Necessitat imperativa de moviment: de Jesucrist als Sex Pistols

Necessitat imperativa de moviment:

de Jesucrist als Sex Pistols

[AVUI, 6-IV-2000]

Gerard Horta

[Meritxell Sales i Tomàs, El arbres caminen. Bosc de Birnam. Barcelona, 2000.]

Els arbres caminen “car no ens és dat romandre enlloc” –segons la traducció de Joan Vinyoli de la “Primera elegia de Duino” dins Noves versions de Rilke (Empúries, 1985)–, o, dit altrament, perquè “l’immòbil no és enlloc” –segons la versió posterior de Manuel Balasch dins Elegies de Duino (Proa, 1995)–. Que tot es mou ho esbombà d’una manera desinhibida a tort i a dret un home que encara paga per l’estupidesa dels terraqüis; al cap de vint segles Albert Einstein (1879-1955) assenyalà que “el moviment és el principi dinàmic de l’univers”, així vinculava la mística de les galàxies amb un intent racional d’explicar el misteri silenciós de la creació. Tot és objecte del principi inexorable de l’evolució, fins el Banyetes bellugarà la seva consciència per aprendre a estimar els altres per comptes d’estimar-se tant a si mateix –ja ho afirma la Bíblia–, per això Rainer Maria Rilke (1875-1926) escrigué aquest doblement traduït al català “Denn Bleiben ist nirgends”, i és encara aquesta la raó per la qual el fill Merlí de Meritxell Sales ha hagut d’aclarir a la mama que res no roman palplantat eternament: sabem només que el moviment s’esdevé d’una manera distinta, d’acord amb el camí de cada ésser. Aquest, i no pas el de l’apologia fàl·lica, és el sentit del títol de la primera obra de Sales publicada per ser sacsejada en circuits comercials.

Sales o així

Els camps de la consciència abracen extensions que superen fronteres temporals i administratives, físiques i classificadores: els esperits que poblen les zones d’aquestes terres en què les vibracions fan tremolar les sensibilitats al caire de l’abisme es troben, i es retroben, per facilitar que una dona nascuda el 1960 flanquegi i sigui flanquejada pel reguitzell poètic barcelonès encarnat bàsicament sota l’abandó macabre de la dècada dels cinquanta, no tan llòbrec com el d’uns anys quaranta en què s’afusellaven quotidianament presos al pou de les nits fosques de l’ànima del castell de Montjuïc, del Camp de la Bota, de Figueres, però al capdavall igualment derrotat, forçat, aixafat.

L’autora a qui ens referim i el grapat de navegants que la precediren encara han pogut relligar per vital memòria familiar l’enterrament de Bonaventura Durruti (1896-1936) amb el de Salvador Puig-Antich (1948-1974), la formación del espíritu nacional amb els Sex Pistols, l’homenatge republicà de la plaça dels Germans Badia de Barcelona (actualment plaça de Francesc Macià) amb l’ús de les cases ocupades dels setanta, vuitanta i noranta. D’aquesta quitxalla agrupada en combat contra condemnes fètides de la història en sortí el grup O Així cap al 1983, una caravana d’amics que s’anà engrandint en la travessia trossejada del destí: E. Casasses, A. Subirats (col·laborador d’Els Perucho’s), el poeta mexicà J. Mancero, J. Pope, V. Esteban, D. Castillo, A. Carmona amb bocins de La Pipironda com J. Sisterna, J. Lizano i J. Vinyoli, C. Sancho (traspassat pel camí) i M. Serret són noms –i molts altres que reconeixereu– que topareu en alguna banda dels fulls i que solquen l’obra de Sales dins i fora del llibre. La seva poesia és, en conseqüència, el fruit d’un bri d’eternitat que tot just se’n va caminant.

La selva negra

El paviment sobre el qual es desplaça l’autora ha estat acolorit, com una celebració de la literalitat aparent de la gamma cromàtica, per l’editor boscós Marc Valls. Poemes d’en Pope i en Lizano, i un manual instructiu de Casasses perquè percebem a l’aire lliure de la intempèrie paraules revisitades, acotxen paisatges desesperats.

Som al 2000: prou anys per verificar que pels queixals angèlics de l’afterpunk no en surt foc en va. De  veres, l’heroïna o un sistema immunològic torpedinat són situacions a través de les quals es manifesta una sort d’enlloc col·lectiu en què la humanitat s’ha ficat. Això s’expressa en cada poema, en els girs esquerdats del calidoscopi. De la fretura de llum salesiana, ella n’infanta una presència contínua de xiquets, que són ingenus perquè la llibertat és la condició que els qualifica i la dolcesa del cor el referent simbòlic que els apropa al seu propi caràcter.

“Déu, bandera de la màgia, apiada’t del ramat!”. Les peticions de Sales recorren el santoral com si santes i sants fossin topants per harmonitzar el vaivé mòrbid de les tenebres. Cercarem el lloc comú del bon sentit?: “Si no ens donem les mans, no hi ha sardana ni éssers humans.” Entre la súplica i la imprecació trobem alguns versos gloriosos que sadollen la set així del lector llord com de l’il·luminat. Si la simplicitat captiva la bellesa és perquè cap de les dues s’oculta, és de molt endins que li surt la veu, a la poetessa, mentre altres dames i cavallers rumien invitacions noves a recitar sonets d’aquests, sonets forts, versemblants, incerts, “sense pressa, interioritzant per al futur...”. Necessitat imperativa de moviment, no és fosca la ventura de la nit.