L'ambició nacionalfalangista del "tercer imperi"

l’ambició nacionalfalangista
del “tercer imperi” 
[AVUI, 7-II-2002]

Gerard Horta

[Gustau Nerín/Alfred Bosch, El imperio que nunca existió. Planeta. Barcelona, 2001.]

L’antropòleg Gustau Nerín i el prolífic escriptor-recol·lector (de premis) Alfred Bosch, tots dos sòlids africanistes, ens brinden l’aportació més notable que s’ha fet fins ara per comprendre el paper del govern espanyol a la II Guerra Mundial a partir de l’ús de fonts colonials. Aquesta utilització apareixia en la historiografia sobre el tema com una erma terra de ningú, una prova del desinterès rotund envers els pobles colonitzats a l’hora de tractar de les vel·leïtats imperialistes del general Franco, el qual arribà a afirmar: “el mandato de Gibraltar, la visión africana, unidad política; mandatos políticos que pasados cuatro siglos aún perduran en eterna lección” (!). Si Castella havia colonitzat primer una extensió importantíssima d’Amèrica i després la península Ibèrica (llevat de Portugal, però amb els “afegitons” dels arxipèlags balear i canari), la quimera del “tercer imperi” es concretava –cosa que sintetitza l’historiador Paul Preston a l’elogiós pròleg del llibre– a integrar-hi la Catalunya del Nord, Andorra, Portugal, Euskadi del Nord, la major part de l’imperi nord-africà de França, un milió de quilòmetres quadrats de l’Àfrica Occidental (inclosa una part de la Nigèria anglesa, el Congo francès, el Camerun i Gabon), i a reinstaurar el domini sobre les excolònies americanes. El diplomàtic Agustí de Foxà sintetitzà així el fracàs imperial franquista: “La Segunda Guerra Mundial empezó con el grito de ´¡Gibraltar para España!` y terminó con el de ´Barajas para los americanos`!”

La narració, que abraça principalment els anys compresos entre la fi de la Guerra Civil i la fi de la II Guerra Mundial (per bé que s’estén fins a la mort del dictador el 1975), s’efectua mitjançant la literaturització d’una recerca històrica d’alt nivell i la novel·lació de situacions estrambòtiques que s’acompanyen d’una mirada de vegades sarcàstica. S’hi recorren selves guineanes, vagons de trens a Hendaia, deserts sahrauís i salons pudents del Palacio del Pardo. Dit altrament, el llibre resulta molt agradable de llegir: la tremenda erudició que s’hi dóna no exlou el gaudi apassionant del lector no especialitzat.

L’antropòleg Gustau Nerín.

Una aportació clau

Un dels grans mèrits d’El imperio que nunca existió, fora de recuperar la tradició africanista espanyola, és que planteja la magnitud de la bretxa que separà les ànsies públiques de la doctrina nacionalfalangista, sobreeixida de fixacions colonitzadores, respecte a la vida de les societats ibèriques sota el terror franquista, i especialment també pel que fa a les condicions d’empresonament, esclavatge i extermini dels republicans, per exemple dels confinats en camps d’extermini a Algèria, el Marroc i Tunísia (pàgines negres de la història que continuen ignorant-se). Si, a més, constatem que al relat no s’hi obvia la quotidianitat de poblacions africanes destinades a patir la sociopatia imperialista europea –com ara la brutalitat amb què s’explotà el poble guineà durant la Guerra Civil espanyola per proveir de mercaderies els partidaris del cop d’estat feixista–, que tampoc s’hi obvia la distància que hi havia entre els projectes colonitzadors dels estats alemany i italià i les seves ciutadanies, i si fins encara copsem l’agudesa dels autors a interpretar la II Guerra Mundial com un conflicte que –enllà de la confrontació entre “democràcies” i “models autoritaristes”– reflecteix una lluita per les possessions colonials, si valorem en definitiva el rigor i la claredat amb què s’interpreten les dades recercades, llavors s’ha de concloure que tenim a les mans un tresor historiogràfic el valor del qual cal reconèixer avui mateix i no d’aquí a deu anys.

Els continguts diversos de l’obra confirmen els deliris “africanistes” de Franco. Preston, Tusell i Queipo de Llano ja ho havien estudiat, però no havien aprofundit com fan Nerín i Bosch el vincle que uneix la germanofília franquista amb el seu projecte d’expansió colonial dins el context de l’evolució ideològica del règim.

Racista i antiislàmic

Si Franco visqués, ara que les estàtues de Buda no importen als diaris perquè el que es bombardeja és literalment tot, doncs podria reviure el seu odi patològic per l’Àfrica: els autors incideixen sobre la fal·làcia dels apologetes de Franco, aferrats a lloar el seu “amor” pel continent “negre”. El dictador, però, sols s’estimava l’Àfrica dels quarters de legionaris, la seva atracció fatal per les societats africanes es reduí a projectar-hi un bel·licisme arrasador. Racista i antiislàmic –per cert, sobta que ni articulistes, ni periodistes ni polítics adjectivin com a fruits del “fanatisme catòlic” els totalitarismes europeus i sud-americans del segle XX–, la faramalla colonitzadora de l’aparell ideològic franquista esdevingué uns dels referents del discurs del règim. Aquest règim mai no fou neutral, simplement les seves aspiracions de repartiment del botí colonial amb Berlín, Vichy i Roma no arribaren a bon port: eren incompatibles. Si s’hagués donat un acord, si Hitler hagués pactat de cedir el Marroc francès a Espanya, és molt probable que el paper d’aquesta el 1945 hauria sigut el d’un estat derrotat per la intervenció aliada. Les negociacions de Franco amb Hitler, Mussolini i Pétain s’expliciten fil per randa, amb el suport d’un fons documental immens que permet dur a terme una descripció certament densa (profunda, no pas feixuga) del context espanyol i internacional en què tenen lloc.

En coneixem els resultats: l’Eix perdé la guerra, i els EUA no qüestionaren en cap moment el règim macabre de Franco a fi d’evitar que la pell de brau exrepublicana avancés de nou cap a l’igualitarisme social i la llibertat. Deu ser el mateix temor pel qual el Departament d’Estat dels EUA no advertí l’opinió pública que el 23 de febrer del 1981 havia de succeir alguna cosa en algun indret exòtic. Val la pena retenir la perspectiva que s’expressa al llibre, d’acord amb la qual els estats europeus, ara barallats ara aliats, no han parat de disputar-se o de defensar conjuntament els fruits de la colonització. Això ens du a interpretar la II Guerra Mundial des de marcs explicatius distints dels folkloritzats normativament. Francesos, anglesos, espanyols, portuguesos, holandesos, russos, nord-americans, alemanys, italians, belgues, l’Europa de la superioritat tecnologicomilitar i de les convencions dels drets humans, ara assassinant ara torturant, apareix repartint-se el globus com si el planeta fos un pastís de sang i, el banquet, una celebració anomenada “geopolítica” (molt a prop de l’Afganistan, i relativament aviat, hi haurà petroli dansant cap al cel).

La quantitat de fons i arxius consultats i la bibliografia utilitzada (gairebé 1.500 notes i 32 pàgines de fotografies sobre 333 de text) completen el que veritablement s’ha de festejar com la troballa més destacada dins el paisatge historiogràfic europeu entorn de l’”aventura” colonial que Franco i Hitler discutiren a Hendaia. “Aventures” de misèria i mort. Mentre perpetuem l’amnèsia, que almenys ho sàpiguen els infants de l’edat futura –si no tots, alguns–: sempre hi ha hagut científics socials que han mirat d’il·luminar les clavegueres tremoloses de la nostra civilització.

Necessitat imperativa de moviment: de Jesucrist als Sex Pistols

Necessitat imperativa de moviment:

de Jesucrist als Sex Pistols

[AVUI, 6-IV-2000]

Gerard Horta

[Meritxell Sales i Tomàs, El arbres caminen. Bosc de Birnam. Barcelona, 2000.]

Els arbres caminen “car no ens és dat romandre enlloc” –segons la traducció de Joan Vinyoli de la “Primera elegia de Duino” dins Noves versions de Rilke (Empúries, 1985)–, o, dit altrament, perquè “l’immòbil no és enlloc” –segons la versió posterior de Manuel Balasch dins Elegies de Duino (Proa, 1995)–. Que tot es mou ho esbombà d’una manera desinhibida a tort i a dret un home que encara paga per l’estupidesa dels terraqüis; al cap de vint segles Albert Einstein (1879-1955) assenyalà que “el moviment és el principi dinàmic de l’univers”, així vinculava la mística de les galàxies amb un intent racional d’explicar el misteri silenciós de la creació. Tot és objecte del principi inexorable de l’evolució, fins el Banyetes bellugarà la seva consciència per aprendre a estimar els altres per comptes d’estimar-se tant a si mateix –ja ho afirma la Bíblia–, per això Rainer Maria Rilke (1875-1926) escrigué aquest doblement traduït al català “Denn Bleiben ist nirgends”, i és encara aquesta la raó per la qual el fill Merlí de Meritxell Sales ha hagut d’aclarir a la mama que res no roman palplantat eternament: sabem només que el moviment s’esdevé d’una manera distinta, d’acord amb el camí de cada ésser. Aquest, i no pas el de l’apologia fàl·lica, és el sentit del títol de la primera obra de Sales publicada per ser sacsejada en circuits comercials.

Sales o així

Els camps de la consciència abracen extensions que superen fronteres temporals i administratives, físiques i classificadores: els esperits que poblen les zones d’aquestes terres en què les vibracions fan tremolar les sensibilitats al caire de l’abisme es troben, i es retroben, per facilitar que una dona nascuda el 1960 flanquegi i sigui flanquejada pel reguitzell poètic barcelonès encarnat bàsicament sota l’abandó macabre de la dècada dels cinquanta, no tan llòbrec com el d’uns anys quaranta en què s’afusellaven quotidianament presos al pou de les nits fosques de l’ànima del castell de Montjuïc, del Camp de la Bota, de Figueres, però al capdavall igualment derrotat, forçat, aixafat.

L’autora a qui ens referim i el grapat de navegants que la precediren encara han pogut relligar per vital memòria familiar l’enterrament de Bonaventura Durruti (1896-1936) amb el de Salvador Puig-Antich (1948-1974), la formación del espíritu nacional amb els Sex Pistols, l’homenatge republicà de la plaça dels Germans Badia de Barcelona (actualment plaça de Francesc Macià) amb l’ús de les cases ocupades dels setanta, vuitanta i noranta. D’aquesta quitxalla agrupada en combat contra condemnes fètides de la història en sortí el grup O Així cap al 1983, una caravana d’amics que s’anà engrandint en la travessia trossejada del destí: E. Casasses, A. Subirats (col·laborador d’Els Perucho’s), el poeta mexicà J. Mancero, J. Pope, V. Esteban, D. Castillo, A. Carmona amb bocins de La Pipironda com J. Sisterna, J. Lizano i J. Vinyoli, C. Sancho (traspassat pel camí) i M. Serret són noms –i molts altres que reconeixereu– que topareu en alguna banda dels fulls i que solquen l’obra de Sales dins i fora del llibre. La seva poesia és, en conseqüència, el fruit d’un bri d’eternitat que tot just se’n va caminant.

La selva negra

El paviment sobre el qual es desplaça l’autora ha estat acolorit, com una celebració de la literalitat aparent de la gamma cromàtica, per l’editor boscós Marc Valls. Poemes d’en Pope i en Lizano, i un manual instructiu de Casasses perquè percebem a l’aire lliure de la intempèrie paraules revisitades, acotxen paisatges desesperats.

Som al 2000: prou anys per verificar que pels queixals angèlics de l’afterpunk no en surt foc en va. De  veres, l’heroïna o un sistema immunològic torpedinat són situacions a través de les quals es manifesta una sort d’enlloc col·lectiu en què la humanitat s’ha ficat. Això s’expressa en cada poema, en els girs esquerdats del calidoscopi. De la fretura de llum salesiana, ella n’infanta una presència contínua de xiquets, que són ingenus perquè la llibertat és la condició que els qualifica i la dolcesa del cor el referent simbòlic que els apropa al seu propi caràcter.

“Déu, bandera de la màgia, apiada’t del ramat!”. Les peticions de Sales recorren el santoral com si santes i sants fossin topants per harmonitzar el vaivé mòrbid de les tenebres. Cercarem el lloc comú del bon sentit?: “Si no ens donem les mans, no hi ha sardana ni éssers humans.” Entre la súplica i la imprecació trobem alguns versos gloriosos que sadollen la set així del lector llord com de l’il·luminat. Si la simplicitat captiva la bellesa és perquè cap de les dues s’oculta, és de molt endins que li surt la veu, a la poetessa, mentre altres dames i cavallers rumien invitacions noves a recitar sonets d’aquests, sonets forts, versemblants, incerts, “sense pressa, interioritzant per al futur...”. Necessitat imperativa de moviment, no és fosca la ventura de la nit.

#CoscuFacts

Aquí incisiu, perspicaç, on fire.

#COSCUFACTS

Gerard Horta

No adreço aquest article a aquelles persones amb una concepció classista de la vida, de les relacions socials, la política i el sindicalisme. No ho faig en la mesura que el que blasmo de la figura del pessebre nostrat que aquí es convoca encarna la reproducció quotidiana del naufragi d’un ordre del món que tanta gent de tantes bandes ha volgut superar en el transcurs dels temps –aquí, allà, on sigui–. L’esquerra i la dreta del capitalisme, l’esquerra i la dreta del colonialisme, del patriarcat i de tots els processos col·lectius d’inferiorització social no són més que dimensions diverses que completen un mateix univers de diferenciacions i dominacions socials. Porto tota la vida escrivint –poesia i antropologia social, i articles d’opinió (quin no n’és?) i ressenyes per a publicacions periòdiques– i sempre he volgut distingir, en l’àmbit de les crítiques polítiques, l’abisme que és dóna entre el que els dirigents econòmics, polítics i sindicals prediquen i el que practiquen (cal que això ens ho apliquem, tothom, a nosaltres mateixos). De gent honesta en trobem en tota mena d’organitzacions i associacions en qualitat d’agents actius,  militants, simpatitzants o votants, ara bé: quan un esdevé polític o sindicalista professional les contradiccions han de tenir un límit. Una cosa és acabar sent devorat pel teu propi paper; l’altra, convertir-te en un dispositiu més per perpetuar l’estat de les coses.

He decidit retre aquest humil homenatge (#CoscuFacts) a en Joan Coscubiela com a exemplificació de la xarxa d’espais sociolaborals a què les pràctiques distintives de la Transició han conduït un munt de militants polítics i sindicals a partir del 1977, any en què s’efectuen les primeres eleccions al congrés i el senat espanyols després de la mort del general feixista, i del 1978, en què s’aprova la Constitució espanyola i CCOO i UGT signen els Pactos de la Moncloa. Es tracta de dos esdeveniments que simbolitzen el rumb del procés que hem (sobre)viscut fins a l’actualitat sota la dominació de l’estat espanyol i el regionalisme burgès (el mateix que al terreny de la política institucional ara propugna Catalunya Sí que es Pot, i que beu d’una manera explícita del parlamentarisme burgès executat durant aquestes dècades per CiU, PSC, ICV-EUiA, PP, ERC i ara C's). Per evitar retrets de baixa estofa que em puguin caure al damunt, escric que em considero un anarquista català –una classificació per proveir de sentit els meus propis actes i paraules– que milita a la CUP i la COS, amb companys i companyes que mirem de construir alternatives alliberadores enfront de la simfonia infausta de l’existència col·lectiva. Tinc molts companys i companyes que m’estimo en territoris diversos del camp llibertari, encara que l’aportació del meu granet de sorra ja fa anys que té lloc des d’una esquerra independentista que he fet meva i que, almenys en part, voldria que m’hagués fet seu.

No alimento ni mantinc cap tipus d’animadversió personal amb en Coscu, de fet ni tan sols recordo el que ma mare –Paula, nascuda en un poble ben petitó del País Basc i arribada a Barcelona el 1959, amb 25 anys– m’explicava d’ell quan ella tornava a casa de deixar-se la pell a CCOO, on va aprendre a fer de programadora informàtica –assistia a uns cursos de l’IBM a Via Augusta– quan ni jo sabia què era una computadora (fi dels setanta). Ella arribava a casa després de la feina i de fer els cursos, s’asseia al menjador i desplegava un feix immens de papers on hi eren inscrits, impresos, milers de codis alfanumèrics que havia de memoritzar. Com hauria volgut abraçar ma mare fort, molt fort, cada tarda de cada dia i dir-li que l'estimava. Uf... En altres bandes ja he contat les experiències de ma mare allà. No ens enganyem: sóc excessivament ingenu, de vegades fins crec que em posseeix un grau tan elevat d’innocència que acabo convertint-me en un autèntic imbècil, per això hi ha moments que em dic a mi mateix que amb el Coscu podríem dialogar, barallar-nos, debatre i discutir, explicar-nos situacions i rebatre’ns interpretacions, però el que ell i gent com ell han protagonitzat –convertir el vell PSUC de militància de base comunista en un residu socialdemòcrata i còmplice de l’espanyolisme, que aviat infantà residus majors, i, a més, fer d’un sindicat de classe i combatiu als anys seixanta i la primera meitat dels setanta un engranatge sindical burocratitzat, jerarquitzat, antiassembleari, desmobilitzador i despolititzador de la classe treballadora catalana– no puc perdonar-ho. Mon pare fou a la Model el 1965, fundà el 1954 amb altres companys la primera cèl·lula de Cultura del PSUC després de la Guerra Civil, i combaté cada dia de la seva vida per la revolució, per la llibertat nacional, per l’agermanament solidari dels pobles del món... No perdono els qui s’han aprofitat del seu patiment i del patiment de milers de dones i homes comunistes honestos, humils i anònims. No és que no fos això, que deia el cantant, és que el que la Transició ha significat no té nom. No menteixo si afirmo que duc tota la vida ficant-me a la pell dels altres. N’estic fart que em prenguin el pèl.

Vull emfasitzar per damunt de tot que aquest text no qüestiona les maneres com s’ha donat l’existència biològica ni la vida d’en Coscu: tothom ha de poder construir-se vitalment com li plagui i respecto l’esfera privada de totes les persones. Simplement remeto al seu paper com a personatge públic amb responsabilitats sindicals i polítiques. No m’agrada abrandar-me en individus si no és pel seu paper polític: en aquest bloc han pringat, i molt, el profundament reaccionari Lluís Prenafeta i una part de la colla de servents miserables del poder i la vanitat –els mandarins– que alimenten ICV i Bcn €omú, i obsceníssims professionals del PSC i CiU. Si enfoco cap a les suposades esquerres és perquè no fer d’esquerres ha tingut un cost massa alt en vides destrossades i precaritzades per a la classe treballadora del meu país: als llocs de treball, als carrers i a les presons –les presons, les grans oblidades de la Transició, encara ara–.

Som-hi, doncs, endinsem-nos a l’univers meravellós, paradoxal i antihagiogràfic per a alguns de #CoscuFacts. Per no plorar, millor alliberar rialles. Hi trobareu assumptes que jo mateix desconeixia, i imatges sublims. Considereu-ho com una mera enumeració d’episodis memorables que qualsevol de nosaltres hauria pogut protagonitzar si haguéssim decidit aspirar a convertir les nostres vides en... aquesta cosa.

#CoscuFact 1. Ha exercit 24 anys al servei del desplegament del sindicalisme groc (1984-2008), dels quals 13 (1995-2008) com a secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC).

#CoscuFact 2. Fou el secretari general de CCOO durant el procés d’implementació del pla privat de pensions per als treballadors públics. Explicat aquesta setmana per l’Andreu Barnils a Vilaweb i replicat immediatament per en Coscu, que l’endemà va ser rebatut pel Lluís Blanco. El títol de la rèplica del diputat Coscubiela fou “Guerra bruta”: en referència al terrorisme dels GAL? –preguntava jo per twitter–. No pas. En referència als posicionaments públics del PSUC i CCOO sobre els GAL als anys negres de plom? Tampoc, bàsicament perquè callaren i miraren cap a horitzons propers tot xiulant, dissimulant, distrets, entre apologia i apologia del consenso, la paraula sagrada des del 1977 fins als anys noranta. Compteu: gairebé 15 anys amb el consenso cada dia en boca de tots els polítics. El maleït infern del consenso dels explotadors colonials, servit com un mantra col·lectiu obligat per la gran majoria del periodisme públic i privat català.

Fotomuntatge –una delicada petició de diàleg– enxampat al twiiter.

#CoscuFact 3. Membre del consell assessor Endesa (al llarg de quants anys? no ho sabem), cobrant-ne dietes per aportar-hi propostes, ehem... anticapitalistes?

 

#CoscuFact 4. Home de conviccions fermes, rigoroses, immaculades, defensor de la llei i la bona convivència a través de diàlegs integradors, constructius, dialèctics.

Glups.

#CoscuFact 5. Amant de la família. La... família. No sé si m’explico. Ara la Camats calla perquè amb el senyor Herrera, que també calla, seran els candidats de Podemos-ICV-EUiA al novembre que ve per a Madrit-te-llama-cuatro-años-más-en-el congreso-de todos-los-españoles.

#CoscuFact 6. De tots els fets, aquest és el que considero més verinós. En públic blasma la reforma laboral, però des que s’aprovà (10-II-2012) han passat prop de 1.305 dies. Doncs bé, en aquest període CCOO sols ha convocat un ridícul dia de vagueta general. 1.305 dies contra 1. Les derrotes de la classe treballadora catalana des del final dels anys setanta es resumeixen en això. Coscu i els seus han aconseguit que la gent equipari la vaga general –com a poderosíssim mitjà de lluita– a fer un dia de vaga. I així hem acabat: sense resposta davant del pitjor procés de reconcentració de poder i capital del capitalisme al darrer segle. Ara com ara, als mítings de Catalunya Sí que (No) es Pot encara tenen els Sants Pebrots de referir a la reforma laboral, quan cadascun dels pactes signats amb la gran patronal per CCOO i UGT sota l’empara governamental des del 78 han estat una abaixada de pantalons com més va més, major, un posar en venda els mateixos treballadors que sostenen que defensen.

1.305 a 1. Moviment real?

#CoscuFact 7. Professor  associat (sou humil, suposo) des del 2009 a ESADE, una curiositat. Irrellevant?

#CoscuFact 8. Ep! A continuació, el mateix 2009 és nomenat director del Foro de Relaciones Laborales d’ESADE (sou superior, suposo). Rellegiu-ne el nom, no perquè pugui resultar ampul·lós, sinó pel que podria representar: Foro de Relaciones Laborales, mmm...

 Aquí, somrient servicial amb Andreu Mas-Colell, partidari aferrissat de l’hiperliberalisme, i amb Jordi Pujol (a Manresa). Vaja.

Fotografia: Salvador Redó.

#CoscuFact 9. Argumenta les bondats de romandre a l’OTAN, a la Unió Europea, a l’Espanya de Felip VI i la monarquia, i, sobretot, de no fer res que impliqui un qüestionament del model de relacions socials capitalistes.

UE-OTAN, IV Reich.

Sempre a prop teu, al servei del Nou Ordre Feixista Mundial.

A dalt, assegut a taula amb Juan Carlos I quan aquest encara era la màxima autoritat borbònica, i, a sota, drets (al Sarsuela Palace, en qualitat de diputat il·lustre d’ICV-EUiA). Oi tant que sí que es pot!!!

#CoscuFact 10. I, al capdavall, defensor més que ferm de perpetuar la transició 38 anys més. Catalunya Sí que es Pot troba en la seva figura la síntesi d’una pila de trajectòries aclaridores del que la Transició ens ha costat. Per tant, ja ho saps, si aspires a 38 anys més d’Espanya, Monarquia, UE, OTAN i Capital, aquí tens el vot que et pertoca. De desmobilitzacions de les Associacions de Veïns des del 1979 (primeres eleccions municipals després de la Guerra Civil) n’haurem de parlar. Estar millor dins d’Espanya, de debò?

 Pescat també al twitter. Brillant. Aquí fa una mirada trista.

***

Havia escrit uns interrogants graciosos com a final, però en revisar la narració ho trobo depriment i en modifico aquesta part. Tot i que em provoca somriures, hi ha un rerefons sòrdid en aquestes històries, per tant plego aquí. Històries: acords, martingales, tripijocs, poder i fulls salarials sota un cel groc.

I l’anticapitalisme, Coscu, en quin moment del trajecte va caure per la borda? I la llibertat dels pobles, on va anar a parar? No em responguis, sisplau.

Són massa textos que s’acumulen que m’hauria estimat més no haver d’escriure mai. Sóc salvatgement bromista i alegre, per bé que això em resulta desmoralitzador.

L'Àfrica afirmant la vida: Camina que caminaràs

 Dones evuzok amb antropòleg català.

L’ÀFRICA AFIRMANT LA VIDA:

  CAMINA QUE CAMINARÀS

[AVUI, 15-XI-2001]

Gerard Horta

[Lluís Mallart, Okupes a l’Àfrica. La Campana. Barcelona, 2001.]

Lluís Mallart (Barcelona, 1932), doctor en etnologia i professor d’antropologia a la Universitat de París-Nanterre durant 21 anys,  retornà a Catalunya als noranta per s’encarar-se amb les dissorts poc virtuoses que distingeixen l’acadèmia, si bé ja en devia aprendre alguna cosa entre gals. Especialitzat en antropologia religiosa i en l’estudi dels sistemes mèdics africans, se’n coneix sobretot el relat de la seva convivència de vuit anys amb la nació evuzok del Camerun (La dansa dels esperits, Llar del Llibre, 1983; Sóc fill dels evuzok, La Campana, 1992). Membre d’Agermanament, el 1961 anà a l’Àfrica en qualitat de missioner a “convertir negres” i en tornà amb la llança de l’antropologia clavada. Com que, segons la Bíblia, déu féu d’una sola sang els éssers de totes les terres, en comptes de dessagnar-se l’autor va beure sang evuzok: “Allò que ha donat sentit a la meva existència no ha sigut el que he dit o el que he escrit sobre l’Àfrica, sinó tot el que l’Àfrica m’ha donat.”

Okupes a l’Àfrica és per complet aconsellable si volem capgirar la feixuga xarxa de prejudicis des de la qual ens connectem amb el que classifiquem com “els altres”. L’única precisió displaent que hi fem és pel títol: s’hi barreja un combat just com el dels squatters urbans contra l’especulació del sòl amb el procés horrorós dels colonitzadors. Mallart relata la revisitació al país evuzok al cap d’anys d’absència i suggereix la dificultat de marcar amb nitidesa el llindar que delimita l’exposició acadèmica i reflexiva de la recerca, respecte del conjunt de vivències, transferències i interaccions en què se sumeix no ja la pràctica etnogràfica, sinó el viatge de qualsevol individu a un context referencial distint. I justament això obliga a remarcar l’avinentesa que el “gran públic” s’hi apropi per aprofundir el seu coneixement entorn dels impactes devastadors amb què la colonització occidental ha castigat i castiga l’Àfrica.

Visions de la diferència

Mallart recorda que societats sense estat basades en la pràctica de l’igualitarisme han estat assolades molts segles per exèrcits de soldats, buròcrates, polítics i religiosos a fi d’imposar-hi fronteres, estats, jerarquitzacions, institucions, lleis, llengües, nous tribunals, judicis i guerres. El model de “desenvolupament” occidental que avui dia hi exerceixen tant el Banc Mundial com les ONG (còmplices actives de l’extermini, com s’exposa al llibre) es continua fonamentant en la negació de la galàxia cultural i social d’aquests pobles. Dins Okupes... no hi són totes les contradiccions de l’antropòleg, amb el seu llast de terrible dolor, ni hi són tampoc tots els càrrecs de consciència d’un exmissioner –la tortura, l’espoliació fiscal i l’explotació laboral de la població per l’església–, però s’hi narra, almenys, una part d’aquests naufragis, i la sinceritat s’agraeix. És un text agradable de llegir, didàctic i, des de la “naturalitat”, demolidor: Mallart planteja si abans d’estigmatitzar pràctiques com l’ablació, descontextualitzant-les del medi en què adquireixen sentit, no caldria respectar que els africans s’autoorganitzin d’acord amb els seus paràmetres socials (en presons occidentals s’hi torturen dones; en carrers i llars espanyoles se n’assassinen a dotzenes cada any). Deportar 13 milions de persones com a esclaus –amb la col·laboració de caps africans– del 1440 al 1870 ens permet conferir estatuts de major o menor “progrés” a altres societats?

El complex deshonest d’ignorància amb què s’afronta la mirada de l’Àfrica és desmuntat amb meticulositat, i el que en surt és una crítica plenament racional de l’intent occidental de destruir el continent negre, ara des de formes contemporànies de colonialisme. Malgrat això, la presència dels homes, dones i infants evuzok esdevé un cant d’esperança que no defalleix. La seva societat és dinàmica, com l’anhel de sobreviure i reestructurar-se davant del terror imposat. Els evuzok no demanen la “cooperació” d’Occident per superar un mal tràngol secular (segons l’ONU, la diferència entre els mil milions de persones més “riques” en termes occidentals i els mil milions de persones més “pobres” era d’1 a 30 el 1960 i d’1 a 150 el 1990), volen que els deixem en pau per no eixamplar les diferències. La banda meravellosa del llibre és conèixer aquella societat, la seva ritualitat en els diversos camps del social, el sistema mèdic, l’àmbit de les relacions amb els esperits dels morts, l’obertura –gens “tradicionalista”– a les transformacions socials. L’antropòleg Ignasi Terradas ha afirmat amb intel·ligència que un dels mèrits de l’obra és que en certa manera s’adreça implícitament als evuzok, ja que hi ha nivells de lectura que sols ells entendran. La fauleta d’Okupes... exalça el “renaixement” de l’antropòleg en una societat “altra” com l’aportació més bella que la ciència pot fer a les societats del món. Iniciar-se a traginar sentits, aprendre’n, compartir... Cal conèixer obres com aquesta.

Cases evuzok.

L'antropologia, de l'etnocentrisme a l’anticolonialisme

Conquestes militars successives que annexionen i assimilen a l’imperi els pobles derrotats (imperis persa, romà, xinès, etc.), societats colonitzadores ocupant una posició de domini mercantil (colònies fenícies, gregues, venecianes, genoveses), croades medievals, establiment sistemàtic de colons (els europeus a l’Amèrica del Nord)... Segons Miquel Izard, els projectes colonials europeus s’han fonamentat en pures relacions de força, enllà de les ficcions jurídiques amb què es justifica el sotmetiment dels vençuts. El domini europeu sobre, preferentment, l’Amèrica, l’Àfrica negra i Oceania obeeix a pràctiques que oblidem: assassinat, desplaçament i espoliació dels habitants autòctons, convertits en mà d’obra esclava o semiesclava, manca total d’assumpció dels seus drets, explotació dels recursos en benefici dels colonitzadors, marginació gradual dels autòctons als territoris més feréstecs i estèrils, destrucció dels hàbitats. L’assimilació cultural i lingüística anihila les estructuracions socials i les cosmovisions dels colonitzats. Afegim-hi l’acció “evangelitzadora” i obtindrem la major maquinària de destrucció humana.

 

L’infantament de l’antropologia acadèmica al XIX no fou ni de bon tros aliè a la successió expansiva de les administracions colonials, frisoses de les aportacions dels etnòlegs. Especialitzacions regionals i temàtiques, i inventaris ètnics i monografies facilitaren el control i la submissió dels pobles estudiats. Al segle XX, la subordinació econòmica, política, cultural i militar posterior a les independències s’ha intensificat irreparablement. De societats esclavistes i militaristes n’hi ha hagut a cabassos, però ¿què autoritza que els models socials dominants d’Occident imposin la depredació fins a les últimes conseqüències? ¿Des de quina potestat ètica s’avaluen les societats extraoccidentals? El 7-III-1950, al local de l’Associació de Treballadors Científics, Michel Leiris pronuncià la conferència L’etnòleg davant del colonialisme (Icària, 1995) per rebutjar l’imperialisme. L’antropologia, tanmateix –ho assenyala l’antropòleg Manuel Delgado al pròleg– no era aliena a posicionaments anticolonitzadors de moviments com el surrealisme a França (pel Rif, Indo-Xina, etc.). La disciplina etnològica fou la primera a cercar la comprensió de les societats humanes sobre la base dels marcs explicatius propis. Cada societat respon a unes representacions del món. Tota societat és comparable en termes d’igualtat, no n’hi ha d’inferiors i de superiors, i resulta impossible ordenar-les en un esquema evolutiu jerarquitzat. Per escriure això, l’obra completa d’antropòlegs com Franz Boas fou cremada als carrers de Kiel el 1933, així que Hitler arribà al poder. Després, Lévi-Strauss centrà el paper de l’etnòleg a esdevenir “deixeble i testimoni” del seu “objecte d’estudi”. Avui, la percepció mediàtica de les societats extraoccidentals roman ancorada en els pressupòsits més tronats de l’evolucionisme del XIX, en què es consagrava la realització unívoca del progrés universal a la consecució industrial-capitalista (les coses es compren i es venen, tot té un preu, els estranys són els altres). La llum occidental s’escola només pels intersticis precaris del social, aquí rau el territori irredimible de l’antropòleg.

Monument (record i apologia) de l'excap provincial de la Falange dins l'Ajuntament de Barcelona

MONUMENT (RECORD I APOLOGIA) DE L’EXCAP PROVINCIAL DE LA FALANGE DINS L’AJUNTAMENT DE BARCELONA

En nom del “guanyar hegemonia” (?) Barcelona en €omú no disposa ni de martells ni d’excavadores ni de furgonetes per llençar això al pou de la història? Per ventura el comissionat de la Memòria Històrica, excel·lentíssim senyor Xavier Domènech, té un excès de feina o bé simplement ha d'executar afers de transcendència major? Perquè a la inauguració de l’exposició al Born de mitjan agost sobre l’ocupació militar borbònica de les Illes no hi era. I la gent de l’Ateneu Enciclopèdic Popular encara estan esperant a signar el conveni compromès amb el govern municipal anterior després de dècades d'humiliació.

Aquesta peça pètria és als passadissos d’entrada a l’Ajuntament de Barcelona per la Plaça Sant Jaume. Record per a la ciutat de Juan Antonio Samaranch Torelló (1920-2010) –marquès de Samaranch, quins pebrots–, el mateix que als anys quaranta vestia uniforme amb camisa blanca (no blava) com a cap provincial de la Falange. És a dir, mentre a la nostra ciutat s’afusellava, empresonava i torturava gent quotidianament, el protagonista d’aquest monument era el màxim responsable de la principal organització del Movimiento Nacional al període més fosc de la repressió. A més, el Museu Olímpic de Montjuïc du el seu nom.

 Samaranch, al centre, fa la salutació feixista el 18 de juliol del 1974.

Portava més de 30 anys fent-la.

Participar a guanyar els JJOO per a Barcelona li féu redimir la seva complicitat activa en aquests fets?

Davant de qui ho redimí? Dels agents polítics municipals que regiren la Transició? De les víctimes del feixisme segur que no. I de la gent que en defensem la dignitat de la memòria i el sentit del combat, tampoc.

Prou d’apologies del feixisme a Barcelona. I vergonya per als governs municipals (PSC-ICV/EUiA-ERC-CiU) que ho han permès fins ara. Fàstic d’haver-me de trobar això un dia de setembre del 2015 com avui a l’ajuntament pressuposadament democràtic de la meva ciutat. Fart de mentides, enganys i concessions.