dilluns, 28 d’agost del 2017

Algunes anotacions sobre el PRODERAI (Alberto López Bargados)


ALGUNES ANOTACIONS SOBRE EL PRODERAI
(Procediment de Detecció de la
Radicalització Islamista)
I LES PERSPECTIVES ACTUARIALS A L’ENTORN DE LA “RADICALITZACIÓ”
(versió completa de l'informe)
Alberto López Bargados
Dept. d’Antropologia Social / Universitat de Barcelona
GRECS-SAFI
[Directa, 27-III-2017 (article introductori)]


Consideracions prèvies

El 17 de novembre de 2015,1 encara sota els efectes del shock provocat pels atemptats comesos quatre dies enrere a Paris (a la Sala Bataclan i al Stade de France, amb el resultat de 137 morts), el Govern de la Generalitat de Catalunya anunciava la imminent creació i posada en marxa d'un pla de detecció de la radicalització islamista adreçat als centres escolars del país. Publicitat, pel que sembla apressadament, per qui aleshores era Conseller d'Interior en funcions, el Sr. Jordi Jané, cal suposar que un dels objectius que perseguia aquell anunci era transmetre una certa imatge de confort i seguretat en l'acció de govern a una ciutadania trasbalsada per una onada d’angoixa i incertesa.

Més enllà del sentit d'oportunitat que va presidir la seva presentació pública, el Procediment de Detecció de la Radicalització Islamista (PRODERAI) endinsa les seves arrels en un conjunt de programes securitaris, de naturalesa preventiva, que els Mossos d'Esquadra porten duent a terme des de 2008, moment en el qual "es van començar a definir els primers indicadors per tal d’identificar els processos de radicalització en centres penitenciaris",2 i que van tenir continuïtat, en anys posteriors, en la conformació dels anomenats Grups de Proximitat.3 El protocol d'actuacions integrat sota les sigles de PRODERAI constitueix, doncs, un programa integral i ambiciós que guarda evidents paral·lelismes amb mesures semblants preses pel Ministerio del Interior espanyol i altres administracions europees. La novetat, aquesta vegada, rau en el fet que la formació específica s'adreça als equips docents de la xarxa d'escola pública i concertada de Catalunya, incorporant-hi els cicles de Primària i Secundària com un escenari privilegiat en què sotmetre a vigilància aquelles conductes considerades "sospitoses" a partir dels indicis establerts per les unitats d'Anàlisi del cos de Mossos d'Esquadra (ME).

La formació, inspirada en els protocols previs elaborats pels ME per fer front a la incorporació dels joves a bandes juvenils (les anomenades "tribus urbanes"), ha precisat de la col·laboració dels departaments d'Interior i d'Ensenyament. A partir d'una proposta de mòdul formatiu de 5 hores (4 en realitat), que almenys en el cas dels centres integrants dins del Consorci d'Educació de Barcelona -del qual disposem d'informació directa- es realitzà als matins de dijous, s'ha adreçat una convocatòria als equips directius dels centres, directors/es i caps d'estudi. La formació ha constat de dues seccions diferenciades: la primera, més llarga, assumida per responsables docents dels propis ME -en principi, un caporal i un ajudant-, ha versat sobre la identificació dels indicis de radicalització islamista entre l'alumnat i sobre els protocols de valoració de l'amenaça i intervenció posterior, mentre que la segona secció, concentrada aproximadament en l’última hora de la sessió, ha estat dirigida per tècnics del Departament d'Ensenyament, i s'ha adreçat a la descripció dels factors de risc i de la metodologia a seguir en aplicació dels diversos recursos pedagògics ja en funcionament dins del Departament, com ara el Projecte de Convivència 4 o el curs telemàtic d'Educació intercultural: fonaments teòrics i aplicació en el centre docent.5

Els equips directius dels centres adscrits al Consorci han estat els últims a rebre la formació, de manera que la xarxa d'institucions educatives radicades a la resta de comarques van participar prèviament a la experiència, iniciada a la tardor del 2016. En el cas del Consorci, creiem que s'han dut a terme quatre sessions formatives, en funció de la tipologia dels centres educatius implicats: una per als centres de Primària, una altra per als de Secundària, una altra per als centres que imparteixen cicles formatius superiors, i la darrera, en fi, per als centres concertats. Fins ara ens manca un coneixement directe de l'impacte exercit per aquesta formació en els equips directius dels centres escolars, de manera que les valoracions que plantejarem a continuació són fruit de la lectura atenta del document elaborat ad hoc per presentar aquesta fase del protocol (Prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització als centres educatius, disponible en xarxa), així com del contrast dels seus continguts amb la literatura existent sobre programes de detecció i prevenció de la radicalització que, amb un propòsit semblant, s'han dut a terme a altres estats de la Unió Europea, com ara Gran Bretanya, Holanda, Dinamarca o Noruega.


Punts forts del programa

1.   La voluntat d'inserir les actuacions de detecció i intervenció en el marc de l'educació intercultural, tot i els matisos que genera aquesta voluntat (vegeu punts 5 i 6).
2. L'absència notable de punts de vista culturalistes o directament estereotipats sobre la religió musulmana. L’absència d’un llenguatge explícitament islamòfob que faci la religió responsable directa o indirecta de la violència política.

Alberto López Bargados, autor de l'informe i company de feina a la UB
–i de tantes altres coses en altres àmbits de la vida–.

Punts febles del programa

1.   La pobresa conceptual i la seva conseqüència, la imprecisió descriptiva
En primer lloc, cal consignar la pobresa i la imprecisió que denoten els conceptes emprats a l'esmentat informe. El concepte de "radicalització", que podria ser definit, entre altres alternatives plausibles, com un "procés de canvi, una transformació de caire personal, per la qual l'individu passa d'una condició a una altra",6 no és objecte de cap intent definitori, la qual cosa contribueix d’una manera decisiva a una sèrie de confusions que tot seguit avançarem.

En primer lloc, és absent una distinció operativa que és comuna en aquests tipus d'informes, com ara la que sol establir-se entre la "radicalització cognitiva" i la "radicalització violenta",7 distinció que permetria, si més no, acotar un camp d'accions que deixés de banda les formes no violentes de radicalització, aquelles en fi que no suposen un canvi en el comportament de l'individu "radical" que sigui lesiu pel seu entorn. Si, en canvi, l’alternativa és abordar integralment la “radicalització” -posició que tendeix a imposar-se a les polítiques de contra-radicalització més recents-, fora lògic conèixer els arguments que ho justifiquen. En realitat, el joc de confusions que practica l’informe de PRODERAI barreja, fins a convertir-los en sinònims, la "radicalització" amb la "radicalització islamista", i estableix alhora una diferenciació de dubtosa pertinença entre "fonamentalisme religiós" i "radicalització islamista" erigida sobre un eventual nivell de tolerància envers les creences dels altres que presentarien els primers, i no els segons, una diferenciació que demana, com a primer pas, un esforç complementari de definició d'allò que és, i que no és, tolerància. La idea que una eventual identitat musulmana “radical i intolerant” generi contradiccions que s’han de resoldre únicament per la via de la comissió d’actes violents és, si més no, força discutible, si pensem en la munió de moviments pietistes de caire islàmic que estan establerts a Occident i que practiquen més aviat el que podríem anomenar l’“exili interior”, una mena de retir que els fa abandonar tota vel·leïtat d’intervenir dins del camp polític.

Tampoc no hi apareix cap voluntat d’establir tipologies sobre el procés de radicalització, o d’esmentar les principals teories que pretenen explicar el fenomen. Es clar que l’informe no vol esdevenir un document de referència sobre la qüestió de la radicalització, però articular un pla d’acció dins d’un camp tan sensible com l’educació a partir d’una categoria que es presenta com si fos auto-evident pot ser interpretat com una temeritat, sobretot si tenim presents opinions contrastades, com ara les de D. Bigo, L. Bonelli, E.-P. Guittet i F. Ragazzi (2014), que tot recentment han senyalat que “radicalització sembla ser un concepte inútil per comprendre les formes de violència política, i els vincles causals simplistes han enfosquit el fet que els processos de radicalització són complexos i difícils d’anticipar”.8

De fet, l’absència en el text de tota referència als indicadors concrets que implicarien el preludi d'una "radicalització islamista" impedeix tota avaluació crítica d’aquests indicadors i aboca el PRODERAI a fer apel·lació a una generalitat dels factors de risc buida de contingut. La generalitat dels factors de risc incorporats al PRODERAI, perfectament imputables en molts casos a una bona part de l'alumnat adolescent (influència de les xarxes socials, dificultat per a la gestió de les emocions), al provinent de les classes populars (falta d'expectatives pròpies i/o respecte als fills, contextos socioeconòmics desafavorits, etc.) o al provinent de contextos migratoris (dificultats per construir una identitat múltiple, manca de sentiments de pertinença i d'arrelament a la societat, etc.), resulta força evident. Tot això pot produir, en realitat, dues conseqüències complementàries: estendre les precondicions de la vigilància a gran part de l'alumnat, tot alimentant un clima de sospita generalitzat, i dissoldre l'objectiu teòricament perseguit, és a dir, la detecció eficaç de la "radicalització islamista", en un magma ben poc operatiu.

Una altra cosa són les al·lusions a la islamofòbia que fa el document PRODERAI. Aquesta és únicament esmentada com una deriva o conseqüència de les accions atribuïdes a la radicalització violenta, en aquest cas com un efecte dels atemptats terroristes i de la crisi dels refugiats. És evident que el PRODERAI no incorpora la qüestió de la islamofòbia entre les seves preocupacions (cosa que, d’altra banda, podria fer perfectament), però la perspectiva tan simplista que ofereix sobre aquest fenomen ens fa dubtar precisament de la pertinença del document en altres camps a què s’atansa d’una manera explícita.

Una última consideració, que certament mereixeria una reflexió més reposada. En el document del PRODERAI, és notòria l’absència gairebé completa dels contextos sociopolítics i geoestratègics que determinen les polítiques exteriors de la UE i dels USA, com un dels factors que contribueixen a la “radicalització”. Més endavant, en el punt 3, fem una nova incursió en les inconsistències del concepte, però serveixi ara per assenyalar que, tal com han destacat Bigo, Bonelli, Guittet i Ragazzi, “l’anàlisi de les seqüències d’acció i contextos socio-polítics, de les interrelacions entre les estructures socials, els contextos polítics i l’exposició biogràfica a la violència, és clau per comprendre el procés de radicalització”.9

2.   El dèficit d'estudis empírics i la saturació teòrica al voltant de la radicalització
El dèficit d'estudis empírics sobre la radicalització i la violència extremista és una constant que mereix la pena subratllar. Fa uns anys, Getos va indicar que menys d'un 5% de la literatura sobre "terrorisme" estava basada en alguna forma de dades empíriques.10 No creiem que la situació hagi experimentat grans canvis des d'aleshores. Per la seva banda, Silke afirmava que només un 1% dels informes de recerca sobre extremisme violent han comportat dur a terme entrevistes amb els implicats, i cap en el cas de l'anomenat "gihadisme".11 Les dificultats per a l'estudi empíric de la violència extremista són òbvies: o be la recerca està sotmesa a les condicions de clandestinitat i il·legalitat que indefectiblement acompanyen la comissió d'actes "violents", o bé les circumstàncies en què té lloc la recerca (sovint dins del sistema penitenciari) posen en dubte la pertinença de les dades recollides. Això ha produït una autèntica proliferació d'informes autorreferencials, basats gairebé sempre en fonts secundàries, una mena de cercle pervers d'informes que versen sobre informes que a la seva vegada versen sobre altres informes, i que resten credibilitat tant als arguments emprats com a les solucions que proposen. 

En aquestes circumstàncies, i davant l’absència d’un coneixement empíric aprofundit sobre la realitat que volen descriure i neutralitzar, no sembla gens casual que l’informe del PRODERAI s’inspiri a bastament en les estratègies d’acció desplegades per abordar el “problema de les tribus urbanes”. No pretenem negar la importància de les dinàmiques dels “grups d’iguals” per a la conformació de perfils “radicalitzats”, en la mesura que contribueixen a reduir l’èmfasi o tendència a insistir en els processos psicològics. El que creiem és que, amb independència dels seus matisos, la “radicalització” no pot ser únicament el resultat de la combinació de factors psicològics i dinàmiques grupals, sinó que la intersecció dels contextos socio-polítics, locals o globals, juga un paper essencial per a la seva comprensió, un paper que el PRODERAI tendeix a negligir, siguin quines siguin les raons.

3.   El caràcter retrospectiu de l'anàlisi i el biaix mecànic en la violència com a colofó
És justament l'absència (o la impossibilitat pràctica) d'estudis rigorosos sobre l'extremisme violent, que és al cap i a la fi l'objectiu de les intervencions articulades a través del PRODERAI, el que provoca, en aquest i en d’altres informes similars d'arreu d'Europa, un malentès que, segons la nostra opinió, resulta essencial. D'una banda, els perfils psicològics que descriuen la personalitat del terrorista queden sotmesos a unes consignes bàsiques, no contrastades empíricament, que són repetides una i alta vegada, informe rere informe.12 De l'altra, es produeix una mena de pulsió retrospectiva, que infereix les diverses representacions que es fan de la radicalització a partir de les consideracions establertes prèviament sobre l'extremisme violent. D'aquí les continues confusions entre termes com ara radicalització i violència, o l’obsessió contemporània per aquesta categoria ambigua i tramposa. És fàcil advertir ara l'èxit assolit per un concepte que, com el de "radicalització", resulta extremament confús. En primer lloc, la radicalització ofereix avantatges metodològics evidents pel que fa al seu ús polític; en la mesura que les tipologies més habituals sobre els anomenats "processos de radicalització" són de caire psicològic, tendeixen a focalitzar l'atenció en els individus -i molt menys en les seves circumstàncies-, cosa que simplifica els esforços de vigilància i els protocols d'intervenció.13 Una altra cosa és la seva eficàcia. En segon lloc, el concepte de radicalització acaba sent, a la fi, una mena d’eufemisme per referir-se a l’extremisme violent, una mena de pre-terrorisme 14 que ens ha de posar en alerta davant les polítiques que pretenen neutralitzar la radicalització i portar a terme accions de des-radicalització. Com va posar en relleu amb lucidesa Arun Kundnani en el seu review del programa Learning together to be safe: a toolkit to help schools contribute to the prevention of violent extremism -integrat dins de PREVENT-, el principal perill d'una interpretació de la radicalització que estigui basada retrospectivament en les pràctiques de l'extremisme violent és que les opinions polítiques i religioses radicals acabin sent etiquetades com a adoctrinament terrorista, el que constitueix, a la pràctica, un retorn inesperat del crim de consciència -i per tant una restricció explícita de la llibertat d'expressió- un cop semblava haver desaparegut de l'ordenament jurídic.15

D’altra banda, l’informe del PRODERAI traspua, potser com a conseqüència dels plans anteriors en què es fonamenta en gran manera (Protocol de prevenció, detecció i intervenció d’alumnat susceptible de formar part dels Nous Grups de Joves Organitzats i Violents, 2011), una visió securitària i gairebé patològica de l'adolescència, que apareix representada essencialment com una fase de perill. El procés dinàmic d'aprenentatge propi de l’adolescència, on s’acostuma a produir un descobriment dinàmic de les ideologies en el procés de conformació de la identitat adulta dels individus, es perfila al PRODERAI com un abocament a l'abisme de la "radicalització ideològica". La recerca d’una certa coherència ideològica, i la constatació de les tensions que aquesta recerca pateix com a resultat de les constriccions de la praxi quotidiana, és percebuda com una patologia adolescent "que cal saber gestionar" (sic).

Més enllà, però, d’aquesta visió esbiaixada de l’adolescència, l’informe combrega amb la idea que l'adhesió als principis radicals és fruit d'una feblesa o vulnerabilitat personal que presenta orígens diversos. Es tracta, una vegada més, de l’estigmatització de tota forma de radicalització, entesa en qualsevol cas com a “problema”, i on sovintegen les referències cristianes a la “caiguda” de l’individu, al fet que s’ha deixat "sucumbir per la temptació", al·lusions que hom no pot evitar associar a la noció cristiana de "pecat" entès com a "debilitat personal". Ara bé, més enllà de les conseqüències sobre l’acció que en derivin, no podem evitar prendre distàncies d’un punt de vista que fa de l’esforç, característic –però no exclusiu- de l’accés a l’edat adulta, per assolir un grau més elevat de coherència personal un fet pecaminós i per tant susceptible de vigilància. No és que l’informe del PRODERAI caigui en un parany excepcional. De fet, la major part de programes arreu d’Europa han hagut de gestionar les tensions produïdes per l’ús de definicions restrictives o àmplies de “radicalització”. El que convidem a plantejar en aquest cas és, en fi, la conveniència d’abandonar perspectives actuarials basades en categories confuses i poc operatives per a la finalitat que diuen perseguir.

4.   La manca de transparència i de difusió sobre la posada en marxa del programa
Les diverses temptatives dutes a terme als darrers mesos per qui signa aquest document i altres membres del seu equip (SAFI) d’establir una interlocució amb responsables del programa PRODERAI dintre de Conselleria d’Interior (però també dintre d’Ensenyament) han fracassat repetidament. No cal dir que no som de cap manera l’única entitat en condicions d’oferir mecanismes d’avaluació externs, i que les administracions públiques tenen perfecte dret a escollir els seus mecanismes avaluadors, guiant-se sempre per criteris d’independència i eficàcia. Ara bé, el que és més preocupant és que la negativa a que SAFI sotmetés a escrutini l’aplicació del PRODERAI no sigui fruit de l’existència d’un mecanisme alternatiu. Fins al moment, la nostra informació ens porta a pensar que aquest mecanisme no s’ha planificat, i que tampoc sembla haver-hi voluntat de fer-ho en els mesos vinents. Tractant-se, com és el cas, d’una matèria extremament sensible, és a dir, un programa públic d’intervenció sobre els centres escolars (públics i concertats) del nostre país, considerem una irresponsabilitat l’opacitat i el secretisme que sembla envoltar la posada en marxa del programa.

Ara bé, aquesta manca de transparència te una incidència particular entre els propis alumnes dels centres escolars. La canalització dels casos detectats, segons el PRODERAI, opera seguint línies jeràrquiques clares, que van cap a l'equip directiu i d'aquí a l’inspector d'educació i, eventualment, en els casos més greus, a la Junta Territorial d'Avaluació i Seguiment, on és present el cos d'ME. Cal ressenyar que, malgrat que sembla present la voluntat de fer participar les instàncies de control habituals de la xarxa escolar (els tutors dels alumnes, els professors especialistes en orientació educatives, els EAP, etc.), la responsabilitat en la proposta de la intervenció correspon a la JTAS, atorgant a l'equip directiu i docent del centre la responsabilitat del disseny i la implementació de les iniciatives didàctiques. En aquestes condicions, cal preguntar-se si la manca de transparència en la presa de decisions, allunyada de les dinàmiques de les institucions implicades, contribuirà a crear un clima de col·laboració entre els professionals docents i un clima de confiança entre els alumnes que siguin objecte d’intervenció. Tal com han posat de manifest diverses veus que han analitzat programes semblants, com ara PREVENT, on el punt de vista policial era força present en el sistema de presa de decisions, el perill d’iniciatives presidides per una estructura jeràrquica i securitària és que la intervenció mateixa contribueixi a incrementar la sensació de desarrelament i desconfiança envers la societat que sembla que es vol conjurar.

5.   Una apel·lació retòrica als principis de l'educació intercultural i la temptació culturalista en què incorre l’informe.
Resulta impecable la referència contínua que l’informe del PRODERAI fa dels principis de l’educació intercultural. Tota la secció central de l’informe, sense dubte elaborada pels tècnics de la Conselleria d’Ensenyament, està orientada en aquest sentit, fins al punt que sembla entrar en contradicció amb l’esperit que presideix les primeres pàgines de l’informe, d’inspiració molt més securitària. No obstant això, aquestes apel·lacions s’expressen a vegades en un nivell purament retòric. No cal discutir, per exemple, una proposta d’activitats didàctiques que defensa que el diàleg es la forma més adequada per resoldre conflictes. Ara bé, quan la proposta oblida que el diàleg només és productiu si parteix d’una situació d’igualtat o be del reconeixement d’un greuge exercit sobre les víctimes, podem discutir que l’activitat en qüestió s’ajusti als principis veritablement interculturals.

D’altra banda, l’informe cau episòdicament en punts de vista culturalistes que també semblen desmentir la vocació intercultural que diu defensar. Un cas interessant, novament a l’apartat de les activitats didàctiques, és el joc de contraposar “els valors que fonamenten la nostra societat” amb els dels altres, oblidant d’esmentar fins a quin punt aquests valors, que dubtem que puguin ser patrimonialitzats per una cultura, són vulnerats sistemàticament dintre i fora de les fronteres de la “nostra” societat. No creiem que les referències acrítiques als “valors propis”, i no tant a principis sotmesos a una determinada elaboració històrica, negociables i per tant modificables, siguin la millor eina per desenvolupar una educació plenament intercultural.

No es tracta que no considerem que les eines intel·lectuals aportades per l’educació intercultural no puguin revelar-se útils per a la lluita contra la discriminació i el desarrelament, i en definitiva per aconseguir institucions escolars més inclusives. Ans al contrari. El que creiem, després d’una lectura atenta de l’informe del PRODERAI, és que aquests principis no queden prou reflectits als plans d’acció que deriven del programa, fins al punt que hom pot arribar a suposar que la seva presència dins de l’informe respon més a necessitats estratègiques de legitimació que a una aposta decidida per un tractament didàctic intercultural de la violència política.

6.    La reproducció acrítica de l'alarmisme suscitat pels mitjans de comunicació i la manca d'una autèntica voluntat de contextualització en les propostes didàctiques davant un atemptat terrorista.
Com estem dient, on es perceben més nítidament les contradiccions en què incorre el principi de defensa de l’educació intercultural del PRODERAI és dins l’àmbit de les activitats didàctiques que es proposen, per exemple, en el moment en què té lloc un atemptat terrorista dintre de les fronteres de la UE. El programa al·ludeix a l'“estat de xoc” que afecta l'alumnat, a la impossibilitat de reprendre l'activitat educativa diària com a resultat, i es proposa com a resposta una mobilització gairebé unànime de la comunitat escolar a través d'una "jornada especial" que actuï alhora com un espai per a la reflexió i l’exorcització dels neguits acumulats. El que és més significatiu, en canvi, és la manca de tot esforç de contextualització i reflexió sobre la naturalesa d’aquests actes, així com la reproducció acrítica de les representacions mediàtiques que fan del atemptat terrorista un fet d’excepció que no suporta cap mena de comparació amb actes fets igualment execrables, com ara un bombardeig sobre població civil. El fet que un acte comporti una mena de mobilització total de la institució i l’altre passi gairebé desapercebut ens obliga a reflexionar sobra la manera en què les institucions reprodueixen les campanyes de pànic moral que tenen per objecte la identificació d’un enemic. Un cop més, és l’esforç descriptiu assumit per l’activitat didàctica el que posa en dubte la naturalesa intercultural dels seus propòsits; en el moment de definir l’“acte terrorista”, l’activitat els defineix com "actes que volen espantar a la gent i sembrar la por per aconseguir, mitjançant la força, imposar idees, creences o situacions". No veiem de quina manera una definició semblant atorga als atemptats la condició d’excepció, i no de norma, en el marc dels conflictes internacionals.

7.   La absència d'una interlocució amb les comunitats musulmanes
Aquesta absència d'interlocució és encara més notòria si la comparem a altres programes de contra-radicalització desplegats dintre de la UE, com ara el programa PREVENT a Gran Bretanya o les estratègies dutes a terme a Holanda i Dinamarca. Tot i ser objecte de nombroses crítiques, el programa PREVENT partia del convenciment, esdevingut un eslògan, de que són "les comunitats les que derroten el terrorisme".16 És a dir, el programa PREVENT, a semblança d'altres programes europeus posteriors, considerava que la cooperació de les comunitats musulmanes era una eina cabdal en el procés d'identificació i eventual intervenció sobre els joves "radicals", i que per tal d'aconseguir aquesta cooperació era imprescindible invertir grans esforços en el desenvolupament comunitari, amb l'objectiu d'enfortir-les i capacitar-les per una tasca com aquella. Amb independència del judici que ens mereixin els conceptes i en conseqüència les estratègies concretes escollides per a la lluita contra la radicalització, la mera observació atenta dels principals programes de prevenció duts a terme a la UE posen en relleu una voluntat -en el pitjor dels casos únicament retòrica- d'integrar el desenvolupament comunitari com un pilar essencial de la prevenció. És per això que, en el cas del PRODERAI, sorprèn doblement la manca gairebé absoluta de voluntat d'incorporar les comunitats musulmanes i els seus representants en el disseny i posada en marxa del programa. En aquelles ocasions en què els representants associatius han tingut l'oportunitat de manifestar-se al voltant del PRODERAI, el primer que han assenyalat, en efecte, ha estat el seu desconeixement total del protocol.17 No sembla, doncs, que l’estratègia seguida per les conselleries d'Interior i Ensenyament permeti fonamentar un clima de confiança que faci possible la col·laboració entre les comunitats i l'administració de la Generalitat, que manta vegades s’ha considerat essencial per a l’èxit de les iniciatives preventives i, fins i tot, de les repressives.18 De fet, hom pot pensar justament el contrari, és a dir, que els responsables del PRODERAI esperaven una oposició més o menys frontal a la seva aplicació de la part de les comunitats i les seves associacions, i que per tant van decidir tirar pel dret.

8.   La descentralització i de-securitització dels programes d’acció.
No és aquest el lloc per oferir un review sistemàtic de les estratègies de contra-radicalització dutes a terme a la resta de la UE.19 En qualsevol cas, les experiències que permeten albergar un major optimisme, com ara la Municipal Information House of Radicalization d’Asterdam (Holanda) o els models municipals d’intervenció de Coopenhaguen, Aarhus o Odense (Dinamarca), coincideixen en dos criteris que les administracions públiques implicades al nostre país haurien de tenir en compte: d’una banda, la notòria descentralització dels plans d’acció, d’incidència local, i gestionats a través dels ajuntaments respectius; de l’altra, la voluntat ferma de de-securititzar les actuacions, reduint la presència i intervenció policial a la seva mínima expressió, i allunyant en la mesura del possible el fantasma de la vigilància encoberta sota l’allau de mesures preventives. Ni un ni l’altre criteri són presents en el cas del PRODERAI, cosa que ens hauria de fer revisar uns protocols que, fins ara, semblen generar una notable desconfiança entre les comunitats musulmanes que justament haurien de servir de pont entre els joves “radicalitzats” i les instàncies públiques.

Conclusions
Hom pot pensar que el conjunt de comentaris incorporats a aquest informe juguen amb l’avantatge de no haver de proposar cap alternativa, limitant-se doncs a aquesta còmoda crítica intel·lectual que ens aboca finalment a la paràlisi. No és, de cap manera, la nostra intenció, com tampoc ho és suprimir qualsevol mena de programa o pla d’acció que tingui per objecte la lluita contra la violència política. Estem, per contra, convençuts que la qüestió és tan important, el desafiament tan gros, i la matèria a tractar dins l’espai escolar tan delicada, que les decisions no es poden prendre sense una reflexió col·lectiva en què participin una pluralitat d’actors, i molt particularment aquells que seran els receptors directes i indirectes d’aquests programes. Disposem de prou experiències en els països del nostre voltant per no tornar a cometre errors que d’altres ja van cometre fa temps, i fins i tot per aprendre d’allò que, malgrat tots els dubtes que ens puguin tenallar, sembla haver funcionat millor. Però creiem sincerament que, sigui quina sigui, la solució no pot passar per encetar unilateralment un programa mancat de transparència i ple d’ambigüitats amb l’esperança de tallar una branca que considerem malalta, sense aturar-nos a pensar si aquesta mena de poda preventiva no fa altra cosa que estendre encara més la malaltia. Tot això s’ha de fer amb una cura particular a les institucions escolars, on, com ha assenyalat Kundnani, "els mestres [....] han de tenir la totalitat de les seves normes professionals protegides contra l'expectativa de que han esdevingut els ulls i orelles de la política contra-terrorista. Convertir els serveis públics en instruments de vigilància només serveix per alienar el jovent d'aquelles institucions que d'altra banda haurien d'assumir la prioritat d'oferir-los una sensació de confiança i de pertinença".20


1. http://www.lavanguardia.com/politica/20151117/30219258996/govern-plan-detectar-radicalizacion-escuelas.html.
2. http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/291010/ca/mossos-desquadra-impulsen-treball-conjunt-policies-locals-lambit-deteccio-processos-radicalitzacio-islamista.do.
3. http://www.lavanguardia.com/vida/20160225/402818468/mossos-i-policies-locals-col-laboraran-per-detectar-processos-de-radicalitzacio-islamista.html.
4. http://educacio.gencat.cat/portal/page/portal/Educacio/PCentrePrivat/PCPInici/PCPProjectesEducatius/PCPProjecteConvivencia.
5. http://ateneu.xtec.cat/wikiform/wikiexport/cursos/escola_inclusiva/deic/guia.
6. K. Christmann, Preventing religious radicalisation and violent extremism. Youth Justice Board for England and Wales, 2012, p. 10.
7. L. Vidino & J. Brandon, Countering radicalization in Europe. The International Centre for the Study of Radicalisation and Political Violence, Londres, 2012, p. 9
8. D. Bigo, L. Bonelli, E.-P. Guittet i F. Ragazzi, Preventing and countering youth radicalisation in the EU, Directorate General for Internal Policies, European Parliament, 2014, p. 6.
9. D. Bigo, L. Bonelli, E.-P. Guittet i F. Ragazzi, Preventing and countering youth radicalisation in the EU, Directorate General for Internal Policies, European Parliament, 2014, p. 12.
10. A. M. Getos, The missing dots in terrorism. European Society of Criminology, Eslovenia, 2009.
11. A. Silke, "Holy warriors: exploring the psychological processes of Jihadi radicalization", en European Journal of Criminology, vol. 5 (1) (2008); pp. 99-123.
12. K. Christmann, Preventing religious radicalisation and violent extremism. Youth Justice Board for England and Wales, 2012, p. 32.
13. En aquest sentit, les diverses modificacions i canvis de rumb experimentats per programes com ara PREVENT a Gran Bretanya, la National Counterterrorism Strategy a Holanda o coincideixen que, en un context de disminució dràstica de finançament a partir del període 2009-2010, s’ha posat l’èmfasi en la radicalització, fent honor a la idea que “no són les comunitats les que es radicalitzen, sinó els individus” [L. Vidino & J. Brandon, Countering radicalization in Europe. The International Centre for the Study of Radicalisation and Political Violence, Londres, 2012, p. 34]
14. D. Bigo, L. Bonelli, E.-P. Guittet i F. Ragazzi, Preventing and countering youth radicalisation in the EU, Directorate General for Internal Policies, European Parliament, 2014, p. 10.
15. A. Kundnani, Spooked. How not to prevent violent extremism. Institute of Race Relations, Londres, 2009, pp. 32-33.
16. A. Kundnani, Spooked. How not to prevent violent extremism. Institute of Race Relations, Londres, 2009, p. 10.
17. Declaracions del Sr. Mohammed El Ghaidouni, a la Jornada Estratègies per a la lluita contra la islamofòbia i l'extremisme violent a Catalunya, Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, Barcelona, 18 de novembre de 2016
18. R. Briggs, C. Fieschi & H. Lownsbrough. Bringing it home. Community-based approaches to counter-terrorism. DEMOS, Londres, 2006.
19. Un estudi força sistemàtic pot trobar-se a L. Vidino & J. Brandon, Countering radicalization in Europe. The International Centre for the Study of Radicalisation and Political Violence, Londres, 2012.
20. A. Kundnani, Spooked. How not to prevent violent extremism. Institute of Race Relations, Londres, 2009, p. 7.

dissabte, 19 d’agost del 2017

Ovidi Montllor i Toti Soler: "Dos anònims"


OVIDI MONTLLOR I TOTI SOLER: DOS ANÒNIMS
[EL VIDRE AL COR, 21-VII-2015]

Al damunt de la tomba
hi ha nat un taronger
i a la branca més alta
hi canta l’esparver,
que diu en son llenguatge,
sempre de cara al vent:
Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer!


***

Ja m’agafen i me’n lliguen
i em porten a la presó
– Senyor batlle, senyor batlle,
per què em porta a la presó?
– A la presó no t’hi porto
ni per lladre ni traïdor,
sinó per què vull que em diguis
d’on has tretes tantes flors.
– Senyor batlle, les he tretes
de les penes del meu cor.

dimarts, 15 d’agost del 2017

Un grupet d’intel•lectuals i artistes, i 214 membres de Catalunya en Comú, contra el dret d’autodeterminació

A Papua Oest, la sagnant –quotidiana– dominació de lestat dIndonèsia tampoc no fa albirar que pugui haver-hi garanties.
Per tant... què?
 
Un grupet d’intel·lectuals i artistes,
i 214 membres de Catalunya en Comú,
contra el dret d’autodeterminació
[SETEMBRE, 31-VII-2017]
Gerard Horta

Un manifest signat per 214 persones de l’àmbit de Catalunya en Comú i un article a El País sobre diversos intel·lectuals i artistes guarneix la tercera setmana de juliol. El País és aquell diari que el 1992, mentre silenciava les tortures a militants de l’esquerra independentista, justificava als editorials la necessitat d’una intervenció armada de l’exèrcit espanyol a Euskadi.

Sonen les trompetes. Els focus s’encenen, les catifes es despleguen i un grup d’escriptors, intel·lectuals i artistes “d’esquerres” comencen a desfilar tot anunciant amb positura greu que l’1 d’octubre vinent no aniran a votar. Simultàniament, el 99%, la gent, els comuns, els de baix, la ciutadania, la munió humil i senzilla de figurants que els sostenen s’agenollen al seu pas tot llençant-los pètals de roses roges i aplaudint-los noves creacions alliberadores.

N’hi ha que vénen de l’antifranquisme i n’hi ha que no, n’hi ha que m’han regalat un cert plaer per la seva obra i n’hi ha que no, n’hi ha d’ensinistrats a ajupir-se per recollir premis lliurats per un Borbó i n’hi ha que no, n’hi ha que han fet campanyes per votar que sí a la Constitució espanyola i a l’europea, als Estatuts de la transició, a l’ingrés de l’estat espanyol a l’OTAN... i d’altres que no s’hi han pronunciat en públic. N’hi ha que han vist com augmentaven els seus contractes per fer-ho i n’hi ha que no. Tots coincideixen a enquadrar-se, però, dins els rengles dels qui han governat la transició no a la banda del regionalisme d’ordre convergent, sinó a la banda del regionalisme d’ordre del PSC i el PSUC/ICV-EUiA. Gent d’ordre que quan els seus amics de viatge dirigiren la Conselleria d’Interior ho feren d’una manera tant o més sinistra que els més reaccionaris consellers de CDC. Gent d’ordre, amant d’un sindicalisme burocratitzat, professionalitzat i verticalitzat que durant quatre dècades ha defugit la lluita per transformar aquesta societat en termes estructuralment emancipadors. Gent que no sap què és la Reforma laboral del 2012, perquè se’ls en fot. Gent que no ha fet mai cap manifest, des del 1977, pels militants de l’esquerra independentista i anarquistes detinguts, torturats i esclafats en nom del “consenso” amb què ens han martellejat més de mitja vida.

Intel·lectuals i artistes. Són dues paraules per les quals sento un rebuig considerable a causa del narcisisme gairebé malaltís que caracteritza tants individus classificats en aquest tipus social –independentment d’adscripcions i pràctiques polítiques–. El militant comunista Antonio Gramsci escrigué que tothom és un filòsof, perquè tothom pensa i repensa el món, tothom té idees sobre el món, tothom s’explica i explica el món, com sigui. Gramsci obrí, generalitzà i distingí el concepte d’intel·lectual d’una manera que Karl Marx no havia plantejat. A la fi, fem el que fem, formem part de processos socials i ens situem en el món així o aixà i fem allò o tot el contrari. Quan fa uns anys, en el lliurament dels Premis Gaudí de cinema, el director Albert Serra engegà el ramat obedient d’actors i actrius que tenia al davant transgredí un terrible tabú: reduir-los implícitament a la condició de llepaculs mesquins del poder vigent. Aquesta encarnació contemporània nostrada dels nous microdéus, erigits i universalitzats primer de tot per la televisió i els mitjans de comunicació i consum, situa els “intel·lectuals i artistes” com a elements centrals d’una religió moderna que Marc Fumaroli anomenava “l’Estat cultural”. Protagonistes de l’“acció cultural”, què podem fer més que bavejar per la dimensió quasi metaterrenal que la seva presència resplendent reflecteix? S’han pronunciat un cop més sobre el referèndum i esbomben que no hi participaran, coincidint amb els signants del manifest de 214 membres de Catalunya en Comú.

Sense debat polític. Un entre tants du anys reclamant des dels sectors combatius de l’esquerra independentista que l’única manera de posar fi al processisme, l’immobilisme i el cor del sistema que els alimenta –l’estructura política, econòmica i cultural de la transició– és fer cristal·litzar un referèndum d’autodeterminació d’aquesta banda petitona dels Països Catalans. Hi ha una expressió bella de la llibertat: la d’una societat decidint el seu propi destí a autoorganitzar-se com li plagui a través de l’exercici inalienable del dret d’autodeterminació. El mateix dret que alguns d’aquests intel·lectuals i signants han defensat verbalment per a altres pobles. Paradoxalment, el que reivindiquen els signants del manifest “L’1-O no hi anirem” és acabar amb l’immobilisme tot defensant la legalitat derivada de la dominació de l’estat espanyol sobre la societat catalana. Paradoxalment? Per ventura cínic. Per què?

El tren està en marxa i fins els sectors organitzatius d’una part de la burgesia regionalista s’han adonat des del 2010 que si no s’hi enfilaven serien llançats a la, diguem-ne, paperera de la història. En aquest tren no s’hi cobra passatge, ni s’hi demanen afiliacions polítiques ni culturals: persones que es pensen políticament i que es classifiquen com a catalanes votaran “No” l’1-O; d’altres que es consideren catalanes i també espanyoles votaran “Sí”. Volen votar: és la transició el que descarrila. En canvi, aquests militants i afiliats “progressistes” –deixebles rovellats de la Gauche Divine– mantenen que als barris en què guanyaren les eleccions la seva gent “no se sent convidada a participar-hi”. Que poc sociològic que és analitzar un procés social a través dels “sentiments”... Suposo que desconeixen les enquestes sobre l’anhel de votar al referèndum d’una gran part dels seus votants, i que el 2015 a Nou Barris guanyà BeC a les municipals i Ciutadans a les autònomes. Per fortuna la societat és molt més imprevisible, heterogènia i contradictòria del que preveuen. No som davant d’un referèndum essencialitzador, malgrat que els catalans podrien preguntar-se per què han de fer cap referèndum si perderen la independència per la força de la imposició militar, sostinguda en el decurs de més de 300 anys fins ara.

Els signants del manifest conclouen sense argumentar-ho que l’1-O “no és el referèndum democràtic i efectiu que reclamen les tres quartes parts de la societat catalana [...], no és efectiu [...], no té reconeixements internacionals ni garanties democràtiques [...], i degrada el significat d’un instrument democràtic pensat per resoldre problemes...” I fot-li.

Ara bé, no plantegen com es construeix un referèndum democràtic enfront d’un estat reaccionari i supremacista que pretén impedir-lo; no aclareixen que l’efectivitat o no del resultat hauria de dependre de la voluntat de tothom, a Catalunya i a l’estat espanyol, d’acceptar-ne el resultat i d’implementar-lo; no qüestionen –tan d’esquerres de debò que diuen que són– que els reconeixements internacionals solen venir a posteriori de qualsevol referèndum, i que l’ordre històric dels 200 estats d’aquest planeta sobre les 10.000 nacions de colors diversos que s’hi barregen i que omplen els mapes no es fonamenta pas en la democràcia; i no raonen què significa que una societat que vota degradi l’instrument que utilitza per aclarir cap a on vol anar. Que aquesta gent apel·li genèricament als referèndums com un “instrument democràtic pensat per resoldre problemes” ens desplaça fins als referèndums del feixisme franquista. No en tenen prou amb 30 anys d’una televisió pública classista i regionalista, ni amb uns mitjans públics que han humiliat, menystingut, ignorat i invisibilitzat el vincle històric de les classes populars catalanes amb la lluita per la independència, ni amb aquesta presència diària de postulats unionistes arreu dels mitjans de Catalunya. Ni tan sols precisen a què es refereixen amb “un futur que no passa exclusivament pel sí o el no a la independència”, ja que si no hi estan d’acord només cal que hi votin en contra. En realitat, podrien treballar per fer un referèndum sobre la tercera, la quarta o la cinquena via, o és que potser no se’n recorden de quan escoltàvem allò que “quan els independentistes siguin majoria al Parlament, aleshores podran exercir democràticament la independència”? Mentides podrides.

Moviment real. Des de quina “esquerra” es pot remetre a l’ordre institucional i a la seva formalització històrica per justificar la negativa a provar de transformar l’ordre establert mateix? Les motivacions d’aquests 214 signants de Catalunya en Comú es limiten a confrontar un anhel majoritari de la societat catalana amb l’estat de les coses. No són socialistes, no són comunistes, no són d’esquerres: són impostors. A La ideologia alemanya (1846: pàg. 71) –dins l’edició del 1987 de l’Editorial Laia, a cura de Jordi Moners i Sinyol–, Marx i Engels escrigueren: “Per nosaltres, el comunisme no és un estat de coses que hagi de ser establert, un ideal cap al qual la realitat ha d’apuntar. Nosaltres anomenem comunisme el moviment real que aboleix l’estat de coses actual.” Què n’han de saber del moviment real aquells que invoquen la “ciutadania” o la “població” per evitar tractar de la societat o directament de la classe treballadora, aquells que han estat capaços d’asseverar que no són ni de dretes ni d’esquerres? (com feien els falangistes). Per no saber, ignoren i tot qui era en Marià Martínez Cuenca, el militant socialista que a les seves memòries (La muralla invisible) encara vergonyosament inèdites escrigué: “Marx i el català els vaig aprendre al carrer”, com recollia Ricard Vinyes dins La presència ignorada (1989).

En una societat catalana amb un 20% de persones sobrevivint en la pobresa, amb un grau d’espoliació fiscal brutal, despòtica, que dessagna unes classes populars sotmeses fa anys a programes en molts àmbits neoliberals per part dels governs successius de la Generalitat i del PP i el PSOE a Espanya, en un context semblant algú concep que hom pugui acudir a la Comissió de Venècia, la UE, l’OTAN, l’FMI, el Festival d’Eurovisió o el que sigui per corroborar que –ai, ui– “no se puede”?

No són d’esquerres, perquè més enllà que siguin contraris a la independència per assegurar la perpetuació d’un estat totalitarista –ara feixista, ara postfranquista, ara feixistitzant– pretenen rebentar l’exercici concret dels catalans i catalanes del dret d’autodeterminació. Són els mateixos que no exigeixen garanties democràtiques a la monarquia borbònica, ni al Foment del Treball Nacional, ni a la Caixa que els paga les campanyes electorals, ni a les ETT, ni a res que pertorbi l’ordre sagrat d’Espanya i el Capital. Tenen tota la raó que el referèndum que farem no és el que voldríem. Tant de bo poguéssim apropar-nos-hi amb placidesa i sense una espasa de Dàmocles rodant damunt dels nostres caps sense parar, tant de bo no haguéssim d’afrontar amenaces i detencions i interrogatoris i processos judicials, tant de bo no haguem de sortir als carrers a defensar les urnes. Davant dels emmascaraments canviants del feixisme, el referèndum de l’1 d’octubre esdevindrà una manifestació popular antifeixista per part fins i tot dels qui hi acudeixin per votar “No”.

Aquest manifest situa els signants davant d’un mirall del qual proven d’apropiar-se sense pudor: el de la vida col·lectiva d’una societat que ha decidit emprendre rumbs nous. El 2 d’octubre continuarà havent-hi lluita de classes i un estat, però com sempre un sector rellevant d’aquest país mirarà de construir una societat justa i lliure, i de transformar les condicions materials de vida de les classes subalternes. Poder votar l’1-O i que guanyi el “Sí” n’és un pas imprescindible. Aquests afiliats de CeC i aquests artistes pusil·lànimes, flemàtics i legalistes alimenten la por i la passivitat que nodreixen els poders establerts. “El estado de derecho”, diu Juan Marsé: que se’n vagi de visita a les presons o als consells d’administració bancaris i coneixerà “el Estado de derecho”, el pa que s’hi dóna. Potser un dia, estabornits de tanta desmesurada superioritat, es preguntaran si eren d’esquerres o si, per contra, personificaven els cossos postmoderns de l’adust falangisme que aspirava, amb severes garanties, a fer-nos encaixar amb “la resta d’Espanya”.

Nosaltres –tot déu– decidim. La fraternitat dels pobles, senyors i senyores avars de lleis, guinyols tronats de l’imperi, ni comença ni acaba en els pobles d’Espanya ni tampoc en els de França. La fraternitat comença reconeixent-nos col·lectivament com el que som: una societat. I afrontant els conflictes no com una tempesta apocalíptica i irreversible, sinó com el signe que, renoi, sobrevivim amb dinamismes canviants en una societat de classes subordinada a dos estats capitalistes europeus. Combatrem i votarem per viatjar molt més enllà d’això. Al XIX vam dir-ne Icària; el 1936, Revolució; l’1-O, d’entrada, en direm Independència: de tot això, al capdavall, se’n diu Llibertat. És tan complicat comprendre-ho?