dilluns, 27 de novembre del 2017

TV3, la Junta Electoral i la formalització del llenguatge


TV3 , LA JUNTA ELECTORAL I LA FORMALITZACIÓ DEL LLENGUATGE 
[EL VIDRE AL COR, 27-XI-2017]
Gerard Horta

Tot esperant l’arribada del 22-D per comentar la traïció sense parió que les direccions de les organitzacions formalment “independentistes” han executat contra el mandat popular de l’1-O (així evito que m’empalin abans d’hora), voldria assenyalar un afer lingüístic petit però significatiu en què cristal·litza el grau de misèria moral i classisme d’un massa alt nombre de membres del periodisme públic català, el qual continua honorant dècades de deshonor desinformatiu.

Resulta que la setmana passada la Junta Electoral Provincial de Barcelona prohibí als mitjans públics referir-se a Carles Puigdemont i als consellers de la Generalitat com a membres del govern de Catalunya a l’exili. No cal dir que els càrrecs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals acataren immediatament la prohibició. Fins i tot anaren més enllà, de manera que ahir al vespre –al TeleNotícies que presenta Ramon Pellicer– la referència al president Puigdemont esdevingué, diria que d’una manera sistemàtica, “Puigdemont”. Em semblaria molt bé si no vinguéssim del procés social del qual venim i en què estem immergits –un cop d’estat feixista, constitucional, en una Catalunya en què més del 80% de la societat no va poder votar la Constitució el 1978 (tan sols els majors de 57 anys amb nacionalitat espanyola)–. Malgrat tot, la cosa certa és que venim d’on venim i som on som, i que jo sàpiga TV3 no és un mitjà anarquista.

Dins la tradició política catalana contemporània, els expresidents de la Generalitat –encara que fa segles que es tracta de Generalitats autonòmiques de nyigui-nyogui–, reben el tracte de “presidents”. Tant se val la seva condició moral o els nefastos projectes polítics reaccionaris i colonials que defensaren i defensen: Pujol i Montilla continuen sent presidents, i bé que cobren per ostentar-ne aquesta daurada classificació simbòlica. La societat com la llengua demanen registres i convencions que canvien com la societat i les llengües, i diria que fins ara Lluís Companys continua sent el president Companys. O no?

Si en un TeleNotícies esmentes 20 cops en Puigdemont, la Merkel o el Rajoy, per evitar reiteracions t’hi referiràs la major part de cops sense precedir-ne l’esment amb el terme “president”. Ara bé, esdevenir més papista que el papa i polvoritzar una tradició que dins el registre periodístic ha estat força respectada –si no ho ha estat és per aquesta ignorància generalitzada, per aquesta manca de cultura política en tots els nivells de la majoria de periodistes que cobren de la CCMA– no encaixa amb el fet que no s’anul·lin la resta de tradicions per inaugurar-ne de noves. O hi juguem o no hi juguem.

Ramon Pellicer no té cap obligació –ho he plantejat altres vegades– de saber que les preposicions cauen en una frase completiva, que un verb transitiu no és la mateixa cosa que un d’intransitiu o bé que les regles d’apostrofació no són un mer criteri puntual per decorar l’arbre de Nadal. Un periodista pot fer gala de desconeixement profund sobre la seva eina de feina principal –la llengua– i cobrar com una semidivinitat entestada que arribi la secció del temps per embadalir-se amb els flocs de neu que cobreixen la Molina. Això és així de grotesc perquè les coses han anat d’aquesta manera. Tanmateix, aquest somriure sorneguer que, com ahir, Pellicer esbombava amb una provocativa reiteració en sonoritzar “Puigdemont”, tot furtant-li la condició de president –ni que sigui regional i d’un estat totalitari–, ens aboca a confrontar-nos amb la dura realitat que la Transició i la tardotransició processista han materialitzat: el regionalisme burgès com a model polític per al periodisme públic ha servit com un instrument no pas pedagògic quant a la necessitat de desenvolupar el pensament crític i emancipador, sinó com un mitjà d’alienació. Idiotitzats els uns i els altres, jo, que solc referir-me a tots els presidents del món amb adjectivacions obscenes i sagnants, voldria que els senyors i senyores directius que cobren de la CCMA i els periodistes que hi treballen, començant pel Pellicer, m’expliquin quins paràmetres guien els tractes formals que atribueixen als càrrecs polítics. I per què.

Des del 4 d’octubre TV3 ha intensificat no sols la normalització quotidiana del procés repressiu que patim, sinó les maldats inherents a la cristal·lització de les actuals potències populars subalternes catalanes, la major de les quals –sens dubte– engegar a rodar el règim del ’78 i el processisme que l’acompanya a través de la diada històrica de l’1 d’Octubre per la independència. És evident que a TV3 hi ha professionals amb consciència del que implica exercir com a periodistes públics en un país ocupat, amb 1.700.000 pobres sota un model social basat en l’explotació i la desigualtat, però romanen amagats sota les pedres.

Passem un bon dia de dilluns i tant de bo puguem exorcitzar la nàusea televisiva abans de vomitar a l’orinal que llueix, gloriós, sobre el televisor de casa. Ara, Pellicer, aprèn a pronunciar “president Puigdemont” i “exili”. Els marrecs salvatges de tres anys saben fer-ho. Potser si un d’aquests taps de bassa fes de conductor dels TeleNotícies qüestionaríem més i millor les delirants representacions de la realitat que se’ns apareixen cada dia caigudes idíl·licament del cel. Al capdavall, els palaus de pedra del poder sempre se’ns mostren com a aplecs graciosos de coloraines. En fruiríem, si no fos que cap pantalla pot equiparar-se amb els colors heterogenis de la realitat.

dimecres, 22 de novembre del 2017

Alpha Pam: morir a Mallorca per ser un africà pobre



Alpha Pam:
morir a Mallorca per ser un africà pobre
[VILAWEB, 17-II-2014]
Gerard Horta

L’estratègia de criminalització i repressió político-judicial aguditzada pel PP als darrers temps amb l’objectiu d’acallar tota resposta a la imposició del seu model de relacions socials classista i colonial va traçar ahir, al Parlament de Catalunya, un altre gargot. Un gargot brut, fosc i mesquí. La diputada del PP Eva Garcia va amenaçar la meva companya de la CUP Isabel Vallet d’emprendre accions judicials contra ella pel simple fet d’haver-li dit que a les seves espatlles, com a responsable política del PP, havia de carregar la mort d’Alpha Pam.

A l’estiu, a Mallorca, em van explicar què va succeir amb aquest jove –28 anys–, mort el 21 d’abril amb els pulmons rebentats en un bassal de sang. I m’ho explicaven amb indignació. Un buidatge posterior per internet em va dur a una pila d’informacions sobre el seu recorregut, incloses aportacions de testimonis diversos i del seu company de viatge (Nuria Alabao va fer-ne una cobertura excel·lent a eldiario.es). L’Alpha Pam duia temps a Mallorca. Vivia a Can Picafort després d’haver estat a Andalusia i a Catalunya, 8 anys entre totes les bandes. En síntesi, som davant d’un home que ja es troba malament al novembre del 2012 i que és visitat per metges diferents al CAP de Can Picafort –sense targeta sanitària no tens dret a un metge de capçalera que te’n faci el seguiment–. Al febrer del 2013 rep un paper del metge del CAP que el deriva cap a l’Hospital d’Inca perquè li facin una radiografia del tòrax i valorin el que “podria ser un cas primari de tuberculosi”, segons el document mèdic mateix. El 5 d’abril, a l’Hospital d’Inca, es neguen a fer-li la radiografia. I el 21 d’abril es mor. El company de viatge de l’Alpha denuncià després de la seva mort que a l’Hospital d’Inca ja li havien negat més d’un cop fer-li la radiografia. La gent de MÉS per Mallorca acusà el govern balear de deixar morir l’Alpha Pam perquè “no tenia papers” i tirà endavant una denúncia judicial. I consideraren el conseller de Salut, Martí Sansaloni, el responsable polític de la mort.

Des de l’aplicació del Real decreto 16/2012 quasi un milió de persones sense permís de residència a l’estat espanyol han vist com se’ls barrava l’accés a la targeta sanitària. Des d’una perspectiva economicista, l’estalvi ha estat irrisori. Però d’alguna manera s’ha d’acontentar la representació dels treballadors migrants procedents de l’exterior de la Unió Europea com una amenaça. Amb aquesta cançoneta, els treballadors esdevenen enemics dels treballadors mentre es privatitza un sistema sanitari que fou classificat com a molt bo per l’OMS, i mentre la relació entre la salut i la malaltia s’acaba reduint a un procés mercantilitzador fet de beneficis per a pocs i de pitjors condicions de vida per als altres, la majoria.

La mort fou provocada, d’acord amb l’informe posterior del metge forense, per “asfixia por aspiración sanguínea masiva provocada por hemorragia pulmonar debido a tuberculosis no tratada”. Tuberculosi no tractada, en efecte. Denegació d’auxili, omissió de socors, i una mort cridanera que oculta totes aquelles altres morts sense sang, atribuïdes a “causes naturals”, mentre la fossa comuna dels desemparats es va omplint.

Sincerament, me la rebufa la consciència de la diputada Eva Garcia i les seves referències al Parc Juràssic que, segons ella, la CUP encarna. No en té ni la més mínima idea de fins a quin punt som antisistema. Malgrat això, l’analfabetisme en la cultura política i la manca d’argumentacions donen massa espai per a la rèplica, i no hi perdrem ni un segon. Ara bé, sàpiga que al nostre Parc Juràssic les diverses Declaracions universals dels Drets Humans serien en alguns apartats alguna cosa més que paper mullat; que el conseller Sansaloni i vostè, diputada Garcia, tindrien feina a les tardes com a enterramorts i, als matins, se’ls obririen les portes de les escoles perquè reiniciessin el procés de reeducació pública per a adults des de P3, amb els menuts i els taps de bassa; i que homes com Alpha Pam no moririen d’una manera tan cruel, macabra i absurda, sinó que moririen de vells, de riure o de felicitat. De fet, al nostre Parc juràssic, la gent no hauria d’autoexiliar-se de la seva terra per raons econòmiques. I no hi hauria poderosos amenaçant les companyes valentes amb jutges i por, sempre la por... Diputada Garcia: sap fer res més que amenaçar i perpetuar aquesta maleïda injustícia? Deixi’ns en pau i vagi-se’n a llegir els manuals de la Sección Femenina o el Real decreto 16/2012: el que més s’estimi...

Aquesta gent que ni tan sols accepta la llibertat d’expressió té els immensos pebrots de titllar-nos d’“antisistema”. La Isabel Vallet se n’ha recordat d’un home de les Illes que va cometre el pecat de ser africà, negre i pobre. I que goita si ho va pagar: amb la vida. Ja se sap, però: l’existència d’un postespermatozou té molt més valor.