L'Àfrica afirmant la vida: Camina que caminaràs

 Dones evuzok amb antropòleg català.

L’ÀFRICA AFIRMANT LA VIDA:

  CAMINA QUE CAMINARÀS

[AVUI, 15-XI-2001]

Gerard Horta

[Lluís Mallart, Okupes a l’Àfrica. La Campana. Barcelona, 2001.]

Lluís Mallart (Barcelona, 1932), doctor en etnologia i professor d’antropologia a la Universitat de París-Nanterre durant 21 anys,  retornà a Catalunya als noranta per s’encarar-se amb les dissorts poc virtuoses que distingeixen l’acadèmia, si bé ja en devia aprendre alguna cosa entre gals. Especialitzat en antropologia religiosa i en l’estudi dels sistemes mèdics africans, se’n coneix sobretot el relat de la seva convivència de vuit anys amb la nació evuzok del Camerun (La dansa dels esperits, Llar del Llibre, 1983; Sóc fill dels evuzok, La Campana, 1992). Membre d’Agermanament, el 1961 anà a l’Àfrica en qualitat de missioner a “convertir negres” i en tornà amb la llança de l’antropologia clavada. Com que, segons la Bíblia, déu féu d’una sola sang els éssers de totes les terres, en comptes de dessagnar-se l’autor va beure sang evuzok: “Allò que ha donat sentit a la meva existència no ha sigut el que he dit o el que he escrit sobre l’Àfrica, sinó tot el que l’Àfrica m’ha donat.”

Okupes a l’Àfrica és per complet aconsellable si volem capgirar la feixuga xarxa de prejudicis des de la qual ens connectem amb el que classifiquem com “els altres”. L’única precisió displaent que hi fem és pel títol: s’hi barreja un combat just com el dels squatters urbans contra l’especulació del sòl amb el procés horrorós dels colonitzadors. Mallart relata la revisitació al país evuzok al cap d’anys d’absència i suggereix la dificultat de marcar amb nitidesa el llindar que delimita l’exposició acadèmica i reflexiva de la recerca, respecte del conjunt de vivències, transferències i interaccions en què se sumeix no ja la pràctica etnogràfica, sinó el viatge de qualsevol individu a un context referencial distint. I justament això obliga a remarcar l’avinentesa que el “gran públic” s’hi apropi per aprofundir el seu coneixement entorn dels impactes devastadors amb què la colonització occidental ha castigat i castiga l’Àfrica.

Visions de la diferència

Mallart recorda que societats sense estat basades en la pràctica de l’igualitarisme han estat assolades molts segles per exèrcits de soldats, buròcrates, polítics i religiosos a fi d’imposar-hi fronteres, estats, jerarquitzacions, institucions, lleis, llengües, nous tribunals, judicis i guerres. El model de “desenvolupament” occidental que avui dia hi exerceixen tant el Banc Mundial com les ONG (còmplices actives de l’extermini, com s’exposa al llibre) es continua fonamentant en la negació de la galàxia cultural i social d’aquests pobles. Dins Okupes... no hi són totes les contradiccions de l’antropòleg, amb el seu llast de terrible dolor, ni hi són tampoc tots els càrrecs de consciència d’un exmissioner –la tortura, l’espoliació fiscal i l’explotació laboral de la població per l’església–, però s’hi narra, almenys, una part d’aquests naufragis, i la sinceritat s’agraeix. És un text agradable de llegir, didàctic i, des de la “naturalitat”, demolidor: Mallart planteja si abans d’estigmatitzar pràctiques com l’ablació, descontextualitzant-les del medi en què adquireixen sentit, no caldria respectar que els africans s’autoorganitzin d’acord amb els seus paràmetres socials (en presons occidentals s’hi torturen dones; en carrers i llars espanyoles se n’assassinen a dotzenes cada any). Deportar 13 milions de persones com a esclaus –amb la col·laboració de caps africans– del 1440 al 1870 ens permet conferir estatuts de major o menor “progrés” a altres societats?

El complex deshonest d’ignorància amb què s’afronta la mirada de l’Àfrica és desmuntat amb meticulositat, i el que en surt és una crítica plenament racional de l’intent occidental de destruir el continent negre, ara des de formes contemporànies de colonialisme. Malgrat això, la presència dels homes, dones i infants evuzok esdevé un cant d’esperança que no defalleix. La seva societat és dinàmica, com l’anhel de sobreviure i reestructurar-se davant del terror imposat. Els evuzok no demanen la “cooperació” d’Occident per superar un mal tràngol secular (segons l’ONU, la diferència entre els mil milions de persones més “riques” en termes occidentals i els mil milions de persones més “pobres” era d’1 a 30 el 1960 i d’1 a 150 el 1990), volen que els deixem en pau per no eixamplar les diferències. La banda meravellosa del llibre és conèixer aquella societat, la seva ritualitat en els diversos camps del social, el sistema mèdic, l’àmbit de les relacions amb els esperits dels morts, l’obertura –gens “tradicionalista”– a les transformacions socials. L’antropòleg Ignasi Terradas ha afirmat amb intel·ligència que un dels mèrits de l’obra és que en certa manera s’adreça implícitament als evuzok, ja que hi ha nivells de lectura que sols ells entendran. La fauleta d’Okupes... exalça el “renaixement” de l’antropòleg en una societat “altra” com l’aportació més bella que la ciència pot fer a les societats del món. Iniciar-se a traginar sentits, aprendre’n, compartir... Cal conèixer obres com aquesta.

Cases evuzok.

L'antropologia, de l'etnocentrisme a l’anticolonialisme

Conquestes militars successives que annexionen i assimilen a l’imperi els pobles derrotats (imperis persa, romà, xinès, etc.), societats colonitzadores ocupant una posició de domini mercantil (colònies fenícies, gregues, venecianes, genoveses), croades medievals, establiment sistemàtic de colons (els europeus a l’Amèrica del Nord)... Segons Miquel Izard, els projectes colonials europeus s’han fonamentat en pures relacions de força, enllà de les ficcions jurídiques amb què es justifica el sotmetiment dels vençuts. El domini europeu sobre, preferentment, l’Amèrica, l’Àfrica negra i Oceania obeeix a pràctiques que oblidem: assassinat, desplaçament i espoliació dels habitants autòctons, convertits en mà d’obra esclava o semiesclava, manca total d’assumpció dels seus drets, explotació dels recursos en benefici dels colonitzadors, marginació gradual dels autòctons als territoris més feréstecs i estèrils, destrucció dels hàbitats. L’assimilació cultural i lingüística anihila les estructuracions socials i les cosmovisions dels colonitzats. Afegim-hi l’acció “evangelitzadora” i obtindrem la major maquinària de destrucció humana.

 

L’infantament de l’antropologia acadèmica al XIX no fou ni de bon tros aliè a la successió expansiva de les administracions colonials, frisoses de les aportacions dels etnòlegs. Especialitzacions regionals i temàtiques, i inventaris ètnics i monografies facilitaren el control i la submissió dels pobles estudiats. Al segle XX, la subordinació econòmica, política, cultural i militar posterior a les independències s’ha intensificat irreparablement. De societats esclavistes i militaristes n’hi ha hagut a cabassos, però ¿què autoritza que els models socials dominants d’Occident imposin la depredació fins a les últimes conseqüències? ¿Des de quina potestat ètica s’avaluen les societats extraoccidentals? El 7-III-1950, al local de l’Associació de Treballadors Científics, Michel Leiris pronuncià la conferència L’etnòleg davant del colonialisme (Icària, 1995) per rebutjar l’imperialisme. L’antropologia, tanmateix –ho assenyala l’antropòleg Manuel Delgado al pròleg– no era aliena a posicionaments anticolonitzadors de moviments com el surrealisme a França (pel Rif, Indo-Xina, etc.). La disciplina etnològica fou la primera a cercar la comprensió de les societats humanes sobre la base dels marcs explicatius propis. Cada societat respon a unes representacions del món. Tota societat és comparable en termes d’igualtat, no n’hi ha d’inferiors i de superiors, i resulta impossible ordenar-les en un esquema evolutiu jerarquitzat. Per escriure això, l’obra completa d’antropòlegs com Franz Boas fou cremada als carrers de Kiel el 1933, així que Hitler arribà al poder. Després, Lévi-Strauss centrà el paper de l’etnòleg a esdevenir “deixeble i testimoni” del seu “objecte d’estudi”. Avui, la percepció mediàtica de les societats extraoccidentals roman ancorada en els pressupòsits més tronats de l’evolucionisme del XIX, en què es consagrava la realització unívoca del progrés universal a la consecució industrial-capitalista (les coses es compren i es venen, tot té un preu, els estranys són els altres). La llum occidental s’escola només pels intersticis precaris del social, aquí rau el territori irredimible de l’antropòleg.