dilluns, 19 d’abril del 2021

Homes sense memòria (Joaquim Horta, 1993)



HOMES SENSE MEMÒRIA
[Home que espera, II, 1993]
Joaquim Horta

A en Gerard i la Laura

Embolcallem en el silenci
la vella saviesa de les paraules
la veritable història d’hiverns passats
drames ja coneguts, la injustícia, la fam.

Només el vent, de vegades,
ens llença al rostre cops de memòria
mentre aus furioses picotegen les roques.

dijous, 15 d’abril del 2021

Record de Ramon Julibert i Torras: El senyor que cantava al metro


RECORD DE RAMON JULIBERT I TORRAS (1929-2013):
EL SENYOR QUE CANTAVA AL METRO
 [EL VIDRE AL COR, 1-VI-2015]
Gerard Horta

Ell deia que no cantava, sinó que estudiava, que es preparava per cantar.

Me’n recordo a la fi dels anys setanta que de tant en tant el veia recorrent amunt i avall landana de la línia verda a l’estació de Passeig de Gràcia, tot cantant. Si érem a prop, el saludava amb un Bon dia! i ell retornava la salutació amablement, de paraula o amb la mirada. M’he emocionat veient-ne el documental.

La seva mirada tendra em va colpir des de la primera vegada que el vaig veure i escoltar, i més sent jo un adolescent amb totes les ferides obertes. I el fet de ser al metro i sentir un home que canta, que et du a altres mons que, en efecte, són aquí. Amb tota la naturalitat, això formava part de la quotidianitat daquesta estació.

Després del feixisme –el silenci als carrers–, amb el temps, vingué el nou ordre postfeixista municipal del PSC-PSUC(ICV-EUiA)-ERC: Canal Metro. Van pispar un projecte autònom i convertiren les andanes en espais per a la propaganda política i el consum, i durant dècades ens massacraren el cervell, les oïdes, els timpans. Mai no vaig sentir lOvidi i el Toti al metro de Barcelona... Com podia plantar cara, una sola veu, contra la maquinària impune dels sons del poder?

Ell vivia en condicions extraordinàriament humils. I malgrat tot no parà de cantar.

La història de l’univers, la història de totes les històries, és en una sola història petita més de lexistència col·lectiva dels carrers de la nostra ciutat, Barcelona. Aquí, la passió d’un home per la vida feta cant.

Disfruto del passat, disfruto del present, però el que més m’agrada és parlar del futur, i fer-ho!

Amb gratitud de tot cor, senyor Ramon!

Hi ha instants, al metro, en què de cop i volta enllaço ressons antics i només sento la teva veu. I t'acompanyo en el viatge, company. Voldria una ciutat que canta, sempre i arreu... Tu, sense saber-ho, també eres Rosa de Foc.