dijous, 30 d’abril del 2015

Oda al no-res + Articles (57) de l'abril del 2015 al bloc

“Liberdadi” (“Llibertat”).
1. M'afalaga l'atenció dels qui ahir al migdia van intentar tombar aquest bloc.


2. Mentre, pesco un diari de les papereres. Si no hi ha paper de vàter, l'utilitzo per eixugar-me el cul. És aspre i extremament desagradable. 


3. Per tots els déus de les societats del món, quina coincidència!
Fins dins la sopa! Nova York en Comú? El Pentàgon en Comú?
http://www.nytimes.com/2013/12/21/world/europe/leading-the-charge-against-spains-mortgage-crisis.html


4. Permeteu-me resoldre afers de feina durant uns quants dies i llavors tractarem del vincle entre ICV-EUiA, la Caixa, l'IGOP, el DECS i Barcelona en Comú...


5. Mmm...: “El 24 de maig es decideix entre Ada Colau o Xavier Trias...”
https://barcelonaencomu.cat/ca/press-release/utilitzacio-de-la-imatge-dada-colau-la-papereta-electoral
Assaboreix el capitalisme, reina.


ARTICLES (57) DE L'ABRIL DEL 2015 AL BLOC

Intensitat, freqüència i direcció de l'esperança (Albert Sánchel Piñol)


Intensitat, freqüència i direcció de l’esperança
[AVUI, 8-V-2003]
Gerard Horta

[Albert Sánchez Piñol, La pell freda. La Campana. Barcelona, 2002.]

L’entrada a l’hivern del 2001 va acollir una novel·la tan dura com recomanable d’en Lluís Llort (Camaleó, Proa), l’escenificació de la qual tenia lloc en una petita illa i el mar que l’envoltava; l’hivern del 2002 ha emparat la primera novel·la d’Albert Sánchez Piñol, que ha conduït l’acció cap a un illot quasi antàrtic penjat d’un fil al bell mig de la mar eterna cantada per Iggy Pop. La coincidència incita a reconèixer la necessitat de tants autors de superar els marcs urbanoindustrials contemporanis per plantejar el camp cru de les relacions humanes. Gairebé gosaria dir-se que tota la novel·lística occidental s’hauria d’enquibir sota l’epígraf del gènere de “terror” (amb les subvariants de “drama”, “comèdia”, “aventura”, “psicològica”, etc.), com a reflex explícit de la condició dels éssers a Occident: un immens atzucac, un cul de sac fosquíssim en la lluita per donar sentit a la follia que resta clavat a les consciències d’autors i de personatges, i que els acompanya inevitablement on sigui que vagin, per més escarransida i llunyana que sigui l’illa en què desembarquen. Com escriví el sociòleg Georg Simmel el 1908 (Sociologia, Dip. de Barcelona-Ed. 62), “tot el que comuniquem a una persona amb paraules o d’una altra manera qualsevol, fins i tot el que és més subjectiu, més impulsiu, més confidencial, és ja una selecció del tot anímic real; si qualsevol persona expressés aquest tot anímic real d’una manera precisa tocant al seu contingut i la seva successió, aniria –si m’és permesa una expressió paradoxal– al manicomi”. Per a joia dels lectors, ni La pell freda ni Sánchez seran reclosos en un centre psiquiàtric (una vella tradició europea): les seves pàgines anuncien el plaer implícit de topar-hi alguna cosa més que una bona novel·la d’aventures embolcallada en uns avinents disseny de la coberta (H. Batet), amb  fotografia inclosa (M. Heissner).


L'apocalipsi és ara
L’argument del llibre enxampa per la seva potencialitat, així i tot no és aquí que se’n farà cap síntesi: les troballes de l’obra cobreixen espais molt amplis que cal remarcar. A la incisiva entrevista de l’Helena Morén a Sánchez en aquest Suplement de Cultura (AVUI, 31-X-2002), s’hi palesava la distinció de l’autor en virtut d’antropòleg, persona condemnada a l’estranyament perpetu, tan desclassada com un escombriaire, un fuster o un pagès, per bé que coneixedora de les eines mitjançant les quals la disciplina etnològica ha anat erigint el catàleg amagat del ventall humà de representacions i pràctiques del món. Un ventall contradictori i apassionant, en què l’“altre” acaba remetent cop rere cop al mateix individu, a la mateixa societat constituïda en “observadora”. El Sánchez antropòleg fraternitza amb el Sánchez indígena català (les referències a la consciència irlandesa –existencial i política, de militant de l’IRA– del protagonista anònim de la novel·la sota l’ocupació militar anglesa no són anecdòtiques), mentre els conflictes individuals bel·ligeren amb els conflictes col·lectius. En queda, a l’interstici que uneix els “dintre” i els “fora”, un estat dinàmic, estructuralment inestable, recobert d’una pell (teixit que separa l’interior i l’exterior, llampec sovint inharmònic de la fúria que desencadena la trobada) freda. Les tenebres no habiten en la fredor d’aquesta pell; rauen, per contra, en l’acte mateix de la diferenciació antropocèntrica: allà on la pell freda és la pell del monstre, la pell calenta d’alguns humans i societats anihila universos, vides i esperances.

Novel·la magnífica en què l’estremiment emocional avança junt amb l’aventura i, sobretot, amb una reflexió contínua sobre els conflictes contemporanis a escales diverses, la qual du el lector a plantejar-se els vaivens dels processos històrics de les societats occidentals amb un sòlid rerefons argumental entorn de la reivindicació de la llibertat i l’obertura del pensament davant de les multiplicitats de percepcions del món. Hi són Conrad, Lovecraft, Defoe, Stevenson (L’estrany cas del dr. Jekyll i Mr. Hyde data del 1886, en plena efervescència europea de la mediumnitat i l’aflorament de les personalitats “altres”), i hi ha el gran Poe (recordi-se’n l’impactant final de Les aventures d’Arthur Gordon Pym, traduït per Francesc Parcerisas); hi ha el cinema de ciència-ficció (Solaris, de Tarkovski i Stanislav Lem, i les més recents –“comercials”– Esfera i Horizonte final) encaminat a remarcar que la suposada monstruositat dels enemics no seria sinó un reflex de la monstruositat pròpia, que la consciència rebutja d’integrar com una part de si mateixa; i hi ha Apocalipse Now de Coppola –Brando s’endú al cau la Bíblia, un resum de La branca daurada de Frazer i From ritual to Romance de Weston– com a afirmació que si les tenebres són inherents a la condició humana, l’anhel dels poders estatals i mediàtics de projectar-les en la dissidència esdevé la consagració del viatge al fons de la nit en què Occident roman enclavat.

Una imatge de Solaris.

Alta tensió
Supervivents, resistents, veïns sentenciats a conviure, oficials atmosfèrics repetint-se en el desconcert convertits en colonitzadors inconscients. Més lluny contrabandistes, i un desconsol ferotge, profund, dolorós. Dit altrament: un orfe irlandès caigut d’Europa i confrontat a Batís Caffó, Aneris i els éssers granotots oceànics, ficats en un illot. Homes acarats a si mateixos, val la pena llençar-se a La pell freda de cap i amb els ulls oberts. Poca cosa en termes quantitatius, es pensarà: ara bé, ¿com insistir que la màxima acció es dóna sempre dins l’ànima, que des de la seva infinitud demana ben pocs espais per realitzar-se en el guerrejar del món? Perquè l’acció física i psicològica és vibrant, fantàstica. Sánchez teixeix una trama captivadora, lleugera i trepidant en les formes narratives, i a més densa en simbolismes i qualitats reflexives –novel·la fàcil de devorar i laboriosa de compondre–. El fil narratiu enxampa el lector a l’inici per portar-lo, en un crescendo articulat intel·ligentment, a un desenllaç trasbalsador. A més, el cos de pensaments que s’hi desenvolupa fuig de moralitzacions. L’articulació del relat és brillant, i els trets dels personatges, els continguts que es posen al descobert i els trànsits emocionals que se succeeixen es tracen amb coherència a l’hora de mostrar l’heterogeneïtat de les racionalitzacions possibles en la trobada fatal a l’illot.

Distincions diverses, com ara la lévi-straussiana entre humanitat i animalitat a partir de l’incest, esdevenen recursos per suggerir vicissituds i paisatges. S’exposa els lectors a l’abisme i se’ls obliga a penetrar el miratge. És així que La pell freda convoca, entre altres, dos dels majors conflictes dels occidentals: les vivències de la sexualitat i la violència. El final és terrible, per les possibilitats distintes que implica i perquè es desitjaria que la novel·la continués. El lector pot triar si la gran batalla universal és aprendre a matar o aprendre a estimar. La segona fa més mal, si bé és potser l’única oportunitat d’agermanar-se amb un mateix i amb el món. Frazer descrigué al final de La branca daurada morts, continuïtats i un crepuscle. I malgrat tot, encara que el Sol declini, els noms de l’esperança són infinits. Ave Maria, Sánchez Piñol, benvingut al present d’esperança i tarquim.

diumenge, 26 d’abril del 2015

divendres, 24 d’abril del 2015

Sant Jordi 2015 dels mossos a la Rambla del Raval de Barcelona


SANT JORDI 2015 DELS MOSSOS
A LA RAMBLA DEL RAVAL DE BARCELONA
[23-iv-2015]

Acabo de pescar aquestes fotografies que s’escampen pel twitter, piulades pel col·lectiu Putes Indignades i repiulades per una pila de gent.

Multitudinària afluència de vianants del Raval a la parada dels mossos en cerca de llibres sobre protocols de detenció elaborats pel Mossad o per alguna altra agència amiga.

Morts sota custòdia policíaca? Cap ni un, mai, enlloc. Només són abraçades, somriures de satisfacció per la feina ben feta... i llibres sota custòdia policíaca.

La Rambla de Barcelona (23 d’abril del 1985).

diumenge, 19 d’abril del 2015

Rambla del Raval de Barcelona


RAMBLA DEL RAVAL DE BARCELONA.
DE APROPIACIONES VIANDANTES
Y PROCESOS SOCIALES
[El Viejo Topo, 2010]
Gerard Horta

En temps de superficialitats, l’etnografia urbana ens ofereix la possibilitat de comprendre millor les lògiques de la societat (heus aquí el sentit de l'antropologia social). Dos anys de treball de camp serveixen per abordar explícitament la relació entre les condicions de la vida de la gent, les seves apropiacions del carrer –enfront de les normativitzacions institucionals i les conceptualitzacions mediàtiques– i el marc de processos socials que condueixen a la destrucció del Raval com a barri popular per part dels poders econòmics i polítics.

Es tracta duna lectura especialment indigesta per als professionals de la política i els paràsits que els acompanyen que del 1979 al 2016 han viscut a costa nostra mentre arrasaven Barcelona i especulaven amb cada pam de sòl públic. I ho és, també, per als qui, ara que han guanyat i manen, apel·len a la suposada regeneració d'un capitalisme al capdavall implacable amb la classe treballadora. Lúnic espai avinent per a tota aquesta purrialla són... les clavegueres?

El llibre hi és, amb gratitud, per i per a la gent de la Rambla del Raval.

dijous, 16 d’abril del 2015

Blade Runner Blues



"És tot una experiència viure amb por, oi? Ser esclau significa això."
 
Blade Runner Blues

[AVUI, 2-III-2000]

Gerard Horta

El 1982 infantà el Blade Runner de R. Scott. Basada en la inclement novel·la Somien els androides ovelles elèctriques? (Edhasa, 1983) de P.K. Dick i guionitzada per H. Fancher, la pel·lícula s’endinsa en un any 2019 a Los Angeles que gairebé projecta el 2019 a la Terra. Impossibilitats d’accedir a mons incontaminats, els infaustos desvalguts del nostre planeta sobreviuen com poden en formiguers de desesperació que els rètols d’Enjoy Coca-cola il·luminen i eternitzen. El poder econòmic i polític –les corporacions financeres transnacionals– multiclona esclaus humans (replicants) amb data de caducitat, dotats amb un passat propi, capaços de desenvolupar emocions i elaborar una concepció pròpia del món... I capacitats, també, per fer les feines brutes: a les mines de satèl·lits impossibles, al front dels camps de batalla del “progrés”, als bordells de les elits. Fins que els replicants es revolten, deserten i planten cara per una existència que s’esmuny a dintre seu.

Les ombres de Blade Runner són espesses i allargades. La companyia productora imposà un estúpid final feliç per neutralitzar aquesta mirada lúcida sobre un món de ressorts diabòlics. Al cap de set anys, el 1989, un senyor que no és pas ni un pagès ni un cavaller, un senyor que assessorà durant un bon grapat d’anys el gabinet econòmic del govern d’un actor nord-americà impresentable amb gravíssims problemes de desequilibri mental, algú anomenat, en fi, Fukuyama, proclamà als quatre vents allò de la fi de la història: “no hi ha lloc per als replicants”, digué metafòricament. O sigui: “Heu perdut tots els combats, no hi ha futur ni esperança.”

Les condicions generals de la humanitat són de pobresa. La condició moral d’Occident, mentre, evoca la d’un cadàver contemplant en el televisor tortures, violacions i assassinats en sèrie; cada un de nosaltres manté vincles amb el que ens envolta, és a dir: en som responsables. Per això cal que aguaitem passats, presents i futurs inoculats en laboratoris socials, perquè potser, alhora, tots som replicants.

Potser així s’explica que ara i aquí, al gener del 2000 i en un Raval espoliat brutalment de tota memòria històrica, tants replicaires socials, menuts i grans, negres i blancs, cridaners i silenciosos, esprimatxats i entranyables i baixos i alts s’empassin el dolor i al mateix temps siguin capaços de veure cada dia, ni que sigui un segon, altres universos possibles en què el temps, l’amor i la reciprocitat són els trossets factibles del cel de les entranyes, arquetips paradigmàtics d’humanitats noves.

A Blade Runner, sota els deu mil colors de pluges, nits i constel·lacions d’estrelles, l’expoli encarnat per Harrison Ford observa Roy Batty (Rutger Hauer) morir, com Jesucrist, amb un punxó clavat a la mà sagnant. L’any que ve, el 2001, ja serem més a prop del 2019 que no del 1982. Llavors podrem morir per néixer de nou.

  
"Tots aquests moments es perdran en el temps com les llàgrimes a la pluja."
 

Nina Hagen (1)


NINA HAGEN (ROCKSIDE, 1985):
AFFRICAN REAGGE + NATURTRÄNE

L'Anicet, el profe de filosofia, ve a classe amb el 1r vinil de la Nina... i ens fica “Naturträne”. Era el 1978, jo tenia 16 anys. En sortir de l’escola fèiem, sovint, barricades...

Que els vents del Sol et somriguin Anicet, company estimat.


dimarts, 14 d’abril del 2015

La UB explota i precaritza: professorat en lluita contra la universitat-empresa

https://cosub.wordpress.com/
https://professoratreclamantub.wordpress.com/
 
Una societat classista demana una universitat pública regida des de criteris mercantilistes que, com més aviat millor, s’abraoni als marges exclusius del benefici econòmic d'uns pocs. Dels 5.000 docents i investigadors de la UB, 1.600 no arriben a cobrar el salari mínim interprofessional de 630 €.

Això resulta completament irrellevant per al professorat funcionari, tan formalment progressista sempre i a tot arreu. I resulta encara més irrellevant per a l’espectre macabre de vividors i vividores dels comitès d’empresa, amb gent que hi porta col·locats 10, 15 i 20 anys. De totes les sigles: totes.

Tindrem temps de tractar de les molt diverses dimensions relacionades amb aquest procés.

Agraeixo als periodistes públics catalans el silenciament i la censura que han exercit i que continuen exercint, implacablement, respecte a la lluita universitària dels docents, investigadors, personal d’administració i serveis i estudiants que hem plantat i que plantem cara.

La universitat pública s’ensorra davant dels vostres nassos. Felicitacions.