dilluns, 18 d’abril del 2016

Romeu i Julieta


Romeu i Julieta
(Nit a Chiapas, 2000)
Gerard Horta

                        Cardeu des del plexe
                        solar els vents d’estels,
                        satèl·lits i cometes.
                        Cardeu la lírica del fort,
                        les gestes i les fetes,                       
                        l’esgarip més bèstia,
                        el nexe i els profetes,
                        els llits del cel,
                        les fulles del verd,
                        els gossos de déu,
                        les amazones sense vel,
                        el petó que es perd
                        i les heroïnes preses.
                        Com més, millor. Cardeu.
                        Cardeu el perdó, la remissió
                        i la dolçor, els colors de la mel,
                        la blancor de les deesses,
                        les vergues emèrites,
                        el joc dels enamorats,
                        la potència dels amants
                        i les guerres pretèrites.
                        Cardeu la pau dels oceans,
                        els dats pel mom,
                        la llum dels malalts,
                        la perspectiva dels nans,
                        la pulverulència dels rocs,
                        les ànsies de vida
                        i els trànsits dels morts.
                        Cardeu l’ombra dels arbres,
                        els malsons dels marrans,
                        ganyotes i dissorts,
                        i les presons esquerdades
                        per balades bastardes,
                        per tulipes amargues,
                        per pilots d’aeroplans,
                        per les esperances
                        dels derrotats
                        voltats de llufes, pets i nyaps,
                        oh malaurances
                        dels desheretats!
                        Cardeu l’enderroc dels egoistes,
                        la joia dels infants,
                        els cops amagats,
                        els contes cruels,
                        les moixaines trepidants,
                        els inferns més violents
                        i els paradisos terrenals.
                        Cardeu pertot,
                        cardeu arreu, sobretot cardeu,
                        cardeu sobre tot.
                        Cardeu la neu i el llot,
                        la pluja i el Sol,
                        mars i muntanyes,
                        ronyons i pulmons,
                        veus i ulls,
                        potes i banyes,
                        fars i esculls,
                        la verra i la terra,
                        trofeus i piranyes
                        i el tràfic d’esclaus
                        per a vergonya d’Espanya.
                        Cardeu la fusta, les guitarres i els sons.
                        Cardeu els metalls, l’electricitat i els records.
                        Cardeu l’odi, la ràbia i el nord.
                        Cardeu el sud, la nàusea i els bords.
                        La tristesa i la fugida,
                        l’arribada i la trobada,
                        el mal viatge i el mapa mitològic,
                        la torxa cremada i la ciutat devastada,
                        el viratge impossible i l’afrontament tort
                        de la conxorxa enxampada,
                        unió d’alta forca
                        i budells de corb.
                        Quin guiatge,
                        quina cremor,
                        gran guinyol,
                        tiramolls de fortor!
                        Cardeu l’home lògic i el camí interior,
                        la versemblança increïble,
                        el policia i el professor
                        que amb recança s’inicia,
                        mentre puja l’ascensor,
                        a imitar el presentador
                        d’aquell televisor.
                        Cardeu la màscara, l’ego
                        i el rebot. Cardeu-ho tot.
                        Cardeu l’esmorzar dels pobres,
                        el ball de les mosques,
                        el salt dels cucs,
                        les psicoanalistes tosques
                        i l’agonia als taüts
                        curulls de rucs,
                        d’Annes i Julianes
                        i Blanques i Clares
                        i Ots i Lisards
                        i Joans i Marcs
                        bevent dels gots
                        d’improvables bars
                        que homenatgen
                        l’eternitat
                        o bé que hostatgen
                        la llibertat
                        al prestatge de dalt,
                        el del desemparats.
                        Julieta i Romeu,
                        Romeu i Julieta:
                        en nom d’Orfeu,
                        d’Hermes i sa mareta,
                        digueu-me què feu
                        a les termes, a la festeta:
                        cardeu-me déu meu,
                        cardeu-nos, foteu-nos,
                        mengeu-nos redéu!!!
                        Cardeu poms amb roms,
                        conys, polles i collons,
                        mugrons cofois, olles i bonys,
                        tarros, marros i torrons,
                        verges i poncelles,
                        velles cantarelles
                        i l’honor del roig.
                        Cardeu el blau,
                        el negre i el groc.
                        El cacau a les mans
                        de les pells tibants,
                        les cuixes i els culs,
                        gestos obscens,
                        impulsos rebels
                        desats als baguls
                        de la gran nau
                        de l’inconscient
                        plantat de maduixes
                        i llepaculs a gratcient,
                        ferum de pixums
                        i tafurs
                        que van fent.
                        A fe de déu, Ovidi,
                        que fort que bufa el vent...
                        Cardeu l’aristocràcia i els rics,
                        els obrers alienats i els oblits,
                        els llavis, els burgesos i els melics
                        amanits amb pebre
                        i uns quants tics
                        propis de cavallers fins
                        entesos en vins,
                        ferrallers dels esperits
                        que distingeixen els cretins
                        no, però, els paladins.
                        Cardeu el bé,
                        cardeu el mal,
                        el pètal d’or
                        i el primer tresor,
                        les bruixes amigues
                        i les visions fatals.
                        Cardeu els quartets
                        i els versos apariats,
                        els sonets entremaliats
                        i les copulacions animals
                        de mil figues i pigues,
                        de dites i refranys,
                        d’afanys eremites
                        errants i amatoris,
                        savis i ignorants,
                        delirants i penjats
                        als bancs reclinatoris
                        i als estanys boiximans.
                        (Els geòlegs pagans
                        són fora dels laboratoris.)
                        Cardeu el zel esborronat
                        d’estranys musulmans,
                        jueus i cristians,
                        que la melmelada no s’ha acabat,
                        ni les fites importants,
                        ni la calúmnia i el brot,
                        ni avis ni besavis,
                        ni el sentit del sot,
                        ni el pèl, el zero i el mat,
                        ni el nero i el rap,
                        ni l’esbufec, ni el rot, ni el pot,
                        ni tampoc el mot enxampat
                        als camps entre llamps
                        per virtut del tro
                        o de la solitud de la por.
                        Cardeu tots els qui no estan preparats
                        per fer del ral
                        una composició
                        sense parió
                        sobre l’holocaust
                        del desamor.
                        Cardeu amb tendresa
                        el buit de la puresa,
                        la pulcritud de la destral
                        tacada de sang,
                        l’epopeia i l’odissea,
                        el que put en la nuesa,
                        l’àngel que queia
                        i el dir “és seva”.
                        Cardeu Faust
                        i el príncep tenebrós,
                        l’humà infaust
                        i el pastor generós,
                        la mala herba
                        i l’ortopèdia,
                        el pensament fix
                        i l’esquitx de la histèria,
                        la mirada de l’esfinx
                        i l’escletxa multimèdia.
                        El risc de la metxa
                        i el ploriqueig pel matís
                        del nivell del pastís:
                        just aquest, el precís,
                        com el senyal de la petja
                        al foc de les nits.
                        Cardeu fit a fit
                        sí o sí,
                        Romeu i Julieta
                        no us n’aneu sense mi,
                        no em deixeu cremat aquí
                        com el que es desdiu
                        del tempteig esparverat,
                        del pas delerós,
                        de l’entrebanc del gos
                        vora el riu a l’estiu,
                        amb l’eruga i la tortuga,
                        entre l’aventura i la natura,
                        enllà de la usura
                        i fins de la cura
                        malaltissa, atlètica, esmunyedissa,
                        cames ajudeu-me,
                        de la genètica futura.
                        Cardeu el tòtem a tort i a dret
                        el guspireig i l’ídol fictici,
                        la conversió erma,
                        el nínxol i el caprici,
                        l’extraversió ferma
                        i el mòdem del desfici,
                        el no-res que destrempa
                        i l’observació perfecta,
                        l’orgasme que ens fon
                        i la servitud del malnom.
                        L’espasme de l’espectre,
                        el funcionari recte,
                        el decòrum del declivi
                        de l’Erasme del navili
                        conduït per un inspector
                        perfumat d’inquisició.
                        Cardeu Romeu, cardeu Julieta,
                        perquè sense vosaltres
                        nosaltres els altres
                        perdem l’animeta
                        a la cova fosqueta
                        a l’illa neta
                        dels desastres
                        on tothom menja col
                        per foragitar el dol
                        del pol silenciat
                        del bol dels sapastres
                        dels ritmes indignes
                        de les marxes
                        del món,
                        existències sense xarxes,
                        univers de rastres
                        en la trista tenebra
                        de  pervivències nefastes
                        en què d’acord amb el rebre
                        el revers del jorn
                        peta
                        si no rebenta.
                        Romeu i Julieta,
                        Romeu i Julieta,
                        la vida certa
                        que ja no és meva
                        peta si no rebenta
                        si accepto la treva,
                        treta maldestra
                        dels qui com si fóssiu la pesta
                        fugen de vós,
                        que tan sols en un
                        sou infinits,
                        mussols arraulits,
                        en nombre de dos
                        pel goig de l’amor
                        de dos tigres,
                        una flor
                        i una cançó.
                        A propòsit d’això: Julieta,
                        m’agrada la teva teta...
                        però si no em falla la memòria
                        aquesta és una altra història,
                        o és la mateixa?
                        Si salto la reixa,
                        besar-te i llepar-te...
                        ... mmm, t’estimo Julieta,
                        t’estimo Romeu!; feu, cardeu,
                        som germans
                        d’un trajecte
                        sempre erecte
                        cercant l’edèn
                        per xerrar amb aquell
                        que ens comprèn.

diumenge, 17 d’abril del 2016

17 d'abril: Som es cosmonauta rimador

La nit estelada (1889).
Vincent Van Gogh (1853-1890).

 17 D’ABRIL: SOM ES COSMONAUTA RIMADOR

Continuarà.

dijous, 7 d’abril del 2016

Sobre la prohibició del tarot, per part del CAC, en horari televisiu infantil

Carta XXII del tarot: per uns, el foll, l'orat; per d’altres, l’encarnació del transcendent  a través de les contingències del destí (ens ho explicava l’Enrique Eskenazi a la fi dels anys noranta).

Sobre la prohibició del tarot, per part del CAC,
en horari televisiu infantil
[VILAWEB, 17-III-2013]
Gerard Horta

Amb una abraçada al meu company
Manuel Delgado, per tant de tot.

El ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) està instruint procediments contra una empresa que emet “continguts esotèrics” en la franja de protecció de menors. El CAC apel·la a la legislació, la qual “protegeix” la infància i l’adolescència mitjançant la prohibició de programes amb “continguts esotèrics” entre les 6 del matí i les 10 de la nit.

Som davant d’una qüestió que els membres del CAC no han volgut o no han sabut ni concebre ni afrontar –potser resulta que tant se’ls en fot–: què és i què no és esotèric? Ni el CAC ni la legislació que el CAC fa complir han implicat un debat científic sobre els continguts del terme “esoterisme”. Encara més, convindrem que els telenotícies ens informen de pràctiques de governants públics les causes de les quals remeten de vegades a “secrets d’Estat” que no coneixerem mai; de la mateixa manera que els infants veuen publicitat de productes amb unes qualitats màgiques –l’origen de les quals roman del tot ocult– generadores de meravellosos efectes. En tots dos casos, pur esoterisme.

Dit d’una altra manera: i si per a la societat catalana fos esotèrica la concepció dominant del món expressada pels canals televisius, d’acord amb la qual viure en una societat de classes ha de formar part de la normalitat televisiva del desenvolupament dels infants? Uns infants que en horari infantil poden veure, setmanalment, ritus en què uns fidels celebren pràctiques teoantropofàgiques –devorar un home/déu és un acte de canibalisme simbòlic, i que aquest acte et situï en la comunitat de salvació obeeix a motius merament esotèrics–. També seria esotèrica la justificació que un infant pugui ser testimoni d’infinites històries en què l’ús de tot tipus de violències –com ara la naturalització de la visió que hi ha rics i pobres– esdevé lògic, unes violències que sovint reforcen perspectives classistes de les relacions socials. El CAC, en tot això, no hi troba senyals esotèrics.

Què hi aporta l’antropologia social? Davant d’una realitat discontínua el mag, l’artista” o el tarotista ofereixen un vincle amb sentit amb el món, més enllà de la “normalitat” del dia a dia –una normalitat sempre canviant, fruit de construccions i relacions socials perpètuament dinàmiques–. L’antropòleg Claude Lévi-Strauss, Premi Internacional Catalunya el 2005, explicava fa sis dècades que l’eficàcia del xaman o la del mag és una eficàcia simbòlica, perquè se situa en aquest camp simbòlic més enllà del simulacre, més enllà del coneixement empíric de les qualitats curatives d’una planta, més enllà de la suggestió del client. El que en algunes societats se’n diu mana, per exemple, té una realitat simbòlica que cristal·litza materialment, però que neix d'un pensar col·lectivament el món en aquests termes o aquests altres per completar una explicació que ens permeti comprendre el món i la nostra experiència en el món.

És aquest “pensar el món” de la societat creient –des d’uns termes que abracen la possibilitat que l’acció del mag ens salvi de la desgràcia– el que explica que la màgia curi, mati, endevini, descobreixi allò ocult... Davant de la incertesa i el descontrol que el món ens dóna, un grup reduït de persones anomenats mags ens donen simbòlicament certesa i control sobre el món, ens ofereixen nous significats que podrem incorporar al nostre espectre explicatiu i experiencial. És el cas de la tirada de cartes del tarot: “Ja entenc què em succeeix.” Justament per aquesta raó les misses catòliques que donen sentit a l’experiència de tantes persones no són desterrades de l’horari infantil. Llavors, per què el tarot sí que n’és?


El xaman resol les alteracions psicosomàtiques com ho fa el psicoanalista, tant si utilitza placebos com si no. Per què? Perquè condueix que el malalt pugui pensar el conflicte donant-li un sentit, de manera que inscrigui la seva experiència en una explicació que pugui resultar-li coherent en la qual el malalt es pot situar per afrontar la malaltia amb coneixement de causa. Per això el bon xaman cura, perquè el malalt li atribueix la capacitat de curar-lo: el bon xaman no és un bon xaman perquè curi, sinó que cura perquè és un bon xaman.

Fa quasi cent anys un altre antropòleg predecessor de Lévi-Strauss, Marcel Mauss, remetia al mana com un poder impersonal i sobrenatural, una força, un ésser, i també com una acció, una qualitat, un estat. “Això és mana” no s’aplica a les persones, sinó a esperits de persones, a objectes com una pedra, a un ritu; “això té mana”, “el mana de fer això o allò”; una cosa que “dóna mana”; el poder d’un bruixot, la qualitat màgica d’una cosa, un poder màgic, un actuar màgicament. El mana, doncs, és un comodí, a la manera del que Lévi-Strauss en diu valor simbòlic zero, allò que dins la lingüística estructural se’n diu fonema zero. És un fonema no pas diferent dels altres, sinó que serveix per omplir els buits que els altres fonemes no omplen. És a dir, el mana, igual que les pràctiques del mag, el xaman o el tarotista, apareixen com uns significants flotants que són allà, en qualsevol societat, precisament perquè davant de les fragmentacions, els buits, l’incomprensible, l’inexplicable, davant d’allò que l’ordre de representacions de la societat no pot resoldre, llavors apareix aquest comodí o valor simbòlic zero per superar o resoldre les fragmentacions. Per això hom acudeix al tarot.

 Marcel Mauss (1872-1950), l’any 1934.

Per Lévi-Strauss mags, xamans, fetillers subministren interpretacions lògiques a la societat a fi de resoldre el que la nostra classificació ordinària del món i de l’experiència no pot resoldre. Per això el pensament classificat com a anòmal i el classificat com a normal es complementen. Tots dos signifiquen, i tots dos cobreixen els buits que cap dels dos pot cobrir en solitari. Així, trobem metgesses, hospitals, ambulatoris, les bates blanques de la ciència, i al costat –al marge– curanderos, sanadores, remeiers, endevins, tarotistes. Així, trobem encara dins la nostra pròpia societat contextos rurals en què es reconeixen les malalties “de metges i metgesses” i, a més, aquelles altres malalties que guarirà el curandero tradicional a qui s’acudeix.

Davant d’una societat incoherent i d’una vida sense sentit, el xaman, el poeta o la tiradora del tarot et situen al món i donen sentit a la teva experiència. Si travessar l’abisme forma part de la vida, expulsar el tarot de la programació televisiva infantil obligaria el CAC a desterrar-ne l’Home del sac, els dibuixos animats que remeten a situacions màgiques, els Mags de l’Orient, les pel·lícules de soldats nord-americans arrasant-ho tot en nom de la democràcia, la pàtria i el drets humans, els discursos sobre “el bé comú” fets per banquers, polítics i sindicalistes professionals... i tots els telenotícies –cal creure en el sobrenatural per acceptar que el periodista, mèdium entre l’audiència i el real, presenta “l’autèntica informació” del que s'esdevé cada dia–.

La tarotista d’aquell programa cutrenc diu mentides.” Preguntin-se si cada una de les nostres vides es basa en major o menor grau en la mentida; o si la societat en fa, de la farsa generalitzada, el fonament (com sostenia Nietzsche). Exiliar el tarot de la programació televisiva infantil pertoca al Tribunal de la Inquisició, no al CAC. La missa moderna té lloc, avui dia, en cada un dels informatius dels diversos canals televisius, en què se’ns encamina a representar-nos el món, a practicar-lo i a conèixe’l en uns termes prou esotèrics perquè no acabem preguntant-nos: per què això és així?, pot ser d’una altra manera? I hi ha qui fins arriba a concebre que la realitat, en efecte, és el que apareix al monitor de la pantalla.


Si l’esoterisme és un risc per als infants, el CAC ha de prohibir el 90% de la programació televisiva. Heus ací la qüestió. Cobrin dietes i encarreguin informes: aquest, els el dono de franc.

***

Post Scriptum (27-IV-2015): I, malgrat tot, la fal·làcia i la mentida com a mitjans de coneixement. Friedrich Nietszche afirma que la religió i la metafísica són dos errors necessaris per conèixer, és a dir, que la il·lusió religiosa és indispensable per a l’ésser humà. “Catàstrofe: i si la falsedat és una cosa divina? És que no pot consistir el valor de totes les coses en el fet que són falses? No hauríem de creure en déu no perquè és vertader, sinó perquè és fals?”. Conèixer, ni que sigui a través de la mentida.

 Friedrich Nietzsche (1844-1900).

dimecres, 6 d’abril del 2016

En memòria d'Oriol Solé Sugranyes


EN MEMÒRIA DORIOL SOLÉ SUGRANYES
[EL VIDRE AL COR, 6-IV-2016]
Gerard Horta
Avui es commemora la mort d’Oriol Solé Sugranyes, nacut a Barcelona (Països Catalans) el 4 de gener del 1948. Empresonat a Segòvia com a militant del MIL, arran de la fugida col·lectiva de què participà va ser assassinat per la guàrdia civil espanyola a Auritz (Euskalherria) el 6 d’abril del 1976. Assassinat pels nostres ideals. El seu cos fou enterrat a Bor, sota la protecció dels homes i les dones que lestimen, de les serralades del Moixeró i els Pirineus i dels vents, les pluges i el Sol de la Cerdanya.


Gràcies, Oriol. Oriol, perdona.

Anarquia és llibertat. 

Vola lliure, company.

dimarts, 5 d’abril del 2016

A mais louca viagem de hiace Praia - Somada

Pedro Brito (2016).

A MAIS LOUCA VIAGEM DE HIACE PRAIA - SOMADA

En Pedro Brito –que no tinc el gust de conèixer personalment– ens envia aquesta bella il·lustració de què reproduïm el títol al damunt arran de la lectura de Hiace. Antropología de las carreteras en la isla de Santiago (Cabo Verde), en el marc de l’estada que el Pedro ha dut a terme a Santiago durant tres mesos. Durant aquest temps ha tastat el ventall ampli d’experiències que implica viatjar dins un dels principals mitjans de transport col·lectiu interurbà a l’Àfrica, i sens dubte el més destacat a Cap Verd.

Per veure el dibuix al context del seu bloc, clica aquí. I per a una aproximació a algunes de les dimensions del treball de camp desenvolupat a Santiago, clica aquí (en portuguès) o bé, per a altres continguts (i en anglès), aquí.

Amb gratitud, Pedro!

dilluns, 4 d’abril del 2016

Anarcoefemèrides. Efemèrides anarquistes


ANARCOEFEMÈRIDES. EFEMÈRIDES ANARQUISTES

Des de la Mallorca, cada dia de cada dia: hi trobaràs tot allò que ni en escoles ni universitats, ni en ràdios ni televisions, mai no t’explicaran entorn de la gent i els combats de l’anarquisme dels Països Catalans i mundial. 

Esdeveniments, defuncions i naixements.  Clica-hi, frueix-ne i actua. I a més, amb calendari i tot!

Rebeu gratitud, estima i aferrades, companyes i companys polits de l’Estel Negre!

Mort a lestat i visca lanarquia!

Carrer Joan Alcover, 54 (07006 Palma)
Telèfon i fax: 971 726 461
Adreça postal: apartat 1566 (07080 Palma)
Correu electrònic: estelnegre@gmail.com

diumenge, 3 d’abril del 2016

Les Barcelones rebels: El somni igualitari


LES BARCELONES REBELS: EL SOMNI IGUALITARI
[VILAWEB, 23-XI-2015]
Gerard Horta

“Poques vegades una ciutat ha estat a les mans de la seva gent. Barcelona algunes vegades, poques, però amb tanta intensitat…” Amb aquestes paraules de Pere López Sánchez, geògraf de la Universitat de Barcelona a qui devem, entre més, dues obres cabdals –Un verano con mil julios y otras estaciones (1993) i Rastros de rostros en un prado rojo (y negro): las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta (Virus, 2013)–, comença aquest recull gràfic –de fotografies i talls de filmacions– al voltant de la potència popular d’una ciutat anomenada Barcelona. La tasca recol·lectora d’imatges d’en Pere López s’ha manifestat –a més de la seva dimensió acadèmica– com a Pedrolo Lupi a Facebook, on quotidianament ens serveix la presència del record que les escoles, les universitats i els mitjans de comunicació del feixisme i la transició ens han negat: de quina manera la xusma, els esparracats, els incontrolats –és a dir, la gent de la nostra ciutat– ha construït la lluita pel somni emancipador i, en determinades ocasions, la seva realització.

En efecte, aquestes són les històries que narra aquest documental de tretze minuts i escaig titulat El somni igualitari de les Barcelones rebels (Barcelona, 2015), una mirada panoràmica a través dels segles XIX i XX en la qual es confronten les apropiacions populars dels carrers com a desafiaments contra el capital, l’estat, l’església i l’exèrcit. Voldria afegir una observació contextualitzadora al relat d’en Pere: aquest intent crònic de furtar-nos el fil roig (i negre) de la memòria d’una societat quadribarrada –de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar– que històricament ha desafiat tots els poders establerts –forans (1452), remences (1462 i 1484), germanies (1520 i 1693), segadors (1640), angelets (1663, barretines (1688)…– ha triomfat. No pas d’una manera absoluta, perquè en el curs dels segles floreixen els apunts, però déu n’hi do. Qui coneix –una entre tantes– la pedagoga anarquista i espiritista Isabel Vilà i Pujol (1843-1896), la primera sindicalista catalana que plantà cara a l’explotació infantil sota la Revolució Industrial? Per què obres centrades en les revoltes, les insurreccions i els aixecaments populars com la Panoràmica del nacionalisme català (Fèlix Cucurull, 1975, Edicions Catalanes de París) romanen al capdavall de l’espadat del silenciament? On és la dignificació de la immensa recol·lecció oral i escrita dels agents actius de les revoltes del segle XX d’aquest tros del planeta, i la seva difusió escolar, acadèmica, mediàtica? Com s’ha dut a terme la construcció social de l’oblit?

somni barcelones



Al documental, hi contemplem lluites fetes de vagues i reapropiacions dels carrers i les places, paisatges quotidians de la vida del món urbà: des del 1835 per l’enfrontament del proletariat català contra la Junta de Fábricas fins a la Jamància del 1843, de les insurreccions dels tres juliols del 1854-1856 a la de les quintes del 1870, de les vagues del 1902 i el 1909 (Setmana Roja, Setmana Gloriosa) a les del 1919 de la Canadenca, de la Revolució anarquista catalana del 19 de juliol del 1936 als Fets de Maig del 1937. Homes, dones i infants… Infants erigint castells de sorra a la platja de Barcelona, infants a les barricades de la vida col·lectiva, imitant els adults per anunciar un món nou. Del Festival de les escoles racionalistes del 1905 (no em cansaré de recordar el paper absolutament central del moviment espiritista català en aquest camp i en el naixement del feminisme primigeni des dels anys seixanta i setanta del XIX) al desenvolupament de les cooperatives –la Fraternitat, la Flor de Maig, la del Vidre de Cornellà (friso per veure publicada la recerca del company historiador Jordi Ibarz sobre més d’un segle de cooperatives del vidre de Catalunya)–, dels menjadors comunals, l’agrupament dels obrers del gas, la gent menjant al Ritz, les col·lectivitzacions (fàbriques, hotels, piscines), la indústria de guerra, les colònies escolars per als refugiats, les biblioteques sindicals. Dels anys vint, l’Ateneu Enciclopèdic Popular (30.000 associats), el CADCI (20.000), el combat per a fer créixer la cultura de la justícia social. Sota les tempestes de la història hi ha el foc i la revolució, els llibres i les pedres contra el treball esclau, per un món sense amos ni patrons ni alliberats sindicals. I la repressió, les repressions, dels vaixells-presó a les detencions col·lectives, dels afusellaments als exilis.

Heus ací la Barcelona ingovernable pels Senyors, heus ací la Rosa de Foc. “Volgueren enterrar-nos, no sabien que érem llavor.” La xusma, els esparracats, els incontrolats, sí: els boigs, els violents, els terroristes, els antisistema d’uns altres temps que, malgrat tot, continuen sent nostres. Un mateix poble miserabilitzat que nodrí les milícies populars amb una idea al cor: ni manar, ni obeir.

Devem a en Pere el guió i la documentació, tan delicats; i a en Víctor Garcia la locució justa, sense impostacions sobreres. D’en Vicent Andrés Estellés al “Coral romput”: “Una lenta tristesa, un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.” Honorem Manolo Fornés, Liber Forti i tants més… Som i serem, aquí, provant de donar un lloc i un temps per a la llibertat.

A les barricades, amor.