dilluns, 27 de novembre de 2017

TV3, la Junta Electoral i la formalització del llenguatge


TV3 , LA JUNTA ELECTORAL I LA FORMALITZACIÓ DEL LLENGUATGE 
[EL VIDRE AL COR, 27-XI-2017]
Gerard Horta

Tot esperant l’arribada del 22-D per comentar la traïció sense parió que les direccions de les organitzacions formalment “independentistes” han executat contra el mandat popular de l’1-O (així evito que m’empalin abans d’hora), voldria assenyalar un afer lingüístic petit però significatiu en què cristal·litza el grau de misèria moral i classisme d’un massa alt nombre de membres del periodisme públic català, el qual continua honorant dècades de deshonor desinformatiu.

Resulta que la setmana passada la Junta Electoral Provincial de Barcelona prohibí als mitjans públics referir-se a Carles Puigdemont i als consellers de la Generalitat com a membres del govern de Catalunya a l’exili. No cal dir que els càrrecs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals acataren immediatament la prohibició. Fins i tot anaren més enllà, de manera que ahir al vespre –al TeleNotícies que presenta Ramon Pellicer– la referència al president Puigdemont esdevingué, diria que d’una manera sistemàtica, “Puigdemont”. Em semblaria molt bé si no vinguéssim del procés social del qual venim i en què estem immergits –un cop d’estat feixista, constitucional, en una Catalunya en què més del 80% de la societat no va poder votar la Constitució el 1978 (tan sols els majors de 57 anys amb nacionalitat espanyola)–. Malgrat tot, la cosa certa és que venim d’on venim i som on som, i que jo sàpiga TV3 no és un mitjà anarquista.

Dins la tradició política catalana contemporània, els expresidents de la Generalitat –encara que fa segles que es tracta de Generalitats autonòmiques de nyigui-nyogui–, reben el tracte de “presidents”. Tant se val la seva condició moral o els nefastos projectes polítics reaccionaris i colonials que defensaren i defensen: Pujol i Montilla continuen sent presidents, i bé que cobren per ostentar-ne aquesta daurada classificació simbòlica. La societat com la llengua demanen registres i convencions que canvien com la societat i les llengües, i diria que fins ara Lluís Companys continua sent el president Companys. O no?

Si en un TeleNotícies esmentes 20 cops en Puigdemont, la Merkel o el Rajoy, per evitar reiteracions t’hi referiràs la major part de cops sense precedir-ne l’esment amb el terme “president”. Ara bé, esdevenir més papista que el papa i polvoritzar una tradició que dins el registre periodístic ha estat força respectada –si no ho ha estat és per aquesta ignorància generalitzada, per aquesta manca de cultura política en tots els nivells de la majoria de periodistes que cobren de la CCMA– no encaixa amb el fet que no s’anul·lin la resta de tradicions per inaugurar-ne de noves. O hi juguem o no hi juguem.

Ramon Pellicer no té cap obligació –ho he plantejat altres vegades– de saber que les preposicions cauen en una frase completiva, que un verb transitiu no és la mateixa cosa que un d’intransitiu o bé que les regles d’apostrofació no són un mer criteri puntual per decorar l’arbre de Nadal. Un periodista pot fer gala de desconeixement profund sobre la seva eina de feina principal –la llengua– i cobrar com una semidivinitat entestada que arribi la secció del temps per embadalir-se amb els flocs de neu que cobreixen la Molina. Això és així de grotesc perquè les coses han anat d’aquesta manera. Tanmateix, aquest somriure sorneguer que, com ahir, Pellicer esbombava amb una provocativa reiteració en sonoritzar “Puigdemont”, tot furtant-li la condició de president –ni que sigui regional i d’un estat totalitari–, ens aboca a confrontar-nos amb la dura realitat que la Transició i la tardotransició processista han materialitzat: el regionalisme burgès com a model polític per al periodisme públic ha servit com un instrument no pas pedagògic quant a la necessitat de desenvolupar el pensament crític i emancipador, sinó com un mitjà d’alienació. Idiotitzats els uns i els altres, jo, que solc referir-me a tots els presidents del món amb adjectivacions obscenes i sagnants, voldria que els senyors i senyores directius que cobren de la CCMA i els periodistes que hi treballen, començant pel Pellicer, m’expliquin quins paràmetres guien els tractes formals que atribueixen als càrrecs polítics. I per què.

Des del 4 d’octubre TV3 ha intensificat no sols la normalització quotidiana del procés repressiu que patim, sinó les maldats inherents a la cristal·lització de les actuals potències populars subalternes catalanes, la major de les quals –sens dubte– engegar a rodar el règim del ’78 i el processisme que l’acompanya a través de la diada històrica de l’1 d’Octubre per la independència. És evident que a TV3 hi ha professionals amb consciència del que implica exercir com a periodistes públics en un país ocupat, amb 1.700.000 pobres sota un model social basat en l’explotació i la desigualtat, però romanen amagats sota les pedres.

Passem un bon dia de dilluns i tant de bo puguem exorcitzar la nàusea televisiva abans de vomitar a l’orinal que llueix, gloriós, sobre el televisor de casa. Ara, Pellicer, aprèn a pronunciar “president Puigdemont” i “exili”. Els marrecs salvatges de tres anys saben fer-ho. Potser si un d’aquests taps de bassa fes de conductor dels TeleNotícies qüestionaríem més i millor les delirants representacions de la realitat que se’ns apareixen cada dia caigudes idíl·licament del cel. Al capdavall, els palaus de pedra del poder sempre se’ns mostren com a aplecs graciosos de coloraines. En fruiríem, si no fos que cap pantalla pot equiparar-se amb els colors heterogenis de la realitat.

divendres, 24 de novembre de 2017

Fòrum 2004: Cobra i vés-te'n


FÒRUM 2004: COBRA I VÉS-TE’N
[VILAWEB, 28-VII-2014]
Gerard Horta

L’any 1996, el batlle de Barcelona Pasqual Maragall anunciava per al 2004 un macroesdeveniment anomenat Fòrum Universal de les Cultures que havia d’acollir onze milions de visitants. Sota la cobertura ideològica de conceptes com els de “cultura” –fonamental en el naixement de la disciplina antropològica al segle XIX–, “pau”, “sostenibilitat” i “diàleg”, es pretenia organitzar un succés de ressò mundial. Es tractava d’afirmar una identitat col·lectiva barcelonina, de mantenir la ciutat al mapa de les destinacions turístiques globals, d’imposar una perspectiva sobre les relacions internacionals que situés la font del conflicte no pas en els processos colonials i en la desigualtat dins el marc capitalista, sinó en les “diferències” religioses i culturals, i, sobretot, es tractava de prosseguir el desplegament d’un model urbanístic i arquitectònic amb intervencions a gran escala –resseguint el solc dels Jocs Olímpics del 1992– sobre l’entorn del Fòrum. L’espectacle s’esdevingué del 6 de maig al 26 de setembre del 2004  amb una apologització mediàtica quasi absoluta, sense marges per a cap reflexió crítica abans, durant ni després. Per al nou batlle Joan Clos, les previsions d’assistència un temps abans de l’inici del Fòrum eren de set milions de visitants; tres mesos després d’iniciar-se el Fòrum (al juny del 2004), les previsions per a un dels organitzadors, Oriol Sarsanedas, eren de cinc milions; i, un mes després (al juliol), els mateixos organitzadors les situaven en tres milions –mentre TMB, Coca-Cola i Aguas de Barcelona regalaven entrades a dojo–. Sota la candidesa filosòfica –ni econòmica, ni política, ni jurídica– dels debats sobre la “pau”, l’exhibició dels Guerrers de Xi’an va triomfar apoteòsicament. Però el simulacre mercantilitzador del Fòrum erigit sobre els afusellats al Camp de la Bota fou condemnat al fracàs pels figurants que hi foren convocats.

Fa uns dies –17-VII-2014– es feren públics dos informes de la Sindicatura de Comptes sobre algunes de les irregularitats comeses pels organitzadors del Fòrum 2004. Els informes abasten fins al final del 2012 i els han difós una gran part dels mitjans de comunicació públics i privats de Catalunya. Hem esperat 10 anys per tenir-ne coneixement. L’endemà 18 de juliol, però, ningú no donà explicacions de res, i encara és més xocant que ningú no en demanà. Els polítics professionals i càrrecs públics que en el decurs d’aquests anys s’han anat tapant les vergonyes mútuament abracen membres de l’establishment polític en ple. Les Administracions públiques implicades foren l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i l’Estat espanyol. Algú exigirà formalment la depuració política, econòmica i judicial dels beneficiaris d’aquesta operació? Al llarg de tres recerques antropològiques dutes a terme sobre el terreny entre el 2004 i el 2006 –la primera, personal; la segona i la tercera (aquesta, amb l’antropòleg Andrés Antebi), finançades per l’Inventari del Patrimoni Etnològic del Departament de Cultura– vaig analitzar críticament les dimensions polítiques, econòmiques, ecològiques i urbanístiques de la descomunal impostura que significava el Fòrum 2004 i el desenvolupament posterior del Parc del Fòrum, associat a l’extrema especulació immobiliària sobre l’entorn i a una ordenació i un disseny dels usos de l’espai confrontada sense embuts amb les apropiacions d’aquest mateix espai per part dels vianants i amb les necessitats tant del veïnat immediat –dels barris del Besòs, el Maresme, la Catalana i la Mina–, com dels visitants del recinte.


Segons la Sindicatura de Comptes, l’incompliment de les normatives i les reglamentacions vigents el 2004 conduí al que es pot qualificar com una manipulació interessada i sistemàtica dels recursos que concerneix diversos àmbits: 1) la contractació de treballadors; 2) el pagament de sous i de sobresous sota la classificació de gratificacions i dietes, i 3) la selecció de patrocinadors (alguns d’implicats en la indústria de guerra i l’agressió a pobles indígenes i al medi ambient). El 1999 es crearen el consorci que organitzà el Fòrum 2004 i la societat instrumental que l’executà, amb un pressupost de més de 220 M € (milions d’euros) i de 20 M € afegits que el 2012 encara no s’havien retornat a la Generalitat. Eren els organitzadors tècnics i polítics del Fòrum: l’empresa Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004, SA, i el Consorci Organitzador del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004.

Sintetitzem les qüestions centrals dels informes a què remetia la premsa el passat dia 17: l’assistència presencial a les assemblees generals de totes dues entitats –tècnica i política– fou irrisòria: al període analitzat, només ho feren 5 dels 159 representants de les tres Administracions públiques; l’assistència regular a la comissió executiva i el consell d’administració fou protagonitzada per una sola de les 54 persones que cobraven per fer-ho; no es feren públiques convocatòries de licitacions ni adjudicacions; s’adjudicaren contractes a partir de 12.000 euros i no pas de 30.000, com establia la legislació; les clàusules de “proveïdor preferent” eren il·legals; quant al transport i la instal·lació d’exposicions, s’atorgaren a dit 69 contractes per valor de 13,6 M € sense acreditar-ne com cal els motius; s’utilitzaren Empreses de Treball Temporal per proveir personal incomplint la mateixa legislació vigent; gratificacions com les que reberen el conseller delegat, Jaume Pagès, i el director general, Jordi Oliveras, superaren els 120.000 euros entre tots dos, uns sobresous que també reberen la resta de directius i que superaren en conjunt els 3 M €, tot i que no es justificà mai d’una manera completa la feina que suposadament dugueren a terme; els membres del consell d’administració cobraren en dietes, del 1999 al 2004, més de 700.000 euros, que cobraven tant si assistien a les reunions com si no, perquè en aquests casos sols calia justificar l’absència i delegar el vot, malgrat que això no ho preveien ni els estatuts de la societat ni la seva junta general d’accionistes (hi trobem beneficiaris coneguts per la seva condició de representants institucionals com ara el llavors batlle Joan Clos, Ferran Mascarell, Ernest Maragall, l’actual batlle Xavier Trias, Joan Piqué, Imma Mayol, Jordi Portabella, Alberto Fernández Díaz, Joan Saura, Núria Gispert, Vicenç Villatoro, Joan Carretero, Joana Ortega i... Fisas –pertanyents a tots els partits presents a l’Ajuntament: PSC, ICV, ERC, CiU i PP–); els 12,2 M d’euros de despeses de desplaçament dels ponents no estaven justificats documentalment; i en alguns casos els patrocinadors obtingueren beneficis fiscals fins a quatre vegades superiors a la seva aportació –com ara Endesa, Telefónica, El Corte Inglés i Toyota–.


La Sindicatura de Comptes sosté que aquests anys no ha rebut la documentació necessària per aclarir la resta de comptes. Això s’afegeix a les “irregularitats” que la Sindicatura detectà en la realització de les obres –de més de 800 M €–, per part de la societat pública BIMSA.

Entorn del Fòrum se’n publicaren dues obres el mateix 2004: el llibre col·lectiu L’altra cara del Fòrum de les Cultures, S.A. (Edicions Bellaterra), i L’espai clos. Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res (Edicions de 1984), en què l’amplíssima quantitat de martingales, malbarataments, enganys i irregularitats que hi vaig denunciar en provocaren un buit mediàtic d’aquests que fan època, sense merèixer tampoc l’atenció de jutges, fiscals ni polítics. Ho advertia Jim Morrison: “No pots tocar aquests fantasmes.” Vam pagar de nou la seva festa: ells continuen ocupant càrrecs públics i nosaltres continuem pagant. Rectifico el títol: van cobrar, però no se n’han anat.

Especulació, negocis, dietes, repressió i explotació laboral, subvencions amigues i una pila de coses brutes –amb fons públics– que no et van contar del Fòrum. Però no sols això: és una etnografia construïda arran del desert de ciment en què es constituí i dels vianants que el solquen.

dimecres, 22 de novembre de 2017

Alpha Pam: morir a Mallorca per ser un africà pobre



Alpha Pam:
morir a Mallorca per ser un africà pobre
[VILAWEB, 17-II-2014]
Gerard Horta

L’estratègia de criminalització i repressió político-judicial aguditzada pel PP als darrers temps amb l’objectiu d’acallar tota resposta a la imposició del seu model de relacions socials classista i colonial va traçar ahir, al Parlament de Catalunya, un altre gargot. Un gargot brut, fosc i mesquí. La diputada del PP Eva Garcia va amenaçar la meva companya de la CUP Isabel Vallet d’emprendre accions judicials contra ella pel simple fet d’haver-li dit que a les seves espatlles, com a responsable política del PP, havia de carregar la mort d’Alpha Pam.

A l’estiu, a Mallorca, em van explicar què va succeir amb aquest jove –28 anys–, mort el 21 d’abril amb els pulmons rebentats en un bassal de sang. I m’ho explicaven amb indignació. Un buidatge posterior per internet em va dur a una pila d’informacions sobre el seu recorregut, incloses aportacions de testimonis diversos i del seu company de viatge (Nuria Alabao va fer-ne una cobertura excel·lent a eldiario.es). L’Alpha Pam duia temps a Mallorca. Vivia a Can Picafort després d’haver estat a Andalusia i a Catalunya, 8 anys entre totes les bandes. En síntesi, som davant d’un home que ja es troba malament al novembre del 2012 i que és visitat per metges diferents al CAP de Can Picafort –sense targeta sanitària no tens dret a un metge de capçalera que te’n faci el seguiment–. Al febrer del 2013 rep un paper del metge del CAP que el deriva cap a l’Hospital d’Inca perquè li facin una radiografia del tòrax i valorin el que “podria ser un cas primari de tuberculosi”, segons el document mèdic mateix. El 5 d’abril, a l’Hospital d’Inca, es neguen a fer-li la radiografia. I el 21 d’abril es mor. El company de viatge de l’Alpha denuncià després de la seva mort que a l’Hospital d’Inca ja li havien negat més d’un cop fer-li la radiografia. La gent de MÉS per Mallorca acusà el govern balear de deixar morir l’Alpha Pam perquè “no tenia papers” i tirà endavant una denúncia judicial. I consideraren el conseller de Salut, Martí Sansaloni, el responsable polític de la mort.

Des de l’aplicació del Real decreto 16/2012 quasi un milió de persones sense permís de residència a l’estat espanyol han vist com se’ls barrava l’accés a la targeta sanitària. Des d’una perspectiva economicista, l’estalvi ha estat irrisori. Però d’alguna manera s’ha d’acontentar la representació dels treballadors migrants procedents de l’exterior de la Unió Europea com una amenaça. Amb aquesta cançoneta, els treballadors esdevenen enemics dels treballadors mentre es privatitza un sistema sanitari que fou classificat com a molt bo per l’OMS, i mentre la relació entre la salut i la malaltia s’acaba reduint a un procés mercantilitzador fet de beneficis per a pocs i de pitjors condicions de vida per als altres, la majoria.

La mort fou provocada, d’acord amb l’informe posterior del metge forense, per “asfixia por aspiración sanguínea masiva provocada por hemorragia pulmonar debido a tuberculosis no tratada”. Tuberculosi no tractada, en efecte. Denegació d’auxili, omissió de socors, i una mort cridanera que oculta totes aquelles altres morts sense sang, atribuïdes a “causes naturals”, mentre la fossa comuna dels desemparats es va omplint.

Sincerament, me la rebufa la consciència de la diputada Eva Garcia i les seves referències al Parc Juràssic que, segons ella, la CUP encarna. No en té ni la més mínima idea de fins a quin punt som antisistema. Malgrat això, l’analfabetisme en la cultura política i la manca d’argumentacions donen massa espai per a la rèplica, i no hi perdrem ni un segon. Ara bé, sàpiga que al nostre Parc Juràssic les diverses Declaracions universals dels Drets Humans serien en alguns apartats alguna cosa més que paper mullat; que el conseller Sansaloni i vostè, diputada Garcia, tindrien feina a les tardes com a enterramorts i, als matins, se’ls obririen les portes de les escoles perquè reiniciessin el procés de reeducació pública per a adults des de P3, amb els menuts i els taps de bassa; i que homes com Alpha Pam no moririen d’una manera tan cruel, macabra i absurda, sinó que moririen de vells, de riure o de felicitat. De fet, al nostre Parc juràssic, la gent no hauria d’autoexiliar-se de la seva terra per raons econòmiques. I no hi hauria poderosos amenaçant les companyes valentes amb jutges i por, sempre la por... Diputada Garcia: sap fer res més que amenaçar i perpetuar aquesta maleïda injustícia? Deixi’ns en pau i vagi-se’n a llegir els manuals de la Sección Femenina o el Real decreto 16/2012: el que més s’estimi...

Aquesta gent que ni tan sols accepta la llibertat d’expressió té els immensos pebrots de titllar-nos d’“antisistema”. La Isabel Vallet se n’ha recordat d’un home de les Illes que va cometre el pecat de ser africà, negre i pobre. I que goita si ho va pagar: amb la vida. Ja se sap, però: l’existència d’un postespermatozou té molt més valor.

dilluns, 20 de novembre de 2017

De James Bond als Joaquim Horta: els nostres somnis moriran com les llàgrimes a la pluja (versió completa)


Joaquim Horta i Massanés
(20 de novembre del 1930 - 16 de setembre del 2013).  

Pare, tot el que has fet ha tingut sentit.

De James Bond als Joaquim Horta:
els nostres somnis moriran com
les llàgrimes a la plujA
[AVUI, 18-I-2007]
Gerard Horta

Arran de les estrenes regulars de pel·lícules vinculades a la mítica figura creada per Ian Fleming, les onades successives a través de les quals es produeix l’explosió mediàtica de l’univers Bond solen perpetuar amuntegaments compulsius de narracions anecdotitzadores si fa no fa rovellades o previsibles, si no depriments per la buidor merament consumista que desprenen. Ara bé: ni el pas del temps, ni els anestesiaments col·lectius, ni tan sols les polítiques de recuperació d’una memòria esborrada minuciosament i sistemàtica des del 1977 per la majoria d’organitzacions polítiques que avui en fan estendard, poden anul·lar la potència d’experiències humanes que ens esclaten a la consciència. La realitat no s’esgota mai com a font heterogènia de vida, per més que s’enfronti a representacions repetitives que voldrien abraçar-ne totes les explicacions possibles.

Els Joaquim Horta, una nissaga d’editors
Els dies corren, deixem de ser infants i els prestatges d’on som van acollint llibres dels nostres pares. En el cas del meu germà Roger i de mi mateix, nombrosos llibres, ja que mon pare (Joaquim Horta i Massanés, 1930) ha fet d’editor tota la vida, a més d’escriure i traduir. Per exemple, junt amb Manuel de Seabra, traduí del rus al català la poètica completa de Vladímir Maiakovski, i tta la creació teatral. Milers d’exemplars exhaurits fa anys i panys, novament revisats, tot esperant que algun dia hom gosi aplegar-los com una merescuda antologia. Fatídic anhel en un país en què la incompetència, la mesquinesa, l’avarícia i la ignorància malden per esborrar tanta creativitat escopida als marges. El 1968 mon pare ja havia editat autònomament un pilot de llibres, a més de la tasca editorial empresa en altres bandes. A partir del 1971 vingueren les publicacions lligades a la seva feina com a cap d’edicions al Col·legi d’Arquitectes –hi arribà de la mà del magnífic arquitecte Emili Donato, massa poc servil a poders polítics municipals adotzenats, tan falsament progressistes, per rebre encàrrecs públics des del 1979–, i des del 1981, quan l’extrema dreta que guanyà les eleccions al Col·legi l’havia despatxat amb altres companys, vingué la pila de col·leccions que creà i edità –si bé el regidor no era ell– des de la Regidoria d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona fins a jubilar-se’n el 1995.

El seu avi, Joaquim Horta i Boadella (1878-1956) –“impressor noucentista”, com s’esmenta al famós Almanach dels noucentistes (1911), premiat amb medalla d’or a les exposicions de Londres (1913) i Leipzig (1914)–, fou el seu mestre exigent i rigorós, que el va obligar a compartir feina i estudis. Horta i Boadella renovà les arts gràfiques catalanes, com escrigué un dia Daniel Giralt-Miracle, i entre tantes altres obres edità les comunicacions del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana –crec que fou el 1906, cosa que li valgué fitxa policíaca en qualitat de
peligroso independentista catalán– i, fins al 1916, el setmanari Papitu, a més de diverses obres de bibliòfil d’autors catalans des dels anys trenta. Eudald Canibell en lloà la tasca el 1914 dins El Poble Català. El pare de mon pare, Joaquim Horta i Cunill (1905-1933), treballà amb Joaquim Horta i Boadella en la impremta de la Casa Horta i, com ell, viatjà a França de ben jove. Fou un dels editors de la revista L’Instant. Com a autor, a 17 anys publicà Records d’un viatge a França (1922), i més endavant el recull en prosa Esplais (1926), que li valgué el reconeixement de Joaquim Ruyra (algunes de les cartes de Ruyra a ell foren donades al Museu de Blanes). Company de Salvat-Papasseit (mort el 1924), mantingueren correspondència (dins la col·lecció “Antologia Catalana” dirigida per Joaquim Molas i editada als anys seixanta, en l’epistolari de Salvat-Papasseit s’hi troben tres cartes adreçades a Horta i Cunill) i ell edità algun dels treballs de Salvat-Papasseit malgrat que no hi aparegués el nom.

L’Horta i Massanés progenitor de qui escriu això fundà a la segona meitat dels cinquanta la col·lecció “Signe” de poesia catalana, que hi tenia com a director primerament Josep Romeu i Figueres, i a continuació en Joaquim Molas. Hi sortiren poemaris de Salvador Espriu, Pere Quart, J.V. Foix, Carles Riba, Joan Teixidor, Gabriel Ferrater, Joan Perucho, Xavier Amorós, Blai Bonet, etc. A més a més fundà la col·lecció “Fe de vida” en castellà, dirigida per un mandarí famós de casa bona, i publicà llibres d’Agustín Millares, Joaquim Marco, Maria Beneyto, Victoriano Crémer i també d’algun mandarí de casa igualment bona. Amb Joan Oliver i Antoni Mirambell dirigí i edità els “Quaderns de Teatre ADB” (Associació Dramàtica de Barcelona), en què es publicaren per primera vegada traduccions al català d’obres de Tenesse Williams, Txékhov, Saunders Lewis, Anouhil, Brecht, Beckett, Sartre, Dürrenmat i Arnold Wesker. Així mateix, hi edità autors catalans com Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Joan Oliver mateix, Nicolau M. Rubió... Emprengué moltíssimes més accions, alhora que ma mare Paula ens infantava a mi i a mon germà, als seixanta.

Amb altres companys mon pare havia participat el 1955 a fundar la primera cèl·lula de Cultura –actualment, deessa de l’estat modern i mamella concupiscent per a càrrecs de tota mena amb hipoteques pendents; durant el XIX i una part del XX, una eina per a la revolució– del PSUC després de la Guerra Civil, en un país feixistitzat, amb els anarquistes aniquilats a les presons –una tasca en la qual el PSUC ja s’hi esmerçà de valent el 1937, sense que encara avui hagi gosat demanar “perdó”: heus ací les arrels stalinistes de l’ecosocialisme o capitalisme d’esquerres–, o bé afusellats directament a casa fins al 1952, o condemnats a l’exili des del 1939. Ho féu entre altres amb en Francesc Rodon, que ara com ara continua conduint a contracorrent el Museu Monjo de Vilassar de Mar, i Joaquim Marco, Josep Fontana, Feliu Formosa i Manuel Sacristán al capdavant. Des de fora i com a  autònoms feien feina, en les dècades dramàtiques dels cinquanta i els seixanta, en Josep Termes i en Molas, el qual em regalava de menut els pòsters en color que Tele/eXprés publicava els diumenges dels jugadors del Barça i el Sabadell, amb els quals jo empastifava les parets de l’habitació de casa. El 1962, el pare passà unes setmanes a la Model, sense judici de cap tipus.

I Bond, James Bond?
A la segona part dels seixanta Catalunya continuava sent, bàsicament, un país feixistitzat i feixista. Mon pare ja havia passat per la Model i ma mare, vinguda d’un poblet del País Basc, amagava literalment els llibres de Marx sota el bressol en què jo conspirava mentre la bòfia contaminava la casa. La contestació al país, minoritària i minoritzada, s’ha volgut fer creure que abraçava aquells autoanomenats “patriotes” –quina paraula– que rere la senyera hi amagaven la butxaca, tan compromesos amb l’ordre burgès i, finalment, amb l’ordre imperialista i feixista d’una Espanya delirant. La gestió, el poder, el crucifix, la cultura, la democràcia, el progrés, el país, són factors per ocultar, encara ara, les butxaques de tants, fetes d’egoisme i dinàmiques economicopolítiques obscenes, tant com els mitjans a través dels quals se simbolitzen. Aquest poble de butxaques buides ha fet saber al passat que el seu país anava per una altra banda. Vegeu els més impressionants homenatges funeraris que ha executat: Verdaguer, Macià i Durruti. L’un transcendeix la impostura classista d’una església que predica el que no practica; l’altre, l’afirmació nacional davant la incontestabilitat del totalitarisme espanyolista; i el darrer, la del capitalisme i la jerarquització social.

Als seixanta els meus pares van tastar l’agror de la ruïna econòmica: publicar en català el que publicaven, quina bogeria, i malgrat tot van fer-ho. Durant catorze anys mon germà i jo anàrem a l’escola Isabel de Villena de la Carme Serrallonga, i als períodes més fotuts hi érem sense pagar, igual que l’Harmonia, la filla de l’Àngel Carmona –quanta feina silenciada! (vegeu-ne Les dues Catalunyes, 1969) – i la María Luisa Pérez, i molts altres. Al Villena hi havia companys com la Betty Alsina, l’Albert Mestres, el Mixo Cid, l’Enric Cassases, el Pau Riba, distintes microgeneracions cada una de les quals incloïa uns quants éssers estranyats crònicament, inclosos alguns professors. Com succeïa en totes les escoles, s’hi representava una explosió continguda, ansiosa de fer cristal·litzar el que fos com fos. També hi era el Ramon Huix, company des que érem mocosos, el qual volgué deixar els estudis a setze anys per entrar a treballar a les cinc de la matinada a l’antic escorxador de l’actual parc Joan Miró: somiàvem, pobres adolescents ingenus, una revolució social i una independència que no viurem mai. Durant la guerra, un avi seu de la CNT morí al front d’un tret a l’esquena, que era l’estratègia stalinista en voga. L’Huix defensa la rotunda experiència de contraculturalitat de poder llegir Bond en català als temps tèrbols en què nosaltres encara no sabíem llegir (malgrat que Aymà busqués en part, com veurem, de fer amb Bond un negoci que havia de resultar impossible).

Als temps de patiments materials a casa, cap “patriota” regionalista (en diuen nacionalistes, de fet) amb calés llargs féu un cop de mà als meus pares, ni tampoc cap mandarí de la burgesia “esquerranosa” i catalanoespanyolista, tan cofois tots plegats de si mateixos, la seva riquesa i les seves raons. Mon pare ja havia saltat del PSUC per criticar-ne la direcció. Desconec, ara i tot, què em provoca més intensa repugnància: resolució fatal per a una interrogació complexa. Del 1967 al 1971 el pare treballà per a l
Enciclopèdia Catalana, cridat per en Jordi Carbonell: redactà les entrades sobre jazz, blues i literatura sud-americana, de la lletra A a la C: llavors arribà un senyor anomenat Carreras –crec que és això– i el féu fora per roig... Patriotes, en diuen.

A propòsit d’això, que ningú no pensi que les coses van gaire d’una altra manera. Bé, potser sí: des del 1978 els sindicalistes són buròcrates de despatx, mentre la repressió sindical prossegueix amb impunitat als llocs de treball de sectors públics i privats, junt amb una precarització fora mida, una especulació desbordada i una inflació salvatge amb l’excusa de la unificació monetària de l’euro. I hi ha més novetats, és cert: veterans polítics d’esquerra que fa trenta anys no haurien acudit a Torras i Bages ara hi remeten sense embuts, deixant-hi pel camí en Roca i Ferreras, la Isabel Vilà, l’Emili Guanyavents, la Teresa Claramunt, i Robrenyo, Cortiella, Llunas, Vallmitjana, Jaume Brossa, Víctor Folch, Nogueras Oller, Anselm Lorenzo: la llarguíssima, no prou sabuda relació dels qui proveeixen de sentit aquest país. Com, si no, la imatge catalana de la Rosa de Foc arribà fins a la Xina? A través de la lluita exemplar, des del XIX, d’un proletariat generador d’homes com el Noi del Sucre, el qual assenyalava amb senzillesa: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.

Dels anys seixanta del ja passat segle XX ens va arribar un dels fruits de l’estada del meu pare a l’editorial Aymà: els 12 llibres de James Bond. En Joan Oliver (Pere Quart) n’era el director literari, i el meu progenitor hi col·laborava amb en Manuel Fernández Nieto i més endavant amb en Lluís Permanyer. Tots ells dirigits per Joan-Baptista Cendrós –home d’ordre, tant, que mon pare se n’hagué d’anar d’Aymà–. Un dia Cendrós trucà a la colla des de Londres: visionari, acabava d’adquirir els drets de les novel·les de Fleming, Ian Fleming, per editar Bond en català. Així naixia la col·lecció “Enjòlit”, en la qual s’enquibiren obres brillants de Julian Semíònov, Len Deighton, Eric Ambler i aquestes 12 novel·les que tinc, davant meu, sobre un personatge –James Bond– que un fragment de la contracoberta presentava així en cada llibre: “El protagonista d’aquesta sèrie d’aventures fabuloses, que des d’ara podem llegir en català, és JAMES BOND, l’agent secret 007, un home disciplinat, astut, fort, implacable, impàvid. Refinat en els plaers sensuals. El nostre heroi és un home d’acció i un mundà.” Com no fer-ne, d’aquest Bond, un referent central? Què importava la seva adscripció monàrquica a una màquina colonitzadora que ha desintegrat mig planeta?

El disseny de la coberta era del pintor J. Mumbrú: s’hi mostrava la fotografia d’una mà empunyant una pistola el canó de la qual prosseguia pel llom i la contracoberta, i que en comptes de disparar una bala disparava un concloent “007”. De cada coberta se’n modificava solament el color de la tinta del títol. Les traduccions foren a càrrec de Fermí Vergés (Des de Rússia amb amor i Casino Royale, 1964), Rafael Tasis i Marca (Goldfinger, 1964), Ramon Planes (El Doctor No, 1964), Joana Givanel (Viure i deixar morir, 1964), F. Camps (Operació Tromba, 1964), Xavier Romeu (Sabotatge i Només es viu dues vegades, 1964; Al servei secret de sa majestat, 1965), Melcior Quintana (Diamants eterns, 1965), Miquel Martí i Pol (L’espia que m’estimava, 1965) i Josep-Miquel Sobré (L’home de la pistola d’or, 1965). En dos anys, tot Bond.

Cadascun d’aquests 12 llibres apostolitza el recorregut plaent de saber que la il·luminació a través de la literatura és a l’abast de tothom, no sé m’acut com més exalçar-los. Tres versos del poeta japonès Bashộ (1643-1694) encapçalaven Només es viu dues vegades:Només es viu dues vegades:/la primera, en néixer;/la segona, quan s’és davant de la mort.” El lapse intermedi deu ser el període en què un es fa espia, una labor a què Jim Morrison consagrà una de les seves cançons el 1971.

Dolentons contra Bonds
A l’inici dels vuitanta, en què en Genís Cano endegava la contracultural revista Trilateral, de tant en tant hom es dedicava amb el Raimond Chaves i la Marta Fontanals a fer pintades en matinades sense aurora boreal. Amb esprais de colors llampants començàvem posant SPECTRA, llei no escrita o Bonds contra dolents o Universal Import/Export i acabàvem escrivint Zuric 1917: Tristan Tzara juga a escacs contra Lenin i no sé quantes efusions desconcertants més. Signàvem SPECTRA –l’organització del Dr. No– i potser devíem mirar d’establir una imatge de l’univers Bond i alhora un estrambòtic paradigma per a l’acció social, en cerca d’estímuls rupturistes decididament exòtics, a més de les barricades als carrers en què participàvem des del 1977. Manuel Delgado com a antropòleg dins Carrer, festa i revolta i David Castillo com a novel·lista dins El cel de l’infern han copsat fins a quin punt unes barricades fetes d’odi social tant com d’amor han donat sentit a un sector de la societat catalana actual. Són a tocar, ben a prop, amb els seus manifestants assassinats i represaliats, i són alhora tan lluny, esborrades com sempre dels manuals escolars d’història.

Quan el 1991 ja m’havia fet un pèl gran i vaig publicar a L’Aixernador, amb en Francesc Rodon, el primer minúscul poemari Queda’t a Macau a aprèn-ne! (ponderat com una cosa en què dansaven coses només pel mateix Castillo i pel Francesc Parcerisas), hi havia una prosa ballada titulada Spectra a la societat (Assassinar Bond), de la qual vaig fer centenars de fulls volants que anava escampant per Gràcia. Hom prenia partit pels dolents de SPECTRA i no pel bo de Bond. El que s’hi traslluïa és irrellevant, ja se sap, un cert malestar per l’estat de les coses i per una transició transfigurada en transacció, com assenyalà en Xavier Cañadas a Entremuros (crònica, del 1978 al 1984, d’anys de tortures a les presons per a presos polítics i socials, i per als militants anarquistes injustament acusats d’incendiar l’Scala, en un episodi més que continua restant amagat). Spectra a la societat havia nascut als temps espectrals en què el poderós Jordi Pope ens enlluernava amb el sublim Full d’Artesà, en què una Gràcia avui moribunda sota l’especulació immobiliària esdevenia el barri urbà dels Països Catalans amb un percentatge més elevat de vots contra l’ingrés a l’OTAN i en què el “cambio”, tombat amb rapidesa extrema en “cambiazo”, enfilava cap al postfranquisme amb l’objectiu de no sortir-ne mai més. I, efectivament, ni llegint Bond en català no n’hem sortit.  

Capital, reietons, església, exèrcit, fronteres, constitució i –això sí– policia amb les quatre barres brodades a l’uniforme, afanyosos de defensar l’anterior. Mirant els anys setanta i confrontant-ho amb el present, no puc evitar una sensació de vegades molt terrible de catàstrofe fatal. Fa unes setmanes, el dia de la presa de possessió del nou president de la Generalitat, el pas pel 80% de la plaça Sant Jaume de Barcelona estava barrat als transeünts, ocupada per mossos d’esquadra. Igual que sota el franquisme, en nom de la seguretat, els escenaris són disposats perquè la ciutadania consigni públicament que existeix de debò només en la mesura que assumeixi la seva condició de figurants d’una obra que no ha escrit i que per força ha d’admirar i aplaudir. La crida a la seguretat apel·la sempre, implícitament, a la seguretat del poder, no pas a la del poble. Diuen que la República era convulsa, però en Lluís Companys rodava pels carrers, o venia un president espanyol i als carrers ni controls ni policia amb tanques ni res, i qui volia tocant-los, apropant-s’hi, cridant. Paradoxes de la història: és amb la gloriosa parademocràcia borbònica del 2006 que la plaça de Sant Jaume s’omple d’una policia que ocupa quasi tot l’espai i que en desplaça –mai millor dit– els passavolants accidentals. Les imatges recents de polítics a Barcelona envoltats d’antiavalots al carrer per aïllar-los de la ciutadania contestatària són demolidores. Pot un polític d’esquerres afirmar que si no es compleix la legalitat no es pot dialogar? Si tanta gent no hagués emprès vagues il·legals ni hagués ocupat els carrers al segle XIX o als anys seixanta del segle XX o ara mateix no hi hauria ni un dia de descans setmanal ni sanitat pública ni res de res (ni ells serien al poder, cobrant i cobrant diners públics durant mitja vida): tot avenç social és el fruit de conquestes duríssimes i penoses que han implicat un desafiament de la legalitat establerta. Haver-ho d’explicar encara avui no manifesta sinó l’immens fracàs en què estem immergits.

En definitiva, ¿quin futur toparem en un paisatge en què no es remet ni a Bond ni a SPECTRA ni a la col·lecció “Enjòlit”, ni a qualsevol altra cosa en què hi hagi una mica de vida, com a vies de contacte amb realitats denses, sinó als grisos tòpics de sempre esbombats per les 150 patums de sempre?: periodistes semicèlebres i tertulians graponerament ineptes, ignorants, fins de parlar i escriure amb uns certs recursos. Potser en aquest futur que és l’ara com ara l’Arturito –permeteu-me la llicència col·loquial– rodarà pel Club Nàutic de Vilassar, i en Clos pel Port Olímpic de Barcelona o pel Port Fòrum: tots dos recordaran per ventura els temps en què la senyera servia perquè els amics de partit edifiquessin sense parar tot tapant que, aleshores i ara, un vint per cent dels catalans sobreviu al llindar de la pobresa; els treballadors es desesperaran per fer-se a la Seguretat Social una anàlisi que no arriba mai; retrem culte a la imbecil·litat generalitzada i als ninots que ens adoctrinen en “notícies” que legitimen l’ordre establert mentre cadascú mira de salvar la seva pròpia pell; mon pare quedarà, que jo sàpiga, com l’única persona –l’altra és una patum més, per això se’n féu cosa pública– que ha rebutjat en privat la Creu de Sant Jordi –fou sota el govern de Jordi Pujol–, i a empentes i rodolons anirem relligant, refent i desfent la nostra vinculació amb la realitat per mitjà de conceptualitzacions canviants sobre un món frenètic, ferotge, implacable.

El 1964, el narrador de Casino Royale deia (pàg. 168): “El mar era en calma i ben llis en sortir el Sol. Les petites onades llepaven peresosament la sorra. Feia fresca, però en Bond es tragué la jaqueta i caminà arran d’aigua fins al lloc on s’havia banyat abans. S’anà ficant al mar lentament i deliberada fins que l’aigua li arribà al coll. Aixecà els peus del sòl i se submergí amb el nas i els ulls closos.” No sé què hi ha al fons del mar, ni sé tampoc d’on ve la fe, m’adono de com actua i provo de sostenir idees per bé que no paro de preguntar-me fins a quin punt són elles que em sostenen, articulant orientacions vitals que a la fi coneixeré que no provenen del meu interior, sinó de les pel·lícules i els llibres que m’han format: Bond, el Dr. No, l’espia que m’estimava... Àrid 2007, en un Casino Royale –cinema només en castellà sisplau, a 6 euros i escaig, i “jeu i calla, gos!”, que diria l’Adrià Puntí, germà del Pep– sense David Niven ni Sean Connery ni l’SMERSH.

Del formidable vertigen crepuscular entorn de la fi d’una era que s’encarna en cadascun de nosaltres; de les actituds buides amb què inconscientment i d’una manera col·lectiva es convé a qualificar el món per expulsar-ne l’anòmal, l’excèntric, l’il·lògic; de les revisitacions titàniques del conflicte quan menys es desitja; dels indígenes catalans llibertaris i afins; dels explotats, les lluites i les victòries; de resistències, confluències, trànsits, somnis i derrotes; dels móns paral·lels, la col·lecció “Enjòlit” i l’esclat de Bond a la Catalunya del 1964 i el 1965, en quedaran els fragments arrossegats en totes direccions pels vents del Sol cap a qui sap quines destinacions. Ho proclamava el 1982 a Blade Runner un replicant –Rutger Hauer– dalt d’un terrat solitari dels Apartaments Bradbury, en negra nit de diluvi i bategant de vida tot just abans de traspassar: “...tots aquests moments desapareixeran en el temps com les llàgrimes a la pluja”. Com escrigué temps abans Fleming, per boca de Bond, “el dolor no serà més fort: diferent, només”.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Verdaguer, entre la identitat i la identificació


Verdaguer,
entre la identitat i la identificació
[L’AVENÇ, 270: 72-77, 2002]
Gerard Horta

Les pàgines següents signifiquen una reflexió sobre la presentació de Narcís Garolera de la nova edició d’En defensa pròpia –a cura d’ell mateix–,1 quant a la interpretació que hi efectua d’una part de la vida de Jacint Verdaguer i dels escrits aplegats. He mirat de plantejar algunes qüestions i relativitzar uns enfocaments determinats sobre la base dels quals considero que es perpetua l’estigmatització de mossèn Cinto. Per això, primer de tot, celebro la reedició dels articles de Verdaguer, a què s’incorporen sis més d’inèdits, excel·lents.

Per Garolera «encara avui, més de cent anys després, els documents conservats i les interpretacions parcials –i, sovint, partidistes– dels estudiosos no permeten anar gaire més enllà de conjectures i explicacions més o menys satisfactòries» (p. 11). Dit genèricament, «explicacions» pot induir a interpretacions diverses. Si no exposem on rau el conflicte, o què és el que volem explicar, és probable que posteriorment els fets quedin orfes. Més enllà del seguit de citacions bibliogràfiques que Garolera du a terme, seguim el que en principi s’hauria d’entendre com una síntesi d’aquestes aportacions. Hi trobem una citació de Josep Maria de Sagarra («Davant de mossèn Cinto hi havia un plet de dretes i esquerres»), els elogis de J. M. Casasús sobre el «gran debat periodístic» que suposa l’«afer Verdaguer», una síntesi de l’anàlisi psicopatologitzadora de Delfí Abella sobre Verdaguer: Mossèn Cinto vist pel psiquiatre. Anàlisi psico-patològica dels articles «En defensa pròpia», publicada el 1958, i una menció de diversos autors que han menystingut «la vàlua periodística dels articles de l’escriptor» (p. 16, n. 6).

Garolera afirma que «una relació sumària dels fets aportarà una mica de llum a un quadre ple de clarobscurs» (p. 11), però en arribar al final de la «Presentació» concloem que, en la mesura que no hem distingit d’una manera prèvia quines eren les bandes fosques i les bandes lluminoses, és a dir, quins havien de ser els contextos en què els fets adquirissin sentit, les expectatives no han reeixit. Queda clar que la finalitat de Garolera no és tractar de l’«afer Verdaguer» en qualitat de plet entre dos models distints sobre la interpretació de la vivència de Déu i de les relacions socials. Per contra, és inqüestionable que hi ha la lloable intenció de reivindicar l’alta condició literària dels articles de Verdaguer que componen En defensa pròpia. I, enmig d’aquestes dues percepcions –l’una obvia el conflicte simbòlic, l’altra n’apologitza la condició literària–, constatem que s’hi manifesta un fort interès a insistir que Verdaguer escriu el que escriu perquè està trastocat.

Una «relació de fets»
D’entrada és qüestionable fins a quin grau una «relació de fets» pot aportar o no llum als clarobscurs. Un fet, per si mateix, pot significar moltes coses: despullat del marc referencial en què cobra sentit, esdevé anècdota. Ahistoricitzar un fet és el pas previ per frivolitzar-lo, per negar-li la càrrega simbòlica i expressiva que vehicula. L’apologia del «fet per si mateix» remet a una assumpció desproveïda de crítica sobre les coses «tal com ens vénen donades», i això, al seu torn, legitima percepcions del món d’acord amb les quals la dinàmica conflictiva de les relacions socials ha de ser expulsada del terreny que és objecte d’estudi. Això val tant per a la persecució de què és víctima un capellà català per part de l’església a la fi del XIX, com per al suïcidi d’una treballadora adolescent anglesa cinquanta anys abans.2 Les relacions socials no són sols «fets», sinó que són «fets socialment significatius». Penso que es corre el risc d’«insignificar socialment» l’«afer Verdaguer»,  però no pas perquè s’estudiï el seu text com el resultat d’una anàlisi purament filològica, sinó perquè acudir a la investigació tot empaitant «fets» sense aclarir si la vida de Verdaguer en «desvirtua» l’obra o si l’obra en «desvirtua» la vida no conduirà enlloc mentre no concebem que, en Verdaguer, l’una explica l’altra per fer entendre que potser hi ha la possibilitat de concebre que és el medi social que l’envolta allò que està «desvirtuat», allò que s’hauria de patologitzar. Mai una categoria no s’explica per ella mateixa: cal relacionar-la amb les categories que l’envolten, és aleshores que pren sentit, quan la veiem inserida en un sistema de relacions, en una xarxa de significacions.

No es tracta de «culpabilitzar» marquesos, bisbes, sacerdots, exorcistes, visionaris o espiritistes, l’esforç és entendre la manera com Verdaguer interpreta en els seus escrits el sentit de les relacions que es donen entre tots els àmbits socials i els continguts que s’hi vehiculen. Que l’empresari López, el bisbe Morgades, l’eclesiàstic Collell i el secretari del Fomento del Trabajo Nacional (en castellà, si us plau) Verdaguer i Callís són culpables de perseguir ignominiosament Verdaguer és clar.

Què signifiquen, llavors, els fets que protagonitza Verdaguer perquè sigui ultratjat? ¿Què succeeix en un temps i un espai determinats entre una «relació sumària de fets» i les raons que condueixen el poble de Barcelona a convertir l’enterrament de Verdaguer «en la manifestació de dol més multitudinària de la història de Catalunya»? (p. 32) –al novembre del 1936 centenars de milers de catalans omplen carrers i carrers de Barcelona per acomiadar el cos de l’anarquista Bonaventura Durruti–. En referir-nos a aquest «fet», l’enterrament, és bo saber que en contra de la voluntat testamentària de Verdaguer s’intenta enterrar-lo a Vallvidrera a fi d’evitar una mobilització tan imponent com la que té lloc (vegeu, en aquestes mateixes pàgines, el relat que en fa l’historiador Ricard Vinyes en estudiar el llarguíssim –vergonyós– procés d’erecció del Monument a Verdaguer a la ciutat de Barcelona).3

Garolera, a l’hora de relacionar els textos de Verdaguer amb els fets que descriu, ho fa sobre la base de dos elements: l’anàlisi psicopatologitzadora de què Verdaguer és objecte per part d’Abella i les virtuts literàries dels escrits de Verdaguer. A continuació, miraré d’explicitar una relació «altra» entre els textos d’En defensa pròpia i «uns quants fets» per rebatre una percepció que, segons el meu parer, acaba desvirtuant els continguts que Verdaguer encarna.

Estigmatitzar la dissensió
Desqualificar persones, moviments socials i/o societats senceres com a «mancats de sentit» i condemnar-los al pou de la subalternitat o de la fal·làcia ha estat històricament un recurs habitual. Fins i tot algú com Eric Hobsbawm 4 havia de lamentar-se d’haver-ho fet després de qualificar els anarquistes del XIX com a moviments pre-racionals, l’actuació dels quals no provindria tant d’un procés de conscienciació, com dels espasmes tardans de l’«irracionalisme mil·lenarista».5

La finalitat d’aquesta pràctica és deslegitimar projectes que dissenteixen de les representacions dominants del món i amagar, justament, que els sistemes intel·lectuals que es realitzen socialment o que provoquen un ressò important en la societat –com ho són la poesia més popular, els càntics religiosos i l’actitud  de Verdaguer–, deuen l’èxit al fet que responen a les necessitats i les demandes de grups significatius de les societats en què arrelen.6 És el cas dels cristianisme primigeni, però també de les seves expressions «altres»,7 i de tantes dissidències posteriors. És el cas, també, dels espiritistes catalans del XIX amb tot el seu replantejament integral no sols del model instituït com a «ortodox» en l’àmbit «religiós» –el catolicisme–, sinó del tipus de relacions socials establertes des de la visió de «progrés» del liberalisme.

Si una pràctica d’una societat, un grup social o una persona –Verdaguer a través de la seva vida i Verdaguer a través dels seus textos– és descontextualitzada, despullada de l’entorn de categoritzacions culturals que l’expliquen, se li està negant tot el seu univers de significacions: així és com s’estigmatitza l’altre, negant el sentit dels seus actes. La seva identitat és reduïda a una identificació que patologitza o que considera en termes d’«inferioritat evolutiva» tota conducta o tot marc conceptual que no respongui al model dominant de representació del món. És des del poder que un pot examinar els altres: els sistemes de pensament arraconats a la subalternitat es veuen doncs obligats a justificar «el perquè» del que fan, del que diuen, del que senten, del que somien, de les seves visions i tot.

El nostre avantpassat Verdaguer és escarnit, ultratjat, aïllat i perseguit per la jerarquia eclesiàstica i per les classes benestants: esdevé una víctima d’aquesta estratègia deslegitimadora. El seu «pecat» és denunciar la impostura eclesiàstica dins un context de tremenda injustícia social. Fa costat al poble, als dèbils, als xics enfront dels poderosos, i encarna la denúncia de l’oposició absoluta entre la vivència interna de Déu i l'obra de la jerarquia eclesiàstica: la revelació ja no depèn d’un funcionariat intermediari entre el cel i la terra; s’hi arriba, en canvi, a partir de l’experiència lliure de cada individu. Aquí rau la confrontació d’acord amb la qual l’espai interior és consagrat a la «puresa» d’una vivència autònoma del sagrat i de l’adoració de Déu, des d’on construir una societat nova, enfront d’un exterior que materialitza el conflicte, allà on certs àmbits de la societat –si no la societat sencera– es veuen com l’espai per a la «perversió» del transcendent, lloc de la injustícia i la manipulació. Aquesta és la premissa que sostenen els gnòstics del segle I dC 8 i els espiritistes catalans del XIX,9 passant per innumerables corrents medievals titllats d’heterodoxos amb relació al catolicisme primerament i al protestantisme després. Aquest és el marc que dóna sentit a la marea iconoclasta, antisacramental i contra el ritualisme catòlic que sacseja una part destacadíssima de les classes populars catalanes al XIX, com ha demostrat Delgado, en el qual hom també té present el paper que l’església catòlica ha exercit al llarg dels segles fent costat als poderosos.10 Tots els moviments que esmenta l'antropòlga Mary Douglas, 11 totes les «heretgies» a què remeten les grans obres d’Ernest Troeltsch i Max Weber, són pocs per recomptar la infinitat de moviments socials que han fet de la vivència individual, lliure i autònoma de l’experiència pròpia l’única via per arribar a la transcendència, al coneixement, i al replantejament de la societat en què es troben.

L’efervescència a què apel·lava el sociòleg Émile Durkheim fa cent anys ens condueix a reconèixer, dins la societat del XIX, diverses societats en disputa; n’hi ha que estan emergint des de la subalternitat tot plantejant el procés de modernització des dels seus propis paràmetres i amb els seus propis continguts: es tracta de moviments racionalitzadors i estructuradors en els quals s’alliberen les emocions i el cos. Racionalitzadors entenent la racionalitat com l’acció social que adequa uns mitjans a un context determinat amb una finalitat concreta, en el nostre cas amb uns projectes socials al darrere de caire igualitarista que es poden considerar plenament avantguardistes en les seves reivindicacions de democràcia. I racionalitzadors des d’una raó que supera a bastament la de la Il·lustració.

Si els rengles catòlics acusen Verdaguer d’escriure des de la premsa «sectària» (La Unión Católica, p. 181-183 d’En defensa pròpia), és perquè aquesta premsa té un caràcter progressista. Hi ha una imbricació entre el lliurepensament català i el projecte social col·lectivista i el seguit de moviments socioreligiosos anticatòlics que hi participen (ens referim als espiritistes, els maçons,12 els teòsofs). Jacint Verdaguer desmenteix el monopoli de la jerarquia eclesiàstica sobre el terreny del sagrat, tal com ho fan els espiritualistes místics europeus al llarg de l’edat mitjana. Li retreuen d’actuar junt amb visionaris, exorcistes i espiritistes perquè els visionaris, igual que els místics, són incontrolables per l’església; perquè els únics que poden realitzar exorcismes segons l’església són els funcionaris autoritzats expressament; i perquè els espiritistes advoquen per una relació amb el sagrat en què es vehicula una crítica radical de l’ordre social i, a més, la voluntat de materialitzar un model social alternatiu. La crítica radical permet comprendre la conjuminació de l’espiritisme amb l’anarquisme, i es palesa en les ponències debatudes al Primer Congrés Espiritista Internacional que se celebra el 1888 a Barcelona, del qual es desprèn un projecte social plenament avantguardista.

Verdaguer no participa dins el moviment espiritista català, però en rep el suport públic i ell els ho agraeix. Vegeu (agraeixo l’amabilitat del poeta Enric Casasses Figueres de facilitar-me’l) l’Epistolari de Jacint Verdaguer (vol. IX, p. 178-182), ja que s’hi llegeix la correspondència mantinguda entre Verdaguer i Josep C. Fernández, director de la barcelonina i espiritista Revista de Estudios Psicológicos al novembre i el desembre del 1895 13 (llavors a Barcelona hi ha dues revistes espiritistes més, La Unión Espiritista i La Luz del Porvenir, i el periòdic de propaganda Rayo de Luz). Allí s’hi confirma que Deseada Martínez, vídua de Duran, no formà part de cap centre espiritista enquadrat dins el moviment. De La Estrella Polar. Revista Espiritista y de Estudios Psicológicos  (núm. 8, p. 8), de Maó, n’oferim per primer cop el text de suport a Verdaguer que hi aparegué al gener del 1896: “Afortunadamente ha cesado por ahora la persecución de que era víctima el sacerdote católico y poeta eximio D Jacinto Verdaguer, por parte del jesuitismo y sus auxiliares. La prensa liberal y la ciencia profana, representada por los médicos más notables de Barcelona, han salvado la libertad y quizá la vida de quien no ha cometido más crímenes que el de sobresalir del nivel de la vulgaridad ortodoxa, y el de no prestarse á servir de instrumento á pasiones bajas y pérfidos egoismos. Procure, sin embargo, el Sr. Verdaguer no dormirse sobre los laureles, porque los enemigos de su tranquilidad no duermen nunca cuando se trata de hacer el mal, y recuerde tambien que el Evangelio nos aconseja ser humildes y sencillos como palomas, pero tambien astutos y precavidos como serpientes.

Durkheim ja va establir la correspondència entre els models de relació dels humans amb el sagrat i els models socials que s’hi expressen: «la religió és, abans de res, un sistema de nocions per mitjà de les quals els individus es representen la societat de la qual són membres i les relacions, obscures però íntimes, que mantenen amb ella. Aquest és el seu rol primordial; i ni que sigui metafòrica i simbòlica, aquesta representació no és infidel».14 Val la pena ressaltar que pràctica social i pràctica religiosa actuen a tall de sistema projectiu: l’una és en l’altra. Quan dins l’estudi crític del poemari Sant Francesc de Verdaguer (1895), Isidor Cònsul escriu que «la mateixa rebel·lia del poeta es justifica per la seva donació als designis de la Providència»,15 podríem invertir la combinació i afirmar que, seguint la premissa durkheimiana, justament la rebel·lia de la Providència es podria justificar per la seva donació als designis del poeta. Invocar Déu comporta invocar els homes –les relacions entre els homes–, tant com a l’inrevés. Verdaguer no pot relacionar-se amb Déu ni amb el Dimoni: li prohibeixen fer missa i fer exorcismes: i evidentment es relaciona amb Déu i amb el Dimoni.16 No és, per cert, en la tradició mística cristiana que Déu entra en l’ànima del místic i la «devora», car l’objectiu del místic és buidar-se a si mateix per oferir-se a Déu? Aquest oferiment a Déu és un oferiment a la societat sencera, que arran de la mort del místic trobarà on instituir-ne llocs de culte. Fins i tot la mateixa església que l’esclafa, un cop traspassat l’exalça i se n’apropia.

Hi ha, doncs, una infinitat de representacions col·lectives, i s’ha d’atendre com cada univers social s’explica a si mateix i com es relaciona amb els altres. Per això és bàsic anunciar des d’on estem interpretant el nostre objecte d’estudi. Assumir acríticament una anàlisi psicopatologitzadora i afegir-hi un enfocament lingüístic per acabar concloent que la retòrica apareix sols com un mitjà de seducció del públic és un argument massa exigu: tot antropòleg interpreta una afirmació retòrica com una crida a la banda implícita del discurs. Allò que no es fa explícit, es «retoritza». Exhibir Verdaguer com si actués en qualitat de «trastornat», «retòric» als textos que crea, és un desencert.

L’eclosió d’un símbol
El que està en qüestió en l’«afer López-Morgades-Callís-Collell contra Verdaguer» és, i per això Sagarra parlava de «dreta i esquerra», la definició del projecte polític i moral que la societat catalana ha de realitzar. La invisibilització del conflicte no anul·la el conflicte. I no l’anul·la malgrat que pugui semblar més important plantejar si Miquel d’Esplugues l’encerta o no –més ben dit: de reproduir si Abella considera que Esplugues l’encerta o no– quan se cerca «l’origen del desequilibri emocional de l’escriptor en la repressió sexual motivada per la seva condició de cèlibe i de sacerdot» (p. 25). Malaltia individual, malaltia social, se’n diu en antropologia, o, altrament: allà on hi hagi un psiquiatre hi ha d’aparèixer un «boig».17

Remetem de nou a Vinyes per trobar una anàlisi excel·lent dels motius que generen el procés d’assumpció de la figura del poeta i sacerdot per part del poble català.18 No és pas casual que Verdaguer vertebri, igual que els espiritistes catalans, el seu discurs a partir del concepte de «caritat»: aleshores «caritat no se circumscrivia al donatiu, sinó que tenia el sentit d’eina transformadora –i no sols apavaigadora– de la injustícia social», escriu Vinyes. Tot l’espiritisme dels Països Catalans del XIX, fins al 1939, s’articula sobre la base d’aquest concepte, acompanyat dels de «raó» i «fe», «ciència» i «Déu» i «amor», «justícia» i «llibertat». Verdaguer representa la persecució del pobre pel ric. És humiliat i castigat per un poder que no aplica el que predica, en conseqüència ell simbolitza un conflicte: el rebuig d’una societat ferotgement injusta des d’una ètica que és a les entranyes de la cultura subalterna. El caràcter subversiu d’aquest símbol no és assimilable per les classes dominants, aquí neix la tardança (fins al 1924, havent traspassat el 1902!) a erigir un monument en el seu honor per part de les autoritats.

És l’opinió popular qui surt en defensa de Verdaguer, tots els corrents d’esquerra i progressistes. La transmissió oral dels seus poemes i càntics religiosos (amb la musicació que se’n fa), i la profunda popularització (els poemes esdevenen apòcrifs), va configurant la recepció entre els treballadors d’un missatge en què s’associa sempre el poder amb la riquesa, i el refús de la jerarquia i de la intermediació eclesiàstica entre les persones en contraposició a l’experiència lliure de Déu i la defensa aferrissada dels pobres. Verdaguer comença convidant els pobres a les festes del marquès –després a les del fill del marquès– i a la fi proclama que el deure dels rics és posar fi a la pobresa, i que en aquest combat el capellà n’ha de ser pal·ladí. Anys enrere Vinyes va fer una reflexió en veu alta per complet avinent: no ens interessa tant l’existència de documents d’un to conciliador o guerrejador, com l’aparició d’un símbol que abans no hi era, el qual es construeix no pas des del no-res, sinó des d’un codi molt antic, un codi no escrit, de les classes subalternes. Aquest símbol es converteix en un referent integrador i estructurador, en una llegenda del poble que s’incorpora a la cultura del poble.

Psicopatologitzar Verdaguer
Penso que a la «Presentació» de què tractem, aquest simbolisme amb prou feines hi és (ni esbossat). Tanmateix, sí que hi ha una narració sobre Verdaguer d’acord amb la qual el podríem arribar a percebre com una figura portada per l’irracional: «se li accentua el zel caritatiu» (p. 12), com si aquesta accentuació fos sobrevinguda; «entra en contacte amb visionaris i exorcistes, que el suggestionen» (p. 12), com si no s’hi pogués relacionar voluntàriament; «endut pel mateix zel sacerdotal» (p. 12), o sigui, pres pel zel més enllà de la seva pròpia raó; «preocupat sobretot de passar per boig, acusació que li semblava veure créixer al seu voltant» (p. 12), com si fos fruit de la vivència errònia d’una aparença; «Verdaguer interpreta la proposta del bisbe com una certificació del seu desequilibri mental, i reacciona violentament contra l’intent d’internament en el que ell considera un manicomi per a eclesiàstics» (p. 13), Verdaguer, efectivament, entén que l’espai en què se’l vol recloure comporta una sentència de mort, i ho escriu, però en quins termes podem parlar de violència?; «el capellà díscol [...] se sent perseguit» (p. 13), i «el capellà [...] se sent calumniat i víctima d’una conspiració» (p. 14)... La violència extrema que durant tants anys ha de suportar Verdaguer és terrible. En defensa pròpia reflecteix dolor, impotència i plany.

Per saber si Verdaguer passa gana o si sent que passa gana, si pel camí hi ha mossos, guàrdies civils i esbirros, prohibicions de fer missa, anhels de tancar-lo, etc. disposem de les seves pròpies fonts originals. La lectura que en farem, però, pot conduir a una atribució de sentits esbiaixada, ja que a la “Presentació” se’ns adverteix que «el capellà que se sent calumniat i perseguit, indefens davant d’un poder omnímode, és també víctima d’una tensió psicològica que li fa deformar els fets i les situacions». Em sembla una afirmació massa greu, això, molt. Garolera afirma que creu «que és molt il·luminador un assaig [...] centrat en l’anàlisi psicopatològica dels articles de Verdaguer» (p. 19) sense raonar els motius de la vàlua il·luminadora de la seva creença. Així és com passa, directament, al «diagnòstic» de Delfí Abella del 1958. En mitja pàgina hem passat de la tensió psicològica a deformar fets i situacions, la qual cosa culmina –no podia ser d’una altra manera– en un diagnòstic sobre l’estat mental de Verdaguer.

Garolera va citant literalment –i acríticament, i en alguns moments fins i tot sense cometes– el diagnòstic d’Abella (p. 20), fins que es produeix la fusió formal entre tots dos (p. 21): «el seu trastorn paranoide no feia sinó augmentar de forma creixent». A la p. 20 s’ha atribuït «l’aliança [de Verdaguer] amb persones d’idees progressistes abans rebutjades i criticades pel capellà poeta» com l’efecte d’un «trastorn paranoide». Per Abella, i Garolera ho assumeix, «les característiques més indicatives» dels «trastorns» de Verdaguer serien: «hipertròfia del jo» o «sobrevaloració emotiva dels seus actes», «l’actitud rebel i l’obstinació en una posició escandalosa, inconcebibles en un sacerdot modèlic i en un escriptor de fama internacional», «l’entossudiment a viure amb la família Duran», «la incomprensió de què fou víctima per part de tothom»; i «la possibilitat que el conflicte de Verdaguer amb el seu bisbe i el marquès de Comillas es convertís en bandera de llibertat davant la injustícia i l’opressió dels poderosos». Així, doncs, Verdaguer «té una responsabilitat minorada en les seves accions i en les seves argumentacions periodístiques».

No és correcte patologitzar una part de la vida i l’obra d’una persona si no apliquem la mateixa operació al conjunt social. Psicopatologitzar la dissensió no és una bona estratègia explicativa, almenys en termes científics. Ni ho és, tampoc, distanciar la retòrica verdagueriana de les categories que hi són implícites. Als «Sis articles inèdits», s’hi exhibeix l’home més crític contra el vedell d’or, la hipocresia, els poderosos, una jerarquia contrària a la consciència, un bisbe contrari a Déu. Són molt més que «periodisme» dit pejorativament i confirmen, segons el meu parer, les interpretacions que exposo aquí. No es pot buidar Verdaguer dels continguts que vehicula: acceptar que és socialment significatiu obliga a manejar-los i a apropar-nos-hi. Lluny de sotmetre Verdaguer a l’alienació que comporta identificar-lo i tot seguit estigmatitzar-lo des d’una visió estàtica que el condemni al pou de l’«irracional», val la pena remarcar els raonaments de la seva pràctica vital; seguint I. Terradas: «la realització de voluntats explícites, d’experiències que es consideren referents summament objectius, tractes formals i pautes morals».19

Les pàgines belles de la història són conduïdes pels vents dels éssers per aparèixer al moment més imprevist: l’experiència humana agermana com pot els blaus del cel, canviants, amb la ira dels dies. Potser, per entendre què ens diu Verdaguer, hauríem d’aprendre a respectar els seus vols en somnis i malsons que són una mica els nostres: som, parafrasejant Delgado,20 fills de l’encegament i l’al·lucinació socials, fills de la paradoxa, nostàlgia del cristal·lí i el cristal·litzat, ànsia irrealitzada de ser, algun dia, una sola cosa. Mentrestant despleguem, com podem, imatges per a la llibertat.



Notes

1. N. GAROLERA, “Presentació”, p. 11-30, dins J. Verdaguer, En defensa pròpia, Barcelona: Tusquets, 2002.
2. I. TERRADAS, Eliza Kendall. Reflexiones sobre una autobiografía, Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 1992. Les conclusions del jurat reunit per esbrinar les causes del suïcidi de la cosidora adolescent Eliza Kendall assenyalen que “la difunta s’ha suïcidat mentre es trobava en un estat propi de la bogeria”. Terradas indica que la fórmula “accés o estat de bogeria” era al XIX, sovint, pura formalitat forense (p. 26). És arran de la monografia de E. DURKHEIM del 1897 (El suicidio, Madrid: Akal, 1995) que s’estableix la relació entre els suïcidis que tenen lloc en una societat i la intensitat del procés de desestructuració social en què està sumida la població.
3. R. VINYES, “La metàfora de bronze. El procés de monumentalització a J. Verdaguer (1902-1924)”, Spagna contemporanea, 1997, núm. 11, Torí, p. 65-86. 
4. E. HOBSBAWM, Rebeldes primitivos, Barcelona: Ariel, 1974.
5. Vegeu-ne l’argumentació de l’antropòleg Manuel Delgado referida a la instrumentalització d’aquest recurs dins el context de la societat catalana i l’espanyola, ja que serveix per comprendre també l’evolució del marc iconoclasta i antisagramental en què Verdaguer és acollit: M. DELGADO, Luces iconoclastas, Barcelona: Ariel, 2001. 
6. C. HILL, Los orígenes intelectuales de la Revolución inglesa, Barcelona: Crítica, 1980.
7. K. DESCHNER, Historia criminal del cristianismo, Barcelona: Martínez Roca, 1990 [9 volums publicats]. 
8. H. JONAS, La religión gnóstica, Madrid: Siruela, 2000.
9. G. HORTA, De la mística a les barricades, Barcelona: Proa, 2001; i “L’espiritisme català i la modernització. Dels espiritualistes místics del segle XII als ocultistes del XIX”, Afers, núm. 38, Catarroja, 2001, p. 191-211.
10. Som davant d’una trilogia tan necessària com silenciada (lloc comú dels antropòlegs catalans): M. DELGADO, La ira sagrada, Barcelona: Humanidades, 1992; Las palabras de otro hombre, Barcelona: Muchnik, 1993;  Luces iconoclastas, Barcelona: Ariel, 2001. 
11. M. DOUGLAS, Símbolos naturales, Madrid: Alianza, 1970, p. 70.
12. P. SÀNCHEZ, La maçoneria a Catalunya, 1868-1936, Barcelona: Ajuntament de Barcelona-Edicions 62, 1990.
13. G. HORTA, “Verdaguer i els espiritistes” i “Relacions epistolars”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura, 28-III-2002, p. IV.
14. E. DURKHEIM, Les formes elementals de la vida religiosa, Barcelona: Diputació de Barcelona-Edicions 62, 1987, p. 242-243. Tot seguit escriu: «potser no hi ha cap representació col·lectiva que, en algun sentit, no sigui delirant».
15. I. CÒNSUL, “Estudi preliminar”, dins J. VERDAGUER, Sant Francesc, Vic: Eumo-Societat Verdaguer, 2001, p. 65.
16. L. DE HEUSCH, Estructura y praxis, Madrid: Siglo XXI, 1973; i J. DUVIGNAUD; Herejía y subversión, Barcelona: Icaria, 1990.
17. Ens servirem de C. Hill: «A Essex [...], l’execució de bruixes va davallar gradualment a partir de la dècada del 1620. [...] La petita gentry que formava la majoria dels jurats acusadors havia deixat de creure en les bruixes», dins De la Reforma  a la Revolución industrial, Barcelona: Ariel, 1980, p. 132-133.
18. R. VINYES, La presència ignorada, Barcelona: Edicions 62, 1989, p. 32-59.
19. I. TERRADAS, «La contradicción entre identidad cultural e identificación política», Demófilo, núm. 33-34, 2000. 
20. M. DELGADO, El animal público, Barcelona: Anagrama, 1999, p. 176.