divendres, 26 de febrer del 2016

II Jornades Internacionals Affric. Mobilitats i mobilitzacions a l'Àfrica


II JORNADES INTERNACIONALS AFFRIC.
MOBILITATS I MOBILITZACIONS A L'ÀFRICA

Tenen lloc el 25 i 26 de febrer del 2016 a la Sala Gran (4a planta) de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

De 9.30 a 14 h i de 16.30 a 20 h tots dos dies.

Entrada lliure.

dimecres, 24 de febrer del 2016

Terrassa, la casa on visqueren en Bartra i la Murià: Tapiada i per especular-hi

TERRASSA, LA CASA ON VISQUEREN EN BARTRA I LA MURIÀ:
TAPIADA I PER ESPECULAR-HI

[Entrada penjada originàriament al maig del 2015.] M’escriu el company Marc Valls i m’adjunta les fotografies de l’estat actual de la casa en què van viure l’Agustí Bartra (1908-1982) i l’Anna Murià (1904-2002), a Terrassa. El Marc diu “tot tapiat i per especular”.

En Francesc Abad hi ha fet aquesta acció: enganxar a la porta tapiada un full informatiu.

divendres, 19 de febrer del 2016

Carlos Castaneda (i III) i Don Juan: El principi d'un mite


CARLOS Castaneda (i III) i Don Juan:
el principi d’un mite
 [AVUI, 2-VI-2005)]
Gerard Horta

[Carlos Castaneda, Els ensenyaments de Don Juan. Traducció de Xavier Pàmies. Edicions 62. Barcelona, 2005.]

Fa uns anys el suplement Cultura va consagrar un parell d’articles (AVUI, 30-IX-1999, pàgines IV i V) a reflexionar sobre l’esclat de l’obra de Carlos Castaneda (1926-1998) a la fi dels anys 60 i el desenvolupament d’aquest micromite modern. Del 1968 al 1999 n’aparegueren catorze llibres (dos dels quals dins cercles castanedistes) i el menys rellevant aquí és subratllar els milions d’exemplars en distintes llengües venuts, un afer que sol ser objecte d’atenció dels departaments de premsa editorials en la mesura que no tenen gaire cosa més a dir sobre els continguts del que publiquen.

Ara, 37 anys després de la publicació de The Teachings of don Juan el 1968 (Las enseñanzas de Don Juan, 1974), per fi es disposa de la traducció catalana. Respecte de l’edició original, a la catalana s’hi ha amputat la introducció d’Octavio Paz ­rebatible en més d’un aspecte, però significativa respecte a l’atmosfera cultural en què nasqué el llibre­, si bé s’hi ha afegit el text escrit per Castaneda mateix ­un any abans de traspassar­ amb motiu de la celebració dels trenta anys de la primera edició. Com a bon deixeble de Harold Garfinkel, Castaneda citava al començament el gran sociòleg alemany del principi del segle XX, Georg Simmel: es tracta de transmetre el que veiem, car la realitat supera sempre per tot arreu els nostres intents explicatius. 

 Harold Garfinkel (1917-2011), pare de l'etnometodologia
i professor de Carlos Castaneda.

Contextos i debats
Els ensenyaments de Don Juan marca el començament d’una obra existencial i novel·lística basada en la relació iniciàtica entre un estudiant d’antropologia de la University of California de Los Angeles i el penúltim representant d’un cicle de “llinatges individuals” de 27 naguals (guies de grups de vidents), clandestins des de la colonització espanyola: el xaman iaqui de Sonora Don Juan Matus (1891-1973). S’atén la conceptualització de xaman d’acord amb la tipologització que Firth establí el 1967 sobre les tècniques corporals del trànsit amb relació a les potències invisibles (possessió, mediumnitat i xamanisme). El que havia de ser un treball d’etnobotànica per a la llicenciatura acabà sent una aportació excepcional sobre els complexos usos rituals de la Datura inoxia i la Lophophora willamsii, ­el peiot­ entre els iaquis, i més profundament, a partir del vincle establert amb l’informant principal ­Don Juan­, sobre les formes de coneixement dels iaqui. És el 1961 que Castaneda comença aquesta recerca: al cap de deu anys esdevé professor titular d’antropologia de l’UCLA i poc temps després abandona l’acadèmia per endinsar-se en les “formes de coneixement diferents” en què és ensinistrat per Don Juan. En el context de rebel·lió sociocultural de la darreria dels 60 en una societat ferotgement racista, classista i totalitarista com la nord-americana d’aleshores, la recepció d’Els ensenyaments de Don Juan fou doble: la percepció que s’hi suggerien esquemes cognitius rupturistes respecte als processos de socialització occidentals establerts quedà, potser, en segon pla enfront dels usos de drogues per modificar l’estat de consciència ordinari; i, a més, el reconeixement d’antropòlegs com Douglas Sharon fou acompanyat de crítiques ferotges com les de l’eminent Edmund Leach, el qual va retreure a Castaneda que els seus estudis no s’avenien amb les monografies ortodoxes sobre els iaqui. Leach havia consignat el 1954, arran del treball de camp realitzat a l’Alta Birmània des del 1939 fins als primers anys 40 –fent alhora de soldadet de l’exèrcit de sa graciosa majestat–, que els “sistemes” socioculturals no són estàtics ni homogenis ni delimitables amb precisió pel que fa a les representacions i les pràctiques econòmiques, polítiques, religioses, lingüístiques, de parentiu, en definitiva pel que fa al conjunt d’articulacions de l’organització social i l’ocupació del territori. Però, paradoxalment, criticava que l’informant principal de Castaneda fos un iaqui “impur”, mig iuma i amb un bagatge anterior procedent de tradicions culturals del sud de Mèxic –­Don Juan remetia sovint a la cosmovisió tolteca–. Aquesta primera obra de Castaneda i la segona (Una realidad aparte, 1971), no operaren ni de bon tros uns efectes políticament més desmobilitzadors, entre determinats sectors de la societat nord-americana, que la introducció immediatament posterior per part dels poders instituïts de l’heroïna, el consum de la qual actuà com un autèntic mitjà anihilador del potencial combatiu manifestat fins aleshores. En realitat, l’ús del peiot, present als quatre primers llibres de Castaneda, tan sols fou el mitjà que Don Juan utilitzà d’entrada per destarotar la programació cultural i cognitiva del seu deixeble. La cosa, després, s’havia de complicar fins a extrems insospitats per al lector, i sens dubte per a Castaneda: com ell afirmà, el sistema de creences que com a antropòleg havia anat a estudiar l’acabà devorant.

Curiosament, mentre certes manifestacions de l’antropologia postmoderna nord-americana dels 70 derivaven cap a interpretacions de vegades més aviat incommensurabilitzadores de la comprensió entre les societats i les cultures humanes –allà on el que es classifica en qualitat de diferència és mostrat com a obstacle per al coneixement i la comprensió de la multiplicitat de representacions i pràctiques dels humans–, Castaneda demostrava empíricament que en efecte, com Terenci escrigué fa més de dos mil anys, si tots som humans, tots podem reconèixer en els altres les manifestacions diverses de l’esperit humà i fer-les nostres –el problema no són mai les diferències, sinó els processos classificatoris a través dels quals diferenciem i construïm socialment les diferenciacions, que inserides en la història s’utilitzen per vehicular processos econòmics, polítics, etcètera, subordinadors a través de relacions de poder desiguals–. L’alteritat comença en la nostra pròpia societat: es tracta fer comprensible allò que no ens ho sembla. Castaneda s’hi abocà.

El lector és davant de la detalladíssima narració novel·lada d’una immensa castanya cognitiva, d’una operació de desmuntatge cultural operat sobre algú que veu trontollar el seu sistema explicatiu (teòric) i cognitiu (empíric, per la vivència sensorial i perceptiva) del món en tots els àmbits concebibles. El dietari de l’autor reflecteix les connotacions completament descomunals d’aquest procés, i les seves implicacions psicològiques i socials. Ho fa d’una manera brillant, magnètica, apassionant. Els ensenyaments de Don Juan continua sent tan extremament atractiu avui dia per a lectors de tota mena perquè remet etnogràficament i pragmàticament a l’accés a una altra realitat, una realitat no ordinària que és estable, singular i exempta del consens cognitiu quotidià sobre la base del qual organitzem el món i ens relacionem. La realitat de consens especial que Castaneda projecta irromp com una realitat validable experimentalment, és a dir, com una realitat veritablement real, amb racionalitats i lògiques pròpies que constitueixen i que prenen sentit dins un sistema conceptual integral a l’hora d’ordenar i donar sentit a l’experiència humana.


D’alguna manera, al darrere hi ha l’Antonin Artaud d’Els tarahumara; el Paul Éluard de ­“hi ha altres móns, però són dins d’aquest”­; els etnòlegs Marcel Mauss i Henri Hubert assenyalant el 1903 la tendència de la màgia cap a la unitat, ja que “aquest tot que és en el tot, és el món”, i 150 d’anys de saber antropològic per comprendre les deu mil racionalitats de les societats humanes. Si hi afegim que filòsofs a cavall del XIX i el XX com Brentano i Husserl ja tractaren en termes intel·lectuals de la intencionalitat i de la suspensió del judici, que Castaneda en begué, i que a més trobà en Don Juan un camí per superar la perspectiva fal·laç que identifica la realitat amb la descripció dominant que se’n fa ­i per introduir-se pragmàticament en l’univers de les possibilitats perceptives­, llavors de tot plegat no en podia sorgir res més que un micromite trencador d’hàbits socioculturals considerats normals. Fragmentacions, rialles i calfreds travessen aquest gran llibre i l’obra sencera de Castaneda. Enllà dels matisos de la traducció, Castaneda i Don Juan mereixen l’espera: caldrà que l’editorial faci caixa i que fruïm de tot Castaneda en català. Repetirem ­com fa sis anys­ unes paraules seves a Phoenix (Califòrnia) el 1993: “La nostra herència natural és viure i morir com uns imbècils. És l’hora de la revolució”. El que és inquietant, ­terrorífic­, de l’aventura castanediana de gairebé 40 anys és que no digué herència cultural ni social, sinó “natural”. Fiquin-s’hi si volen, comencin per aquest primer llibre, amb el cor ben obert llencin el televisor per la finestra mirant de no aixafar cap vianant, col·loquin-se els cinturons de seguretat, tanquin els ulls i plantegin-se si dansar sobre l’abisme hauria de ser, en un altre ordre de coses, no tant un risc com una necessitat.

Una vida diferent per sempre
La raó occidental ha excel·lit a materialitzar l’anihilació de les racionalitats altres de l’esperit humà i de les espècies extrahumanes incloses dins el camp de la naturalesa. Lévi-Strauss diu que potser les formes mestissades de la civilització occidental s’esdevindran arreu. Seria forassenyat pensar-hi com el pas previ cap a l’autodestrucció global? Contra els consensos d’un present que concerneix el demà de tots plegats, trajectòries com les de Castaneda trasllueixen els vincles entre formes socioculturals rupturistes i l’afirmació de la pràctica individual de cada ésser: no es tracta de violar cap regla, sinó de posar en entredit la regla dominant mateixa, aquella que institueix la manera com ens hem d’adaptar cognitivament i socialment al món. Don Juan i Castaneda encarnen la necessitat d’un combat perpetu en cerca d’una vida diferent per sempre. Com si el futur fos ara.

Una altra imatge del desert de Sonora (Mèxic).

dijous, 18 de febrer del 2016

Carlos Castaneda (II): Llegat d'un navegant de la percepció


CARLOS CASTANEDA (II):
LLEGAT D'UN NAVEGANT DE LA PERCEPCIÓ 
[AVUI, 30-IX-1999)]
Gerard Horta

[Carlos Castaneda, El lado activo del infinito. Ediciones B. Barcelona, 1999.]

Sota quin epígraf situem la darrera obra publicada de Carlos Castaneda?: assaig?, poesia?, col·laboració amb banda armada tipus Matrix?, ciència-ficció?, psicoantropologia neoliticofuturista? Deixeble impecable de Don Juan Matus, Castaneda esdevingué gradualment implacable amb les demostracions d’importància personal pròpies i alienes, amb les històries amb què elaborem les imatges mitjançant les quals ens mostrem. Un dia parà de reivindicar l’antropologia com el mitjà paradigmàtic de la societat occidental cara a la comprensió global dels humans i la seva organització, i així prescindí d’afirmar-se des de la condició d’etnòleg: manifestà de si mateix que en la mesura que escrivia era un novel·lista. A grans trets, a les pàgines que comentem s’hi conjuminen confessions de malsons ombrívols, construccions d’amor incondicional i delicades il·luminacions racionals de com recórrer xarxes de trajectes que menen a altres bandes perceptives i socials.

La dotzena “novel·la” d’aquest home excepcional revela sens dubte i sobretot dues imatges: les ensenyances de Don Juan i l’aplicació pràctica que en fa Castaneda: un seguit de commocions intensíssimes de llampecs sobre les aigües tumultuoses dels successos memorables de la seva vida. Presenciem el camí d’algú que a l’edat de 35 anys és iniciat sense saber-ho a un procés de “desprogramació” cultural a fi que aflori la seva consciència somorta. Per a la tradició iaqui els humans som guerrers i navegants del mar fosc de la consciència, malgrat que ens n’haguem oblidat a còpia de negar-nos-ho: guerrers navegant en el viatge de la percepció de l’infinit. Guerrers respecte a nosaltres mateixos i a tots els consensos socials i culturals en què hem nascut i estat ensinistrats a sobreviure (la majoria d’"occidentalitzats”, per exemple, ha resolt que viure consisteix a explotar o ser explotat, esperar angoixat estrafolàries vacances anuals i satisfer amb compulsió imperativa el que ens mostren com unes “necessitats” irreversibles). Tot plegat és inquietant.

Fenomenologia pragmàtica
La crítica als diversos processos socialitzadors del món modern amara en realitat del primer llibre a l’últim, i les argumentacions amb les quals es desmunta la successió de tosques ficcions a què molts redueixen la vida, en tots els nivells, són si més no aclaparadores. Hem arribat a fugir tan lluny de nosaltres mateixos que aquest corpus teoricopràctic sacseja per força normativitzacions encolomades com a referents imprescindibles i captiva amb rotunditat les nostres ànsies de comprendre: dins El lado...  hi trobem respostes a qüestions importants que restaven silenciades en obres anteriors i motius per al terror, fenomenologia pragmàtica i alta poesia, una antropologia “heterodoxa” i lliure la qual broda els fils apassionats que impregnen cada pàgina.


Tota construcció social expressa, a més d’un model de societat, una interpretació determinada de les dades sensorials que captem: això és el fruit d’un consens perceptiu que esdevé dominant, car ja ens hi condueixen quan som nadons –tots els humans coincideixen, efectivament, en la imatge del que és un “arbre”–. La qüestió rau si és possible explorar-nos fins a transformar-nos, lluny de la imbecil·litat egocèntrica que tan sols sap representar un arbre com un tronc amb arrels, branques i fulles, per intentar veure’l fluir a partir d’una configuració energètica i vibratòria específica, del tot desbaratadora per a la nostra educació perceptiva com a espècie. Institucions “científiques” ens haurien d’empènyer a verificar-ho o falsar-ho empíricament, en definitiva per virtut del saber.

El xaman”, deia un cop Don Juan a Castaneda, “plora quan està fragmentat. Quan està complet el sobreprèn un calfred que, per ser tan intens, pot posar fi a la seva vida”. Morirem en aquesta vida concreta, no disposem de gaire temps. Podem bé limitar-nos d’una manera tan bèstia com vulguem a fer de mers televidents o consumidors, bé renegar-ne. Potser morts distintes condueixen a dimensions distintes, igual que tota vida es determina a si mateixa i a la mort que en deriva. Entre el canvi i la llibertat, entre la tristesa i el traspàs, hi ha un jardí de roses i espines anomenat agosarament. Comença per un mateix i exigeix invocar una força feta d’intent. Cal entendre l’homenatge final de Castaneda a un home “desequilibrat” demacrat, model de “l’únic ésser capaç de reconèixer fantasmes”.

dimecres, 17 de febrer del 2016

Carlos Castaneda (I): Celebració del misteri de la vida


CARLOS CASTANEDA (I):
CELEBRACIÓ DEL MISTERI DE LA VIDA 
[AVUI, 30-IX-1999]
Gerard Horta

La nostra herència natural és viure
i morir com uns imbècils. És l’hora de la revolució.
(Carlos Castaneda, 1993)

Boom de vendes per als botiguers; rival insuportable per a un cert egocentrisme acadèmic; autor de qui no s'ha disposat d'imatges durant molts anys per als periodistes; per als milions de lectors que l’han conegut des del 1968, en què apareix Las enseñanzas de Don Juan, fins al 1998, en què apareixen en anglès els tres últims llibres (La rueda del tiempo, Pases mágicos. Las enseñanzas prácticas de Don Juan i El lado activo del infinito), un explorador increïble, un estrambòtic fenomen sociològic; i per als seguidors i/o interessats a constatar si el mite rutlla, una veu única: Carlos Castaneda (1926-1998), novel·litzador de successos viscuts i home de coneixement. Castaneda: punt final d’un cicle de llinatges individuals de 27 naguals? (els qui guien el grup de vidents i que des de la colonització espanyola ho fan en grups que no contacten entre ells a fi de sobreviure a l’extermini), un llinatge del qual el xaman iaqui de Sonora Don Juan Matus (1891-1973) representa que en fou el penúltim representant.

No hi ha en la història de l’antropologia cap recerca de camp que enclogui 12 anys de relació ininterrompuda entre antropòleg i bruixot (del 1961 al traspàs d’aquest). Castaneda esclata a la darreria dels seixanta, dins un context de veritable rebel·lió social i cultural contra l’establishment als EUA i en força indrets de les societats industrialitzades. El combat contra la jerarquització social i la repressió, en totes les esferes de la vida de la col·lectivitat, troba en Castaneda una manifestació seductora sobre la llibertat perceptiva en qualitat de desafiament de les rígides regles socials del món capitalista. L’encotillament de la comprensió del món a una falsa racionalitat que s’atansa a la paranoia global i no pas al desenvolupament de la potencialitat humana, l’abolició de tota justificació de l’explotació social i el desemmascarament de la frustrant ignorància de cada persona sobre si mateixa amb què la majoria de la humanitat es repeteix fins a la tomba concentraran l’energia de dotzenes, centenars de milers, milions de lectors que frisen en algun moment de transformar paisatges vitals. Uns anys enrere Henri Bergson assenyalà que els sentits limiten la percepció i protegeixen el cervell de material “irrellevant” des de la perspectiva del consens social entorn del que “val la pena percebre” (per tant, el que veiem dels moviments de l’univers és ridículament limitat). Aldous Huxley (autor de Les portes de la percepció, que al cap d’un temps donà nom al grup de Jim Morrison) en perpetuà la hipòtesi i escrigué que el cervell, el sistema nerviós i els sentits són funcionalment supressors, no productors.

Jim Morrison al desert mexicà, a la fi dels seixanta.

Al principi dels seixanta Castaneda estudia antropologia a la University of California de Los Angeles (UCLA) i arran d’un treball d’etnobotànica per a l’assignatura d’“Etnografia californiana” efectua una recerca de camp a Califòrnia. Dels indis de diverses societats que coneix n’hi ha un que visita a causa de la insistència d’un amic que li ha referit el gran coneixement d’aquest home, Don Juan, el qual d’entrada engega a Castaneda, en vista de l’actitud de superioritat “enrotllada” que manté: “Tu ets un cabró i jo sóc un indi iaqui.” L’indi l’enganxa. L’afirmació precisa la mena de pretensions amb què un massa elevat nombre d’antropòlegs i vanitosos parafuncionaris d’ONG incapaços de comprendre’s a si mateixos afronta el “diàleg intercultural”, que acostuma a ser un monòleg narcisista i occidentalitzador fet a partir de manipulacions i enganys sota relacions de poder.


Reivindicació d’un home lliure
Dels primers anys de relació entre un ésser normal –o sigui, un paio cregut, autocompassiu, autoindulgent, etc.–, i un savi com Don Juan en surten Las enseñanzas..., joia literària i màxima aportació que s’havia fet des de l’antropologia sobre una planta del tipus de la Datura Inoxia –i més endavant sobre la Lophophora Willamsii– des dels treballs de Weston LaBarre (El culte peiot, 1938), entorn de l’ús ritual que en feien els indis iaqui (el qual ús exigia més d’un any de preparació per a la ingestió, mentre que els tastaolletes hippies, en saber-ne de l’existència, l’arrencaven i en prenien directament, cosa que provocà autèntiques catàstrofes), i entorn de la divisió de la planta en quatre parts i el contingut simbòlic de cadascuna d’elles. Saberuts acadèmics –tan arrogants– haurien de conèixer que les recerques de Castaneda als anys seixanta les dirigí Clement Meighan, un arqueòleg rigorós gens sospitós de fantasiejar en aquests termes. Ell confirmà que l’informador principal coincidia amb les descripcions de Don Juan. Llavors, el 1971, Castaneda havia reeixit en la seva ambició: esdevenir professor d’antropologia a l’UCLA (l’editora del primer llibre). Era popular, milionari en dòlars i, malgrat enveges i atacs dels detractors, el conjunt de companys el respectava. Amb tot, antropòlegs “eminents” que per la seva feina havien de convertir-se en “Sir”, com ara Edmund Leach, havien destrossat el primer llibre: la crítica principal consistia que la descripció de Don Juan no s’avenia amb les monografies “ortodoxes” sobre els iaqui. Don Juan, en efecte, no era un iaqui “pur” com exigien determinats manuals culturalistes; estava contaminat pels iuma, havia viscut una gran part de la seva vida al sud de Mèxic des de menut després de l’assassinat per part de l’exèrcit mexicà de son pare i sa mare (apallissada davant l’infant fins a morir), en guerra perpètua contra la “diferència”, i a més era un intel·lectual excepcional. Igual que Leach, l’acadèmia ha actuat amb Castaneda sobre la base de la superficialitat: pretensiosament, porta trenta anys menyspreant-lo i prescindint d’argumentar científicament un odi visceral fonamentat en la gelosia, l’estupidesa i el desconeixement absoluts. Ignoren i tot l’opinió d’un antropòleg “com cal”, Douglas Sharon, el qual ha reconegut que la seva sòlida recerca, la més destacada, sobre el xaman Eduardo Calderón Palomino i el curanderismo peruà (El chamán de los cuatro vientos, 1978) és vivament deutora de Castaneda, amb qui celebrà cicles de conferències als anys 1970 i 1971. Sharon ha confirmat que no dubta de la versemblança de l’experiència de Castaneda amb Don Juan (vegeu els molt recents Un viaje mágico con Carlos Castaneda, de M. Runyan, i Castaneda para principiantes, de M. Broussalis i M. Arvallo).


Incitar a la revolució
El 1971 Castaneda abandona la universitat, comença a esborrar la seva història personal, talla la “vida social”, regala les pertinences als amics, no accepta entrevistes, prohibeix que l’enregistrin en imatge i en so, crema les seves fotografies... desapareix del mapa. Enllà de les obsessions sexuals i les drogues, l’antropòleg ha esdevingut aprenent de bruixot. Trenca la marxa rutinària del temps, canvia les idees que té de si mateix i del món, es disciplina al màxim, de la mà de Don Juan adquireix coneixement i habilitat, aprèn a triar el moment oportú, a aguaitar i a ensomniar, aprèn a veure i potser a la fi es transforma en vident (bruixot).


Castaneda confessà, de gran, que el sistema de creences que anà a estudiar l’havia devorat. De dos punts bàsics d’aquest sistema, la intencionalitat i la suspensió del judici, en tractaren en el sentit intel·lectual els filòsofs Franz Brentano (1838-1917) i Edmund Husserl (1859-1938). La fenomenologia, tanmateix, pot encloure's en un saló com a objecte de reflexió. Hem de pensar que Don Juan ensenyà a Castaneda com dur a la pràctica els referents conceptuals de la tradició tolteca –que, segons ell, provenien d’una antiguitat situada entre 7.000 i 10.000 anys enrere–. 

Per Don Juan, els humans són navegants de l’infinit, mar fosc de la consciència, però la repetició malaltissa de certs hàbits socials i perceptius els ha convertit en robots esclavitzadors o esclavitzats, o bé en ambdues coses. Les implicacions que en resulten són perverses a tots els nivells. La finalitat de manejar el coneixement xamànic és remoure carn (inclosa la ment) i energia, preparar-se per afrontar la mort a fi de retenir la consciència i el propòsit propis després del traspàs (continuar un viatge del qual la Terra és un pou negre que ens xucla i reté, segons l’explicació de Don Juan). Per ell, la transformació individual i la superació de la interpretació generalitzada al planeta de les dades sensorials (veure les coses com les veiem, sigui un arbre, els mugrons illencs d’una presentadora televisiva o una salsitxa transgènica) duen no sols a capgirar l’ordre social, sinó també la percepció física, energètica, del món. Dins Castaneda hi ha pragmatisme: centenars d’operacions distintes descrites fil per randa, susceptibles de ser constatades científicament, operacions concretes amb finalitats concretes –del no-fer al silenci intern–, un recull dens i complex argumentat pas a pas al llarg de dotze llibres i trenta-set anys d’experiència.

El sistema cognitiu occidental especialment ens força a moure’ns a través d’idees preconcebudes. Els científics estudien com viu i què menja un arbre, què l’afecta i com es comunica, però mai no han investigat per quina raó arribem al procés de veure un arbre, d’interpretar com a arbre una cosa que al capdavall és, com tot, energia. Castaneda retreu al “model científic” que no s’hagi investigat el procés anterior a la visió de l’arbre com a tal. Harold Garfinkel, fenomenòleg reconegut internacionalment i exprofessor de Castaneda, indicava que la socialització és un procés de persuasió sobre l’individu pel qual s’acaba identificant la realitat amb la descripció que se’n fa. Atorguem a una cosa el valor de real i, en conseqüència, la convertim en real. De tal consens se n’exclouen infants autistes i diagnosticats com a esquizofrènics, catatònics... els éssers que perceben d’una manera distinta. Cap antropòleg no ho qüestionaria.

Els deixebles de Don Juan posaren fi al llinatge i difongueren el coneixement transmès, concentrat en un corpus d’"exercicis físics” anomenat tensegritat –de Finlàndia a Nova Zelanda hi ha centenars de grups autogestionats aprenent-ne i practicant-la–. En paraules de Castaneda el 28 de febrer del 1993 a la llibreria Phoenix de Santa Mònica, Califòrnia: “La nostra herència natural és viure i morir com uns imbècils. És l’hora de la revolució.” Ens estava dient que el present ens apressa. La pràctica de la tensegritat, igual que abraçar els nostres fills en ficar-los al llit, és un repte que demana immediatesa, necessitat de canvi i un intent inflexible per dur-lo a terme amb sobrietat i amor. Aquí no podem aprofundir la complexitat del magne propòsit dels vidents, aquests no taxonomitzen, sinó que experimenten, fan, remouen l’energia amb por, confiança i la mà al cor. Ara bé, podem suggerir a les generacions de catalans atrets per Castaneda que comprovin en la seva pròpia pell si tractem d’un símbol de transformació o d’una bola grossa com una casa de pagès.

Desert de Sonora (Mèxic).

Bibliografia completa
La enseñanzas de don Juan. FCE. Mèxic DF, 1974 (ed. or. anglesa, 1968).
Una realidad aparte. FCE. Mèxic DF, 1974 (1971).
Viaje a Ixtlan. FCE. Mèxic DF, 1975 (1972).
Relatos de poder. FCE. Mèxic DF, 1976 (1974).
El segundo anillo de poder. Emecé. Buenos Aires, 1987 (1977).
El don del águila. Swan. Madrid, 1986 (1981).
El fuego interior. Emecé. Buenos Aires, 1986 (1984).
El conocimiento silencioso. Emecé. Buenos Aires, 1988 (1987).
El arte de ensoñar. Seix Barral. Barcelona, 1993 (1993).
El silencio interno (1996; distribució en cercles “castanedistes”).
Lectores del infinito. Un diario de hermenéutica aplicada (4 opuscles, 1996 i 1997; distribució en cercles “castanedistes”).
Pases mágicos. Martínez Roca. Barcelona, 1998 (1998).
La rueda del tiempo. Gaia. Madrid, 1998 (1998).
El lado activo del infinito. Ediciones B. Barcelona, 1999 (1998).

dimarts, 16 de febrer del 2016

TV3 contra Josep Garganté: De judicis polítics i bocs expiatoris


TV3 CONTRA JOSEP GARGANTÉ.
 DE JUDICIS POLÍTICS I BOCS EXPIATORIS
[LA DIRECTA, 14-III-2012]
Gerard Horta

El proppassat 23 de febrer tingué lloc a la Ciutat de la Llei el judici contra Josep Garganté pels danys que rebé una càmera –l’aparell que filma– durant les mobilitzacions a Pl. Universitat arran de la vaga general del 29 de setembre del 2010. El que ve a continuació n’és un relat –hi vam assistir una quinzena de persones dins la sala i prop de 80 més que romangueren a l’exterior de la sala i de l’edifici mateix–.

Crònica d’un judici polític
Ha estat el primer cop en ma vida que acudia a un judici: la jerarquització ritualitzada de la gent que hi és present és explícita; de fet no em va sorprendre el to, el volum de la veu i la gestualitat amb què la jutgessa va esbroncar els assistents arran d’un lleuger murmuri en un moment donat, a causa del que estàvem escoltant. Com si fóssim infants malcarats, se’ns amenaçà d’expulsar-nos de la sala en uns termes que deuen resultar normals al món de la llei, però que no mantenen gaire relació amb l’autoorganització de les persones en tants altres àmbits col·lectius del món social. Érem a la Ciutat de la Llei.

La fiscal, a les conclusions, afirmà que quedava acreditat que en Garganté havia estat el responsable de malmetre una càmera de TV3, malgrat que no hi aportà ni una sola prova: tan sols la paraula del càmera, G.R. Tant la intervenció de la fiscal com la de l’advocat de TV3 –al judici es constatà que TV3 mai havia tirat endavant cap judici pels danys a equips tècnics propis– emfasitzaren diversos elements completament aliens als fets que s’havien de provar: remeteren a la militància d’en Garganté, a la justificació de la seva participació a la vaga general, i a la seva participació en altres vagues. Res d’això aclaria qui va petar la càmera.

Un parell de setmanes després de la vaga, en Garganté fou detingut en plegar de la jornada de treball a l’autobús per agents dels mossos d’esquadra, els quals el conduïren a la comissaria de Les Corts, on passà la nit –contravenint les pràctiques habituals d’enviar una citació judicial a la persona acusada–. L’advocat de TV3 explicà en el seu relat dels fets que quan aquests agents detingueren en Josep li trobaren, dins una bossa, una porra extensible. En Garganté justificà que la duia perquè a causa de les mobilitzacions dels autobuseros pels dos dies rebé amenaces de mort al seu lloc de treball, on hi havia pintades amb el seu nom encerclat com un objectiu sobre el qual “disparar”. Inexplicablement, a les conclusions l’advocat de TV3 tornà a incidir que se li havia trobat una porra, desatenent-hi tant les argumentacions de l’acusat per dur-la, com el fet que això no tenia res a veure amb allò de què se l’acusava. La jutgessa permeté que l’advocat invoqués aquest fet en diverses ocasions. També permeté que l’advocat, en comptes de limitar-se a formular preguntes, en mostrés més d’un cop la resposta ja implícita en l’interrogant (per això l’advocada d’en Garganté va protestar, sense que la jutgessa considerés pertinent la protesta).

És a dir, d’entrada es jutja algú: que militava a la CGT d’Autobusos (i què?), que ha participat en altres vagues generals (i què?) –i també en la del 2009 (mai no ho va negar: i què?)–, i que quan el van detenir el 14 d’octubre del 2009 portava una porra (perquè l’havien amenaçat de mort: es tractava d’una eina per a l’autodefensa: i què). Cap dels mossos d’esquadra presents al judici no va explicar per què no s’havien investigat aquestes amenaces al Garganté. Tampoc no van explicar per què en comptes d’enviar una citació judicial en procediren a la detenció. I malgrat que cap dels mossos era a la Ronda de Sant Antoni aquell 29 de setembre, tots corroboraren l’afirmació del càmera de TV3. Per què? Perquè això és el que els explicà el càmera: que l’autor del dany havia estat en Garganté. La lògica testimonial resulta aclaparadora, va ser impressionant.

Fins ara hem atès sintèticament el procés de construcció judicial del boc expiatori. Algú sobre el qual situar la responsabilitat d’un conflicte, amb una finalitat repressiva merament exemplificadora entorn de les conseqüències que pot implicar participar dels drets polítics i sindicals establerts.
  
L’escandalosa reconstrucció mediàtica de la realitat
L’advocada d’en Garganté explicà que el càmera (que amb el permís de la jutgessa no digué a quin sindicat pertanyia, en contra del que succeí amb en Garganté) duia l’aparell a l’espatlla dreta. El càmera relatà que per la seva dreta veié un braç amb un estri que impactava sobre la càmera, que resseguí immediatament el braç i que veié el coll tatuat d’en Garganté. No féu cap menció als dos braços tatuats!!! En canvi, no explicà com podia veure el coll tatuat d’un home situat a la seva dreta si de fet resulta que el Garganté només du tatuada la banda dreta del coll, i el càmera n’hauria hagut de veure la banda esquerra (sense tatuatge). El càmera afirmà que reconeixia el Garganté, ja que li sonava la seva cara per les imatges d’altres informacions.

Al moment en què el dany succeí, els manifestants i els agents de la Brigada Mòbil s’estaven enfrontant. Segons el càmera hi havia gent removent contenidors, entre ells en Garganté, tot i que cap imatge el mostra ni removent res ni tampoc trencant la càmera. El càmera referí que el Garganté vestia una samarreta negra mentre removia contenidors, si bé la duia grisa –són colors diferents, i això succeïa un migdia lluminós–. Si alguna cosa mostren les imatges és que a l’entorn dels fets hi ha quatre o cinc manifestants més que són calbs o que duien els cabells rapats. En Garganté afirmà una pila de cops que no trencà la càmera i que no fugí.

Un dels aspectes més escandalosos, i penso sincerament que aquest és un exemple magnífic perquè els professors de les Facultats de Paraciències de la Informació el convoquin a classe, consisteix en les imatges que TV3 havia aportat. Doncs bé, TV3 va editar les imatges: les va remuntar, va construir un relat nou, una nova realitat, una ficció... El càmera afirmà que així que l’aparell rebé el cop, ell començà a filmar, que veié el Garganté, que el seguí i que aquest el va increpar. A les imatges es veu en Garganté recolzat sobre una paret, digué l’advocada, dient al càmera que ell no havia estat i que el deixés en pau. A continuació, com testificà el mateix Garganté, ell (en Garganté) se n’anà. És a dir, al muntatge de TV3 es va invertir l’ordre real temporal de filmació. D’entrada, no es tracta d’una filmació contínua. I se’n va invertir l’ordre, de manera que la filmació de la marxa real del Garganté es va situar al principi de tot de la filmació, com si se’l veiés fugir. Hi va haver diverses seqüències alterades i reenganxades.

Insistim-hi: amb la seva directora Mònica Terribas al capdavant i per tant com a màxima responsable, TV3 va remuntar les seqüències filmades invertint-ne l’ordre temporal per construir una realitat que no s’avé amb el que va succeir. Independentment del que la senyora Terribas opini d’aquest cas, tenim dret que faci una explicació pública d’aquest remuntatge: no penso que s’avingui amb cap lliçó sobre el tipus de periodisme públic que TV3 sosté que practica. I que ens expliqui per què l’advocat de TV3 no parà d’invocar fets que formen part dels drets col·lectius conquerits com si es tractés de situacions causals per encolomar un delicte (quina vergonya!). Tenim tot el dret del món a conèixer de què va el paper de TV3 en aquesta història. I per què filmacions amb finalitats informatives van a parar tan sovint a la policia: que ens aclareixin si, als carrers, els professionals de TV3 hi actuen com a confidents o com a periodistes.

El 2 de març, el “periodista” J. G. Albalat, d’El Periódico, titulava la notícia de la sentència d’aquesta manera: “Condemnat un sindicalista per agredir a un periodista en una protesta laboral.” Deixant de banda que agredir és un verb transitiu i que la “a” que segueix el verb sobra, l’Albalat fantasiava l’agressió a un periodista, i d’això en feia titular. Completament delirant. El càmera de TV3 no fou agredit; és la càmera que fou petada. Algú devia considerar-ho excessiu ja que l’endemà, dia 3, la notícia a l’edició en paper d’El Periódico titulava: “Condemnat un sindicalista de TMB acusat de trencar una càmera de TV.” Tornem-hi: ni l’objecte amb què es trencà la càmera fou trobat, ni encara menys a les mans del Garganté, ni es demostrà que l’autor de l’acció fos ell.
  
El paper de la secció sindical de la CGT a TV3, i la sentència
El paper de la CGT a TV3 ha estat galdós, durant i després de la detenció d’en Garganté. Que jo sàpiga, ni van mobilitzar els treballadors de TV3 per debatre les implicacions socials d’un judici com aquest, ni van plantejar quin tipus de manifestacions expressives i instrumentals es vehiculaven en aquest judici. Crec que haurien hagut de fer-ho en primer lloc per aclarir els fets tot confrontant-ne els relats (company de feina vs. company de sindicat), també per solidaritat amb un company de la CGT detingut i acusat, i finalment per posar en entredit el model periodístic vigent d’aquesta televisió, la seva. Però no ho van fer.

Sentència i solidaritat per afrontar el pagament
La sentència del Jutjat Penal número 25 de Barcelona ha condemnat en Garganté a pagar 4.936 € –2.310 de multa; i 2.626 d’indemnització a TV3 (que a més cobrarà l’assegurança de la càmera)–. S’hi valoren d’una manera concloent la minuciositat (?) i la convicció (?) del relat del càmera de TV3. Si la convicció és una prova, ho tenim pelut. I si la minuciositat abraça no remetre ni una sola vegada als tatuatges del Garganté als braços, llavors deixem-ho córrer tot plegat, perquè el que es jutja deu ser una altra cosa. Ras i curt, és la meva opinió. (Som-hi, un condemnat més i a prosseguir.)

Vaig conèixer en Josep aquell migdia de la vaga general. Li vaig dir “Ets en Garganté? Em dic Gerard, antropòleg! Molt de gust tio!”. És una manera ridícula d’autorepresentar-se, però és el que em va sortir. Hem compartit fins ara militància amb la gent magnífica de Nou Barris –a la Trobada Alternativa i a la CUP [i un temps després, a la COS]–, i no em fa vergonya expressar com m’ha arribat a commoure aquest home, per la seva generositat potent, dia a dia, i per la seva capacitat de treballar sempre i amb plena intensitat des de la solidaritat, fora de dogmatismes i personalismes. Vaig sentir molta impotència i tristesa de veure’l al judici, veient com es desenvolupava la cosa.

Avui tinc la sort de ser un company més del Josep: ens ajudem, compartim estones i llocs, penquem colze a colze i ens clavem bronques recíproques. Tinc la fortuna d’haver conegut una bona part de la seva colla busera –el Nino Mercader, el Mellado, el Tino, el Cristóbal, i l’Homera, l’Andrés, el Jose i la Tània per les excursions (i una pila més de buseres i buseros macos que no en recordo el nom). Aquesta gent està més viva que mai: ara i aquí. Si fóssim als anys del pistolerisme patronal o sota el franquisme, a molts ja els haurien matat per defensar la nostra dignitat. I els diaris ja s’ocuparien prou de presentar-nos-los com unes bèsties sanguinàries (“Habían participado en muchas huelgas generales”). Però són aquí, amb nosaltres, entre nosaltres.

Com va escriure Jesús Rodríguez a laDirecta aquest 24 de febrer, el grup de suport a Josep Garganté denuncià que “a les imatges no es veu trencar absolutament res al nostre company, tampoc se’l veu a les càrregues de Mossos d’Esquadra contra els i les manifestants i només se l’escolta i se’l veu discutint amb el càmera de TV3, fet que no representa cap prova que sustenti les acusacions”. En aquest judici –desconec els procediments judicials, però és el que en penso– s’hi van obviar les proves objectives que haurien hagut de justificar la condemna al Garganté. Simplement perquè no n’hi havia cap. Només hi havia la paraula d’un càmera que no va esmentar que les seves filmacions van ser alterades respecte a l’ordre real en què tot succeí. Ni els tatuatges del braç (no hi remeté mai, i era el més evident!), ni el tatuatge inexistent a la banda esquerra del coll, ni el color de la samarreta, ni cap prova que en Garganté bellugués contenidors simultàniament al trencament de la càmera (!), ni l’estri del delicte, ni una fugida que no es produí mai. I d’això se’n diu “minuciositat”. Aquesta és la seva llei, la seva televisió i la seva democràcia.

Hem de cobrir aquests diners. Si fem bons de 5 €, amb 1.000 persones ho cobrirem. Organitzem activitats i belluguem-nos per retornar una molla de solidaritat a una persona que porta anys regalant-nos el sentit de la lluita per la llibertat col·lectiva. (La llibertat col·lectiva: paraules majors.) Rep una abraçada Josep, tingues coratge, força i ànim. Parafrasejant en Joan Salvat-Papasseit, ens ajuntem perquè facis camí. Ets estimat i també nosaltres som aquí, no en dubtis company!