dimarts, 26 de gener del 2016

Emanuel Swedenbog, entre dos móns (el transcendent és a dins, revolució inclosa)



EMANUEL SWEDENBORG, ENTRE DOS MÓNS
[AVUI, 23-XI-2000]
Gerard Horta

[Emanuel Swedenborg, El habitante de dos mundos. Edició i traducció de C.A. Blom-Dahl i J.A. Pacheco. Trotta. Madrid, 2000.]

L’aparició d’aquest llibre aferma la reivindicació a Europa d’una figura cabdal al segle XVIII que influeix poderosament sobre tradicions i models culturals diversos i de la qual s’apropien diferents moviments socials. El tret comú de la xarxa de connexions que es teixeix a l’entorn d’Emanuel Swedenborg (Estocolm, 1688-Londres, 1772) s’expressa a partir de dos principis: no hi ha un trencament entre l’àmbit físic i el metafísic, entre el terrenal i el celestial (o l’infernal!), i cada individu pot accedir per ell mateix a la transcendència, a comunicar-se amb la divinitat i amb “entitats invisibles”, això permet prescindir del tot d’intermediaris –o sigui, del funcionariat eclesiàstic–; i, en segon lloc, cal conjuminar la vivència experimental del món i el conjunt de dades, informacions i coneixements empírics que anem comprenent amb una concepció de les relacions personals i col·lectives fonamentada en l’amor, en conseqüència tota injustícia legitimada o no per estats, lleis i exèrcits ha de ser abolida i superada.

El valor del llibre rau que els editors hi aclareixen els dos vessants vitals i existencials que perioditzen la vida de Swedenborg. El noruec i cònsol a València Christen Blom-Dahl, després de trenta anys d’estudi, ens informa dels contextos i les valuosíssimes aportacions del savi suec a l’esfera del coneixement, car fins al 1844 Swedenborg escriu una vintena de tractats científics que en molts casos anticipen d’una manera simplement genial troballes de la fi del segle XX (concep partícules energètiques, geometritza i matematitza un món corpuscular hipotètic, formula una teoria del magnetisme anticipant-se 173 anys al francès Pierre Weis, avança en la comprensió astrofísica del cosmos i en les dinàmiques i les configuracions celests, postula abans que Laplace, Kant i Lambert l’existència de sistemes galàctics i metagalàctics, proposa teories pròximes a l’actual nebular sobre la gènesi del sistema planetari, etc.!!!).  Al seu torn, el professor d’història de filosofia antiga i medieval a la universitat de Sevilla J.A. Antón Pacheco ens introdueix a una magnífica selecció dels textos escrits entre el 1844 i la data del traspàs, els classificats com a “visionaris” i “religiosos” pel relat que efectua de les seves experiències, encabides dins el corrent ampli dels qui acudeixen a les Escriptures per desautoritzar poders terrenals, el dels qui conceben l’apocalipsi com a revelació del sentit profund i alhora subjectivització d’un sentit des de l’interior individual, per al qual cada esdeveniment significa una realització de l’esperit en el rumb de l’evolució.

Si l’esplèndid recull ens alegra és perquè, fora de les suspicàcies, els rebuigs i les censures que el suec ha patit als dos primers terços del segle XX, la recuperació de les seves recerques al darrer terç situa de nou el paradigma científic occidental al mateix nivell d’altres tradicions culturals a l’hora d’hostatjar Swedenborg en un lloc preeminent dins el feixuc camí humà cap al racionalisme. Metafísic de la mediació, ell aboleix la falsa barrera entre raó cientítifca i veritat espiritualista. Traduït des d’Holanda fins al Japó, la llengua catalana encara n’espera rebre els tresors.

Urbi et Orbi

Portar el cel a la terra
Científic matemàtic, filosòfic, anatòmic, físic, cristal·logràfic i astronòmic, enginyer de mines, racionalista visionari de dos móns i viatger per les nits fosques de la “conversió interior”, Swedenborg s’insereix en la tradició d’éssers que en tenen prou amb la fe per justificar la seva pròpia existència. Proper a les concepcions del pietisme alemany, practicant de l’”espiritualisme” i la “sensibilitat” enfront de l’empiricomaterialisme disgregador de les Llums –que divideix, separa i aïlla en bocins un univers incomprensible si no és viscut com un conjunt interrelacionant-se constantment–, precursor de l’ús modern de les tècniques de possessió abans de la sistematització espiritista del XIX del nord-americà A.J. Davis i del francès L.H.D. Rivail (a) Allan Kardec a partir d’una percepció de la matèria –i de la “lletra”– com a manifestació llorda de la llum invisible que emana de la preeminència de l’esperit, generadora de la conversió cap a la “veritat” del cor dels homes, el pensador i experimentador suec participa de l’emergència contínua escampada per Europa i les seves colònies que fuig de la persecució i la rigorosa repressió per intentar realitzar ideals antics en contextos nous per als europeus. El principi que guia la tempesta unifica deu mil maremàgnums socials: “per la fe i la raó cap a déu”, així és transcendida l’aparent oposició entre ciència i religió

El desenvolupament i l’extensió del coneixement de déu fora –i en contra– dels canals ortodoxos i institucionals infanta un il·luminisme cristià representat per figures com l’espiritualista místic J. Böhme (1574-1624), Saint-Martin (1743-1803), el pare de l’antroposofia i creador de les escoles Waldorf Rudolf Steiner (1861-1925), el màxim coneixedor de l’esoterisme europeu que hi ha hagut des del segle XVIII, René Guénon (1886-1951), convertit al sufisme, els russos V.S. Soloviev (1853-1900), S. Bulgàkov (1871-1944) i N.A. Berdiaev (1874-1948). Són humans que perpetuen tradicions antigues, beuen de l’hermetisme alexandrí del segle II dC, i de corrents precedents grecs i egipcis de temps anteriors. Entreteixeixen un cos comú, autèntic corpus referencial nodrit del conjunt gros de textos retrobats i reinterpretats i de les noves obres que s’hi inspiren Al segle XVIII, el teòsof F.C. Oetinger qualifica com a “philosophia sacra” tal corpus, capaç d’operar el que A. Faivre (Accès de l’ésotérisme occidental, 1996) conceptualitza com la metamorfosi, la mutació interior de l’home, arran, però, no d’un pensament discursiu, sinó d’una revelació narrativa d’allò amagat. Un coneixement no teòric sinó pràctic, que a l’igual de l’experiència alquímica “transmuta l’adepte des de dins”.  Posem en relleu el que C. Campbell i S. McIver exposaven el 1987 dins la revista Social Compass: ni la cultura instituïda com a científica ni la cultura de l’esoterisme constitueixen sistemes culturals unitaris (això és el que destaca A. Gramsci en observar les relacions entre cultura dominant i cultura subalterna): manlleus, préstecs, imitacions, influències mútues, reelaboracions, plagis, sistemes i estructures compartits expressats des de símbols diversos brollen arreu..., el mostrari prolix de la interrelació s’exhibeix davant nostre com una dilatadíssima zona que ens crida a fi d’aclarir si els guardians del coneixement han d’estigmatitzar P.B. Shelley i W. Blake com una “desviació” de la nostra cultura o bé mostrar-los com un dels seus fruits més bells.
  
L’estat intermedi

Destinacions iniciàtiques
Dins  l’esoterisme europeu, la iniciació no és una classe de religió especial reservada a una minoria, els antics misteris grecs no eren “religiosos” en aquest sentit. Així com la religió considera l’ésser en l’estat humà individual, sense cap intenció que surti d’ell mateix, sinó d’assegurar-li les condicions més favorables en aquest estat, la finalitat iniciàtica, en canvi, és superar les possibilitats d’aquest estat per poder efectuar el trànsit als “estats superiors”, base d’un trànsit posterior a l’alliberament de tot estat condicionat.

“Comunicar-se amb els estats superiors” no és pas un fi, sinó un punt de partida. “Relacionar-se” amb un “àngel” i obtenir-ne una “gràcia” no és cap garantia iniciàtica, ja ho advertia Joan de la Creu: resulta erroni, doncs, atribuir un valor iniciàtic a escrits com els de Swedenborg, que com a profeta fundador de la Nova Jerusalem (la qual acull membres d’altres esglésies o grups) és denunciat per l’església luterana. Swedenborg és un transmissor molt especial,  influeix sobre el conjunt de corrents ocultistes dels segles XVIII, XIX i XX. Dins el  llibre El Cel i l’Infern, en efecte, es descobreix com a visionari arran d’una greu malaltia i llavors afirma que es comunica amb els àngels. En aquesta obra diu que cal “saber que l’home no pot veure els àngels amb els ulls del seu cos, però sí que els pot veure amb els ulls de l’esperit que hi ha en l’home [...], el que és semblant veu es que és semblant, perquè el seu origen és el mateix”. Sotmès a un estat catalèptic, s’ensinistra cada dia a obtenir “visions representatives” amb els ulls oberts. Representar els principis del cel és prioritari per ell.

Segons Guénon no es tracta tant de “comunicar-se” amb altres éssers que es troben en “estat angèlic”, com d’assolir i realitzar en si mateix tal estat supraindividual: en la mesura que l’ésser es manifesta com  a individu humà en un cert estat, també hi ha en ell la possibilitat de ser en la resta dels altres estats. Aquesta realització iniciàtica és, per tant, “interior”, lluny de la “sortida de si mateix” que constitueixen l’èxtasi i els “viatges astrals” de què s’omplen la boca els ocultistes. Així es distingeixen els estats místics propis del domini religiós dels estats iniciàtics. Tota iniciació implica un trànsit, el llindar del qual esdevé espai de llibertat.

Font de la imatge:
Setiembre 1888 Barcelona. Primer Congreso Internacional Espiritista. Representaciones, adhesiones, sesiones públicas, sesiones privadas, conclusiones, documentos, etc. Reseña completa, Imprenta de Daniel Cortezo i Cª Editores, Barcelona, 1888.

Vincles espiritistes
El ja referit sabater i, diguem-ne, vident nord-americà Andrew Jackson Davis es presenta en públic en qualitat de vehicle per rebre la revelació i assegura que ha estat influït poderosament per E. Swedenborg. Som al 1847, i el seu llibre The Principles of Nature: Her Divine Revelations and a Voice to Mankind  (que forma part del fons de la Biblioteca de Catalunya des de la fundació el 1914) és la primera obra del XIX que sistematitza l’ús a Occident de les tècniques de possessió. Davis també funda el setmanari The Present Age sobre qüestions sindicals, cooperativisme i reforma social, que inclou apartats de clarividència, psicologia i magnetisme animal.

El 1848, a França, Alphonse Cahagnet publica Arcanes célestes, on revela que el 1840 l’ànima de Swedenborg l’havia ensinistrat per reclutar els membres d’una Nova església cristiana a partir de les predicacions de doctrines i pràctiques espiritistes. Cahagnet passa de practicar el magnetisme a obrir vies per a l’ús de les tècniques de possessió. L’aparició de Swedenborg és significativa en la mesura que  l’església  que  crea –dita indistintament Nova església swedenborgiana, Nova església cristiana i Nova església de Jerusalem– ha difós les associacions de veritables “germinadors” de l’espiritisme, per tal com se’ls atribueix un “comerç” continu amb esperits que qualifiquen com a “bons”. Swedenborg infanta aquestes esglésies a partir del 1743 a Anglaterra, Suïssa i Holanda, fins que arriben a l’estat mateix de Nova York. La influència d’obres com Aurora en l’ocultisme del XIX és inqüestionable.

Autors com l’italià catolicista J.J. Franco (El espiritismo. Manual científico y popular, La Hormiga de Oro, Barcelona ¡1893!) atribueixen als calvinistes camisards i als jansenistes convulsionaris pràctiques espiritistes al segle XVIII, cosa que es pot entendre com una manera d’estigmatitzar moviments heterodoxos respecte al catolicisme pel fet de dur a terme una pràctica com l’espiritista, o bé com un reconeixement que tal pràctica ja té lloc en altres espais socials, anteriors en el temps a l’eclosió del moviment espiritista. O totes dues coses alhora. Curiosament, Guénon suggereix que hi ha una relació anàloga, al XVIII, entre els successos del “magnetisme animal” i l’esdeveniment dels jansenistes convulsionaris.

Qui s’endú el llorer de la popularitat és, però, en Rivail-Kardec: compila el pensament espiritista sobre la base de les seves pròpies “comunicacions” com a mèdium, i publica més d’una dotzena de llibres de capçalera dins el context espiritista, el primer dels quals –Livre des Esprits (1858)– esdevé totèmic dins l’espiritisme europeu. Rivail funda el 1858 la Revue Spirite, que obté un gran ressò a escala internacional, com els llibres. El 1874 escriu una monografia entorn de l’últim acte de fe de l’església catòlica esdevingut a l’estat espanyol: Auto-de-fé de Barcelone. El succés relatat té lloc a l’esplanada de la Ciutadella –ocupada per l’exèrcit borbònic fins a l’enderroc el 1869–, just a l’indret en què els funcionaris estatals assassinen els presos condemnats a mort, el 9 d’octubre del 1861. Aquest dia s’hi cremen –a partir d’una iniciativa del bisbe de Barcelona, Antoni Palau i Térmens– més de 300 publicacions espiritistes intervingudes a la frontera administrativa franco-espanyola.

La segona meitat del segle XIX veu l’arribada de l’espiritisme a Europa, d’Anglaterra a Rússia, provinent d’uns EUA que han acollit d’ençà del tercer terç del segle XVIII l’establiment de les esglésies swedenborgianes (la naixença del moviment té lloc, ves per on, al mateix estat de Nova York en què s’havien establert aquestes esglésies), en un viatge d’anada i tornada no investigat en què podríem trobar una relació de causa i efecte sobre l’arrelament i l’extensió del fenomen (i en el vincle entre quàquers i swedenborgians). De segur que al context sociocultural europeu del segle XVIII es pot vehicular la pràctica espiritista més en moviments com el magnetisme o el swedenborgianisme que no en un moviment pròpiament espiritista. L’obra i la realització en cercles ocultistes del pensament de Swedenborg s’estén al segle XVIII i el conjunt del segle XIX d’una manera inqüestionable: el suec és dins el brou de cultiu europeu amb què es troba l’arribada de l’espiritisme a Europa a mitjan segle XIX. La xarxa d’expectatives i continguts socioculturals és densa, i la potència amb què s’expressa el fenomen resulta abassegadora.

A l’espiritisme del XIX hi conflueixen elements d’origen arcaic transmesos a través de la cultura de les classes subalternes, i elements socials que provenen sobretot de les classes baixes i, també, de les classes mitjanes que possibiliten l’escriptura, traducció i difusió d’obres. L’extensió de la pràctica de les taules giratòries entre les terribles famílies reials de Rússia, Espanya, Anglaterra i França mostra la difusió i la varietat de contextos, referents i destinacions del moviment. El que se’ns apareix com a nou en aquesta eclosió contemporània consisteix, com indica Clara Gallini (“La somnàmbula meravellosa. Reflexions sobre la cultura popular”, dins El Contemporani, VII-1993), en la voluntat de demostrar experimentalment, científicament, l’existència dels esperits i la viabilitat de comunicar-s’hi. Enllà d’un desig que ja trobem al moviment magnetista, el context positivista encoratja sobre manera l’anhel de la verificació científica.

El 9 d’octubre del 1899 7.000 espiritistes agrupats a la Unió Kardeciana de Catalunya commemoren l’acte de fe del 1861. La seva tradició abraça Swedenborg. Potser arriba l’hora de posar fi que tantes paradoxes siguin ignorades. ¿La llum de la raó és al centre infaust d’una societat incapaç de superar una interpretació literal de les coses, o bé en les maltractades escletxes a través de les quals s’interpel·la l’obscuritat temporal de la condició humana?


Dels espiritualistes místics del XIII
als ocultistes del XIX
Si algun moviment ha estat veritablement salvatge i lliure al llarg d’Europa des del segle XIII, després de l’extermini ignominiós dels templers, és el dels espiritualistes místics. El practicant místic defuig tot control per part del poder, recorrerà camins desconeguts fins per a ell mateix, el trànsit és un llindar a la frontera de tot arreu. Des de Johannes Eckhart (1260-1327) fins a Joan de la Creu (1542-1591) la immensa majoria són marginats, empresonats, torturats, assassinats. Representen un perill perquè la seva mera existència constata la inutilitat absoluta de l’església com a intermediària entre l’individu i la transcendència. Això ha succeït en els contextos dels monoteismes cristià, jueu i musulmà, i arreu s’ha donat el cas que un cop morts l’ortodòxia ha enaltit místics en qualitat de figures exemplificadores i virtuoses.

Swedenborg encarna una baula més de la cadena del coneixement que integra la pràctica científica i l’amorosa –seguint corrents cristians– en el trajecte sagnant cap a déu. Darrere seu hi ha predicadors preprotestantistes com John Wyclif (1324-1384) –l’esquelet del qual és desenterrat i incinerat i la seva cendra escampada per haver rebatut l’autoritat de la jerarquia catòlica, car afirma que “la veritable església és la comunitat dels predestinats” i que cal atendre les Escriptures i no pas el clergat–, el torturat penosament i cremat a la foguera Giordano Bruno (1548-1600), el mateix mestre sabater Böhme, la visionària Antoinett Bourignon (1616-1680)... Prop seu hi ha l’ampli corrent del pietisme, hi ha hassidistes judaistes com Israel Eliezer (1700-1760) –seguidor d’un moviment sorgit al segle XI i estès encara al segle XX per Polònia i i l’imperi rus que oposa, a un judaisme talmúdic basat en l’erudició i la pràctica de l’estudi, “la veritat interior, l’amor a déu salvador, la caritat”, influït sens dubte per la tradició ascètica devota del cristianisme i pel misticisme sufí de l’Islam (Martin Buber definirà aquest moviment com “una càbala convertida en ètica”)–, i encara trobem metodistes com John Wesley (1703-1791), que seguint l’igualitarisme dels quàquers propugna la màxima jerarquia terrenal de l’assemblea, l’únic espai on es pot revelar l’Esperit. Al XIX, tota expressió de misticisme racionalista, tota manifestació del gran camp ocultista europeu, tota creació romàntica i simbolista pren Swedenborg com un referent bàsic. Cims bellíssims de l’art europeu –J.W. Goethe, W. Blake, F.H. Novalis– batran als quatre vents els estendards de les ensenyances del suec.

Font de la imatge (Alphonse Louis Constant [Eliphas Lévi]): www.la-rose-bleu.org

Antropologia i càbala
Per entendre la importància de l’esclat ocultista europeu del segle XIX i la seva forta influència sobre diversos moviments socials –invisibilitzada pels funcionaris “científics”– s’ha d’acudir al metge i filòsof irànic Avicenna (980-1037), qui assenyala que hi ha una sola veritat compartida pels àmbits de la raó i de la fe, i que en aquest pla de la nostra existència tot està interrelacionat. La manifestació que cap categoria pot explicar-se per si mateixa com si fos un absolut, sinó que cal raonar-la a partir de les categories que l’envolten és un principi recurrent en l’expressió més racionalista del misticisme: la càbala. No respon pas a l’atzar, per tant, que dins l’antropologia sigui el corrent estructuralista el que exhibeix l’assumpció màxima del racionalisme (des de l’obra de fonaments de la disciplina com Émile Durkheim, Marcel Mauss i Claude Lévi-Strauss, totes elles amarades de coneixement cabalístic a causa de la seva ascendència jueva, i de filòsofs espiritualistes com O. Hamelin) com un mitjà per explicar el món que intenta abraçar les màximes extensions del gran catàleg universal. No és casual, tampoc, que si algú ha reivindicat les ensenyances del simbolisme per al coneixement del pensament científic, de Rimbaud a Proust i de Baudelaire a Materlinck, ha estat aquest mateix corrent (vegeu el penetrant J.A. Boon de Del simbolismo al estructuralismo,  1976) [...].

Tractar de la creació de Swedenborg demana aquestes lletres a fi de compendre que un mateix fil –fora dels empresonaments, les tortures i les massacres que pateixen– uneix els espiritualistes místics a partir del XIII amb anabaptistes, jansenistes, quietistes, quàquers, puritanistes, pietistes, metodistes, hassidistes, il·luministes, utopistes, col·lectivistes, fins a arribar, al XIX, a ocultistes de distintes tendències: des d’anarquistes com Eliphas Lévi (1810-1875), el qual coneix l’obra de Swedenborg el 1840 a la biblioteca de la presó on compleix condemna per publicar el diari revolucionari La Fam,  fins a espiritistes reformistes per bé que enceses com la catalanoandalusa Amàlia Domingo Soler (1835-1909).

Científics socials de l’altura de Weber i Troeltsch, altres pensadors d'esferes distintes com ara Jung, B.R. Wilson, i –sobre l’ocultisme contemporani– autors com A. Faivre i J. Brosse, plegats han acolorit brillantment les connexions d’aquesta xarxa densa. Per J.P. Laurant, el fil comú manté un principi agosarat que al XIX esclata sense cap tipus de complex a les barricades del combat social: “el transcendent és a dins, revolució inclosa”. La pretesa modernitat empiricomaterialista no arriba ni a la sola de la sabata d’aquesta altra modernitat. Ens han contat, de nou, la història a l’inrevés.

divendres, 22 de gener del 2016

Marx i Engels: contra el processisme estàtic, moviment real

Mural al port de Castelló de la Plana (Països Catalans).

MARX I ENGELS:
CONTRA EL PROCESSISME ESTÀTIC, MOVIMENT REAL
Gerard Horta

És conegut que Marx i Engels plantegen, dins La ideologia alemanya (1846: pàg. 86 i 87 de l’edició del 1987 de l’Editorial Laia, a cura de Jordi Moners i Sinyol), que “les idees de la classe dominant són en cada època les idees dominants, és a dir, la classe social que és la força material dominant de la societat n’és alhora la força espiritual dominant...”. 

Per això quan tots dos remeten a la lluita de classes com a motor de la història estan dient-nos que el conflicte i la contradicció són els principis dinàmics de la realitat social (el sí i el no, el cel i l’infern situats a l’interior de tot individu i de tota societat, com assenyalaven els gnòstics del principi de l’era cristiana o els espiritualistes místics com Jakob Böhme, els mateixos que inciten a abolir jerarquitzacions, institucions de poder i propietat privada, i que afermen el coneixement com a via transformadora i alliberadora)... de la mateixa manera que Albert Einstein entenia el moviment com el principi dinàmic de lunivers. La història, doncs, no és el suposat procés que encamina la humanitat cap al triomf de la raó, com afirmava Hegel, sinó que la història és un llibre obert, un procés que podem escriure i que rescrivim de maneres radicalment distintes. Aleshores, per a Marx i Engels, el comunisme és el moviment real que aboleix l’estat de les coses (pàg. 71):

Per nosaltres, el comunisme no és un estat de coses que hagi de ser establert, un ideal cap al qual la realitat ha d’apuntar. Nosaltres anomenem comunisme el moviment real que aboleix l’estat de coses actual.

Per ells el comunisme no és un estat ideal, sinó un principi dialèctic, és a dir, un principi dinàmic i conscient de la societat cap a la seva autotransformació contínua en el marc de la llibertat i la justícia social. La capacitat autotranscendent de tota societat a l’hora de construir-se, destruir-se, reorganitzar-se o reformular-se a si mateixa en tots els àmbits possibles és infinita: i no cal que demani permís a la societat del costat, sinó que es manifesti a si mateixa i davant d’ella mateixa la seva pròpia voluntat transformadora. El comunisme implica aleshores la transformació de l’ordre establert, la superació de la propietat privada dels mitjans de producció i de la societat de classes. El comunisme és un mitjà per possibilitar el desenvolupament del potencial de tots els éssers humans. Per això Marx sosté que fins que no assolim el comunisme, la llibertat col·lectiva, la satisfacció de les necessitats de les persones, no podrem dir que ha començat la història humana –com escrivia l’anarquista Alexandra David-Néel, “l’objectiu de la vida és viure...”–.

Et proposo que substitueixis un estat de coses que hagi de ser establert, un ideal per processisme estàtic, i comunisme per independència.

I a continuació et proposo que projectis aquest exercici ideològic en un projecte polític. Així comprendràs per què el processisme estàtic –i el que en deriva, com ara lestabilitat parlamentària que el cronifica– és el primer obstacle per esdevenir veritablement independents. I comprendràs, més enllà de discursos i discursets, articles i pamflets, tertúlies i opinions, debats i audiències públiques, xerrades i discussions, qui defensa la independència i qui no.

L’interrogant següent és: qui la practica?

Moviment real, senyores i senyors, moviment real.

diumenge, 17 de gener del 2016

La CUP i l'Acord amb Junts x Sí. Per què això?


la cup i l’acord amb junts x sÍ:
PER QUÈ AIXÒ?
Gerard Horta

Els parlamentaris no paren de dir-hi la seva, i pel que sembla veus militants diverses informen del procés negociador al ventall periodístic interessat a descriure'l, per tant comprenc que també tinc dret a anunciar que ho farem. Han passat quasi 200 hores des que és féu públic l’Acord... Encara puc tardar dies a manifestar alguna cosa (fins ara, queda circumscrit a la gent militant companya): ara com ara observem, escoltem i rumiem per comprendre què ha succeït a banda de les informacions que sescampen a través de les entrevistes a parlamentaris i dels articles periodístics que es van amuntegant.

Ahir vaig llegir això (VilaWeb, 15-I-2016) –es tracta de la cronologia de lescriptura de lAcord..., i shi desvela la identitat del suposat autor–. La realitat és implacable, i de vegades supera el pitjor malson. Conec lAndreu Barnils i sincerament em costa molt concebre-ho com una mentida. (Sota la fastigosa i vergonyant campanya dels mitjans de comunicació públics i privats contra el sector de la CUP que no volíem investir Mas, lAndreu Barnils i lEnric Vila defensaren i mantingueren la racionalitat política de les nostres reivindicacions –que ningú no se noblidi, daixò–.)

Qui és el Senyor empresari que shi esmenta, lOriol Soler? No era la militància de base qui, des del 28 de setembre, hauria d’haver encaminat què shavia de negociar, com fer-ho, qui havia de fer-ho i fins a quan mantenir el termini límit per enllestir la negociació –atesa la tremenda atracció que provoquen les moquetes vermelles dels palauets, els focus i les entrevistes i rodetes de premsa–? I qui redacta lAcord és... aquest Senyor? I aquest Senyor ho fa en nom de la CUP tot i treballar per a la direcció de CDC? Déu nhi do, nois i noies, déu nhi do. Porto set dies inflant-me com un globus, esperant conèixer la veritat nua, exposada sense embuts a la mirada col·lectiva. Ni déu ha desmentit larticle den Barnils.

Aquella direcció que ha tingut a veure amb acceptar immediatament la redacció daixò que en diuen lAcord... podrien dimitir, oi? Perquè empastifar i humiliar el conjunt de la militància i tractar-la dimbècil, com si fossin un mer apèndix passiu de la colla de saberuts que acaben doblegant-se al savi consell del Sr. Soler, obligant-la (obligant-nos, sense cap debat previ) a assumir implícitament la culpabilitat dhaver fet fora el cambrer del Sr. Fainé (un cambrer antiindependentista i classista que ja duia més de 30 anys rodant per palaus) mostra una baixesa sense fi, impròpia de tants discursos, discursets i rodetes de premsa. Això se situa en un marc de relacions en què determinada gent destacada de Poble Lliure no ha parat de dinamitar impúdicament les negociacions, amb el suport de tots els mitjans de consum i comunicació: els públics i els privats amb subvenció pública. Dir-ne lamentable és poc, tan poc com qualificar com a roí el paper exercit a les últimes setmanes per persones molt importants com Fernàndez, Arrufat i Baños, en el cas del darrer fins a extrems penosos. Deixem-ho aquí, per motius obvis.

A propòsit de la cosa aquesta: la brutalitat de la connexió Soler no deriva tant del que descriu en Barnils, com del que ha possibilitat que les coses estiguin funcionant així –lentrada al Parlament i al Processisme estàtic–, especialment des del setembre del 2015. En què havia de consistir la política burgesa sinó en això? (Suposo que tothom, inclosa la militància de Poble Lliure, haurà escoltat o llegit la consellera de Presidència, Neus Munté de CDC, avui diumenge: cap decisió unilateral i ladvertiment que això sestendrà molt més de 18 mesos, i de les estructures aquelles que deien és preferible ni enrecordar-sen. Enxampats pel processisme estàtic i seguint la lògica del parlamentarisme burgès no anem enlloc. I l’Esquerra Independentista, què en diu del paper de la CUP? I el projecte de la Unitat Popular, on és? Una unitat orgànica demana un projecte polític, no pas dos doposats.)

Una setmana per escoltar i per continuar debatent. I que ningú no vulgui pescar res aquí: fora de la CUP, la resta de formacions parlamentaristes autoanomenades desquerres són pura impostura ni tan sols socialdemòcrata (gairebé del tipus abajo los nacionalismos, arriba España... federalizante).

 ***

Post scriptum (18-I-2016): Abans desdevenir carn de transició processual, valdria la pena debatre si cal reformular continguts del projecte polític, metodologies organitzatives i decisòries, i tàctiques i estratègies, abans no sigui massa tard. Sigui com sigui, aquesta breu entrada només fa dapunt, no em pronuncio argumentalment encara sobre un Acord... que, per mi, aplega prou motius per interpretar-se més com una claudicació o com una traïció que no com una altra cosa –si és que els papers signats en públic tenen algun sentit, és clar (tot i així, resulta extremament desagradable que et responsabilitzin dun afer que than obligat a veure col·lectivament des de de ben lluny)–.

Post scriptum II (19-I-2016): Per mi són inacceptables els cinc punts de lAcord..., i especialment vexants el quart i el cinquè. Si a la fi resulta que això ha estat redactat per una persona militant de la CUP estaria bé saber-ho abans que ens nassabentem, una vegada més, per la premsa –com va succeir en el suport a convertir el referèndum unilateral en processet consultiu i en la negativa a proclamar la DUI tan sols dues hores i mitja després de tancar-se les urnes el 27S–. Mentrestant passen setmanes, mesos i anys: continuem sota el processisme estàtic. Em mossego la llengua. Cap militant de base, sigui on sigui que milita a més de la CUP, és responsable dhaver signat això.

Post scriptum III (30-I-2016): Hauria estat just constatar que alguna persona de les importants de la CUP hagués expressat la intenció –lànim denunciar-ho, si més no– dexigir la dimissió dels caps destacats del periodisme públic que, un cop més, han actuat durant mesos –anys, dècades– en qualitat de hooligans filoconvergents o sistèmics –abjectes, no gens periodísticament–, començant per blasmar el paper exercit al llarg de la tardor i el començament hivernal per sa publicitada majestat Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Lamentable tot plegat. Humiliar, menystenir i rebaixar el projecte polític de la militància de base de la CUP surt de franc.

La gent important es respecta, se saluda amistosament –barrejant-hi relacions personals amb simbolitzacions polítiques de la comunicació en públic– i fins i tot sabraça. La projecció pública i les rodes de premsa són a les seves mans. Coses del processisme parlamentarista.

A propòsit de les coses del processisme parlamentarista: hi ha portes giratòries i hi ha portetes, també. Portetes petites, secretes, importants.

dimarts, 5 de gener del 2016

21 articles (2014-2016) diferenciant-hi processisme estàtic de moviment popular per la independència


21 ARTICLES (2014-2016) DIFERENCIANT-HI PROCESSISME ESTÀTIC DE moviment popular per la independencia
Gerard Horta

Ja n’hi ha prou... (VilaWeb, 2-I-2014).



Al principi fou el verb (VilaWeb, 13-IV-2015).

 


Una vida diferent per sempre (El vidre al cor, 26-IX-2015).


D’imputacions i patrioterismes (El vidre al cor, 30-IX-2015).

Procés contra independència? (L’Accent, 3-X-2015).

La CUP i Mas, que en vol més (El vidre al cor, 15-XI-2015).