dilluns, 21 de novembre del 2016

No sóc l'home que solia ser (El llibre talla el carrer, però obre el camí)

Fine Young Cannibals: “No sóc l'home que solia ser”.
Dins l’àlbum The Raw & The Cooked (1989).

NO SÓC LHOME QUE SOLIA SER
(EL LLIBRE TALLA EL CARRER, PERÒ OBRE EL CAMÍ)
[EL VIDRE AL COR, 23-IV-2016]
Gerard Horta

Jo, abans, era una persona diguem-ne normal. Fins que de sobte aquella suposada secció de vent al final de la cançó va trastornar-me, era per Sant Jordi. I vaig esdevenir caníbal. Tot devorant el món, vaig anar a parar de l’holocaust caníbal a les belles dimensions de l’antropofàgia... i així rodo.

No jo en tu, sinó tu en mi.

Per un Sant Jordi de dracs i llibres i roses... de foc.

dimarts, 15 de novembre del 2016

"Abans maricons que rojos" (Horta, Prenafeta, Vázquez Montalbán, Catalunya Ràdio i la lluita de classes)

Lluís Prenafeta.

ABANS MARICONS QUE ROJOS
(HORTA, PRENAFETA, VÁZQUEZ MONTALBÁN,
CATALUNYA RÀDIO I LA LLUITA DE CLASSES)
[EL VIDRE AL COR, 3-VI-2015] 
Gerard Horta

En veure ahir per televisió les imatges de Lluís Prenafeta vaig revisitar breument el passat. I vaig recordar larticle que reprodueixo aquí a sota, escrit per en Manuel Vázquez Montalbán (El Periódico, 15-VII-1983), company de mon pare, arran de la prohibició explícita de Prenafeta a la direcció de Catalunya Ràdio perquè en Joaquim Horta (editor i poeta des dels primers anys cinquanta –el 1954 entrà a militar al PSUC per formar amb més companys la primera cèl·lula de Cultura després de la derrota contra el feixisme del 1939–) i en Manuel de Seabra (tots dos traductors directes del rus de lobra poètica i teatral de Vladímir Maiakosvski [valorada per la Universitat de Moscou com una de les millors traduccions que shan dut a terme de Maiakosvki, exaurida fa una pila d'anys]) fessin un programa de literatura, que havia de ser setmanal, a lemissora pública.

***

Rojos y maricones
Manuel Vázquez Montalbán

El poeta y editor Joaquim Horta esperaba conseguir un puesto de trabajo en la nueva emisora de radio vinculada a la Generalitat. Ya todo estaba hablado y bien hablado, pero el día en que todo se ponía en marcha Joaquim Horta fue advertido de que una alta personalidad de la Generalitat, cuyo apellido empieza por Prena y termina por Feta, le había puesto el veto con el argumento de que “Son preferibles los maricones a los rojos”. Joaquim Horta es rojo. Pero también es catalanista. Yo le conocí én los años cincuenta cuando era rojo psuquero y recientemente se hizo rojo pececero, es decir se pasó al PCC. Horta es uno de los contados escritores en lengua catalana que dio la inmediata posguerra, uno de esos eslabones perdidos entre la espléndida promoción de la República (Espriu, Quart, Rodoreda, Vinyoli...) y los escritores más jóvenes aparecidos al final de los sesenta. Pero es rojo. Muy rojo. También fue editor, liberal, plural, a pesar de lo rojo que era.

Inútil. El curriculum de Horta se ha estrellado contra el señor Prenafeta. Los mandos intermedios están desolados y le han pedido a Quim Horta toda clase de disculpas. Quim Horta ha salido del trance más marxista que antes. La lucha de clases existe. La lucha de clases, señor Prenafeta, es usted.

 ***

Lendemà, el diari publicà una carta de Prenafeta en què l’aleshores –i durant molts anys– secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya negava haver actuat en aquests termes. El Manolo, com en dèiem a casa, saltà immediatament dEl Periódico després de cinc anys de col·laboració ininterrompuda, i anà a parar a un altre diari. Cap interpel·lació parlamentària ni del PSUC ni de ningú, ni tampoc sindical dins lemissora. Res. Censura, consens, transició i lluita de classes. Només en Vázquez Montalbán tingué la valentia de denunciar-ho públicament.

Abans maricons que rojos fou la frase literal. Al cap de trenta-dos anys continues provocant-me el mateix fàstic, Prenafeta.

(Publicat originàriament el 3-VI-2015 al bloc.)

 ***

Post Scriptum I: Desconec si és possible que la gent que no ha viscut la transició des del principi pugui entendre que difícil que és avançar a través de lequilibri imprecís entre lesperança i la desesperació, ni el rebuig visceral que a tants ens provoca qualsevol mínima al·lusió a una segona transició. Mon pare i el Manolo volen lluny, i en Manuel de Seabra viu molt humilment, molt, a Barcelona –ja ni sé per a vergonya de qui–.

Post Scriptum II: Quant al Macià Alavedra (que també ahir va ser al Parlament i que vaig veure pel televisor), hi vaig topar en un supermercat de Palafrugell a la dècada dels anys noranta i li vaig engegar Burgès regionalista de merda, vés acumulant diners lladre!”. Li ho vaig dir fredament, sense motius personals. Jo anava amb ma mare Paula i em vaig autocontenir, ja que no volia fer-la patir. La reacció de lAlavedra fou dun tantsemenfotisme descomunal, com si habités un altre món. Al cap dels anys continues provocant-me el mateix fàstic, Alavedra.

Quanta mentida a costa de tant de patiment de tanta gent...

 

 Manuel de Seabra, Manuel Vázquez Montalbán i Joaquim Horta.

dilluns, 14 de novembre del 2016

(2) El govern de Junts Pel Sí afavoreix l'entrada de fundacions privades a l'ensenyament


(2) EL GOVERN DE JUNTS PEL SÍ AFAVOREIX L’ENTRADA DE FUNDACIONS PRIVADES A L’ENSENYAMENT
[L’ACCENT, 12-XI-2016]


Aquest projecte intenta, per primera vegada, aglutinar iniciatives fins ara disperses perquè siguin la llavor d’un canvi profund de tot el sistema educatiu. L’impulsen el Centre UNESCO, la Fundació Bofill, la Universitat Oberta de Catalunya i La Caixa.

E. Vallory, director del projecte Escola Nova 21


És al Departament d’Ensenyament a qui correspon de proposar “un canvi profund de tot el sistema educatiu” escoltant totes les persones implicades en el camp de l’educació i a través dels diversos canals de participació per fer-ho. El canvi profund de tot el sistema educatiu no l’han d’impulsar els directius de la Caixa, de la Fundació Bofill, de la UOC o del Centre UNESCOCAT. No sabem qui són. Ningú no els ha elegit, ni representen els interessos de la majora i sobretot tenen males idees i pitjors intencions.


És molt greu que el Departament d’ensenyament s’inhibeixi d’aquesta responsabilitat que afectarà el conjunt de la societat catalana. Però encara és més greu que el Departament d’Ensenyament faci servir aquest projecte pretesament innovador –Escola Nova 21– com a plataforma des d’on llimar, sense esquitxar-se, la resistència que té la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) i el seu desplegament entre la comunitat educativa.

El Departament d’Ensenyament no està afrontant un debat profund i de cara, negociant i cedint com li pertocaria sobre com cal redistribuir els recursos. En comptes d’això, està desviant l’atenció de professorat i les famílies a un debat estèril i trampós sobre la pràctica educativa i la seva necessitat de canvi, que farà que desviem la mirada de les necessitats reals de les escoles, on, per exemple, infants amb una necessitat específica de suport educatiu no reben el suport que els caldria.

Realment diu molt poc a favor d’una administració catalana que aspira a governar un futur país independent l’escut ideològic que ha organitzat i el verí que porta la punta de llança del seu projecte. “Escoles de tot tipus (privades, concertades i públiques) treballant en xarxa per la innovació de la pràctica educativa.”

Aquest projecte “innovador” al qual s’han adherit algunes escoles (460 de les 5.446 de tot Catalunya un 8,4 % [Font: Gencat.cat, 2016) no va dirigit als infants, ni als mestres, ni a fer cap canvi substancial a les escoles. Ni la Caixa, ni els empresaris catalans de la Fundació FemCAT, ni la Diputació de Barcelona pagaran mai prou diners per modificar les condicions materials (edificis, adsl, laboratoris, horts, material informàtic, llibres, biblioteques, lavabos) ni sociolaborals (professorat ben format i ben pagat, personal d’atenció a la diversitat, personal de serveis, etc.), que permetin aplicar cap nou mètode pedagògic ni generalitzar-lo a totes les escoles de Catalunya. A les 5.446 escoles de Catalunya.

Travessant la cortina de fum d’Escola Nova 21
El projecte Escola Nova 21 no concreta res i no s’adreça a les escoles, no ens enganyem: s’adreça a les famílies. A construir una opinió pública. A certs ciutadans benpensants que porten els seus fills a l’escola però que no hi confien i per això pensen que tenen el dret i la capacitat de decidir sobre tot allò que passa a l’àmbit escolar. No són tots els ciutadans, sinó uns pocs privilegiats els qui són escoltats i els seus missatges difosos. Aquesta recel per part d’algunes famílies envers el món de l’educació és aprofitada per Escola Nova 21 quan publicita uns centres com a avançats respecte de la resta. És a dir: les famílies que, com és lògic, volen la millor educació per als seus fills –tot i que els termes millor educació no s’acabin d’aclarir– ja tenen una seguretat: cal dur els fills a les escoles seleccionades o apadrinades per Escola Nova 21. 

Altres ciutadans silenciats pels mitjans de comunicació són del parer que el seu fill no és un individu aïllat del món, sinó que viu en un grup i un context social i històric determinat. I que és socialment que hem d’avançar, donar-nos ajuda mútua i aprendre. Que a l’àmbit escolar hi ha d’haver unes directrius pactades per l’administració i les treballadores de l’educació, i que la participació de les famílies enriqueix les escoles però l’intervencionisme que menysprea el criteri pedagògic dels docents hi ha de ser limitat, perquè cada família és molt diferent de les altres i no sempre un grup ha d’imposar una opinió o un mètode pedagògic per molt bé que sàpiga parlar. I menys si és un mètode mal argumentat, exemplificat o bé que conté interessos mercantilistes ocults.

Perquè sí, efectivament, hi ha interessos mercantilistes ocults darrere de tots els projectes educatius que afecten les escoles. Hi havia interessos mercantilistes en l’extensió dels ordinadors a l’Educat1x1. Hi ha interessos mercantilistes en els llibres de text, les llicències de l’SGAE, i de Microsoft. Hi ha interessos mercantilistes en l’externalització dels serveis de cuina, monitoratge del temps de migdia i vetlladores. També en els de neteja i manteniment. Hi ha interessos mercantilistes en les hores lliures i en les vacances escolars. Hi ha interessos mercantilistes en els temaris i en les assignatures. Hi ha interessos mercantilistes en la capacitació d’empreses i professionals per impartir classes. I també hi ha interessos mercantilistes en el Projecte innovador d’Escola Nova 21.

Elisabet Bermejo és professora d’Educació Secundària i militant de la Coordinadora Obrera Sindical (COS)

Maria Borrut és mestra d’Educació Infantil i militant de la Coordinadora Obrera Sindical (COS)