Verdaguer i els espiritistes

Jacint Verdaguer (1845-1902).

VERDAGUER I ELS ESPIRITISTES

[AVUI, 28-III-2002]

Gerard Horta

L’arribada del 2002 ha acollit l’edició de Sant Francesc (Eumo/Societat Verdaguer, Vic), la qual abraça una part de l’àmplia recerca d’Isidor Cònsul sobre Jacint Verdaguer, i l’edició d’En defensa pròpia (Tusquets, Barcelona) a cura de Narcís Garolera, que n’ha fet la presentació. D’aquest aplec se’n coneixia l’edició de Lluïsa Plans (La Magrana, Barcelona, 1994) i, òbviament, diverses reedicions que en féu Ilustració Catalana (amb la ela sense geminar) el 1898, el 1911 o 1912 i el 1930, les quals seguiren l’edició inicial de L’Avenç del 1895.

Verdaguer fou reprovat de practicar exorcismes i de mantenir contactes amb visionaris. I també fou acusat, no podia ser d’una altra manera, de fer costat als espiritistes. Sobre aquesta acusació continuem esperant que es publiquin per escrit les afirmacions exactes que s’efectuaren (què, qui, com, quan) i que el barrejaren amb els membres d’aquest moviment, arrelat profundament entre les classes subalternes dels Països Catalans a l’últim terç del segle XIX i els primers 39 anys del segle XX (i que comprengué també la presència d’algunes persones de classe mitjana i alta que possibilitaren en termes financers la traducció, escriptura, edició i distribució dels textos). Ha estat un altre magnífic poeta, l’Enric Casasses, qui ens ha facilitat els escrits aplegats dins l’Epistolari de Jacint Verdaguer (vol. IX, pàg. 178-182; a cura de J.M. Casacuberta i J. Torrent, Barcino, 1986) en què hom llegeix la correspondència mantinguda entre Verdaguer i un dels capdavanters de la barcelonina Revista de Estudios Psicológicos, Josep C. Fernández. 

Per comprendre les dimensions socials de l’espiritisme català de mitjan
segle XIX fins a la Postguerra, i els vincles amb l’anarquisme. 

Abans de continuar, i en vista de l’absolut silenciament mediàtic i historiogràfic d’un moviment social de l’abast de l’espiritisme català, vinculat indissolublement amb l’anarquisme, val la pena situar el lector per recordar-li que els espiritistes que donen suport a Verdaguer en el seu conflicte amb la jerarquia catòlica i l’establishment són els mateixos que el 1888, en el marc del “Primer Congrés Espiritista Internacional” celebrat a Barcelona, amb delegacions d’una bona part d’Europa i l’Amèrica del Sud, advoquen en les resolucions finals de les trobades per qüestions tan terrenals com la igualtat entre gèneres i l’alliberament de la dona; l’ensenyament laic per transformar la societat des de la caritat, la raó, la justícia i el dret; l’assumpció de l’espiritisme com a ciència positiva, psicològica i social (és a dir, reivindiquen el mètode empíric com a mitjà de coneixement amb vista a demostrar la pertinència d’integrar la raó i la fe, seguint la tradició quàquera i la més llunyana del gnosticisme dels inicis del cristianisme); la necessitat de la reforma penitenciària cara a la integració social dels presos; el rebuig frontal de la indústria militar; “una revolució social, política i cultural que ha de partir de l’interior de l’individu, pel cooperativisme com a manera d’organitzar la producció econòmica i l’associacionisme i les societats de socors per afavorir el benestar material i moral col·lectius”; l’abolició completa de l’esclavatge al conjunt del planeta; la supressió gradual de les fronteres polítiques i el desarmament gradual dels exèrcits permanents mitjançant la utilització de la paraula i la premsa (bé, aquella premsa no és la d’ara, és clar); la secularització dels cementiris; l’establiment d’un registre civil de naixement únic i obligatori; el matrimoni civil; la prohibició de la pena de mort i les cadenes perpètues; el cosmopolitisme com a principi que regeixi les relacions socials; la comunió universal i la solidaritat entre els éssers; la interpretació de l’espiritisme en qualitat de “religió laica, antiautoritària, igualitarista i socialitzadora de l’ideal superior de bé col·lectiu”... Fins i tot s’hi aprova el projecte d’estatuts per crear l’Associació Internacional per l’Arbitratge i la Pau per prevenir i resoldre els conflictes entre els pobles. Cal continuar? 

 

Suposo que ara molts lectors entendran el perquè de les “acusacions” sobre Verdaguer. No cal ser gaire espavilat per reconèixer que la immensa majoria de sistemes de pensament i moviments socioreligiosos epigrafiats sota el terme d’“heterodòxies” són estigmatitzats a causa del seu rebuig frontal de la fal·làcia catòlica i de la imposició de la propietat privada. Hi trobem l’energia motriu pròpia de corrents racionalitzadors i modernitzadors des d’una avantguarda que, si tenim en compte l’assumpció espiritista del 1888 i l’estat de les coses al cap de més d’un segle, hauria de fer avergonyir els qui es presenten públicament com els representants de la “ciutadania”. 

París-Barcelona-València

Maurice Lachâtre (Issondum, 1814-París, 1900) és un escriptor (Histoire des Papes, publicada el 1843 en deu volums i destruïda el 1869 per manament judicial, La Republique Démocratique et Sociale, publicada el 1849, i el Noveau Dictionaire Française Illustré, 1865-1870, una enciclopèdia considerada la més àmplia del seu temps) i filòleg que s’estableix a París com a editor. El 1855 és multat i condemnat a un any de presó per publicar Les mystères de Peuple, d’Eugène Sué; l’any següent el tornen a condemnar a cinc anys de presó per publicar el Dictionaire Française Illustré. Lachâtre eludeix l’acció de la llei i fuig a Barcelona, on s’estableix com a llibreter (no retorna a París fins al 1871 per l’aixecament de La Comuna, i s’hi queda definitivament en ser amnistiat).  

A Barcelona, Lachâtre hi coneix José María de Fernández Colavida (Tortosa, 1819-Barcelona, 1888), pioner de l’espiritisme a la península Ibèrica. Fernández fa la carrera de notari, si bé no n’exerceix; forma part en qualitat de membre honorari de diverses acadèmies científiques europees i funda la Sociedad Amigos de los Pobres i la Sociedad de Socorros Mútuos. Igual que el sistematitzador de la pràctica espiritista contemporània,  el vertiginós Léon Hippolyte Denizart Rivail (1804-1896), conegut per Allan Kardec  (filòleg que escrigué llibres sobre gramàtica francesa i teoria d’aritmètica refrendats per l’acadèmia com a material  obligatori per a  escoles i universitats, deixeble de J.E. Pestalozzi [1746-1827], que fou al seu torn un pedagog reconegut internacionalment com a creador de l’escola activa o escola moderna influït per les idees de Rousseau –arran d’això fou empresonat el 1766–, i que refusà d’ocupar càrrecs públics a fi de treballar en la docència i continuar investigant des de la pràctica pedagògica –pedagogs com ara Fichte, Herbert, Fröbel i Cappeni n’esdevingueren deixebles–), igual que Kardec, doncs, Fernández estudia el magnetisme i esdevé un dels primers investigadors moderns a experimentar sobre les pràctiques de regressió de la memòria, en companyia de la seva dona, Ana Campos, que més endavant practica la mediumnitat. Fernández coneix l’obra de Kardec el 1857, a continuació hi entaula correspondència, el tradueix al castellà (fins als anys 1863 o 1864 no apareix la traducció castellana del Livre des Esprits de Kardec, obra cabdal de l’espiritisme, elaborada per Fernández mateix, molt i molt probablement una edició clandestina de la Imprenta Espiritista de Barcelona, la primera espiritista a l’estat espanyol), comença a escriure i, amb el pas dels anys, va publicant diversos llibres espiritistes d’autors catalans, francesos i belgues.

La coincidència entre Fernández i Lachâtre a la fi dels anys cinquanta els du a fer diverses comandes de publicacions espiritistes franceses fins que el 1861, amb la intenció de regularitzar-ne la distribució atès el gran creixement de la demanda, encarreguen una partida de 300 llibres, fullets i periòdics a la Revue Spirite parisenca. La partida és intervinguda a la duana de la frontera administrativa franco-espanyola, els funcionaris de la qual, complint les severes disposicions imperants, n’adverteixen la diòcesi. La magnitud de la comanda desferma la ira del bisbe de Barcelona, Antoni Palau i Térmens (Valls, 1806-Barcelona, 1862), el qual,  amb el suport del poder polític i militar (el capità general de l’exèrcit espanyol amb jurisdicció a Catalunya, l’intendent civil de la província de Barcelona, el director de l’administració pública i un ministre del regne), organitza la incineració dels llibres, l’últim acte de fe de l’església catòlica a l’estat espanyol, que té lloc el 9 de setembre del 1861 a la Ciutadella de Barcelona. El bisbe Palau afirma llavors que “la Iglesia católica es universal, y siendo estos libros contrarios a la fe católica, el gobierno no puede consentir que vayan a pervertir la moral y la religión de otros países”. 

 Acte de Fe a la Ciutadella de Barcelona (9-IX-1861): crema de 300 publicacions espiritistes clandestines intervingudes per l’estat.

Ja fa uns quants anys, però, que els textos d’Allan Kardec arriben al port barceloní amagats dins les bodegues d’un vaixell anomenat “Le Monarch”, capitanejat pel valencià Ramon Lagier Pomares (nascut a Alacant el 1821 i mort a Elx el 1897), el qual, junt amb Fernández Colavida i Lachâtre, n’organitza la distribució primerenca per Catalunya, el País Valencià i més endavant per les Illes. Al seu vaixell Lagier oculta i divulga la bibliografia espiritista, i hi amaga un bon nombre de fugitius del règim. En abandonar la marina es casa amb una pagesa valenciana i compra una granja que transforma en escola popular, on s’imparteixen classes d’aritmètica, geografia, astronomia  i espiritisme. A Elx, hi funda el Centro de Estudios Psicológicos, i escriu en diverses revistes espiritistes.

Revista Espiritista

És al juny del 1869 que es funda, encapçalada per José María de Fernández Colavida, la Revista Espiritista. Periódico de Estudios Psicológicos a Barcelona, òrgan de la Sociedad Barcelonesa Propagadora del Espiritismo. A partir del 1888 la dirigeix Antoni de Torres Solanot, i, després de la direcció de Josep C. Fernández, a partir del 1897 se n’ocupa Manuel Navarro Murillo. La redacció era al carrer de la Palma de Sant Just, núm. 9, i junt amb La Luz del Porvenir, és la revista espiritista catalana més coneguda arreu del món, ja que al llarg d’una pila de dècades aquesta fou la publicació de referència de l’espiritisme català i l’espanyol, una entre innumerabls publicacions espiritistes catalanes més. A mitjan dècada dels setanta, el seu nom esdevé Revista de Estudios Psicológicos.

 

Relacions epistolars

El context és veritablement apassionant i els referents espiritistes, sens dubte, no responen precisament a l’acció d’uns “desequilibrats” (de la dèria psicopatologitzadora de Delfí Abella respecte a Verdaguer en tractarem en un proper article, si n'hi ha ocasió): els continguts que hi estan implícits van molt més enllà del mer qüestionament del monopoli eclesiàstic del camp de la mística. El que hi ha en joc és un model radicalment distint de relacionar-se amb el sagrat, és a dir, un model “altre” d’organitzar les relacions socials.

Així doncs, ens plantem al novembre del 1895, en què el director de la Revista de Estudios Psicológicos, Josep C. Fernández, hi publica un text titulat “El asunto Verdaguer”: 

“El dictamen médico, firmado por alienistas de tanto valer como los doctores Giné, Rodríguez Méndez y Galcerán y por el catedrático de Medicina legal doctor Valentí, ha venido á dar al traste con las maquinaciones de los que pretenden arrojar la nota de loco sobre la genial cabeza del poeta catalán [Verdaguer]. Inmensa ha sido nuestra sorpresa cuando hemos leido que uno de los cargos que se hacen á Mosén Verdaguer es haber practicado el espiritismo... Declaramos categóricamente que jamás Mosén Jacinto Verdaguer ha tomado parte en nuestras reuniones, ni manifestado directa ni indirectamente su simpatía a nuestras doctrinas, ni hay un solo espiritista en Barcelona que le conozca como correligionario nuestro. Y en cuanto a los periódicos que han hablado del asunto, suponiendo que es una prueba de locura el admitir la realidad de los fenómenos espiritistas, tómense la molestia de leer El espiritismo, por el padre Franco; El satanismo, por Manterola; los folletos de Salvá y Sardany [...].”

Segons els textos d’aquests personatges catòlics, la viabilitat de la comunicació amb els esperits dels difunts és completament real; hi addueixen, però, que la comunicació s’estableix amb forces “demoníaques” (els espiritistes, al seu torn, els repliquen que en tot cas es pot tractar, en determinades ocasions, d’esperits de “baix grau evolutiu”, lligats al “baix astral”). De fet, hom sap que als nostres dies el Vaticà manté en plantilla exorcistes per a les demarcacions territorials. Verdaguer respon immediatament a Josep C. Fernández, el 30 de novembre del 1895:

“Molt respectable Sor.: Gracies mil per la correspondencia y valenta defensa que fa V. de mi, en la «Revista de Estudios Psicológicos», vindicantme del carrech que m fan d haver practicat l’espiritisme.

   Mon estimadíssim Jesus á qui enmanlleva V. L preciós lema «Benaventurats los que patexen persecició perqué d ells es lo regne del cel», li pague á V. Ab aquexa eterna paga que desitjo per tothom, fins per mos perseguidors.

   Disposi V. D aquest inutil sacerdot, agrahit s. S.”

Al cap de nou dies, el 9 de desembre, Josep C. Fernández envia una altra missiva a Verdaguer:

“Muy Sr. Mio y Rdo. Capellán: Me complazco en acusarle recibo de su grata carta de fecha 30 del próximo pasado mes, la que me ha servido de inmensa satisfacción, si bien creo que no valia la pena de que V. Se molestase en darnos las gracias, primero, porque el cumplimiento de un deber no merece gratitud, y segundo, porque la «Revista» que dirijo y administro es muy debil eco para poder por sí sola restituir las cosas al lugar que les corresponde.

   Sin embargo, impertérritos siempre en el propósito de «dar al Cesar lo que es del Cesar y á Dios lo que es de Dios» al publicar el periodico de propaganda «Rayo de Luz», del que me complazco en acompañarle un ejemplar [que el 1986 no es trobava entre els papers de Verdaguer de la Biblioteca de Catalunya, i desconeixem si s’hi troba avui], hemos querido reproducir el articulito de la «Revista», para que las 6.000 personas a cuyas manos vaya á parar, en Barcelona, el susodicho periódico, y las 14.000 que lo reciban en provincias y en el extranjero, sepan que nosotros, amantes de la verdad y de la justicia sobre todas las cosas, rehusamos con nobleza considerarle como correligionario nuestro, no porque con ello no nos considerásemos honrados, sino porque vemos la perfidia que ha guiado la intención de los que le aplican el epíteto de espiritista.

    Con esto, respectabilísimo Sr., cumplimos con un deber que nos impone la conciencia; si V. Lo aprecia así, se verán colmados los deseos de s. s. s. q. b. s. m.”

Tant de bo l’esperit de Verdaguer obtingui més reconeixement que el càstig que han merescut els nostres avantpassats espiritistes, culpables de plantejar amb agosarament la necessitat de redefinir les dinàmiques socials en un context de miserabilització del poble com al segle XIX i la primera part del XX. D’aquestes dinàmiques, les relacions entre la terra i el cel en són una expressió. Fins i tot ara, encara ara, la utopia social espiritista continua sent massa avançada per als qui ens l’haurien de recuperar públicament. Ja se sap, però, que l’exercici de la memòria i la dignificació de certes esferes del nostre passat col·lectiu no estan gens en voga: no debades sobrevivim sota l’imperi de la frivolització i el manteniment de l’statu quo, del qual Verdaguer, com el moviment socioreligiós de l'espiritisme català, esdevingueren una víctima més.

Cosmonàutica Social (14)

Reitero que si no hi fico autor és per desconeixement.
Font: facebook; Ninfas de Safo via Josep David Herrera Ferré.

COSMONÀUTICA SOCIAL (14)

Les profunditats de l’univers i les profunditats dels oceans es troben, com els pensaments i les emocions. Com és a dalt, és a baix.

La imatge podria estar invertida. 

Al capdavall –al capdamunt–, un bus i una cosmonauta contacten.

Record de Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre

El Noi del Sucre durant la intervenció a l’assemblea de la

Plaça de braus de les Arenes (Barcelona, 19 de març del 1919).

RECORD DE SALVADOR SEGUÍ I RUBINAT,
EL NOI DEL SUCRE

[AVUI, 2-XI-2000]

Gerard Horta

En commemorar-se el 77è aniversari de l’assassinat de Salvador Seguí (1887-1923), succeït un 10 de març a la cruïlla dels carrers de la Cadena –actual Rambla del Raval– i Sant Rafael del Raval barceloní, sembla inexcusable evocar-ne la figura, la qual forma part de l’estol fèrtil nascut a la dècada del 1880, ufanós per virtut del sentit apassionadament constructiu amb què uns éssers fecundaren el llibre dels temps: hi trobem en Lairet (amb la i llatina de la làpida de la seva tomba), Rahola, Companys, Perenya, Rosell, Campalans, Puig i Ferreter, Rovira i Virgili (qui en la “silueta” que en féu el definí com un “català d’ànima i de sang”), Aiguader i Miró, Serra i Moret, Recasens i Mercader, el valencià Duran i Tortajada, Domingo i Sanjuan...

El Noi del Sucre, líder anarquista dels sindicalismes català i espanyol, malda de ben jove per formar, conscienciar i organitzar les classes treballadores, cosa que li costa empresonaments i un intent frustrat d’assassinat per part d’agents lerrouxistes. Lluny de la pràctica de la CNT, que confon l’actuació política amb la política burgesa i que propugnarà un pseudoapoliticisme intransigent fins a la Guerra Civil, Seguí prova d’articular un model sindical que abraci la participació de rabassaires, tècnics, intel·lectuals, la petita burgesia republicana i, sobretot, l’esquerra catalanista, a fi d’actuar també dins les esferes polítiques i legislatives. El context en què viu, tanmateix, no és el més avinent per crear res des d’un sindicat anarquista: entre el 1913 i el 1921, com descriu Fèlix Cucurull a la Panoràmica del nacionalisme català, 523 obrers catalans esdevenen víctimes a causa dels atemptats (i dos centenars de policies, patrons i executius empresarials). La mort d’un jove Enric Prat de la Riba (1870-1917) per raó d’una malaltia contreta a la presó (sobre això, vegeu els Quaderns d’Estudi del 1917 de Martí Esteve, citats per M. Cruells) és, potser –heus aquí una qüestió que s’ha plantejat molta gent–, un factor que acabarà d’abocar tràgicament i decisivament l’actuació de l’alta burgesia cap a l’apogeu del pistolerisme antiobrer i el suport posterior a la dictadura militar de Primo de Rivera.

  Placa d'homenatge a la cantonada del carrer St. Rafel amb Rambla del Raval (Sindicat d'Obrers de Catalunya, 1983), on fou assassinat pels pistolers de la burgesia regionalista el 10 de març.

El 1920 veiem en Seguí passejar amb l’amic Lluís Companys per uns jardins públics de Madrid. Una altra pregunta que s’han fet tantes persones, des d’aleshores, versa entorn dels viaranys que hauria seguit la nostra història si l’anarquisme i l’esquerra catalanista haguessin transitat plegats pels quaranta anys inicials del segle XX. Abans de morir, Seguí manifesta en mítings i escrits que no seran pas la Lliga i la burgesia que duran la independència a Catalunya, sinó els obrers, que des de la llibertat es relacionaran solidàriament amb els pobles ibèrics i europeus. L’espanyolisme a ultrança d’una direcció de la CNT infiltrada a bastament per agents lerrouxistes i governamentals acabarà conduint el poderós sindicat a l’espectacle vergonyós del 7 d’octubre del 1934, en què des de la seu de la Capitania General de l’exèrcit a Barcelona ordena als obrers de reprendre el treball l’endemà, mentre centenars i centenars de centres polítics i sindicals són clausurats (el 1935 encara n’hi ha 280 que continuen tancats) enmig d’empresonaments massius i la declaració, una vegada més, de l’estat d’excepció a Catalunya (les forces populars, organitzades per l’Aliança Obrera, plantaran cara en defensa de la República Catalana a Granollers, Vilanova i la Geltrú, Palafrugell i Sabadell fins als dies 9, 10 i 11 d’octubre).

En el decurs de la seva lluita, Salvador Seguí insisteix que la realització de l’anarquia comporta no pas una destrucció de l’estat cenyida exclusivament a literaturitzacions incendiàries, sinó la generació de contextos que indueixin a possibilitar la transformació i el naixement d’homes i dones nous: les biblioteques populars, les escoles modernes, els hospitals per guarir els malalts, les organitzacions d’ajut mutu, tot aquest maremàgnum ampli del teixit civil ha de ser consecució i alhora mitjà en el camí per alliberar la societat d’un dolor aclaparador perpetuat en la injustícia i l’explotació sobre la majoria. Aquesta visió transformadora i igualitarista, la comparteix plenament amb el seu company Francesc Lairet (1880-1920), assassinat per pistolers tres anys abans que Seguí. Totes dues morts assenyalen l’estroncament definitiu de la conjuminació anarcoindependentista, el qual s’expressa d’una manera inqüestionable al període republicà, ja que entre el 1931 i el 1936 la CNT catalana perd més de la meitat dels afiliats. El 1939 el vaixell col·lectiu d’aquest país s’enfonsarà de nou en el sofriment: resulta massa agosarat negar que continuem pagant-ne les conseqüències.

 Adults i infants envolten el lloc del crim.

Hom hi deposita flors en la seva memòria.

Dalt del cim intens, penetrant i misericordiós de l’avantguarda, Salvador Seguí va percebre el paradís de la veritable solidaritat, ell que amb la seva dona estimada, na Teresa Montener, aprengué de precarietats i butxaques buides. Historiadors erudits han conclòs que el Noi del Sucre no fou un “ideòleg”, com si existís un sol humà que des del seu pensament no pugui concebre una manera determinada d’ordenar el món i comunicar-la als qui l’envolten. El dia 4 d’un altre mes d’octubre, el del 1919, l’Heraldo de Madrid publica una entrevista que li fa el periodista Antonio Cases (vegeu l’edició d’Escrits del 1976, a cura d’Isidre Molas). El líder anarquista respon així una de les preguntes: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.” Potser no som davant d’un ideòleg d’oficina, efectivament, sinó d’algú que transcendí el seu temps: un poeta del poble que sols podem homenatjar ara, 77 anys després del traspàs, des d’una necessitat salvatge d’amor i llibertat. Els revolts incerts del futur albergaran els homenatges que li retran els fills del present perquè les flors reneixen, cada cop que les olorem, amb la intenció que omplim els camps d’esperança. Com a reflexos temporals de l’eternitat, siguem-ne conscients. La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.

A l'octubre del 1919.

Cronologia bibliogràfica sobre el Noi del Sucre

• 1919: E.G. Solano. El sindicalismo en la teoría y en la práctica: su actuación en España. Bauzá. Barcelona.

• 1923: Salvador Quemades. Salvador Seguí. Siluetas. Madrid.

• s.d.: Rafael Vidiella. La lluita de classes i la repressió a Barcelona del 1917 al 1923. [?] Barcelona.

• 1930: Josep Viadiu. Salvador Seguí (“Noy del Sucre”): el hombre y sus ideas. Cuadernos de Cultura. València (reproduït el 1960 a París dins el núm. 2 de Cuadernos Populares).

• 1932: Jordi Arquer. Salvador Seguí (Noi del Sucre), 1887-1923. Centro de Información Bibliográfica. Barcelona.

• 1937: Ramon Xuriguera. La repressió contra els obrers a Catalunya. Antecedents i documents. Clarasó. Barcelona.

• 1938: Emili Salut. Vivers de revolucionaris. [?] Barcelona.

• 1950: Josep Viadiu. Figuras de la revolución española: Salvador Seguí, noy del sucre. Universo. Tolosa de Llenguadoc.

• 1957: Pere Foix. Apòstols i mercaders: quaranta anys de lluita social a Catalunya. Fundació Sara Llorens de Serra. Ciutat de Mèxic (reeditat el 1976 a Barcelona per Nova Terra).

• 1960: Diversos Autors. Salvador Seguí: su vida, su obra. Solidaridad Obrera. París.

• 1964: Casimir Martí. L’anarquisme en el moviment obrer de Catalunya, dins Henri Arvon. L’anarquisme. Edicions 62. Barcelona.

• 1965: Albert Balcells. El sindicalisme a Barcelona (1916-1923). Nova Terra. Barcelona.

• 1966: Francesc Ferrer. Salvador Seguí en Menorca. Umbral. París.

• 1966: Manuel Buenacasa. El movimiento obrero español. Historia y crítica. Figuras ejemplares que conocí. Gondoles. París.

• 1969: César M. Lorenzo. Les anarchistes espagnols et le puvoir (1868-1969). [?] París.

• 1971: Joaquim Ferrer i Simó Piera. Francesc Layret. Nova Terra. Barcelona (reeditat el 1999 a Catarroja per Editorial Afers).

• 1973: J. Gómez Hidalgo. ¿Cómo y cuándo ganó usted la primera peseta? L’Espoir. Tolosa de Llenguadoc.

• 1974: Manuel Cruells. Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Ariel. Esplugues de Llobregat.

• 1974: Josep Maria Huertas. Salvador Seguí, materiales para una biografía. Laia. Barcelona.

• 1975: Fèlix Cucurull. Panoràmica del nacionalisme català. Edicions Catalanes de París. París (en curs de reedició per Llibres del Set-Ciències).

• 1975: Joaquim Ferrer. Perfil d’un sindicalista. Pòrtic. Barcelona.

• 1976: Isidre Molas. Salvador Seguí. Escrits (traducció de Molas mateix i de Jaume Fuster). Edicions 62. Barcelona.

• 1976: Antonio Elorza. Artículos madrileños de Salvador Seguí. Cuadernos para el Diálogo. Madrid.

• 31-V-2007: Ferran Aisa. “Salvador Seguí “el Noi del Sucre”, Diari Més.

Exterior de la Plaça de braus de les Arenes: més de 30.000 persones s’apleguen a l'assemblea per decidir la continuïtat o no de la vaga de La Canadenca (Barcelona, 19 de març del 1919).

El torrent de la vida i la conquesta del present

EL TORRENT DE LA VIDA

I LA CONQUESTA DEL PRESENT

Gerard Horta

I

Després de la signatura de l’Acord (?) del 9 de gener per part de la CUP - Crida Constituent amb la plataforma processista –estàtica– Junts X Sí vaig mossegar-me la llengua pel que, per mi, va ser més una claudicació, una traïció a la militància de base i un desacord que no pas una altra cosa. Vaig intentar esbossar-hi unes mínimes i força autoreprimides argumentacions crítiques el 17 de gener –afegint-hi consideracions posteriors els dies 18, 19 i 30 de gener–, que de fet enllaçaven amb les interpretacions i les anàlisis que he pogut compartir a través de 20 articles –des del gener del 2014 fins al gener del 2016– respecte a la descomunal farsa del processisme estàtic a l’hora d’organitzar i tirar endavant un veritable procés de ruptura social a escala nacional, i de trencament independentista amb l’estat espanyola –tractant-hi, unes vegades tangencialment i d’altres centralment, del paper de la CUP i l’Esquerra Independentista des de la meva experiència militant (la qual cosa penso que tinc dret a fer, tal com un munt de diputats i diputades han dut a terme en públic consideracions personals que no eren el fruit de cap acord assembleari previ)– .

El 7 de febrer, a Espai Fàbrica, vam publicar amb dos companys més –l’Aleix Cardona i el Carles Riera (militants anarquistes de Terra i Llibertat, la CUP i Endavant)– un article (La CUP i l’Esquerra Independentista: l'estat de les coses i les coses de l'Estat (la cosa no rutlla i algunes alternatives)) en què miràvem d’argumentar les raons del qüestionament de les polítiques parlamentàries, programàtiques i organitzatives de la CUP a nivell nacional, i de com aquest naufragi està arrossegant-hi de retop el conjunt de l’EI (Esquerra Independentista), alhora que estaborneix i esclafa l’oportunitat històrica de fer créixer el projecte de la Unitat Popular i de materialitzar el camí de la ruptura amb relació al sistema de la Transició i a la seva encarnació processista. Les companyes i els companys autònoms i anarquistes de Mallorca de Contrainfo.cat –amb qui no tinc cap vincle, perquè no ens coneixem– difongueren el text i en feren la seva pròpia síntesi, que comparteixo i que podeu llegir si no us ve de gust llegir l’article original sencer.

II

La gent que estimo estem perpètuament inadaptats a l’estat de les coses, gent jove i gent gran amb la mirada ensinistrada –per força– a analitzar críticament l’experiència col·lectiva d’això tan bellugadís que són les nostres vides i la societat en què es donen. Més enllà de contextos i períodes vitals, tothom d’aquesta colla –amb qui ens veiem sovint o amb qui ens veiem mooooooolt de tant en tant– som una miqueta visionaris, una miqueta combatents i prou assedegats de llibertat, amor i justícia social per creure en allò pel qual lluitem. He après i n’aprenc moltíssim de les reflexions dels meus companys i companyes militants de la COS i la CUP, moltíssim. Quan apel·lo a la meva pròpia escriptura i al fet de compartir-la ho faig perquè diria que  les idees són socialment actives quan són compartides. Aquesta és la reivindicació primària dels debats polítics –tot debat és un debat ideològic– i d’esbombar perspectives, estratègies i necessitats en grup, conjuntament. La potència de tot moviment ve de la profunditat del debat col·lectiu, no de la seva projecció a través dels discursos de qui es constitueix com una elit.

Som a 7 de març del 2016, el temps passa empenyent anys i rodes de premsa, i les nostres condicions materials de vida no topen una articulació política adequada per fer-nos valer en el procés feixuc de l’autoorganització popular que ens permeti plantejar la batalla de transformar-les. En aquests mesos he sentit vergonya aliena per la desorientació absoluta que constato en la direcció política de la CUP nacional –parlamentaris, alliberats i Secretariat Nacional– i en la confusió o el cansament o la desil·lusió que això genera en aquells sectors socials amb major consciència política sobre l’abducció sistemàtica a què el parlamentarisme burgès sotmet tot projecte d’entrada alternatiu. És lògic que això sigui així quan sota una mateixa unitat orgànica conviuen dos projectes polítics que en determinades qüestions resulten antagònics, els quals òbviament no poden compartir tampoc ni estratègies ni tàctiques, amb una àmbit sociolaboral perpètuament abandonat a la seva pròpia sort –com a militant de la COS, això resulta frapant–, amb una EI que en comptes de créixer i arrelar en nous sectors socials es desdibuixa a remolc de l’institucionalisme com a referent, i amb una acció política reduïda a l’acció parlamentària –això implica formar part de la decoració i emmascarar-ho per mitjà de discursos, remetent a conceptes i termes (independència, socialisme, feminisme, anticapitalisme, assemblea, poder popular, Països Catalans) que no troben cap ressò en les pràctiques reals col·lectives a escala pròpiament nacional–. Res de nou, i d’alguna manera en feia autocrítica el comunicat d’Endavant del 8 de febrer, L’Acord d'investidura a la Generalitat de Catalunya. Reflexions, autocrítica i propostes de futur. D’alguna manera.

M’agradaria que s’entengués tot plegat no pas com una crítica personal a ningú, sinó com una crítica política a les persones en l’actitud i la conducta polítiques de les quals cristal·litza el que qüestiono. Des de la meva perspectiva i dit amb sincera amabilitat, goso afirmar que així no anem enlloc. Redactar un comunicat que hauria de retre compte dels debats territorials de la militància entorn de l’Acord del 9 de gener, però que ho silencia a fi de dedicar la major part del text a lloar que tal persona o tal altra passaran a exercir de diputada d’aquí a no sé quants mesos, o bé que el grup parlamentari redacti a iniciativa pròpia i no de la militància de base un text qualificant els diputats de Catalunya Sí Que es Pot com a “companyes de barricada” frega el teatre de l’absurd, o sigui que no m’hi estendré gens ni mica: és signe d’un simplisme esbiaixat i d’una inconsistència política massa bèstia. I, almenys a mi, em provoca vergonya aliena. I basarda.

III

En conseqüència, què podem pensar que hauríem de fer? Em considero anarquista i n’estic fart d’apel·lar al concepte marxista de moviment real pel context ideològic de la gent companya de militància, i fart de denunciar-ne el pitjor enemic: l’idealisme bàsic i reduccionista que cop rere cop es perpetua a través de tantes conferències de premsa en què es perd l’ocasió d’encoratjar els sectors organitzats de la classe treballadora catalana a assumir el seu propi destí com a agent actiu de la història, en què es perd l’ocasió de fer comprendre a la nostra gent que el poder polític rau en nosaltres mateixos i no pas en cap parlamentet regional –la societat catalana és la nació dels Països Catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó–, i en què tot consisteix, finalment, a pronunciar mots que de cap manera són acompanyats de fets. No sols de fets socialment transformadors, sinó de fets que responguin a les mateixes polítiques a què se suposa que s’està donant suport. Dit d’una altra manera, algú pot explicar per exemple on és el pla d’(electro)xoc? Quan l’experiència de tantes persones i famílies senceres –precarització, empobriment, explotació, patiment, fam– roman tan llunyana dels discursos que hi remeten, i els efectes dels discursos comencen i acaben en l’entrevista, la roda de premsa o el discurs mateix –amb una militància massa ocupada, massa allunyada o massa cremada per afirmar, establir i assenyalar el camí que la direcció formal hauria d’emprendre; amb una militància bandejada de la presa de decisions–, llavors aquest decalatge, aquest distanciament, esdevé constatació que això no rutlla. És el que plantejàvem amb el Carles i l’Aleix.

En parlo amb la militància companya de base, sigui quina sigui la seva orientació política, però la cosa es complica si pretenc dialogar amb les veus importants –entre les quals n’hi ha de persones que estimo fort, cosa que estic també tip de repetir–. Quan els mals símptomes esdevenen en si mateixos marc teòric i marc metodològic i organitzatiu d’un agrupament polític significa que, per comptes d’avançar, retrocedim.

IV

He provat de resistir amb paciència les vicissituds a escala si fa no fa nacional des de fa molt de temps, ara bé, el que ha anat succeint des de l’estiu del 2015 –ja abans de les eleccions del 27S–, el que representà la culminació d’aquesta veritable catàstrofe parlamentarista –l’Acord del 9 de gener– i el que podria aflorar a curt termini a partir del debat sobre l’aprovació o no dels pressupostos autonòmics de misèria del 2016 constitueix la manifestació paradigmàtica que el naufragi sols pot evitar-se modificant radicalment el rumb de l’acció quotidiana: o la CUP esdevé el pal de paller paradoxal, de carrer, municipalista i, fragmentàriament, institucional a escala parlamentària, del procés de desenvolupament de la Unitat Popular o bé, segons el meu parer, es cronificarà aquesta condició zombi –ni estem vius, ni estem morts– que tant s’avé amb les necessitats quotidianes de l’establishment: mentre anem xerrant, res no canvia. Allò del Cavall de Troia sona, doncs, a broma de mal gust: la pressuposada impugnació, ni tan sols és simbòlica. I em sembla que el viatge no tenia prevista aquesta destinació.

El creixement d’una cultura política antiautoritària i revolucionària que prengui el referent superior del bé col·lectiu com a màxim exponent del sentit transformador del nostre combat demana coses molt distintes d’aparèixer a les portades dels diaris i a les tertúlies televisives i radiofòniques cada dia. Estem malbaratant el temps i, així, estem malbaratant una oportunitat històrica. Que sigui Arnaldo Otegi qui ens recordi que “l’únic lehendakari i l’únic batlle és el poble” ens situa nus davant del mirall. On és el poble? On és la militància de base dialogant i ordenant el camí a les veus importants? On som tots plegats subjectant les regnes del nostre propi destí? (lluitar).

No perdré el temps debatent sobre pressupostos. I no s’hi val remetre al concepte d’emergència social si no oferim alternatives a la incúria absoluta del poder polític de la Generalitat de Catalunya per resoldre res, més enllà de fer el ploramiques perquè els diners se’ls endú l'estat espanyol quan des del 2012 no s’ha bastit una hisenda pròpia que ens permeti disposar de la riquesa que generem, i repartir-la racionalment com cal. El problema de fons és que el vaixell en què viatjàvem s’enfonsa, i que a més ho fa en direcció a l’Ítaca processista i mediàtica, una destinació del tot errada, car nosaltres volíem conduir la nostra societat cap a Icària, terra d’autodeterminació i independència en què tot és de tothom, com escrivia també el poeta francès Charles Baudelaire al XIX –“Avís als no-comunistes:/tot és de tothom./Àdhuc déu”–.

La vida és un torrent, i, el present, un temps i un espai que cal conquerir. Ara com ara no sols no conquerim res, sinó que expulsem la conquesta de la llibertat i la justícia social del nostre programa polític real.

Si ens posem d’acord a reformular-ho tot de cap a peus avançarem –cosa complicada quan ja es barregen sous, supervivències laborals i importàncies personals amb funcions polítiques i estructures organitzatives–, i si no és així crec que més val fer autocrítica, acomiadar-nos de tot cor amistosament de companys de viatge amb projectes contradictoris amb qui ja ens anirem trobant al camí i, després de perdre quatre anys en nom del processisme estàtic, posar-nos a pencar per allò que va fer que aquí ens apleguéssim persones amb bagatges vitals, cultures polítiques i sindicals i edats tan diferents.

Un sociòleg francès de l’inici del XX –Émile Durkheim– afirmà lúcidament que la fe és, abans de tot, un impuls per actuar. Per tant, belluguem-nos d’una vegada. Els processistes, l’imperi i el capital disposen de l’eternitat, nosaltres comptem només amb quatre dies, un plat de mongetes, dos gots d’esperança i una necessitat infinita de justícia i llibertat. Jo vull creure –més enllà de la comprovació empírica que hi ha una pila de motius per al desencís–. En realitat hi crec, com altres van fer-ho.

 ***

Post scriptum: La fotografia de sota és bellíssima, elles van creure-hi i van practicar-ho. Nosaltres no podríem ni convocar una vagueta general d’un dia i aconseguir curtcircuitar l’1% de la producció, la distribució i el consum. I aquí no s’hi arriba a través dels discursos parlamentaris. Llevat que vulguem limitar-nos a aparèixer en tertúlies televisades en què revisitem amb nostàlgia els paradisos perduts –confirmació palmària, doncs, de la nostra derrota–.

Endavant a plantar cara. Sempre endavant.

 Treballadores del tèxtil (Barcelona, 1936).