divendres, 22 de desembre de 2017

La disjuntiva del diable o l'intent de liquidar l'Esquerra Independentista


La disjuntiva del diable o l’intent de liquidar l’Esquerra Independentista
[SETEMBRE, 2-II-2017]
Gerard Horta

Ahir (1-II-2017), Endavant-OSAN difongué la valoració del suport de la CUP-Crida Constituent als pressupostos de Junts X Sí –atenció a l’últim paràgraf–. No enganyaré ningú si aclareixo que subscric l’anàlisi que se’n fa. El text que ve a continuació potser serveix per complementar-lo a partir de l’experiència pròpia, per reflexionar sobre el procés que ha conduït la CUP nacional a ser on és, i per aportar més elements al debat sobre la necessitat de reformular el paper de la CUP i l’Esquerra Independentista dins la societat catalana.

Del xantatge com a mode de relació política
Paradoxalment, és Gola Profunda –un company defensor ansiós que s’aprovessin els pressupostos– qui em conta el que l’excel·lent pensador de filosofia Jordi Sales advertia fa anys a classe sobre el que anomenava “la disjuntiva del diable”. Qualsevol exemple, com més absurd millor, serveix per il·lustrar aquest dispositiu infernal. Imagina algú que se’t palplanta al davant i et clava, imperativament i solemne: “Arrenca’t el braç dret o arrenca’t el braç esquerre, però arrenca’t un braç o desfermaré l’Apocalipsi.” Si t’hi trobes, pensaràs que tu no entraries a debatre ni quin braç t’has d’arrencar ni si aturar el desencadenament de suposades potències ultraterrenals ha de comportar el sacrifici de ton braç, oi? Exemplifiquem-ho de nou: “Hola CUP, em dic CDC. Ara escolteu-me i obeïu-me: voteu els pressupostos autonòmics de misèria o no farem el referèndum.” La CUP respon “Ah, vaja, no fareu allò del referèndum o referèndum?”, però l’aparell de CDC ni s’immuta, de manera que continua aplicant no retallades sinó polítiques econòmiques liberals, fornint pràctiques repressives contra la militància de l’Esquerra Independentista, llibertària o autònoma i dels moviments populars, i articulant la gamma extensa de pràctiques inferioritzadores en termes de classe, de gènere, de lloc de naixement, d’ideologia política, d’etiquetatge cultural, d’adscripció socioreligiosa, d’edat i del que calgui per mantenir l’estat de les coses i els negocis vigents. La disjuntiva del diable consisteix que et condueixen a un parany precisament perquè tu acceptes que t’hi duguin.

Doncs bé, lamentablement fa molt de temps que les “veus importants” –gloriosa aportació conceptual de Quim Arrufat (remet a una categoria superior, quasi excepcional, d’éssers dotats d’una capacitat sobrehumana per dirigir com cal el ramat)– de la CUP acceptaren que ens situessin, a tothom, entre l’espasa i la paret. Si t’hi deixes ficar podria significar que el vol del teu pensament és més aviat fràgil, que per ventura n’hauries d’aprendre una micona o que potser ets un molt inconscient bé que profitós còmplice de CDC, dels Comuns o d’ombres pitjors, o alguna altra cosa que no albiro a comprendre. Totes les “veus importants” de la CUP –massa d’elles, professionalitzades– que s’han deixat arrossegar cap al dilema impossible –l’atzucac obscè– de l’aprovació dels pressupostos i cap a la pèrdua de temps i legislatures en còmodes terminis ni plegaran ni realitzaran un acte de contricció –apartar-se i romandre en silenci per sempre més–. Contra la disjuntiva del diable, Sales en donava la recepta per fugir-ne: la corroboració robusta, és a dir, mantenir-te ferm. Tanmateix, amb l’aprovació dels pressupostos autonòmics de misèria –les engrunes de l’espoliació a què l’estat espanyol sotmet aquesta banda dels Països Catalans–, els caps pensants prorrompen en aplaudiments sorollosos davant l’advertiment perspicaç –ui sí, que valents!– que si al setembre no hi ha referèndum escriurem una carta al director en què ens queixarem que, ai senyor, l’home del sac ens han enganyat. (Quin terrabastall, dissoldre el Parlament, quina por que faríem al processisme!!!) I l’endemà o l’altre ens assabentarem mitjançant la premsa de quina és l’estratègia d’una organització que a nivell nacional porta des del 2012 reduint l’acció política a l’acció parlamentària –el parlament com a centre de l’univers–. Pel que sembla, formar part de la programació político-mediàtica sense alimentar l’alienació col·lectiva resulta massa difícil per al conjunt de persones que el nou llenguatge empresarial dels dirigents classifica com a “experts” o categories paral·leles. Vergonyosa peça al teler. Mentrestant es continua filtrant impunement a la premsa el que la militància de base desconeix. De Polònia a El matí de Catalunya Ràdio, aplanant el camí.

De la trista, pobra, bruta, dissortada transició al no-res
Els majors de 50 anys ensinistrats en naufragis de llarga durada perquè ens neguem a acceptar el món en què vivim com una cosa “normal” tenim clavades a l’espadat de l’ànima” (aportació gloriosa de limmens poeta Enric Casasses dins Lerecció de linstint espiritual el 1995) frustracions que resulten difícils de comprendre per a qui no ha tastat la transició des del 1977. És tan punyent la martingala ideològica amb què els poders econòmics han embolcallat l’estupidització col·lectiva i l’explotació i la pobresa, és tan punyent la traïció a la classe treballadora catalana comesa pels polítics i sindicalistes professionals del “capitalisme d’esquerres” –els mandarins de les direccions del PSUC, ICV, EUiA, PSC, ERC, CCOO, UGT, i més recentment de Barcelona en Comú i la USTEC (qüestió a part mereixen suposats “anarcosindicalistes” que es gronxen al sindicalisme professional des del principi dels noranta)–, són tantes les operacions que ens han fet empassar a clatellades, és tan rònec el silenciament de les injustícies, les repressions, els crims, les tortures, les humiliacions... Hi ha una densitat d’experiències dures, de vegades complexes de transmetre, que col·loca –més enllà de discursos teatralitzats i de teoritzacions polítiques per a audiències benestants– el munt dels rebotats crònics en el camp dels qui amaguen una capacitat intuïtiva extremament sensible respecte al circ que se’ns representa quotidianament. És un circ sense pallassos, però nombrós en domadors. Si generem mirades sistemàticament crítiques no és pas per savis, sinó per tenir-ne el cul pelat d’assistir a la desfilada d’importàncies personals –ignoràncies, pulsions de poder, tancaments mentals i apilotaments àcids de prepotència– cristal·litzada en bombolles institucionals.

Concebíem que l’amor és un fenomen que s’ha de socialitzar (en paraules d’en Ramon Huix, de Prats del Lluçanès), i enteníem que el nom polític que això pren és revolució i llibertat –independència, sí–. Ho concebíem enmig de les barricades a Barcelona, del 1978 al 1982, i ho concebem ara, quan d’una organització dirigida per socialdemòcrates se’n diu “anticapitalista” i quan dels llops embolcallats amb les pells d’ovelles triturades se’n diu “aliats”. Els de la colla dels petits salvatges escampats per aquest país de sonats som culpables d’haver manifestat el que pensem fora de tabús, esglésies i “assenyades” crides a l’autocensura. La redempció sol raure a empassar-te el que la societat et retorna a còpia de mastegots i a sobreviure’n a través de marginacions i invisibilitzacions, amb el que ho acompanya a escala material. Al pla col·lectiu, la despolitització i la desmobilització de la classe treballadora catalana s’han reflectit amb contundència en l’evolució de la CUP nacional des del 2012. Un cop amuntegats i superposats –tot sobreposant-se l’un a l’altre– els dos projectes polítics antagònics que hi conviuen, hi ha formigues i reines formigues. I el que des de les altures es demana a les formigues és que no emprenyin, que deixin fer els “experts”. Per fortuna, les dimensions municipalistes de la CUP són una altra cosa.

Del poder institucional contra la potència popular
Per bé i per mal porto temps analitzant en solitari i col·lectivament les vicissituds del present, les contingències quotidianes i els viaranys militants davant del marc de relacions establert i de les “veus importants”. Escric això per la impotència, la tristesa i fins la ràbia que em provoca constatar com en cinc anys la CUP parlamentarista ha desaprofitat una oportunitat històrica per difondre, impulsar i aprofundir entre la classe treballadora una cultura alternativa, allò que la purrialla político-sindical de la transició ens ha manllevat: consciència de classe, organització assembleària als llocs de treball i als barris, i vinculació d’aquest plantar-te als carrers amb l’alliberament social ple enfront dels estats espanyol i francès a fi de possibilitar la ruptura amb el règim del 1978, de guanyar d’entrada la independència de la Catalunya estricta, d’intentar transformar relacions de poder i relacions socials, i de demostrar que és possible practicar el que es predica.

La primera legislatura al Parlament ens féu ser reconeguts, ens mostrà qui obeïa l’assemblea –ella– i qui tant se li’n fotia, i ens demostrà que entre el cavall de Troia i una abraçada amb l’amic del Foment del Treball i alhora responsable de la Divisió d’Informació i de la Brigada Mòbil no hi ha, al capdavall, diferències rellevants. Cinc anys després, les simpàtiques formiguetes són disciplinades amb freqüència. L’assemblea nacional com a òrgan sobirà ha estat torpedinada –qui se’n recorda del 22-V-2016 a Esparreguera?–, el grup de poder autoinstituït de parlamentaris s’ha autoatorgat un poder executiu al·lucinant (ja no és l’assemblea qui ordena i traça el rumb, sinó les “veus importants” les qui sotmeten a votació els plans de futur, de present, de passat i d’estalvis) i la bombolla creixent de companys alliberats professionals dansa cants harmònics en llengües estranyes a la mitja part de l’entrevista de torn. Ho afirmo respectuosament, car sabem com la majoria s’hi deixen literalment la salut. Tot plegat, amb un secretariat –si més no, la militància encara disposa del privilegi de poder-lo votar– reduït a un home fort, l’ànima no gens oculta del veritable “poder popular”, el líder anhelat, algú que encarna el suport a convertir el referèndum en procés consultiu o a negar que amb un 48.5% dels vots que exclou emigrants catalans escampats pel món, catalans nouvinguts fa anys, d’altres majors de 16 o votants independentistes de CSQP es pugui proclamar la independència. Jo sentiria un cert pudor si defensés la viabilitat de fer la revolució en terres exòtiques i alhora blasmés l’ocasió de dur a terme el referèndum perquè l’estat espanyol no és “Blancaneu” i, com que no permetrà que es faci, no s’ha de forçar la cosa. Com que del vot telepàtic al vot telemàtic hi va un pam, per què escarrassar-nos a pensar assembleàriament, si ja tenim cervells metasònics? Entendràs que no hagi esborrat de la memòria, encara, l’insult en públic a la militància de base del 9 de gener del 2016, com si fóssim ferralla rovellada que ha d’expiar haver fet fora un ésser col·locat el 1985 al servei de la xarxa administrativa del regionalisme burgès sota la direcció de Jordi Pujol i la Caixa. I pondero prou bé que vam fer-lo fora, cosa inaudita des del 1980!

Junts X Sí guanyà (27-IX-2015) amb una divisa: assolir la independència. I d’allà en derivà el referèndum que molta gent de l’Esquerra Independentista defensem fa anys, però enlloc se supeditava la independència de Catalunya i l’Aran, i el referèndum, a aprovar uns pressupostos o a continuar esclafant l’educació, la sanitat i els serveis socials. Aquí s’ha quadrat la Coordinadora Obrera Sindical (COS) (16-I-2017), el col·lectiu Espai Fàbrica (26-I-2017) i en silenci, l’amplíssim bloc dels sense-res-més-a-perdre que un xic més d’esperança i anys de treball. Tot el que calia dir ja es digué, perquè el que ha succeït amb l’aprovació dels pressupostos fa anys que succeeix: vegeu, si no, anàlisis –que inclouen honestes autocrítiques– com les d’Endavant-OSAN (8-II-2016) o les de l’Aleix Cardona, el Carles Riera i un mateix (7-II-2016). N’hi ha que pleguen, a d’altres els passa el desig de venir i d’altres són atrets perquè s’és al Parlament i se surt a la TV sense pronunciar els mots “vaga” ni “lluita de classes”. Som on som: Barcelona i el Baix Llobregat convertides en territori navaho davant de ses senyories, davant de la societat i davant de nosaltres mateixos. En diuen possibilisme, en realitat es tracta de terrorisme d’estat i d’una seqüència inacabable d’alienacions. D’aquí a tres anys veurem on és cadascú, si les ambicions giratòries han funcionat com calia preveure i si el mirallet s’ha esquerdat de tant preguntar-li qui és l’expert més enrotllat que ho fa tan i tan rebé sota els maleïts focus.

De l’interclassisme dins la pàtria dels prestidigitadors
Perpetuar-te al poder i rebentar la CUP des de dintre com a instrument major del Front Patriòtic té mèrit. Mil cops he lloat el coratge de militants de l’MDT que es jugaren literalment la vida enfrontant-se a la transició, i mil cops m’he esverat pel servilisme ideològic de la seva direcció quant al processisme estàtic, nom actual del postregionalisme burgès. Si quedes bé amb els amics de n’Artur i de l’acomodatici Junqueras el futur tan sols pot resplendir-te. Hi ha actituds, fets i conductes que la pàtria ha de retribuir amb generositat, no en dubtem: el problema rau a alimentar el conservadorisme nostrat. Si la jugada arribés a quallar, a l’hora de plantejar sortir de l’OTAN i la UE, i de rebutjar un exèrcit propi, ens acusaran d’antipatriotes. I el que vindrà no serà tendresa democràtica.

El poder és una addicció, i això ho pateixen massa companys. Fa temps, incaut, vaig gosar suggerir a una “veu important” que plegués de fer entrevistes cada dia, perquè invocar reiterativament els conceptes “independència, socialisme, feminisme, ecologisme, Països Catalans” ni transforma la realitat ni capgira els processos ideològics dominants, sobretot si les miserables condicions de vida de dos milions de persones a Catalunya són les mateixes abans, durant i després de l’entrevista, abans, durant i després de la legislatura, o fa 40 anys i ara. No som idealistes en el pitjor sentit de la paraula, som revolucionaris, pensava jo erròniament. Expressió rígida, silenci neguitós i el meu oferiment de parlar-ne esvaït com les onades contra el rocam. En aquest context, una part de respectables militants enclòs a l’espectre del Front Patriòtic ignora què és un sindicat o què implica militar més enllà d’assistir a una assemblea per donar suport a Mas o a Puigdemont.

De les onades contra el rocam
L’operació de demolició de l’Esquerra Independentista a través de l’abducció ideològica i instrumental de la CUP parlamentarista ens deixa un SEPC capaç d’abstenir-se en la votació sobre uns pressupostos que fa anys que aniquilen els estudiants de classe treballadora –de bressol a universitats–; un Arran que avança amb força malgrat trompades i rodolons sobrevinguts de l’exterior; un Endavant que malgrat això no para de créixer, sense complicitats mediàtiques ni polítiques ni econòmiques amb la burgesia; i una COS que guanya bagatges, espais i militància de bandes distintes just per la seva política sindical honesta i combativa –horitzontal, assembleària, contundentment antiprofessionalitzadora–, i que porta anys fent-ho sense el suport d’una CUP nacional la qual aparta la mirada davant del conflictiu món real de l’àmbit sociolaboral. Un exemple minúscul: durant quatre anys la sectorial del grup d’educació nacional de la CUP ha estat, està, controlat per sindicalistes professionals grocs i afins, que sols han servit la seva pròpia estratègia sindical. En el cas de la COS UB, amb la pila de lluites que hem dut a terme, un sol cop vam rebre un suport públic en un comunicat per una vaga, i fou pel secretariat nacional. El dia de la proppassada vaga del 18 de gener, aquest grup d’educació difonia per xarxes socials un text de... la reina abella Rosa Canyadell (convidada a proposta meva al segon acte públic del nucli de la CUP Nou Barris al setembre del 2011, un any abans que la USTEC rebentés les vagues assembleàries d’educació). Del paper de suport de la COS a la vaga, res; de la campanya de COS Educació contra Escola Nova 21 i contra el Decret de plantilles, res; de totes les campanyes i accions sindicals anteriors, res. Quatre anys d’escandalosa manipulació sindical groga sense que ningú no s’immuti. I encara hi ha qui se sorprèn que la COS dels Països Catalans n’estigui respectuosament farta, d’aquesta paròdia esquifida.

Del combat imprescindible de l’EI per la llibertat i la justícia social
Destruir la CUP és un pas per afeblir i acabar amb l’EI. En són del tot conscients, els professionals? Els puc retreure que fan el que fan creient que és l’única manera de fer bé les coses? L’assemblea agonitza, el desconsol es multiplica, la desmoralització s’aboca al finestral brut del present i la pràctica d’un programa polític revolucionari es dessagna sota el pas de les estacions i els anys. El 2001 escrivia a De la mística a les barricades –seguint l’anònim llenguadocià del 1234 abraçat pel mateix Casasses– que ens dirigim “a folls, no a sords”: l’amor és més profund que la vida. Mentre vivim, la vida és el mitjà al nostre abast perquè copsem que, si podem donar i treure vida, estimar i odiar, és perquè som filles i fills d’un codi del qual utilitzem i forgem la mesura que en podem conèixer o imaginar, malgrat que sigui graponerament. No entendre el sentit de les coses no significa que aquestes no en tinguin. Amb tot, d’això ens n’adonem només quan la intencionalitat ens esclata a la consciència, no abans. 

Estem vivint una situació històrica excepcional: hem recollit els fruits de les lluites inacabables dels homes i les dones que davant de la tempesta no van ajupir-se, de tothom que ens precedí i que del fil roig de la història –al país dels ingovernables, també fil negre de la Rosa de Foc– en féu nucli d’existència, d’educació, de model del món i per al món, d’emancipació, d’amistat, amor i solidaritat. I això és així perquè a escala planetària ens enfrontem a un capitalisme global decidit a exterminar-nos, acceleradament. En aquest context, sols podem conquerir la independència. Per això n’hi ha tants d’entossudits a alentir-la, a ficar bastons a les rodes, a negar-la, a paralitzar-se enfront dels estats veïns i a fer-nos confondre la pàtria amb els seus interessos de classe –les seves propietats–.

Els equilibris són fràgils. Sols ens queda treballar densament perquè es realitzi el referèndum d’autodeterminació per la independència –que guanyarem– i perquè la majoria social popular prengui consciència que la llibertat i la justícia social s’abracen des del principi dels temps. De la reorganització de l’Esquerra Independentista enfront del parlamentarisme burgès en depèn la possibilitat d’esdevenir el pol inalienable que concentri una bona part dels sectors i moviments populars de la nostra societat, precaritzats o predisposats a obrir els ulls i a actuar en conseqüència: organitzar-se col·lectivament, afirmar que el poder polític rau als carrers i els llocs de treball i enlloc més, encoratjar i vèncer en lluites sectorials i a empreses, administracions i territoris concrets, proposar alternatives a tot tipus d’ordenacions i funcionaments d’instàncies públiques i privades, fer comprendre les raons i els efectes de repartir riquesa i treball, reapropiar-se del sentit dels mots i de les coses, impulsar la redistribució de recursos públics, infondre il·lusió col·lectiva, apujar l’esperit de combat i la consciència política de la classe treballadora en termes desbaratadors per al model de relacions socials que ens esmicola cossos i ànimes, escampar racionalitzacions alliberadores sobre tota mena de fenòmens socials i esdevenir per fi el que som, el que mai no hem deixat ni deixarem de ser: una potència popular que s’organitza i que lluita. 

diumenge, 17 de desembre de 2017

Tchindas


TCHINDAS
Gerard Horta
[EL VIDRE AL COR, 3-XI-2015]

Ahir vaig assistir, al cinema Aribau de Barcelona i en el marc del festival de cinema In-Edit, a la projecció del llargmetratge documental Tchindas (Pablo García i Marc Serena, 2015). Tracta de Tchinda Andrade, el nom de la qual ha acabat designant el grup social de les persones classificades com a “trans” de l’illa de Son Sent (São Vicente) de Cap Verd, a l’Àfrica atlàntica (a l’oest del Senegal, al sud de les illes Canàries). No abordarem la discussió entorn dels motius que a Occident han conduït a encapsular la totalitat de l’existència i la vivència socials d’unes persones a la seva experiència sexo-afectiva –en qualitat de trans o del tipus de taxonomització que sigui–, ja que ens endinsaríem en l’anàlisi de les dinàmiques classificatòries dominants dins les nostres societats, les quals  es projecten efectivament sobre les societats africanes en termes de mera dominació conceptual colonial. Aquest breu apunt escrit amb rapidesa obligada, duna plomada, pretén tan sols animar-vos a veure el documental a partir del 20 de novembre –en principi durant una setmana– als Cinemes Girona de Barcelona. Per què?

Perquè és un goig conèixer en quins termes es desenvolupa, en el context d’una petita illa de l’arxipèlag capverdià, la participació d’un grup de gent al Carnaval del febrer del 2013 i l’afirmació d’aquesta preparació veïnal per a la major festa anual com a afirmació del vincle social. El mèrit principal de Tchindas no consisteix tant a recollir el que els seus protagonistes diuen, sinó el que fan i la manera com ho viuen. El fet de parlar en kriolo capverdià, modalitat de Barlavento, deixà en fora de joc els directors, que fins a la finalització del procés de traducció posterior al rodatge no sabien què caram deien els protagonistes. Com assenyalà en Marc Serena el dia de la presentació –ahir al vespre, sota la tempesta exterior–, això donà a Tchinda i la seva colla plena llibertat: sabedors que en Marc i en Pablo no comprenien de què xerraven, reprodueixen la seva quotidianitat relacional sense embuts, vergonya ni moralines, és a dir, en comptes d’autorepresentar-se fan el que any rere any, dia a dia, solen fer. I us asseguro que un dels problemes dels etnògrafs quan fem treball de camp és distingir fins a quin punt les persones s’emmascaren davant teu.

Probablement des de la perspectiva etnogràfica hi voldríem una major obertura del focus: més carrers, més gent, més imatges interrelacionades de la societat de Mindelo en els moviments regulars o espasmòdics del seu avenir. Un detall significatiu: hauria estat bé reconèixer que la presència de Tchinda a la matinada fent uns exercicis amb la imatge fragmentada del que hom no pot entreveure com uns estrambòtics aparells metàl·lics ens permetés descobrir el conjunt de sis aparells que, emplaçats davant la platja de Laginha de Mindelo –amb l’illa de Santo Antão al fons–, atrauen la gent del carrer per fer-hi exercicis gimnàstics –en els quals un es va deixar el braç esquerre muscularment esguerrat l’any passat, ja que com altres persones hi anava de dilluns a diumenge a les 8 del matí abans de començar el treball de camp–. Em refereixo que per a un desconeixedor de la societat de Son Sent el documental significa una aproximació a la societat carnavalera de Pombas Giras delicada, respectuosa i no gens intrusiva, si bé l’ampliació a plans generals majors no hi hauria estat sobrera (la persuasiva intensitat emocional, humana, de Tchinda ha captivat tots dos directors, del tot seduïts, enlluernats, quasi encegats, i alhora induïts a explorar el món exterior gairebé només sobre la base de la centralitat de Tchinda mateix). Per ventura, i això ja és cosa meva, hi hem trobat a faltar hiaces, encara que això està motivat pel fet que es tracta d’un documental urbà –desconec si la platja del principi i el final és Caiao o Salamansa (shi desplacen en hilux?), única sortida enllà de la frontera urbana de Mindelo cap a l'illa àrida, ressecada, dura de conrear si la pluja no brolla del cel–. D’altra banda, la banda sonora remet explícitament al mateix procés social i humà filmat. Sense ser especialment afeccionat a la morna, el zuki, el funanà ni a l’obra cabdal de Cesária Évora (el que matrau és la negritud del batuk!), la sonorització musical –sobreimposada o present en la quotidianitat recollida– s’avé del tot amb aquest relat d’un moment d’una societat.

El documental corprèn per la senzillesa i el ritme pausat amb què avança en els temps i els espais dels protagonistes: en la mesura que ho fa tot adaptant-se als trànsits de Tchinda els contextos socials que shi convoquen apareixen com a continuació dels seus propis quefers, des de la preparació dels bunyols fins a la dels vestits per a la desfilada. Assistim a les dimensions creatives de tota una colla de persones que treballen amb recursos tecnològics bàsics que espremen al màxim. Tota la desfilada dels colors de Mindelo és paral·lela a la naturalitat social de les xarxes de relacions que shi van donant. Potser aquest és el mèrit més gran, fins i tot per a una interpretació reivindicativa dun grup de persones diguem-ne trans: un poder ser, res més que això.

Recomano amb fervor cinèfil que fruïu de 95 minuts de contemplació sensible composta d’una manera feixuga i reflexiva respecte a la gent esdevinguda objecte de rodatge: Tchinda, les tchindes, els homes i dones joves i grans, les colles dadolescents i menuts, i les rabidantes –les venedores ambulants o vendedoras di rua, els vianants, els habitants de lunivers urbà.

Podreu adonar-vos com, després de 400 anys d’esclavisme portuguès i de la imposició d’un colonialisme social, econòmic, polític i cultural sostingut i perseverant encara ara –tristament, més que mai–, el poble de la ciutat de Mindelo aferma el nucli de la vida –fins a les últimes conseqüències– mitjançant la integració social dels somnis, l’amor i la llibertat, i la pobresa, la fam i la precarització de les seves condicions i condicionaments materials, a través d’allò que esdevé la base d’aquesta societat: el vincle social de la gent humil afirmat en una quotidianitat sempre col·lectiva.

La meva aportació al documental:
dos moments de Mindelo del desembre del 2014.

dijous, 14 de desembre de 2017

Catalunya - Cap Verd: Llampec sobre l'aigua

Colors.

Catalunya - Cap Verd: llampec sobre l’aigua
[APUNt inèdit, I-2014]

Prèvia: observeu els 31 segons inicials daquest vídeo, especialment els segons 17, 18, 19 i 20. Es tracta de la crònica de RTVE a la mateixa nit del partit de futbol Catalunya - Cap Verd del 30-XII-2013 jugat a l'estadi olímpic Lluís Companys de Montjuïc. Manllevo la segona part del títol de lexcel·lent –commovedora– pel·lícula que Nicholas Ray i Win Wenders compongueren el 1979.
 ***

A les tardors del 2009, 2010 i 2011 vaig dur a terme treball de camp a l’illa capverdiana de Santiago [i a la del 2014 i 2015 ho faria a la de São Vicente], sobre la relació entre els processos de transformació urbana i el transport col·lectiu interurbà, que a Cap Verd és protagonitzat exclusivament a través de furgonetes per a passatgers i mercaderies anomenades hiace (pel model Hiace de l’empresa Toyota, estès en tot l’Àfrica). Allà he fet companys magnífics, la gent humil treballadora, i allà he conegut les realitats d’un país literalment esclavitzat i terroritzat durant segles pel poder colonial portuguès. Un país en què el reflex de l'opressió, ben viu encara, es manifesta simbòlicament i culturalment, per exemple, en el seguiment del futbol a través dels grans clubs portuguesos –Bemfica, Sporting, Porto– i europeus –amb el Barça al capdavant–. Per aquesta raó, l’esclat de la selecció de Cap Verd als darrers anys ha catalitzat esperances de trobar un lloc al mapa del món, ni que sigui a l'esportiu. En una societat en què per a moltes persones no és habitual posseir un televisor a casa i en què la immensa majoria de persones viuen en condicions materials humils, amb un percentatge de població emigrada a Europa i els EUA altíssim, poder fruir de la visió del futbol en el televisor del bar del poble no deixa de ser un petit consol.

El proppassat 30-XII-2013 vaig assistir, apassionat, al Catalunya - Cap Verd amb companys antropòlegs i amb membres de la col·lectivitat catalano-capverdiana a Catalunya. Alguns vam fer dues pancartes: “País Katalans e Kabu Verdi: Independência é Revolução. Nu sta djunto!” (“Països Catalans i Cap Verd: Independència és Revolució. Estem junts!”) i “Ana Mafalda, Noventa, Cruxa, Boca Sapo, Rostu Runho, Costa Camelo. Hiacista di Tarrafal e Tchon Bon: nu sta li!” (els noms populars dels diversos models de hiace des de la fi dels anys vuitanta + “Conductors de hiace de Tarrafal i Tchon Bon: som aquí!”). A més, vam dur-hi l’estelada (amb l’estel roig i una gran A llibertària encerclada). I vam vibrar agermanats per un partit com aquest. Que de martingales amistoses i d’estructures esportives postfranquistes n’estem farts és obvi, però no és això el que vull comentar.

La qüestió és que, en ser a linterior de les instal·lacions, ens adonàrem que es barrà el pas a una petita colla de tot el grup perquè exhibien les estelades (nosaltres les dúiem dins motxilles), i se’ls digué que a la zona de la graderia de l'afició capverdiana no podia haver-hi estelades. Com que la psicopatologització no explica cap fenomen social, ens abstenim de titllar-ho de delirant. La Federació Catalana de Futbol fa seva la normativa espanyola vigent sobre “seguretat” esportiva, la qual conclou que les aficions no poden estar barrejades. Es tracta de l’aplicació d’uns principis clarament essencialistes que conceben les societats i els grups humans com a compartiments hermètics separats amb precisió, discrets, distingibles els uns dels altres més enllà de processos històrics de barreja i contacte a causa de tota mena de motius, del colonialisme i la imposició militar al comerç i la migració per raons econòmiques o explícitament polítiques. Un culturalisme jurídic ferotgement segregador generava problemes justament allà on no n’hi havia cap. Ara bé, llavors que n’havíem de fer de parelles catalano-capverdianes amb quitxalla de pell negra que parlen el mateix català que ara escric? I de la gent que es pensa com a filla d’allà i d’aquí alhora? I de catalans com jo, que més d’un cop ha pensat a demanar la nacionalitat capverdiana, més acollidora que aquella que se m’imposà per la força de les armes? Totes les societats neixen, creixen i es transformen a partir de processos de barreja, de tota mena de barreges: imposades o volgudes, tràgiques o fantàstiques, i sempre dinàmiques, sempre canviants. Tota col·lectivitat social és filla de l’heterogeneïtat i font de noves transformacions i noves disposicions classificatòries.

A la fi, passats vint minuts de començat el partit, aquests companys pogueren entrar amb nosaltres i en una petita zona del Lluís Companys agitàrem pancartes i banderes per afirmar el potencial del futbol com un mitjà de reconeixement de la trobada entre dos pobles que anhelen quelcom tan estrany com l’emancipació social i nacional. Paradoxalment, altres aficionats capverdians estaven distribuïts aïlladament en diverses zones de la graderia. Ningú no fou contaminat pel contacte, no hi hagué combats guerrers ni ferits, sinó l’alegria de ser en un gran estadi de futbol per gaudir-ne, i crits compartits. Senyors dirigents de la FCF: atenguin les necessitats de la societat catalana real, no pas les lleis que ens regeixen. I, si no són capaços de fer-ho, pleguin d’una vegada. Visca el futbol, visca la llibertat! Nu sta djunto!


dilluns, 4 de desembre de 2017

Motoristas di yasi –hiace– (SonSent [São Vicente, Cabo Verde]). Nu sta djunto


MOTORISTAS DI YASI
(SONSENT [SÃO VICENTE, CABO VERDE]).
NU STA DJUNTO
        Gerard Horta
[EL VIDRE AL COR, 4-XII-2017]

De tot cor, amb la mateixa gratitud i amistat als companys conductors de yasi (hiace) de l’illa del Diable: SonSent. Zeferino, Djon, Udjé, Armando, Berto, Dani, Edelmiro, Evandro, Luciano, Nelson, Tito, Chic, Adilson, Anilton, Valdemar, Romilton, Tomáz,  Vladímir, Josimar, Warton, Félix...
 




















diumenge, 3 de desembre de 2017

Motoristas di yasi (Tarrafal, Santiago [Cabo Verde]). Nu sta djunto






MOTORISTAS DI YASI
(TARRAFAL, SANTIAGO [CABO VERDE]). NU STA DJUNTO
     Gerard Horta
 [EL VIDRE AL COR, 3-XII-2017]

Sense vosaltres, companys i companyes conductors de hiace, no hi ha recerca. Ni vida. Maika, Jó, Tchá, Mingo, Vá, Chuita, Arlindo, Marcelino di Serra Malagueta i Rute di Pedra Badejo, Zé, Silvino, Tocó, Zé Manuel, Albino, Alex, Alexandre, Amaro... Amb tota la gratitud i amistat.