dijous, 21 de setembre de 2017

Record de Kenneth E. Read (1917-1995), etnògraf a Papua (1950-1952 i estius del 1981 i 1982)

 A la nació Papua.

RECORD DE KENNETH E. READ (1917-1995),
ETNÒGRAF A PAPUA (1950-1952 I ESTIUS DEL 1981 I 1982)
[EL VIDRE AL COR, 25-VII-2016]
Gerard Horta

Avui, arran del microseguiment informatiu que faig del genocidi quotidià del poble de Papua Oest per part de l’estat d’Indonèsia, he anat a parar de nou al llibre de capçalera d’aquest antropòleg australià: The High Valley (1965), fruit del treball de camp que dugué a terme del 1950 al 1952 a Papua (sota la despòtica imposició colonial de lestat dAustràlia), fins a caure malalt a causa duna úlcera sagnant.

Clifford Geertz reivindicà aquesta obra capdavantera dins The anthropologist as author (1988, amb traducció al castellà dAlberto Cardín) en el marc de silenciament que ha acompanyat algunes de les etnografies més avançades dins l’univers antropològic. Read fou deixeble de la primera generació dalumnes de Malinowski, i sens dubte el seu apropament a la vida col·lectiva de la societat que estudià assenyalà un camí per a letnografia. A la manera ritual, el seu comiat de qui fou linformant principal devia comprendre tocar-se recíprocament els genitals... perquè linformant sentís [...], en la pressió de les meves mans, lúnic do que tinc, lúnic que necessito rebre. Tabú... dins el context del que qualificà com la tendència dels papús cap a l'excés per raó de la violència ritual de què fou testimoni i de la intensitat desbaratadora –amor, passió– amb què ell mateix hi visqué.

Kenneth E. Read (Sydney [Austràlia], 1917 - Seattle [EUA], 1995),
Mick per a la seva colla de companys.
  
He volgut reproduir-ne  alguns dels fragments de The High Valley que Geertz cità per il·lustrar el vertigen del treball de camp i les gammes dinàmiques de vicissituds, paradoxes i desplaçaments interiors i exteriors que hi estan associats, els trànsits i les gradacions diverses compresos en una pràctica la qual, durant més 100 anys amb tots els ets i uts, ha distingit lantropologia social de la resta de disciplines de les ciències socials o de  camps lligats al coneixement acadèmic. Així, Read escrigué...:

Lantropòleg que treballa sobre el terreny passa per una experiència única: ningú més no coneix d'una manera tan personal què és viure en una cultura del tot distinta. Els missioners no ho saben; els funcionaris del govern colonial tampoc; ni tan sols els comerciants o els exploradors. Només lantropòleg no vol res del poble amb qui viu; res, és clar, tret de... comprendre i apreciar la textura de les seves vides.

[...] Per què, doncs, hi ha tanta escriptura antropològica tan antisèptica, tan buida de tot allò que dóna vida a la gent? Ells són allà, clavats amb agulles com les papallones dins una capsa de vidre, amb la diferència, malgrat tot, que sovint no podem dir de quin color són aquests espècimens; i mai no sens han mostrat volant, mai no els hem vist patir o morir llevat d'una manera general.

[...] Crec que he estat en un estat permanent dacontentament. Si més no aquest és lúnic nom que se macut donar a un estat dànim en què la certesa de les meves pròpies capacitats i el descobriment del meu propi jo confluïen amb un sentiment de simpatia envers els altres i de gratitud per les lliçons que em donaven.

[...] El meu desig dexperimentar la naturalesa de la vida primitiva shavia convertit en una necessitat personal que per a mi era tan important com la contribució al coneixement que pogués fer amb el meu treball.

[...]  Aquest relat ha estat inequívocament subjectiu. He mirat de transmetre alguna cosa de lestil de vida dels papús... dacord amb com es manifestà davant dels meus ulls, filtrat per la meva pròpia formació, les meves fílies i les meves fòbies, i determinat pels meus propis punts forts i les meves febleses. Crec que la meva preparació professional nodreix una objectivitat que mha impedit cometre errors garrafals a lhora de caracteritzar-los, i mha ajudat també a veurem a mi mateix... més clarament. Amb tot, això no és el que hauria escrit si hagués estat motivat només pels cànons de lacademicisme professional, ni és, tampoc, tot el que hauria dit si el meu propòsit hagués consistit a revelar la meva identitat per complet. He intentat seguir un rumb intermedi entre tots dos extrems.
 

De tot plegat, Geertz en digué boires opalescents i ulls castanys parpellejant.

Experiència dun home –un etnògraf–, que es veia a si mateix vivint en un estat permanent deufòria... Qui no ha estat posseït per aquest estat en un moment o un altre del procés etnogràfic? Un estat acompanyat, abans o després, per la desesperació generalitzada –profunda, colpidora, implacable–, que el distingeix, també.

Coberta de la primera edició (1965), a Nova York.
També sedità en rus (1969), a Moscou.

Makis, Asem, Tarova, Goluwais... els seus sols noms feien ressonar en mi ritmes duna vida que en un altre temps mhavia semblat tan aliena, i que ara sortien de la meva llengua amb la naturalitat dels moviments del meu cor”.

Vegeu-ne lobituari que en publicà la University of Sydney. En reprodueixo un fragment sintèticament introductori sobre aquesta etnografia:

In Read's book, however, a cultural drama is being lived in the experience of Read: the passing of the traditional culture; the individual in the throes of being torn between the old and the new; and the dramatic ending of the story, in which Mick Read falls ill and has to leave New Guinea abruptly, literally carried out on a stretcher, not to return for a generation. In edition after edition –British and American and Russian editions, which are, by the way, still in print– Read's story of the Highlanders in a period of rapid change and symbolic pathos opened the study of humanistic anthropology for more than a generation of students around the world. Aside from the wealth of knowledge surrounding the Gahuku and their neighbors, about first contact and the unexplored areas of the region at the time, as well as the series of personal portraits of individual Gahuku that make up the bulk of the book by a man who professed to be anti-psychological in theory and practice, The High Valley offered a rare and vanishing glimpse into colonial and pre-colonial culture, the dynamics and turmoil of racism, pacification, cargo cults, missionization, and the mass transformation of local culture via technology and westernization writ large.

The book is intensely personal, and like the man himself, also intensely private. Read tells us that his time among the Gahuku was for him the best in his life,
I believe I was permanently elated. Along with the Diaries of Malinowski, The High Valley is a work that established the interiority of anthropology, its subjectivity and creative moorings, underscoring the way in which the method of fieldwork became the very thing itself that differentiated the strange from the familiar in that most curious of academic pursuits, anthropology, a point noted by Herdt and Stoller in their Intimate Communications. Indeed, Read's work is arguably the first subjective ethnography to take personal experience as' a part of what Waud Kracke has called the encounter with other cultures”. The writing was as important to the process as the field work for Kenneth Read, who loved to write. As he would sit at his typewriter (having never used a computer), he would pause and smoke and compose in his mind, and then place prose on paper. Seldom did he revise after the first draft; a text that did not meet his standard was discarded.

Read returned to the Gahuku for two successive summers, supported by a small grant from the Wenner-Gren Foundation, on which he wrote
Return to the High Valley (1986). He had already prepared some thoughts about how the Gahuku-Gama had changed in his chapter in 1984 on The Nama Cult Recalled. But he returned with great trepidation, wondering if he would be remembered at all, worrying that things would have changed so much, and that he would have aged so much that it would be impossible to do. But his experience was so exhilarating for him, and his adopted kin so kind, that he managed on his own money to return again for the following summer. After this he decided to write again and he threw himself into writing his last book as only someone who sees the end as a final tribute to the past can do. It is a compassionate book; moving, studied, angry, in love, in sadness, intelligent, at times maudlin, but filled with the pathos of a place and time gone awry, which only someone from another time can know, reminding us of his friend, Margaret Mead's, New Lives for Old, but subjectified and more personal than Mead, in a way that could only have been written by the author of  The High Valley. Some, such as Robert Edgerton, have claimed this to be even more beautiful than his first book.

La banda est de l’illa esdevingué independent el 1975, mentre que la banda oest roman ara sota dominació indonèsica. Quan Read tornà a Papua –a Gahuku–, als estius del 1981 i 1982, reconegué mons ja apamats en altres espais socials. El 1986 sedità Return to the High Valley, en què traçava les dinàmiques necessàriament i conflictivament canviants a què la societat que conegué shavia trobat encaminada.

Geertz resumeix així el xoc que Read hi traça: el poblat sha convertit en un poble amb els carrers pavimentats, amb subministrament públic daigua i electricitat; hi ha un hotel i una taverna; lalcoholització està força estesa; la gent vesteix sobretot al mode occidental; les cases són receptacles de conglomerat recoberts amb sostres de xapa ondulada; les cerimònies rituals principals ja no se celebren; el fonamentalisme cristià hi ha arrelat; lindret brolla de cotxes i camions rugents; les dones joves van a les discoteques nocturnes i veuen pel·lis de sèrie B; hom viatja més duna banda a una altra; els grups han intensificat els contactes; hi ha persones més riques que Read mateix... i el seu millor company –el de la ritual abraçada de lós– ha mort atropellat, el 1974, per un camió en una carretera mentre tornava a casa borratxo fent esses des del bar de lhotel... 

Els diners [diu Read] ara són importants..., el so de les flautes ja no sescolta a la Vall d'Asem, el paisatge té ara una buidor que abans no tenia, quan els joves apareixien de cop i volta dentre les herbes... Ara, els joves romanen tancats a lescola tot el dia.

Coberta de la primera edició (1986), a Nova York.

Aquesta vegada no em vaig plànyer gens danar-me'n. En realitat vaig sentir quasi alleugeriment en saber que em restaven només dos dies...

Per anar-ten, però, cal haver-hi estat. I sols letnògraf podrà dir jo hi era. Nhi ha, de fet, que mai més van tornar-ne. 

dijous, 14 de setembre de 2017

Harmonia Carmona, Grisélidis Réal i "Mort d'una puta" (2006)

 Harmonia Carmona Pérez en acció.

HARMONIA CARMONA, GRISÉLIDIS RÉAL
I MORT D’UNA PUTA (2006)
[EL VIDRE AL COR, 1-IX-2015]
Gerard Horta

Invoco avui l’Harmonia Carmona Pérez (1962-2014) i el documental bell i commovedor que compongué sobre una dona anomenada Grisélidis Réal (1929-2005), la qual, a més de la seva obra com a escriptora i pintora, treballà com a prostituta i és reconeguda com una de les dones capdavanteres en la lluita per la reivindicació dels drets de les treballadores sexuals a l’Europa de l’explotació capitalista i del patriarcat.


I
Amb l’Hamonia –l’“Harmo”– vam ser companys des dels quatre anys –junt amb el Ramon Huix– a l’escola Isabel de Villena. Els nostres pares i mares eren companys i compartien tres coses: venien de militàncies comunistes, en el cas dels pares van desenvolupar un combat cultural des dels marges –castigats per benpensants ortodoxos de totes les ideologies– i a casa no hi havia un duro. Com que a l’escola, als anys seixanta i els primers setanta, hi havia una barreja socioeconòmica molt gran, famílies com les nostres que no podien pagar-la no ho feien, i les famílies amb força calés pagaven per les més humils. Aquesta era la primera grandesa d’una escola les arrels de la qual eren a l’Escola Nova Unificada de la República. El pare de l’Harmonia, l’Àngel Carmona Ristol (1924-1997), fou un franctirador subaltern contra les culturetes carrinclones d’un establishment tothora suat (amuntegament de malsuposats patrioteros amb rerefons franquistes i duna Gauche Divine classista) i l’autor d’una obra cabdal, Dues Catalunyes. Poble i cultura en la Catalunya moderna (1967, reeditat el 2010 per Traus, a cura de la Blanca Llum). La mare, la María Luisa Pérez, treballava en un hospital i la recordo com una persona molt dolça, càlida, sempre em sentia molt acollit a casa seva: dona pencaire, sacrificis, paciència infinita...


De vegades us proposo massa tombs en aquests articles –m’ho deia en Marc l’altre dia–, però em sembla que s’hi barreja tant la deformació professional de voler situar el marc de relacions en què es produeix un procés vital i social concret, com el fet de provar de fixar per escrit un apropament –ni que sigui matusser– a la meva pròpia memòria. Totes les memòries són col·lectives perquè totes elles són les memòries de tothom, i aquest és un dels sentits del bloc.

El major elogi que puc fer de l’Harmonia és que des dels temps al col·legi fou la companya més gamberra que he tingut mai: érem uns bèsties ja abans d’arribar a l’adolescència, una mena d’éssers paroxísticament antiautoritaris que, aplegats amb companys semblants, no paràvem de desordenar situacions i contextos relacionals –a l’escola, als carrers, als bars, a la Filmoteca del carrer de la Cera (lantic cinema Pedró) i allà on fóssim–. I no cal dir que aquest esperit insubornablement ingenu i tendre de l’Harmonia és el que la convertia en una dona bellíssima. El seu cor fou sempre noble. Per això tota la gent del Villena que la conegué l’estima. Me’n recordo de quan començà a pencar en l’esfera del grafisme al Diari de Barcelona als vuitanta –el Trinyic i jo la recollíem algun cop quan acabava de la feina per anar fer una cervesa–, i després a El País, on estigué molts anys fins a fer el salt a la creació visual: sabia que perdia una estabilitat econòmica privilegiada, però la seva ànima li reclamava travessar-la més enllà. Hi hagué anys que ens vèiem molt perquè als vuitanta érem veïns a Gràcia, i d’altres períodes que no ens vèiem o ens vèiem poc. Mai, però, no vam deixar de retrobar-nos, als últims anys amb la Betty i el Mixo.
La meva mare se’n va anar abans d’hora, el 2007, arran d’un mal càncer, i al cap d’uns anys també n’hi van diagnosticar a l’Harmo. El 2013 morí mon pare i aleshores l’Harmo ja havia passat per operacions, recuperacions i davallades. Hauria volgut estar amb ella molt més del que vaig estar en aquest període final, i el que vam compartir aleshores fou massa poc, quan hi rumio penso que el meu cor assecat no donava gaire més de si, com si fos un mecanisme d’autodefensa per no patir més tristesa. La veia a l’hospital i fèiem broma i rèiem, fins i tot quan estava més fotuda. I cap al final del procés a casa seva amb sa companya, la Pili, també. Tothom que heu perdut familiars i gent companya i que heu estat testimonis mínimament propers de l’emmalaltiment heu pogut contemplar l’experiència de la persona afectada, la manera com ho afronta. L’Harmonia ho féu amb una sang freda, una serenor i un coratge que encara em remouen l’ànima: és clar que havia de patir per dins, però ella visqué aferrada a la vida i no parà de transmetre a l’entorn l’estima a la vida, amb amor i un humor fresc, de vol sensible. No hi hagué expressions de victimisme ni acidesa en la malaltia que patí, almenys jo mai no li ho vaig reconèixer.

El seu aterratge a l’univers de la creació audiovisual el féu com a guionista i directora de documentals –féu ficció i no-ficció, i també publicitat i obres experimentals–, i esdevingué docent a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ella, una entre tantes de les que hagué de patir per la subsistència material, guanyà premis nacionals i internacionals, tanmateix el context sociopolític del nostre país de cap manera l’ajudà a facilitar-li els mitjans per poder crear en les condicions dignes que tota professió mereix i demana, tot el contrari. Una vella i desmoralitzadora cantarella, de nou.

 Rètol d'un carrer de Ginebra, una ciutat en què les dimensions simbolitzadores a través del nomenclàtor, la monumentalització i el nomenament de fills i filles predilectes estan molt més clares que no aquí, per part dels governants locals de Barcelona del 1979 fins ara mateix.

II
L’Harmonia em mostrà Mort d’una puta (el títol original és en castellà) i el primer que se’m va acudir és que ni jo en coneixia la protagonista ni mai havia vist un documental semblant, i m’agradà el que havia compost. Com que als anys que vaig estar fent la docència d’Antropologia Social en àmbits exteriors al meu departament tenia com a alumnat tota la colla bonica d’estudiants de Treball Social, durant un parell o tres d’anys vaig muntar uns tallers per treballar àmbits diversos. Així és com vaig convidar l’Harmonia per veure i que ens expliqués el documental –i també en altres sessions hi vaig convidar la Montserrat Neira just abans que acabés d’estudiar Ciències Polítiques, perquè des de la seva experiència com a prostituta oferís elements de reflexió per superar estereotips, estigmatitzacions i, sobretot i d’entrada, prejudicis: anà de conya–. La recepció del documental per part de les estudiants fou molt bona, maca, intel·lectualment profitosa, i a més preguntaven de tot a l’Harmonia i ella fruïa explicant-los sentits, els coms i els perquès, i interrelacionant-hi situacions, processos històrics, experiències individuals i col·lectives.

III
Mort d’una puta (aquí en versió original amb subtítols en castellà) tracta de la vida, ja ho hem dit, de Grisélidis Réal. L’Harmonia en deia, d’aquesta dona (ho he enxampat en castellà a internet): “Creo que es una escritora muy potente, muy original. Y tiene una cosa rara de ver, que es cómo maneja ella lo agridulce. Puede ser muy cruda explicando una realidad y a la vez extremadamente poética. Su manera de escribir es muy auténtica, no está en la impostación cultural sino que su obra está hecha con la entraña y esto le da las dos miradas: una mirada muy cruda de la realidad y otra con mucha ternura.” Ara me n’adono que d’alguna manera l’Harmonia s’estava autoretratant, emmirallada en la seva pròpia protagonista. Per això anà a parar a la Grisélidis, una dona revolucionària com ella. I també per aquesta raó volgué emmarcar el camí de la Grisélidis a través de les vivències de companyes prostitutes catalanes –del Raval de Barcelona–, suïsses, belgues i italianes. I segurament aquest és el motiu que l’Harmonia fes palès al documental la quotidianitat de la directora mateixa en el rodatge, cosa que al seu moment no vaig comprendre i que ara –ruc de mi–, anys més tard, entenc.

TVE exhibí el documental al programa “Documentos TV” el 23-V-2006. I, naturalment, fou qualificat de “controvertit”. No sols per la claca mediàtica reaccionària. L’Harmonia era perfectament conscient que la reivindicació que feia de la Grisélidis, de la Margarita del Raval i de tantes dones que afirmaven la lluita pel dret a exercir en condicions dignes la seva feina i per la reformulació radical de la perspectiva ideològica i moral catòlico-burgesa (i ciutadanista-progressista i tot) sobre la prostitució –calidoscopi de significats, processos i universos socials–, no seria compartida, ni compresa, per persones autoqualificades feministes d’origen social benestant –algunes procedents de medis familiars culturalment catòlics (el cos i la sexualitat com a temples del pecat i el penediment), algunes ja veteranes i d’altres joves, algunes fins procedents d’una acadèmia elitista tancada en si mateixa, aliena al món real–, persones capaces de trobar indigna una relació sexual a canvi de diners però incapaces de trobar indigna una relació laboral que comporti 50 hores de treball alienant setmanal per un sou miserable fent de caixera de supermercat o bé de treballadora en una cadena de muntatge. M’estimo més preservar-ne la meva opinió: vegeu el documental i reflexioneu-hi. Vaig fer costat, faig costat i faré costat a l’Harmonia i al fruit generós que ens va llegar: un moment de la història contemporània d’unes dones europees filles de la classe treballadora. Dones dignes, dones belles, dones combatives.

Grisélidis Réal a la dècada dels setanta.

Quant a Grisélidis Réal, si algú ha de ser adjectivada com a heroïna són dones com ella. Resultaria pedant fer-vos-en cinc cèntims davant del documental que difonem. A baix, reprodueixo la coberta d’un dels seus llibres, El negre és un color (Edicions de 1984, 2009 [1974]: gran Josep Cots!). Fruïu de Mort d’una puta i enxampeu aquest llibre sensible, profund, brutal, tot ell celebració d’una vida esmerçada a conquerir l’amor i la llibertat.


Una abraçada Harmo, siguis on siguis. Sempre endavant companya, a reveure bonica!!! 

***

Post scriptum (13-V-2016): Així, amb aquesta lucidesa i potència de les profunditats s’autorepresentava l’Harmonia a Flux. Festival de vídeo d’autor el 2011:

Barcelona, 1962. Em dic Harmonia Carmona. Fa més de dues dècades que em dedico a l’ofici de fer audiovisuals de tota mena i condició. D’alguns prefereixo ni recordar-me’n... d’altres, sobretot documentals, penso que tenen el seu sentit. Hi ha de tot. És el que passa quan converteixes una vocació en professió de la qual depens completament per viure. Passen coses. La majoria no controlades. La professió porta les viandes a taula, però té la mania d’esborrar la pròpia petjada del discurs. I aquesta és la batalla, que la professió no m’esborri del tot. Per això segueixo fent petits experiments narratius intentant recuperar la ignorància en l’ofici. Són moments en els quals m’agrada sentir-me completament insegura sobre el sentit, la direcció i l’oportunitat del que estic fent.

Completament preciosa.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Homes sense memòria (Joaquim Horta, 1993)



HOMES SENSE MEMÒRIA
[Home que espera, II, 1993]
Joaquim Horta

A en Gerard i la Laura

Embolcallem en el silenci
la vella saviesa de les paraules
la veritable història d’hiverns passats
drames ja coneguts, la injustícia, la fam.

Només el vent, de vegades,
ens llença al rostre cops de memòria
mentre aus furioses picotegen les roques.