Verdaguer i els espiritistes

Jacint Verdaguer (1845-1902).

VERDAGUER I ELS ESPIRITISTES

[AVUI, 28-III-2002]

Gerard Horta

L’arribada del 2002 ha acollit l’edició de Sant Francesc (Eumo/Societat Verdaguer, Vic), la qual abraça una part de l’àmplia recerca d’Isidor Cònsul sobre Jacint Verdaguer, i l’edició d’En defensa pròpia (Tusquets, Barcelona) a cura de Narcís Garolera, que n’ha fet la presentació. D’aquest aplec se’n coneixia l’edició de Lluïsa Plans (La Magrana, Barcelona, 1994) i, òbviament, diverses reedicions que en féu Ilustració Catalana (amb la ela sense geminar) el 1898, el 1911 o 1912 i el 1930, les quals seguiren l’edició inicial de L’Avenç del 1895.

Verdaguer fou reprovat de practicar exorcismes i de mantenir contactes amb visionaris. I també fou acusat, no podia ser d’una altra manera, de fer costat als espiritistes. Sobre aquesta acusació continuem esperant que es publiquin per escrit les afirmacions exactes que s’efectuaren (què, qui, com, quan) i que el barrejaren amb els membres d’aquest moviment, arrelat profundament entre les classes subalternes dels Països Catalans a l’últim terç del segle XIX i els primers 39 anys del segle XX (i que comprengué també la presència d’algunes persones de classe mitjana i alta que possibilitaren en termes financers la traducció, escriptura, edició i distribució dels textos). Ha estat un altre magnífic poeta, l’Enric Casasses, qui ens ha facilitat els escrits aplegats dins l’Epistolari de Jacint Verdaguer (vol. IX, pàg. 178-182; a cura de J.M. Casacuberta i J. Torrent, Barcino, 1986) en què hom llegeix la correspondència mantinguda entre Verdaguer i un dels capdavanters de la barcelonina Revista de Estudios Psicológicos, Josep C. Fernández. 

Per comprendre les dimensions socials de l’espiritisme català de mitjan
segle XIX fins a la Postguerra, i els vincles amb l’anarquisme. 

Abans de continuar, i en vista de l’absolut silenciament mediàtic i historiogràfic d’un moviment social de l’abast de l’espiritisme català, vinculat indissolublement amb l’anarquisme, val la pena situar el lector per recordar-li que els espiritistes que donen suport a Verdaguer en el seu conflicte amb la jerarquia catòlica i l’establishment són els mateixos que el 1888, en el marc del “Primer Congrés Espiritista Internacional” celebrat a Barcelona, amb delegacions d’una bona part d’Europa i l’Amèrica del Sud, advoquen en les resolucions finals de les trobades per qüestions tan terrenals com la igualtat entre gèneres i l’alliberament de la dona; l’ensenyament laic per transformar la societat des de la caritat, la raó, la justícia i el dret; l’assumpció de l’espiritisme com a ciència positiva, psicològica i social (és a dir, reivindiquen el mètode empíric com a mitjà de coneixement amb vista a demostrar la pertinència d’integrar la raó i la fe, seguint la tradició quàquera i la més llunyana del gnosticisme dels inicis del cristianisme); la necessitat de la reforma penitenciària cara a la integració social dels presos; el rebuig frontal de la indústria militar; “una revolució social, política i cultural que ha de partir de l’interior de l’individu, pel cooperativisme com a manera d’organitzar la producció econòmica i l’associacionisme i les societats de socors per afavorir el benestar material i moral col·lectius”; l’abolició completa de l’esclavatge al conjunt del planeta; la supressió gradual de les fronteres polítiques i el desarmament gradual dels exèrcits permanents mitjançant la utilització de la paraula i la premsa (bé, aquella premsa no és la d’ara, és clar); la secularització dels cementiris; l’establiment d’un registre civil de naixement únic i obligatori; el matrimoni civil; la prohibició de la pena de mort i les cadenes perpètues; el cosmopolitisme com a principi que regeixi les relacions socials; la comunió universal i la solidaritat entre els éssers; la interpretació de l’espiritisme en qualitat de “religió laica, antiautoritària, igualitarista i socialitzadora de l’ideal superior de bé col·lectiu”... Fins i tot s’hi aprova el projecte d’estatuts per crear l’Associació Internacional per l’Arbitratge i la Pau per prevenir i resoldre els conflictes entre els pobles. Cal continuar? 

 

Suposo que ara molts lectors entendran el perquè de les “acusacions” sobre Verdaguer. No cal ser gaire espavilat per reconèixer que la immensa majoria de sistemes de pensament i moviments socioreligiosos epigrafiats sota el terme d’“heterodòxies” són estigmatitzats a causa del seu rebuig frontal de la fal·làcia catòlica i de la imposició de la propietat privada. Hi trobem l’energia motriu pròpia de corrents racionalitzadors i modernitzadors des d’una avantguarda que, si tenim en compte l’assumpció espiritista del 1888 i l’estat de les coses al cap de més d’un segle, hauria de fer avergonyir els qui es presenten públicament com els representants de la “ciutadania”. 

París-Barcelona-València

Maurice Lachâtre (Issondum, 1814-París, 1900) és un escriptor (Histoire des Papes, publicada el 1843 en deu volums i destruïda el 1869 per manament judicial, La Republique Démocratique et Sociale, publicada el 1849, i el Noveau Dictionaire Française Illustré, 1865-1870, una enciclopèdia considerada la més àmplia del seu temps) i filòleg que s’estableix a París com a editor. El 1855 és multat i condemnat a un any de presó per publicar Les mystères de Peuple, d’Eugène Sué; l’any següent el tornen a condemnar a cinc anys de presó per publicar el Dictionaire Française Illustré. Lachâtre eludeix l’acció de la llei i fuig a Barcelona, on s’estableix com a llibreter (no retorna a París fins al 1871 per l’aixecament de La Comuna, i s’hi queda definitivament en ser amnistiat).  

A Barcelona, Lachâtre hi coneix José María de Fernández Colavida (Tortosa, 1819-Barcelona, 1888), pioner de l’espiritisme a la península Ibèrica. Fernández fa la carrera de notari, si bé no n’exerceix; forma part en qualitat de membre honorari de diverses acadèmies científiques europees i funda la Sociedad Amigos de los Pobres i la Sociedad de Socorros Mútuos. Igual que el sistematitzador de la pràctica espiritista contemporània,  el vertiginós Léon Hippolyte Denizart Rivail (1804-1896), conegut per Allan Kardec  (filòleg que escrigué llibres sobre gramàtica francesa i teoria d’aritmètica refrendats per l’acadèmia com a material  obligatori per a  escoles i universitats, deixeble de J.E. Pestalozzi [1746-1827], que fou al seu torn un pedagog reconegut internacionalment com a creador de l’escola activa o escola moderna influït per les idees de Rousseau –arran d’això fou empresonat el 1766–, i que refusà d’ocupar càrrecs públics a fi de treballar en la docència i continuar investigant des de la pràctica pedagògica –pedagogs com ara Fichte, Herbert, Fröbel i Cappeni n’esdevingueren deixebles–), igual que Kardec, doncs, Fernández estudia el magnetisme i esdevé un dels primers investigadors moderns a experimentar sobre les pràctiques de regressió de la memòria, en companyia de la seva dona, Ana Campos, que més endavant practica la mediumnitat. Fernández coneix l’obra de Kardec el 1857, a continuació hi entaula correspondència, el tradueix al castellà (fins als anys 1863 o 1864 no apareix la traducció castellana del Livre des Esprits de Kardec, obra cabdal de l’espiritisme, elaborada per Fernández mateix, molt i molt probablement una edició clandestina de la Imprenta Espiritista de Barcelona, la primera espiritista a l’estat espanyol), comença a escriure i, amb el pas dels anys, va publicant diversos llibres espiritistes d’autors catalans, francesos i belgues.

La coincidència entre Fernández i Lachâtre a la fi dels anys cinquanta els du a fer diverses comandes de publicacions espiritistes franceses fins que el 1861, amb la intenció de regularitzar-ne la distribució atès el gran creixement de la demanda, encarreguen una partida de 300 llibres, fullets i periòdics a la Revue Spirite parisenca. La partida és intervinguda a la duana de la frontera administrativa franco-espanyola, els funcionaris de la qual, complint les severes disposicions imperants, n’adverteixen la diòcesi. La magnitud de la comanda desferma la ira del bisbe de Barcelona, Antoni Palau i Térmens (Valls, 1806-Barcelona, 1862), el qual,  amb el suport del poder polític i militar (el capità general de l’exèrcit espanyol amb jurisdicció a Catalunya, l’intendent civil de la província de Barcelona, el director de l’administració pública i un ministre del regne), organitza la incineració dels llibres, l’últim acte de fe de l’església catòlica a l’estat espanyol, que té lloc el 9 de setembre del 1861 a la Ciutadella de Barcelona. El bisbe Palau afirma llavors que “la Iglesia católica es universal, y siendo estos libros contrarios a la fe católica, el gobierno no puede consentir que vayan a pervertir la moral y la religión de otros países”. 

 Acte de Fe a la Ciutadella de Barcelona (9-IX-1861): crema de 300 publicacions espiritistes clandestines intervingudes per l’estat.

Ja fa uns quants anys, però, que els textos d’Allan Kardec arriben al port barceloní amagats dins les bodegues d’un vaixell anomenat “Le Monarch”, capitanejat pel valencià Ramon Lagier Pomares (nascut a Alacant el 1821 i mort a Elx el 1897), el qual, junt amb Fernández Colavida i Lachâtre, n’organitza la distribució primerenca per Catalunya, el País Valencià i més endavant per les Illes. Al seu vaixell Lagier oculta i divulga la bibliografia espiritista, i hi amaga un bon nombre de fugitius del règim. En abandonar la marina es casa amb una pagesa valenciana i compra una granja que transforma en escola popular, on s’imparteixen classes d’aritmètica, geografia, astronomia  i espiritisme. A Elx, hi funda el Centro de Estudios Psicológicos, i escriu en diverses revistes espiritistes.

Revista Espiritista

És al juny del 1869 que es funda, encapçalada per José María de Fernández Colavida, la Revista Espiritista. Periódico de Estudios Psicológicos a Barcelona, òrgan de la Sociedad Barcelonesa Propagadora del Espiritismo. A partir del 1888 la dirigeix Antoni de Torres Solanot, i, després de la direcció de Josep C. Fernández, a partir del 1897 se n’ocupa Manuel Navarro Murillo. La redacció era al carrer de la Palma de Sant Just, núm. 9, i junt amb La Luz del Porvenir, és la revista espiritista catalana més coneguda arreu del món, ja que al llarg d’una pila de dècades aquesta fou la publicació de referència de l’espiritisme català i l’espanyol, una entre innumerabls publicacions espiritistes catalanes més. A mitjan dècada dels setanta, el seu nom esdevé Revista de Estudios Psicológicos.

 

Relacions epistolars

El context és veritablement apassionant i els referents espiritistes, sens dubte, no responen precisament a l’acció d’uns “desequilibrats” (de la dèria psicopatologitzadora de Delfí Abella respecte a Verdaguer en tractarem en un proper article, si n'hi ha ocasió): els continguts que hi estan implícits van molt més enllà del mer qüestionament del monopoli eclesiàstic del camp de la mística. El que hi ha en joc és un model radicalment distint de relacionar-se amb el sagrat, és a dir, un model “altre” d’organitzar les relacions socials.

Així doncs, ens plantem al novembre del 1895, en què el director de la Revista de Estudios Psicológicos, Josep C. Fernández, hi publica un text titulat “El asunto Verdaguer”: 

“El dictamen médico, firmado por alienistas de tanto valer como los doctores Giné, Rodríguez Méndez y Galcerán y por el catedrático de Medicina legal doctor Valentí, ha venido á dar al traste con las maquinaciones de los que pretenden arrojar la nota de loco sobre la genial cabeza del poeta catalán [Verdaguer]. Inmensa ha sido nuestra sorpresa cuando hemos leido que uno de los cargos que se hacen á Mosén Verdaguer es haber practicado el espiritismo... Declaramos categóricamente que jamás Mosén Jacinto Verdaguer ha tomado parte en nuestras reuniones, ni manifestado directa ni indirectamente su simpatía a nuestras doctrinas, ni hay un solo espiritista en Barcelona que le conozca como correligionario nuestro. Y en cuanto a los periódicos que han hablado del asunto, suponiendo que es una prueba de locura el admitir la realidad de los fenómenos espiritistas, tómense la molestia de leer El espiritismo, por el padre Franco; El satanismo, por Manterola; los folletos de Salvá y Sardany [...].”

Segons els textos d’aquests personatges catòlics, la viabilitat de la comunicació amb els esperits dels difunts és completament real; hi addueixen, però, que la comunicació s’estableix amb forces “demoníaques” (els espiritistes, al seu torn, els repliquen que en tot cas es pot tractar, en determinades ocasions, d’esperits de “baix grau evolutiu”, lligats al “baix astral”). De fet, hom sap que als nostres dies el Vaticà manté en plantilla exorcistes per a les demarcacions territorials. Verdaguer respon immediatament a Josep C. Fernández, el 30 de novembre del 1895:

“Molt respectable Sor.: Gracies mil per la correspondencia y valenta defensa que fa V. de mi, en la «Revista de Estudios Psicológicos», vindicantme del carrech que m fan d haver practicat l’espiritisme.

   Mon estimadíssim Jesus á qui enmanlleva V. L preciós lema «Benaventurats los que patexen persecició perqué d ells es lo regne del cel», li pague á V. Ab aquexa eterna paga que desitjo per tothom, fins per mos perseguidors.

   Disposi V. D aquest inutil sacerdot, agrahit s. S.”

Al cap de nou dies, el 9 de desembre, Josep C. Fernández envia una altra missiva a Verdaguer:

“Muy Sr. Mio y Rdo. Capellán: Me complazco en acusarle recibo de su grata carta de fecha 30 del próximo pasado mes, la que me ha servido de inmensa satisfacción, si bien creo que no valia la pena de que V. Se molestase en darnos las gracias, primero, porque el cumplimiento de un deber no merece gratitud, y segundo, porque la «Revista» que dirijo y administro es muy debil eco para poder por sí sola restituir las cosas al lugar que les corresponde.

   Sin embargo, impertérritos siempre en el propósito de «dar al Cesar lo que es del Cesar y á Dios lo que es de Dios» al publicar el periodico de propaganda «Rayo de Luz», del que me complazco en acompañarle un ejemplar [que el 1986 no es trobava entre els papers de Verdaguer de la Biblioteca de Catalunya, i desconeixem si s’hi troba avui], hemos querido reproducir el articulito de la «Revista», para que las 6.000 personas a cuyas manos vaya á parar, en Barcelona, el susodicho periódico, y las 14.000 que lo reciban en provincias y en el extranjero, sepan que nosotros, amantes de la verdad y de la justicia sobre todas las cosas, rehusamos con nobleza considerarle como correligionario nuestro, no porque con ello no nos considerásemos honrados, sino porque vemos la perfidia que ha guiado la intención de los que le aplican el epíteto de espiritista.

    Con esto, respectabilísimo Sr., cumplimos con un deber que nos impone la conciencia; si V. Lo aprecia así, se verán colmados los deseos de s. s. s. q. b. s. m.”

Tant de bo l’esperit de Verdaguer obtingui més reconeixement que el càstig que han merescut els nostres avantpassats espiritistes, culpables de plantejar amb agosarament la necessitat de redefinir les dinàmiques socials en un context de miserabilització del poble com al segle XIX i la primera part del XX. D’aquestes dinàmiques, les relacions entre la terra i el cel en són una expressió. Fins i tot ara, encara ara, la utopia social espiritista continua sent massa avançada per als qui ens l’haurien de recuperar públicament. Ja se sap, però, que l’exercici de la memòria i la dignificació de certes esferes del nostre passat col·lectiu no estan gens en voga: no debades sobrevivim sota l’imperi de la frivolització i el manteniment de l’statu quo, del qual Verdaguer, com el moviment socioreligiós de l'espiritisme català, esdevingueren una víctima més.