Hi ha una davallada de l'ús del català a la Sanitat pública?

HI HA UNA DAVALLADA DE L’ÚS DEL CATALÀ A LA SANITAT PÚBLICA?

[L’accent, 4-X-2019]

Gerard Horta

 

I

Lluny de voler dur a terme una anàlisi sociolingüística sobre els usos del català a la Sanitat pública, aporto una reflexió que no parteix de cap recerca basada en observacions sistematitzades sobre el terreny. És a dir, al darrere no hi ha un treball de camp sostingut durant mesos o anys. El que exposaré tot seguit deriva de la meva pròpia experiència –com a pacient o bé com a acompanyant– als últims anys dins l’àmbit de l’Administració pública catalana al camp de la Sanitat.

Parteixo de la consideració que a la dècada dels proppassats anys vuitanta i noranta hi havia, en tots els àmbits de la Sanitat pública catalana, una presa de consciència explícita extremament majoritària per part de les treballadores –des de les recepcionistes de taulell fins a les infermeres, les doctores, les estudiants mateixes de les branques diverses de la medicina– sobre la importància de conèixer el català i el castellà en aquest àmbit. El fet que els treballadors de la sanitat es poguessin comunicar en la llengua del pacient a partir de l’ús de la llengua pròpia de Catalunya –el català, i l’aranès a l’Aran– o de l’altra llengua oficial –el castellà (deixem de banda la situació encara més penosa del català a la resta dels Països Catalans)– esdevenia una afirmació social i política de sensibilitat i de respecte cap als pacients. Des de l’antropologia de la salut i la malaltia resulta inqüestionable que en situacions de major o menor neguit en què està en joc la salut de la persona, l’ús de la llengua pròpia del pacient com a mitjà de comunicació bàsic esdevé un factor de reconeixement, d’acompanyament, de reconfortament i fins de comprensió de la seva pròpia experiència.

En un context com el que distingeix la societat catalana als últims 350 anys, des dels anys vuitanta del segle XX la sanitat va esdevenir un terreny en què, una vegada furtada la llibertat d’exercir com a catalanoparlants en vida en un país ocupat, almenys un podia ser atès i fins i tot parir o morir utilitzant i escoltant la seva pròpia llengua. Mai no agrairem prou l’esforç, la solidaritat i la presa de partit de tants homes i dones treballadors catalans de la sanitat –en totes les escales laborals– procedents de famílies castellanoparlants filles del procés immigratori dels anys cinquanta i seixanta. Aquestes dones i aquests homes feren majoritàriament del català la llengua vehicular a la sanitat pública. És significatiu que la immensíssima gent veterana que ja és a l’últim període de la seva vida laboral comprèn això a la perfecció, fora d’excepcions puntuals –sempre hi ha hagut treballadors feixistes a la Sanitat pública–, i que a banda de postulats polítics i ideològics l’aprenentage i la utilització del català ha estat concebut per aquests companys i companyes treballadors com un principi inqüestionable inherent al seu exercici laboral quotidià.

 

II

Què ha succeït, però, als darrers anys? S’ha produït un intercanvi generacional –lògic, perquè és llei de vida– en un marc de desbaratament profund de la sanitat pública catalana i dels serveis públics en general (infradotació pressupostària en tots els àmbits, externalitzacions i privatitzacions). Això ha provocat l’emigració forçada de moltes treballadores catalanes cap a altres societats europees en cerca d’un treball en condicions laborals i salarials dignes. La substitució generacional, doncs, s’ha produït –en termes percentuals, d’una manera important– amb treballadores procedents d’Espanya, d’altres societats europees i de societats americanes colonitzades per Espanya en què el castellà, com aquí, s’imposà a sang, ferro i foc. A llarg d’aquest procés, l’Administració catalana no ha tingut en compte, en cap moment, la rellevància del coneixement de la llengua pròpia del país per part d’aquestes professionals (metgesses i infermeres). Per mi, les experiències viscudes als darrers anys reflecteixen un retorn a la darreria del franquisme formal, en què la situació dels pacients catalanoparlants responia simplement a la dels membres d’una societat esclafada en què la llengua catalana era humiliada i/o invisibilitzada d’una manera sistemàtica, i amb ella els seus parlants. N’excloc el llarg període de brutalitat en què la gent catalanoparlant estava obligada a amagar-ne l’ús.

La manca d’acció en defensa dels drets dels catalanoparlants per part dels governs successius dins el terreny de la Sanitat pública, materialitzada sobretot en l’abandonament del treball polític sobre les cultures lingüístiques dels treballadors sanitaris vinguts de fora dels Països Catalans ha provocat un autèntic daltabaix, una degradació i una regressió que, dia a dia, empitjora. Si més no, m’ho sembla. Si observem el reflex d’aquest malestar en el degoteig quotidià de vulneracions flagrants dels drets dels catalanoparlants a través dels mitjans de comunicació les xarxes socials és difícil amagar una realitat punyent.

A això s’hi afegeix la situació col·lectiva que vivim als darrers anys i el cop d’estat feixista que afrontem des de la tardor del 2017: s’han traslladat a l’àmbit lingüístic, per part de determinats sectors de professionals amb el castellà com a llengua materna, posicionaments clarament polítics. A la relació de poder que implica la jerarquia metge/infermer respecte al pacient, s’hi afegeix de nou i a gran escala el menyspreu pel català. N’excloc les treballadores de taulell, sempre respectuoses, i em refereixo específicament a personal sanitari i també a personal investigador involucrat en projectes de recerca amb participació de fundacions privades. Veure metgesses europees, sud-americanes o espanyoles incapaces ja no de dir, sinó de comprendre, una sola paraula en català no és menys violent que les justificacions que he hagut d’escoltar.

 

III

De recepcionistes de taulell a infermeres i metgesses la seva tasca a l’àrea de Barcelona és, en general, digna d’elogi. Ara bé, he viscut situacions desagradables en què l’ús del castellà esdevé exercici latent de prepotència amb un rerefons polític innegable. Fou penosa l’experiència viscuda quan, en sortir d’una anàlisi, ens abordà una tècnica amb bata blanca perquè autoritzéssim l’ús de futures proves diagnòstiques per a un projecte de recerca. En un moment donat vaig interpel·lar la tècnica preguntant-li per què la documentació estava escrita exclusivament en castellà. Respongué que “también hay gente que utiliza el inglés”. Vaig replicar-li que a Barcelona s’hi parlen més de 300 llengües, que si jo me’n vaig a viure i a treballar a Anglaterra assumiria ser atès en anglès per motius obvis i que el català és la llengua pròpia d’aquest país. La seva resposta va ser que ja ho traslladaria als rangs superiors. Això rai… sols és significatiu. El problema és molt més greu quan un s’ha d’interrogar sobre si té o no sentit ser assistit per una llevadora que porta una pila de dècades treballant a Catalunya que no entén la dona que té al davant quan li parla en català. No entenc per quina raó a dones que estan passant pel tràngol de l’infantament la metgessa o l’anestesista de torn són incapaços d’adreçar-s’hi amb ni una sola paraula reconfortant en català, ni entenc per què gent de 80 anys ha de patir la imposició d’una llengua en els mateixos termes que se’ls ha imposat des de la inacabable nit criminal del franquisme, ni entenc el canvi forçat de llengua cap al castellà perquè la metgessa procedent de la Unió Europea et pugui comprendre, ni entenc sobretot la desídia absoluta de l’Administració catalana respecte a l’obligació dels treballadors de la Sanitat pública de conèixer i utilitzar el català i el castellà, ni entenc com se’n va a la merda la duríssima lluita política del passat per arribar a constatar que un succés puntual es replica cada cop amb més freqüència arreu del territori sanitari. Ens encaminem cap a un naufragi col·lectiu del qual molt difícilment ens en sortirem si no actuem amb contundència.

La distància entre la representació pública dels càrrecs públics institucionals i l’experiència viscuda de la gent del carrer és tan bèstia que sols em deixa ràbia, tristesa i impotència. La construcció social de l’oblit en contextos de despolitització i desmobilització generalitzats és un procés que converteix les societats en ignorants, i la ignorància ha estat sempre el primer graó al qual el feixisme s’enfila.

Reivindiquem el nostre dret a utilitzar el català a la Sanitat pública, a ser escoltats, compresos i contestats en català els catalanoparlants. Reivindiquem que abans que sigui massa tard s’emprenguin des de l’Administració pública les accions polítiques necessàries per modificar el rumb nefast que les coses prenen.

 

 

Apèndix (L'espai clos. Fòrum 2004: notes d'una travessia pel no-res, 2004)

APÈNDIX

[FRAGMENT FINAL DE L’ESPAI CLOS,

2004, BARCELONA, EDICIONS DE 1984]

Gerard Horta

“Calorosa blancor cruixent/Migdia de ciutat/Els ocupants de la zona empestada/es consumeixen” (Jim Morrison, 1971: 38). Al principi de La pesta, Albert Camus posa en boca del protagonista que la manera més còmoda de conèixer una ciutat és esbrinar com s’hi treballa, com s’estima i com es mor. No sabérem de morts durant el Fòrum, sí que sabérem sobre intenses expressions amoroses dins del recinte (entre taronges, i entre participants al Festival Mundial de la Joventut), i sabérem una mica més de com s’hi va treballar en diverses esferes. L’Ordeix, l’Eustòlia, el Cutburga, la Xantipa i altres taronges em transmeteren diverses informacions al llarg d’algunes trobades: superaven l’objectiu d’aquest relat, però contextualitzarien el marc en què visqueren la seva experiència com a treballadors. A continuació, se sintetitzen en qualitat de narracions que prenen sentit dins de l’experiència que aquests treballadors tingueren del Fòrum, la qual fou comunicada a l’antropòleg. Aquest esdevé, en efecte, recol·lector i productor d’instants. Òbviament, no hi he afegit res –llevat de les referències numèriques que faig sobre dades d’assistents–, simplement  me n’he fet ressò a través de l’exposició següent. 

L’Ordeix sostingué que la Placa fotovoltaica inaugurada per Clos, Portabella i Mayol no va funcionar durant la major part de l’esdeveniment del Fòrum, ja que les plaques no estaven connectades amb el receptor. Mantingué que en funcionava, al principi, el 10%, però que va petar (es va produir un incendi). Segons la Xantipa, es va fer una desconnexió d’electricitat de dues hores en algunes àrees del recinte el mateix dia 9 de maig i la Placa ja no va tornar a funcionar. La informació oficial que donaven taronges implicats en àrees i activitats distintes és que va estar funcionant des de l’inici fins a la fi de la celebració de l’espectacle. Fou així mateix l’Ordeix qui m’especificà que tota presa d’electricitat ha de tenir un conducte d’entrada, un de sortida i una presa de terra. Segons ell, altres treballadors li van dir que en algunes àrees del recinte del Fòrum no s’hi van connectar les preses de terra. Va haver-hi focus de llum submarins que es van fer malbé abans del juliol (els de les columnes de davant de l’Àrea de banys): els treballadors no els podien agafar perquè passava el corrent a causa de la manca de connexió de la presa de terra (ho van filmar en vídeo). Van haver d’utilitzar pals de fusta per subjectar els focus i treure’ls de l’aigua. Emfasitzà, també, que es desconeix si es va dragar la terra de la superfície i de sota l’aigua a la banda costanera del recinte, i si en determinades àrees hi havia nombrosos obusos de la Guerra Civil. Segons ell, es desconeix si les excavadores recolliren aquests obusos i si els apilaren per dipositar-los en un lloc adequat. Per tant, no se sabria si s’hi va cimentar al damunt. Així mateix, m’assegurà que havia sentit a dir, per altres fonts, que com que al període immediatament anterior a la inauguració del recinte es va treballar fent torns de vuit hores seguits el dia sencer, i les canalitzacions d’aigua potable no arribaven a tot el recinte, el ciment que s’hi va utilitzar, si més no en les parts del recinte que s’enllestiren en darrer lloc, s’elaborà amb aigua del mar, ja que no hi arribaven les canalitzacions d’aigua corrent. A l’agost del 2004, l’Agència Catalana de l’Aigua no havia fet públiques les anàlisis d’aquestes aigües. D’altra banda, també afirmà que la terra sobre la qual es van construir algunes àrees del recinte no es va compactar. A mitjan agost vaig comprovar personalment que, a l’entrada de l’Amfiteatre, el llarg desguàs situat rere la filera de seients més elevada –a la part central tot just entrar-hi– semblava que s’estava ensorrant: un con amb el text “Caution” advertia als espectadors que no hi passessin pel damunt, ja que el desnivell era obvi.

L’Eustòlia m’explicà que l’empresa de treball temporal que organitzà els taronges distribuí els treballadors al recinte no en funció dels seus coneixements i la seva experiència laboral (els taronges eren molt heterogenis, hi havia gent de 50 anys, mestresses de casa, postadolescents sense experiència laboral, persones amb dues llicenciatures universitàries, etc.), sinó de la sucursal de l’empresa en la qual s’havien apuntat. Els qui ho feren a la sucursal d’un barri treballador com la que hi ha al carrer de la Marina, els van col·locar a l’exterior. Per contra, els qui s’apuntaren a la sucursal del passeig de Gràcia treballaren a l’interior del recinte. No es podia rotar –canviar de lloc de feina– de l’exterior a l’interior del recinte o a l’inrevés. La selecció consistia en entrevistes. Els darrers taronges contractats entraren a treballar sense haver realitzat cap curset de formació sobre les activitats laborals que havien de dur a terme. La formació no va ser la mateixa per a tothom, i alguns feren cursets quan ja havia començat l’espectacle. Hi ha taronges com l’Eustòlia que, malgrat haver realitzat tots els cursos de formació de l’empresa, van visitar el recinte fora del seu horari laboral per conèixer les activitats i els continguts de què després havien d’informar els visitants. Va haver-hi moltes baixes abans de començar, ja que gent que signà el contracte al gener el rescindí per haver trobat una feina millor. També verbalitzà críticament la conducta de molts taronges: parlà de grups en què la feina de quatre taronges la feia una sola persona, és a dir, de situacions de veritable manca de solidaritat i de falta de responsabilitat en la feina per actituds egoistes. Penso que algunes escenes que vaig poder veure respondrien a la seva visió.

Els treballadors taronges de diverses àrees del Fòrum, segons l’Eustòlia, van ser obligats a entrar i sortir marcant la seva acreditació en els dispositius d’enregistrament electrònic d’entrades. No era tan important que si un treballador sortia del recinte un moment durant la jornada laboral ho fes pels torns giratoris manuals, com que quan entrés enregistrés la seva acreditació en el dispositiu electrònic de control d’entrades de visitants. Ella suposava que cada marcatge electrònic de l’entrada d’un treballador es comptabilitzava com una visita. O sigui, si un treballador sortia en un dia dos cops del recinte, hauria constat que, a més de l’entrada inicial, n’havia fet dues més, així n’haurien resultat “tres visitants” al Fòrum. L’Ordeix em confirmà les instruccions que els treballadors enregistressin electrònicament les reentrades al recinte, si bé afegí que els torns aparentment manuals tampoc no eren manuals, ja que hi havia cables connectats que devien comptar les sortides.

Els estudis del col·lectiu Contrastant (www.contrastant.net) sobre el terreny al cap de setmana del 10 i l’11 de juliol van revelar contradiccions insalvables –amb una diferència del 50% menys d’assistents respecte a les xifres de l’organització– entre les dades oficials de visitants i els resultats de les seves investigacions sobre els trànsits als accessos (als comptes que en féu, Contrastant hi va afegir els treballadors com a visitants).

Sembla que –segons diversos informants– cada treballador taronja contractat per l’empresa de treball temporal que subscrigué el conveni amb el Fòrum va rebre entrades de franc, però les informacions recollides abracen un ventall divers, ja que oscil·laven entre la distribució de cinc entrades de tres dies i un passi de temporada per persona –perquè els repartissin a qui els plagués–, i la distribució de tres entrades d’un dia vàlides només per a l’agost per als qui entraren a treballar més tard i haguessin finalitzat el període de pràctiques. L’Eustòlia digué que per a la festa d’estiu dels taronges celebrada dins del recinte, se’ls van regalar cinc entrades més d’un dia a cadascun (no se’ns va dir si les variacions tenien a veure amb l’àrea en què treballava cada taronja). A mitjan agost l’organització en denuncià la revenda. L’11 d’agost es va establir un descompte per als 2.700 treballadors taronges que adquirissin productes de les botigues del Fòrum –a causa, molt probablement, del baix nivell de vendes–.  

 

 

Cal tenir en compte l’exigu nombre de “visitants” respecte a les previsions inicials de 5.000.000 segons els organitzadors (vegeu les declaracions d’Oleguer Sarsanedas de què es feu ressò el Diari de Barcelona el 14 de juny del 2004): les previsions havien estat de 7.000.000 per a l’alcalde Joan Clos en un moment d’eufòria; i d’11.000.000 per a Pasqual Maragall –actual president de la Generalitat– a l’octubre del 1996. En definitiva, unes previsions que al final del juliol els mateixos responsables rebaixaren de 5.000.000 a 3.000.000. En vista d’això, unes setmanes abans d’arribar a l’equador cronològic de l’espectacle es posaren a la venda entrades nocturnes, vàlides a partir de les 20:30 hores, es dugueren a terme distintes campanyes de promoció en què es regalaven entrades per assistir-hi de franc (per part de Transports Metropolitans de Barcelona, Coca-Cola, Aguas de Barcelona i altres), i s’aplicaren descomptes diversos (per exemple, del 12% als socis del Reial Automòbil Club, i posteriorment a diverses classes d’associacions, ateses les protestes suscitades), a més de facilitar-se l’entrada de franc als menors de set anys. A l’inici de l’agost es posaren en marxa descomptes per a famílies nombroses. Del principi al final, al Fòrum s’establiren descomptes per a escolars, grups de persones jubilades i, a l’estiu, per a colles d’infants de colònies, esplais i casals. La confusió entre el nombre d’entrades venudes, el nombre de visitants i el nombre de visites no va fer més que embolicar la troca. Les dades de l’organització situaren en 1.479.177 el nombre de “visitants” a la fi del juliol. Del 8 al 14 d’agost, durant el Festival Mundial de la Joventut, les entrades anticipades per als joves d’entre 15 i 25 anys es reduïren a 13,40 €; les entrades normals passaren a 15,80 €; i les entrades de nit a 9 € als dies feiners i 12 € als caps de setmana, si bé per als menors de 30 anys l’import passà a ser de 5 €. En aquest període s’habilitaren autobusos-llençadora per comunicar el Fòrum amb el centre de la ciutat, i l’horari de cloenda del recinte s’allargà fins a les 2:30 de la nit, amb les taquilles obertes fins a la 1:00. La setmana de 9 al 15 rebé una afluència fins aleshores rècord de “visitants”: 185.000.

Pel que fa al nombre d’assistents, hi ha una dada que va passar voluntàriament o involuntàriament desapercebuda als mitjans de comunicació: fent-se ressò dels organitzadors del Fòrum, l’Avui (19-VII-2004, pàg. 39) informà que “La venda d’entrades de nit puja a mesura que avança l’estiu. El gruix d’entrades de nit, respecte del total, ja suposa un 18%. Cada dia es venen entre 1.000 i 2.000 entrades nocturnes, segons ha assegurat l’organització.” Si 1.500 és el 18% del nombre d’entrades diàries venudes, això significa que el nombre diari total d’entrades venudes cada dia era aleshores de 8.333, és a dir, 58.331 entrades venudes cada setmana, la qual cosa contrasta de cap a peus amb les dades ofertes per l’organització entorn del nombre d’entrades venudes setmanalment al juliol. De fet, el 9 d’agost l’organització assegurava que a la setmana del 2 al 8 d’agost el nombre de “visitants” va ser de 116.866, mentre que la previsió inicial els situava en 350.000. El reiteradament invocat milió d’entrades venudes al principi de l’espectacle encara no havia estat utilitzat al principi d’agost, segons fonts de l’organització mateixa. El 16 d’agost l’organització es mostrà públicament estranyada que encara restessin 900.000 entrades per utilitzar; el 23 d’agost en rebaixà la xifra a 800.000.

L’Eustòlia m’asseverà que les baixes dels taronges entre setmana, a partir del principi de juny, es van deixar de substituir a causa de la manca de visitants. Les de cap de setmana sí que es van continuar substituint. L’empresa de treball temporal esmentada comunicà que els taronges que finalitzessin el contracte el 26 de setembre serien integrats en una borsa de treball. Amb tot, va haver-hi moltes baixes per desmotivació laboral causada per les condicions de treball.

La Xantipa i l’Ordeix descrigueren el que seria, segons ells, una sèrie d’interessos associats a una empresa cooperativa –sense ànim de lucre, d’acord amb els seus estatuts–, dedicada al monitoratge, a la qual es va concedir la gestió dels Tallers de l’àrea marítima, el Taller de jocs, els Jocs del Fòrum i els Jòquers. Segons ella, va córrer la veu que dues empreses van denunciar la manera com es va fer la concessió a aquella empresa, alguns responsables de la qual estarien lligats a un sindicat, segons digueren, alhora que n’hi ha que haurien format part de l’organització del Festival Mundial de la Joventut a partir dels lligams que mantenien amb determinades institucions públiques vinculades a l’àmbit de la “joventut”. La informació que vaig aplegar remet a la situació laboral dels monitors (molts d’ells, qualificats amb escreix) a Catalunya: com que la seva feina no està regulada, no disposen d’un conveni mínimament digne. La manca de diàleg de la direcció de l’empresa que s’ocupà dels Tallers de jocs del Fòrum quant a les demandes dels treballadors fou, segons em digueren, evident, fins i tot un cop anunciada la convocatòria de vaga. La direcció d’aquesta empresa, pel que m’asseguraren, es negà a negociar amb els representants de l’assemblea de treballadors; només volgué fer-ho amb dos sindicats els representants dels quals ni formaven part de la plantilla de treballadors ni l’assemblea els designà directament. La manera com es va produir el procés de negociacions que havia de conduir a la vaga del 24 de juliol, finalment desconvocada, mostrà, segons els informants, l’interès d’un sindicat per no conflictivitzar-se amb la direcció de l’empresa de monitoratge. L’aparició sobtada d’un altre sindicat en el decurs del procés de gestació de la convocatòria de vaga hauria respost sols al seu interès pel ressò del Fòrum –en paraules textuals d’un dels membres d’aquest sindicat, d’acord amb la versió que m’oferiren els informants–.

Queda clar que la distància entre el que el Fòrum hauria estat i la manera com el van presentar aquests informants es va manifestar, a través del seu relat, com a insalvable. D’altra banda, la cobertura mediàtica que se’n féu –en termes enaltidors, anecdotitzant-s’hi manifestacions com la del 18 de juliol–, va ser aclaparadora, especialment per part de mitjans públics com TV3, TVE, BTV i Catalunya Ràdio. La frivolització, la literalització i la superficialització esdevingueren els referents bàsics dels apropaments periodístics. La invisibilització de les raons que dugueren els antropòlegs catalans a no immiscir-se en el Fòrum va ser escandalosa, confirmant-se de nou el menysteniment crònic dels poders polítics instituïts i de l’univers mediàtic respecte a l’establiment d’autèntics debats entre maneres distintes de concebre el món, i la seva profunda ignorància ja no de l’antropologia que es fa en aquest país i del posicionament emprès entorn del Fòrum, sinó de qualsevol plantejament mínimament antropològic (tractant-se, precisament, de l’única disciplina científica que als darrers 150 anys ha fet de l’estudi de l’heterogeneïtat de racionalitats i de processos socioculturals dels humans la seva raó de ser).

El protagonista de Camus acaba la narració concebent-hi que arribarà un dia en què la pesta, per a dissort i ensenyança dels homes, despertarà les seves rates perquè morin en una ciutat venturosa –si la ciutat no s’ha ensorrat ja en els seus propis fonaments, parafrasejant Manuel de Pedrolo–. Abans, amb un barret blanc sota un Sol ardent, vaig intentar caminar igual que Clint Eastwood, buscant un gos a qui clavar una escopinada com a El bo, el lleig i el dolent (Sergio Leone, 1966) mentre contemplava entotsolat l’entorn, allà on l’estrany esdevenia quotidià, i el quotidià, estrany.

Però en comptes de gossos només hi havia gosseres.