Romeu i Julieta

Romeu i Julieta

(Nit a Chiapas, 2000)

Gerard Horta

                        Cardeu des del plexe

                        solar els vents d’estels,

                        satèl·lits i cometes.

                        Cardeu la lírica del fort,

                        les gestes i les fetes,                       

                        l’esgarip més bèstia,

                        el nexe i els profetes,

                        els llits del cel,

                        les fulles del verd,

                        els gossos de déu,

                        les amazones sense vel,

                        el petó que es perd

                        i les heroïnes preses.

                        Com més, millor. Cardeu.

                        Cardeu el perdó, la remissió

                        i la dolçor, els colors de la mel,

                        la blancor de les deesses,

                        les vergues emèrites,

                        el joc dels enamorats,

                        la potència dels amants

                        i les guerres pretèrites.

                        Cardeu la pau dels oceans,

                        els dats pel mom,

                        la llum dels malalts,

                        la perspectiva dels nans,

                        la pulverulència dels rocs,

                        les ànsies de vida

                        i els trànsits dels morts.

                        Cardeu l’ombra dels arbres,

                        els malsons dels marrans,

                        ganyotes i dissorts,

                        i les presons esquerdades

                        per balades bastardes,

                        per tulipes amargues,

                        per pilots d’aeroplans,

                        per les esperances

                        dels derrotats

                        voltats de llufes, pets i nyaps,

                        oh malaurances

                        dels desheretats!

                        Cardeu l’enderroc dels egoistes,

                        la joia dels infants,

                        els cops amagats,

                        els contes cruels,

                        les moixaines trepidants,

                        els inferns més violents

                        i els paradisos terrenals.

                        Cardeu pertot,

                        cardeu arreu, sobretot cardeu,

                        cardeu sobre tot.

                        Cardeu la neu i el llot,

                        la pluja i el Sol,

                        mars i muntanyes,

                        ronyons i pulmons,

                        veus i ulls,

                        potes i banyes,

                        fars i esculls,

                        la verra i la terra,

                        trofeus i piranyes

                        i el tràfic d’esclaus

                        per a vergonya d’Espanya.

                        Cardeu la fusta, les guitarres i els sons.

                        Cardeu els metalls, l’electricitat i els records.

                        Cardeu l’odi, la ràbia i el nord.

                        Cardeu el sud, la nàusea i els bords.

                        La tristesa i la fugida,

                        l’arribada i la trobada,

                        el mal viatge i el mapa mitològic,

                        la torxa cremada i la ciutat devastada,

                        el viratge impossible i l’afrontament tort

                        de la conxorxa enxampada,

                        unió d’alta forca

                        i budells de corb.

                        Quin guiatge,

                        quina cremor,

                        gran guinyol,

                        tiramolls de fortor!

                        Cardeu l’home lògic i el camí interior,

                        la versemblança increïble,

                        el policia i el professor

                        que amb recança s’inicia,

                        mentre puja l’ascensor,

                        a imitar el presentador

                        d’aquell televisor.

                        Cardeu la màscara, l’ego

                        i el rebot. Cardeu-ho tot.

                        Cardeu l’esmorzar dels pobres,

                        el ball de les mosques,

                        el salt dels cucs,

                        les psicoanalistes tosques

                        i l’agonia als taüts

                        curulls de rucs,

                        d’Annes i Julianes

                        i Blanques i Clares

                        i Ots i Lisards

                        i Joans i Marcs

                        bevent dels gots

                        d’improvables bars

                        que homenatgen

                        l’eternitat

                        o bé que hostatgen

                        la llibertat

                        al prestatge de dalt,

                        el del desemparats.

                        Julieta i Romeu,

                        Romeu i Julieta:

                        en nom d’Orfeu,

                        d’Hermes i sa mareta,

                        digueu-me què feu

                        a les termes, a la festeta:

                        cardeu-me déu meu,

                        cardeu-nos, foteu-nos,

                        mengeu-nos redéu!!!

                        Cardeu poms amb roms,

                        conys, polles i collons,

                        mugrons cofois, olles i bonys,

                        tarros, marros i torrons,

                        verges i poncelles,

                        velles cantarelles

                        i l’honor del roig.

                        Cardeu el blau,

                        el negre i el groc.

                        El cacau a les mans

                        de les pells tibants,

                        les cuixes i els culs,

                        gestos obscens,

                        impulsos rebels

                        desats als baguls

                        de la gran nau

                        de l’inconscient

                        plantat de maduixes

                        i llepaculs a gratcient,

                        ferum de pixums

                        i tafurs

                        que van fent.

                        A fe de déu, Ovidi,

                        que fort que bufa el vent...

                        Cardeu l’aristocràcia i els rics,

                        els obrers alienats i els oblits,

                        els llavis, els burgesos i els melics

                        amanits amb pebre

                        i uns quants tics

                        propis de cavallers fins

                        entesos en vins,

                        ferrallers dels esperits

                        que distingeixen els cretins

                        no, però, els paladins.

                        Cardeu el bé,

                        cardeu el mal,

                        el pètal d’or

                        i el primer tresor,

                        les bruixes amigues

                        i les visions fatals.

                        Cardeu els quartets

                        i els versos apariats,

                        els sonets entremaliats

                        i les copulacions animals

                        de mil figues i pigues,

                        de dites i refranys,

                        d’afanys eremites

                        errants i amatoris,

                        savis i ignorants,

                        delirants i penjats

                        als bancs reclinatoris

                        i als estanys boiximans.

                        (Els geòlegs pagans

                        són fora dels laboratoris.)

                        Cardeu el zel esborronat

                        d’estranys musulmans,

                        jueus i cristians,

                        que la melmelada no s’ha acabat,

                        ni les fites importants,

                        ni la calúmnia i el brot,

                        ni avis ni besavis,

                        ni el sentit del sot,

                        ni el pèl, el zero i el mat,

                        ni el nero i el rap,

                        ni l’esbufec, ni el rot, ni el pot,

                        ni tampoc el mot enxampat

                        als camps entre llamps

                        per virtut del tro

                        o de la solitud de la por.

                        Cardeu tots els qui no estan preparats

                        per fer del ral

                        una composició

                        sense parió

                        sobre l’holocaust

                        del desamor.

                        Cardeu amb tendresa

                        el buit de la puresa,

                        la pulcritud de la destral

                        tacada de sang,

                        l’epopeia i l’odissea,

                        el que put en la nuesa,

                        l’àngel que queia

                        i el dir “és seva”.

                        Cardeu Faust

                        i el príncep tenebrós,

                        l’humà infaust

                        i el pastor generós,

                        la mala herba

                        i l’ortopèdia,

                        el pensament fix

                        i l’esquitx de la histèria,

                        la mirada de l’esfinx

                        i l’escletxa multimèdia.

                        El risc de la metxa

                        i el ploriqueig pel matís

                        del nivell del pastís:

                        just aquest, el precís,

                        com el senyal de la petja

                        al foc de les nits.

                        Cardeu fit a fit

                        sí o sí,

                        Romeu i Julieta

                        no us n’aneu sense mi,

                        no em deixeu cremat aquí

                        com el que es desdiu

                        del tempteig esparverat,

                        del pas delerós,

                        de l’entrebanc del gos

                        vora el riu a l’estiu,

                        amb l’eruga i la tortuga,

                        entre l’aventura i la natura,

                        enllà de la usura

                        i fins de la cura

                        malaltissa, atlètica, esmunyedissa,

                        cames ajudeu-me,

                        de la genètica futura.

                        Cardeu el tòtem a tort i a dret

                        el guspireig i l’ídol fictici,

                        la conversió erma,

                        el nínxol i el caprici,

                        l’extraversió ferma

                        i el mòdem del desfici,

                        el no-res que destrempa

                        i l’observació perfecta,

                        l’orgasme que ens fon

                        i la servitud del malnom.

                        L’espasme de l’espectre,

                        el funcionari recte,

                        el decòrum del declivi

                        de l’Erasme del navili

                        conduït per un inspector

                        perfumat d’inquisició.

                        Cardeu Romeu, cardeu Julieta,

                        perquè sense vosaltres

                        nosaltres els altres

                        perdem l’animeta

                        a la cova fosqueta

                        a l’illa neta

                        dels desastres

                        on tothom menja col

                        per foragitar el dol

                        del pol silenciat

                        del bol dels sapastres

                        dels ritmes indignes

                        de les marxes

                        del món,

                        existències sense xarxes,

                        univers de rastres

                        en la trista tenebra

                        de  pervivències nefastes

                        en què d’acord amb el rebre

                        el revers del jorn

                        peta

                        si no rebenta.

                        Romeu i Julieta,

                        Romeu i Julieta,

                        la vida certa

                        que ja no és meva

                        peta si no rebenta

                        si accepto la treva,

                        treta maldestra

                        dels qui com si fóssiu la pesta

                        fugen de vós,

                        que tan sols en un

                        sou infinits,

                        mussols arraulits,

                        en nombre de dos

                        pel goig de l’amor

                        de dos tigres,

                        una flor

                        i una cançó.

                        A propòsit d’això: Julieta,

                        m’agrada la teva teta...

                        però si no em falla la memòria

                        aquesta és una altra història,

                        o és la mateixa?

                        Si salto la reixa,

                        besar-te i llepar-te...

                        ... mmm, t’estimo Julieta,

                        t’estimo Romeu!; feu, cardeu,

                        som germans

                        d’un trajecte

                        sempre erecte

                        cercant l’edèn

                        per xerrar amb aquell

                        que ens comprèn.