divendres, 28 d’agost del 2015

Els obrers seran infants


els obrers seran INFANTs

Fa mesos que tenia pendent aquest comentari, com si es tractés de visibilitzar costosament un malson fantasmagòric. Anava a publicar-lo el proppassat 20 dagost i topo que el Manel Delgado publica just aleshores això al seu bloc (un aclaridor i vomitiu anunci de promoció del Fòrum 2004 acompanyat duna síntesi perfectà del que implicà a escala política i immobilirària), de manera que vaig estimar-me ajornar-ho uns dies. És un afer sobre el qual havia fet referència en un peu de foto dins una entrada anterior sobre les edicions dantropologia en català.  I remet a les beceroles ideològico-mediàtiques del Fòrum Universal de les Cultures (aquell gran negoci especulatiu organitzat pel PentaGrup Municipal PSC-ICV/EUiA-ERC-CiU-PP, sobre el qual la Sindicatura de Comptes va fer-ne pública tota aquesta sòrdida brutícia que vaig sintetitzar aquí sense que cap dels protagonsites hagi hagut de fer front a la més mínima pena ni hagin volgut respondre les qüestions que al llarg dels anys ha anat plantejant la Sindicatura). És això, doncs:

Amb l’objectiu de traçar el que –d’acord amb la voluntat dels governants municipals de Barcelona (PSC-ICV/EUiA-ERC)– hauria hagut de configurar-se com la representació col·lectiva del Fòrum, l’Ajuntament engegà abans de la inauguració al maig del 2004 una campanya amb un seguit dimatges que haurien de semblar-nos idíl·liques, acompanyades d’aquest text:

Les grues seran palmeres..., les runes seran platja..., els obrers seran nens..., el riu serà un riu..., el soroll serà diàleg..., l’aigua serà un parc immens..., el 2004 Barcelona serà molt millor... per a tots.

Han passat un munt d’anys i continuo preguntant-se si això d’“els obrers seran nens” tenia a veure amb la implantació d’algun programa d’experimentació biogenètica per convertir massivament la classe treballadora barcelonesa en una col·lectivitat immensa de cossos d’infants enclaustrables dins una mena de parc infantil permanent, del qual ens convidarien, de tant en tant, a sortir-ne només durant breus lapses de temps per portar-nos a fer un tomb –per exemple, a les Festes de la Mercè– a fi d’aplaudir entusiasmats les bondats de l’alcalde.

Sigui com sigui, al cap de més de 10 anys aquesta afirmació –en boca del poder polític municipal– continua resultant-me inquietant: “Els obrers seran nens.
 
Jo hi era.

dimecres, 26 d’agost del 2015

(Entrevista a) Enric Casasses o els ritus salvatges de la poesia


(ENTREVISTA A)
Enric CasassEs o els ritus salvatges de la poesia
[EL TRIANGLE, 14-X-1996]
Gerard Horta

Prossegueixo penjant entrevistes: aquí, el tercer text estiuenc relacionat amb lEnric Casasses, en una trobada breu de respostes bones i preguntes graponeres, però com que ja ens coneixem dels vells temps del Plistocè a laleshores meravellosa escola Isabel de Villena –ja es coneixien els nostres pares– amb la Carme Serrallonga al capdavant (lestimada Mariona Ferran i Permanyer, que en fou professora molts anys, escrigué L'escola Isabel de Villena i la seva gent, 1939-1989 [Publicacions de lAbadia de Montserrat, 1997]), i com que hem compartit junts a la vida, doncs hi ha confiança de la bona perquè lentrevistador en rebi la indulgència. Rodàvem a l'escola, jo un microbàrbar i ell amb deu anys més, i fou a ladolescència a través de la Betty Alsina que topàvem als carrers de Gràcia. No oblidaré mai el que crec que va ser la primera rapsodiada a què vaig assistir que hi actuava lEnric amb el també estimat Jordi Barba (a) Pope (1953-2008) –fill del Raval, del carrer Valldonzella, que traçà un camí poètic que no ha fet ningú–, al bar Klaffer del carrer Vallfogona de Gràcia –jo vivia  a l'altra punta del carrer des daquell mateix any–: quina parella, quina commoció! El públic romania quiet, silenciós, mig fascinat mig atemorit davant daquella allau esclatant de vida en què tot era potència.

A lentrevista, d’alguna manera, shi recull un fragment del camí complicat –i poèticament gloriós– que lEnric havia anat traçant fins aleshores, el 1996. Això és un poeta, i certament continua sent-ne. Si fos anglosaxó, els infants se nanirien a fer nonetes recitant-ne un coltell, però ja se sap, dun país en què muntes una exposició un pèl irreverent i et foten fora al carrer com va succeir amb el Valentín Roma al MACBA aquesta primavera, o quan succeeix el que explicava fa unes setmanes sobre mon pare i el Lluís Prenafeta a Catalunya Ràdio el 1983, què sen pot esperar? Si la independència ens ha de servir per a alguna cosa és per esclafar aquesta maleïda normalitat de paràsits grisos, de càrrecs públics inútils, de pixafredes mesquins en tantes esferes socials, d’obrers alienats i dalliberats sindicals grocs que a la nit salliten amb les paraules mentre de dia rebenten vagues en qualitat desquirols professionals, dexplotacions sòrdides i silenciades..., per deixar enrere un país denvejosos, narcisistes i ignorants adotzenats. Paios que infanten obres com les de lEnric haurien de ser Patrimoni nacional dels vents que bufen fort, amb humilitat i sense perdre mai el vincle amb les llambordes, però Patrimoni nacional dels vents que bufen fort. La poesia de l'Enric és tota ella societat, nació, nació de nacions, lescala que puja i baixa en què el veïnat es troba i es retroba. Ho deia en un dels dos articles anteriors publicats sobre ell: això no és poesia, això és incendiar els sentits per virtut de l’acte creador per excel·lència: afrontar el misteri de les flors i de la sang.

[Queda pendent una entrada sobre lIsabel de Villena, que devia el nom a la primera dona coneguda de la literatura catalana, segons diuen... Allà ens vam conèixer una bona colla de salvatges ingenus als anys seixanta i fins al 1978. I algun dia perdré la vergonya de penjar els textos dedicats al Pope, nostro capità.]

***

El 1972 va sortir a les places i les muntanyes La bragueta encallada, el 1982 La cosa aquella i el 1991 es va reeditar La cosa... D’ençà del 1993, per fortuna, han aparegut cinc llibres teus més, obra dels anys setanta i vuitanta. Quin ha estat el recorregut d’aquests 20 anys de pàgines escrites?

La bragueta encallada, mmm, no sé qui va ser que em va dir  que la millor fórmula era fregar la cremallera amb fuet i llavors es desencalla, és una manera de lubrificar. Per a mi és el llibre més important. La idea la portava el Víctor Compta del Druïda i són poemes en prosa, surrealistes, i va sortir com a anònim perquè els autors eren el Consell de sastres de mòmies. I em va entrar el virus i vaig continuar escrivint, no sé per què. No hi havia un fil premeditat. Normalment el que escric ho entenc al cap de dos anys, si és que ho entenc, però el fil que hi havia era el d’anar tirant, amb la consciència del fil meu del desenvolupament espiritual. No hi té res a veure que  hagi fet sonets i després una altra cosa... Això ve de dins, no? He escrit sense parar, el 1982 em va sortir l’oportunitat del Druïda un altre cop, perquè no m’he preocupat de buscar editor. Fins que Empúries es va despertar el 1991... la meva mare és filla d’Empúries! Si ho llegeixo o m’ho miro ara no distingeixo entre abans d’ahir i les dècades passades i penso, “hòstia, una cosa del 1987, quina cosa tan nova!”.


Què ha canviat en l’establishment cultural català perquè ara apareguis als mitjans de desinformació més potents?

No ha canviat res. S’havien quedat sense primera matèria i em van trobar a mi. Haguessin pogut trobar el Pope o tu o el que fos...

Continues traduint i corregint per poder menjar?

Sí. Home, el paquet del premi es va acabar fa estona. Una mica més me’n surto, però de viure de les cançons res.

Quin vincle uneix nou segles des del Guillem IX d’Aquitània fins a tu?

Guillem IX d’Aquitània ens el vam trobar una vegada tancant el camí i vam creuar quatre paraules, ell anava al seu rotllo i jo al meu. El contacte ve més del Pere Vidal, o el Pere Vidal és una reencarnació del Pau Riba? No sé si primer ve el futur i després l’abans. A més hi ha el fil de l’idioma, del provençal al català. L’idioma és un material, és com si tots haguéssim utilitzat el mateix material, com si haguéssim fet pintura a l’oli tots. La pintura a l’oli és un món molt diferent del de la paraula. Tot són móns, és clar.

Per quina raó, als temps lloadors dels grans avenços tecnològics aplicats als mitjans de comunicació, la literatura catalana és desconeguda a Hongria i la lírica i l’èpica sami són desconegudes a França, etc.?

Ja arribarà. Encara és la mateixa gent i aquests mitjans acaben de néixer. Els fills i els néts hauran nascut en aquest nou món i tant se’ls en fotrà l’Stendhal com el novel·lista sami. Si hi ha una possibilitat de comunicació més ràpida jo parlaré directament amb el sami i amb qui sigui. Ja hi ha sigut sempre, però d’una forma mínima. La gent que ara hi és ha rebut l’educació d’abans d’això, però els que ara pugen en faran la seva educació. Amb l’Internet s’acabarà el domini de quatre nacionalitats que han sigut els protagonistes.

I la concentració del poder informatiu i del capital?

Aquesta és la guerra que hi ha: entre els uniformadors i els diversificadors. La mateixa evolució de la tècnica condueix que d’aquí a quatre dies sortirà una manera de comunicar-nos més immediata o directa o innominable i la guerra continuarà, in aeternum no ho sé, però, és clar,  hi haurà el costat positiu i el negatiu de la informació ràpida. Ara bé, continuo considerant que el 99% de la població utilitza la comunicació oral i no sabem quina paraula es repeteix més. La gent xerra i no calla.

El fet de trobar l’Enric Casassas en CD-ROM, que et filmin i que et donin premis que t’han negat una pila d’anys per donar-los a pseudocreadors mediocres ha modificat la teva percepció del món cultural català?

No, ha, ha, ha...


Al món cultural dels Països Catalans el percentatge d’impostors és més elevat que en el món cultural d’una societat com l’alemanya?

No ho sé. Si fa no fa és el mateix. A Alemanya n’hi ha més perquè són més. La ruleta de la fortuna de la televisió és idèntica a Espanya i a Alemanya. L’estil de vida potser és una mica diferent però els continguts són els mateixos.

Quina és l’existència de la poesia a Berlín, on portes dos anys vivint-hi?

Com que no estic ficat en la menjada de tarro nacional d’aquí em sento més lliure que els alemanys. Ells es deuen desfogar quan són a Espanya. Potser és més obert a Berlín... nosaltres ens entrebanquem sempre els mateixos, els uns amb els altres.

Comparteixes alguna cosa amb òrgans tan substancialment diversos com el Jordi Pope, l’Àngel Carmona, el Pascal Comelade, el Noel Tatú, els Accidents Polipoètics, el Xavier Sabater, el Josep Espunyes, l’Albert Mestres, Macromassa, el Joan-Anton Ignorant i d’altres?

Alguns no els conec tant. Si necessiten res i estan en una dificultat ho comparteixo tot. I jo també hi compto si necessito res. Estem en una flota navegant al mateix mar.

De poetes bons i d’incompetents, teràpies a part, n’hi ha tant al sobreàtic del poder acadèmico-mediàtic com al soterrani agredolç dels qui no combreguen amb el terror. Ara hi ha continuïtats, bagatges comuns i concordances entre aquests dos universos?

Els que hi ha a dalt els posen a dalt i són uns incompetents, no n’hi ha, de bons. El Palau i Fabre, i el Foix i el Brossa,  no han estat aprovant i suspenent ningú ni donant subvencions, han estat escoltats d’una manera desproporcionada potser... Això significa que estar reconegut pel poder et dóna un poder, però és diferent del poder que et dóna fer classes a la universitat o acceptar un càrrec vitalici en una institució o en un diari i que siguis funcionari o professor o catedràtic.

És difícil mantenir l’equilibri entre el fonament de la poesia, que és l’amor i la gana i la sinceritat de l’ànima, i el mercantilisme despietat –intel·lectual, emocional i material– en què estem ficats?

Sí, no?


Cal tastar l’infern, com l’holandès errant, per arribar al paradís d’una humanitat distinta d’aquesta?

No sé si “cal” és la paraula, no sé si cal tastar-lo, però en general passa això. No sé si el plaer prové del dolor, però tal com va s’han de travessar uns quants forats negres. La poesia mateix són abismes i planes i pendents que de vegades semblen suaus i arribes amb la llengua fora.

Continues tenint clavat al cor el viatge pel lloc salvatge?, les preguntes ens donen més vida que les respostes?

Sí, i tant.  El lloc salvatge i les preguntes... I també una altra cosa: tothom ens ensenya una manera diferent de tallar les patates i de fer les coses, detalls, la fibra... 

Llibres publicats:
La bragueta encallada, Druïda, Maó 1972.
La cosa aquella, Druïda, Maó 1982; i Empúries, Barcelona 1991.
No hi érem,  Empúries, Barcelona 1993.
El poble del costat, Empúries, Barcelona 1993.
Començament dels començaments i ocasió de les ocasions, Empúries, Barcelona 1994.
Desfà els grumolls, 3 i 4, València 1994.
Calç, Proa, Barcelona 1996.

diumenge, 23 d’agost del 2015

Entrevista a Soviets: Tot el poder als Soviets!!!

Ignorància” dins “115 nits (Soviets, 2010).

Entrevista a Soviets:
Tot el poder als Soviets!!!
[EL TRIANGLE, 25-XI-1996]
Gerard Horta

Han passat quasi 20 anys, ho rellegeixo i recupero la clarividència potent del Sergi i el Quim i tota la colla: així com qui no vol la cosa, amb molta senzillesa i, un cop i un altre, clavant-la just on pertoca. Volaven lliures en un país de sostres baixos. Tant de bo continueu amunt xavals, la vostra música continua rodant bella.

Els Soviets van néixer públicament com a banda musical al bar Glaciar de Barcelona el 1991. Des d’aleshores no han parat de tocar per aquestes terres en tot tipus d’espais i contextos: festius, musicals i reivindicatius, des de festes majors i celebracions antimilitaristes fins a trobades per recollir joguines per als infants catalans o d’ajut i suport a les víctimes de la guerra a Bòsnia. És a dir, les actuacions en què han participat sense cobrar-hi res són incomptables. s’han mogut sempre, com diuen ells mateixos, “pel morro, per ganes de fer coses, perquè crèiem que havíem de fer-ho”. Malgrat la seva presència als circuits dels locals musicals, mai no s’han plantejat que seguir aquest camí fos prioritari. Evidentment, de la música no en viuen.

De la formació inicial en queden dos membres, en Sergi Domènech i en Quim Benavent. El pas del temps no garanteix l’aprenentatge per a tothom, però ells no s’han arrepenjat a la barana de la incúria: n’han après, tant musicalment com a l’hora d’escriure les cançons, i no pas amb la intenció de professionalitzar-se, sinó per mera inquietud creativa. La seva  sensibilitat, als textos,  és la dels qui recullen la torxa dels vençuts en totes les batalles per la llibertat i la justícia, en els combats per un altra vida. La música, eclèctica, abraça del blues al reagge, sempre des del rock de les guitarres. Aquesta evolució palpable es reflecteix a “Llàgrimes de conyac”, el tercer CD, que podrem tastar en aquest novembre i en el qual acullen la col·laboració càlida i magnífica de la cantant de jazz Txell Sust. Hem xerrat amb en Sergi i en Quim,  i aquí en teniu una part de la conversa.

Qui sou, d’on veniu, què feu?

Som els Soviets, es pot dir que som catalans, que és la nostra identificació real i no pas amb Barcelona, que és d’on som –tret d’un nord-americà (el Sam) i un espanyol (el Gonzalo)– i on vivim tots. Intentem fer música amb un to polític important per salvar els mobles en aquest món de pirates i xucladors de sang. La nostra fita és no arribar mai a ser professionals de la música, saps? Estem ficats en un circuit de llops i l’únic que fem és anar temptejant. La nostra història és el que ens manté una miqueta genuïns. No portem la raó ni una bandera que sigui diferent de les altres, som una gent tan normal que fins i tot això ens fa estranys. Som els mateixos al matí i a la nit. Vestim de la mateixa manera a l’escenari, a la feina, al dinar amb la família o a l’hora de passejar. Som un grup d’amics i els problemes han vingut sempre per aquí. Ens importa més la nostra relació com a companys que no el fet de tenir o no tenir una discogràfica, encara que quan hem volgut fer un disc n’hem buscada una i n’hem trobat sempre. Per enfonsar-les, és clar!!! Soviets és un mitjà per treure les nostres històries.

Ulls Brillants dins Llàgrimes de Conyac (Soviets, 1996).
Tot el CD és al canal de youtube.

De menuts sentíeu el Pau Riba, el Toti Soler, el Jaume Sisa, l’Oriol Tramvia? Esteu vinculats amb els músics més antics del rock català?

Per a nosaltres aquests que has dit tu són l’únic rock català que hi ha hagut mai. L’actual no té cap sentit. El Pau, que té lletres màgiques i potents, i el Toti, que sempre et sorprèn amb la guitarra i que l’estan deixant  morir de gana, ens han agradat i els hem sentit. I els Lone Star!!!: “L’amor se’n va...” Ha, ha, ha! Hem sentit la música que ha escoltat tothom als últims quaranta anys. Amb el temps hem anat coneixent altres músiques, en canvi la dels anys noranta no la coneixem! No fem música de la gent que ens agrada, tot està tan trinxat, és un poti-poti tan gros que ens surt directament.

Com explicaríeu el primer i el segon discos que vau compondre?

Al primer disc teníem mancances tècniques i de tarro, perquè tots érem més joves, era com un somni, no ens importava la repercussió que pogués trobar. A poc a poc et vas veient més capaç de fer altres coses. Al segon disc, que és acústic, volíem fer un disc més complet i ens va sortir així. Per problemes amb la discogràfica vam enregistrar quatre temes.

(Que m’agraden molt.) I respecte al nou disc, “Llàgrimes de conyac”?

“Llàgrimes...” és el final d’un procés important personal nostre: s’han acabat ajuntant una sèrie de coses i les hem ficat en un disc molt heterogeni. El que surti a partir d’aquí serà una altra història. Provem de fer coses que per a nosaltres són noves.


Com és el vostre públic i quins són els grups amb què traçaríeu camins paral·lels?

Els qui vénen són amics o bé tenen curiositat. Pensem que ens passa a tots: la música va de baixa i la música en directe encara va més de baixa. S’estima el rotllo festiu, i sorprenentment ens va bé. Podem tocar i anem a llocs on la gent ens ve a veure, que és el que “mola”. Al principi  no saps mai què has de fer: si has de demostrar que ets un professional, o que ets un “crack”. Ara ho veiem clar: som tios normals amb zero pretensions que volem passar-nos-ho bé amb la gent. L’únic nexe d’unió amb altres grups és l’anhel de fugir de la gran moguda dels quatre monstres.

Quina és la gran moguda dels monstres del rock català del 1996?

Un rotllo oficial amb quatre tòtems: Sangtraït, Pets, Sau i Sopa de Cabra. S’ho mengen tot. Ja t’ho diré i Lax’n and Busto també volen ser com ells. Aquests són els que xuclen la pasta de la Catalunya institucional. Cadascú s’implica com l’interessa. Nosaltres no tenim pebrots per fer el que tots ells fan. Fins i tot cantar en català o en castellà és una manera de repartir-se el paper en el joc. De fet, les connotacions polítiques que hi havia fa uns anys del rock català i de cantar en català ara ja ni són. Tot plegat és absurd. Grups com Brams o L’Odi Social són casos a part....

Per què s’equipara d’una manera sistemàtica la imbecil·litat amb la comercialitat?

La sort dels Soviets és que se’ns en fot, això. Que tots ells venguin molts discos, nosaltres no tenim res comercial i alhora no volem anar ni d’“alternatius” ni de res: fem música i si sona molt a la ràdio la penya pot agafar-ho, però ni tan sols ens interessa que ens classifiquin com a “grup radical” ni res d’això. Som gent del carrer, simplement. Els nostres postulats són radicals, ara bé, nosaltres no som “un grup radical”, som gent normal que no vol vendre imatges. Ni som utòpics ni ideologistes: senzillament diem a les persones que és possible canviar coses. I això és el més important: és possible canviar coses.

115 nits” (Soviets, 2010).

Potser per esdevenir famós s’ha de ser un ase o proclamar, com el Serrat el 1986, la necessitat de votar “sí” a l’OTAN, o afaitar-te els bigotis com fa la Maria del Mar Bonet abans que et fotografiïn, o anar a Madrid com la Marina Rossell i dir que cada dia et sents més espanyola (perquè has editat un disc en castellà)... i mentre l’Ovidi Montllor va estar-se més de deu anys amb un gruix de material excel·lent, increïble, al calaix sense poder enregistrar ni un trist disc. Amb l’Ovidi viu, els mateixos periodistes i funcionaris culturals que després se n’han omplert la boca el van ignorar completament. No cal ni que parlem de la situació del Pi de la Serra, del mateix Toti Soler, el Pau Riba...

Això està podrit, ja ho sabem, ara bé: els que són com el Serrat són coherents, són el que són. Per contra, respectem molt l’Ovidi, un tio honest i dur, ens hi assemblem perquè ell va fer el que volia fer: les seves històries, els seus poemes. No ens preocupa vendre discos, sinó poder-los fer i que ens escolti algú, som els mateixos del primer dia. Nosaltres pertanyem a un grup de gent a la societat que veu el món d’una manera diferent, i això no implica que siguem màrtits, ni desgraciats, ni amargats, senzillament som una minoria.

Els mateixos gossos que ens governen, com dieu a les vostres cançons, reparteixen subvencions a grups de rock i ensenyen altres gossos a apallissar, torturar i matar. Per què en diuen democràcia, de tot això? Per què s’assumeix com a “normalitat” un ordre que és brutal, injust i malaltís?

Hi ha l’abans dels diners i el després dels diners: aquest és l’imperi i aquesta és l’escala del dolor. Els qui tenen diners en treuen dels qui no entenen. Com que no hi ha consciència de classe el desposseït intenta deixar de ser-ne. Aquesta és la gran misèria humana i per això el gran traïdor del moviment obrer és el moviment obrer mateix, ni el capital, ni els grans patrons. Un cop ho entens hi plantes cara. Les nostres lletres parlen sempre d’això. “Ens declaren primer la guerra per després signar la pau.” Som peces del seu joc.


La industrialització ha arrassat quasi tots els pirineus d’aquest planeta i els ha substituït per la competitivitat del mercat capitalista. Tirem endavant els consells obrers i camperols o què ?

Nosaltres pensem positivament, i el moviment obrer és depressiu. No volem canviar el món: el més important del món és fer una revolució individual, cal fer el que puguis i ajudar el tio que tens al costat, conèixer el teu egoisme i aprendre a estimar, i també permetre’t odiar i desfasar-te. El rotllo és reivindicar amb radicalitat però d’una manera natural, amb il·lusió. Voler canviar el món és utòpic, però voler canviar-te tu mateix no és utòpic: és possible.

divendres, 21 d’agost del 2015

Entrevista a Paco Ibáñez: El monstre, les cançons i la utopia


ENTREVISTA A Paco Ibáñez:
el monstre, les cançons i la utopia
[EL TRIANGLE, 11-XI-1996]
Gerard Horta

Prèvia (21-VIII-2015): El vaig conèixer de petit, i encara recordo alguns dissabtes a la tarda en què ma mare, mon pare, mon germà i jo els passàvem a casa seva, prop de la plaça Adriano de Barcelona, i també algun cop que venia a casa amb la seva companya aleshores, que no men recordo del nom. El vincle fou per la relació del Paco amb el Xavier Ribalta, vell amic de la família. Per a lhomenatge a Joaquim Horta dut a terme a lAteneu Barcelonès (10-IV-2014) que organitzaren en Francesc Rodon i lIgnasi Riera arran de la mort de mon pare (set mesos abans), el Paco agafà un avió des de París per arribar tot just al final de lacte i homenatjar-lo, i sen recordà amorosament de ma mare Paula, una dona basca com ell, i ens cantà amb tota la seva bellesa (també hi fou el magnífic Toti Soler) –disposeu d'aquest enllaç amb les actuacions al final– . El millor elogi que puc fer-ne és que continua sent un guerrer per la llibertat amb el cor bategant sense por d’expressar el que pensa: tot ell vessa vida.

Quin home... per sempre Paco, t'estimo company! No hi ha blanc ni negre en el blau de les estrelles!

 ***


Paco Ibáñez va apropar-se a la música i a la poesia a l’adolescència. Se’n va fer un company fidel i va anar creixent compartint aquesta sensibilitat amb tots nosaltres, per incitar-nos a remoure’ns amb amor, sensibilitat i ràbia contra les misèries espirituals i materials d’un món en convulsió contínua. Ell ha donat veu als qui són obligats al silenci, ell ha donat veu a la consciència crítica de les generacions de les últimes quatre dècades. I així, amb el temps, el 20 de novembre vinent el Paco farà 62 anys. La seva mirada, la seva veu i el seu cor continuen sent joves, lluminosos i plens de vida. Des de les pàgines d’aquesta petita barcassa de bojos que és El Triangle felicitem i escoltem el nostre estimat trobador.

El teu pare va ser combatent republicà i es va haver d’exiliar. L’any 1948, amb catorze anys, tu també vas conèixer el camí de l’exili.  Com es viu la derrota, l’odi, la mort, la fam, el dolor, com se suporta el desconsol col·lectiu dels vençuts?

La derrota col·lectiva s’expressa en les petites derrotes de cada un, les derrotes de trobar-te tipus que s’assemblen més a les bèsties que a les persones i que et recorden la derrota general. A ningú no li agrada que l’humiliïn, un ha de fer el cor fort i resistir, resistir i resistir. Llavors la vida et col·loca al davant persones que valen, que tenen llum i que t’ajuden a suportar la derrota individual i col·lectiva, i a entendre que pots invertir les derrotes, que una derrota és un episodi i que en algun moment pots aconseguir i guanyar allò que els teus pares i els teus avis van perdre.

El 1964  enregistres el primer disc. Aleshores pensaves que  arribaria el 1996 i que al llarg d’aquest període no hauries parat de cantar?

Ni podia somiar-ho. Mai no he pensat en termes del que faré l’endemà ni he especulat sobre el futur. Les circumstàncies, la gent, sou vosaltres els qui m’heu demanat que cantés una altra cançó. Cantant-ne una altra i una altra he arribat fins ara, i continuo cantant. Ha anat així i per a mi és un plaer.


És el mateix cantar a “la pell de brau” dels anys seixanta i setanta que a la dels anys noranta? Què ha canviat en les dinàmiques culturals d’Espanya?

Ha canviat que fa vint i trenta anys hi havia una societat que volia trencar tot allò que l’asfixiava. L’enemic era el feixisme, el franquisme, un monstre amb noms i cognoms. Pensàvem que un cop ens haguéssim tret del damunt el monstre podríem fer moltes coses. Al cap de 25 anys el que ha passat és que la societat mateixa s’ha convertit en el monstre, la qual cosa és encara més fotuda. La immensa major part de la societat està idiotitzada, aburgesada, esclafada moralment. De quina manera pots aixecar aquest cadàver?

Com et comuniques amb els xavals joves d’avui?

M’agrada que siguin rebels, que no segueixin les pautes que els marquen la televisió, les ràdios, els diaris, que no es comportin d’una manera tan estereotipada, malgrat que nosaltres també tenim reaccions estereotipades que pensàvem que ens durien fins al cim i que al capdavall ens han conduït a veure com es podria tot. Hi havia una joventut que apostava per Brassens, per Sartre, per Cervantes, per Molière; ara bé, d’una joventut que aposta només per Mario Conde, per Indurain o per quatre ximples que empaiten una pilota de futbol, què pots esperar-ne? Si amb els d’abans hem arribat a això no sé què farem amb els d’ara. També et trobes joves que aposten per Brassens o per Yupanqui, que volen saber, i que veuen un món molt més ampli que el món de butxaca que els volen vendre.

Vas néixer a València, tens família basca, has viscut a Barcelona, al País Basc, a París, a Madrid. Ara t’has establert novament a Barcelona, al carrer de València.  Has viatjat una pila. T’han enriquit tantes cultures, tantes ciutats?

Ha, ha, ha, home, si et digués que no seria un pecat haver nascut! Oi tant que m’han enriquit! És com si haguessis anat fent una col·lecció de perfums, dites, somriures i generositat que has trobat a cada lloc. Amb això t’adones que el món està habitat per persones i que n’hi ha que volen enfrontar-nos els uns amb els altres, si de fet el que cal és que ens donem la mà els uns als altres.


Parlant de donar la mà: a Madrid entenen que hi ha altres cultures en aquest planeta que no són la castellana i que un pot intentar ser persona i ser solidari des de la seva pròpia identitat?

Allà la cultura de l’imperialisme és tremenda. De ben petit a l’escola ja et fiquen al cap que el castellà és la llengua universal, igual que ara ho és l’anglès. Qualsevol cretí que diu una cosa en anglès avui, o en castellà ahir, sembla que digui una cosa “universal” perquè ho diu en aquestes llengües “universals”, i resulta que pot estar dient autèntiques bajanades, però, és clar, són els amos del món, encara que en aquests idiomes es puguin dir coses meravelloses. En general, des de la seva perspectiva,  la llengua de les altres cultures són perquè s’entenguin els animalets, els peixets. Es tracta d’una mentalitat nefasta. Cada cop que sóc al País Basc o a Catalunya em fan gràcia els qui manifesten, des d’això que ara com ara se’n diu Espanya,  que els bascos i els catalans són espanyols. Un tipus de la Meseta no ho entén, el  mapa que li han explicat no el toca ningú, és per sempre i el defensen amb furor. El rei i González i Aznar han afirmat més d’un cop que enviarien l’exèrcit si bascos i catalans proclamaven la independència. Fixa’t a les mans de qui es posa el destí de la gent... Implica tanta falta de sensibilitat. Si el català o el basc desapareixen, a Madrid se’ls en fot completament, això és de cretins, d’una falta de consciència absoluta. És un problema de vivències.
 

Com veus la Cançó? A què respon que les institucions  i el poder mediàtic ens omplin de Llach, Bonet, Rossell i Serrat, i que l’Ovidi el marginessin en l’oblit, o que el Pi de la Serra,  el Xavier Ribalta, el Toti Soler, el Pau Riba en el rock, estiguin condemnats a l’ostracisme?

Això és inherent al poder, que se subdivideix en milers de petits poders. Un d’aquests poders és el del qui dirigeix una ràdio, una revista, una programació: tots ells, discriminadament,  van apartant i van tapant amb sorra la crítica de debò a fi d’acabar d’extirpar el poc que li queda de consciència a la gent, fins a aconseguir que la gent s’oblidi de l’Ovidi, del Xavier, del Toti, el Quico, el Pau. Tothom es queda molt tranquil amb la panxa plena i el futbol i les corridas. Actualment no hi ha opinió pública, la gent va a la seva. La gent ni s’assabenta d’aquestes marginacions. La culpa és dels qui manipulen, que són els qui proposen, i de tots els qui es deixen manipular com si fossin un ramat d’ovelles, que són els qui disposen.

Amb el Xavier Ribalta heu fet la meitat del camí junts, i ara continueu tocant plegats. L’amistat supera tots els obstacles?

L’amistat, quan és produeix, és instintiva, una mena d’admiració mútua. Després l’alimentes amb els fets, que els vas valorant. Si trenta anys després som més amics que abans és que l’amistat supera tots els obstacles.

Amb Xavier Ribalta i Juan Cedrón (Barcelona, 1976).
Foto: Manel Ermengol.

Com és això que els catalans tornem a tenir-te entre nosaltres, i amb l’oportunitat de veure que s’ha reeditat la teva discografia?

Per circumstàncies sentimentals i per records. Jo havia viscut a Barcelona quatre anys, quan tu eres un marrec que venia a casa, i el record que en tenia era un bon record. Entre les circumstàncies i el record sóc aquí. M’hi trobo a gust, m’hi trobo bé, em sento acompanyat, cosa que no em sentiria en una altra banda d’aquest país. Tinc sort, Barcelona és un petit París. El paisatge el fan les persones i hi ha milers de detalls que em confirmen aquesta impressió. Enlloc em conviden tant com a Catalunya, em passa molt sovint: prenent un cafè, menjant, en un taxi. No em deixen pagar! Sóc igualment conegut a Sevilla, a Bilbao, a València, i allà això no em passa. Aquí hi ha una comunicació especial: us comunico i em comuniqueu.

Al llarg dels anys que has viscut, què ha canviat i què ha quedat de la teva mirada sobre la vida, sobre el món?

Collons, quina pregunta! Naixem, vivim, morim... és senzill. El món és bell, cada cop en sóc més conscient de la seva increïble bellesa. Però això ha d’anar acompanyat pel joc espiritual de les persones que l’habitem. Un va esdevenint tolerant, ets exigent amb un mínim de coses fonamentals... el que veig ara és per ficar-se sota el llit i no sortir-ne. El món té tot el temps del món perquè les coses canviïn.

Tota la poesia que has cantat i musicat representa la condició humana d’una part de la Terra?

Representa els valors pels quals estem respirant. Aquestes creadors i creadores són els grans reporters de la vida, ells l’han fotografiada amb grandesa i jo em limito a exposar aquestes fotos. Instintivament tots ells ho han escrit per oferir-t’ho, perquè et sigui útil, i ho han fet amb talent. Tinc el privilegi de treballar compartint públicament aquests pensaments i aquestes emocions. És com si et toqués la grossa cada cop que et lleves. Veus altres persones obligades a fer una activitat, si és que en tenen alguna, i t’adones de la sort que tens. 
De tota manera això no significa que m’adormi a la palla. L’altre dia vaig veure un treballador que per la seva feina en un supermercat està a dos graus de temperatura tota la jornada de feina. O això o l’atur, em deia ell. Com ho resols? Cantant perquè la gent prengui consciència, malgrat l’estupidesa. Viure o deixar-hi la pell.

George Brassens i Paco Ibáñez.

Tu enviaries la classe política i els funcionaris culturals a l’escola?

Seria una tasca inútil. El seu estómac es gegant, pot pair-ho tot; el seu cor és minúscul, no sent res. Prometen i enganyen, fan el seu jardí a costa nostra. En definitiva són els servidors dels grans capitalistes. No cal que vagin a l’escola, només han de tenir qualitats per ser bons criats.

El vuitanta per cent de la humanitat  pateix la pobresa, però a Occident s’opta pel cotxe, el televisor, les presons, els manicomis i els hospitals. Fem pudor de cementiri?

Sempre ha succeït el mateix, la realitat és amarga. Els reflexos de llum són fugaços. Acaba una guerra aquí i en comença una altra allà, guerres i ambició... Dintre d’aquesta lògica veig el futur del color de les formigues: negre. Tanmateix, per temperament i per cultura tinc fe que vindrà una altra cosa. Però és difícil, abans deien que el partit de futbol a la setmana era l’aliat de Franco. I ara de qui són aliats els catorze partits a la setmana? I tothom feliç en el túnel. On són les persones i on són les bèsties? Com pot reduir-se l’existència a una porteria de futbol?

A lAteneu Barcelonès,
per l'Homenatge a Joaquim Horta (10-IV-2014).

Jordi Pujol afirma que donar suport als “okupes” és fer un “elogi del desordre”. És més violent defensar-te de la brutalitat policíaca o que a Barcelona hi hagi 70.000 habitatges i locals buits mentre centenars de persones, moltes de més de setanta anys, han de sobreviure al carrer dies i nits, tardors i hiverns?

Hi ha “okupes” perquè hi ha pobresa i atur.  Com pot aconseguir un pis qui no té mitjans per fer-ho? El desordre és Jordi Pujol i tot el que ell representa com a servidor dels amos del gran capital. Ells sí que generen desordre en la ment i en el cos de les persones. A aquesta gent tant se li’n dóna que hi hagi persones velles i joves vivint i morint al carrer. Com ho podem capgirar?, la gent s’hauria d’ajuntar i rebel·lar-s’hi, però cal ser conscient perquè això passi. Si no és així, és clar, en Jordi Pujol dirà el que vulgui i tothom s’ho empassarà. L’ordre que representa és l’ordre de morir al Raval per inanició, ben calladets i planxadets, l’ordre del cementiri. I no trobo un moviment massiu d’indignació arran  d’aquesta constatació de la situació.

Tanmateix, penso que la veu de l’esperança serà sempre jove. S’ha de tenir fe, esperança, creure en les coses i creure en la utopia, això és el motor de la vida, això és el que et manté viu. La vida en si és el que més s’assembla a la joventut. Aquí es retroben utopia, fe i joventut, tot va junt. Visceralment un comença a patir problemes, però moralment tot allò en què creus és el que et permet continuar respirant amb l’anhel de viure en aquest ball de llàgrimes.


Discografia (1es edicions)

“Les uns par les autres”, EMEN, 1964.
“Les uns par les autres-II”, EMEN, 1967.
“Les uns par les autres-III”, EMEN, 1968.
“Paco Ibáñez a l’Olympia”, EMEN, 1969.
“Paco Ibáñez canta Pablo Neruda”, Ariola, 1978.
“Flor de tiempo”, Ariola, 1979.
“Paco Ibáñez canta Brassens”, 1980.
“Por una canción”, PDI, 1990.
“A galopar”, PDI, 1992.
PDI acaba de reeditar en CD la discografia de Paco Ibáñez, 1996.


Entradetes que vaig seleccionar-ne:

“Fa 25 anys l’enemic era el monstre del feixisme, amb noms i cognoms. Ara la societat mateixa s’ha convertit en el monstre.”

“La immensa major part de la societat està idiotitzada, aburgesada, esclafada moralment.”

“A Madrid se’ls en fot completament que el català o el basc desapareguin. Això és de cretins, d’uns falta de consciència absoluta.”

“El món és bell, però això ha d’anar acompanyat pel joc espiritual de les persones que l’habitem.”

“On són les persones i on són les bèsties? Com pot reduir-se l’existència a una porteria de futbol?”

“El desordre no són els ‘okupes’. El desordre és  Jordi Pujol i tot el que ell representa com a servidor dels amos del gran capital.”

“Al poder tant se li’n dóna que hi hagi gent vivint i morint al carrer.”

“L’ordre que representa Jordi Pujol és el de morir al Raval per inanició, ben calladets i planxadets, és l’ordre del cementiri.”

“S’ha de tenir fe i esperança, creure en les coses i en la utopia, això és el motor de la vida.”