divendres, 30 de juny de 2017

Amor, odi i lluita de classes. Llorens i Jordana o la cultura com a camp de combat


Amor, odi i lluita de classes:
Llorens i Jordana
o la cultura com a camp de combat
[LA BEN NASCUDA.
RÈPLICA A “LA BEN PLANTADA” DE XÈNIUS,
DE RODOLF LLORENS, A CURA DE JOAN CUSCÓ, 2005]
Gerard Horta

Som davant de la reedició d’un llibre que s’erigeix com un autèntic homenatge a la dona treballadora catalana, i, a través d’ella, a la vida en llibertat: un llibre immens, vigorós, brillant, deliciós, un llibre commovedor, culte, poderosíssim, humil, irònic, rebel i captivador –del començament al final–, un llibre que estaborneix els sentits de tanta energia i puixança intel·lectual i sensible, un llibre l’entrada al qual, per l’immerescut privilegi que se m’ofereix de presentar-lo, demana fer-ne abans de res un parell de consideracions.

El reconeixement de Vilafranca del Penedès a la lluita dels qui es comprometeren amb  la llibertat durant la Guerra Civil i la inacabable Postguerra, i d’aquells forçats a l’exili, per fortuna no ve d’ara. Rodolf Llorens i Jordana forma part de la memòria col·lectiva de Vilafranca: hi fou homenatjat en vida i les diverses iniciatives que des d’àmbits institucionals i no institucionals s’hi han dut a terme abracen des d’homenatges simbòlics –com ara el nom d’un carrer o la citació d’un text de Llorens al monument a Lluís Companys–, fins a la difusió d’articles, entrevistes, la reedició mateixa de Com són i com han estat els catalans (1998 [1968]), i la realització de conferències i trobades sobre el filòsof català. Es tracta d’iniciatives que no han transcendit mediàticament l’àmbit local i que no han tingut continuïtat en institucions públiques de major abast, jerarquia i mitjans.

Al moment en què Edicions Andana, amb el suport de l’Ajuntament de Vilafranca –cosa que honora els uns i els altres–, decidí reeditar la versió original de La ben nascuda (Edicions Avant, Vilafranca del Penedès, 1937), acudí al filòsof i musicòleg Joan Cuscó i Clarasó arran de la tasca que aquest va emprendre un temps enrere per recuperar i posar al nostre abast l’obra de Llorens i Jordana. N’és especialment recomanable, a tall introductori, el primer fruit de la seva labor: Rodolf Llorens i Jordana (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002). Les condicions en què Cuscó i tants altres ciutadans del nostre país estan duent a terme tants rescats –si no és que, al capdavall, és a nosaltres mateixos que ens rescatem– no obsten de cap manera per reconèixer-ne –si més no, en casos com el que ens ocupa– el sentit i la profunditat, en oposició a una manca de mitjans crònica quant al finançament i el suport d’investigacions semblants –inclòs el terreny de l’edició– dins les humanitats i les ciències socials, per part de la majoria d’institucions públiques catalanes.

 
En general, la Transacció cap al postfranquisme patida des del 1977 no ha fet més que consagrar al silenciament i l’oblit –bàsicament, a partir dels darrers anys de la dècada dels vuitanta– el coneixement de figures i obres mestres com aquesta de Llorens i Jordana. Les raons tindrien a veure, pel cap baix, amb dos processos aberrants en què les excepcions han estat poques: el de la mesquinesa, l’estupidització, la mala fe i la ignorància generalitzades de la major part d’individus associats professionalment als camps de la “cultura” com a expressió socialment revalorada –sovint, i malauradament, des d’una suposada “esquerra”–: consellers de cultura d’institucions municipals, provincials, nacionals i estatals, gestors culturals, responsables polítics de sectorials de cultura de partits i sindicats, periodistes del ram i paràsits tertulians de mitjans públics i privats, etc.; i, per un altre cantó, el del classisme i el tantsemenfotisme viscerals d’aquells que en l’esfera de l’ensenyament escolar i universitari o no s’han preocupat de conèixer l’obra de Llorens i Jordana o bé aquesta els ha resultat conflictiva pels seus postulats clarament transformadors.

La indomable fúria crítica de Llorens a l’hora d’argumentar la denúncia de l’alienació i les instrumentalitzacions perverses de les construccions de determinades imatges del país, el capitalisme, el feixisme i l’stalinisme, i, a més, la percepció –en tornar de l’exili– rotundament crítica de Llorens respecte als primers anys de la Transacció, abans del seu traspàs el 1985, esdevindrien en el millor dels casos uns factors substancials per comprendre aquesta injustificable marginació al cap de vint anys de la seva mort –de la qual cosa ja es feia ressò Enric Casasses el 1998–. Del XIX a la fi del XX, la contemporaneïtat heterogènia, viva i complexa del nostre país a través de persones i obres tan diverses com les de Josep Robreño, Josep-Narcís Roca i Fereras, Nogueres Oller, Felip Cortiella, Emili Guanyavents, la nissaga dels Millà en les edicions teatrals, Juli Vallmitjana, Francesc Pujols, i tants i tants altres, ens ha estat escandalosament escamotejada. “Gràcies, Senyors!”, cantaria l’Ovidi Montllor. Res de nou.

Doncs bé, persistint en la classe d’esforços individuals que al cap i a la fi acaben encarnant les continuïtats de fils de pensament i de compromisos vitals des de perspectives polítiques alliberadores –sense els quals no s’explicarien ni les conquestes socials ni els privilegis de milers d’ineptes de tota mena que han resolt les seves necessitats materials aprofitant-se dels qui agosaradament plantaren cara–, Cuscó ens presenta aquesta imprescindible i hiperactual reedició de La ben nascuda, tot just enllestida originalment al desembre del 1936, quan Catalunya esbombava davant del món no sols la necessitat imperativa de la revolució, sinó les possibilitats reals de dur-la a terme en una societat industrialitzada –allà on l’emancipació nacional apareix lligada inextricablement a la transformació de l’estructura social i als modes de percebre la vida col·lectiva (i, per tant, individual), o sigui, lligada a com un grup social se situa en el món més enllà de les vicissituds terrorífiques de la història–. El pensament, aquí, en tot temps i a tot arreu, arrela socialment, més enllà de dispositius classificatoris que s’entestin a enquibir al camp de la biologia tantes conductes humanes: les construccions simbòliques, les estructures socials i els sistemes de relacions avancen entrellaçats –no necessàriament en harmonia–, i sabem i tot fins a quin punt la càrrega genètica és modificada per les condicions dinàmiques dels entorns socioculturals.

Entenem la cultura com tot allò que els humans tenen al seu abast, en qualitat de tecnologies ideals i materials, per representar el món, organitzar models de relacions socials i articular les relacions de les societats mateixes amb aquesta categoria canviant que anomenem “naturalesa”, la qual –no podria ser altrament– és el fruit de simbolitzacions i construccions múltiples. Aquesta construcció és conflictiva, i la cultura apareix com un procés perpètuament dinàmic d’experiència i de valoració total de la vida i la societat. És en aquest sentit que la trajectòria de Rodolf Llorens i Jordana s’insereix en el curs de les cristal·litzacions més clarament avançades –en el curs del temps de la Catalunya del segle XX– respecte als projectes socials, polítics, econòmics i vitals implícits en tot model cultural. Dit d’una altra manera, i a l’escala dels contextos que han antecedit el present de la societat catalana i que expliquen la trajectòria de Llorens i Jordana: tot projecte cultural significa explícitament o implícitament una concepció de les relacions socials. Per això, com a persona pensadora amb consciència de formar part d’un poble doblement oprimit, Llorens afirma que “No hi ha pertinença sense solidaritat”.

 
Per ventura caldria plantejar-nos si certament La ben nascuda, genial  troballa de l’esperit, respon en última instància a la voluntat llorensiana de capgirar La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors publicada el 1911 i reeditada el 1936 mateix, com contextualitza més endavant Cuscó: potser podríem veure en l’apel·lació a La Ben Plantada un pretext merament formal a què s’acudeix justament per les dimensions que pren l’obra de D’Ors. Dit altrament, potser no seria del tot just concebre La ben nascuda com l’apèndix passiu, malgrat que funcioni d’entrada com a rèplica, d’un model rebatut de país, de dona, de societat que lloava les virtuts de la burgesia industrial barcelonesa. Llorens beu d’un procés dinàmic que es projecta en l’obra de Josep Robreño i, representativament, en la de la pedagoga i sindicalista Isabel Vilà, la Isabel de les cinc hores que ens rescataren per a la memòria col·lectiva Toni Strubell i Trueta i Francesc Ferrer i Gironès: “Com és possible que el poble català conegui i admiri la vida de Cambó i desconegui del tot la vida i la història  d’Isabel Vilà?”, es preguntava Carles Rahola. Rahola fou afusellat per les tropes feixistes espanyoles insurrectes quinze dies després que ocupessin Girona. Les mateixes tropes a què Eugeni d’Ors i Francesc Cambó donaren suport. Aleshores, la ciutat ideal de La Ben Plantada es deia Burgos. Perquè la burgesia regionalista catalana, l’església catòlica i els grans hisendats rurals, no fos cas que ens n’oblidéssim, van donar suport al feixisme espanyolista: durant la Guerra Civil i durant la terrible Dictadura. Aquests sectors socials eren els mateixos que havien estat absents del Primer Congrés Catalanista del 1880, configurat pels actors del catalanisme progressista, laïcista, racionalista, modernitzador i regenerador, o sigui transformador, del XIX, encarnat en Valentí Almirall i el moviment aplegat entorn del primer diari en català, el Diari Català. En aquell “Primer Congrés Catalanista” del 1880, amb més de 850 inscrits, hi eren Gener, Llanas, Calvet, Ubach, Vidal, Lostau, Martí i Julià, Arús, i els literats “Pitarra”, Aldavert, Roure, entre molts altres, amb anarquistes com Eudald Canibell que formaven part del comitè organitzador.

Quan Carles Pi i Sunyer, dins L’aptitud econòmica de Catalunya (2 vols., 1926-1929, tan bellament reivindicat per Ricard Vinyes a La presència ignorada [Edicions 62, Barcelona, 1989]) cloïa en el terreny de la rauxa l’acció d’una burgesia explotadora, miserabilitzadora i criminal –la mateixa que a la dècada dels anys deu i els primers vint organitzà l’assassinat de més de 500 treballadors i advocats sindicalistes–, Pi estava afirmant aquest altre model de relacions socials i d’experiència de la vida que Llorens fa seu en seguir Turró. Aquí, el seny manifesta la racionalitat extrema d’un avenç social de gran magnitud, com un veritable pas endavant en la reconstrucció del país sota morfologies que servissin les necessitats de la majoria social: heus ací el fonament referencial.

Per això resulten especialment remarcables les precisions de Cuscó quant a l’evolució gradual de La ben nascuda en les successives reedicions –les quals, en un país normal (si és que hi ha res de normal en la història humana que no siguin les construccions socials de la “normalitat”), s’efectuarien ja, no demà passat ni l’altre, i amb tots els suports institucionals i mediàtics–: Llorens, de la mà de Spinoza, de Marx i Engels, de Guayau (introductor del concepte d’anòmia amb què Durkheim obria la porta a les escletxes per a la transformació social més enllà del domini que les representacions col·lectives operen sobre les consciències), i de Ramon Turró mateix, entre tants altres, evoluciona, aprofundeix i s’engrandeix amb fonts de reflexió massa potents per restar-hi estàtic. No per salvar el país, la humanitat ni res: per salvar la seva pròpia pell des de la seva consciència i la seva pràctica de ser en el món (començament de tots els començaments, que escriu en Casasses recuperant Llull). Llorens, mentre va viure, va combatre, i com!!! Ell, com nosaltres, som els dipositaris de totes les inferioritzacions segregadores que D’Ors atribueix a “les races tosques i menys afinades”, i que blasma des de fonamentalismes biologicistes i culturalistes amb rerefons economicosocials, des d’un etnocentrisme ferotge combinat amb l’assumpció del model industrial capitalista com la culminació de la noció, evidentment unívoca, de “progrés” i de “desenvolupament”, tan tristament distintives l’any 2005 de determinades perspectives presents a la nostra societat –amb polítics i periodistes al capdavant– a l’hora de confrontar les realitats socials mundialitzades en què estem inserits. Com si la pretesa “superioritat tecnològica” donés lloc a suposades “superioritats culturals”… D’Ors, coherentment, no podia més que psicopatologitzar els principis que donen lloc a La ben nascuda, un vell recurs per despullar de sentit i de legitimitat històrica el que Llorens hi vehicula.

 
Contra “la púrria burgesa” –que inclou les consciències d’enriquits i empobrits, o de rics i pobres, que se’n diu– i les complicitats infaustes del Noucentisme, contra la carrinclona semideessa del capital, contra aquesta macabra psicòpata totalitarista feta de referents incommensurables –ben plantada, sí, però ben plantada en els pous llòbrecs i mesquins del més sòrdid, demencial i inhumà de la història–, aflora Llorens i afloren les filles de totes les heterodòxies –dones, sobretot dones, perquè l’Eugènia n’és totes elles, i també homes, menuts i grans, i els cants i els brams i els xiuxiueigs canviants de la remor de  l’esperit humà– a fi de donar curs a la vida, al repartir, a l’autogestió col·lectiva, a la solidaritat internacionalista i encara a una festa d’amics que abraci la Terra sencera: a un projecte de societat prou integradadora per respondre a les necessitats d’una majoria social protagonista activa del seu present el 1835, el 1855, el 1861, el 1868, el 1870, el 1893, el 1902, el 1909, el 1922, el 1931, el 1936, cada dia de cada dia, al Nadal dels empobrits del 2005, el 2006 i en un demà que és ara: entre l’alienació i la necessitat sempre nova i antiga de la revolució, la república cooperativa del treball del XIX.

Sóc ben conscient que aquestes lletres breus podrien haver derivat cap a altres bandes. Com a antropòleg, l’obra de Llorens i Jordana em motiva en direccions molt distintes –una, el recorregut de Llorens pel pensament del XIX– i hi haurà altres ocasions més avinents per anar-hi a parar. Em resulta complicat amagar ara la ràbia ara el descoratjament que el menysteniment de Llorens a escala nacional em provoca: d’ell i de les implicacions per al present del context de llarga durada en què el seu treball es manifesta. Sigui com sigui, és just afirmar que la constància d’en Cuscó i de tantes persones de Vilafranca del Penedès perquè incorporem Llorens no ha estat debades, i que cal celebrar-ho. Com? Llegint Llorens, llegint aquest llibre i difonent-lo, acollint-lo per nodrir el pensament i associar-lo a les nostres experiències de l’existència: cada lector en farà un recorregut i aquesta presentació no n’abraça ni amb prou feines el més petit fragment d’un de sol. Només s’hi consigna el reconeixement absolut d’una manera de viure, de fer créixer la comprensió, l’anàlisi, la reflexió, les relacions entre categories, persones, esdeveniments, estats i processos socials estructurant-se i antagonitzant-se, integrant-se i polvoritzant-se: les preguntes sobre què significa ser, plegats, aquí i les respostes d’actuar-hi. 

La ben nascuda –deixem-ho ben clar d’una vegada per si encara no s’entreveu davant de què som exactament– és un llibre molt més que excel·lent, molt més que superb, i jo no li faria justícia si assenyalés tan sols que es tracta d’una repassada increïblement subtil, punyent i oberta pel primer terç i escaig del segle XX català i europeu, pels deu mil racons socioculturals que Llorens topa, cerca, rebutja, empaita i atrau. Perquè si ara com ara aquest país fos un país de debò, i no la regió adotzenada i acovardida d’amorfes colles de postindígenes avergonyits d’haver-ne estat, colonitzats i esclavitzats per monedes i consums inútils fins al moll de l’os; si en comptes de tanta ronya i tant de Torras i Bages i martingales gasives a dojo solcant gastadament les falses historiacions del país –perpetuades per la dreta al llarg del segle XX i l’inici del XXI, i per una bona part de la suposada esquerra–; si en comptes del reguitzell d’insípids presumptuosos, literats o no, que guarneixen l’aparador de les figuretes benpensants dels Senyors del XIX fins ara; si en comptes de tot això l’Eugènia i els seus companys ens haguessin travessat pertot des de la fi dels setanta, ara mateix La ben nascuda seria, més que llegida, devorada: queixalada, empassada crua i sense mastegar-la –i després lentament, i un altre cop amb bestialitat, i així fins a fer embogir de vida la “normalitat”– en escoles i universitats, en factories i teatres i auditoris i emissions radiofòniques i televisives i en turons i a la mar i als terrats de pobles i ciutats, empassada crua per infants i vells no gens saberuts i per manobres i floristes. I se’n farien CD i DVD i llibres escolars amb i sense dibuixos, i pel·lícules i documentals, i miraríem al sostre i hi veuríem La ben nascuda penjant-hi de dalt, llegida i tot per les aranyes. Perquè no exagero si confirmo davant de tots els lectors d’aquest planeta, va de veres, que les commocions així dolces com rudes, la creativitat desbordant, la penetrant mirada que Llorens efectua no del seu país i del seu temps, sinó dels temps i el país d’avui a través de l’Eugènia és pura alta vibració. Pura alta vibració. La més alta que haureu conegut en un bon lapse cronològic. Amb una obra com aquesta sota el braç, és cert, podem passejar per l’univers cofois. És una manera de dir, efectivament, que a les constel·lacions més llunyanes La ben nascuda seria ponderada com la mena de punt lluminós que estova la nostra raó a les nits sota el cel nu, i que la fa volar de tanta fragilitat densa. El que solem anomenar un “clàssic”, i més. La intempestiva perplexitat que retruny en el lector a cada pàgina, el plaer de gaudir d’un llenguatge formós, que no para d’esquitxar matisos, la salivera irrefrenable que generen tantes idees, associacions, imatges, viaranys salvatges del pensament –elaborats així com qui no vol la cosa, com si fos ordinàriament, de tu a tu–, per dur-nos cada cop més enllà i més aquí d’una societat i de la vida mateixa i d’allò que la fa vida en quotidianitat... anorrea tota expectativa possible. No hi ha escala per a tant plaer, i qualsevol forma que triï per comunicar-ho decebria la consideració que mereix. Quina gran obra!

Pots clicar a Josep Robrenyo o la sàtira dels desemparats.

Per tant, permeteu que m’adreci directament a ella per expressar-li la meva més càlida ¡Benvinguda, Ben Nascuda! Som aquí, amb tu, i tu ets entre nosaltres, bategant pleníssima. T’estimem a fons, t’estimem tota, t’estimem un cop i un altre i no defallim sinó que continuem estimant-te, i de tantes abraçades i petons i petonets aquest pensar i aquest fer que ens suggereixes, aquest saber-te per rampells i a glopades o de cap a peus, aquesta passió profana de dues mirades entrecreuades, d’un segon o d’una vida sencera, d’una multitud que reocupa els carrers o d’una trobada a l’estona de l’entrepà, de cadascuna de les dimensions amb què tu ens obsequies, això no pot demanar més que una revolta infinita, vora teu. Per la llibertat i l’amor i la felicitat de la vida, dels pobles –així, en minúscules canviants com els pobles mateixos– i dels éssers, arreu. I, sobretot, per les maneres com les nostres animetes –una a una, juntes a empentes i rodolons– són en el món: en moviment –“car no ens és dat romandre enlloc!” (Rilke), cridem sense por–.

Som aquí, Ben Nascuda, som els mateixos de sempre. Som “amor, odi i lluita de classes” –en paraules teves–, i estem vius, pobres com una rata, igual que tu, tot renaixent a cada instant. Resistint mentre inscrivim altres paisatges sobre els murs del Manicomi, de la Fàbrica, de la Televisió, de la Presó, dels Pedestals d’Ídols amb els Peus de Fang. Mentre a la Catalunya del 2005 les ben nascudes, pel fet de ser dones, continuen cobrant menys per fer la mateixa feina que un home, mirem d’espolsar-nos l’ensinistrament en lògiques macabres –“maximitzar el benefici”, “reduir costos”–, destinades a esclafar les líriques aclaparades del món. Quina és la dignitat d’un full salarial o d’unes condicions de treball i de vida obscenes? Som aquí, sí: els mateixos de sempre sota escenes d’amor, odi i lluita de classes. Et veiem tota tu constituint-te, acte rere acte, a través de percepcions sensibles, d’emocions i de pensaments, i de la intuïció més grossa, la gegantina, la que no té mida perquè a través d’ella participen els principis de l’univers, de la vida. Com un llampec sobre les aigües enfangades del destí. Des de la foscor i des de la llum.

Ets bellíssima, ets l’origen de totes les coses materialitzat sobre les llambordes un dimarts a la tarda, al mercat, a l’andana del metro i del tren, entre el formigueig dels carrerons i la força que cal per llevar-se a la matinada negra de l’endemà per treballar, ets tots els gustos, ets el marrec amb els ulls ben oberts i el cor humit –manllevem mots de l’Adrià Puntí–, ets roja, ets roja i negra, ets la dels colors groc i vermell d’aquesta bandera tants segles trepitjada que la burgesia mai no farà seva, ets tots els pobles i estendards que tot ho desafien i el seu agermanament solidari, ets cadascuna de les derrotes i cadascuna de les esperances, ets la ira i la tendresa, la gamma inacabable dels colors dels somnis. Ets benvinguda, estimada. Tan estimada...

dilluns, 26 de juny de 2017

"Balada de l’holandès errant" (amb Triulet): fragment


Dins El cor de les aparences, bloc del Manuel Delgado.

BALADA DE L'HOLANDÈS ERRANT
[FRAGMENT, 2013]
Gerard Horta

De les putes assassinades en direm
democràcia,
de les roses roges calcinades
bosc
i del feixisme en direm
diversitat cultural.

dijous, 22 de juny de 2017

Ada Colau: Nova política, vell capitalisme


 ADA COLAU: nova política, Vell capitalisme
[EL VIDRE AL COR, 23-IV-2015]
Gerard Horta

Populisme reformista al servei d’una mateixa –d’uns quants mateixos–. Tot va bé, paga la Caixa (ara, però, en diuen crowfunding).

Post Scriptum: he obert aquest blog per dos motius. En primer lloc, per transitar per una fase inicial en què difondré textos no acadèmics publicats a la premsa escrita o digital des dels primers anys noranta (articles d'opinió, ressenyes de llibres, alguns articles inèdits antics i la resta del calaix de sastre). A dos textos per dia ens hi podem estar un parell de mesos, tot i que no és descartable accelerar el procés, reduir el material per penjar i celebrar que l'objectiu de posar idees en circulació ja està en marxa. Suposo que és un dels sentits dels blogs.

En segon terme, aniré publicant textos nous: malgrat que això hauria de començar a succeir cap al juny, la campanya electoral em crida a comentar el que vulgui respecte als partidaris de la segona Transició al No-Res (capitalisme sostenible al servei de la unitat sagrada de l'imperi). Ara com ara, la figura aquesta d'aquí amunt, nascuda uns 2000 anys després de la Mare de Déu, no deixa de ser la cara visible ja no dels qui han estat ben vivint a l'Ajuntament de Barcelona des del 1979 fins ara fent-se passar per esquerranosos (PSUC-ICV-EUiA), a costa de la bona fe i la lluita sota el franquisme de gent com el meu pare Joaquim (militant del PSUC des del 1954 i a la Model el 1965), ma mare Paula (militant de CCOO, deixant-hi la pell per veure com allò esdevenia sindicat groc al servei d'uns privilegiats) –no crec que m'hagi de disculpar per les referències familiars, formen part de la meva experiència immediata– i de tanta i tanta gent anònima del nostre poble –els Països Catalans, agermanats amb la gent digna de tots els pobles del món–, sinó que encarnen una concepció de la política i en alguns casos fins i tot les estratègies d'una classe social que s'ha esmerçat històricament a massacrar políticament i sindicalment la classe treballadora catalana, demobilitzant-la, despolititzant-la, desposseint-la i reprimint-la.

Que després d'aquest cicle infernal iniciat el 1978 anomenat Transacció (Xavi Cañadas) o Segona Restauració Borbònica (Julià de Jódar), n'hi hagi que vulguin perpetuar l'anomenat Cambiazo del 1982 desenvolupat pel PSOE, aprofitant-se de la il·lusió de tanta gent humil... per mi, resulta inqualificable. Tot plegat i com sempre per les quatre cadires dels mandarins, perquè ICV-EUiA retornin a la Caixa els 10 o 12 milions € que els deuen, per perpetuar xarxes clientelars de poder en càrrecs públics i per convertir el malson de la desigualtat estructural i la miserabilització en una experiència col·lectiva inacabable. Ni el model de relacions socials capitalistes és regenerable, ni la corrupció n'és la dimensió més fosca.

Explicaré el perquè de la nàusea que em provoquen i fins a quin grau els considero enemics de classe. I seré implacable: sóc un astronauta lliure, per això la dependència del treball assalariat em fa concebre aquest món des de l'alteritat més extrema, i per això em veig impel·lit a dur escafandra. No considero aquest ordre de coses com el tipus de normalitat que pugui resultar acceptable per a la majoria d'éssers humans. Si a través d'aquestes paraules jo mateix em desemmascaro, no puc sinó aspirar a desemmascarar el que m'envolta: fins on pugui, i fins on en sigui conscient.

dilluns, 19 de juny de 2017

The Durutti Column (1)


The DurutTi Column:
“Missing Boy” (Hèlsinki, 24-VII-1981)
+
“SKETCH FOR SUMMER”
(ENREGISTRAMENT D’ESTUDI, 1980)
[EL VIDRE AL COR, 14-IV-2015]
Gerard Horta

Fixa’t que el nom de la banda quasi coincideix amb el cognom d’en Bonaventura: dimensions estranyes del postpunk anglès de la fi dels setanta. Des dels anys vuitanta han vingut diversos cops a Barcelona, diria que els vaig veure al Zeleste i a l’Aliança del Poble Nou –commovedors, potents, excepcionals–.

La primera cançó ret homenatge a Ian Curtis, de Joy Division. La segona peça és la que obre el primer disc (El retorn de la Columna Durruti) i l’he pescada a internet amb l’enregistrament de les imatges d’una ciutat congelada.


dimecres, 7 de juny de 2017

L'exclusió com a pretext (Manuel Delgado i Gerard Horta)

Manifestació a Mindelo (São Vicente [Cap Verd]),
al desembre del 2015.

L’EXCLUSIÓ COM A PRETEXT. ORDRE I GENTRIFICACIÓ A LA CIUTAT CONTEMPORÀNIA 
[“PRÒLEG”, DINS ELS FANTASMES DE L’EXCLUSIÓ, 2012, BARCELONA, UB]
Manuel Delgado i Gerard Horta


La relació entre cultura urbana –el conjunt de maneres de viure en espais urbanitzats– i cultura urbanística –associada a l'estructuració de les territorialitats urbanes– ha estat crònicament polèmica. Els arquitectes i urbanistes treballen a partir de la pretensió que determinen el sentit de la ciutat a través de dispositius que volen dotar de coherència a conjunts espacials altament complexos. La labor del projectista és la treballar a partir d'un espai essencialment representat, o més aviat, concebut, que s'oposa a les altres formes de espacialitat que caracteritzen la pràctica de la urbanitat com forma de vida: espai percebut, practicat, viscut, usat... La seva pretensió: mutar el fosc per una mica més clar. La seva obsessió: la llegibilitat. La seva lògica: la d'una ideologia que es vol encarnar, que aspira a convertir-se en operacionalment eficient i assolir el miracle d'una intel·ligibilitat absoluta. La labor de l’urbanista és la d'organitzar la quimera política d'una ciutat orgànica i tranquil·la, estabilitzada o, en qualsevol cas, sotmesa a canvis amables i pertinents, protegida de l'obcecació dels seus habitants per fer d'ella un escenari per al conflicte, a estalvi dels desassossecs que suscita el real. La seva aposta és a favor de la polis a la qual serveix i en contra de la urbs, a la qual tem. Per a això es val d'un repertori formal fet de rectes, corbes, centres, ràdios, diagonals, quadrícules, però en el qual sol faltar l'imprevisible i el atzarós. 

En la seva vocació demiúrgica, bon nombre d'arquitectes i dissenyadors urbans es pensen a si mateixos com executors d'una missió semidivina d'imposar-li ordres preestablerts a la naturalesa, en funció d'una idea de progrés que considera el creixement per definició il·limitat i entén d’usdefruit de l'espai com inesgotable. Espanta abans de res que alguna cosa escapi a una voluntat insaciable de control, conseqüència al seu torn de la conceptualització de la ciutat com territori taxonomitzable a partir de categories diàfanes i rígides alhora –zones, vies, quadrícules– i a través d'esquemes lineals i clars. Espanta abans de res el múltiple, la tendència del diferent a multiplicar-se sense fre, la proliferació de potències socials percebudes com fosques. I, per descomptat, es nega en rodó que la uniformitat de les produccions arquitectòniques no oculti una brutal separació funcional de la qual les claus solen tenir a veure amb tot tipus d'asimetries que afecten a certes classes, gèneres, edats o ètnies, una realitat que fa de les ciutats d’avui i a tot arreu colossals màquines d’excloure a aquells que hagin estat declarats inamistosos, ingovernables i sobre tot insolvents.

Als espais urbans arquitecturitzats –edificis o places– sembla com si no es preveiés la sociabilitat, com si la simplicitat de l'esquema produït sobre el paper o en maqueta no estigués calculada mai per a suportar el pes de les vides en relació que van a desplegar aquí les seves iniciatives. En l'espai dissenyat no hi ha presències, el que implica que per no haver, tampoc un troba absències. En canvi, l'espai urbà real –no el concebut– coneix l'heterogeneïtat innombrable de les accions i dels actors. És el prosceni sobre el qual es negocia, es discuteix, es proclama, s'oculta, s'innova, se sorprèn o es fracassa. Escenari sobre el qual hom es perd i dóna amb el camí, on espera, pensa, troba el seu refugi o la seva perdició, lluita, mor i reneix infinites vegades. Als espais urbans es manté una interacció sovint superficial, però que en qualsevol moment pot conèixer desenvolupaments inèdits. Espais també on els individus i els grups defineixen i estructuren les seves relacions amb el poder, per a sotmetre's a ell, però també per a insubordinar-se o per a ignorar-lo mitjançant tot tipus de configuracions autoorganitzades.

La utopia impossible que el projectador busca establir en la maqueta o en el plànol és la d'un apaivagament de la multidimensionalitat i la inestabilitat social urbà. L'arquitecte pot viure així la il·lusió d'un espai que està esperant ser planificat, embellit, funcionalitat..., que espera ser interrogat, jutjat i sentenciat. S'obstina a veure l'espai urbà com un text, quan aquí només hi ha textures. Té davant si una estructura, és cert, una forma. Hi ha línies, límits, traçats, murs de formigó, senyals... Però aquesta rigidesa és només aparent. A més de les seves esquerdes i les seves porositats, oculta tot tipus d'energies i fluxos que oscil·len entre l'estable, corrents d'acció que ho sortegen o ho transformen.

És possible llegir, és cert, una ciutat, almenys quan estructura morfològica. És més, els territoris que una ciutat pot ser dividida han estat generats i ordenats justament per a possibilitar la seva lectura, que és gairebé el mateix que dir el seu control. L'espai urbà, en canvi, no pot ser llegit, ja que no és un discurs sinó una pura potencialitat, possibilitat oberta d'ajuntar, que existeix només i en tant algú ho organitzi a partir de les seves pràctiques, que es genera com resultat d'accions específiques i que pot ser reconegut només en el moment que registra les articulacions socials que ho possibiliten. És, com la naturalesa en Marx, com el sentit en semiòtica, un mite o més aviat un horitzó que ens fuig, tan sols la matèria primera inconcebible sobre la qual operen les potències socials. Afirmar qualsevol cosa de l'espai urbà en termes de linealitat és reconèixer en ell les marques i els trets d'un llenguatge, d'un sistema de referències que ha dissolt la seva espacialitat per a conformar un territori. En canvi, el que aquest espai diu no pot reduir-se a unitat discursiva alguna, per la versatilitat innombrable dels esdeveniments que ho recorren, per la seva estructura fullolaldrada, per la barreja que constantment allí es registra entre continuïtat i ambigüitat. Lloc que es fa i es desfà, nínxol per a una sociabilitat holística feta d'ocasions, seqüències, situacions, trobades i d'un intercanvi generalitzat i intens. L'espai urbà no és un pressupost, una mica que està aquí abans que irrompi en ell una activitat humana qualsevol. És sobretot un treball, un resultat, o, si es prefereix –evocant amb això a Henri Lefebvre i, amb ell, a Marx– una producció. O, encara millor, com ho havia definit Isaac Joseph: una coproducció.

A aquesta taula vam presentar els fruits provisionals dels treballs de Daniel Malet, Anna Juan Cantavella i Caterina Borelli a partir de les seves investigacions a Lisboa, Gibellina i Barcelona. D’entrada, en Dani Malet analitza la configuració socioespacial de Rossio, la Praça de Rossio de Lisboa atenent-hi les formes de circulació dels vianants i el que anomena les estructures de l’exclusió: en efecte, en cartografia l’espai i n’observa els modes d’apropiació, a tall gairebé ecològic. L’observació inductiva, literal, és acompanyada d’un relat entorn del procés sociohistòric del marc general de l’àrea que estudia i, partint de la comprensió de l’espai com un procés social, confronta els destins que els seus nomativitzadors i planificadors li van reservant en el decurs del temps i els universos socials que els seus practicants, els vianants, hi reflecteixen i transformen. Això pren forma en una aproximació a àmbits molt diversos: per exemple, l’apropiació que determinats sectors socials luso-africans efectuen d’una de les zones de l’àrea investigada, el Largo de São Domingos, la qual cosa aporta un coneixement directe de les formes de socialitat, les contingències i les diverses manifestacions de la vida social d’aquesta col·lectivitat amb relació al seu entorn general. Però aquest atansament serveix per afirmar implícitament un principi que a Rossio amb contundència: en la mesura que l’espai és un procés social, la majoria dels espais dels carrers no es poden circumscriure a una sola, única i exclusiva forma d’apropiació, ús i simbolització. En el cas d’aquests luso-africans, el que s’hi perpetua és, més que els usos diversos de l’espai, la seva estada allà tant com la seva situació d’éssers del llindar, entre el dins i el fora amb què els exclosos ens demostren l’absoluta fal·làcia de la representació de l’exclusió com una forma de vida emplaçada a l’espai exterior, gairebé entre alienígenes, perquè si alguns éssers són visibles i objecte d’interacció per part de la resta de vianants, la societat lisboeta del Rossio, són justament ells. Els focus que Malet dirigeix cap als indigents o cap als faedors d’activitats econòmiques etiquetades coma informals, les interrelacions entre ells i entre la resta de vianants, l’organització oficial dels nínxols i les respostes que els seus ocupants articulen, les simbolitzacions en moviment dels espais, la transformació de les formes de socialitat i els processos polítics, econòmics i urbanístics que precedeixen i que envolten actualment aquests escenaris a mig camí de la miserabilització i la turistització esdevenen una prova del tipus de comprensió de l’etnografia urbana pel qual des d’aquí s’advoca.

Al seu torn, Anna Juan Cantavella afronta l’estudi d’un poble sicilià museïtzat artísticament arran d’un terratrèmol esdevingut el 1968, Gibellina Nuova. La població havia de ser concebuda als plànols des del seu naixement amb la pretensió d’enllaçar-hi l’art i la vida, a fi d’organitzar noves formes de socialitat i, és clar, una nova economia que possibilités el pas de l’agricultura a la terciarització de base turística. La ciutat somiada, el nou lloc per enclavar-hi la primerenca utopia, generarà, però, nous malsons. L’urbanisme omnipotent de l’Estat es troba, per l’esdeveniment destructor del terratrèmol, en disposició de crear des del fals no-res de les runes –on hi ha major presència de la vida sinó en les runes que tanta n’han continguda, que tanta n’evoquen, que tanta en transmeten malgrat que fer-les parlar pugui convertir-se en un acte de ventrilòquia o de mediumnitat?– un nou ordre urbà. Amb tot, la resposta dels mateixos supervivents no convertirà els paràmetres previstos. D’una banda es pretendrà recuperar la memòria i generar una nova identitat a través de l’art, de les 2.000 obres que s’escampen a través del teixit urbà; de l’altra, aquesta pretensió serà igualment qüestionada en la mesura que no respondrà a les necessitats del veïnat i no serà, doncs, compartida. L’autora s’endinsa en les escletxes, els fossats, d’aquests projectes, del qual la població local n’és exclosa, i etnografia la quotidianitat d’aquestes persones, el rebuig i la negació que expressen mitjançant la indiferència envers un ordre urbà que no es correspon amb les seves demandes: un cop més, no ens n’oblidem, s’és davant de la construcció de l’espai públic com la negació del carrer i la vida social que en deriva. D’alguna manera, però, aquests nous paisatges fantasmagòrics, a la manera dels escenaris que J.G. Ballard recupera, recrea i reimagina agosaradament als seus textos al llarg de tota la segona meitat del segle XX, fan dels exclosos de Gibellina els protagonistes directes d’exploracions i vivències en marcs espacials que 40 anys enrere haurien semblat impossibles. Sens dubte, el contrast entre l’inicial ideal idíl·lic, harmonitzador de sobresalts físics i socials, i l’existència ordinària dels gibel·lins i gibel·lines –ocupats com sempre, en aquest període, en l’activitat agrícola temporal i l’emigració, és a dir, en la supervivència ja no al desastre natural sinó al social– es constitueix com l’element central –engrescador, però no pas l’únic– a què la recerca etnogràfica duta a terme permet dirigir les reflexions i les anàlisis que la investigadora proposa.

Finalment, hom presenta el treball de Caterina Borelli sobre el procés diguem-ne de transformació del barri del Raval de Barcelona a partir de tres eixos: accions i discursos de les institucions públiques quant a la bondat i la necessitat de les polítiques que han emprès; modificació del veïnat en un procés paral·lel de gentrificació, d’acolliment de persones empobrides de fora d’Europa i d’abandonament obligatori del barri per part d’alguns dels seus veïns; i enclavament de nous equipaments “culturals”. Borelli interrelaciona aquests processos amb les construccions simbòliques que hi estan associades, no pas homogènies ni concloents respecte a una cosa tan transitòria i inconcloent com la vida social, i ho fa un concepte certament delicat per les seves connotacions al cap i la fi estatitzadores –per ventura en determinats àmbits del pensament del segle XX–, la qual cosa no deixa de ser contradictòria, atès el caràcter perpètuament dinàmic de la imaginació, si més no com la concebem: en qualitat de força activa i creadora. El problema sorgeix en adonar-nos que la construcció social de determinats imaginaris no té cap altre motiu d’existència que la reestructuració de ordre de les coses establert: un infantament social continu de pobres, és a dir i un cop més, dels potencialment exclosos. La vella distinció durkheimiana entre sagrat i profà serviria per constatar com determinats imaginaris troben en la cerca i l’afirmació de legitimació de les pràctiques que hi estan associades la base de la seva existència, que en el context que Borelli investiga remet a la paradoxa de l’endegament d’una reforma urbana justificada per la necessitat de revitalitzar quelcom que en realitat no demana cap reanimació, perquè s’actua sobre un medi social al qual si alguna cosa li sobra és anhel de vida. Llevat que es consideri que els pobres, o sigui els exclosos dels manuals, són zombies. Sigui com sigui, més enllà de la possibilitat d’utilitzar termes com ara representació col·lectiva o simplement ideologia, Borelli raona la potestat de la seva elecció i l’aplica a reconèixer com els imaginaris que al Raval hi estan en joc estan relacionats amb accions socials concretes i contextos d’interaccions específics, i amb reaccions i processos d’adaptació dins un marc que ens permetem de qualificar com a desestructurador i anòmic, davant del qual les seves víctimes han d’afrontar el combat complex de la comprensió mateixa del sentit del que estan vivint. I com els imaginaris practicats fan possible la comprensió entre la representació i la visualització i la seva encarnació.