Gravat de la coberta: Pilar Estebanell.
Un, dos, tres, quatre, cinc:
poètica catalana dominant
(madmixversion)
[NIT A CHIAPAS, Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2000]
Gerard Horta
Vaig rebentar una
lluna artificial
com si fos un
professional,
un malfat, un animal
destrossaglobus, un
nazi matamoros,
un d’aquests frívols
avars,
esquitxos poc amables
de pensaments mesquins
enfilant-se, ups, per
destins
oblics com garrins secs
–ecs–, pus, grans,
tics, grossos i nassos,
grassos i prims.
Fam i festins.
(De trossos n’hi ha a
cabassos,
de complet només n’és
qui venç les seves
pròpies esfinxs.)
I a continuació, la
lluna, la vaig recompondre
–mala consciència–.
(La involució és el maig a fondre:
mare paraciència.)
N’hi ha que
s’autoqualifiquen
de “poetes”, grises animetes,
són escorpins, piquen,
ambiciosos
tenen metes, despatxos
i botiguetes;
pretensiosos,
dels planetes en fan
asteroides paranoides
que venen com si fossin
pisos,
en això no hi ha matisos.
Amaguen les entranyes
al fons dels baguls
i esdevenen
funcionaris
“culturals”,
fal·lus incompetents,
inútils i ganduls,
anus bruts que caguen
demòcrates
i aristòcrates,
burgesos i “creadors
progressistes”,
bombardejos ufanosos
d’entremesos luxosos
del capital enaltidors,
saberuts de boquilla,
analistes
ben considerats,
prepotents ben pagats,
analfabets funcionals.
No els emprenyis: són
“artistes”,
propagandistes, cabuts “emprenedors”,
ferralla, xavalla i
manilla d’apagada cerilla,
poetets i poetessetes
en fortors
de plom de pessetes,
voraços moribunds
sotsobrant
per les monedetes
en basses enfangades,
hipocresies llustrades,
embafadors de poca conya,
incapaços tremebunds
proposant
sense vergonya
revitalitzar el mercat
d’esclaus i cagades
mitjançant la venda de
jous
i masses descentrades;
porca malifeta, tristos
auguris, naus enfonsades,
adversitat extreta de
rara treta
permesa en norma dreta.
Trencats els ous,
fossats curulls de
cocodrils traginant
comptes corrents,
mercadejant –tafurs–
els contes i el no-res,
¿ens adoctrinareu en
eufemismes rítmics
d’una manera reiterativa i
discordant?,
¿ens convidareu a
pícnics
en la pradera
interactiva i al·lucinant,
realitat virtual de
l’oficinista petulant?
¿persistireu a estigmatitzar l’animisme?
¿ens ensinistrareu a
vampiritzar el proïsme?
¿a esquarterar les
entranyes
dels outsiders, dels marginats?
I els poetes pobres,
ai,
els dels camins
“amagats”:
narcisisme,
presumpcions,
mediocre preciosisme,
alguns cops –¿coma?–
males intencions,
imatges: jo, jo, jo;
miratges: oh, oh, oh.
Un jo repetit fins a l’hora
de fer nonetes,
un oh avorrit dins o fora,
un ser pastetes,
l’ego com a full
d’ingressos i despeses:
jo et somric i tu
m’afirmes,
si beses mon melic et
confirmes,
sóc poeta bo –en la
foscor–,
sóc pometa –podrideta,
mala maror–.
¡Per déu, si no s’hi
veuen!,
¿què en treuen
de tot això?
I –“I...”– els crítics
literaris,
guturals eraris
tòpics típics
frenètics llepaires
els criticaires,
trinxeraires
que no repliquen
perquè s’apliquen
a aprendre a comptar:
¡un, dos, tres, quatre,
cinc,
dinerets, calerons, ara
vinc!,
¡calerets, dinerons,
enxampar-ne, pillar-ne, ja en
tinc!
Una crítica literària
en avantguarda
imaginària,
¿sensibilitat,
coneixement?,
cretinitat a l’antípoda
d’enteniment,
continent i contingut,
un, dos, deu milions,
no hi fa res...
que bé que entenc,
cervell espremut,
les xifres del rebut,
escriuré un llibre,
seré pometa podrideta,
dos
llibres, corro, em
trepitjo el morro,
criticaire pometa, ¡un,
dos, tres, quatre, cinc,
bancs, llibretes i
caixes: sóc aquí!
Rates agarrades:
dir “sis” no compensa.
Llémenes arrapades:
¿el “set”? ¡inconegut!,
és a dir, no existeix
(deslliurat del prec de
sentir, no pateix).
El “vuit” no, mama,
que temo la nit.
El buit no, paròdia de
fama,
que em llepo el dit
perquè em mireu,
així eludeixo oblit
de sorda trama
–¿absència de pare o
presència de mare
o transferència densa o
a l’inrevés?
¡¡¡Llarguíssim,
escruixidor etzzzètera!!!
Indoctíssim distribuïdor de lletra:
tot en vós és nyepa,
fingit bes
de grotesc emperador,
enze voluptuós,
¿et trenco la cama i
t’enterro al bassiot?
¡Psicobèstia, serial killer,
–black poetry, big colobrot!–,
mmmm, bandera roja i brigate rosse...
¡oiga señor, un Martini seco por
favor!,
i l’un, o l’altre,
penjat d’un pont,
escridassant
l’invisible:
¿on sóc, què faig, què
vull?
(roc, raig, remull),
¿què és la vida?
(¿pedaç inadmissible?
¿mirada sense mida?
¿desfermar
l’incompatible?).
Regressen ressons
de tempestes passades:
¡transgredir, contravenir,
transmutar, viatjar
fins als límits
externs de l’atmosfera
–tímids, fraterns–,
diguem-ne exosfera,
i voltar cap
a l’espai on no s’ha
vist mai
rodar amb el nap
a l’hora de sopar,
allà on els arbres
neixen alts
escapolint-se d’esperit
esporuguit
i els raves
creixen blancs
i lluents,
alliberats de crispació
per teixir estimació
–¿fruits?–
a déus profans
resplendents
¡més d’un cop
–tornem-hi– per humans atemorits!
–estigueu amatents: el
que us ve us pretén.
A baix, a l’infern,
afanys pomposos
–guanys sucosos–
d’historiadors
cronistes difamadors
de pobles i cultures,
–robadors de mobles,
socis antiquaris d’explotacions futures–
que no s’han estudiat
ni a ells mateixos,
que no s’han atansat
mai al riu
per veure-hi peixos
avançant junts pels relleixos
de la paret del niu de
la imperfecció.
¿Acadèmia?, ¡pol·lució!
Bossa bruta de farsants
capgrossos,
fardells sinistres,
pixavagants llardosos,
quadra de mossos
malignes.
Mamarratxos fidedignes,
malverseu
el que mireu, energies
i vidències,
comunitat rompuda,
fraternitat fumuda,
heu potejat sincer
estendard:
¿hi ha res de què no us
hagueu aprofitat?
Veritat rude, tinc set,
ma garrafa vol líquid
diferent d’aquest,
no he arribat a l’amor
solar
per vosaltres, porucs,
no he capgirat la
fredor mortal
pels sapastres, rucs.
Sou necis, abusons,
escanya-rals,
copistes extraviats en
catequismes que teatralitzo.
Per això, indignes, us
profetitzo
que al judici les
vostres testes rebran
del magne tigre l’últim grrrgrgan,
el darrer desfici,
les bastonades més
punyents,
clatellades convenients
al vostre malson llarg,
mera caritat
en era d’incredulitat:
per esmorteir tal
sofriment
no hi haurà ni cos ni
paravent
–no hi ha roba ni
ombrel·la per a aturar
divina mala llet–.
(¿El totpoderós traficar?
¡Au, va!)
No encebo les engrunes
de la rancúnia,
tampoc no respecto les
espurnes de la tírria,
ni ràbia, malícia i
esquírria.
Hem d’abatre les veles
no de la nau
ni de la guerra ni de
la pau,
sinó d’aquesta
barcassa,
vella carcassa
de mala mort
que no salvarà
ni un cop de pala
ni un poc de sort.
Res a batre.
Mascarada, barraca
guarnida amb collars de
perles
–que amb les ments
esberles–
i calçotets de seda,
fira de pira
per a l’òpera de la
gran veda
dels trossets
supervivents de germanor,
atractiva melodia
sota síncope, tonyina
col·lectiva i estupor.
Veus aplegar-se
reus matar-se
vells i joves
ventar-se els anells
–¡imbècils dobles, al quadrat
i a parells!–
i somriure’s i fer-se
costat,
malviure i reviure,
colonitzar,
tocar la fava,
empixonar,
sacrificar la pava al
sopar,
en aplaudiments burxar,
clíniques trobades,
patològics agraïments,
celebracions,
seleccions, premis,
usurpacions,
subvencions,
publicacions,
romanços, vacuïtat,
martingala,
enganyifa, trampa, mala
passada.
Els de dalt i els de
baix,
a tort i a dret,
cremant matolls a preu
fet,
convertint jardins en
passadís estret.
Expiació, allunya’ls en
l’abisme
pregon. Foc purificador
–ai proesa, si em moc
executor–,
allibera’ns d’aquesta
pústula
hipòcritament
pusil·lànime,
purrialla tèrbola,
corrupta, culpable,
ominosa, execrable,
compulsiva,
odiosa, repulsiva,
abominable.
Passió, esvaeix-ne els
pecats
mil ocasions penjats
en la terra acollidora
de la còpula celestial,
t’ho prego.
Ma nina no te la nego
però endevinar la mina,
el sot i la cavitat,
paisatge brillant
i so quiet
no m’és fàcil, sóc
excèntric, retardat
del demà, fetitxe avançat, talismà
col·loquial,
antiheroi de temps que
no ha arribat,
prodigi jactanciós
connectat a exorcitzar
el conjur de
l’adversitat impermeable,
albufera d’un avui ensucrat, anar
dient
que el passatge bíblic
tira endavant
mentre miro expectant
aguaitador concitant,
disbarat conspicu,
¿serà oratge nuclear
o terrabastall de
blancor?
¿Sóc algú per a
apaivagar
fúries que provenen del
centre del món?
(Per ventura alguna
cosa més que un malnom
–l’aventura, l’una, més que rosa és
malson–.)
Aquests exigus cretins,
radiats de bajanades,
fètids d’esplins,
aclaparadorament
majoritaris,
ordinàriament ferins,
majoritàriament nimis,
nímiament pèssims,
¿exploren?
Devoren i consenteixen
mamelles siliconades,
repeteixen cantarelles
gastades
fins a la fi dels tristos mots
suats
com els mistos xops,
inutilitzats
–rovellats, repetits,
magrejats, pervertits.
Menys que garrepes:
¡zero!
Per no ser, no són
companys
ni de les amebes ni del
credo.
Nois, desbaratem el
terror,
jo aquí no m’hi quedo.
Un prec sever,
manifestat al públic
–un deix rebec,
expressat al púdic–
constata que el que és
fora d’un
és dintre d’un,
tot és un punt
al lament que et té
present.
Així doncs,
juxtaposem jornades
neguitoses, esforços
sincers,
visions il·luminades.
Expandirem substàncies
d’acràcies noves,
antics aplecs per a
l’acreixement, ¿aclarirem
pràctiques amargues per
a despatxar
amb formalisme
intranscendent
impostors que torregen
enmig
del ciment devastador?
Esquitx de voltors,
pigment lúgubre,
fanfarrons perdonavides
els del consell de
supervisió.
No escolten pas, els
senyors:
parlen, escriuen, classifiquen,
pontifiquen, oculten,
silencien
(editorials, diaris,
ràdios, televisions,
universitats: discursos
delirants,
dansarins cadavèrics
de simfonies
hivernals).
No m’atabaleu, al cap i
a la fi,
paraules no n’hi ha
ni de teves ni de
meves,
pertot musiqueries
cegues,
tripijocs de bledes...
Volia iniciar-vos en la
composició
dels indis blaus
de la tribu del punxó,
preparats per a fer la
gran funció.
Però se’ls han polit
tots.
Occidors: n’heu fet una
figura
retòrica, de cada un
dels membres amputats,
dels terrossos
incinerats,
de les mítiques demències
del líquid vermell de
les benevolències,
n’heu fet aquesta
“poètica catalana dominant”.
No tot és clar, no tot
és angost,
no tot és rar, no tot és tosc:
hi ha paraules –la mena de paraules que
abracen
l’univers, les que no
s’esborren
ni es disfressen ni es
desplacen
ni s’engeguen ni
s’escarrassen
ni s’estressen ni
s’escorxen
ni es fatiguen ni es
pluralitzen
ni s’entatxonen ni
s’envegen
ni s’encarreguen ni es
conxorxen
ni s’informatitzen ni es rabegen–
clavades al mirall de
l’eternitat,
de vegades fixades a
l’espill de l’anonimat
al llarg de la nostra
rosa
arrelada a l’ombra
sobre dies i vents i
vins i harmonies.
Homenatgem
predecessors savis,
transoceànics rebesavis
del poble a tocar,
que no és on ets, sinó
al costat.
Tanmateix, els qui
cimegen excel·leixen,
i se’ls han polit. Han
arrasat tòtems,
tipis i poblats. Se
n’han afartat.
I els falsos conductors
–els presentadors, el
panorama,
periodistes mancats, de
fal·làcies faedors,
justificadors de la
fàbrica, els abusos i l’explotació,
els planificadors de
l’holograma
literari, sols
televisius
tan folgosos, estúpids
gasius per naixement
precari,
els qui es gronxen en
la importància personal,
els qui rodanxen la geografia del genial–
d’avui són els
mateixos,
i cada cop n’hi ha més
de mateixos,
i més merda al carrer i
l’aire que put
brut i la vida que
truny
i retruny i peta i
rebenta
i esclata i t’espanta i
t’atreu
i t’enxampa i
t’encoloma
i t’enrampa i s’aploma
i et crema i
t’ensordeix
i et frena i et cobreix
i t’esclafa i t’eleva
i t’aplaca i et releva
i et mira i t’alimenta
calenta calenta
calenta.
Yo la tengo
(dura). Una vida
electropura.
En un temps altre
hi hagué índies i indis
catalans,
gentilesa als cors
sang al paisatge
música a les muntanyes
al cel coratge
llibertat a les
presons.
Vam ocupar boscos i
fàbriques
i vam ensorrar els
motors
i ens bellugàrem amb
veles
al vent emissari de
tots els consols.
¡¡¡El vent emissari de
tots els consols, eh!!!
Observeu els senyors,
amb quina lleugeresa arramben els
termes
als confins de la
masmorra,
com els qui esclavitzen
dofins a cops de porra.
¿No sueu, cabrons?
Tanta densitat de
toxines, deu ser
–criminals destinats a
les dioxines, és cert
(empasseu-vos benzina
i PVC).
¿No tremoleu? Immòbils,
estàtics,
de telespectadors
fanàtics guiatge,
amb prou feines canviar
un hàbit de prestatge.
No us moveu,
no albireu eines per a
jugar
al trànsit, superar el
muntatge.
¿Què batega bum-bum?:
¿els mecanismes secrets
de maquinàries
malaltisses?,
¿en comissaries...
rutinàries pallisses?,
¿una bomba, uns escombra,
un petarrot pataplof,
el Dr. Carl Orff,
el cotxe, el conductor,
la torre d’alta tensió?
¿Embadoqueu
intel·lectes crèduls,
entabaneu cenobites
predilectes, trèmuls,
ordre d’altra dimensió?
¡Merrameu! ¡Combat!
¡Bonifacis, feu-me
costat!
¡Aquanautes, deixeu
enrere els sentiments,
volem! Ultrapassem la
sagacitat,
el murmurejar, les
estafes contínues
d’aquells que ens volen
manar
–merda d’autoritats
de municipis, nació i
estats–.
Patriotisme és feixisme,
independència és
revolució
(he nascut als Països
Catalans,
una part de la creació
–el permís me’l dono
jo, ¿qui si no?–).
No demano plor,
ni fer mal a ningú,
viure tan sols, un gros
retoc.
Conflicte, soroll
eixordador...
escriure silencis,
ejectar
paraencícliques en papers usats,
rebregats, contaminats,
amorfa paraplegia
occidental. Detonar,
desmaquillar,
compaginar declivis incessants,
decrèpits, navilis pretèrits.
He galvanitzat
gamarussos
amb un somriure, amb un
somriure
m’he ficat en deu mil
embussos,
he arrebossat
patates...
–igualment, he amanit mentides
i pastes farcides de
remordiment–,
he rebentat llunes
artificials,
he encavalcat
quatre-cents enganys,
he desatès penes
rígides,
m’he despullat per distingir les gammes frígides
de la blasfèmia i
consagrar allò de què m’he
desprès
a experiència
d’intuïtiva intel·ligència,
sentit de les coses.
(De les noses se’n treu
profit, paciència.)
He vist i he estimat
la Terra en flames.
Una festa (a Chiapas, on
sigui, és):
s’hi eleven tons aguts
i greus
davant llavors d’altres móns,
i diuen: per a nosaltres re; per a tothom, tot.
Sons de joncs
d’erudicions pietoses
de portes a eternes
raons.
Ho teniu al davant, a
l’aire,
al vostre abast,
fregant el caire
del nostre desgast
i no en voleu aprendre,
i no ho voleu
pretendre.
¿Com és possible? La
poètica catalana dominant,
mimètica de la
palangana benestant,
una condició moral escandalosa...
previsible fecalitat
descoratjadora.
Viaranys insans de
l’evolució,
declinació global
d’utopia galdosa,
propugno el retorn
d’aquests deficients
a les urpes de la
perdició.
L’art continua dessagnant-se
en l’ofuscació del
carrer
de la sorra del mar,
com el mal peu en veure
l’esquer
de gorra aliena que pot
trepitjar.
S’ha de fer:
la vida quotidiana és
batalla fonamental,
baralla elemental
a vida o mort. Estimar,
amor...
Serà gresca grossa
i la farem, a fe de món
–a quin preu, però...–.
Plantar-hi cara
com si fóssim un gos
i travesséssim un bosc
ple de monstres, entorn
fosc,
travessia sense
retorn...
xicotes, xicots, ¿sabeu
de vertigen, basarda i
paor?
¡Som gossos i gosses
–n’hi ha de negres,
bordes i rosses–,
en som un, tres o dos,
alegria i humor
jo sóc tu
tu ets jo
versions remesclades
percepcions
revisitades!
Si t’hi poses,
mots tendres
idees corbes
i bacones joioses:
¡¡¡HAU!!!
