dijous, 22 de juny del 2017

Ada Colau: Nova política, vell capitalisme


 ADA COLAU: nova política, Vell capitalisme
[EL VIDRE AL COR, 23-IV-2015]
Gerard Horta

Populisme reformista al servei d’una mateixa –d’uns quants mateixos–. Tot va bé, paga la Caixa (ara, però, en diuen crowfunding).

Post Scriptum: he obert aquest blog per dos motius. En primer lloc, per transitar per una fase inicial en què difondré textos no acadèmics publicats a la premsa escrita o digital des dels primers anys noranta (articles d'opinió, ressenyes de llibres, alguns articles inèdits antics i la resta del calaix de sastre). A dos textos per dia ens hi podem estar un parell de mesos, tot i que no és descartable accelerar el procés, reduir el material per penjar i celebrar que l'objectiu de posar idees en circulació ja està en marxa. Suposo que és un dels sentits dels blogs.

En segon terme, aniré publicant textos nous: malgrat que això hauria de començar a succeir cap al juny, la campanya electoral em crida a comentar el que vulgui respecte als partidaris de la segona Transició al No-Res (capitalisme sostenible al servei de la unitat sagrada de l'imperi). Ara com ara, la figura aquesta d'aquí amunt, nascuda uns 2000 anys després de la Mare de Déu, no deixa de ser la cara visible ja no dels qui han estat ben vivint a l'Ajuntament de Barcelona des del 1979 fins ara fent-se passar per esquerranosos (PSUC-ICV-EUiA), a costa de la bona fe i la lluita sota el franquisme de gent com el meu pare Joaquim (militant del PSUC des del 1954 i a la Model el 1965), ma mare Paula (militant de CCOO, deixant-hi la pell per veure com allò esdevenia sindicat groc al servei d'uns privilegiats) –no crec que m'hagi de disculpar per les referències familiars, formen part de la meva experiència immediata– i de tanta i tanta gent anònima del nostre poble –els Països Catalans, agermanats amb la gent digna de tots els pobles del món–, sinó que encarnen una concepció de la política i en alguns casos fins i tot les estratègies d'una classe social que s'ha esmerçat històricament a massacrar políticament i sindicalment la classe treballadora catalana, demobilitzant-la, despolititzant-la, desposseint-la i reprimint-la.

Que després d'aquest cicle infernal iniciat el 1978 anomenat Transacció (Xavi Cañadas) o Segona Restauració Borbònica (Julià de Jódar), n'hi hagi que vulguin perpetuar l'anomenat Cambiazo del 1982 desenvolupat pel PSOE, aprofitant-se de la il·lusió de tanta gent humil... per mi, resulta inqualificable. Tot plegat i com sempre per les quatre cadires dels mandarins, perquè ICV-EUiA retornin a la Caixa els 10 o 12 milions € que els deuen, per perpetuar xarxes clientelars de poder en càrrecs públics i per convertir el malson de la desigualtat estructural i la miserabilització en una experiència col·lectiva inacabable. Ni el model de relacions socials capitalistes és regenerable, ni la corrupció n'és la dimensió més fosca.

Explicaré el perquè de la nàusea que em provoquen i fins a quin grau els considero enemics de classe. I seré implacable: sóc un astronauta lliure, per això la dependència del treball assalariat em fa concebre aquest món des de l'alteritat més extrema, i per això em veig impel·lit a dur escafandra. No considero aquest ordre de coses com el tipus de normalitat que pugui resultar acceptable per a la majoria d'éssers humans. Si a través d'aquestes paraules jo mateix em desemmascaro, no puc sinó aspirar a desemmascarar el que m'envolta: fins on pugui, i fins on en sigui conscient.

dissabte, 3 de juny del 2017

Pregunta a Jordi Guillot (ICV): La bullanga de Barcelona del 5-VIII-1835 forma part de la vostra memòria històrica?

El cos del general Basa, defenestrat.

PREGUNTA A JORDI GUILLOT (ICV):
LA BULLANGA DE BARCELONA DEL 5-VIII-1835 FORMA PART DE LA VOSTRA MEMÒRIA HISTÒRICA?
[EL VIDRE AL COR, 25-VIII-2016]
 Gerard Horta

A la tercera setmana d’agost, en Jordi Guillot (exmilitant del PSUC i militant d’ICV: regidor del 1979 al 1983, conseller a CCRTV i Caixa Catalunya als anys noranta, parlamentari del 1995 al 1999 i senador del 2004 al 2015) afirmà en una piulada a twitter que “el Born no forma part de la meva memòria històrica”.

Hem volgut estalviar-nos humiliacions excessives en públic, per això aquests dies he limitat el debat polític i historiogràfic a refrescar la memòria a través de la xarxa mitjançant la difusió de dos cartells editats pel PSUC arran de la commemoració de l’11 de Setembre del 1938:


 
Cartell de Lorenzo Goñi editat pel PSUC (1938).

Desconec si és del mateix Lorenzo Goñi (1938).
Observa la silueta, a lesquerra: monument de Rafael Casanova.


I un altre d’un acte d’ICV arran de l’11 de Setembre del... 2014:

Amb el lema semiplagiat a les CUP.

El que ara em preguntava és si la bullanga del 5 d’agost del 1835 a Barcelona forma part, o no, de la memòria històrica d’ICV. Es tracta d’una bullanga en què, entre altres accions, la gent assassinà el general Basa amb dos trets, el defenestrà, n’arrossegà el cadàver pels carrers i el cremà en una foguera amb papers de la policia, a més de polvoritzar una estàtua de Fernando VII i incendiar la fàbrica de Bonaplata.

Transcric el relat que en fa l’autor del bloc Altres Barcelones, en què reprodueix diversos fragments del testimoni presencial d’un menestral que en va fer el relat escrit:

***

Pel relat d’avui tenim un convidat d’excepció que ens pot explicar els fets de primera mà. Es tracta d’un menestral anònim de l’època del qual se n’han conservat els manuscrits del seu diari personal.

El 25 de juliol de 1835, els barcelonins n’havien fet de ben grosses al protagonitzar el que es passarà a conèixer als nostres dies com la primera “bullanga” barcelonina. El clima polític era molt tens i els sentiments de por, odi i ràbia feien una atmosfera tan densa que gairebé es podia tallar amb la fulla d’un ganivet. El mateix dia 27, el general Llauder entrà a Barcelona amb la intenció de restablir l’ordre. Però tot i això, els barcelonins de l’època eren durs de pelar, i realment no s’estaven per històries a l’hora de plantar-li cara. Llauder escoltava espantat des de casa seva com al carrer s’hi havia concentrat nombrosa gent en manifestació sota el contundent eslògan “Mori Llauder”. En veure-les tan magres, sense suport i apreciant el perill que corria la seva integritat física, el General va decidir traslladar-se a Mataró, on sembla ser que també va tenir una “calorosa” rebuda.

“[...] y lo dia 27 encara continuàban en portar frarots ganduls en las Dresanas y Siutedela, que los trobaben per las casas y altres en las casas de putas; y en estos dia[s] treyen las monjas dels combens y aparadaren la[s] yglésias y combens dels frerots y monjotas y anaba segín, però, la gent mol aritada; y est dia aribà al tirano jeneral Llauder y al poble cridan “mori Llauder” y marxà cap a Mataró y allí tembé lo bolían matar als gias, però los boluntaris de Mataró lo salbaren y marxà cap a Granollés y Bich.

Uns dies més tard, va córrer la notícia que en Llauder havia enviat el General Bassa a Barcelona com a emissari per, de nou, intentar altre cop restablir l’ordre. Una munió de gent va córrer al Pla de Palau per escoltar les seves paraules. Molts pensaven que davant la pressió popular, cediria a les reivindicacions, però en comptes d’això, alguns autors citen que la seva frase va ser “o Barcelona o yo”.

La seva prepotència li va sortir bastant cara. Va acabar servint de guspira per a l’esclat de la bullanga del 5 d’agost. De la qual, després de l’assalt al Palau per part del poble, en fou la primera víctima.

“[...] y aluego sentírem dos tiros de pistola y morí al tirano Basa, [...] y sortiren al balcó y en feren padasos y aluego al tiraren al tirano Basa per lo balcó de la part de la Duana y lo lligaren per las camas y lo arestraren cap a al caré Ample, Regomí, Plasa de San Jauma, Cay, caré de Fernando, caré del Conde del Asalto, trebesia de Sant Ramon, caré de Sant Pau, Ramble, y allí fou ahon lo tiraren al foch dels pepés que cremàban de la policia, al mitxs de la Ramble, que al beura allò feye auror.

El cadàver del general Basa, arrossegat pels carrer
Ample, Regomir, plaça de St. Jaume, Call, Fernando, Nou de la Rambla,
Sant Ramon, Sant Pau i la Rambla, on fou incinerat.
 
Si no calculem malament, li van disparar dos trets, el van despedassar, el van defenestrar, el van arrossegar pel casc antic, i el van cremar amb el foc dels papers de la policia saquejats. Trobo que no es van quedar curts...

Però no acaba tot aquí, mentre uns portaven al General Pastor a contemplar tal espectacle dantesc i li deien: “jeneral Pastor, si no cumplès la sua obligació, sofrirà la pena que està sofrín Basa”, altres cremàven la fàbrica de Bonaplata o tiraven a terra l’estàtua de Ferran VII:

“[...] tregueren al dropo de Fernando de la piràmida del Pla de Palàcio, que la lligaren per lo coll ab una corda y la tiraren daltabxs y la ficaren a la estable de Palàcio, que dóna la major alegria als liberals de beura fora de la nostre presència es[t] tirano y sanginari rey Fernando.

***

Què és “social” i què és “nacional” en la història de la societat catalana des del 1707? I des del 1648? Complicadíssima distinció, oi? Indistingible, de fet, i per això completament inseparable, tal i com el meu pare Joaquim Horta –militant del PSUC del 1954 al 1968 i del 1977 al 1981– em va ensenyar. Sense alliberament social no nhi ha de nacional, i a linrevés.

Podem interrogar-nos sobre les raons per les quals la majoria de la colla dirigent  –tan espanyolista i tan fal·laçment progressista– dICV Barcelona en Comú i Podem es nega a comprendre que els agents socials del catalanisme popular i l’independentisme han estat històricament les classes treballadores catalanes –tant costa comprendre que no podia ser duna altra manera?–, les mateixes que han fet de les dimensions “social” i “nacional” el mateix combat, sempre, des despectres polítics, sindicals i organitzatius amplíssims –feminismes, socialismes, comunismes, anarquismes...–.

Si la direcció d’ICV, suposadament sensible als mals del món des de perspectives merament formals i propagandístiques, no vol participar a la manifestació de lANC ja saben a quina de les dues altres manifestacions poden acudir l’11 de Setembre del 2016: a la de l’Esquerra Independentista –COS, CUP, Endavant, Arran, Alerta Solidària, SEPC–, o bé a la manifestació anarcoindependentista de Negres Tempestes. És el que faig des del 1978. La manera com siguin acollits –la direcció, no pas la militància de bona fe– resta fora del meu abast.

Post scriptum: Sobre les bases socials i teòriques de lindependentisme al segle XIX pots fer un cop dull aquí: