divendres, 29 de juliol de 2016

dijous, 28 de juliol de 2016

Joan Josep Nuet: I la cultura comunista catalana?


JOAN JOSEP NUET: 
I LA CULTURA COMUNISTA CATALANA?
[EL VIDRE AL COR, 16-VIII-2015]
Gerard Horta
 
Si la pregunta és independència sí o no, jo votaria no” (Joan Josep Nuet, coordinador general EUiA, 13-VIII-2015).

Ho fico al bloc perquè quedi consignat el posicionament d’en Nuet. No pas perquè pugui votar que “No” a la independència –tothom ha de disposar del dret de defensar i votar el que consideri pertinent–, sinó perquè això ho manifesti algú que, tèbiament i molt de tant en tant, al·ludeix al fil roig al nostre país a través de la història. Al·lusions formals, car coneixem prou bé com ha anat la martingala sagnant de la transició.

La qüestió, la veritable qüestió, consisteix que Nuet polvoritza sense embuts més de 150 anys de cultura comunista catalana contemporània. Dubto que en cap societat del món que formi part d’un estat a causa de la imposició i l’ocupació militar de què ha estat objecte, una persona que es reclama comunista pugui afirmar el suport a la perpetuació de l’estat (colonial) de les coses, amb o sense fantasiejants vel·leïtats federalistes futures.

Avui recupero un dels llibres que ha relligat amb major profunditat la meva experiència familiar (pare i mare comunistes sota la clandestinitat franquista) amb la d’una part del meu país –les classes treballadores de Catalunya des de mitjan segle XIX–: per aquella gent que mai no ha parat de comprendre l’alliberament col·lectiu i la revolució com un procés que, inextricablement, abraça l’emancipació de classe, nacional i de gènere des de la solidaritat internacionalista. El diputado Nuet faria bé de plegar com a titella a la capital de l’imperi i esmerçar el temps, si més no parcialment, a llegir. Llibres com aquest de damunt, per exemple, l’ajudarien a entendre en quin país viu. Us remeto a una obra referencial de l’historiador Ricard Vinyes: La presència ignorada. La cultura comunista a Catalunya (1840-1931) (Edicions 62, 1989).

Hi trobareu una citació dAntonio Gramsci que prové de “La revoluzione contra Il Capitale” (Avanti, 5-I-1918): 

I aquest pensament no situa mai com a factor màxim de la història els fets econòmics en brut, sinó sempre l’home [la persona], la societat dels homes, dels homes que es reuneixen i es comprenen, i que desenvolupen a través d’aquests contactes (cultura) una voluntat social, col·lectiva, i que entenen els fets econòmics, els jutgen i els adapten a la seva voluntat fins que aquesta es converteix en motor de l’economia, en plasmadora de la realitat objectiva, la qual és aleshores que viu, es mou i pren el caràcter de matèria tel·lúrica en ebullició, canalitzable per on la voluntat desitgi i com la voluntat desitgi.

La voluntat de la independència per a un comunista català, ahir, ara i aquí, rau a lluitar per construir un espai de llibertat i justícia social plenes, sense límits ni autolimitacions. Dit duna altra manera: crear una societat nova.

Nuet, si no has entès gaire cosa de tot allò que concerneix la societat en què vius hom podria pensar-te com un ignorant, llavors hauries de rumiar de plegar immediatament. I si, malgrat haver-ho entès, has decidit fer costat al mateix estat que –amb la participació de la burgesia regionalista i espanyolista catalana que li ha donat suport– ha assassinat dotzenes i dotzenes de milers de treballadors com a catalans i catalanes i com a comunistes –i anarquistes, socialistes, republicans, antifeixistes, anticapitalistes, amb totes les variants dels independentismes desquerres...–, aleshores pots plantejar-te de romandre per sempre més a la mala paròdia de circ abrupte de la Messeta fent de buròcrata per un grapat d’euros que el secretari de Podemos, Íñigo Errejón, et pagarà rigorosament cada final de mes pel teu suport a la sagrada unitat de la reserva espiritual dOccident i a l'estabilitat del Capital. Això, si és que mai abandones lescó de diputado. En realitat també podries demanar al company Joan Coscubiela el contacte avinent per mirar que et col·loquin al consell assessor d'Endesa uns quants anys.

Ah, i una cosa més: la bandera aquesta de baix a la dreta que fiqueu quan xerres en públic, doncs aprofita aquests dies i deixan sols tres barres, aquelles que xisclava la Marujita Díaz als anys de plom del feixisme: Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda.” Així, per fi, tot començarà a resultar un pèl més coherent.

Et perdem de vista. Sàpigues que de la classe social que representen en Mas, la Rigau i el Boi Ruiz ja ens nocuparem políticament nosaltres, atès que vosaltres nheu estat còmplices durant tota la Transició. Adéu, Nuet: eres lluny i ten vas més lluny encara.


Post Scriptum: Afegeixo la lletra de l’himne espanyol, d’acord amb la versió establerta com a oficial pels feixistes a través d’un decret del 27-II-1937 –la de José María Pemán, composta el 1928 i retocada al segon i desè vers abans del 1936–. Al seu torn, aquesta versió fou ratificada pel Boletín Oficial del Estado el 17-VII-1942. Ho penjo perquè els federalistes la vagin memoritzant a fi de cantar-la cofois allà on els plagui. Bàsicament, perquè des del 1977 fins ara no han disposat de temps per derogar-la (ni ells, ni els representants de la burgesia regionalista catalana sobrevinguts a lindependentisme). Quina era la paraula? Ah sí, consenso!

¡Viva España!
Alzad los brazos,
hijos del pueblo español
que vuelve a resurgir.

Gloria a la Patria
que supo seguir
sobre el azul del mar
el caminar del sol.

¡Triunfa, España!
Los yunques y las flechas
canten al compás
nuevos himnos de fe.

Juntos con ellos
cantemos en pie
la vida nueva y fuerte
del trabajo y paz.

dijous, 21 de juliol de 2016

Milers de nacions, dos centenars d'estats (A. D. Smith)

Mapa dels estats del món.


MILERS DE NACIONS, DOS CENTENARS D’ESTATS
[L’ESPILL, 12: 156-161, 2002]
Gerard Horta

[Anthony D. Smith: La nació en la història, Editorial Afers-Universitat de València, Catarroja-València, 2002.]

El sociòleg anglès d’origen jueu Anthony Douglas Smith, nascut el 1939 i professor d’Etnicitat a la London School of Economic and Political Science, és reconegut arran de la tasca desenvolupada als darrers trenta anys entorn del que es conceptualitza genèricament com a “etnicitat” i “nacionalisme”.1 Amb aquest llibre apareix publicat per primer cop en català (setena remesa de la col·lecció “El món de les nacions”), i, a més, el que se n’edita és un recull inèdit de conferències del 1999: són els dos motius pels quals s’ha de celebrar de nou l’associació Editorial Afers-Universitat de València.

L’obra se subdivideix en tres blocs en què es tracta dels paradigmes dominants als darrers dos segles a l’hora d’afrontar la teorització sobre la nació i els nacionalismes, els quals són debatuts en cerca de d’explicacions més àmplies i profundes –per força, en aquesta ressenya se’n reflectirà un mínim ressò: cal llegir el llibre!–. Al primer capítol, s’hi exposen les arrels històriques en què sorgeix la interpretació del caràcter orgànic o voluntari de les nacions i els nacionalismes –el paradigma historicista– i les relacions que manté amb la visió primordialista. La conclusió de Smith advoca per vincular tots dos models amb diversos casos històrics a fi de constatar la combinació variable d’elements que ell classifica com a “cívics” i “ètnics” que s’hi dóna. En aquest sentit, seguint l’autor, és imprescindible atendre el tarannà dinàmic del procés històric de les nacions amb l’objectiu d’evitar encloure societats senceres sota categories estàtiques. Això duria a qüestionar certs aspectes que potser demanarien una major reflexió crítica. Per exemple, resulta problemàtic remetre a l’emergència de la “França” del segle X tot utilitzant l’adjectivació de Renan del 1882 sobre “la força de l’oblit lingüístic” (p. 31), menystenint-hi el que els teòrics de moda del nacionalisme oculten massa: els processos de colonització a escala intraeuropea, conflictius no solament respecte a la formació medieval de les nacions europees, sinó especialment des del moment en què els països vencedors organitzen els territoris conquerits a partir de formes estatals que impliquen, més que una clara homogeneïtzació cultural, pràctiques merament etnocides. Recordem que rere la divisa revolucionària de “Llibertat, igualtat, fraternitat” hi subjau una quarta afirmació bandejada quasi sempre dels relats històrics: “indivisibilitat territorial” (lligada a aquella altra que deia que el francès “igualava” els drets dels ciutadans: ¿”força de l’oblit” o repressió totalitarista de la diferència?). Per això resulta paradoxal remetre a R. Breton entorn del Canadà anglès i el Quebec per narrar el pas de tots dos estats d’un nacionalisme ètnic cap a un de “cívic, multicultural i inclusiu que acull un gran nombre d’immigrants no blancs i que celebra la diversitat cultural” (p. 35), sense atendre la realitat empírica dels centenars de nacions sense estat nord-americanes, societats “nadiues” que s’autoanomenen nacions,2 les quals avui dia continuen veient com els seus territoris, representacions socioculturals, pràctiques econòmiques i de supervivència material són esclafades, fins i tot en la prohibició a aquests homes i dones (per exemple, als abnaki del Quebec) a registrar-se amb el seu nom i la seva llengua a l’administració de l’estat. Igualment, acudir a les “actituds dels bascos envers els immigrants andalusos” (p. 40) per explicitar delimitacions “exclusivistes” de la consciència ètnica fa un favor molt magre al professor Smith. En primer terme, perquè no ho demostra; i, segonament, perquè expressat d’una manera genèrica esdevé una referència impròpia de la seva altura intel·lectual, cosa que no es mereix un llibre tan interessant com aquest.

Que una societat comparteixi un sistema de símbols i significats a partir del qual representar-se el món i organitzar les relacions socials té sentit per a l’estudiós si, al mateix temps, s’hi té en compte (en el context del que es planteja a l’obra) el procés conflictiu de subjugacions militars, culturals, econòmiques i polítiques d’unes societats sobre unes altres. La construcció de les nacions, i el lligam entre la seva legitimació jurídica i històrica en funció de si ha pogut organitzar-se en termes d’estat o no (o de si vol ser nació sense organitzar-se en termes estatals), és indestriable de les dinàmiques convulses de la història. Els nacionalismes poden vehicular-se per exercir com a forces aterridores, i també, és clar, com a forces alliberadores. El que interessa entreveure’n són els projectes socials globals que canalitzen, quines necessitats, quines demandes. En definitiva: per què interpel·len com a tals. El principi de Smith de pretendre trobar equilibris a la complexa realitat contemporània, on el dret de les col·lectivitats a existir d’acord amb referents propis té lloc entre fluxos migratoris més o menys importants i entre models distints d’inserció dels migrants en les societats de destinació o acolliment, silencia sovint, dins el conjunt de la gamma extensa d’exemplificacions a què va acudint, pràctiques històriques etnocides per part d’estats europeus com ara Espanya, França, Anglaterra o Rússia sobre les minories nacionals intrafrontereres.

Dona i noia palestines enfront de soldat israelià.

La definició de “nació” de Smith (p. 20) indueix a considerar la destrucció de milers de societats al segle XX, incapaces de sobreposar-se a l’homogeneïtzació cultural dels estats i, especialment, al procés colonitzador sota formes capitalistes, per complet desestructuradors en termes culturals i econòmics dins contextos evidentment diversos. Valdria la pena, doncs, en afrontar la comprensió del paradigma modernista dominant avui dia (capítol 2), relativitzar-ne el tarannà europeocèntric industrial –culturalista i essencialista– des del qual s’atorga una categoria explícita al sorgiment de “les” (algunes) nacions. Ni la consecució d’un estat, ni la consignació documental i literària de la cultura són peatges que hagin de pagar les nacions del món per esdevenir adjectivables com a tals (Smith incideix prou bé en el segon aspecte). Fins i tot a Occident el pas de la tradició a la modernitat adopta formes distintes en una mateixa societat com ara la catalana, en què els projectes de nació postulats al XIX arriben a ser antagònics.3 Enllà de les dinàmiques conflictives entre la burgesia i les classes subalternes, tota manifestació social implica un model determinat d’organització i de relació cap endins i cap enfora. Assumint l’argumentació de l’autor, com interpretarien Friedrich Engels si visqués, o E.J. Hobsbawm i E. Gellner que en el context de l’adscripció proletària a l’espiritisme català es creï el 1891 a Barcelona, per primer cop a Europa i a iniciativa espiritista, una Lliga Internacional per la Pau –amb el suport del laïcisme lliurepensador, el progressisme polític i el sindicalisme més avançat, i dels representants europeus d’aquests moviments– que propugna la lliure federació dels pobles d’Europa, la supressió de les fronteres estatals i l’arbitratge i resolució dels conflictes entre els estats mitjançant el diàleg?

Al tercer capítol s’hi tracta dels enfocaments “construccionistes” de la nació i els nacionalismes, entesos com una construcció social lligada a l’era de la modernitat, articulada per les elits (Hobsbawm lliga els moviments nacionalistes de la segona meitat del XIX amb projectes socials conservadors, la qual cosa és desmentida de nou pel cas català, o per l’escocès en períodes importants de la seva història; i dels lapons ¿què se’n pot dir?) i encaminada a la seva superació per la globalització mateixa. Fora del debat sobre la condició espúria o no del passat, o de la recreació o la invenció de les tradicions, Smith remet amb encert a la memòria viva de les societats i a la seva capacitat per dotar de sentit l’empresa nacionalista. Un sentit que capdavanters de l’enfocament modernista com Hobsbawm no deuen trobar enlloc,4 i que els deu impossibilitar d’explicar la supervivència de nacions com la catalana o la basca després de segles de ferotge subordinació en tots els terrenys. El paradigma del construccionisme social palesa un reduccionisme extrem que concep les classes subalternes europees com si fossin un mer apèndix passiu del dirigisme instituït per les elits a través dels imaginaris que elaboren, a més d’establir una correspondència estàtica entre nació i estat que resulta insostenible, d’aquí les paraules amb què l’autor ho rebat: “sembla difícil entendre per què hauríem d’atorgar més substància a l’«estat» que a la «nació»” (p. 87). A continuació, Smith assenyala que és plenament lícita l’acusació de Benedict Anderson (el qual no podia preveure que la seva obra Imagined Communities, del 1991, havia de ser tan fatalment incompresa per aquells qui han “resolt” certs processos d’afirmació cultural com el fruit d’una “invenció”) cap a Gellner –i Hobsbawm i altres–  pel fet que assimilen justament “invenció” a “fabricació” o “falsedat” més que no a “imaginació” o “creació” (p. 88) –en aquests termes, què no és el fruit d’una construcció social?–. L’autor planteja llavors un dels punts centrals de la qüestió que permet respondre-hi: on rau la raó de la perdurabilitat i l’èxit d’artefactes culturals com el epigrafiats com a nacionalismes?, quin és el motiu de la seva necessitat? La premissa durkheimiana segons la qual res no és més poderós que una il·lusió compartida –sentida, voluntària, emocional, d’ideals i necessitats col·lectius, perquè responen a les demandes individuals d’amplis sectors socials: o és que no existeix una base material de les idees?– no seria una porta tancada, sinó la proposta d’una obertura a la viabilitat de canalitzar, en allò compartit, el que una homes i unes dones, de vegades una societat, consideren imprescindible de realitzar. Per què, doncs, es topa contínuament amb l’aclaparadora invisibilització de la contradictòria gamma de projectes implícits en els moviments nacionalistes europeus contemporanis? Ficar al mateix sac nacionalismes de signe clarament imperialista i etnocida com els esmentats enrere amb altres que han maldat per espolsar-se la subordinació estructural a què la seva societat ha estat sotmesa històricament és difícil de justificar en termes científics –per més que dels nacionalismes estatals d’Europa se’n digui “cívics”–, una distinció que no es considera en cap dels models exposats. I aquesta seria una de les causes de la confusió entre nacionalisme i independentisme.

Nois ¡kung: membres duna nació sense estat
que durant segles mai no sha organitzat sota la centralització política estatal,
per bé que formen part dun estat imposat.

Smith raona el perquè de l’enfocament etnosimbòlic que postula. Remarca la pertinència de comprendre que la categoria moderna de “nacionalismes” no respon a realitats encarnades en la història a partir del no-res. Les identitats culturals i les ideologies col·lectives s’expressen a partir de contextos determinats que s’encavalquen a través de continuïtats i trencaments en què és possible reconèixer-hi els processos estructuradors de les societats –en un gerundi continu–, i la seva capacitat per recórrer-hi, apropiar-se’n o reinterpretar-los en funció de la manera com es representen el seu present i les seves necessitats. Que la formulació que en derivi estigui lligada a les elits sembla un postulat massa arriscat per generalitzar-hi, per això el professor anglès la refusa tot apel·lant als components populars dels nacionalismes. La correspondència entre ètnies i nacions, així mateix, supera per la seva complexitat –el desenvolupament d’una nació sobre la base de la incorporació o assimilació d’altres ètnies, o la constitució de nacions poliètniques, o l’existència d’ètnies polinacionals– qualsevol simplificació que se’n faci. En reflexionar sobre l’origen poliètnic de les nacions, l’autor manté que, en efecte, en molts casos l’ètnia dominant d’una nació posterior podrà aportar “mites i records de nacionalitat impartits a les generacions successives”. Ara bé, no és menys cert –diríem– que la confusió entre estat i nació –Espanya com a nació amb una ètnia dominant, segons el plantejament de la immensa majoria d’autors que apareixen– acaba conduint els homes i dones de nacions minoritzades a esdevenir membres de “regions exteriors” (p. 106) incorporats burocràticament i sotmesos als forts i centralitzats estats moderns. És aquí que les nacions europees subalternitzades per la força de les armes no hi troben l’encaix possible, com s’està reflectint en la redacció de la futura Constitució europea, per no referir-se a les vel·leïtats militaristes de constitucions com l’espanyola entorn de la preservació de la “unidad territorial”.

Això duria a subratllar que el context globalitzador actual, per les seves mateixes característiques d’homogeneïtzació cultural des dels referents del liberalisme capitalista, no pot més que esperonar moviments d’afirmació identitària, sociocultural, en què es manifesta la lluita per la supervivència mateixa d’innombrables societats que es veuen impossibilitades de decidir el què i el com del seu present. No és possible oposar universalisme a particularisme, no sols perquè, com assenyalà Claude Lévi-Strauss, res de l’esperit humà no ens és aliè, sinó perquè compartir-nos els uns als altres com a humans significa fer-ho des de referents propis. És aquest compartir el que universalitza, no pas el pretendre que les categories d’una societat les han de compartir totes les societats del món. Les estructures es poden expressar en pràctiques localitzades, però en qualitat d’estructures no són locals, com ha escrit S. Narotzky: això obliga a estudiar els processos històrics i les relacions socials tant locals com globals. L’especificitat del lloc forma part de processos dinàmics de relacions socials a escala interna i externa.

La visió ideal que Smith atorga al nacionalisme, des del precepte del dret a la llibertat dels pobles i les persones, és un camí a seguir que hauria de portar a copsar la diversitat del repertori humà i les realitats històriques, en el sentit que la manera com una societat s’interpel·la a si mateixa en qualitat de “nació” –igual com s’interpel·la a si mateixa en termes religiosos o d’altres sistemes simbòlics– implica l’articulació de projectes molt distints: els moviments socials i la catalanitat que representen Roca i Ferreras, Almirall o Companys no són els de Cambó, dit pel broc gros. I el present de les nacions està fet també d’aquestes bregues, inserides dins el camp ampli del conflicte d’una Europa la problemàtica de la qual no se cenyeix a “musulmans, gitanos i afrocaribs”: les nacions europees minoritzades no són als mapes perquè colonitzar és la cara més terrorífica de la diferenciació. No es pot situar el “nacionalisme ètnic” fora d’Occident sense centrar-se en els processos històrics als estats plurinacionals actuals, dels quals els Països Catalans en són una víctima més. Utilitzant els darrers mots de l’autor, és avinent preguntar-se quins processos de la història humana són il·luminats pels “components simbòlics i els models ètnics propis de les identitats culturals col·lectives”? (p. 113).

Són alhora processos tràgics que concerneixen les formacions estatals, i tota l’atracció de l’enfocament etnosimbolista trontollaria si no percebés la realitat de tantes llibertats no realitzades: no disposar d’un petit espai al mapa. Smith ho té en compte, per això raona i rebutja la falsa simplificació en voga entre “ètnic” i “cívic”. No seria gratuït, doncs, citar Ted Lewellen: “«opressió» és una bella paraula per fer-la passar en còctels [...], però es converteix en una paraula lletja quan hom l’associa a la gent real, que pateix fam real, privacions reals i potser tortura i mort també reals” (Introducción a la Antropología política, p. 166). I no és una privació social néixer i morir amb l’obligació de justificar per què un se sent cors, irlandès, sami, basc o català, privat del seu dret de ser? Mentre una plèiade d’historiadors i sociòlegs europeus embadaleixen davant de Hobsbawm i Gellner, es podria suggerir als científics socials catalans que es plantegessin de rebatre, sobre la base del coneixement empíric de la seva pròpia realitat, el munt de models explicatius que redueixen, compartimenten i moralitzen l’univers de les nacions, en comptes de reproduir les mirades d’aquests autors acríticament. No és casual que l’antropologia, com insisteix I. Terradas, es fonamenti en el realisme etnogràfic (per això els antropòlegs tampoc no surten al mapa).

S’és davant d’un llibre excel·lent per pensar entorn de les perspectives historiogràfiques i sociològiques dominants sobre el paper de les nacions i els nacionalismes, del tot recomanable en la mesura que l’autor mostra elasticitat, erudició i incisió crítica en les seves reflexions, i que permet copsar el sentit de l’eclosió, les mancances i els aspectes recuperables de cada paradigma (aquí rau el valor magnífic, indiscutible, de l’obra): la immensa majoria dels plantejaments de l’autor podem fer-los nostres. Però que no s’oblidi: milers de nacions, dos centenars d’estats... i mitja dotzena d’exèrcits.

1. L’especialització sostinguda de la seva recerca aflora el 1971 amb el llibre Theories of Nationalism, seguit entre innumerables altres de Nationalism in the Twentieth Century (1979), The Ethnic revival in the Modern World (1981), The Ethnics Origins of Nations (1986), National Identity (1991), Nations and Nationalism in a Global Era (1995) i Nationalism and Modernism (1998). Del conjunt se’n poden trobar, traduïts al castellà, Las teorías del nacionalismo (Península, 1976), La identidad nacional (Trama, 1997) i Nacionalismo y modernidad (Istmo, 2000).
2. Vegeu una interessant aproximació als noms i els llocs de milers de nacions sense estat del món (incloses les europees) a l’Atlas of World Cultures de D.H. Price (Sage, Londres, 1990). Bàsicament per comprovar-ne la desaparició.
3. Vegeu Panoràmica del nacionalisme català de Fèlix Cucurull (Ed. Catalanes de París, 1975). I, també, l’obra del primer teoritzador modern del catalanisme, Josep-Narcís Roca i Ferreras, sobre els vincles entre independentisme o alliberament nacional i internacionalisme, cinquanta anys abans que l’anticomunista V.I. Lenin en tractés (Josep-Narcís Roca i Fererras i l’origen del nacionalisme d’esquerres, Toni Strubell, 2000, Els llibres del Set-ciències).
4. La qual mancança ja es dóna en una obra primerenca com Rebeldes primitivos (Ariel, Barcelona, 1974 [1958]).

dijous, 14 de juliol de 2016

Un port a la campanya electoral


UN PORT  A LA CAMPANYA ELECTORAL
[EL VIDRE AL COR, 12-VI-2015]
Gerard Horta
 
Fou durant la campanya electoral. No és demagògia populista, ni cap intent matusser de bescanviar –inconscientment i en termes simbòlics, és clar– cada mort per un vot. No, de cap manera i sota cap concepte. Ella mai no ho faria. I el colonialisme? (– Colo-què?).

Un vot de confiança. Amb il·lusió, pel “canvi polític”: 21 vots a favor (ei, que un és un “sí crític”). 

divendres, 8 de juliol de 2016

La joventut als carrers o l'estat contra la societat


La joventut als carrers
o l’Estat contra la societat
[Debat Juvenil, núm. 98, 2013]
Gerard Horta

El marc classificatori de la categoria “jove” abraça un espai social ambigu: situats a mig camí del ser infant i el ser adult, la normativització de les relacions socials que s’imposa a la joventut troba un reflex dinàmic en les societats humanes, i en una mateixa societat i tot. A l’estat espanyol, l’edat a partir de la qual es permet mantenir relacions sexuals, ingressar en una presó o votar és distinta. Això sí, no hi trobarem cap topall cronològic a l’hora de fer de consumidor com “els adults”. De la mateixa manera, el que a les societats urbanes ha estat històricament l’apropiació dels carrers per part dels joves –els carrers com un espai de i per a la socialització–, ha estat també objecte d’una fiscalització punitiva mitjançant la qual els òrgans estatals no han parat d’encotillar l’exercici mateix de la llibertat dels joves de desenvolupar-se arran de l’exploració i el descobriment de l’espai urbà: de places, carrers i “descampats”. No es pot permetre als joves que concebin la vida als carrers com una aventura.

La construcció social de la joventut com un període de la vida associat a estereotips estigmatitzadors que remeten crònicament a situacions de risc comprèn un espectre dens –vegeu els estudis successius dels antropòlegs Oriol Romaní i Carles Feixa–: delinqüències, drogoaddiccions, relacions sexuals, utilitzacions de la violència, vandalisme (arrasar els anuncis que omplen les ciutats), impugnacions simbòliques de l’ordre social dominant (pintar les façanes, tal com de menut pintaves les parets de casa), apropiacions de l’espai prohibides o inconvenients (d’anar amb patí fins a aplegar-se col·lectivament en termes efervescents), etc. En nom de la “convivència” i la “seguretat”, les maquinàries polítiques, econòmiques i mediàtiques estatals occidentals intervenen amb “itineraris infantils”, després “projectes joves” i altres planificacions adreçades a negar l’autogestió de l’“ordre públic”. Unes planificacions que invisibilitzen el conflicte inherent a la societat de classes: la desigualtat, és a dir, la condemna a la pobresa de sectors socials populars –dels quals els joves apareixen com a dipositaris centrals de la repressió i el control socials–; i que alhora obvien el paper del conflicte com a motor dinàmic de la societat, dels carrers –un conflicte fins a cert punt fictici, ja que un mateix espai és utilitzat de maneres distintes per grups d’edat diversos al llarg de les diferents estacions i franges horàries del dia i la nit–. A Rambla del Raval de Barcelona (2010) narrava el ferri control de la guàrdia urbana sobre joves veïns que jugaven a futbol a les 10 de la nit sense molestar cap vianant ni ningú, i sobre joves que feien un entrepà tot xerrant amb tranquil·litat en un banc.

Si els carrers són quelcom més que un espai per transitar-lo –anar i tornar, fer un tomb (Manuel Delgado revisita el terme badar)– i (entre altres coses) per consumir-hi, llavors la lluita dels joves per la conquesta heterogènia dels carrers –les microcultures juvenils més enllà de fascinacions, jocs, status, tribus, façanes, anòmies i altres identificacions socials– afirmaria el seu anhel de supervivència, tot generant models de relacions que de vegades no serien antagònics respecte als models dels “adults”, sinó respecte als models d’una societat mercantilista incapaç de consentir que hi hagi gent que construeixi la seva vida, en públic, sense voler pagar per fer-ho. De què disposa la joventut sinó dels carrers? Sense ser lliure als carrers, doncs, no sols no es pot ser jove: no es pot ser.

divendres, 1 de juliol de 2016

Porteries i porters a Barcelona

Portera en plena activitat durant la jornada de feina.

PorterIEs i porters a Barcelona.
Un procés social entre
l’espai públic i l’espai privat
[REVISTA D’ETNOLOGIA DE CATALUNYA, 25:
141-143, 2004]
Gerard Horta

La recerca que se sintetitza a continuació ha estat dirigida per Joan Bestard i Camps –professor i cap del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona– dins la modalitat d’anàlisi dels programes d’investigació de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya.(1) El que s’hi ha constituït com l’objecte d’estudi són les porteries i les porteres i els porters de Barcelona. La premissa inicial consistia a cercar la relació que es dóna entre l’espai públic del carrer i l’espai privat de la llar familiar a través de la mediació física i social que exerceix l’espai de la porteria i la figura mateixa del porter, allà on l’experiència del veí i del ciutadà es transforma pel pas de l’espai urbà a l’espai domèstic.

El porter esdevé, per tant, una figura principal en la mesura que és ell qui controla l’espai en què es du a terme aquest trànsit. Partint d’una observació minuciosa sobre el terreny –la qual ha inclòs una àmplia documentació fotogràfica i l’alçament de plans de les diverses tipologies de porteries a la Barcelona contemporània– i, a més, dels diàlegs i les entrevistes empresos amb els porters i les porteres que han protagonitzat l’expressió etnogràfica de la investigació –dels quals s’ha recollit les seves pròpies narracions i les seves experiències viscudes–,  s’han analitzat aquests processos de trànsit com a llocs espacials i socials en què el porter sintetitza els canvis entre categories centrals de la modernitat i que la seva absència –la desaparició de les porteries i  dels porters i la seva substitució pel taulell de recepció dels conserges o per altres mitjans de control d’accés (entrades i sortides), com ara intèrfons, càmeres de vigilància, vigilants privats, etc.– convertiria en els no-llocs distintius de la postmodernitat.

Si s’ha constatat que la marginalitat dels porters i les porteries només és aparent, això es fonamenta en el context en què la societat moderna es pensa a si mateixa a través de la relació entre les categories de públic i privat. Just enmig d’aquesta relació hi són els porters, els quals ens permeten veure els mecanismes sobre la base dels quals es construeix la “comunitat de veïns”, entesa com a categoria que actua bidireccionalment: envers l’exterior de la societat urbana, l’espai públic; i envers l’interior de l’espai domèstic, la intimitat de l’espai privat, familiar. En aquest sentit, s’han descrit etnogràficament la multiplicitat de tasques associades a la figura del porter amb relació a l’apropiació i l’ocupació de l’espai de trànsit que representen la porteria i la consergeria. Per fer-ho s’ha treballat l’evolució del procés històric –incloses les diferents disposicions laborals, jurídiques i sindicals relacionades amb els porters des del segle XIX fins a l’actualitat, dins el marc català i espanyol, i, també, l’etimologia dels diversos termes vinculats als porters, porteries i conserges– i els canvis produïts en l’assignació de labors d’aquesta professió, la manera com s’ha anat regulant institucionalment la seva pràctica, com s’ha anat construint la seva pròpia memòria individual i col·lectiva i com s’ha generat i s’ha projectat empíricament, en la seva existència quotidiana, el pas a la modificació dels sistemes de denominació –de porters a conserges–.

L’anàlisi històrica, combinada amb l’observació participant i la consegüent anàlisi, reflexió i comprensió antropològiques, han permès consignar el pas dels règim inicial de vigilància i control i les pràctiques de serveis informals als veïns, a les relacions de familiaritat amb ells i de mediació entre els veïns mateixos. Com a mediador entre el públic i el privat, entre el formal i l’informal, entre el coneixement de la vida dels veïns i la discreció que s’ha de saber mantenir –a partir, sovint, d’equilibris extremament delicats–, la figura del porter mostra la seva densitat altament significativa i la dificultat de classificar-lo en termes categòrics absoluts. En efecte, el porter encarna aspectes clarament marginals, liminars, tant per la seva posició estructural dins l’univers social d’un edifici de veïns com per la seva potencialitat d’alterar relacions socials dins de la comunitat en què treballa. Si l’imaginari literari i cinematogràfic –estudiats i presentats en qualitat d’apèndix de la recerca– que convoca els porters en mostra la capacitat per xafardejar és a causa de la condició liminar en què cristal·litza la seva experiència social.


L’estudi de l’espai físic de les porteries –a l’Eixampla, els subsòls o els pisos al terrat– remet al procés en què l’espai burgès resulta possible, a través d’un domini general de les relacions informals sobre les contractuals en què les tasques de control i neteja possibiliten la creació de la privacitat domèstica. Una de les constatacions bàsiques de la recerca ha consistit a comprovar empíricament el procés de professionalització gradual a partir de contractes laborals explícits i d’una disminució de l’extens ventall de labors informals vinculades a les relacions personals establertes entre els porters i els veïns. És en aquest context que s’esdevé la desaparició del porter i la porteria –convertida amb freqüència en un habitatge per llogar-lo a nous inquilins– i la seva substitució pels anomenats “porters automàtics” o pels conserges de les finques urbanes, que treballen sota un horari estipulat clarament i que ja no viuen a les porteries dins el mateix edifici en què treballen. Aquí, cal esmentar l’estudi que s’ha realitzat de l’evolució dels vincles de parentiu respecte a la transmissió de la feina de porters i porteres, la manera com això s’ha anat produint al llarg de contextos històrics molt distints. Els contextos que resulten de la tràgica Guerra Civil, per exemple, manifesten l’àmplia gamma de situacions en què se succeeix aquest procés, com també els diversos processos econòmics i polítics en què es dóna la migració del camp a la ciutat o de persones nouvingudes de països extraeuropeus cap a la ciutat de Barcelona en el decurs del segle XX fins als nostres dies.

De tot plegat, sintèticament, se’n pot concloure la relació entre els canvis operats en el trànsit de l’espai públic al privat –la desaparició del porter i la tendència a la cogestió entre veïns o a l’ús de serveis professionalitzats de control d’accessos i vigilància, seguretat, neteja, manteniment, escombraries, etc.–, i la seva significació en termes dels canvis estructurals del vincle actual entre les categories socials de públic i privat i dels mitjans per establir els processos de moviments, controls i filtratges de persones, coses i informacions. Això vol dir que el que se’n diria el malestar en la cultura pública té a veure amb les transformacions i les desaparicions de figures i espais mediadors entre les categories de públic i privat. La creació de condicions perquè hi hagi relacions socials entre categories que tendeixen a oposar-se resulta més conflictiva sense mediacions: el diàleg entre els àmbits del privat i del públic, del porter amb el veïnat de l’edifici, del veïnat entre si mateix a través del porter, però també del porter amb l’espai del carrer, dels transeünts i del veïnat i dels porters dels edificis confrontants, pren unes dimensions radicalment distintes arran de la substitució del porter pel conserge o per mitjans automàtics de control d’entrades i sortides i per assignacions especialitzades a les diverses esferes que implica l’existència física i social d’un edifici en què viuen un grup de persones. Sense el sentit socialment ordenador en què cristal·litza la tasca mediadora del porter, l’esdeveniment d’anòmies resulta més factible.

La confrontació entre els barris burgesos de Barcelona i els barris treballadors, les representacions ideals del que ha de ser la normativització dels usos de l’espai, del mobiliari i de les relacions, i les condicions de porters i conserges, tant físiques –recepció a l’edifici i habitatges de la porteria (espais precaris, sons, il·luminació, etc.)–, com socials, a través de les vivències dels protagonistes de l’estudi, expressarien també el contrast entre la Barcelona “alta” i la “baixa”, i com aquesta deixa entreveure l’heterogeneïtat de formes de vida familiars que conviuen a les ciutats avui dia. En el procés de la història dels porters, allà on els conceptes de tradició i modernitat permeten pensar la complexitat de la seva evolució i la de la societat en què apareixen, s’ha detectat aquesta oposició entre el seu paper com a generadors de contextos de relacions personals concretes i no abstractes, i el seu coneixement particular i el seu domini de persones, relacions i identitats, més enllà de la privacitat i l’anonimat moderns i del control i la vigilància de fluxos de, com es deia anteriorment, persones, coses i informacions. La humilitat estructural tradicional del porter, física i simbòlica, el seu desafiament als corrents evolutius de la modernitat, i la intempèrie des de la qual afronta la seva condemna a l’extinció palesen, però, la dificultat de trobar una altra categoria social mediadora –a escala simbòlica i a escala pràctica– entre l’univers públic i el privat. Tal dificultat condueix a entendre que, malgrat aquesta condemna, és justament la rellevància absoluta i la necessitat que tenim del paper mediador del porter el que alenteix i ajorna la seva desaparició completa i potser definitiva. 

1. La investigació, duta a terme al bienni 2002-2003, s’ha titulat Les porteries a Barcelona: entre espai públic i espai privat. Hi han participat Nadja Monnet, Flora Muñoz, Mar Margall, Pili Díaz, Gastón Bosio, Gabriela de la Peña, Julie Rouault, Pablo Romero, Laia Sanz, Laura Núñez i qui subscriu aquest text.