Un pòrtic fosc de l'heroisme

Un pòrtic fosc de l’heroisme 
[QUEDA'T A MACAU I APRÈN-NE,

 L'Aixernador, Argentona, 1991]

Gerard Horta

Del seu cos visqueren un macarró,

la filla adolescent

i un gos de cap rabiós.

Amb la seva ira embolcallaren

Mart, la Terra i el Sol.

(L’amant. Folladora d’un món en flames.)        

En morir no plorà ningú.

De les putes assassinades

continuaren dient-ne “democràcia”

i de les roses roges calcinades,

“bosc”.

Huaves o Mero Ikooc?: Qui són, qui som?

Mercat.

Huaves o mero ikooc?: qui són?, qui som?

[AVUI, 4-I-2001]

Gerard Horta

El terme huave fou encunyat pels zapoteques, famosos per les justíssimes revoltes de Chiapas, malgrat que dissortadament aquesta bona consideració no s’ha estès ni als pagesos catalans dels Pirineus, ni a les nacions innuit de les latituds nord-polars ni als caçadors-recol·lectors ¡kung africans: paradoxes de la moda! Huave significa “la gent que es podreix a la humitat”, o bé potser és una metamorfosi del patronímic huazonteco, que ve de Huazontlan. Mero ikooc, en canvi, és el nom que els huaves s’autoconfereixen: enclou el conjunt de poblacions que parlen huave, i el seu sentit remet a la categoria de “veritables nosaltres”. El terme huave moel defineix els estrangers; i missig s’aplica als habitants de l’Istme de Tehuantepec.  

La història dels huaves ha estat marcada per la seva relació asimètrica amb els zapoteques, que han actuat d’una manera brutal amb ells, titllant-los com a “inferiors”: les conceptualitzacions zapoteques d’aquests són etnocèntriques, cruels, denigrants fora mida, i revelen la seva posició dominant.

Els estudiosos europeus de la societat huave són poquíssims i no se’n troba res, aquí. En sabem pels contes d’Albert Mestres, per l’excel·lent monografia Cultura e identidad étnica en la región huave, de J. Hernández i J. Lizama –editat per la Universidad Autónoma Benito Juárez de Oaxaca i que comprèn una amplíssima bibliografia d’un centenar de recerques entorn dels huaves (provinents d’antropòlegs mexicans, nord-americans i italians)–, i per l’opuscle Huaves, de S. Millán i B. Terrazas –editat per l’Instituto Nacional Indigenista–, que ens ha cedit l’antropòloga Sílvia Bofill.

La societat huave habita un litoral del Golf de Tehuantepec, a Oaxaca, damunt de l’estat de Chiapas, envoltant dues llacunes (Mar Superior i Mar Inferior). Hi ha una sola estació seca amb algun intèrval plujós. Les possibilitats de comunicació entre els quatre municipis principals (San Dionisio, San Mateo, San Francisco i Santa Maria del Mar) es redueixen a un transport públic per terra escàs i a la travessia marítima de les llacunes quan el vent ho permet. A escala econòmica, depenen de l’enclavament petrolier de Salina Cruz. El 1674, dins la Geográfica descripción del dominicà fra Francisco de Burgoa, s’hi suggereix que els huaves i la seva llengua vénen de l’Amèrica central o de més cap al sud, del domini inca (versió que els huaves fan seva). Per les seves terres hi passaren maies i asteques, però son els zapoteques els qui obligaren els mixes –veïns dels huaves– a refugiar-se a les muntanyes i els huaves a enretirar-se cap al mar. Així com els mixes mantingueren una resistència armada constant contra l’Administració colonial espanyola, els huaves s’hi relacionaren dintre d’uns paràmetres a la força “pacífics”.

 Agrupament huave (1908).

Durant els segles XVIII i XIX la societat huave va estar alliberada de l’església catòlica a causa dels conflictes entre els diversos ordes monàstics, potser això explica per què fins ara mateix els huaves segueixen les categoritzacions pròpies sobre “salut” i “malaltia”. La Revolució mexicana del 1910, escenari de desplaçaments massius de joves a fi d’engruixir els bàndols en combat, veié el reclutament de joves huaves a banda i banda. En derivà una reducció del territori huave original sobre una població delmada, cosa que aprofitaren els colons zapoteques i que generà més conflictes per la lluita pel territori, molt importants el 1972 i el 1978.

La societat huave abraça prop de 12.000 habitants. Es tracta d’una societat pescadora, si bé la salinització gradual dels mars ha fet créixer la pràctica de l’agricultura i la ramaderia (que amb prou feines superen el consum domèstic). L’artesania és una altra de les tàctiques de supervivència econòmica.

Els huaves s’organitzen a l’entorn de dos poders, el religiós i el municipal. Aquestes assignacions de càrrecs obliguen els escollits a efectuar les tasques encomanades per la comunitat tot i no percebre’n una retribució econòmica. La jerarquització és escrupolosa, i en depenen tots els ordres cerimonials i rituals sobre la base dels quals s’estableixen les relacions entre l’estructura civil i la religiosa, i entre les dinàmiques terrenals dels huaves i els plans invisibles que interpel·len: el camp simbòlic balla entre la sol·licitud de pluja, la pesca i el benestar de la població. L’organització social huave amb prou feines es manté a San Mateo del Mar, l’únic municipi on tot just vigeix el treball comunitari (tequio). A San Francisco de Mar i San Dionisio de Mar ja s’organitza el sistema de càrrecs mitjançant vots a partits polítics.

L’estratègia de l’Estat mexicà d’enfrontar societats minoritzades entre elles, la pressió demogràfica, territorial, econòmica, cultural, i de vegades mera imposició violenta dels zapoteques sobre els huaves, la seva manca de recursos per modernitzar i mantenir equipaments i embarcacions de pesca, i la necessitat imperativa d’introduir-se amb unes mínimes garanties en el circuit economicomercantil situen els huaves a mig camí del glorificat creixement sostenible mantenint-hi la identitat pròpia i l’etiquetatge funerari amb què es distingeixen als museus etnogràfics les societats arrasades. Que Teat Montioc, el déu del Raig dels mero ikooc, amo de tot –el Quetzalcóatl dels mexiques–, els acompanyi.

Transoceànics huaves: veritables nosaltres

TRansoceànics huaves: veritables nosaltres

[AVUI, 4-I-2001]

Gerard Horta

[El conte de la llacuna. Mites i llegendes dels indis huave, Albert Mestres. Empúries. Barcelona, 2000.]

En un diàleg (Recuerdos, sueños, pensamientos, 1991) entre el suís Carl Gustav Jung i l’indi pueblo del nord de Mèxic Ochwia Biano, aquest li diu: “Creiem que els blancs estan bojos”. “Per què?”, inquireix Jung. “Ells diuen que pensen amb el cap”, respon. “Dons és clar. Amb què penses, tu?”, replica el blanc. “Nosaltres pensem aquí”, aclareix Ochwia Biano assenyalant el seu cor. Trobades amb aquestes connotacions són a la base de la relació entre Carlos Castaneda i el iaqui Don Juan, Antonin Artaud i els tarahumara, Richard Luxton i els maia... Si l’ocell rapinyaire occidental en forma de missioner catolicista, soldat conqueridor, executiu de multinacional o professional d’una ONG es trasbalsa davant d’aquest gest és perquè ha topat uns homes que són al seu lloc.

Albert Mestres ha reelaborat una part de la cultura oral huave, el que els occidentals en diríem “mitologia”, contes i llegendes, i que, com indicà Bronislaw Malinowski, aquí se’n diria també “història” (la “història” com a mapa mitològic dels occidentals). Mestres trobà un dia el recull d’històries de l’italià Gerardo Bamonte Huave. Realtà e mito tra gli indios delle lagune, i volgué traduir-ne i literaturitzar-ne el material. Probablement, entre les versions dels informadors de Bamonte, les transcripcions, interpretacions i traduccions d’aquest i les traduccions, adaptacions i reelaboracions posteriors de Mestres s’hauran esmunyit uns quants granets del saquet del camí huave: és el preu de la recerca etnològica i el que en deriva. Tanmateix, són contes valuosos que han de ser llegits: per la bellíssima profunditat de l’expressió cultural d’una nació de prop de 12.000 éssers (uns 10.000 dels quals també parlen castellà); i, en segon lloc, perquè aquest llibre ens acosta a l’esperit dels huaves com mai un lector en català s’hi ha acostat. El viatge antropològic està solcat per transvasaments, interferències i pèrdues (ho rememorava metafòricament G. Bateson en estudiar els iatmul dins Naven: potser l’antropòleg desvetlla foscors per cobrir-les mitjançant explicacions), però és a costa de la tasca feixuga d’entendre’ns els uns als altres –malgrat, a través i sobre la base de nosaltres mateixos– que els humans hem pogut aprendre’n, encara que sigui idealment. El catàleg dens de la humanitat ens és incomprensible si no atenem els trànsits ferms en què membres de cultures diferents es comuniquen, dins el calidoscopi atapeït dels contextos humans.

Hi ha hagut i hi ha innombrables societats minoritzades obligades a refugiar-se, per això tot “aïllament” és fals si no aclarim respecte a què s’està “aïllat”: el món són transferències, barreges i cosmopolitismes obligats o volguts. Com han escrit els antropòlegs mexicans J. Hernández i J. Lizama, els huaves, per comprar, vendre i viatjar han hagut de travessar sempre terra zapoteca, amb el que implica a nivell de contacte. La verbositat tan en voga sobre “multiculturalisme” i “interculturalitat” amb què s’ha saquejat el vocabulari de la disciplina antropològica persevera en un oblit preocupant: la història de les societats humanes és un seguit d’influències culturals recíproques, entre elles i dintre d’elles. Discursejar-ne és descobrir la sopa d’all i diferenciar amb motivacions fosques. En paraules de M. Delgado, el conflicte no rau en la diferència, sinó en la diferenciació: és quan diferenciem que comencem a establir divisions i desigualtats. Que un lector català intenti conèixer altres històries, d’homes i dones huaves, és al cap i a la fi un mitjà perquè ens expliquem a nosaltres mateixos.

Històries fascinants

El conte de la llacuna adopta una forma circular: la manera com s’ha trenat conte rere conte és sensacional, enlluernadora per ella mateixa. Amb Pedro el Conill, el Coiot i la Sirena i peixos i tords i blat de moro, la cosmovisió huave es dóna amb plenitud al llarg d’aquesta representació del seu univers simbòlic. Si els mites són al mateix temps el referent de la causa i la finalitat de l’acció social, les històries huaves ens expliquen per què i per a què: travessant la geografia del social aquests contes es constitueixen en qualitat de model a què acudir a l’hora d’interpretar el món.

Ens hi són referides peticions i prescripcions, oposicions binàries i trinitats, parentiu i amistat, mules, ases i carrets, esferes terrenals i celestials, els ens invisibles i els camps intermedis entre la terra i el mar, les relacions humanes, la seva sexualitat, les condicions materials de vida i el moviment dels seus esperits, del vent i la pluja. De la dolcesa a la inclemència, divertidament i amb duresa, fruïm d’un recull que captiva l’infant i l’adult i vivim una commoció feliç de les emocions. Llegint-los, hem estat huaves. Mestres ens ha apropat a una gent que desconeíxiem i que mitjançant aquestes històries ens han ofert senyals de vida formidables, tant com Shakespeare i Blake, de debò. Dos apunts finals: com a tot arreu, hi ha huaves que han assumit com a pròpia la percepció que els colonitzadors tenen d’ells, que són els colonitzats; i n’hi ha que estan recuperant la dignitat perduda en el nom de la Verge del Mar, i que estan reconstruint i manejant imaginaris i símbols propis: bateguen.