès com una seqüència d’actes simbòlics pautada en el context en què té lloc–, la conjuminació entre pràctiques i representacions, tot plegat opera com un capítol del que és instituït dins el calendari social de la col·lectivitat. Els ritus introdueixen una realitat. En definitiva, tota societat simbolitza la seva experiència del món i de les relacions socials: actes col·lectius, accions prescrites, fets, gestos, creences, emocions, maneres d’ordenar la vida i de trobar-hi un sentit pertinent... tota societat implica un procés conflictiu a través del qual aquesta s’estructura, s’objectiva i es pensa a si mateixa.

En qualitat de ritu periòdic, el que es dramatitza a Verges remet a un ordre que ha de ser respectat, i s’hi commemora allò que s’espera que sigui commemorat. A la processó del Dijous Sant, com un fragment dins la Passió de Jesucrist, els participants escenifiquen l’antiga tradició europea dels ritus macabres de les danses de la mort, situant-se aquí l’origen formal del teatre català –el misteri que s’hi representa beu d’un text del segle XVII–. Aquesta Dansa de la Mort ha esdevingut excepcional, ja que es tracta de l’única revisitació contemporània d’aquestes formes de teatralització tradicional medieval.

Per començar, a la plaça Major del poble s’hi mostren diversos episodis de la vida “pública” de Jesús, a continuació els actors enfilen el pas cap al carrer de l’església, des d’on comença la processó, la qual finalitzarà a l’església mateixa. Entremig s’hi efectua el ball, en què cinc dansaires disfressats d’esquelets coreografien el drama pels carrers, amb els sons i el ritme sistemàtic del tabal: el capdanser amb la dalla encarna la mort implacable que sega tota vida; el banderer du l’estendard amb les inscripcions “Nemini parco” (“No perdono ningú”) i “Lo temps és breu”, una senyera negra impera sobre l’espai terrenal; dos esquelets d’infants duen sengles platerets plens de cendra, fent-hi entendre la descomposició del cos; i un darrer esquelet, amb el rellotge, expressa el seu domini en tota l’escala del temps, imprevisible en una arribada la qual ha d’abraçar tothom. Tot acompanyant-los, un segon grup de cinc persones amb túniques negres i espelmes n’intensifiquen el dramatisme. A la fi, la Mort s’endinsa al temple mentre a l’exterior hom fa com si uns jueus crucifiquessin Jesús.

Les revaloracions culturals, els canvis socials i la constitució d’aquesta Dansa de la Mort com un element d’interès internacional indueixen a pensar en les dinàmiques transformadores a què tota simbolització –del sagrat o del que sigui– està sotmesa, com es veu per exemple en els sorprenents canvis lligats a la representació de la Santa Muerte mexicana –a la vida terrenal, de vegades, cap presència és major que la dels absents–. Amb tot, la reverència final de la Mort a l’altar que fa de sepulcre de Crist dins l’església de Verges continua confirmant estructures antigues. Així, l’església catòlica, monopolitzadora de la intermediació entre el diví ultrafísic i col·lectivitats terrenals com la de Verges –potser massa paganes en altres temps, bon motiu per esdevenir víctimes de la pesta–, és dipositària d’un poder davant del qual la mateixa Mort s’agenolla, de manera que la llei social i la llei “divina” –l’eclesiàstica– s’hi barregen.

Les instrumentalitzacions del passat poden servir –o no– per comprendre i explicar el present, allà on els vius, però també els morts –com assenyalava l’antropòleg Goodfrey Lienhardt als anys quaranta al seu estudi sobre els dinka–, els encara no nascuts –seguint Michel Maffesoli– i fins i tot els no-del tot vius/no-del tot morts –collita pròpia– configuren això que en diem la societat, al qual abraça un ampli espectre de relacions entre entitats de tota mena, inclosos esperits, déus, espectres, potències, genis, follets... De fet, la memòria social de Verges valida cada any la processó, guiant-hi una determinada acció social. Ja se sap que el principal mecanisme perquè un ordre social s’autoperpetuï consisteix a amagar-se a si mateix davant de la societat. Tota cerimònia palesa un espai en què les normes i els valors es carreguen d’emoció, i en què les emocions bàsiques s’institucionalitzen en principi al servei de l’ordre social. Ara bé, la coincidència entre les representacions col·lectives i la realitat social mai no és ni de bon tros absoluta, per més coherent que sembli un ritu. Nous ordres socials demanen noves simbologies, per això als tallers d’imatges religioses d’Olot col·lectivitzats pels treballadors el 1937 durant la Revolució, s’hi creaven figures del qui fou president de la Generalitat de Catalunya, Macià, i de Marx i de l’anarquista Durruti –vegeu l'excel·lent treball creatiu de Pedro G. Romero per a Espai Olot Zero, dut pel Valentín Roma–.

         Francesc Macià          Bonaventura Durruti

Karl Marx

No és el cas de la Dansa de la Mort de Verges. Projectada sobre la societat com un llibre d’instruccions –model de la realitat i model per a la realitat–, la seva simbologia esdevé l’afirmació del vell món en què vivim mentre la Mort ens Dansa cap a un temple i la televisió esdevé ja no el nou evangeli, sinó la realitat mateixa. Aquest ritu macabre manifesta el que Verges vol manifestar: d’entrada, participar-hi amb efervescència. Forma part de la condició paradoxal dels Països Catalans i del món. Hi ha vida, però, després de la Dansa.

Sacrifici

Barcelona, 3 d’Octubre del 2017.

SACRIFICI

[EL VIDRE AL COR, 12-III-2018]

Gerard Horta

La teoria antropològica que s’ha desenvolupat al segle XX entorn de l’intercanvi sacrificial procedeix bàsicament de l’obra Assaig sobre la naturalesa i la funció del sacrifici (1899) de Marcel Mauss i Henri Hubert. Tots dos formulen una teoria del sacrifici d’acord amb la qual som davant d’una tècnica ritual: l’intercanvi sacrificial esdevé un mitjà perquè la dimensió del sagrat i la dimensió del profà es comuniquin. El sacrificant o ofrenant (la persona o persones que participen del ritu i que el patrocinen) i la víctima del sacrifici s’incorporen de maneres distintes a l’àmbit del sagrat. Mitjançant el sacrifici, s’instaura aquesta relació a partir d’una successió d’identificacions cap a una direcció o cap a l’altra, entre el sacrificant –la persona o persones que reben els beneficis del sacrifici o que en pateixen els efectes–; el sacrificador –qui du a terme l’acció sacrificial–; la víctima –qui serà objecte de l’acció sacrificial–; la víctima sacralitzada –la víctima un cop sacrificada–; i la divinitat... –l’entitat a la qual s’ofereix el sacrifici–. I a l’inrevés.

Malgrat que s’ha qüestionat que l’obra de Mauss i Hubert sobre el sacrifici és extremament etnocèntrica –utilitza un vocabulari procedent de la tradició judeocristiana (expiació, comunió, consagració...), les fonts es limiten als Vedes de l’Índia antiga i a la Bíblia, i la seva mateixa teorització no es correspon per exemple amb les realitats històriques de societats com les africanes–, les seves aportacions continuen sent fonamentals, ja que per primer cop conceben que a través de l’intercanvi sacrificial una societat transita des de les àrees profanes o ordinàries fins a les àrees sagrades. El sacrifici permet connectar sacrificant o ofrenant amb la divinitat sense incórrer en el perill que aquest contacte amb el sagrat implica per als humans.

La mort o la destrucció de l’objecte del sacrifici (animal, persona, objecte que representa la vida, el que sigui) implica per una banda una sacralització de l’executor o el sacrificant, que així es comunica amb els dominis del sagrat i, alhora i per una altra banda, implica una sacralització de la víctima un cop sacrificada però també una dessacralització posterior per poder-ne utilitzar –menjar-se la víctima– el que en queda (a un altre nivell, com escrivia Marvin Harris, el misteri no és tant el del Nen sinó el de qui tingué dret a menjar el Xai).

El sacrifici és una tecnologia ritual que cada societat omple amb continguts i finalitats diversos, dins d’un catàleg que abraça sacrificis propiciatoris, de comunió, piaculars, expiatoris, d’expulsió, etc. Es tracta de guanyar-se el favor dels déus, o d’apaivagar la seva fúria contra els humans (a l’Antic Testament, aplacar l’ira de déu), o de mantenir el vincle, la comunicació, amb els déus; o d’endevinar el futur; o de situar-lo directament en l’àmbit de l’espectacularització (circ romà); o d’integrar poder, energia i esperit de la víctima a través de la ingestió de la víctima mateixa (antropofàgia); o d’integrar l’ànima del déu de torn (teofàgia); o d’expiar la responsabilitat col·lectiva davant del déu; o de restablir un ordre còsmic vinculat directament a l’ordre social...

En realitat, què fa la societat interpel·lada pel mal? Sacrificar aquells en qui el mal s’encarna: les dones acusades de bruixeria a l’edat mitjana; la classe dirigent a la Revolució francesa; anarquistes, comunistes, independentistes, republicans, antifeixistes sota el franquisme que no acaba; els presoners de guerra en totes les èpoques, arreu; els teus propis fills (per decisió paterna, que en podia fer el que volgués) en determinats períodes de la Roma clàssica; els esclaus que acompanyaven el rei quan moria, a l’Egipte antic, tal com succeïa també a Mesopotàmia amb els seus acompanyants –guàrdies, servents, músics...–; el sacrifici de l’home verge més bell i més fort entre els celtes... Sacrificis i més sacrificis entre escandinaus, germànics, xinesos, hindús, hawaians, maies, asteques, tolteques, motxiques, inques, satanistes occidentals...

Com podem acomplir les nostres il·lusions sinó superant les fragmentacions i els obstacles que separen constantment l’experiència de la vida i el pensament? Ara bé, compartim tothom les mateixes il·lusions? Quina és la realitat que hem creat arran de l’1 d’Octubre? Quin consens social ha substituït la imatge d’una potència popular –capaç d’instaurar un nou ordre– per una nova realitat empírica anomenada “recuperem l’autonomia”? Quina és l’eficàcia simbòlica assolida per la traïció?

Recordo una pel·lícula de ciència-ficció de la meva adolescència, La fuga de Logan (Michael Anderson, 1976), basada en una novel·la de William Nolan del 1967. Dins un món postapocalíptic –any 2274– els humans viuen tancats en ciutats bombolles. El seu mode de vida, controlat i gestionat per l’Estat a través d’un ordinador central, resol les necessitats materials. Tanmateix, amb la finalitat de limitar la sobrepoblació i de gestionar els recursos alimentaris racionats, la vida dels individus s’ha limitat a 30 anys. En fer el 30è aniversari tothom és convidat a una cerimònia pública anomenada “El Carrussel”. En aquesta trobada ritual, els cossos dels escollits són desintegrats sota la promesa de renéixer a un món millor –si han estat obedients– mitjançant la clonació. La majoria dels residents accepten aquesta vaga promesa de renaixença, però alguns han comprès que això no és més que una simple execució a fi de regular la demografia per part de la classe dirigent, que així afirma el seu poder –una enganyifa dels de dalt, vaja–. Els fugitius són perseguits i exterminats.

Manuel Delgado sintetitza la qüestió explicant que mitjançant el sacrifici els humans creen un pont entre el seu àmbit, el terrenal, i el de les divinitats. I que aquest pont està controlat. Obre el pas a la comunicació entre els humans i els éssers celestes, i alhora també en constata la separació, com un tallafocs que et protegeix del contacte infaust amb el terrorífic. Per una banda, el sacrifici aboleix la separació entre els humans i les divinitats, però alhora es constata que humans i déus signifiquen dues categories distintes: aquí, la societat; allà, els déus. La qüestió que voldria convocar aquí és si la societat de classes inclou dues categories distintes d’humans, els Senyors –sacrificadors– i la resta –sacrificants i víctimes–.

Mauss i Hubert plantegen la dimensió sagrada de les relacions rituals a través de l’intercanvi i la mediació entre individus i societats, però també entre categories lògiques del pensament. En la mesura que els déus, les potències metafísiques, les energies invisibles –o l’Estat espanyol– determinen la vida dels humans, els humans –catalans subalterns, per exemple– podem relacionar-nos-hi a través del sacrifici, de l’intercanvi: et dono això a canvi d’allò altre (immolació de la víctima consagrada). La víctima passa del pla terrenal al pla dels déus, que segueixen la lògica de l’intercanvi (del do al contra-dò).

Què és el més bonic que la víctima pot rebre? Esdevenir sagrada, tan sagrada com l’1 d’Octubre. Què és el més bonic que les divinitats poden rebre? La confirmació, sacrifici rere sacrifici, que els humans hi creuen, que creuen en els déus, que creuen que sense els déus l’ordre del món, de la societat, de l’univers, seria impossible. És així? Què farem, doncs, humans? Permetrem que els Senyors ens sacrifiquin? Creurem, com volen fer-nos creure els sacrificadors, que pel nostre bé hem de ser sacrificats?

Mitjançant el sacrifici de la víctima la societat s’allibera dels seus pecats. Qui és la víctima sinó els més de dos milions d’homes i dones que plantaren cara als carrers l’1 d’Octubre, sacrificats ara per acontentar el déu-Estat a través de la restauració de la seva legalitat imposada per la força de les armes? Som, per a ells, culpables, som criminals, som gent malalta, gent que odia amb un nas de pallasso, gent que agonitza i que sols pot aspirar a resultar digna mitjançant la nostra submissió d’obtenir de les divinitats pau, fertilitat, coneixement, protecció i, sobretot, ordre.

Davant dels nostres ulls incrèduls els Senyors sacrifiquen l’1 d’Octubre i la societat catalana per complaure el déu-Estat a fi d’obtenir-ne efectivitat, estabilitat, legalitat, un govern nou d’una Generalitat autonòmica gastada pel pas dels segles sota forces alienes...

Tot esdevé espectacle. Els Senyors –els poders econòmics i polítics establerts (inclosos parlamentaris i alliberats de la política professional)– no engalipen els déus, ni de bon tros, sinó que s’hi sotmeten a costa nostra perquè en realitat en ells s’encarna l’Estat i el que fan és sotmetre’ns a nosaltres mateixos que ens hi vam rebel·lar. És a nosaltres –la societat catalana– que engalipen. No és pas això el que ens prometeren a la campanya electoral del desembre, oi?

Aquesta és la fauleta trista del conte d’aquests mesos.

Cròniques de guerra al 3/24

Caps governamentals a París tot representant-se com a manifestants per als mitjans periodístics, com si formessin part de l’aplec multitudinari arran de l’estrany atemptat a Charlie Hebdo. No cal dir que aquesta fotografia no és la que aparegué a la majoria de mitjans, sinó primers plans i plans mitjans.

Cròniques de guerra al 3/24

[VILAWEB, 12-I-2015]

Gerard Horta

Acabat d’aterrar topo la notícia de l’horrible carnatge a la seu de la revista satírica Charlie Hebdo. Si els telenotícies han esdevingut la ritualització moderna preferent en substitució de la missa –el mitjà per ensinistrar-nos col·lectivament sobre com hem d’interpretar el que succeeix a la societat i al món, i quina és la guia de conducta pertinent–, els canals monogràfics dedicats a la informació apareixen en qualitat de guia contínua, sense interrupció respecte a la contemplació del que succeeix, i a l’actitud i la conducta avinents que hem de mantenir en societat. I el 3/24, canal públic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), va decidir aquest divendres a la tarda que estem en guerra contra l’Islam.

Què és l’Islam? La mateixa cosa que és el cristianisme al llarg de la història: res, tot, això i allò altre, un univers vastíssim de projectes socials antagònics. Perquè podem apel·lar a déu per justificar la revolució o el totalitarisme, el feixisme o la socialdemocràcia, igual que podem apel·lar a al·là per encaminar models de relacions socials en direccions molt diverses. El 1968 l’antropòleg Clifford Geertz, arran del seu treball de camp al Marroc i a Indonèsia –“Observando el Islam”, traducció castellana d’Alberto López–, analitzava que diferents que eren les experiències, els relats i els processos històrics que en derivaven en una banda i l’altra respecte al viure com un musulmà. Davant d’això, el 3/24 va optar un cop més per abandonar la funció que li pertoca fer –un periodisme intel·ligent, culte, crític amb tots els poders establerts i amb totes les simplificacions dels fenòmens i els processos socials– a fi d’esdevenir una cosa semblant al gabinet de premsa del Departament d’Interior de l’estat francès o de l’OTAN, tant se val.

Els presumptes assassins de periodistes i el presumpte assassí-segrestador en un supermercat de “productes jueus” van esdevenir “terroristes” sense judici previ ni investigació fefaent contrastada prèvia entorn de les identificacions respectives. Van ser classificats com a “terroristes islamistes” o bé simplement “islamistes” –en algun moment “gihadistes”–. I fot-li i endavant. La conductora del serial dramàtic de la sobretaula –Cristina Riba–, oficià la missa en els termes oportuns, acompanyat d’un Joan Carles Peris que només en alguna ocasió mirà de matisar les adjectivacions –dins el relat d’una crònica militar nua i crua– i d’una Montserrat Besses que durant dècades ha exercit la seva funció de corresponsal de TV3 a París tot reduint la “informació” a la pura reproducció dels comunicats del Palau de l’Elisi, desatenent el paper d’una periodista: contextualitzar sempre quin és el medi social que dóna sentit a un fenomen o a un procés, i quins són els marcs explicatius diversos entorn d’un fet, el com i el perquè. L’acompanyant del segrestador del supermercat fou titllada consecutivament de “companya”, “parella”, “còmplice” i, finalment –és clar–, “terrorista”. Els rètols que destacaven les notícies a l’àrea inferior de la pantalla s’afartaren del mot “terrorisme”, i “l’assalt al supermercat” no fou mai, ni un sol cop, un “assalt policíac al supermercat”. Fins i tot hi hagué una mica d’espai per al relat psicopatologitzador –manllevar el sentit polític d’una acció tot desdibuixant-la en el camp del trastorn mental–.

Les úniques paraules contra “la demagògia, les estigmatitzacions i les caricaturitzacions més destructives” vingueren no pas dels nostres “experts” periodistes públics, sinó de François Hollande, gat vell president de la República francesa. Heu vist mai que un periodista de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals atribuís els dos milions de vietnamites assassinats per l’exèrcit nord-americà als anys seixanta i setanta al “terrorisme protestant” o bé al “cristianisme”? Heu vist mai que s’interpreti la iconoclàstia protestant europea –la destrucció d’imatges, llocs de culte i altres símbols religiosos catòlics a l’edat mitjana– com un acte sostingut de barbàrie? No. Això formava part del procés de modernització que explica la nostra pròpia història a Europa. En canvi, la modernització d’un diguem-ne islamisme que destrueix les belles figures de Buda se’ns representa com l’enèsima prova de la barbàrie. Justament perquè la complexitat del món demana matisos, coneixements, anàlisis denses i capacitat d’interrelacionar-ho tot per comprendre què caram està succeint, jo reclamo de fruir d’una televisió pública amb periodistes com cal. Periodistes que investiguin i que pensin.

Al març del 2014 l’anglès The Guardian i l’alemany Der Spiegel informaren que militars nord-americans, britànics i francesos instruïen militants vinculats al que després s’ha anomenat Exèrcit Islàmic: encara espero que algun periodista de la CCMA tingui la dignitat professional d’explicar-nos-ho. Al desembre del 2013 i el gener del 2014 el congrés nord-americà aprovà dotar d’una part del pressupost públic dels EUA fins al setembre del 2014 l’entramat d’organitzacions antigovernamentals presents a Síria a través del poti-poti del Front Islàmic, l’Exèrcit Lliure de Síria i, al capdavall –tornem-hi–, d’allò que se n’ha dit a partir d’un moment donat l’Exèrcit Islàmic: també aquí continuo esperant.

No hi ha res a fer. Algun dia el nostre país acollirà als seus mitjans públics els periodistes que ens mereixem –n’hi ha!!!–, fora de les censures, la ignorància i el classisme que tot ho empastifa. Només hi faltava l’aparició de la fiscal coordinadora de Terrorisme de l’Audiència Nacional espanyola per assegurar que “los retornados [de l’Exèrcit Islàmic] son una amenaza importante” i que “el regreso es peligro”. Continuem al segle XIX: reinserció o càstig? Càstig, sempre càstig, venjança exemplificadora, avís per a navegants... Una manera poc subtil de segregació social d’aquella gent classificada col·lectivament no pas com a veïna, treballadora, aturada, el pare o la mare del Mohammed, el meu company de militància sindical, el botiguer del davant... que a través d’associacions inconscients serà equiparada, per la seva condició d’“islamista”, a la de terrorista.

Agraeixo al 3/24 haver-nos aclarit el veritable problema de fons, en paraules literals de Monserrat Besses citant les seves fonts dins l’estat francès: “El seguiment de cada una de les 5.000 persones que hi ha a la llista negra antiterrorista dels EUA exigeix 20 policies cada una.” Hem assistit a una lliçó magistral d’antiperiodisme: fa molts anys que la secció d’Internacional de TV3 i el 3/24 són una paròdia del que hom n’hauria d’esperar. El veritable drama rau en la perpetuació de tot tipus de processos colonials al món i en l’exclusió sostinguda de tanta gent, a Europa, per ser membres de la classe treballadora i haver nascut en famílies que no professen la fe cristiana dels qui van llençar la bomba atòmica. I la moralina final és l’apologia del model securitari –control social extrem– o Guantánamo global. Quanta vergonya. Tanco amb les paraules del gran sociòleg alemany Norbert Elias: Occident no som una civilització, sinó que estem ficats en un procés per esdevenir, algun dia, civilització. 

Les cent roses del temps: Llibreria-editorial Millà (1900-2000) / Entrevista amb els Millà

LES CENT ROSES DEL TEMPS : LLIBRERIA-EDITORIAL MILLÀ (1900-2000) / ENTREVISTA AMB ELS MILLÀ
[AVUI, 21-IX-2000]
Gerard Horta

Nota prèvia (14-II-2016): Amb aquest article vaig voler aportar un granet d’arena a la commemoració de l’aniversari pel centenar d’anys que la llibreria féu l’any 2000. En Lluís Millà i Salinas i el seu fill Roger van plegar de la llibreria presencial a la tardor del 2015. Ara funciona com a llibreria virtual per internet.

Ni en Lluís Millà i Salinas ni el seu pare Lluís Millà i Reig van demanar mai cap subvenció pública, i de tots els cabassos de milions i milions d’euros de recursos públics que des dels anys vuitanta han anat a parar als grans equipaments de les diverses institucions diguem-ne culturals establertes al Raval (CCCB, MACBA, FAD, Pati Maning, Liceu i Conservatori del Liceu, Filmoteca, Campus d’Humanitats del Raval de la UB, etc.), no se n’esmerçà ni un cèntim a donar suport als Millà, ni per al manteniment de la façana bellíssima de la llibreria ni per res. Que cadascú ho jutgi per si mateix. Només vull reiterar que tots els consellers de Cultura de la Generalitat de Catalunya que han exercit des del 1980 fins ara, igual que tots els regidors de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona des del 1979, han tendit a exercir fal·laçment respecte a àmbits diguem-ne culturals que no resultaven prou susceptibles de servir els seus propis interessos polítics i electorals, i encara més en casos explícits com aquest en què les dimensions de les mal anomenades alta cultura i cultura popular es fonen. Amb major o menor ampul·lositat, això sí, però mantenint-se fidels a la impostura encarnada. Quina vergonya i quina llàstima.

***

Autònoms, cultes, referencials:
teatre en català sota el totalitarisme franquista

L’antropòleg Claude Lévi-Strauss va assenyalar que els símbols són més rics que la realitat que representen. Tota explicació, tota descripció, serà sempre massa curta amb relació al bagatge que s’hi amaga, al rerefons que es vol mostrar. Deu mil històries del teatre català contemporani s’encabeixen dins el centenari de la Llibreria-Editorial Millà (C. Sant Pau-21 de Barcelona), veritable referent bibliogràfic per a les nostres arts escèniques durant un segle. De l’Assumpta González al Manuel de Pedrolo, de Dostoievski a Sagarra, de Santiago Rusiñol a Nick Hassy, de Shaw a Gorki, de Vinyes a Avel·lí Artís, de Mestres a Gual, de Roure a Cornet, de Bertrana a Benet i Jornet... les constel·lacions incomptables del temps són desentranyades cada dia per vianants engrescats de lletra disposats a penetrar la distintiva façana de ferro forjat de la Millà. 

Als temps infernals d’una postguerra inacabada, les úniques col·leccions de teatre que es fan en català, a més de “Catalunya Teatral”, són, des del 1958, els “Quaderns de Teatre de l’Associació Dramàtica de Barcelona” –on es publiquen per primera vegada traduccions al català d’obres de Tenesse Williams, Txèkhov, Saunders Lewis, Anouhil, B. Brecht, Ionesco, Dürrenmatt, S. Beckett, J.P. Sartre, A. Wesker, etc., i d’autors catalans com Pedrolo, Brossa, Joan Oliver i Nicolau M. Rubió, entre altres– que condueix l’editor-poeta Joaquim Horta i Massanés, junt amb Oliver mateix i Antoni Mirambell, i la col·lecció “Gresol”, en què es publica el Pigmalió d’Oliver. Paral·lelament, la família Moll edita teatre català i d’arreu a Palma dins dues col·leccions generalistes: “Les illes d’Or” i la “Biblioteca Raixa”. Selecta també edita teatre dins col·leccions generalistes, i als seixanta Aymà recull els “Quaderns de Teatre de l’ADB”. A partir de llavors l’oferta editorial s’amplia, així aniran arribant “El Galliner” d’Ed. 62, el Mall, la “Biblioteca Teatral” de la Diputació de Barcelona, Curial, les “Monografies” de l’Institut del Teatre (el que fins el 1939 és l’Escola Catalana d’Art Dramàtic), Tres i Quatre de València... “Catalunya Teatral” continua sent-ne, avui, la més antiga i extensa.

Immergits a la banda de mar del carrer de Sant Pau, la commemoració dels Millà no està feta de grans celebracions, sinó de la feina del dia a dia. Enllà dels focs d’encenalls i les tempestes, la seva trajectòria alimenta l’univers de les lletres catalanes com cada una de les gotes que donen vida als oceans. Per això, respectuosament, els diem “per molts anys!”.

                  

                                       

Lluís Millà i Salinas.

Entrevista amb els Millà

G.H. Quin va ser el principi?

Lluís Millà i Reig. El meu avi era comediant, en Lluís Millà i Gàcio, que va fundar la llibreria i va editar moltes obres de teatre, les revistes La Dida, El Folletí Teatral i El Teatre Mundial, i, el 1926, un catàleg bibliogràfic de teatre català que inclou a la ratlla de 5.000 títols. El primer que havia tractat amb llibres és el seu pare, Melcior Millà i Castellnou, el qual era prestidigitador i tenia una parada al mercat de Sant Sebastià, a la plaça del mateix nom, a Llotja, on hi havia un mercat general. Quan no tenia feina de prestidigitador, que no en tenia gaire perquè era mal ofici, anava allí i venia llibres. El meu avi va començar a vendre-hi llibres ja de nano, llavors de gran es va fer comediant. Per això des d’aleshores hi ha un contacte amb el teatre i quan va fundar la llibreria, el 1900, ja havia editat coses de teatre i així s’hi va especialitzar, mentre continuava fent de comediant. El meu avi havia editat comèdies seves i d’altres, a Gràcia. Ara bé, no ho agrupava en una col·lecció, anava fent coses soltes.

G.H. El teatre hi ha estat sempre.

L.M.R. Sí. Des d’aleshores la nostra especialitat ha estat el teatre, tant la venda d’exemplars com l’edició a partir de diverses col·leccions. El meu pare va continuar la feina del meu avi, treballant aquí amb ell, i ficant-se també en el món de les edicions referides al teatre, que és el món que hem conegut. Hem passat moltes èpoques, és clar.

G.H. Als anys vint sí que es podia vendre en català.

L.M.R. Sí, que jo sàpiga no hi havia problemes per fer-ho en català. Hi havia problemes d’edició i suposo que també hi havia censura, però això no ho he vist perquè era un infant. Vaig ser aquí a partir dels 14 anys, el 1935. A l’època de la guerra hi va haver molts problemes. Me’n recordo de la guerra i la postguerra, la repressió franquista, això sí que ho he viscut.

G.H. El 26 de gener entra l’exèrcit franquista: assassinats, violacions, empresonaments, gent que n’ha de fugir...

L.M.R. Nosaltres vam tenir la immensa sort que no ens va passar res. Tot el que hi havia en català ho vam ficar dins del magatzem i vam tapiar la porta. Vam continuar treballant amb els llibres en castellà i traient els llibres en català que podíem, no sols de teatre, però sempre d’estranquis.

G.H. El canvi dels 14 anys als 24 devia ser com el de la nit respecte al dia.

L.M.R. Les coses van canviar molt! No sé per què no ens va passar res, però malgrat la repressió franquista vam poder salvar els llibres en català. Cap al 1946 van començar a deixar editar una miqueta en la nostra llengua. Llavors vam iniciar la segona època de “Catalunya Teatral”: vam publicar El ferrer de tall d’en Frederic Soler “Pitarra”, després una comèdia d’en Lluís Elias –Hermínia– i obres d’altres autors. Només permetien editar, a tot estirar, 32 pàgines per volum.

G.H. Quines col·leccions heu fet?

L.M.R. Abans de la República en Lluís Millà i Gàcio crea una col·lecció en castellà que es diu “Teatro Mundial” sobre teatre clàssic i modern dels anys vint. La primera col·lecció que es fa d’una manera sistematitzada és l’esmentada “Catalunya Teatral”, en català. A la primera època de “Catalunya Teatral”, del 1932 al setembre del 1937, se’n publiquen 113 títols.

Lluís Millà i Salinas. Sí, perquè el 1938 la cosa ja estava molt malament.

L.M.R. Al principi dels anys quaranta editem les “Monografías Históricas de Barcelona”, en castellà obligadament, de les quals van sortir una vintena. I així que vam poder reprendre l’edició en català vam fer les “Monografies Històriques de Catalunya”, totes dues relacionades amb àmbits diversos de la història. I des de la represa el 1946 de “Catalunya Teatral” fins ara mateix, que la continuem editant, duem 310 títols.

G.H. I com heu pogut tirar endavant?

L.M.R. Amb molta feina! A més de la llibreria de teatre, també muntem una parada al mercat de Sant Antoni els diumenges al matí, hi treballem el llibre vell. I l’any que ve farà 50 anys de la celebració de la primera Fira del Llibre d’ocasió antic i modern al Passeig de Gràcia, en què participem des del primer any. De fet tenim llibres d’ocasió com un complement, però vaja, l’especialitat sempre ha estat i continua sent el teatre. Teníem l’arxiu teatral i llogàvem les obres perquè fossin representades, a partir del que ens demanaven els grups per escenificar peces amb un nombre determinat de personatges. Cada actor copiava el text del seu personatge.

G.H. Hi ha hagut altres llibreries especialitzades en teatre com la vostra?

L.M.S. Llibreries no, tot i que d’arxius n’hi havia un parell que llogaven textos. A partir del 1972, però, desapareixen.

L.M.R. La demanda provenia tant del teatre aficionat com del més professionalitzat, copiaven els papers i aleshores compraven les obres per estudiar el personatge des del llibre, sempre més complet.

G.H. Poder fer cent anys sense formar part de cap gran grup editorial –amb el suport financer que això implica–, i sense pertànyer a una nissaga benestant, ¿significa que en aquest país hi ha hagut i hi ha una gran demanda de teatre?

L.M.R. En efecte. Per la banda familiar el meu avi i el meu pare han escrit llibres. El teatre és el nostre món i a Catalunya hi ha una gran tradició que ve de lluny, amb tot el teatre aficionat. Sempre hi han vingut actors i actrius, directors, tothom que forma part del de l’univers teatral ha hagut d’acudir aquí.

G.H. I continua venint-hi molta gent?

L.M.S. Oi, tant! Hi han de passar. Altres llibreries grosses tenen una secció de teatre, si bé és molt petita. Nosaltres disposem d’una gran quantitat d’obres que hem anat acumulant al llarg dels anys. A més rebem tot el que surt, estem plenament al dia respecte a les novetats.

G.H. Heu establert mai convenis amb institucions públiques o amb l’Institut del Teatre per coeditar obres?

L.M.R. No. Nosaltres els servim llibres, és clar, vénen a buscar-los aquí. De tota manera col·laboració d’aquest tipus no n’hi ha hagut, tampoc no hi ha motiu perquè n’hi hagi d’haver. Això és una cosa particular.

L.M.S. El que ens interessa és que sigui rendible. En aquest sentit, si realment som un referent per al món teatral no és perquè hi estiguin obligats. La gent ve perquè disposem d’un fons que no trobarà enlloc més, que abraça autors clàssics i contemporanis, i en definitiva tots els ventalls de la cultura –la diguem-ne “popular” i la més “erudita”, teatre infantil i per a titelles, cançoners, reculls poètics, nadalencs, amorosos, romanços, tractats i recerques teatrals, revistes de tot arreu...–. Hi ve gent de tot arreu i ens arriben comandes per correu.

G.H. Coneixeu altres llibreries sobre teatre com la vostra, a l’estat?

L.M.S. A Madrid hi havia hagut un parell d’intents que van haver de plegar, i una altra que deu portar uns vint anys funcionant. També n’hi ha una a Sevilla.

G.H. Cap amb cent anys?

L.M.S. No, això no, cap ni una! Som de les llibreries més antigues de Barcelona.

G.H. I la vida al Raval?

L.M.S. És el barri on hem estat sempre, la nostra història hi està lligada!

Nissaga de la Llibreria i Arxiu Teatral Millà (1900)

Melcior Millà i Castellnou (1830-1906)

Lluís Millà i Gàcio (1865-1946)

Àngel Millà i Navarro (1890-1975)

Lluís Millà i Reig (1921)

Lluís Millà i Salinas (1957)

Isabel Vila i Pujol (1843-1896), pedagoga anarquista i espiritista: la primera sindicalista catalana

ISABEL VILA I PUJOL (1843-1896),

PEDAGOGA ANARQUISTA I ESPIRITISTA:

LA PRIMERA SINDICALISTA CATALANA
[EL VIDRE AL COR, 31-I-2016]
 Gerard Horta

Isabel Vila i Pujol fou la primera dona a organitzar la lluita de la classe treballadora catalana contra l'explotació infantil al segle XIX.

Amb agraïment a la seva complicada vida de combat –afrontant repressions com a anarquista i com a espiritista dins els àmbits del sindicalisme i de la seva tasca com a educadora– i, alhora, al record que en Francesc Ferrer i Gironès (1935-2006) féu nostre arran de la publicació del llibre Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana (Llagostera, Edicions Crònica, 1996).

Volem la Isabel a les converses de les tavernes i els mercats, als col·legis i les universitats, i al nomenclàtor de pobles i ciutats dels Països Catalans, donant nom a les nostres escoles i sentit als nostres moviments perquè les idees que encarnà continuïn circulant i materialitzant-se, sempre i arreu.

Crim i càstig: el Parlament, contra la independència

Crim i càstig:

el Parlament, contra la independència

[EL VIDRE AL COR, 2-III-2018]

Gerard Horta

Deia Jakob Böhme (1575-1624), l’espiritualista místic empresonat el 1612 per escriure L’aurora naixent o l’arrel de la filosofia, que els humans són bons quan decideixen llençar-se contra les roques, com l’heroi que troba al submon de les flames –de les seves pròpies misèries– el tresor més preuat: la comprensió, el sentit del que està vivint, la transformació, la font de la catarsi que l’expulsa de la foscor i el col·loca en la llum –la qual precedirà l’arribada de noves ombres i transformacions (pura dialèctica, per això Karl Marx el cita al cap de 250 anys)–. El savi anuncia els riscos de la covardia: qui no gosa creuar les portes de l’infern és travessat pel fred.

El fred, aquí, són sis anys de processisme estàtic: control burgès de l’estratègia autonomista per evitar la travessia de l’infern –l’infern és l’estat de les coses: 1.700.000 pobres i 20.000 milions d’euros anuals d’espoliació fiscal de l’estat espanyol sobre les classes populars de Catalunya–, és a dir, el comandament de les direccions de CDC (PDECAT) i ERC per perpetuar la transició, amb una CUP nacional-parlamentària (càrrecs parlamentaris, alliberats nacionals i “veus importants d’aquí a l’eternitat”) crònicament passiva, mer apèndix d’una transacció nihilista. El veritable fred són, doncs, les condicions materials de vida de tants homes i dones i famílies catalanes, i la repressió totalitarista que se’ns imposa des de fa ja quatre mesos –o 300 anys, que ja no ve d’aquí–.

En aquests quatre mesos hem assistit al desplegament de les misèries del parlamentarisme burgès, sintetitzades en la incontestable victòria popular l’1 i el 3 d’Octubre i, en conseqüència, en la traïció posterior de les forces independentistes el 10 (reconeguda avui mateix a la ràdio per Carles Puigdemont, com si hagués aterrat de sobte) i el 28 del mateix mes. La gent de la CUP nacional que viu feliçment atrafegada (deixant-s’hi la pell, en sóc conscient) al Parlament saben bé des del 2012 que el procés no ha estat més que el mitjà del regionalisme classista per rebentar el potencial alliberament que l’exercici de l’autodeterminació i l’afirmació de la independència possibilitaven (llum i taquígrafs, reclamava en Roger Sànchez avui mateix). Saben perfectament que tot el que els líders d’ERC i CDC han proclamat en públic durant anys i panys era mentida. Saben perfectament que ni les direccions de CDC ni d’ERC comptaven que l’1 d’Octubre la gent plantaria els cossos als carrers per recuperar una dignitat esclafada. Saben perfectament que el paper de les direccions successives de l’ANC ha consistit a enviar la gent a comprar caramels i collarets de colors quan havíem de mantenir-nos als carrers. Saben perfectament que el president Puigdemont va trair ERC quan els va prometre que tornaria per fer costat als empresonats. I, aquesta gent, haurien de saber que ja són massa anys sense escoltar ningú més que si mateixos, que no han parat d’errar i que han col·laborat a polvoritzar allò que l’1 i el 3 d’Octubre teníem a tocar: ser cara a cara davant de la llibertat. On és l'autocrítica promesa? Enlloc.

El poble menut sabia, sap i sabrà el que els dirigents de la CUP nacional-parlamentària per ventura encara no han descobert (si més no, m’ho sembla): que l’1 d’Octubre implicava l’inici d’un combat a tot o res, sense marxa enrere. La nostra xarxa eren els nostres cossos i els carrers que proclamem que són nostres. Per això la gent humil va baixar als carrers i per això vam guanyar el feixisme com el 1936: en unes poques hores, i aquest cop fins i tot sense armes ni res de semblant. Com demanar a massa persones tan pagades de les seves pròpies bondats coneixement, intel·ligència, reflexivitat o, senzillament, que parin l’orella d’una vegada i que escoltin? Res a fer. Acceptació del marc feixista de relacions socials, acceptació de la convocatòria d’eleccions autonòmiques i acceptació de tot el que calgui i més.

La finalització de la campanya electoral del novembre passat enuncià una ampliació dels paisatges canviants de l’infern, que a les setmanes següents s’explicità fins a límits inconcebibles: exaltacions de l’“estabilitat”, l’“efectivitat”, la “legalitat” i de tota la cantarella nauseabunda de no-fulls de ruta farcits de mesquineses conceptuals i d’eufemismes de baix cost que els parlamentaris d’ERC i JXCat esbombaven –ai, la pau dels cementiris!–. Aquesta argamassa del clavegueram estructural nostrat ha anat prenent cos fins que la realitat ens ha esclatat de nou davant dels nassos. L’Esplai Republicà de Brussel·les esdevé l’enèsim emmascarament processista per no avançar cap a allò que la CUP ha oblidat fa mesos: l’aplicació de la Llei de transitorietat. Deixem-nos de gimnàstiques lingüístiques i retòriques buides. L’única aplicació possible de la República demanava la restitució del president i el govern anteriors a fi d’endegar el desplegament de la cobertura jurídica pròpia que havia d’acompanyar la cristal·lització del mandat popular emanat de l’1 d’Octubre.

Què ha succeït, aleshores? Que ERC primer, CDC-PDECAT després i tot seguit els puigdemontistes se n’han desdit (això sí, quan ja tenien les actes de diputats i després d’omplir-se la boca de belles promeses a la campanya electoral): el sou és el sou, la cadira és sagrada i els negocis demanen atenció. La CUP nacional-parlamentària, com que porta sis anys mirant-se al mirall i felicitant-se d’aquests bells discursos –guarnits ocasionalment amb les cassoletes daurades de David Fernández, mentre la militància de C’s visita la SEAT i n’arrenca vots i triomfs ideològics–, penso que ja no sap ni on és (no vull ofendre ningú). Avui mateix, divendres 2 de març del 2018, la Natàlia Sánchez es plany desconsolada que l’única proposta que la CUP nacional-parlamentària té de candidat a president de la Generalitat autonòmica de Catalunya és la del pusil·lànime Jordi Sànchez (un pres polític més entre els milers de presos polítics abandonats a la seva sort). Cap anàlisi amb relació a d’on venim, on som i on anem: cap ni una. Un cop més el vot combatiu és segrestat per grupets selectes incapaços de difondre continguts, alternatives, programes, tàctiques i estratègies avinents en el moviment popular de revolta. Flaixos i rodes de premsa, i apa, anar malbaratant la més bella ocasió que hem provocat en dècades tot contemplant embadalits com l’estat falangista ens trepitja.

El crim ha consistit a assassinar l’1 d’Octubre: el càstig ha de ser, per tant, minimitzar els instruments que l’han perpetrat –coses de la lluita de classes–, els quals s’encarnen en el Parlamentet autonomista. Desitjaria que aquesta gent companya tan ideològicament derrotada de la CUP nacional-parlamentària es plantessin i no investissin cap president autonomista, ni facilitessin cap altra (alta) traïció al poble menut. Amb sis anys de pixades fora de test –recs, n’hauríem de dir, si no pluges a bots i barrals– n’hi hauria d’haver prou. La República Catalana es practica legislant i aplicant el que es decideix mitjançant el control del territori. Es tracta de posar fi al processisme que ens volen encolomar i de reprendre el camí que els homes i les dones lliures d’aquesta banda dels Països Catalans van aplanar amb les seves mans l’1 d’Octubre. Tornem-hi: Llei de transitorietat i control del territori. I deseu els discursets, les reunions, les rodes de premsa i les jugades mestres allà baix, que n’estem farts i fa fred, molt de fred. Dostoievski en faria una novel·la de terror sociològic.

Un darrer apunt per evitar atordiments futurs: el problema no és convocar o no noves eleccions. Si no hi ha un posicionament clar sobre què estem fent i com i cap on aspirem a arribar, llavors continuarem enclavats en aquest no-res agònic en el pitjor dels contextos possibles, sota la repressió.