Romeu i Julieta
(Nit
a Chiapas, 2000)
Gerard Horta
Cardeu des del plexe
solar els vents
d’estels,
satèl·lits i cometes.
Cardeu la lírica del
fort,
les gestes i les fetes,
l’esgarip més bèstia,
el nexe i els profetes,
els llits del cel,
les fulles del verd,
els gossos de déu,
les amazones sense vel,
el petó que es perd
i les heroïnes preses.
Com més, millor.
Cardeu.
Cardeu el perdó, la
remissió
i la dolçor, els colors
de la mel,
la blancor de les
deesses,
les vergues emèrites,
el joc dels enamorats,
la potència dels amants
i les guerres
pretèrites.
Cardeu la pau dels
oceans,
els dats pel mom,
la llum dels malalts,
la perspectiva dels nans,
la pulverulència dels
rocs,
les ànsies de vida
i els trànsits dels
morts.
Cardeu l’ombra dels
arbres,
els malsons dels
marrans,
ganyotes i dissorts,
i les presons
esquerdades
per balades bastardes,
per tulipes amargues,
per pilots d’aeroplans,
per les esperances
dels derrotats
voltats de llufes, pets
i nyaps,
oh malaurances
dels desheretats!
Cardeu l’enderroc dels
egoistes,
la joia dels infants,
els cops amagats,
els contes
cruels,
les moixaines
trepidants,
els inferns més violents
i els paradisos terrenals.
Cardeu pertot,
cardeu arreu, sobretot
cardeu,
cardeu sobre tot.
Cardeu la neu i el
llot,
la pluja i el Sol,
mars i muntanyes,
ronyons i pulmons,
veus i ulls,
potes i banyes,
fars i esculls,
la verra i la terra,
trofeus i piranyes
i el tràfic d’esclaus
per a vergonya
d’Espanya.
Cardeu la fusta, les
guitarres i els sons.
Cardeu els metalls,
l’electricitat i els records.
Cardeu l’odi, la ràbia
i el nord.
Cardeu el sud, la
nàusea i els bords.
La tristesa i la
fugida,
l’arribada i la
trobada,
el mal viatge i el mapa mitològic,
la torxa cremada i la
ciutat devastada,
el viratge impossible i
l’afrontament tort
de la conxorxa
enxampada,
unió d’alta forca
i budells de corb.
Quin guiatge,
quina cremor,
gran guinyol,
tiramolls de fortor!
Cardeu l’home lògic i el
camí interior,
la versemblança
increïble,
el policia i el
professor
que amb recança
s’inicia,
mentre puja l’ascensor,
a imitar el presentador
d’aquell televisor.
Cardeu la màscara,
l’ego
i el rebot. Cardeu-ho
tot.
Cardeu l’esmorzar dels
pobres,
el ball de les mosques,
el salt dels cucs,
les psicoanalistes
tosques
i l’agonia als taüts
curulls de rucs,
d’Annes i Julianes
i Blanques i Clares
i Ots i Lisards
i Joans i Marcs
bevent dels gots
d’improvables bars
que homenatgen
l’eternitat
o bé que hostatgen
la llibertat
al prestatge de dalt,
el del desemparats.
Julieta i Romeu,
Romeu i Julieta:
en nom d’Orfeu,
d’Hermes i sa mareta,
digueu-me què feu
a les termes, a la
festeta:
cardeu-me déu meu,
cardeu-nos, foteu-nos,
mengeu-nos redéu!!!
Cardeu poms amb roms,
conys, polles i
collons,
mugrons cofois, olles i
bonys,
tarros, marros i
torrons,
verges i poncelles,
velles cantarelles
i l’honor del roig.
Cardeu el blau,
el negre i el groc.
El cacau a les mans
de les pells tibants,
les cuixes i els culs,
gestos obscens,
impulsos rebels
desats als baguls
de la gran nau
de l’inconscient
plantat de maduixes
i llepaculs a
gratcient,
ferum de pixums
i tafurs
que van fent.
A fe de déu, Ovidi,
que fort que bufa el
vent...
Cardeu l’aristocràcia i
els rics,
els obrers alienats i
els oblits,
els llavis, els
burgesos i els melics
amanits amb pebre
i uns quants tics
propis de cavallers
fins
entesos en vins,
ferrallers dels
esperits
que distingeixen els
cretins
no, però, els paladins.
Cardeu el bé,
cardeu el mal,
el pètal d’or
i el primer tresor,
les bruixes amigues
i les visions fatals.
Cardeu els quartets
i els versos apariats,
els sonets entremaliats
i les copulacions animals
de mil figues i pigues,
de dites i refranys,
d’afanys eremites
errants i amatoris,
savis i ignorants,
delirants i penjats
als bancs reclinatoris
i als estanys
boiximans.
(Els geòlegs pagans
són fora dels
laboratoris.)
Cardeu el zel
esborronat
d’estranys musulmans,
jueus i cristians,
que la melmelada no
s’ha acabat,
ni les fites
importants,
ni la calúmnia i el
brot,
ni avis ni besavis,
ni el sentit del sot,
ni el pèl, el zero i el
mat,
ni el nero i el rap,
ni l’esbufec, ni el
rot, ni el pot,
ni tampoc el mot enxampat
als camps entre llamps
per virtut del tro
o de la solitud de la
por.
Cardeu tots els qui no
estan preparats
per fer del ral
una composició
sense parió
sobre l’holocaust
del desamor.
Cardeu amb tendresa
el buit de la puresa,
la pulcritud de la
destral
tacada de sang,
l’epopeia i l’odissea,
el que put en la nuesa,
l’àngel que queia
i el dir “és seva”.
Cardeu Faust
i el príncep tenebrós,
l’humà infaust
i el pastor generós,
la mala herba
i l’ortopèdia,
el pensament fix
i l’esquitx de la
histèria,
la mirada de l’esfinx
i l’escletxa
multimèdia.
El risc de la metxa
i el ploriqueig pel matís
del nivell del pastís:
just aquest, el precís,
com el senyal de la
petja
al foc de les nits.
Cardeu fit a fit
sí o sí,
Romeu i Julieta
no us n’aneu sense mi,
no em deixeu cremat
aquí
com el que es desdiu
del tempteig
esparverat,
del pas delerós,
de l’entrebanc del gos
vora el riu a l’estiu,
amb l’eruga i la
tortuga,
entre l’aventura i la
natura,
enllà de la usura
i fins de la cura
malaltissa, atlètica,
esmunyedissa,
cames ajudeu-me,
de la genètica futura.
Cardeu el tòtem a tort i a dret
el guspireig i l’ídol
fictici,
la conversió erma,
el nínxol i el caprici,
l’extraversió ferma
i el mòdem del desfici,
el no-res que destrempa
i l’observació
perfecta,
l’orgasme que ens fon
i la servitud del
malnom.
L’espasme de l’espectre,
el funcionari recte,
el decòrum del declivi
de l’Erasme del navili
conduït per un
inspector
perfumat d’inquisició.
Cardeu Romeu, cardeu Julieta,
perquè sense vosaltres
nosaltres els altres
perdem l’animeta
a la cova fosqueta
a l’illa neta
dels desastres
on tothom menja col
per foragitar el dol
del pol silenciat
del bol dels sapastres
dels ritmes indignes
de les marxes
del món,
existències sense
xarxes,
univers de rastres
en la trista tenebra
de pervivències nefastes
en què d’acord amb el
rebre
el revers del jorn
peta
si no rebenta.
Romeu i Julieta,
Romeu i Julieta,
la vida certa
que ja no és meva
peta si no rebenta
si accepto la treva,
treta maldestra
dels qui com si fóssiu
la pesta
fugen de vós,
que tan sols en un
sou infinits,
mussols arraulits,
en nombre de dos
pel goig de l’amor
de dos tigres,
una flor
i una cançó.
A propòsit d’això:
Julieta,
m’agrada la teva
teta...
però si no em falla la
memòria
aquesta és una altra
història,
o és la mateixa?
Si salto la reixa,
besar-te i llepar-te...
... mmm, t’estimo
Julieta,
t’estimo Romeu!; feu, cardeu,
som germans
d’un trajecte
sempre erecte
cercant l’edèn
per xerrar amb aquell
que ens comprèn.
