dijous, 21 de setembre de 2017

Record de Kenneth E. Read (1917-1995), etnògraf a Papua (1950-1952 i estius del 1981 i 1982)

 A la nació Papua.

RECORD DE KENNETH E. READ (1917-1995),
ETNÒGRAF A PAPUA (1950-1952 I ESTIUS DEL 1981 I 1982)
[EL VIDRE AL COR, 25-VII-2016]
Gerard Horta

Avui, arran del microseguiment informatiu que faig del genocidi quotidià del poble de Papua Oest per part de l’estat d’Indonèsia, he anat a parar de nou al llibre de capçalera d’aquest antropòleg australià: The High Valley (1965), fruit del treball de camp que dugué a terme del 1950 al 1952 a Papua (sota la despòtica imposició colonial de lestat dAustràlia), fins a caure malalt a causa duna úlcera sagnant.

Clifford Geertz reivindicà aquesta obra capdavantera dins The anthropologist as author (1988, amb traducció al castellà dAlberto Cardín) en el marc de silenciament que ha acompanyat algunes de les etnografies més avançades dins l’univers antropològic. Read fou deixeble de la primera generació dalumnes de Malinowski, i sens dubte el seu apropament a la vida col·lectiva de la societat que estudià assenyalà un camí per a letnografia. A la manera ritual, el seu comiat de qui fou linformant principal devia comprendre tocar-se recíprocament els genitals... perquè linformant sentís [...], en la pressió de les meves mans, lúnic do que tinc, lúnic que necessito rebre. Tabú... dins el context del que qualificà com la tendència dels papús cap a l'excés per raó de la violència ritual de què fou testimoni i de la intensitat desbaratadora –amor, passió– amb què ell mateix hi visqué.

Kenneth E. Read (Sydney [Austràlia], 1917 - Seattle [EUA], 1995),
Mick per a la seva colla de companys.
  
He volgut reproduir-ne  alguns dels fragments de The High Valley que Geertz cità per il·lustrar el vertigen del treball de camp i les gammes dinàmiques de vicissituds, paradoxes i desplaçaments interiors i exteriors que hi estan associats, els trànsits i les gradacions diverses compresos en una pràctica la qual, durant més 100 anys amb tots els ets i uts, ha distingit lantropologia social de la resta de disciplines de les ciències socials o de  camps lligats al coneixement acadèmic. Així, Read escrigué...:

Lantropòleg que treballa sobre el terreny passa per una experiència única: ningú més no coneix d'una manera tan personal què és viure en una cultura del tot distinta. Els missioners no ho saben; els funcionaris del govern colonial tampoc; ni tan sols els comerciants o els exploradors. Només lantropòleg no vol res del poble amb qui viu; res, és clar, tret de... comprendre i apreciar la textura de les seves vides.

[...] Per què, doncs, hi ha tanta escriptura antropològica tan antisèptica, tan buida de tot allò que dóna vida a la gent? Ells són allà, clavats amb agulles com les papallones dins una capsa de vidre, amb la diferència, malgrat tot, que sovint no podem dir de quin color són aquests espècimens; i mai no sens han mostrat volant, mai no els hem vist patir o morir llevat d'una manera general.

[...] Crec que he estat en un estat permanent dacontentament. Si més no aquest és lúnic nom que se macut donar a un estat dànim en què la certesa de les meves pròpies capacitats i el descobriment del meu propi jo confluïen amb un sentiment de simpatia envers els altres i de gratitud per les lliçons que em donaven.

[...] El meu desig dexperimentar la naturalesa de la vida primitiva shavia convertit en una necessitat personal que per a mi era tan important com la contribució al coneixement que pogués fer amb el meu treball.

[...]  Aquest relat ha estat inequívocament subjectiu. He mirat de transmetre alguna cosa de lestil de vida dels papús... dacord amb com es manifestà davant dels meus ulls, filtrat per la meva pròpia formació, les meves fílies i les meves fòbies, i determinat pels meus propis punts forts i les meves febleses. Crec que la meva preparació professional nodreix una objectivitat que mha impedit cometre errors garrafals a lhora de caracteritzar-los, i mha ajudat també a veurem a mi mateix... més clarament. Amb tot, això no és el que hauria escrit si hagués estat motivat només pels cànons de lacademicisme professional, ni és, tampoc, tot el que hauria dit si el meu propòsit hagués consistit a revelar la meva identitat per complet. He intentat seguir un rumb intermedi entre tots dos extrems.
 

De tot plegat, Geertz en digué boires opalescents i ulls castanys parpellejant.

Experiència dun home –un etnògraf–, que es veia a si mateix vivint en un estat permanent deufòria... Qui no ha estat posseït per aquest estat en un moment o un altre del procés etnogràfic? Un estat acompanyat, abans o després, per la desesperació generalitzada –profunda, colpidora, implacable–, que el distingeix, també.

Coberta de la primera edició (1965), a Nova York.
També sedità en rus (1969), a Moscou.

Makis, Asem, Tarova, Goluwais... els seus sols noms feien ressonar en mi ritmes duna vida que en un altre temps mhavia semblat tan aliena, i que ara sortien de la meva llengua amb la naturalitat dels moviments del meu cor”.

Vegeu-ne lobituari que en publicà la University of Sydney. En reprodueixo un fragment sintèticament introductori sobre aquesta etnografia:

In Read's book, however, a cultural drama is being lived in the experience of Read: the passing of the traditional culture; the individual in the throes of being torn between the old and the new; and the dramatic ending of the story, in which Mick Read falls ill and has to leave New Guinea abruptly, literally carried out on a stretcher, not to return for a generation. In edition after edition –British and American and Russian editions, which are, by the way, still in print– Read's story of the Highlanders in a period of rapid change and symbolic pathos opened the study of humanistic anthropology for more than a generation of students around the world. Aside from the wealth of knowledge surrounding the Gahuku and their neighbors, about first contact and the unexplored areas of the region at the time, as well as the series of personal portraits of individual Gahuku that make up the bulk of the book by a man who professed to be anti-psychological in theory and practice, The High Valley offered a rare and vanishing glimpse into colonial and pre-colonial culture, the dynamics and turmoil of racism, pacification, cargo cults, missionization, and the mass transformation of local culture via technology and westernization writ large.

The book is intensely personal, and like the man himself, also intensely private. Read tells us that his time among the Gahuku was for him the best in his life,
I believe I was permanently elated. Along with the Diaries of Malinowski, The High Valley is a work that established the interiority of anthropology, its subjectivity and creative moorings, underscoring the way in which the method of fieldwork became the very thing itself that differentiated the strange from the familiar in that most curious of academic pursuits, anthropology, a point noted by Herdt and Stoller in their Intimate Communications. Indeed, Read's work is arguably the first subjective ethnography to take personal experience as' a part of what Waud Kracke has called the encounter with other cultures”. The writing was as important to the process as the field work for Kenneth Read, who loved to write. As he would sit at his typewriter (having never used a computer), he would pause and smoke and compose in his mind, and then place prose on paper. Seldom did he revise after the first draft; a text that did not meet his standard was discarded.

Read returned to the Gahuku for two successive summers, supported by a small grant from the Wenner-Gren Foundation, on which he wrote
Return to the High Valley (1986). He had already prepared some thoughts about how the Gahuku-Gama had changed in his chapter in 1984 on The Nama Cult Recalled. But he returned with great trepidation, wondering if he would be remembered at all, worrying that things would have changed so much, and that he would have aged so much that it would be impossible to do. But his experience was so exhilarating for him, and his adopted kin so kind, that he managed on his own money to return again for the following summer. After this he decided to write again and he threw himself into writing his last book as only someone who sees the end as a final tribute to the past can do. It is a compassionate book; moving, studied, angry, in love, in sadness, intelligent, at times maudlin, but filled with the pathos of a place and time gone awry, which only someone from another time can know, reminding us of his friend, Margaret Mead's, New Lives for Old, but subjectified and more personal than Mead, in a way that could only have been written by the author of  The High Valley. Some, such as Robert Edgerton, have claimed this to be even more beautiful than his first book.

La banda est de l’illa esdevingué independent el 1975, mentre que la banda oest roman ara sota dominació indonèsica. Quan Read tornà a Papua –a Gahuku–, als estius del 1981 i 1982, reconegué mons ja apamats en altres espais socials. El 1986 sedità Return to the High Valley, en què traçava les dinàmiques necessàriament i conflictivament canviants a què la societat que conegué shavia trobat encaminada.

Geertz resumeix així el xoc que Read hi traça: el poblat sha convertit en un poble amb els carrers pavimentats, amb subministrament públic daigua i electricitat; hi ha un hotel i una taverna; lalcoholització està força estesa; la gent vesteix sobretot al mode occidental; les cases són receptacles de conglomerat recoberts amb sostres de xapa ondulada; les cerimònies rituals principals ja no se celebren; el fonamentalisme cristià hi ha arrelat; lindret brolla de cotxes i camions rugents; les dones joves van a les discoteques nocturnes i veuen pel·lis de sèrie B; hom viatja més duna banda a una altra; els grups han intensificat els contactes; hi ha persones més riques que Read mateix... i el seu millor company –el de la ritual abraçada de lós– ha mort atropellat, el 1974, per un camió en una carretera mentre tornava a casa borratxo fent esses des del bar de lhotel... 

Els diners [diu Read] ara són importants..., el so de les flautes ja no sescolta a la Vall d'Asem, el paisatge té ara una buidor que abans no tenia, quan els joves apareixien de cop i volta dentre les herbes... Ara, els joves romanen tancats a lescola tot el dia.

Coberta de la primera edició (1986), a Nova York.

Aquesta vegada no em vaig plànyer gens danar-me'n. En realitat vaig sentir quasi alleugeriment en saber que em restaven només dos dies...

Per anar-ten, però, cal haver-hi estat. I sols letnògraf podrà dir jo hi era. Nhi ha, de fet, que mai més van tornar-ne. 

dissabte, 9 de setembre de 2017

Salvador Allende, assassinat

Cadàver de Salvador Allende
(Santiago de Xile, 11-IX-1973).

SALVADOR ALLENDE, ASSASSINAT
 [EL VIDRE AL COR, 14-VIII-2015]
Gerard Horta

L’11 de setembre del 1973 jo era un marrec d’11 anys. Me’n recordo, a casa, dels cors encongits quan vam saber del cop d’estat feixista a Xile amb el suport explícit del govern i l’exèrcit dels EUA i de companyies com lITT. Avui topo la fotografia de dalt: el cadàver de Salvador Allende, acribillat i rematat amb un tret al cap. No fou un suïcidi, sinó un crim més.


Res de nou que no concebéssim i que no hagués estat relatat fa un munt danys, per exemple en aquest article de la revista Interviu (10-XII-1986), o més recentment pels xilens Luis Ravanal i Francisco Marín al llibre Allende. Yo no me rindo, la primera edició del qual –a càrrec de l’editorial Ceibo– es publicà al setembre del 2013. A lenllaç a la revista El Ciudadano (núm. 147, octubre del mateix any) hi trobareu l’explicació de com va anar tot plegat.

Un, infant mocós, va escriure els primers versets de sa vida al cap d’uns dies, en homenatge a aquest home bo i valent (i al militar Carlos Prats González, fidel a la revolució i assassinat –en el marc de lOperación Cóndor dirigida per ladministració nord-americana– a Buenos Aires amb la seva dona al cap de poques setmanes)... era una manera, per  a un infant, de distingir dos sentiments contraposats, el de la justícia i el de la injustícia. El fet que ho rememori aquí respon a la barreja de sentits i experiències que intento recollir i reflectir al bloc, i a la tristesa encara viva pel que va succeir a Xile a partir daquell 11 de setembre.

Ara, sempre i arreu, per la independència i la revolució, seguem arran. Quan és al caire de l’abisme la democràcia burgesa acaba imposant-se tothora... així.

De tant en tant val la pena tenir-ho present.

dijous, 7 de setembre de 2017

La construcció social de l'oblit (Sobre la "recuperació de la memòria històrica")

Família de pescadors de la Barceloneta al principi del segle XX.
Fotografia: APB (extret de l’Observatori de la Vida Quotidiana).

La construcció social de l’oblit
(SOBRE LA “RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA”)
[AVUI, 5-VII-2007]
Gerard Horta

Les societats generen mites, relats, certeses i incerteses que es modifiquen en funció de les instrumentalitzacions que en fan els grups socials i de les relacions de poder que s’hi donen. Així, els records esdevenen bé presències espectrals –que per la seva malignitat cal exorcitzar–, bé fonaments polítics –a fi d’iniciar actuacions jurídiques per dignificar esferes trepitjades d’experiències passades–. En aquest context, les accions empreses darrerament per alguns partits polítics per “recuperar” la “memòria històrica” són paral·leles, paradoxalment, a un procés que reviu amb força des del 1977: la construcció social de l’oblit.

Els records poden convertir-se en una guia per a l’acció i la comprensió de l’experiència del món. Alhora, la construcció col·lectiva del record i el procés de transmissió de la memòria poden adoptar diverses formes, una d’elles la dels mites. Els mites refereixen successos del passat, si bé actuen com a referents no solament per al passat, sinó també per al present i el futur, d’aquí la relació del mite amb la ideologia política. Lévi-Strauss completà en la sèrie de quatre volums de les Mitològiques–del 1964 al 1971–, i en tres obres més posteriors, l’estudi de gairebé un miler de mites americans per constatar fins a quin punt el mite proporciona models lògics de comprensió de la realitat.

Ara bé, com entendre la memòria sense relacionar-la amb l’oblit? Un altre antropòleg, Jean Duvignaud, plantejà (El sacrificio inútil, 1979) que l’oblit –sempre col·lectiu– és molt més important que la memòria –sempre col·lectiva–. De fet, l’anglès E.E. Evans-Pritchard observava la força de l’oblit als anys trenta en estudiar la colonitzada societat nuer de l’est de l’Àfrica (Los Nuer, 1977 [1940]) i la dissolució de les seves pràctiques diguem-ne tradicionals. Generació rere generació, les societats es reprodueixen mitjançant els processos de socialització al medi familiar, l’educació al carrer, els camins o l’escola, la transmissió d’actituds, creences i comportaments en les institucions locals. Tanmateix, aquesta reproducció no és necessàriament mimètica, ja que arreu i tothora ha estat i és potencialment recreadora quant a orientacions i estratègies que tant afirmaran l’ordre establert en termes adaptadors com el qüestionaran en termes transformadors.


Per Duvignaud, l’oblit –contínuament i en totes les societats– impugna la consideració que la matriu del progrés i del complex habiten invariablement al present. A més, tota transmissió –d’una tècnica, una noció o una idea del que és un període de la història (l’“edat mitjana” per a alguns europeus)– remetria a fantasmagories perpetuades i enteses a fi de reinventar termes del passat d’una manera concordant amb necessitats i expectatives del present a partir de contextos precisos. Els humans esquarteren i reconstrueixen la història en cadascun dels seus actes i pensaments, i enfront d’estructures d’ordre i explotació –del tràfic d’esclaus al totalitarisme del capital–, enfront de la deriva perpetuada i forçada de l’oblit –més fort que el record–, aflora sense parar la innovació per afrontar l’experiència fragmentadora del poder.

Seguici fúnebre a l’enterrament del militant de la CNT Bonaventura Durruti. (Via Durruti –exVia Laietana– de Barcelona, dilluns 23-XI-1936). 
Brangulí Fotògrafs [Josep, Joan i Xavier] / Arxiu Nacional de Catalunya.

Si per al gran etnògraf polonès Bronislaw Malinowski la història ens apareix com el mapa mitològic dels occidentals, sacsejar el mite de la memòria històrica implica incidir a analitzar la construcció col·lectiva de l’oblit, i constatar la supèrbia d’organitzacions polítiques que, centrades des de fa uns pocs anys en la rellevància de la memòria, menyspreen o oculten l’abast de l’oblit. Un oblit, del passat i el present, que elles mateixes han conreat. L’ordre polític dominant a la Catalunya postfranquista ha exercit una pressió anestesiadora entorn de processos que arrenquen amb la revolució del 1936, mentre que a l’actualitat, en part, esbomba un reclam boirós i informe en cerca de la integració d’experiències el sentit últim de les quals continua sent un objecte sota sospita. És clar que la memòria col·lectiva d’una societat és sempre diferent en la seva durada, per això la memòria mai no és la mateixa al llarg dels segles: vora la continuïtat del record hi ha una història feta de fissures i àrees d’ombra. Malgrat tot, com esborrar del mapa social l’oblit si la crida a una memòria que no se sap del tot en què consisteix sols fa engrandir les dimensions d’aquest oblit?

Valdria la pena preguntar-se si la condició conflictiva del passat s’origina de nou al present sota altres formes; si –i com– és possible vincular experiències de resistència i rebel·lió enllà dels temps; si les estructures socials són més fortes que el record; si l’oblit provoca la innovació; i, a la fi, si aquesta esbiaixada “recuperació de la memòria” indueix a comprendre realitats d’ahir i avui o, per contra, es tracta d’un dispositiu més per escamotejar-nos-les.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Josep-Narcís Roca i Ferreras: sobre la llibertat nacional i l'emancipació social

Per a Josep Narcís Roca i Ferreras (1834-1891) lalliberament "nacional"
i lalliberament "social" esdevenen una mateixa lluita.

Josep-Narcís Roca i Ferreras: SOBRE LA LLIBERTAT NACIONAL I L’EMANCIPACIÓ SOCIAL
[AVUI, 4-V-2000]
Gerard Horta

[Toni Strubell. Josep Roca i Ferreras i l’origen del nacionalisme d’esquerres. Llibres del set-ciències. Arenys de Mar, 2000.]

Som davant d’una obra senzillament indispensable per entendre l’articulació política i cultural del ventall ample del catalanisme –independentisme inclòs, la mena dindependentisme defensor de linternacionalisme proletari ja anys abans de les més que suades Bases de Manresa– dels segles XIX i XX a partir del pensament de Josep-Narcís Roca i Ferreras (1834-1891). El valor d’aquest llibre se situa més dins el camp ardu del desvelament de la ignorància i la superació de l’amnèsia col·lectives que no en l’emmudiment de la colla d’historiadors –de casa bona– entestats a negar l’arrelament entre les classes populars catalanes d’una concepció del món d’acord amb la qual l’afirmació del dret del poble català a desenvolupar el seu propi destí és indestriable del procés per realitzar la justícia social. Cal remarcar-ho: només una descoratjadora mala fe pot conduir personatges obstinats des de la supèrbia a obviar uns aspectes concrets de la realitat passada i present de la societat catalana.
   
Fèlix Cucurull i Tey (1919-1996).

El llegat de Cucurull
En nom del camí pedregós de la consciència l’historiador Fèlix Cucucrull i Tey (1919-1996) dugué a terme una tasca feixuga i solitària per aclarir els rastres dels catalans des de la pèrdua de la independència fins al segle XX. Cucurull, amb l’ajut per publicar-ho d’una altra figura imprescindible i honesta com la de Josep Benet, compongué en sis volums la ràpidament exhaurida Panoràmica del nacionalisme català (1640-1936) (Edicions Catalanes de París, 1975), un recull lúcid, minuciós i apassionat en què s’encabeixen introduccions explicatives, cronologies i textos documentals per donar veu a tots els sectors socials d’aquest país (amb un protagonisme molt més que destacat destacat dels moviments populars) –sisplau, llegeix les excepcionals nou pàgines de la presentació que en fa Cucurull mateix: plenament vigents, plenament actuals–.

Una de les trobades de Cucurull en la seva recerca (a què es refereix per primer cop el 1970 dins Orígens i evolució del federalisme català) fou la d’un home que qui escriu això desconeixia fins fa quatre dies: Josep-Narcís Roca i Ferreras. Durant més de vint anys Cucurull aplegà (de nou amb el suport de Benet) centenars de documents d’aquest metge i pensador, especialment articles a la premsa en qualitat d’editorialista (i per tant sense signar) i columnista polític, una quantitat prou àmplia i rica per constatar l’aportació teòrica de Roca i Ferreras al catalanisme d’esquerra i l’actualitat innegable de la seva producció.

A partir d’aquest material Toni Strubell i Trueta, professor de filologia anglesa a Deusto, n’ha elaborat el llibre que comentem. L’assaig se centra a analitzar fil per randa els treballs escrits de Roca en el decurs del seu trajecte existencial i els vaivens de l’entorn històric. Sens dubte, es tracta d’una feina reeixida. En finalitzar la lectura s’entén, d’una banda, l’afirmació de Cucurull que “gairebé tot el que després de Roca i Ferreras ha estat escrit en sentit doctrinal i tots els plantejaments tàctics i estratègics que han estat adoptats posteriorment pels diversos corrents ideològics integrats al catalanisme, es troben ja formulats per ell d’una manera explícita”, i es comprèn, alhora, el paral·lelisme que Strubell estableix en comparar el pes de Roca amb el de celebritats transcendentals com James Connolly a Irlanda i José Martí a Cuba.

D’origen treballador, el 1854 trobem un Roca i Ferreras de vint anys fent les pràctiques de farmàcia al carrer Ample de la Barcelona vella, entre una població obrera castigada durament pel còlera i per unes condicions de treball i supervivència massa doloroses per adjectivar-les. La realitat social que conegué el va marcar per sempre. De la mateixa manera que aquest metge i farmacòleg esmerçà la vida a la investigació històrica i ideològica, mai no abandonà la recerca mèdica a fi de servir les necessitats dels qui patien. Roca i Ferreras fou un home estimat pel poble, i la labor que exercí com a metge n’és una de les raons. Les participacions a la Tertúlia Literària als anys 1854-1857 determinaren l’evolució que havia de venir. Als inicis, fou influït per l’editor Eusebi Pasqual i Narcís Monturiol, per les lectures de Víctor Balaguer, Joan-Baptista Guardiola i P.J. Proudhon, i, més endavant, per Pi i Margall.

Vigència inqüestionable
Aquesta evolució el convertí en un home avançat al temps en què visqué. L’anticipació i la popularitat que obtingué es reflecteixen al llarg del miler d’articles escrits, entre altres llocs, a El Estado Catalán, La Independencia, La Renaxensa, La Publicidad, El Diluvio, La Avanzada, L’Avens i L’Arch de Sant Martí. Hi manifesta unes argumentacions rotundament actuals a l’hora de justificar el perquè de l’alliberament nacional, la reivindicació de la unitat i la independència dels Països Catalans, del laïcisme i d’una “religió racionalista” sense intermediaris, la necessitat del model republicà i la de l’internacionalisme proletari, molt de temps abans que V.I. Lenin ho plantegi. Cucurull subratllà que en dos articles del 1877 a La Renaxensa, titulats “La factible Diputació General de Catalunya”, Roca hi elabora un precedent teòric bàsic cara a la creació de la Mancomunitat de Catalunya del 1917 (el lapse és de 30 anys). De tot això en fa més de 110 anys, per part d’un home que s’autodefineix com a “anarquista” i “modest obrer de les idees”.

Strubell posa en relleu la importància que Roca sintetitzés els continguts de les escoles històrica i filosòfica del XIX mitjançant la crida a desenvolupar un catalanisme modern sobre la base de criteris filosòfics, racionals, històrics i tradicionals. Dit altrament, “l’home lliure en la nacionalitat lliure, lo català lliure en la Catalunya lliure”, expressat al juny del 1888 (43 anys abans de la proclamació per Macià de la República Catalana i tres mesos abans de la celebració al Saló Eslava de la ronda de Sant Pau de Barcelona del “Primer Congrés Espiritista Internacional”, en el qual s’advocà per la igualtat social, la supressió de les fronteres entre els estats, l’abolició dels exèrcits i la creació a Europa d’una Societat de Nacions per atendre necessitats col·lectives). A l’esquerra de Valentí Almirall (1841-1904) en la qüestió “social” i enllà del federalisme en la qüestió “nacional” (com si el dret d’un poble a existir no fos una reivindicació social), Roca i Ferreras considera primordial posar fi a l’artificiositat” dels grans estats-nació. Per ell, només el marc nacional català, lliure d’opressions polítiques i laborals, culturals, militars i fiscals, possibilitarà el desenvolupament de l’individu, la democràcia i les llibertats civils. La seva crida s’adreça a les classes populars, ja que judica els sectors conservadors com a “incompatibles” amb el programa catalanista. Atribueix a la burgesia un sentiment antiobrer que perjudica els interessos dels catalans, i lloa la lleialtat, l’honradesa i el bon sentit dels treballadors com a motor dinàmic de Catalunya, i l’igualitarisme i la reciprocitat socials com a fites a assolir. Potser aquest fou el seu pecat: la condemna imposada a Roca i Ferreras ha estat el menyspreu, l’oblit i una infravaloració extrema als manuals d’història. Tanmateix, la història respira enllà dels manuals que l’expliquen, i la memòria col·lectiva dels pobles minoritzats esdevé l’única veritable eina per afirmar i transmetre generació rere generació el dret inalienable a la llibertat.

A la fi, a més de la feina excel·lent de Toni Strubell, s’ha d’elogiar la tasca antiamnèsica endegada per petites empreses alienes als grups financers barcelonins més potents. Cooperatives editorials-llibreries com El Set-ciències (creades per la família de F. Cucurull i veïns d’Arenys de Mar) mostren l’empenta necessària per efectuar sense mitjans una part petitoníssima de la política recuperadora i divulgadora del nostre passat que els Ajuntaments, les Diputacions i les Generalitats i Consells dels Països Catalans han abandonat d’ençà mitjan dècada dels vuitanta, en un procés simultani al desconeixement creixent que s’hi dóna.

Les platges, però, estan fetes de granets de sorra.  Com l’eternitat.
 
La sobirania popular no rau als parlaments, sinó als carrers, les planes
i les valls dels Països Catalans. 

Ressons historiogràfics
És injustificable que malgrat la rellevància del pensament de Roca i Ferreras la seva obra sigui tan desconeguda. La captivadora riquesa i profunditat d’aquest teoritzador de primera fila entorn d’una pila de qüestions que preocupen la societat actual –des de les accions mèdiques a nivell mundial per eliminar xacres com la diftèria i el còlera, fins a la demanda d’un marc laboral català– deixen parat aquell qui s’apropi a conèixer-ne els escrits. Al març del 2000, sols hi ha un llibre que aplegui una mostra dels seus textos: El catalanisme progressiu (La Magrana-Diputació de Barcelona, ¡1983!, dins la col·lecció “Clàssics del nacionalisme català” conduïda per J. Termes, J. Casassas, E. Ucelay i J. Ferrer). S’hi recull una selecció magnífica d’articles publicats a La Renaxensa, Revista Catalana, Lo Renaixement, L’Arch de Sant Martí i L’Avens i, naturalment, només es troba en llibreries de vell (jo mateix el vaig trobar en una del Raval abans d’escriure aquest text). L’edició fou a càrrec de J. Llorens a partir dels textos que li facilità F. Cucurull. Llorens assenyala encertadament al pròleg que, per Roca i Ferreras, les revoltes populars i els rebomboris de buscaires, remences, gorretes (i barretines i malcontents) i, en definitiva, d’una “patuleia” que als anys vint del segle XIX es manifestava amb senyeres i banderes negres, responen al caràcter revolucionari del catalanisme. Cucurull és el primer a remarcar la importància del relat que Roca i Ferreras fa de l’intent de la ciutadania barcelonina d’enderrocar els murs de la Ciutadella el 1840, com a prova empírica d’aquest tarannà. En efecte, al juny del 1887, Roca escriu a L’Arch de Sant Martí: “L’autor d’aquest article sen encara un noy ha vist als menestrals y jornalers de Barcelona alsarse ab las armas á la ma y fer barricadas al crit de `Llibertat i Catalunya´, els ha vist comensar y avansar molt l’enderrocament de la Ciutadella l’any 41 ó 42 y’ls 42 y l’43 els ha sentit parlar d’independencia de Catalunya.” Entre el 1814 i el 1900 Catalunya passà més de seixanta anys o bé en estat de guerra o bé en estat d’excepció; els murs de la Ciutadella de Barcelona s’aterren una mica abans del 1870... així i tot encara hi ha algun “historiador” que gosa vincular exclusivament catalanisme a tradició burgesa, val més prescindir-ne. Lluny del cinisme d’aquests aprofitats, J.A. González Casanova considera clau (Federalisme i autonomia a Catalunya, 1974) l’aportació de Roca respecte al futur del catalanisme; P. Gabriel reconeix (El catalanisme d’esquerres, 1997) l’immens mèrit de Roca, i se sorprèn pel contrast amb la manca d’estudis sobre aquest teoritzador; i, a la Història de la Catalunya contemporània (1999) dirigida per M. Risques, s’hi col·loca Roca al costat d’altres líders de l’esquerra catalanista del XIX coma ara Almirall, Vallès i Ribot i Pi i Margall, i se’n consigna la doctrina que van deixar per al futur. Historiadors amb el bagatge de Josep Termes han reivindicat tothora la figura de Roca, ciutadanes com Imma Albó han intentat mantenir-ne viva la difusió mitjançant actes diversos, l’edició dels Quaderns de debat Josep-Narcís Roca i Ferreras i l’existència mateixa de l’Associació que en du el nom (sense cap mena d’ajut institucional), i la tesi doctoral que està duent a terme el filòsof Jordi Bonet versa entorn d’aquest metge i pensador. Són, en definitiva, petites expressions d’una recuperació.

Com a balanç, insistirem que Roca i Ferreras no solament influí sobre polítics i teoritzadors catalanistes d’esquerra posteriors com Martí i Julià, Alomar, Campalans, Macià, Serra i Moret, Layret, Companys, Domingo, Seguí, sinó sobre figures tan valorades com la que encarna Prat de la Riba. Tal com descriu Fèlix Cucurull dins la Panoràmica..., al cap de sis anys de morir Prat de la Riba milers de persones desfilen a Barcelona l’11 de setembre del 1923 davant del monument a Rafael de Casanova, que queda cobert de flors: hi ha xocs sagnants entre policies i manifestants. Dos dies després el general Primo de Rivera reinstaura la dictadura militar amb el beneplàcit de la Lliga Regionalista i la passivitat del Partido Socialista Obrero Español. L’endemà, la CNT declara la vaga general, mentre que la UGT no la secunda. Cambó havia flirtejat amb Lerroux, un agent estatal que duia 25 anys intentant apolititzar la classe obrera i llençar-la contra el catalanisme d’esquerra. Roca i Ferreras havia previst amb massa lucidesa els camins a què menava un regionalisme conservador sota un estat totalitarista. Benaurats siguin els granets de sorra, ara que som adults per comptar-los.