dijous, 27 de juliol de 2017

Un apunt sobre sindicalisme groc (Per a què serveix un alliberat sindical groc?)


UN APUNT SOBRE SINDICALISME GROC
(PER A QUÈ SERVEIX UN ALLIBERAT SINDICAL GROC?)
[EL VIDRE AL COR, 30-VI-2015]
Gerard Horta

Alliberada reineta o alliberat enrotllat, veterà amb dècades al darrere o professionalitzat primerenc –a jornada parcial o a jornada completa–. Tant se val. Observa la imatge: la relació amb la vida animal sempre ofereix models de conducta per a les societats humanes. Ens referim a carn de primera qualitat atesa lalimentació –excel·lent– de què frueixen els grocs. Algun dia aquesta carn acabarà confluint –o convergint, com més tagradi– als menjadors populars dels afamats de revolució.

De gent militant de base honesta i de bona fe nhi ha en tots els sindicats. Quant als alliberats sindicals grocs, són una classe especial d’éssers. La qüestió de fons és fins a quin punt, des de la signatura dels Pactos de la Moncloa el 1978, el model de sindicalisme dominant ha desenvolupat estructures professionals, burocratitzades i profundament jerarquitzadores, situant les assemblees de treballadors en un pla completament marginal i fusionant els militants alliberats amb els càrrecs i els òrgans directius dels sindicats. La perpetuació de les mateixes persones en comitès dempresa durant –en alguns casos– més de dues dècades i tot reflecteix la dimensió immobilista daquesta concepció del sindicalisme professional. Alhora, lalliberament professionalitzat possibilita la militància en organitzacions polítiques en termes sistemàticament proselitistes –independentment de lentitat en què es militi–, atesa la servitud crònica dels alliberats al sindicat del qual cobren, la qual cosa impossibilita lacceptació de la més mínima autocrítica. Daltra banda, resulta impossible competir en termes de dedicació quotidiana –temps– amb els alliberats i alliberades, a causa justament de la professionalització de la seva activitat.

La dependència substancial daquestes grans estructures sindicals respecte dels recursos públics estatals està relacionada directament no sols amb la seva manca de combativitat, sinó amb el control ferri que històricament han exercit i exerceixen per desarticular tota mena de lluites laborals generades a partir de processos assemblearis sorgits més enllà dels seus àmbits de control. Les conseqüències immediates de la pràctica sindical groga han consistit, des de la mateixa fi dels anys setanta, en lafebliment de lorganització duna classe treballadora al capdavall despolititzada, desmobilitzada i/o simplement fastiguejada. Sense atendre aquest procés històric no es pot comprendre la facilitat amb que shan perpetrat, als Països Catalans i al conjunt d'Europa occidental, les polítiques ultraliberals que des del 2009 han conduït a la situació de precarització del treball i a la miserabilització de les condicions de vida de les classes populars just a les societats en què el sindicalisme groc ha dut a terme més renúncies. La manca de resposta popular té a veure, en gran manera, amb la complicitat dun model sindical entestat obsessivament, i condemnat, a mantenir i engrandir les seves estructures burocràtiques. La contínua identificació mediàtica i institucional –per part dels poders polítics públics– entre sindicalisme, o fins i tot entre la mateixa classe treballadora organitzada, i sindicats professionalitzats serveix lobjectiu dinvisibilitzar tant les lluites autònomes i assembleàries com aquelles forces o seccions o sectorials sindicals que, al seu camp d'acció, planten cara dignament.

Els continguts anticapitalistes del sindicalisme històric han desaparegut del full de ruta groc, merament preocupat en reivindicacions salarials sempre a la baixa. La penetració dins els convenis de múltiples categories laborals –i lestratificació consegüent de les reivindicacions (a partir, per exemple, de lacceptació de dobles escales salarials [Pirelli, mitjan anys noranta])–, lexpansió del paper de les empreses de treball temporal, i lexternalització i lenderrocament gradual dels serveis públics –educació, sanitat, serveis socials, transport– només es poden entendre arran de la funció grotesca dels sindicats grocs majoritaris, que duna manera voluntàriament explícita han optat bé per la passivitat còmplice, bé per col·locar tots els bastons possible a les rodes de qualsevol tipus darticulació aliena de respostes col·lectives fermes. 

Paral·lelament, la manca daprofundiment duna cultura treballadora revolucionària, rupturista, agreuja les dificultats de la classe treballadora a lhora de plantar cara a lestat de les coses i de poder concebre duna manera majoritària la necessitat imperativa de la transformació social. El repte fonamental continua sent, ara com ara, que el rebuig a les seves pràctiques no es projecti en labandonament de lautoorganització militant al lloc de treball –el grau dafiliació és baixíssim amb relació a la majoria de societats europees–, sinó en la seva intensificació en termes de combativitat.

La dimensió gastronòmica de tot plegat esdevé, aquí, un motiu per repensar quin és el sentit de models semblants dorganització sindical. Perdoneu-me, porcs, perquè vosaltres sempre sereu molt millors éssers que un alliberat sindical groc.

divendres, 21 de juliol de 2017

La nova llengua de la ideologia dominant o els vells principis del capitalisme


La nova llengua de la ideologia dominant
o els vells principis del capitalisme
 [ESPAI FÀBRICA, 8-XII-2016]
Gerard Horta

L’any 2000 Pierre Bourdieu i Loïc Wacquant publicaren un article titulat La nova vulgata planetària (vulgata remet a la traducció que es féu de la Bíblia del grec i l’hebreu al llatí, cap al segle IV, a fi d’apropar-ne la comprensió a tothom que parlava el llatí anomenat “vulgar”). Els autors hi afirmaven que, arreu, polítics, periodistes, acadèmics i funcionaris de tot tipus havien acordat parlar una nova llengua el vocabulari de la qual en va ple de conceptes com ara “globalització”, “flexibilitat”, “governabilitat”, “empleabilitat”, “underclass”, “exclusió”, “nova economia”, “tolerància zero”, “comunitarisme”, “multiculturalisme” i dels acompanyants ja sabuts: “postmodern”, “etnicitat”, “minoria”, “identitat”, “fragmentació”, etc. Per ells, d’aquest reguitzell de mots presents als mitjans de comunicació (i consum) se n’excloïen –i se’n continuen excloent– termes com ara “capitalisme”, “classe”, “explotació”, “dominació”, “desigualtat”... atenent-ne la “condició obsoleta” o bé la “manca de pertinència”.

Bourdieu i Wacquant plantejaven que aquest imperialisme simbòlic i cultural aspira a universalitzar una experiència i una interpretació particular nascuda en general als medis acadèmics nord-americans i estesa al conjunt d’Occident, amb l’objectiu d’imposar en tot el planeta la invisibilització dels processos històrics lligats a la lluita de classes i l’extensió del colonialisme. Organismes internacionals, bancs, fundacions, universitats i els grans mitjans de comunicació occidentals creen i reprodueixen un llenguatge a través del qual circulen sistemàticament idees i interpretacions del món i les societats pròpies de la classe dominant, fins al punt de ser assumides col·lectivament com una mena de “nou sentit comú universal” que, d’una manera paral·lela a l’ocultació deliberada de realitats socials comprensibles només en el marc històric en què es desenvolupen, acaben legitimant una visió economicista i repressiva de les relacions socials en el marc mundialitzador del capitalisme.

A continuació, se centraven a situar les instrumentalitzacions polítiques i acadèmiques que donaven lloc a conceptes com “multiculturalisme” –l’ús essencialitzador del qual a partir del concepte de cultura com un intent des de determinats àmbits de recrear l’antic concepte de raça ha estat polvoritzat minuciosament pels antropòlegs socials des de fa dècades, junt amb els seus parents “interculturalisme”, “diversitat cultural”, etc.–. Tot plegat –l’eclosió d’aquesta neollengua global– responia i respon a la necessitat de naturalitzar el neoliberalisme i l’imperialisme capitalista occidental a la manera d’un estat de les coses que, més enllà del temps i l’espai, se’ns representa com l’únic model possible d’articulació de les relacions socials a escala planetària. Devem a Malthus i Ricardo, des de fa 200 anys, la gastada cantarella liberal que ha fet del fatalisme el principal referent ideològic explicatiu de tantes persones de la classe treballadora –“les coses són així...”, “què hi farem...”, “la societat no es pot transformar, perquè aquest és el destí de la història...”, etc.–. La resignació catolicista acompanyada de les dosis justes d’exaltació de la caritat embolcallen la cobertura ideològica necessària per normalitzar la constitució del planeta en un escorxador implacable per als desposseïts –amb el puntet just d’assistencialisme social, això sí–.

Tanmateix, el motiu de revisitar el text d’ambdós científics socials no consisteix a blasmar un cop més nocions com “multiculturalisme”, sinó a provar d’aportar més vocabulari a allò que esdevingut la llengua franca dominant –la neollengua com a nova vulgata–, tenint-hi en compte l’assumpció que n’han fet, també, “activistes” (?), militants i sindicalistes formalment d’“esquerres” –en molts casos, professionals de curta, mitjana o llarga durada–, que han col·laborat a fer-la present en medis polítics els quals, d’entrada, solem concebre si fa no fa a l’antípoda ideològica de les seves fonts. Per il·lustrar-ho, permeteu-me reproduir el que fa uns anys (2010) un escrivia a l’etnografia Rambla del Raval de Barcelona:

Un repaso ejemplarizador de las adjetivaciones dominantes utilizadas por políticos profesionales, funcionarios municipales, periodistas y tertulianos diversos aplicados al Raval en general y a la Rambla del Raval en particular durante los últimos años comprendería términos como activar, airear, coser, curar, despegar, dinamizar, esponjar, extirpar, higienizar, limpiar, operar, oxigenar, sanear, suturar, reactivar, regenerar, renacer, resucitar, revitalizar, revivir... La Rambla del Raval aparecería, entonces, como desahogo o bálsamo ante lo adormecido, degradado, con fama de marginal, conflictivo, hacinado, lúgubre, oscuro, renegrido, residual, sórdido, etc.

Perquè, en efecte, som davant de l’ús continu d’una allau de mots com ara “regeneració” o “espai públic” –dins el camp de les polítiques urbanístiques, per justificar la intervenció pública o privada en entorns urbans que es consideren agònics, de la mateixa manera que els “carrers” i les “places”, amb l’heterogeneïtat de dinàmiques socials (i conflictives) que els són inherents, s’expulsen del llenguatge a fi de ser substituïts per una noció idíl·lica i harmonitzadora de quelcom que, dins la societat capitalista, no ha existit mai: l’espai públic–; “classe mitjana”, “societat civil” o “ciutadania” –els quals han esborrat completament del mapa les nocions “classe treballadora” o “poble” (referit a la majoria social popular subalterna), i la concepció de la societat com l’espai en què es dóna la lluita de classes–; “mediació” –per ocultar que sols els poders establerts exerceixen la facultat de conferir potestats mediadores a qualsevol figura social... mentre respongui als interessos dels opressors–; “civisme” i “urbanitat” –per evitar utilitzar “submissió”, “obediència” o “lògica burgesa de les actituds i les conductes socials–; “sostenibilitat” i “nova política” –molt més amables i versàtils que “capitalisme d’esquerres” o “socialdemocràcia”–; “població” –per no dir “societat”–; “seguretat” –per reduir unes condicions materials de supervivència perpètuament precaritzades (alimentació, habitatge, salut, educació) als riscos generats per vells fenòmens associats sistemàticament als poders globals: les guerres i els atemptats de falsa bandera amb què ens atemoreixen d’una manera periòdica a fi de justificar l’estat seguritari i penal–; “opinió pública” i “comunitat internacional” –per no dir “govern”, “estat”, “la banca”, “Unió Europea”, “OTAN” o “Pentàgon”–; “persones (o famílies) en situació de vulnerabilitat” o “en risc d’exclusió” o “desafavorides” –per no dir senzillament “pobres” ni tampoc “classe social oprimida (o massacrada)”; “transparència” –sens dubte per higienitzar les relacions de poder desiguals que possibiliten l’explotació i el robatori estructural legal en què es constitueix la societat de classes capitalista–; o bé, de nou en l’esfera urbanística, “smart cities” o “sharing cities” –convertint les lògiques dictatorials del capital a escala urbana en un pressuposat “compartir” col·lectiu, “intel·ligent” i elegant absent de dimensions problemàtiques inherents a les desigualtats–.

Aquest nou vocabulari s’inscriu en un vast espectre simbòlic, alhora unilateral quant al model de societat que propugna, des de “ciutats rebels” –per no dir “companys de viatge de Georg Soros, Open Foundation, Open Society, European Alternatives o Talk Real”– fins a “radicalització” –una conceptualització sorgida dels laboratoris de premsa policíacs i militars 1) que situa en el terreny individual un procés d’adscripció ideològica del qual es negligeix qualsevol contextualització col·lectiva (econòmica, política, social i històrica); 2) que els medis educatius han fet seva acríticament a fi de localitzar focus d’atenció i repressió atesa la detecció d’allò que classifiquen com a “radicalització islamista a les aules” (vegeu la col·laboració, a Catalunya, de les Conselleries d’Ensenyament i d’Interior en l’aplicació a les escoles i els instituts del Procediment de Detecció de Radicalització en l’àmbit de la comunitat educativa en el marc del Pla Operatiu Específic en matèria antiterrorista de la mateixa Conselleria d’Interior); i 3) que obre la porta a ampliar com a pressuposat “objectiu antiterrorista” tota actitud o conducta dins l’escola susceptible de ser interpel·lada com a políticament dissident amb relació a la ideologia dominant–.

O, encara més, des del concepte d’“eficiència” –postulació liberal d’una suposada racionalitat econòmica que, agermanada amb “maximització”, “augment de la productivitat”, “rendibilitat”, “competitivitat, “benefici”, etc., consagra l’homo economicus del capitalisme com l’única possibilitat de realització dels éssers humans– fins a la noció “expert” –nova representació d’una categoria social que se situa més enllà de l’esfera terrenal política i científica i que, a imatge dels capellans que imparteixen la missa (avui, els telenotícies), és convocada periòdicament (“avui presentem X, expert en...”) per fer entendre a l’audiència (els espectadors) com s’han d’interpretar els fenòmens socials i com cal actuar en societat–, el nou lèxic creix, s’estén i s’introdueix gradualment en tots els racons de la nostra experiència social i, és clar, a les nostres ments.

Som educats i ensinistrats a utilitzar acríticament els vells conceptes dominants –per exemple, “comunitat” (el qual remet a una homogeneïtat inexistent i bandeja “col·lectivitat”, concepte molt més precís respecte a les dinàmiques heterogènies que abraça tota societat); “democràcia” (tot subtituint l’excessivament violenta expressió “poder de la burgesia”); o “consens” (en voga des del 1977 i la dècada dels vuitanta per justificar el rumb de la “Transició” a l’estat espanyol, l’ús del qual ha estat reprès en el context del processisme estàtic)– i en certa manera encarnem una violència simbòlica interioritzada quotidianament al llarg de les nostres vides. Aquesta veritable estupidització del pensament mitjançant el llenguatge esdevé un baluard ideològic la superació del qual hauria de formar part d’una consciència política alternativa i emancipadora, llevat que vulguem acabar enxampats en la mateixa teranyina ideològica i de relacions de poder que pretenem transcendir.

Com a signe d’un saber compartit, per mitjà de la llengua transmetem una cultura política concreta o una altra: els generadors i difusors de la neollengua que ens ocupa en són del tot conscients. Bourdieu i Wacquant sostenien que els nostres referents lingüístics a escala política i ideològica no haurien de provenir l’Adam Smith Institute, la Deutsche Bank Foundation, la Fondation Saint-Simon, la Harvard Kennedy School of Government, la London School of Economics and Political Science, ni de l’FMI o el Banc Mundial, ni tampoc –afegim-hi– dels departaments de premsa de l’OTAN, el Pentàgon o la Conselleria d’Interior de torn, ni d’uns o altres conjunts de think tanks (“capses o laboratoris d’idees” que ajunten “investigadors” o “experts”). Si desitgem i necessitem comprendre i reconèixer el món, la vida, les societats, cal “exposar els cucs que s’amaguen sota les pedres”, en paraules de Jim Morrison. A través del llenguatge posem en circulació coses que signifiquen coses dins de marcs concrets de relacions socials: ni els sentits ni les finalitats d’aquestes significacions, però, es poden deslligar del context de relacions ideològiques, polítiques i econòmiques de poder que justifiquen l’ús d’una paraula o d’una altra.

L’antropòloga catalana Maria Jesús Buxó ens recorda que el comportament lingüístic obeeix a múltiples intencions i propòsits, i que la llengua no és pas “un substitut d’allò real, sinó un instrument per ordenar els conceptes a partir del qual es poden crear realitats”. Si podem interpretar els processos lingüístics en qualitat de vehicles simbòlics per potenciar i desenvolupar realitats socials, llavors resulta inevitable constatar la penetració d’aquesta nova llengua com l’enèsima manifestació de l’intent dels guardians ideològics del capitalisme per cronificar l’emmascarament de l’exhibició d’atrocitats provocades pels poders instituïts a la societat de classes d’Occident.

Al capdavall, invoquem un clàssic modern sobre els totalitarismes: la novel·la 1984. Orwell hi descriu el canvi de nom del Departament de la Guerra a Departament de la Pau, o l’envernissament lingüístic del centre estatal de tortura com a Departament de l’Amor tot seguint el model exposat a l’apèndix final del llibre, “Els principis de la neollengua”. Gairebé set dècades després de la primera edició del llibre, però, la guerra continua sent la guerra. Per més que els “experts” i els “assessors de comunicació” difusors de la neollengua –i tots els seus partidaris, seguidors i usuaris– en diguin pau.


Bibliografia
Bourdieu, p. / Wacquant, L. (2000) “La nouvelle vulgate planétaire”, pàg. 6 i 7, a Le Monde diplomatique (difós profusament a internet en castellà).
Buxó, M.J. (1993) “Lingüística”, pàg. 404-406, a Diccionario temático de Antropología. Barcelona: Editorial Boixareu Universitaria.
Delgado, M. (2011) El espacio público como ideología. Madrid: La Catarata.
– (2016) Ciudadanismo. Madrid: La Catarata.
Horta, G. (2010) Rambla del Raval de Barcelona, pàg. 66. Barcelona: El Viejo Topo.
Karsz, S. (2004 [2000]) (comp.) “La exclusión: concepto falso, problema verdadero”, pàg. 133-214, a La exclusión: bordeando sus fronteras. Barcelona: Gedisa.
Kuper, A. (2001 [1999]) Cultura. La versión de los antropólogos. Barcelona: Paidós.
Nietzsche, F. (2013 [1888]) L’Anticrist. Maledicció sobre el cristianisme. Barcelona: Llibres de l’Índex.
Orwel, G. (1984 [1949]) 1984. Barcelona: Edicions de 1984
Stolcke, V. (1993) “El `problema´ de la inmigración en Europa: el fundamentalismo cultural como nueva retórica de exclusión”, pàg. 73-90, a Mientras tanto, núm. 55. Barcelona.
Wacquant, L.  (2006, ed. revisada [1996]) Castigar els pobres. Barcelona: Edicions de 1984.
– (2003 [1999]) Les presons de la misèria. Barcelona: Edicions de 1984.
   (2007 [2005]) Pàries urbans. Barcelona: Edicions de 1984.
 

Del planeta Urras al seu satèl·lit Anarres en què té lloc la novel·la (editada el 1974 en anglès i el 2002 en castellà per Minotauro [Los desposeídos]), hi ha grups dhabitants que desconeixen el concepte de propietat:
són anarquistes. Llenguatge, semàntica i models de relacions socials.
LUrsula –lautora– és filla de l'antropòleg nord-americà
Alfred Kroeber (1876-1960) i de Theodora Kracaw (1897-1979), escriptora.

divendres, 14 de juliol de 2017

Mercantilització, individualització i capitalisme (in)sostenible


Mercantilització, individualització
i capitalisme (in)sostenible
 [SETEMBRE, 9-I-2016]
Gerard Horta

[Ressenya del llibre de Manuel Delgado (2016) Ciudadanismo. Madrid: Catarata.]

Des de la tesi doctoral de Manuel Delgado De la muerte de un dios, des de la trilogia sobre la iconoclàstia i la violència ritual compresa a La ira sagrada, Las palabras de otro hombre i Luces iconoclastas, des del seu emmarcament ideològic dins La magia fins a la implicació permenoritzada en el vol d’una antropologia de la festa, de l’exclusió, dels quefers de les masses desbordant els carrers, d’una antropologia resolta a assumir fins a les darreres conseqüències que tota ella forma part de la vida col·lectiva, obres com Diversitat i integració, El animal público, Carrer, festa i revolta, Elogi del vianant, Sociedades movedizas o La ciudad mentirosa han estat fonamentals per aprofundir el coneixement d’innumerables antropòlegs sobre els universos socials i les dinàmiques ideològiques i materials que en són inherents, però també per enriquir la recepció general del que els antropòlegs pensen, fan i escriuen. Delgado, professor del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, du ja 30 anys exercint-hi en qualitat de docent i, alhora, du més d’una dècada fent-se ressò del seu propi treball a través del bloc El cor de les aparences (parafrasejant-hi El cor de les tenebres de Joseph Conrad, i al mateix temps, el Paul Valéry d’“el més profund és la pell”).

L’hivern del 2016 ens obsequia l’edició del seu últim llibre, Ciudadanismo, compost per una introducció general a aquest concepte i als projectes polítics generals que en deriven, i pel recull de quatre textos presentats en diversos simposis sobre alguns dels camps en què es despleguen aquestes polítiques i les legitimacions ideològiques que hi estan associades. Tot plegat, mantenint el tipus d’equilibri harmoniós que tota figura intel·lectual ha de saber acomplir per ser considerada com cal. L’obra avança, doncs, a través de les anàlisis de conceptes com espai públic (aquí, deutora d’una excel·lent monografia anterior: El espacio público como ideología, 2011), massa, multitud i públic, artivisme, racisme, cosmopolitisme i multiculturalisme, etc., anàlisis acompanyades en major o menor grau de les genealogies corresponents, les quals es contextualitzen avinentment per fer-nos comprendre els vincles entre les formulacions teòriques i els marcs explicatius que caracteritzen els àmbits del pensament bàsicament acadèmic del segle XX occidental i els models de relacions socials que reflecteixen. Amb tot, i els amants del western tant com de les situacions socials concretes ho comprendran –pel Richard Brooks d’Els professionals (1963)–, aquells desgraciats i perdedors crònics que pensem que sense una causa no som res hauríem estat satisfets de retrobar-hi una exemplificació etnogràfica particular i propera respecte al marc analític que Delgado planteja sense escrúpols: la materialització d’aquests conceptes en una vida col·lectiva subalternitzada en el dia a dia dels projectes polítics encarnats mitjançant les pràctiques dels càrrecs professionals dirigents de Podemos i Barcelona en Comú. Alguns dels agraïments presents a la “Introducció”, però, adverteixen implícitament el lector sobre el sentit de determinades presències.

Sigui com sigui, a través d’una escriptura agraïda de llegir que caracteritza l’autor, els quatre assajos ajuden a configurar d’una manera magnífica una visió panoràmica sobre això que el poeta revolucionari rus Vladímir Maiakovski (traduït directament al català per Joaquim Horta i Manuel de Seabra en cinc volums que fa anys i panys que es van exaurir) definia com el fet d’allitar-se amb les paraules a canvi d’unes monedes, és a dir, sobre com la ideologia dominant s’imposa materialment i simbòlicament per mitjà de la participació activa en la seva assumpció i difusió d’aquells que no aspiren més que a perpetuar l’estat de les coses si el seu propi benestar en surt beneficiat. Delgado ho qüestiona frontalment, com Maiakovski, i ens proveeix una argamassa intel·lectual que capacita el lector per prevenir-nos del parany, alhora que traça amb rigor els processos ideològics que dins la societat capitalista global d’avui dia condueixen a instrumentalitzar termes que han passat a formar part de l’ús quotidià per part dels actors principals del circ institucional i mediàtic: periodistes, polítics i funcionaris diversos, inclosos els acadèmics. Just a això remetien Pierre Bourdieu i Loïc Wacquant en un text breu (La nova vulgata planetària, 2000) quan exposaven la utilització desfermada de mots com ara “globalització”, “flexibilitat”, “governabilitat”, “empleabilitat”, “underclass”, “exclusió”, “nova economia”, “tolerància zero”, “comunitarisme”, “multiculturalisme” i dels previsibles acompanyants “postmodern”, “etnicitat”, “minoria”, “identitat”, “fragmentació”, etc. Una utilització paral·lela a la desaparició mediàtica de termes com ara “capitalisme”, “classe social”, “explotació”, “dominació”, “desigualtat” atenent-ne la “condició obsoleta” o bé la “manca de pertinència”. Segons Bourdieu i Wacquant, el que estem vivint és un procés imperialista simbòlic i cultural que té l’objectiu d’universalitzar una interpretació específica de la història i de les relacions socials sorgit en medis acadèmics nord-americans i europeus i que, al capdavall, prova d’imposar a escala global la invisibilització completa dels processos socials emmarcats en la lluita de classes i l’extensió del colonialisme, i de legitimar per tant models socials economicistes, mercantilitzadors i repressius en el context mundialitzador del capitalisme. Per això –un no deixa de ser antropòleg– pensem que en tot abordatge analític resulta central la contextualització etnogràfica. Tot antropòleg, estrany a si mateix i a tota societat, hauria d’incomodar tothom, sempre i arreu.

Ciudadanismo es configura com un torpede (intel·lectual, no sigui que el programa Echelon ens faci una mala passada) en tota regla per part de l’autor contra l’assumpció classista de la noció ciutadanisme, la qual se’ns mostra com la coartada justificadora d’un capitalisme que aspira a esdevenir “sostenible” a través d’una regeneració social que en cap cas blasmarà les bases polítiques i econòmiques de l’explotació social, que a més –a la vella manera dels falangistes– no és de dretes ni d’esquerres, i que anorrea la societat i el vincle social basat en la solidaritat i la reciprocitat emancipadora per erigir l’individu com a figura omfàlica, nuclear, central de l’univers, com a veritable cúmul de poders participatius creadors a fi de satisfer... les seves pròpies necessitats. Som aleshores, en conseqüència, davant d’un subjectivisme ciutadanista en què acaben cristal·litzant –permeteu-me fer-ne la vinculació– les més extremes fantasies del capitalisme “avançat” quan, atesos dels processos socials d’alliberament vinculats a una transformació  integral que en altres períodes demanava la superació i la polvorització col·lectiva del capitalisme, s’acaba imposant –ja a la fi dels setanta i primers vuitanta– el referent de la felicitat interior i de la seva canalització a través d’un consum (aquí, polític) adreçat a tipus socials diversos en funció de les seves escales concretes de “valors i estils de vida” (unes escales categoritzades a partir d’anys de treball intensiu d’enquestes i grups d’opinió dels psicòlegs i economistes de l’Stanford Research Institute, al servei del Departament de Defensa, i que Bourdieu mateix entreveia dins La Distinció el 1979).

És pertinent esmentar Adam Curtis, qui dins el capítol tercer de The Century of the Self –produït i emès per la BBC el 2002– repassava el procés de canvi cultural de la ideologia dominant capitalista a l’hora de segregar la societat mateixa, i la lluita de classes, de la mirada col·lectiva: ara com ara sols hi hauria ciutadans individuals que duen a terme accions individuals per a la seva pròpia satisfacció. “Deixem que la gent mani”, sostenia Ronald Reagan a la campanya que el féu president per primer cop –recollint vots de l’esquerra sociològica–, “Espolsem-nos el govern de les espatlles”, deia també l’exactor de Hollywood, mentre Ada Colau afirmarà dècades després que fora de governs nacionals (autonòmics) i estatals cal “construir xarxes de ciutats rebels europees”, tal com porta anys defensant George Soros i les institucions que empara (Open Democracy, Open Society, Talk Real o European Alternatives), com un dels ideòlegs de la nova socialdemocràcia –filantrop a ultrança i peça bàsica en el suport occidental al cop d’estat nazi a Ucraïna–. Detalls com aquest permeten entendre que Barcelona en Comú i Podemos no advoquin per rebutjar i sortir de la Unió Europea, sinó per reformar-la, com ja propugnava Soros el 2011 al text Un pla B per a Europa, refregit el 2015 i signat per figures ciutadanistes europees diverses, des dels Comuns (Ada Colau) fins a “veus importants” de la CUP nacional (Quim Arrufat).

Delgado posa el dit a la nafra en vincular el ciutadanisme amb la New Age tot sintetitzant el procés de desarmament ideològic de l’esquerra. La gràcia que el déu del protestantisme proveïa (o no) acaba autoatorgant-se-la l’individu lliure a través de les seves eleccions. Si la renovació interior no acaba en la revolució, haurà acabat en el que Jerry Rubin (un dels fundadors del moviment dels yippies) anunciava a la fi dels seixanta quan proclamava que “si no pots transformar la societat, sigues feliç individualment, al teu interior”. Ni classe social, ni gènere, ni edat, ni color de la pell –ni pobresa ni pudor ni brutícia ni dolor–. El ciutadanisme ha servit per conjuminar acríticament anhels, voluntats i desitjos individuals de ciutadans individuals que aspiren a conviure feliçment (“a l’infern”, hi afegirien els gnòstics). Per a Guy Debord, la societat de l’espectacle; per a Georges Balandier, el poder en escenes (sempre canviants, bé que reiterant la trama: la diferenciació entre governants i figurants governats). Això sí, que no falti l’exalçament ciutadanista de l’empatia, amb les seves connotacions caritatives, samaritanes i assistencialistes distintives del més ferotge bonisme classista: tot s’hi val per no qüestionar les estructures polítiques, econòmiques i culturals del capitalisme internacional. Llegint Delgado, recordava allò de “Si Ana puede, ¿por qué el estado español no puede? ¡Vergüenza!”, que bramava l’alcaldessa Ada Colau fa uns mesos, situant el poder absolut de l’individu damunt del pedestal pornogràfic de les emocions, i recordava també un públic que en sentir-la rugia desfermat que sí que es pot (“Sí se puede!!!)”... mentre els antiavalots de la guàrdia urbana assalten i apallissen fora de les càmeres venedors ambulants amb la pell negra i la cronificació de la pobresa s’estén per Barcelona i els Països Catalans sota l’ombra més aviat obscena del comptador d’ofegats a la Mediterrània. Ni tan sols republicanisme burgès: la mateixa Colau somreia en enfilar-se al carro reial amb un Mag barbut el proppassat 6 de gener, i confessava cofoia “em sento com la reina Letizia”.

Delgado afegeix més paraules-clau de l’univers conceptual ciutadanista a la relació tangent de Bourdieu i Wacquant: empoderament (recordem-ne la presència, el 2002, ja al títol d’un informe del Banc Mundial: Empowerment and poverty reduction), hegemonia, poder constituent, el comú, subjectivitats, multitud, performativitat, poble, i –a més a mes– els molts, els de baix, el 99%, els més... coses que poden significar de tot i aptes per a tots els públics: la qüestió rau a ocultar el proletariat, els pobres i la classe treballadora, ja prou enutjosos. La teranyina conceptual i socioplítica del ciutadanisme pren els noms de nova política o de revolució democràtica per expulsar qualsevol vel·leïtat revolucionària dels programes polítics que l’identifiquen: la regeneració del capitalisme s’emmiralla en la sola dignitat (?) de no esdevenir miserable, no pas de no ser explotat, per bé que la seva acció social formalment simptomatològica –emmascarar les causes de la desigualtat, esmorteir-ne un pèl els efectes– esdevingui matriu perpetuadora així de la miserabilització com de l’explotació. A manca d’explotats, acollirem els indignats.

Obra àcida pels continguts, analíticament corrosiva quant al desemmascarament formal que propugna i intel·ligent en l’exposició, Ciudadanismo constata la prodigiosa capacitat de l’autor per sintetitzar referents teòrics i entrellaçar i confrontar corrents de pensament en termes que possibiliten una comprensió clara, a l’abast de qualsevol tipus de lector amb voluntat de pensar. Es tracta d’un mèrit que s’ha de consignar en la mesura que afegeix, amplia i divulga majors continguts a la perspicaç tasca de l’antropòleg que ens ocupa. Les potencialitats de la vida col·lectiva ens són furtades davant dels nostres nassos a cada segon, per bé que disposem de l’ocasió de reflexionar-hi amb lectures com aquesta. Que sigui, doncs, benvinguda i coneguda.


dimecres, 12 de juliol de 2017

El treball és sagrat: no el toquis



EL TREBALL ÉS SAGRAT: NO EL TOQUIS
Gerard Horta
[EL VIDRE AL COR, 29-XII-2015]

Acabat d'arribar fa poques hores de la darrera expedició de treball de camp a Cap Verd evoco Karl Marx (Manuscrits de París, 1846), Max Weber (L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, 1905) i Ernst Tröltsch (El protestantisme i el món modern, 1924), que probablement riurien davant de l'aportació de sota, tot i que per a moltes persones sense feina formal –en el marc del tecnofeudalisme global cap al qual som conduïts com a cabretes obedients– això del treball assalariat els acabi semblant un concepte conegut però poc viscut. Val la pena transcriure la citació següent de Marx sobre el protestantisme dins els Manuscrits de París, un text que antecedeix gairebé 60 anys la publicació de l'obra cabdal de Weber:

"Així, malgrat l'aparença mundana i hedònica, es tracta d'una ciència veritablement moral i de la més moral de totes les ciències. La seva tesi principal és la renúncia a la vida i a les necessitats humanes. Com menys es mengi, es begui, es comprin llibres, es vagi al teatre o als balls o als indrets públics, i com menys es pensi, s'estimi, es teoritzi, es canti, es pinti, es representi, etc., més aconseguirem estalviar i més gran serà el nostre tresor que ni les arnes ni la floridura corrompran: el nostre capital. Com menys siguem, com menys expressem la nostra vida, més tindrem, més alienada serà la nostra existència i major serà l'estalvi del nostre ésser alienat."

Cada cop que –després de cinc estades rentant-me la roba a "casa" durant el treball de camp en aquestes illes– penetrava a l'espai gloriós de la bugaderia Kanimambo de Mindelo (SonSent, Cap Verd) reia, reia molt. Hi tenen penjat un decåleg amb les paraules que vénen a continuació. No t'escarrassis gaire a llegir-ho més atentament del compte, fes-ho d'una manera reposada, podries llegir-ne una ratlla cada dia... o potser cada setmana:

1. Viu per descansar.

2. Estima el teu llit, és el teu temple.

3. Si topes algú que descansa, imita'l.

4. Descansa de dia per dormir bé a la nit.

5. El treball és sagrat: no el toquis.

6. No facis demà el que puguis fer demà passat.

7. Treballa al mínim possible. El que s'hagi de fer, deixa que ho faci una altra persona.

8. Calma. Mai no ha mort ningú per descansar.

9. Quan sentis desig de treballar, asseu-te, respira fons i espera que passi.

10. No te n'oblidis: el treball és salut. Deixa'l per als malalts.

***

Post scriptum: amb agraïment a la senyora Joana i la Djanira, treballadores de la bugaderia Kanimambo de Mindelo! 


dilluns, 10 de juliol de 2017

Per què la CUP Ciutat Vella defensem la socialització forçosa de la catedral de Barcelona?



Els companys i companyes de CUP Ciutat Vella van redactar el text següent per justificar la proposició d’endegar un procés d’expropiació o bé de socialització forçosa de la Catedral al Consell Plenari de Ciutat Vella del 6 de juliol del 2017 (clica-hi per veure la primera intervenció del conseller de la CUP, 3.06.22; i les intervencions en defensa de la proposta a partir del 3.15.00).

C’s, PP, CDC, PSC, ERC i Bcn Comú van votar-hi en contra, en bloc. Bcn Comú ni tan sols va voler argumentar el sentit del vot negatiu.


PER QUÈ LA CUP CIUTAT VELLA DEFENSEM LA SOCIALITZACIÓ FORÇOSA DE LA CATEDRAL DE BARCELONA?
[CUP CIUTAT VELLA, 5-VII-2017]

De la incredulitat 
No ens hauria de sobtar la incredulitat amb què els mitjans periodístics i l’Arquebisbat de Barcelona han rebut la proposta de la CUP de Ciutat Vella de socialitzar l’espai de la Catedral. D’alguna manera, és la mateixa incredulitat que els patrons mostren quan els obrers exigeixen els seus drets i convoquen vagues, la mateixa que mostren els marits quan les seves esposes sotmeses decideixen exercir la seva condició de persones lliures, o fins i tot la mateixa que mostra l’Estat espanyol quan el poble català decideix exercir el seu dret a l’autodeterminació.

Considerem que l’Ajuntament de Barcelona és el marc avinent per tractar d’aquestes qüestions, ja que l’Ajuntament és la institució formal representativa de la societat (inclosos milers de veïns sense papers) de Barcelona. Per tant, cal que aquest ajuntament acompleixi la funció que té encomanada si no vol cronificar-se com un simple apèndix administratiu de la monarquia postfranquista a escala municipal, que lamentablement és el que continua sent arran de la perpetuació asfixiant i sostinguda de l’inacabable període històric anomenat “transició”.

Que potser no correspon a l’Ajuntament de Barcelona gestionar l’ús que es fa del seu sòl? (el mateix sòl públic, per cert, que els successius governs municipals han estat venent des del 1979 contra l’interès general). Que potser no correspon a l’Ajuntament garantir l’acompliment dels deures fiscals i laborals a les institucions i els negocis de la ciutat? Que potser estan buides de contingut, institucions com aquestes? Que potser té més poder l’església catòlica que les institucions burgeses suposadament democràtiques? Interpel·lem explícitament el govern municipal de Bcn en Comú: no era la “revolución democràtica”, això que estem patint? No veníeu d’allò del “Sí se puede”? “Sí se puede, pero no se quiere”?

Dels “límits competencials” 
La Constitució espanyola, a més de reconèixer la propietat privada com a dret fonamental, reconeix el dret a l’habitatge i el dret al treball. Llavors, per què el govern municipal no invoca la legalitat quan s’expulsa el veïnat d’edificis sencers o quan la majoria de veïns i veïnes treballen en unes condicions d’explotació i precarietat humiliants?  El marc jurídic espanyol té una llei ben explícita respecte a això, de l’any 1954, en què es descriu un “Subjecte” –l’Administració pública–, un “Objecte” –la propietat privada– i una “Causa” –la utilitat pública o l’interès social–. Això, a més de la Llei de procediments especials, que també preveu aquest tipus d’expropiació. Textualment: “Expropiació-sanció per incompliment de la funció social de la propietat.”

Hem de recordar que Tribunal Europeu dels Drets Humans va qüestionar la validesa dels títols de propietat de l’església catòlica a l’estat espanyol l’any 2016, considerant il·legals les immatriculacions (la inscripció de finques al registre de la propietat per primera vegada), que són l’origen de la presumpta propietat de l’església. Som a l’any 2017 i l’estat espanyol continua mantenint vigent la signatura del Concordat amb la Santa Seu el 27 d’agost del 1953.

Tornem-hi, doncs: si aquest afer excedeix les competències municipals cal que l’Ajuntament de Barcelona defensi els interessos dels i les barcelonines davant de la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el Regne d’Espanya, la Unió Europea o qui calgui. O potser resulta que la llei només serveix quan s’utilitza per reproduir l’ordre social burgès i, en canvi, és paper mullat si vol servir els interessos de la majoria social treballadora?

De la nostra proposta 
Des de determinats marcs ideològics es representa una Barcelona que apel·la a la identitat i l’orgull de pertinença mitjançant tota una sèrie de símbols entre els quals la Catedral té un paper significatiu. Ara bé, la CUP de Ciutat Vella blasmem que aquests símbols funcionin com a negocis privats i que els i les barcelonines en siguin exclosos. Aquesta ciutat té en els seus monuments i en l’interès turístic que generen un dels seus principals valors econòmics dins l’engranatge econòmic capitalista. No pot ser que aquests valors siguin privatitzats mentre els i les barcelonines en paguem les conseqüències en forma de massificació, especulació immobiliària i alça de preus, gentrificació i diàspora dels barris, i tot el ventall de situacions estructurals d’explotació sociolaboral que els acompanya.

Aprofitem el debat polític que hem provocat perquè el govern municipal informi sobre: 1) el tipus de llicència d’usos de la Catedral; 2) el nombre exacte de milions d’euros l’any que l’Administració municipal deixa d’ingressar a Barcelona per l’exempció de l’IBI, l’IVA i d’altres impostos a l’església catòlica; 3) la institució que paga el manteniment i la restauració del conjunt arquitectònico-històric de què l’església s’ha apropiat  (i, si és seu, per què ho paguem nosaltres?); 4) els motius pels quals els habitants de Barcelona paguem l’IVA, l’IBI (inclòs en el lloguer) i la resta d’impostos concebibles i, en canvi, l’església catòlica no ho fa?

Si una àmplia majoria de fidels catòlics i de gent sent seva Santa Maria del Mar i no la Catedral, per què és? Potser perquè de la primera n’ha pogut fer ús gratuïtament durant aquests anys, mentre que a la porta de la Catedral se’ns cobra entrada com si fóssim turistes? En què es basa l’Arquebisbat de Barcelona per afirmar que la Catedral és més valorada i tot que la Sagrada Família? Desconeix potser com al llarg de la història la classe treballadora d’aquesta ciutat ha valorat el vincle entre Antoní Gaudí, un dels nostres, i la Sagrada Família –la turistització de la qual sotmet el veïnat de l’entorn a un procés igualment terrible d’especulació i gentrificació–?

I encara més: si la Catedral no és un bé públic, per què no es gestiona com un negoci privat qualsevol? Paga els impostos que li correspon com a tal? El personal que hi treballa ho fa a l’empara del dret laboral que regeix per a qualsevol negoci?

Dels nostres objectius 
La CUP de Ciutat Vella aspirem a capgirar materialment aquest ordre de coses, i també a impugnar-lo simbòlicament. En nom de Déu i al llarg de la història milers de societats han estat aniquilades, colonitzades, esclavitzades i alienades a partir dels programes d’extermini social centralitzats pel Vaticà. Quan vam plantejar l’enderrocament del monument de Colom o la seva ressimbolització ens situàvem en la mateixa perspectiva d’anàlisi. Que potser la funció social de l’església catòlica respecte al desenvolupament de l’explotació, el racisme, el patriarcat i tantes altres formes d’inferiorització social no són prou evidents per a algú?

El dolor i la terrorització  infligits durant segles i segles, se simbolitza en alguna banda en aquest edifici? Enlloc. Nosaltres, a més, en la mesura que reconeixem la lluita de tants i tantes cristians i cristianes que, al llarg del temps, han estat desposseïts, explotats, reprimits, empresonats, torturats i assassinats perquè denunciaven la propietat privada i aspiraven a una societat justa, nosaltres alhora rebutgem una jerarquia i una ortodòxia catòliques que han convertit el temple en un cau de mercaders: des dels tour-operadors a comissió fins als pagaments obligats per pregar.

En conseqüència, la nostra proposta té com a objectiu, bé sigui mitjançant l’expropiació bé sigui mitjançant un procés de socialització forçosa:


• Acabar amb un ús de la Catedral que considerem il·legal.
• Aconseguir que la catedral acompleixi el seu ús social com a església cristiana.
• Aprofitar un equipament que hauria de ser de la ciutat per posar-lo al servei de la classe treballadora: d’entrada, en proposem la reutilització com a escola d’arts escèniques i de música i com un economat municipal de béns de primera necessitat. Evidentment, considerem que és el veïnat dels barris de l’entorn qui mitjançant processos assemblearis de decisió hauria de confirmar els nous usos.
• Municipalitzar els recursos econòmics que la Catedral genera com a monument.
• Habilitar-ne una part de l’espai per erigir un memorial dels crims comesos en nom de Déu per part del Vaticà i les jerarquies de l’Església Catòlica (incloent el respecte a les dones, els pobles colonitzats, les orientacions sexuals no normativitzades, el col·laboracionisme amb el feixisme, la repressió dels treballadors, etc.).


Diuen que Jesús va dir: “No porteu or ni plata ni diners a la butxaca, ni sarró per al camí, ni dos vestits.” L’actual diguem-ne sant pare afirmà: “L’església ha de ser tan pobre com el més pobre, i viure la pobresa amb ell.” De manera que, en efecte, no tenim cap dubte que rebrem el suport de la immensa majoria dels cristians humils de la ciutat: el poble menut.

Que quedi clar, però, que no remetem exclusivament a la història. Per nosaltres, una de les funcions socials que la Catedral no acompleix i que en justifica l’expropiació legal o la socialització forçosa rau precisament a permetre als feligresos fer-ne ús a totes hores gratuïtament, cosa que ara com ara no succeeix. Aclarim, doncs, que no aspirem a suprimir-ne l’ús socioreligiós.

N’estem farts de pobresa, de famílies amb menors desnonades sense cap acció de la Mesa d’Emergència de Barcelona, de pisos socials municipals buits, de constatar cada dia com la classe treballadora de Ciutat Vella és esquarterada, trinxada i esclafada impunement mentre la Catedral esdevé club social per a mercaders del temple i masses turístiques. Volem convertir-la en equipaments socials que responguin imperativament a les necessitats del nostre veïnat. És així de senzill.