Record de Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre

El Noi del Sucre durant la intervenció a l’assemblea de la

Plaça de braus de les Arenes (Barcelona, 19 de març del 1919).

RECORD DE SALVADOR SEGUÍ I RUBINAT,
EL NOI DEL SUCRE

[AVUI, 2-XI-2000]

Gerard Horta

En commemorar-se el 77è aniversari de l’assassinat de Salvador Seguí (1887-1923), succeït un 10 de març a la cruïlla dels carrers de la Cadena –actual Rambla del Raval– i Sant Rafael del Raval barceloní, sembla inexcusable evocar-ne la figura, la qual forma part de l’estol fèrtil nascut a la dècada del 1880, ufanós per virtut del sentit apassionadament constructiu amb què uns éssers fecundaren el llibre dels temps: hi trobem en Lairet (amb la i llatina de la làpida de la seva tomba), Rahola, Companys, Perenya, Rosell, Campalans, Puig i Ferreter, Rovira i Virgili (qui en la “silueta” que en féu el definí com un “català d’ànima i de sang”), Aiguader i Miró, Serra i Moret, Recasens i Mercader, el valencià Duran i Tortajada, Domingo i Sanjuan...

El Noi del Sucre, líder anarquista dels sindicalismes català i espanyol, malda de ben jove per formar, conscienciar i organitzar les classes treballadores, cosa que li costa empresonaments i un intent frustrat d’assassinat per part d’agents lerrouxistes. Lluny de la pràctica de la CNT, que confon l’actuació política amb la política burgesa i que propugnarà un pseudoapoliticisme intransigent fins a la Guerra Civil, Seguí prova d’articular un model sindical que abraci la participació de rabassaires, tècnics, intel·lectuals, la petita burgesia republicana i, sobretot, l’esquerra catalanista, a fi d’actuar també dins les esferes polítiques i legislatives. El context en què viu, tanmateix, no és el més avinent per crear res des d’un sindicat anarquista: entre el 1913 i el 1921, com descriu Fèlix Cucurull a la Panoràmica del nacionalisme català, 523 obrers catalans esdevenen víctimes a causa dels atemptats (i dos centenars de policies, patrons i executius empresarials). La mort d’un jove Enric Prat de la Riba (1870-1917) per raó d’una malaltia contreta a la presó (sobre això, vegeu els Quaderns d’Estudi del 1917 de Martí Esteve, citats per M. Cruells) és, potser –heus aquí una qüestió que s’ha plantejat molta gent–, un factor que acabarà d’abocar tràgicament i decisivament l’actuació de l’alta burgesia cap a l’apogeu del pistolerisme antiobrer i el suport posterior a la dictadura militar de Primo de Rivera.

  Placa d'homenatge a la cantonada del carrer St. Rafel amb Rambla del Raval (Sindicat d'Obrers de Catalunya, 1983), on fou assassinat pels pistolers de la burgesia regionalista el 10 de març.

El 1920 veiem en Seguí passejar amb l’amic Lluís Companys per uns jardins públics de Madrid. Una altra pregunta que s’han fet tantes persones, des d’aleshores, versa entorn dels viaranys que hauria seguit la nostra història si l’anarquisme i l’esquerra catalanista haguessin transitat plegats pels quaranta anys inicials del segle XX. Abans de morir, Seguí manifesta en mítings i escrits que no seran pas la Lliga i la burgesia que duran la independència a Catalunya, sinó els obrers, que des de la llibertat es relacionaran solidàriament amb els pobles ibèrics i europeus. L’espanyolisme a ultrança d’una direcció de la CNT infiltrada a bastament per agents lerrouxistes i governamentals acabarà conduint el poderós sindicat a l’espectacle vergonyós del 7 d’octubre del 1934, en què des de la seu de la Capitania General de l’exèrcit a Barcelona ordena als obrers de reprendre el treball l’endemà, mentre centenars i centenars de centres polítics i sindicals són clausurats (el 1935 encara n’hi ha 280 que continuen tancats) enmig d’empresonaments massius i la declaració, una vegada més, de l’estat d’excepció a Catalunya (les forces populars, organitzades per l’Aliança Obrera, plantaran cara en defensa de la República Catalana a Granollers, Vilanova i la Geltrú, Palafrugell i Sabadell fins als dies 9, 10 i 11 d’octubre).

En el decurs de la seva lluita, Salvador Seguí insisteix que la realització de l’anarquia comporta no pas una destrucció de l’estat cenyida exclusivament a literaturitzacions incendiàries, sinó la generació de contextos que indueixin a possibilitar la transformació i el naixement d’homes i dones nous: les biblioteques populars, les escoles modernes, els hospitals per guarir els malalts, les organitzacions d’ajut mutu, tot aquest maremàgnum ampli del teixit civil ha de ser consecució i alhora mitjà en el camí per alliberar la societat d’un dolor aclaparador perpetuat en la injustícia i l’explotació sobre la majoria. Aquesta visió transformadora i igualitarista, la comparteix plenament amb el seu company Francesc Lairet (1880-1920), assassinat per pistolers tres anys abans que Seguí. Totes dues morts assenyalen l’estroncament definitiu de la conjuminació anarcoindependentista, el qual s’expressa d’una manera inqüestionable al període republicà, ja que entre el 1931 i el 1936 la CNT catalana perd més de la meitat dels afiliats. El 1939 el vaixell col·lectiu d’aquest país s’enfonsarà de nou en el sofriment: resulta massa agosarat negar que continuem pagant-ne les conseqüències.

 Adults i infants envolten el lloc del crim.

Hom hi deposita flors en la seva memòria.

Dalt del cim intens, penetrant i misericordiós de l’avantguarda, Salvador Seguí va percebre el paradís de la veritable solidaritat, ell que amb la seva dona estimada, na Teresa Montener, aprengué de precarietats i butxaques buides. Historiadors erudits han conclòs que el Noi del Sucre no fou un “ideòleg”, com si existís un sol humà que des del seu pensament no pugui concebre una manera determinada d’ordenar el món i comunicar-la als qui l’envolten. El dia 4 d’un altre mes d’octubre, el del 1919, l’Heraldo de Madrid publica una entrevista que li fa el periodista Antonio Cases (vegeu l’edició d’Escrits del 1976, a cura d’Isidre Molas). El líder anarquista respon així una de les preguntes: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.” Potser no som davant d’un ideòleg d’oficina, efectivament, sinó d’algú que transcendí el seu temps: un poeta del poble que sols podem homenatjar ara, 77 anys després del traspàs, des d’una necessitat salvatge d’amor i llibertat. Els revolts incerts del futur albergaran els homenatges que li retran els fills del present perquè les flors reneixen, cada cop que les olorem, amb la intenció que omplim els camps d’esperança. Com a reflexos temporals de l’eternitat, siguem-ne conscients. La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.

A l'octubre del 1919.

Cronologia bibliogràfica sobre el Noi del Sucre

• 1919: E.G. Solano. El sindicalismo en la teoría y en la práctica: su actuación en España. Bauzá. Barcelona.

• 1923: Salvador Quemades. Salvador Seguí. Siluetas. Madrid.

• s.d.: Rafael Vidiella. La lluita de classes i la repressió a Barcelona del 1917 al 1923. [?] Barcelona.

• 1930: Josep Viadiu. Salvador Seguí (“Noy del Sucre”): el hombre y sus ideas. Cuadernos de Cultura. València (reproduït el 1960 a París dins el núm. 2 de Cuadernos Populares).

• 1932: Jordi Arquer. Salvador Seguí (Noi del Sucre), 1887-1923. Centro de Información Bibliográfica. Barcelona.

• 1937: Ramon Xuriguera. La repressió contra els obrers a Catalunya. Antecedents i documents. Clarasó. Barcelona.

• 1938: Emili Salut. Vivers de revolucionaris. [?] Barcelona.

• 1950: Josep Viadiu. Figuras de la revolución española: Salvador Seguí, noy del sucre. Universo. Tolosa de Llenguadoc.

• 1957: Pere Foix. Apòstols i mercaders: quaranta anys de lluita social a Catalunya. Fundació Sara Llorens de Serra. Ciutat de Mèxic (reeditat el 1976 a Barcelona per Nova Terra).

• 1960: Diversos Autors. Salvador Seguí: su vida, su obra. Solidaridad Obrera. París.

• 1964: Casimir Martí. L’anarquisme en el moviment obrer de Catalunya, dins Henri Arvon. L’anarquisme. Edicions 62. Barcelona.

• 1965: Albert Balcells. El sindicalisme a Barcelona (1916-1923). Nova Terra. Barcelona.

• 1966: Francesc Ferrer. Salvador Seguí en Menorca. Umbral. París.

• 1966: Manuel Buenacasa. El movimiento obrero español. Historia y crítica. Figuras ejemplares que conocí. Gondoles. París.

• 1969: César M. Lorenzo. Les anarchistes espagnols et le puvoir (1868-1969). [?] París.

• 1971: Joaquim Ferrer i Simó Piera. Francesc Layret. Nova Terra. Barcelona (reeditat el 1999 a Catarroja per Editorial Afers).

• 1973: J. Gómez Hidalgo. ¿Cómo y cuándo ganó usted la primera peseta? L’Espoir. Tolosa de Llenguadoc.

• 1974: Manuel Cruells. Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Ariel. Esplugues de Llobregat.

• 1974: Josep Maria Huertas. Salvador Seguí, materiales para una biografía. Laia. Barcelona.

• 1975: Fèlix Cucurull. Panoràmica del nacionalisme català. Edicions Catalanes de París. París (en curs de reedició per Llibres del Set-Ciències).

• 1975: Joaquim Ferrer. Perfil d’un sindicalista. Pòrtic. Barcelona.

• 1976: Isidre Molas. Salvador Seguí. Escrits (traducció de Molas mateix i de Jaume Fuster). Edicions 62. Barcelona.

• 1976: Antonio Elorza. Artículos madrileños de Salvador Seguí. Cuadernos para el Diálogo. Madrid.

• 31-V-2007: Ferran Aisa. “Salvador Seguí “el Noi del Sucre”, Diari Més.

Exterior de la Plaça de braus de les Arenes: més de 30.000 persones s’apleguen a l'assemblea per decidir la continuïtat o no de la vaga de La Canadenca (Barcelona, 19 de març del 1919).