divendres, 28 d’abril del 2017

Acomiadaments massius de PDI-laboral a la UB sense projecte d'universitat pública al darrere


  
La secció sindical de la COS UB dúiem massa temps sense manifestar públicament la nostra visió del que ha succeït darrerament, ja que estem treballant col·lectivament dins la candidatura de TranFormem UB (COS, CGT-PPA, APR) amb la qual vam guanyar les passades eleccions al Comitè d’empresa de PDI-laboral (12 membres sobre 27 totals). Ateses les circumstàncies que estem vivint, hem decidit explicar-vos-en la nostra perspectiva: cal actuar amb urgència.

Lamentablement, el que era previsible comença a materialitzar-se: el nou equip de govern de la Universitat de Barcelona està demostrant que no té cap projecte de racionalització del model públic universitari que hauria d’encarnar. Seguim sense que es defineixi ni la carrera acadèmica ni la seva continuïtat;  sense propostes de dignificació sociolaboral dels treballadors precaris –que en el cas del personal docent investigador ja s’apropen al 40% de la plantilla–; i tampoc no ens sembla que es vulgui fer una distribució adient dels recursos que prioritzi una docència i una recerca de qualitat, però també mesures que afavoreixin l’accés de les classes treballadores als estudis universitaris o un model de contractació en les diferents categories laborals que eradiqui la precarietat dins de l’Administració pública. I el que és tant o més preocupant: veiem com es pretén bastir una universitat des de les altes jerarquies, d’una manera opaca, gens participativa i en definitiva molt poc democràtica. 

Al mes de març els companys i companyes representants del Comitè d’empresa (PDI-laboral) i de la Junta (PDI-funcionaris) vam mantenir dues reunions amb la vicerectora de Professorat, Dra. Mercè Pallàs. Se’ns va anunciar que la Generalitat de Catalunya estava negociant la dotació per a aquest any de la UB, que segons la Generalitat hi havia l’equivalent a 62 places amb docència completa que calia acomiadar, i que això s’havia de resoldre per al setembre vinent, del 2017. Igualment se’ns anuncià que, per al setembre del 2018, pretenien implementar el punt cinquè de la normativa del PDA aplicant el Reial Decret-Llei 14/2012 del govern del PP en el sentit d’augmentar la docència de professorat a jornada completa a 32 crèdits. En cap moment es va plantejar negociar-ho amb el Comitè d’Empresa de PDI laboral i la Junta de PDI funcionari, ni tampoc obrir un procés de negociació amb tots els equips deganals de la universitat. Tot plegat s’ha reduït a convocar sessions “informatives”.

En poques setmanes això ha fet un tomb i ens trobem que l’equip de govern actual, d’una manera completament unilateral, pretén aplicar aquest reial decret amb vista al setembre del 2017, sense ni tan sols garantir que s’acompliria això que el mateix reial decret estipula: assegurar les reduccions de docència a 16 crèdits en funció de la valoració acadèmica de la feina.

Tot això succeeix en un context de manca de resolució dels plans d’estabilització del professorat laboral –associat, lector i agregat interí–, de les condicions de treball i les tasques atribuïdes als becaris predoctorals i, afegim-ho, de precarització del PAS –ja que s’han convocat places de beques de col·laboració completament precàries per substituir llocs de treball de PAS–. A les dues reunions amb la vicerectora no vam rebre cap resposta sobre l’import exacte del deute de la Generalitat de Catalunya amb la UB: desconeixem si es tracta de 40, 60 o 80M (milions d’) €, senzillament no se’ns donen les dades i es perpetua una manca de transparència, una opacitat, esdevingudes norma. No sabem per quin motiu la Generalitat afirma que no vol fer front al finançament del nou edifici de la Facultat de Dret, que es va valorar en 21M € davant del Consell de Districte de les Corts i que ha acabat tenint un cost de 44M € en la fórmula de col·laboració público-privada amb la qual s’ha finançat. I també desconeixem quin és el forat exacte del Parc Científic ni si s’està renegociant amb la Generalitat un bescanvi amb el deute que aquesta manté amb la UB. Són, en tots els casos, xifres altíssimes, veritables fortunes, oi?

Per a la COS UB, resulta vergonyós plantejar una reordenació de la docència basada en principis merament economicistes i no pas docents que, fins a cert punt i per a molt professorat, podria semblar que penalitza la tasca docent i que premia la recerca. Una recerca que, recordem-ho, es desenvolupa també arran de la feina d’equips investigadors integrats per personal al qual ni es reconeix ni es paga la recerca que desenvolupa, una feina invisible i no remunerada; una recerca que és valorada absurdament d’acord amb uns rànquings “d’excel·lència” merament quantitivistes sobre els quals –i tant de bo es compleixin les paraules de la vicerectora– cal que es revisin urgentment aquests criteris. Som davant d’unes mesures que es volen imposar sense cap negociació amb el professorat ni amb els seus representants, i que es pretenen aplicar enviant una instrucció general als departaments perquè siguin aquests els qui treguin les castanyes del foc d’una política mal formulada des del principi. Es tracta d’un mode d’actuar despòtic per part de l’equip de govern encapçalat pel Dr. Joan Elias: no era pas això el que se’ns anunciava durant la campanya electoral. No era això, Dr. Elias.

El que d’entrada està en joc per al setembre vinent (2017) són, entre altres elements igualment importants, centenars de llocs de treball de professorat precari amb anys de feina al darrere: com sempre, els dels més febles. I caldrà recordar que, per més que es vulgui parlar d’una reducció de recursos per a la UB, la dotació pressupostària de la Generalitat a la UB és la mateixa del curs passat: 186M €. La COS UB com a secció sindical, i també a través de la nostra tasca dins la candidatura de TransFormem UB –junt amb els col·lectius que la constitueixen–, plantarem cara a una imposició que de cap manera resoldrà els gravíssims problemes estructurals d’un model d’universitat que segueix patrons extremament neoliberals i que, per consegüent, destrueix la funció social de la universitat com a servei públic bàsic. Tant de bo els sindicats que des del 2004 són majoria al comitè d’Empresa de PDI laboral i a la Junta de PDI funcionari (CCOO, UGT, CSIF, CSC) siguin capaços de comprendre la gravetat d’aquesta situació i d’actuar en conseqüència tots plegats.

Seguint el mandat de les dues assemblees de PDI convocades per TransFormem UB al març i a l’abril –amb la participació de més d’un centenar de persones–, us encoratgem a estar a l’aguait de les pròximes convocatòries de trobades, que inicieu processos de debat col·lectiu als vostres departaments i que us animeu a mobilitzar-vos i a transmetre les informacions corresponents. En realitat, depèn del conjunt de companys i companyes que puguem capgirar aquesta situació.

La lluita és l’únic camí.

Barcelona, 25 d’abril del 2017


Coordinadora Obrera Sindical Universitat de Barcelona (COS UB) 
ub@sindicatcos.cat   /   https://cosub.wordpress.com    /   @COS_UB
https://www.facebook.com/cosub.coordinadoraobrerasindicalub/?fref=ts


dissabte, 15 d’abril del 2017

Sitesize. Les dimensions dels llocs

Sota el Baricentre, la no-estació.
Fotografia: Josep Garcia.

SITESIZE. LES DIMENSIONS DELS LLOCS 
[DINS LA COMUNITAT INCONFESSABLE, 
pàg. 169-191, 2009] 
Gerard Horta

“No hi ha més `ballarins´, els posseïts.
La divisió dels homes en actors i espectadors
és el fet central dels nostres temps. Estem obsessionats
amb els herois que viuen per a nosaltres i que nosaltres castiguem.
Si totes les ràdios i televisions fossin privades
de les seves fonts de poder, tots els llibres i pintures
cremats demà, tots els espectacles i cinemes tancats,
totes les arts d’existència experimentada per un altre...

Ens acontentem amb allò `donat´ en cerca
de sensacions. Hem estat metamorfosats d’un cos
foll dansant sobre els vessants de les muntanyes a un parell d’ulls
mirant fixament en la foscor.”

Jim Morrison (Lord & The New Creatures, 1970)


Comunitat, deliri i potències ambigües
Els elements que es poden reconèixer com a comuns en qualsevol aplec, reunió o colla de gent que s’interrelaciona es produeixen a través de relacions socials –les quals poden mostrar, de vegades, una certa semblança o homogeneïtat quant a l’experiència que en tenen les persones–. Alhora, tot allò que hi ha de comú en un grup social, i sense el qual no es podria explicar l’heterogeneïtat de pràctiques i representacions dels humans, no pot ser res més que la societat mateixa. Per això, d’aquella il·lusió per la força de la qual s’albira que el cos, l’ànima i la societat es barregen tot esdevenint una mena de massa homogènia, se’n podria dir comunitat. El consentiment universal –l’univers d’un grup de persones, de qualsevol grup de persones– pot arribar a produir realitats, 1 de la mateixa manera que emocions viscudes intensament poden esdevenir la més poderosa força d’acció social a través de construccions ideals posteriors. Durkheim afirma que “no hi ha res més poderós que una il·lusió compartida”, per aquesta raó “les creences només són actives si són compartides”. Així, doncs, “potser no hi ha cap representació col·lectiva que, en algun sentit, no sigui delirant”. 2

El 1887 Ferdinand Tönnies –seguint el solc de Henry Maine– convoca dins Comunitat i associació un binomi conceptual: societat d’estatus i societat de contracte. “Societat d’estatus” s’entén com a comunitat o comunitat de vida –Gemeinschaft–, mentre que “societat de contracte” s’entén com a societat o associació –Gesellschaft–. 3 Maine interpretava el tribalisme com un inici boirós de la humanitat en què les persones es trobaven en un estat precontractual. Així, la introducció del contracte hauria significat un alliberament de la submissió de l’individu a la tribu –un concepte que, com tants altres, assenyalaria un grup social idealment homogeni–. 4 Per contra, per Tönnies, el tipus de contextos i de vincles que les persones mantenen amb la comunitat són més positius, en termes d’integració social, que no pas els vincles que les persones estableixen amb la societat a través de contractes.

La idealització que Tönnies elabora entorn del concepte de comunitat remet a una unió dels éssers humans agrupats a través de l’experiència comuna, més enllà de la societat de contracte i de la impersonalitat del mercat sota formes capitalistes, és a dir, de la mercantilització de les relacions socials en un marc en què el referent absolut és la maximització del benefici a partir de processos d’explotació d’unes persones sobre unes altres. “Unes altres” significa, al segle XIX o al XXI, a escala global, la majoria social. Tönnies es planteja la necessitat de restablir la comunitat no pas mitjançant el retorn a formes d’organització social tradicionals o preindustrials, sinó mitjançant la cristal·lització de formes d’organització social que transcendissin l’ordre del capitalisme. Aquí rau l’ideal col·lectivista europeu del segle XIX i la primera meitat del segle XX en termes d’emancipació i ruptura.

Com les lectores i els lectors italians d’aquest llibre ja deuen saber, la major aportació de Catalunya a aquesta humanitat ha consistit en la revolució anarquista del 1936, en què la societat s’autocol·lectivitza radicalment a partir d’un principi de l’autogestió estructural de les relacions socials sobre la base de principis igualitaristes –abolició de la propietat privada dels mitjans de producció–, per la llibertat dels treballadors i treballadores catalans a decidir què caram n’han de fer de la seva pròpia existència, i per la justícia social. Són nocions exiliades del vocabulari ideològic de les classes subalternes europees avui dia, i, sens dubte, invisibilitzades dins la mateixa societat catalana. Hom podria remetre a la revolució antifeudal dels remences a la Catalunya medieval o a la resistència de les classes populars catalanes enfront de la colonització castellana i francesa –d’entrada, militar– des dels segles XVII i XVIII, per bé que d’una manera o una altra distintes societats europees han recorregut aquests camins, sovint sense gaire fortuna.

L’ideal de Tönnies consisteix a restablir la comunitat, però no pas retornant a una etapa preindustrial, sinó avançant cap a una forma de comunitat que millorés la civilització. Per ell, la comunitat seria una fase cooperativa de civilització, amb tots els avantatges del progrés tecnològic i que, al mateix temps, respectaria la llibertat individual de les persones a fi de restablir la integritat de la vida, la vida de les persones amb elles mateixes i amb les altres, on el potencial dels humans se situa més enllà de viure per poder satisfer les necessitats bàsiques de subsistència. Per entendre l’evolució històrica de la societat moderna, les idees de Maine i de Tönnies van ser especialment preses en consideració en el context antropològic del seu temps. 5. La postulació de l’ordre social com a conflictiu –o, més exactament, la percepció de la història humana en qualitat de conflicte– venia de lluny: s’inscrivia ja, a Europa, en els textos gnòstics del començament de l’era cristiana –el món com a territori del mal, encarnat en la ignorància de les persones com un mitjà per a la dominació sobre elles de les institucions socials, vehicles dels opressors–.

Trobaríem altres binomis d’oposicions conceptuals –models ideals per abordar la comprensió dels complexos processos de transformació de les societats (societas/civitas amb Morgan –que anuncia l’edat d’or futura de la societat sense classes–, solidaritat mecànica/solidaritat orgànica amb Durkheim, societat folk/societat urbana amb Robert Redfield, societats simples/societats complexes...)– que en certa manera es podrien reconèixer en la vida de moltes les societats, i que pel broc gros situen, en una banda, la societat tradicional, rural –basada en vincles familiars i en els drets comuns sobre la propietat–, enfront de, a l’altra banda, la societat moderna, urbana –centrada en el contracte i sovint, però no únicament, en la propietat privada i en els drets individuals, en la suposada possibilitat de triar–. La dicotomia entre societat homogènia i societat heterogènia que plantegen les teoritzacions evolucionistes del XIX, és superada aleshores mateix per un Gabriel Tarde que concep tota societat com una manifestació de l’heterogeneïtat. L’anarquista rus Mikhail Bakunin advocava anys abans per destruir-ho tot a fi de crear un món nou: la uniformitat, diu, és la mort; i l’estat, un cementiri immens en què s’enterren totes les manifestacions de la vida individual... Entre el proletariat català del XIX i el primer terç del segle XX –i en àrees d’Andalusia i l’Aragó–, fins  a la derrota contra la burgesia, el feixisme i el nacionalisme espanyolista el 1939, els plantejaments polítics de Bakunin i Kropotkin circulen i es discuteixen.

Al cap d’unes dècades, Michel Maffesoli tria la imatge del tràveling amb la intenció de visualitzar les convocatòries i la dispersió, el voltar d’un grup a un altre, que té lloc en el neotribalisme contemporani, 6 ¿no és això el que es dóna en l’univers que aquí, en aquest llibre i en aquest Magazzini del Sale, observa Sitesize?

El mot comunitat concerneix, en general, organitzacions socials de petita escala. Específicament, però, comunitat pot remetre a múltiples altres bandes, i encara més en funció de la paraula que acompanyi aquest terme. A grans trets, de les comunitats se’n pressuposa des de perspectives funcionalistes una certa homogeneïtat –s’atribueix una condició homeostàtica, autoreguladora i estabilitzadora als conjunts socials– de les persones que en formen part quant a les seves pràctiques i representacions. A partir d’aquí, l’aplicació d’aquest concepte ha conduït a una amplíssima esfera de processos socials al llarg del temps i l’espai que els humans van travessant. Autoadscripcions i identificacions, pautes d’organització més enllà dels territoris, estats de consciència, ideologies entorn de la solidaritat, la reciprocitat i la utopia respecte al present o respecte al futur, conceptualitzacions polítiques de caire ètnic, religiós i local, morfologies del parentiu... es tracta en definitiva de paraules que resignifiquen coses distintes –simbolitzacions del món, de la societat– si bé remeten finalment a grups socials. I afrontar l’anàlisi, la reflexió, la interpretació, la comprensió de tot grup social no representa més que la possibilitat d’abraçar-ne un moment de l’existència. Tota societat s’esdevé, sempre i a tot arreu, en qualitat de procés perpètuament en moviment: el conflicte, seguint Marx, apareix com el motor dinàmic de les societats.

L’antropòleg Victor Turner es refereix a la communitas com un fet de l’experiència de cada persona –i, alhora, com la perspectiva ideal de cada cultura: un moment dins i fora del temps–. Llavors estableix els tres aspectes culturals que li permeten cabussar-se en el desenvolupament comprensiu del terme communitas: liminaritat, intrusisme i inferioritat cultural (homenatjant-hi Tönnies, Durkheim, Max Weber, fins i tot Arnold Van Gennep). No és sobrer posar en relleu l’observació que Turner manté a l’hora de distingir “el model d’un tot diferenciat, les unitats del qual són éssers humans, [que] s’oposa al sistema diferenciat, les unitats del qual són status i papers, i on la persona social se segmenta en posicions dins d’una estructura”. 7 No és sobrer perquè és justament aleshores que Turner remet a “aquestes nocions gnòstiques d’una «caiguda» no terrenal en què una «Forma Humana Divina» originalment no dividida, es dividí en funcions contràries, cada una incompletament humana i dominada per una sola tendència, «intel·lecte», «desig», «habilitat», etc., sense cap balanç harmònic amb les altres”. 8

Ara bé, és la capacitat autotranscendent de cada individu allò a què apel·len els moviments que impugnen la legitimitat de les relacions socials cardinals a través de la impugnació del sistema simbòlic ritual dominant, malgrat que tan diversos processos socials acabin conduint a l’estereotipament i la selecció, a la consolidació de la comunitat emergent. Alguna forma estructural generada molt de temps abans “per un moment de communitas, es pot fondre miraculosament en una forma vivent de communitas de nou”. Turner recorda el maig-juny del 1968 de París per l’adopció per part dels estudiants de símbols d’unitat i communitas de les revolucions franceses anteriors. De la mateixa manera que els comuners parisencs del 1871 s’identifiquen amb els revolucionaris del 1789, els del 1968 ho fan amb els del 1871. 9 Fa uns anys, jo mateix acudia al número extraordinari que la revista anarquista catalana La Tramontana: periódich polític vermell dedica, el 14 de juliol del 1889 (núm. 422, pàg. 15), a la Revolució francesa del 1789.

La idea revolucionaria condensada en lo cervell del home baix la pressió d’un sentiment de justicia, es la dinamita més poderosa que jamay puga coneixe la humanitat.
   La llibertat y la autoritat son los dos diferents platets d’unas mateixas balansas. No pot, donchs, pujar l’una que no baixi l’altra. [...]
   Quan los reys viuen felissos plányeu als pobles.
   Tot poder determina una tiranía, tota tiranía engendra una revolució. No s’acabarán, donchs, las revolucions, mentres subsisteixin poders.
   Ab los reys, qui més hi fa més hi pert. 10

Tribus, comunitats, agrupaments socials constituïts pas a pas a través del que Maffesoli en diu “històries viscudes dia a dia: temps que cristal·litza en espai” –refugis col·lectius espacials–, 11 títols d’exposicions a biennals transmediterrànies en què hom voldria topar una escletxa per filtrar-hi la llum i acompanyar-la a viatges impredictibles. No és tant el concepte de comunitat el que proclamem, sinó el de col·lectivitat, justament per evitar l’amfibologia que assenyala Jean-Luc Nancy arran de la instrumentalització d’aquest mot des de posicionaments polítics completament antagònics. 12 La comunitat com a homogeneïtzació totalitarista o bé la comunitat com a ser-nos, tot i tothom, comuns, és a dir, de tothom i per a tothom? (Baudelaire: “Avís a no-comunistes. Tot és de tots, àdhuc déu.”) Cada societat genera fòrums, espais sempre temporals que exigeixen aquell punt d’autonegació individual i col·lectiva que permeti establir lleialtats més àmplies: de vegades, la màxima amplitud es produeix en un mateix i en totes les seves veus, tan antagòniques i incoherents a l’interior del cos, com escrivia Georg Simmel. La passió, l’emoció compartida, la comunalització oberta –la “comunitat emocional” de Weber, la “dels qui pensen i senten com nosaltres” de Durkheim– té lloc a través de connexions entre cossos, enllaçaments d’una quotidianitat en què la gran expressió de la individuació humana s’esdevé a través d’aquests cossos: cossos que són persones, persones l’existència social de les quals serà identificada per l’acte de la nominació –configurant-se, per a cada naixement, el ritus d’institució corresponent: donar un nom a l’ésser nascut–, persones que es transmeten i que articulen quotidianament un “intercanvi de sentiments, tertúlies de cafè, creences populars, visions del món i la resta de xerrameca sense transcendència que constitueix la comunitat de destinació”. 13

Tota col·lectivitat és filla de l’inconfessable –i tota persona, inclòs Blanchot!–, i no hi ha res de més inconfessable que una comunitat. Si la fusió absoluta resulta abismal per als occidentals del 2009 –enxampats a mig camí del consentiment i l’alienació–, la fissió anòmica amb relació a tota mena d’entorns físics, socials i simbòlics resulta igualment terroritzadora. Europa roman negada pel llord negre dels dies de plom, les antenes de telefonia, la mesquinesa dels governants –un sol partit a tot arreu, un mateix discurs que du a unes pràctiques idèntiques: perpetuar l’ordre establert–, la indigència vital, la medicalització massiva i un empresonament televisat de la creació. Al rerefons, resistències dèbils però tossudes. Cal estar preparats per a la vida i per a la mort: per als temps d’una lluita, probablement, a tot o res.
     
Foc a discreció
En aquest bellíssim planeta del Sistema Solar l’explotació i la dominació han arrasat el que hauria pogut ser la destarotadora vida dels humans: una estranya especificitat energètica, un organisme biològic capaç de vibrar amunt i avall, de somriure, ballar i plorar, de guerrejar i estimar; una compilació de filaments d’ADN dels quals amb prou feines s’endevina una olor llunyana, quasi impercebtible. Sota llums de neó, publicitat obscena i grans creuers transatlàntics, Venècia es converteix en un parc temàtic ensorrant-se als seus fonaments amb la humitat putrescent que exhala una societat museïficada com a idíl·lica. Pobra Itàlia, de l’Autonomia Operaria i els indiani metropolitani en queden ombres, empresonaments, records de dolor i alegria, coratge.

Sota vols d’avions sense distintius que els identifiquin, a menys de 5.000 metres d’alçada, formant rastres blanquinosos en forma de “X”, “A”, línies paral·leles, diagonals i corbes impossibles en el cel, unes figures extraordinàries que es repeteixen set, vuit, deu dies cada mes, i que en un parell d’hores esdevenen finíssims núvols pàl·lids –plom, bari, alumini?–, que sembla que absorbeixin tota la humitat dels núvols que els envolten... Sota aquestes pictografies infernals al cel, 14 Catalunya adopta la morfologia d’un zombi: no està ni del tot viva, ni del tot morta. Iris Aneas canta. 15 Això és així després d’una llarga transacció 16 sociopolítica en la qual la voluntat explícita a la fi dels anys setanta d’amplis sectors de la societat catalana per transformar la realitat –més enllà del capitalisme, més enllà de l’ordre estatal espanyol–, ha acabat en un no-res emmordassador d’honestedats col·lectives. En queden tot just signes de vida, petits combats contra la construcció social de l’oblit. Líriques, èpiques i tragèdies a part, convé saber que una societat pot arribar a ser, també, un extravagant i matusser fotral de buidor.

Sota reflexos criptopolítics, sota la NATO, Trilateral Comission, Council of Foreign Relations, Bilderberg Club, l’FMI, el Banc Mundial, l’ONU, pentàgons i projectes HAARP –High Frequency Active Auroral Research Program– i Blue Beam, Reserva Federal, New Age, Rockefeller i Rothschild, un Nou Ordre Mundial que apressa cap al diner electrònic, el microxip implantat al cos, l’internet censurat i de pagament, el tecnofeudalisme ultramodern, pa sucat amb oli i circ romà, i la llei del sistema bancari: el camp d’extermini global. Sota l’holograma, la humanitat del planeta Terra afrontant el comiat impossible a una llibertat no viscuda. Com acomiadar-se d’una cosa que no s’ha viscut? Tan sols un anhel. “La nostra llibertat física i mental ha estat sempre, i com més va més, condicionada [...]. Ningú no ha de ser esclau de cap senyor” (Andreas Faber-Kaiser). Per això, heus ací un tast de la poètica de les ciències socials:

Només quan s’hagin resolt i superat aquestes tensions interestatals i intraestatals podrem dir amb major raó de nosaltres mateixos que som civilitzats. [...] Solament aleshores podrem assegurar que, en comptes de ser una excepció, és una regla el fet que el ser humà troba aquest equilibri del seu esperit que solem definir, amb grans paraules, com «felicitat» i «llibertat»; un equilibri durador, o, més aviat la congruència entre el seu quefer social, entre les exigències de la seva existència social d’una banda, i les seves inclinacions i necessitats personals de l’altra. Només quan l’estructura de les interrelacions humanes tingui aquest caràcter, quan la col·laboració entre els homes, fonament de l’existència de cada individu, funcioni de tal manera que tots els qui treballen en la llarga cadena de les tasques comunes puguin assolir aquell equilibri, els homes podran dir amb raó de si mateixos que són civilitzats. Mentre no arribi aquest moment es troben en el procés civilitzador, obligats a continuar dient: “La civilització no s’ha acabat. Constitueix un procés.” 17

Junt amb en Toti Soler, l’Ovidi Montllor cantava –fins al seu traspàs el 1995– “Voleu guerra?”. Marginat als darrers quinze anys de la seva vida per les institucions públiques catalanes, invisibilitzat a la premsa escrita, ràdios i televisions. Morí de tristesa per aquest indigne país en què la mesquinesa política va esclafar l’esperança col·lectiva, en què l’art es convertí en bordell de porquets mediàtics. Arreu, el planeta Terra escup colors increïbles, nous universos a cada segon, i malgrat això, pertot, el que James Graham Ballard descriuria com l’exhibició d’atrocitats: 18 universos anticipats que no diferirien gaire d’aquells que, d’una manera o una altra, en un moment o un altre, convoquen en aquestes pàgines i en aquest antic magatzem de sal Valentín Roma i, amb les seves creacions, Sitesize –Joan Vila-Puig i Morera, Elvira Pujol i Masip–, Pedro G. Romero i Daniel García Andújar. 

Parafrasejant Damiano Damiani (1967):
tu ets la revolució
Clavé, Mompou, l’Adrià Puntí, la banda de l’Escola de Música del Raval –locals precaris, cors grans!–, sons de crits, gemecs, xiuxiuejos plàcids, la remor terminal del refilar dels ocells darrers, danses salvatges en territoris estrambòtics, Spinoza, Sergio Leone, els mariners àcrates de Joan Salvat-Papasseit, en Casasses (E.), la Natacha (1930) de Man Ray que estimo, les fantasmagories de Jim Morrison, la iaia del segon primera –que canta les solituds matinals mentre fa bullir una patata, una ceba i mitja pastanaga, perquè no en té més–, 19 l’amor ressonant com la vibració d’un sentit i un desig conegut, el Sistema Solar convulsionat magnèticament, 100 anys de la Setmana Roja en què les esglésies incendiaren Barcelona... Les imatges fragmentades que en aquesta trobada es convoquen –el text, els diàlegs, el catàleg, la mostra catalana de la Biennal– i, amb elles, les representacions que les acompanyen, abracen llocs i processos canviants.

Malgrat que cada un d’aquests llocs de la nostra vivència s’ensorrés a baix de tot del desengany, és l’espectador qui en qualitat d’actor, de transeünt, converteix els llocs en espais. Uns espais que són processos socials. Aquí rau l’entrada a les actuacions que Sitesize ha dut a terme als darrers anys amb una intenció, no pas apaivagada, de ruptura.

Al capdavall no hi ha no-llocs, 20 perquè tot espai és un procés social, és així que es desmenteixen un parell de coses: 1) la noció d’espai públic com a absolut idíl·lic –l’apropiació de l’espai per part de les persones, en determinats contextos, resulta impossible a causa de les normativitzacions de la conducta que hi imposen els poders econòmics polítics–, 21 i 2) l’associació d’un lloc, d’un territori, a un grup social i a uns usos determinats –tot lloc esdevé espai a través de les manipulacions heterogènies que les persones en fan: observeu un lloc durant 24 hores, deu dies, tres mesos, cinc anys...–. En efecte, així com la sala d’un caixer bancari esdevé residència d’indigents, que hi accedeixen a les nits sense disposar de targetes bancàries, aquest mateix lloc se significa com un espai de trànsit i de fluxos socials sense anonimat possible. Llavors, les càmeres que tot ho filmen condueixen de l’experiència sobremoderna cap als condicionaments retrofuturistes del Gran Germà. Ja res és un no-lloc. Als “espais públics” de Gran Bretanya s’hi recompta una càmera per cada grapat habitants: des del principi del 2000, cal esborrar de la categoria social de l’anonimat tots els espais a què Augé remetia el 1992. El no-res, el centre del terror que Conrad situava en terres exòtiques, s’ha abocat compulsivament cap a l’interior dels nostres marcs urbans més propers, donant lloc a encavalcaments de l’experiència, curtcircuits vitals i derrapades col·lectives que l’actual crisi bancària autoinduïda aguditzaran a curt termini fins a dimensions ara com ara imprevisibles. Tot està sent enregistrat. I tot és a les nostres mans.

Apocalipsi ara
Dos rius enllacen la tasca de Sitesize: el Cardener per Manresa, i el riu Ripoll, per Sabadell, Barberà del Vallès, Badia del Vallès, i Ripollet. Si el que Sitesize mostra al Pavelló de Catalunya de la Biennal de Venècia preveu per un cantó una “Aula Permanent” que hi evoca activament el passat –les barricades del 1909, i la fortíssima tradició autoformadora de les classes treballadores catalanes–, 22 a fi de, tot repensant Barcelona –com llegim, com escrivim les ciutats–, configurar nous espais de i per al present i el futur, per un altre cantó s’hi proposa una reflexió a partir de “Narracions metropolitanes”.

Els relats metropolitans de què es tracta aquí suggereixen una mirada sobre les dinàmiques socialment fragmentadores del procés capitalista en contextos urbans, i sobre la visibilització de morfologies socials en situació de conflicte estructural crònic. Una de les aportacions que excel·leixen dins la narració que Sitesize en fa és justament la constatació que resulta impossible adscriure a cada espai una ocupació sistemàtica i perpetuada en el temps per part d’un grup social concret. La referència a formes classificatòries com ara gent gran, joves, quitxalla, homes o dones, famílies o noves coses semblants, ciclistes, grups reduïts o nombrosos de persones, skaters, autòctons o immigrats, veïns o forasters... tot plegat, fora de la relativitat ocasional d’aquestes formes classificatòries, té lloc per mitjà de barreges inconscients, perpètues i més aviat desordenades. Tothom circula, s’atura i reprèn el pas per tot arreu, amb independència de les freqüències, les durades i les tipologies dels trànsits. La condició, la condemna a l’heterogeneïtat social d’experiències que s’encarnen en els transeünts anònims, n’és alhora la seva única possibilitat de redempció. Per aquest motiu Sitesize recorre a la noció de llindar, per aquest passar de món a món que ordinàriament practiquem tots, a tot arreu. Reprenent la invocació anterior a Simmel... 23

Posem l’accent del nostre interès només en la part “utilitzable” de la nostra vida de representacions, perquè nosaltres solem passar per alt ràpidament o desoir els seus  salts, les seves irracionalitats i el seu caos, malgrat la realitat psicològica de tot això, tenint en compte només allò que és d’alguna manera lògic o és valuós en un altre sentit. Així, tot allò que nosaltres comuniquem a una altra persona amb paraules o d’una altra manera qualsevol, fins i tot allò que és més subjectiu, més impulsiu, més confidencial, és ja una selecció d’aquell tot anímic real; si qualsevol persona expressés tot això d’una manera absolutament precisa tocant al seu contingut i a la seva successió, aniria –si és permesa una expressió paradoxal– al manicomi.

Les suposades coherències que comprensivament es poden reconèixer en aquesta gran demostració diària d’autogestió que significa el sortir als carrers per part de milions de vianants, a fi de desplaçar-se d’una banda a un altra, pas a pas, predisposen la preparació inconscient per a una intempestiva festa final de conseqüències dramàtiques. La pesta dels déus anuncia a empentes i rodolons, primer a través de delicadíssimes enunciacions, tot seguit materialitzant-se a tort i a dret –gentrificació, miserabilització, militarització dels conflictes–, l’apocalipsi ara. Amb tot, la festa grossa de la destrucció convertirà cadascun dels escenaris convocats en l’epicentre de la destrucció. En el cas de Servei d’Interpretació Territorial (SIT) Manresa, la demanda de drets, d’utilitzacions, de recreacions i articulacions de l’espai, el territori i el paisatge s’hauria de confrontar amb els panorames possibles que tot científic social aplicat a la clarividència podria estalviar-se de confessar pel que fa al futur del Bages: un holocaust caníbal de conseqüències irreversibles; 24 una cristal·lització força reeixida del paradís a la Terra entre Sallent i Súria; 25un desenvolupament sostenible de la insostenibilitat capitalista sota formes agosaradament laïcistes –que comportaria l’expulsió del santoral de qualsevol rastre toponímic–; 26 o, per ventura, l’erecció d’una bombolleta transparent que abracés la comarca sencera per afermar per sempre més que Manresa no sols és la capital d’un univers específic de relacions socials, sinó que podria arribar a ser el principi d’una altra cosa capaç i tot d’il·luminar-se a si mateixa, deslliurada d’intermediaris i textos sagrats. 27

Si Sitesize hagués de triar, optaria inqüestionablement per aquesta darrera opció, perquè d’alguna manera la seva mirada concerneix les dimensions dels llocs de l’esperança, amb ingenuïtat sabuda, pausada... Sitesize cerca la ruptura amb la història present des d’una bonança engrescadora d’accions col·lectives, associacions, integracions de correspondències dins plans més amplis de l’esdevenir. La  càrrega d’ingenuïtat que s’hi dóna –és a dir, de llibertat, i d’assumpció plena dels sentits alliberadors que motiven la tasca de Sitesize–  pot agitar algú: els emmascaraments del capital, com el dirigisme cultural de les representacions col·lectives, no poden ser més que perversos, tant com l’egoisme. Probablement, la Manresa Nova que els infants de cor viuran tindrà lloc a l’altra punta de la galàxia: el viatge valdrà la pena, és clar, però no tothom hi serà pas convidat. 

A l’altra riba del riu Cardener Sitesize hi troba el riu Ripoll. I, al riu, un home cru les possessions i qualitats del qual van atènyer les entranyes de la batalla diària per viure: Manuel Sánchez Verdum (1932-2003). Un riu, una casa, un balcó, un gos, una horta, una capella, un taller, una sala annexa al taller, una cambra embolcallada amb paquets de tabac, un pati amb arcades, objectes a l’exterior de la casa... Quina corprenedora, ferma, bellíssima expressió de generositat, de grandesa, quin donar vida a la vida! Topar situacions com les que es revelen en una persona com aquesta, inserida dins un procés social nauseabund, maldestre, deixa entreveure ja no les condicions i els condicionaments en què es dóna el combat contemporani per la supervivència, sinó el sentit de la vida en tots els temps. Els textos que Sitesize aporta proveeixen prou elements per analitzar i comprendre les circumstàncies en què s’emmarquen les darreres dècades del riu Ripoll i de la gent que hi visqué, a les coves, i sobre les significacions que aquí feu vostres. 28

El senyor Manuel  arriba el 1950 al talús vertical sota l’hospital Taulí. El 1956, de coves, se’n compten 208. Un mur invisible separa el veïnat de Sabadell i el de la immigració ibèrica que hi arriba. En uns temps en què la Catalunya derrotada pel feixisme és sotmesa a afusellaments gairebé quotidians fins al 1952, sota una repressió ferotge –els morts per la qual s’estenen fins a la fi de la dècada dels anys setanta, amb manifestants assassinats per la policia als carrers de Barcelona (per bé que tota mort mai no deixi de ser política: indigència, precarització, crim, solitud, suïcidi)–, a la fi dels anys quaranta i els primers cinquanta el poder franquista obre l’aixeta de l’emigració cap a Catalunya dels fills dels republicans espanyols derrotats. S’hi barregen les necessitats econòmiques de la burgesia a escala estatal amb la intenció d’“espanyolitzar” la Catalunya ocupada mitjançant una brutal transformació demogràfica –la meitat dels catalans ha nascut o té uns avantpassats immediats nascuts fora de Catalunya (molts dels qui apareixem en aquest catàleg som, totalment o en part, el fruit d’aquest procés migratori)–. Al franquisme, el tret, més enllà d’adscripcions culturalistes, els surt per la culata: els nouvinguts fan de Catalunya el seu país –no necessàriament el seu únic país, ni tampoc evidentment en el mateix grau: però la immensa majoria en fan la seva terra–, i els treballadors d’aquí i d’allà lluitaran, s’estimaran i es barallaran, viuran i moriran junts com un sol poble, allà on les formes d’enquadrament social es produeixen, aleshores com ara, no per l’origen físic de les persones, sinó pel lloc que ocupen en l’estructura social –ser o no ser pobre– i per la seva voluntat d’atuconfigurar-se com a col·lectivitat. Ma mare, Paula Calleja García –Lantziego (Euskadi), 1934 - Barcelona, 2007– abandona els estudis universitaris de Química a Santiago de Compostel·la (Galícia) perquè no té diners, i arriba el 1959 a Barcelona per treballar en la cadena de producció d’una empresa farmacèutica. Te quiero mucho mama.

A la dècada dels cinquanta, murs invisibles –que reconeixeríem als nostres dies respecte a persones vingudes d’Amèrica, l’Àfrica, l’Àsia i Europa– separen Sabadell del seu entorn: aquells que serveixen la mà d’obra del “mercat laboral” des de la seva situació de subalternitat. A l’entorn de Sabadell, un gran nombre de persones s’estableix a les coves del riu Ripoll. En Manuel, que treballa al ram de la construcció, s’autoconstrueix a Can Puiggener la seva pròpia casa. Els textos esmentats de Sitesize reflecteixen d’una manera excepcional, veritablement commovedora, les dimensions biogràfiques i socials d’aquest procés: us hi adreço a llegir-los directament. Hi ha l’estrèpit, la foscor, els batecs, la llum que sintetitzaria una frase de Salvador Seguí (a) el Noi del Sucre (anarcoindependentista català assassinat pels pistolers de la patronal a la confluència dels carrers de la Cadena i Sant Rafel de Barcelona, 29 el 1923 –també un 10 de març–): “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.” Un riu fa de claveguera de la indústria tèxtil del Vallès, receptor de l’obscur social, de “la part maleïda”, de les riuades inclements –els cataclismes naturals que en tot el món pateixen els oprimits, advertint-s’hi doncs el caràcter social de qualsevol desastre “natural”–, 30 de l’estigma. Aquest riu és sotmès a la intervenció humana d’en Manuel Sánchez Verdum no pas en nom de la sostenibilitat ecològica, sinó de la sostenibilitat social –la qual, al seu torn, comporta una relació no mercantilitzada amb el medi natural–: integració social, reciprocitat, solidaritat. I no sols això, sinó que en Manuel recull, reordena i resignifica totes aquelles tecnologies ideals i materials que el riu arrossega, a fi de constituir un autèntic antiecomuseu fluvial de les deixalles del món. És aquí on rau el sentit de la lluita per la llibertat: l’autoconstrucció física, intel·lectual i emocional del present –social, cultural, política, econòmica...–, la prefiguració d’un futur més necessari que mai, la transformació de les coses llançades a un riu. Sitesize detecta l’absoluta rellevància del concepte d’autoconstrucció, associat al barraquisme contemporani, del segle XX, a la Catalunya-barraca i al món. 31 En Manuel, arribat de Màlaga el 1950 a 18 anys, després de 30 dies de caminar, serà home ciclista, admirador de Gaudí, conservador, desratitzador, manobre, tècnic sanitari, transportista, pare de sis fills, president de la confraria del Santo Entierro


Me gustaría, aunque ahora me creo que es imposible, estudiar un poco. Yo de letras sé muy poco. Alguna persona que me diera un poco de… Me gustaría estudiar asuntos de los animales. Porque yo cuando me levanto por la mañana y veo a esos pájaros tan pequeñitos, que en un día de mucho frío y digo, ¿cómo pueden aguantar estos pájaros? Eso sí me gustaría ver o que alguien me enseñara. Pero primero aprender. Yo no he ido a ningún colegio y lo poco que sé lo aprendí solo. Como mi niñez fue la posguerra, y no tuve. Me quedé sin padre y ya la cosa… Y antes igual. Yo tenia 4 años cuando estalló la Guerra, nací en el 32 y la Guerra fue en el 36.

Manuel Sánchez Verdum, constructor social, respon el 2003, pocs mesos abans de traspassar. “-¿Y qué es lo que hace ahora? –Ahora de momento paso por aquí.

Sitesize dóna veu a veus que ens expliquen. Tanmateix, potser seria millor deixar la rodalia del riu Ripoll com està per poder disposar de descampats, espais per al trànsit, escletxes minúscules de llibertat a fi de fer-hi, encara que la jugada sigui obligada, qualsevol cosa, el que sigui. Tot allò que els planificadors urbans –polítics, especuladors, urbanistes, arquitectes, dissenyadors– odien tant: la vida escampant-se perquè sí, com pot, a cada instant. Llindars davant de llindars.

Les portes de l'infern
El concepte de gueto com a segregació social i física d’un grup humà es pot aplicar especialment als barris burgesos. Tothom pot penetrar la majoria d’àmbits urbans exteriors, públics en major o menor mesura –cada cop, com més va més, menor mesura–. Tanmateix, l’autèntica gran restricció és la que s’aplica a l’entrada lliure en les àrees benestants: hom no s’hi manifesta massivament, hom no hi va per punxar-se heroïna als carrers, hom no hi acudeix a munts per comprar d’una manera ansiosa el que sigui, ni per follar d’amagat sota les ombres dels parcs, hom no pot endinsar-se a les nits en les seves oficines bancàries (cosa que sí que succeeix en tants barris treballadors), hom no dorm, en definitiva, enmig de l’avinguda del Dr. Pearson.

Què signifiquen les fortaleses militars en què es constitueixen les àrees de pas de les zones residencials de l’alta burgesia –en tantes àrees del planeta– sinó l’afirmació de la seva separació impossible del món en què s’inscriuen? Entre passatge i passatge de l’estructura social tan sols hi ha llindars. Aquest article mira d’emfasitzar contínuament que tot espai és un marc, una reproducció i una apropiació de les persones que l’habiten: la relació establerta amb l’espai es funda en el superficial i el visible de la vida social. L’espai, doncs, és concebut en qualitat de fenomen social produït i reproduït per la pràctica que se’n fa, per això –tornem-hi que no ha estat res–, es tracta d’un procés social que sempre s’està estructurant a si mateix a partir de relacions de poder i universos socials ara antagònics ara fusionadors de l’àmplia gamma d’experiències humanes. 32

Dins les “Narracions metropolitanes” Sitesize presenta centralment un dels seus projectes: l’espai en què s’enclava, des del 1980, el primer centre comercial de l’estat espanyol–: Baricentro, 33 just al mateix espai en què Amades situa una de les Portes de l’Infern del país. 34 S’és, doncs, en un baricentre o s’és en un Cau del Diable? Si un dia petés la plaça de toros Monumental de Barcelona, per ventura milers de militants mitraistes –pel culte a Mitra–, entestats a sacrificar toros per plantar cara al cristianisme –o al falangisme, al que fos–, trobarien en aquest indret un bon marc per celebrar, a la setmana del 20 de març, la seva passió. Mentre la finalització del procés de secularització a Occident no sigui plena, fins i tot el caníbal de Ruttenberg s’hi podria fer present, al Baricentro.

Un baricentre és el centre de gravetat d’un triangle. Els vèrtexs del triangle vénen donats pels encreuaments del riu Ripoll, una via de tren, l’autopista A-7 i la C-58. A l’interior, el centre comercial Baricentro, horts vora el riu Ripoll, extenses superfícies d’aparcament vigilades, oficines, un parell d’hotels –Campanile i Barberà Park–. A l’horitzó, el castell de Barberà.

Ripollet, Badia del Vallès i Barberà del Vallès troben en aquest triangle un fantàstic espai de socialitats sobtades. Als hotels, a la nit, s’hi apleguen amants, camioners, cinèfils sense cotxe i altres éssers liminars. Malgrat que la passejada a peu entre el triangle i Barberà sigui força ràpida i relativament senzilla, sota la foscúria resulta més peluda, tot l’entorn del triangle ho sap, perquè molts hi han anat o n’han tornar a peu. Avui, els treballadors de jornades laborals impossibles han d’acudir-hi caminant a la matinada, atesa la fràgil oferta horària del transport públic. J.G. Ballard s’hi referiria com una illa de ciment. Templers, gats salvatges, rodamóns, fins una estació de tren soterrada, construïda el 1982 i prevista per al transport de mercaderies i residus nuclears des d’Ascó i Vandellós cap a França sense haver de passar per Barcelona, completament infrautilitzada; de tant en tant hi passa un tren carregat de coses, i aquest febrer la premsa barcelonesa anunciava que, potser el 2010, hi passaria el tren d’alta velocitat, de Sants (Barcelona) cap a al nord. De fet, més que una estació, sota el triangle hi ha un abaixador amb l’accés emmurallat. Llibertat és el nom d’una estació de metro en una pel·lícula de Reinherd Nauff (Llibertat, fi de trajecte, 1981) que van projectar a l’antic cinema Ars. Seria un bon nom per a la futura estació del TAV. Fantasmes, espectres, altes i baixes vibracions dins un túnel que dóna al riu Ripoll, per on travessen transports de coses cap a Santa Perpètua de Mogoda i Mollet del Vallès. Freqüències de pas imprecises a primera vista, envoltades de nusos de rotondes que condueixen al no-res, encavalquen laberints, jeroglífics i un seguit d’ordres horaris que amaguen la roda de la fortuna amb què els avatars posseeixen els homes.

Dèiem que el folklorista català Joan Amades situava aquí mateix, al triangle, el Cau del Diable, una de les Portes de l’Infern que hi ha a Catalunya 35 per on entra i surt en Banyetes: un caçador de fures hi ficà el cap, que li començà a créixer fins al punt que no el podia treure. Coneixedors de l’afer, atesos els perills de la macrocefàlia diabòlica, s’entén que Bataille, Leiris, Callois, titulessin la seva revista, als anys trenta del segle XX, com a Acéphale. 36 No sols en Banyetes hi transita, també ho fan les ànimes enclaustrades a l’infern en el seu intent per alliberar-se’n i reintegrar-se al món dels vius. La condició liminar de l’àrea metropolitana de Barcelona, dels habitants de Badia del Vallès, Barberà del Vallès i Ripollet, dels qui hi transiten sistemàticament de pas, dels visitants del Baricentro, del Campanile, de les oficines, dels qui hi treballen, de tots i de tot plegat ens obliga a preguntar-nos on caram és el cel i on caram és l’infern, i que dóna entrada i sortida a què. Hom podria pensar que l’infern és això, tot el que ens envolta. Això ho sostenien els gnòstics, efectivament, fa dos milers d’anys, i càtars, espiritistes i altres corrents heterodoxos i individus-matriu –com en deia Jean Duvignaud–, que han solcat la història. Per aquest triangle, i pel seu baricentre, hi han passat tots. Hi insisteixo: tant de bo que no se’n faci un parc fluvial amb tanques i vigilants nocturns. Que la terra es bellugui al to lliure dels éssers estranys, als seus somnis, malsons i fantasies. Manllevant i manipulant Lévi-Strauss, diríem: què hi ha aleshores a la base del cel i de l’infern?, la capacitat de creure-hi o la capacitat d’elaborar un objecte de creença? Pensem a través de classificacions, categoritzem, classifiquem, segreguem, i ens cal fer-ho per donar sentit a l’experiència del món. On és el mal? Contra el satanisme macabre sintetitzat en un fil de la historia humana, d’un ordre social d’esclavitzadors i esclaus, que malda per convertir el planeta en el que Erving Goffman caracteritza com una institució total, 37 contra la malaltissa insistència a representar-nos el Nou Ordre Mundial com una necessitat, Georges Bataille assenyalava les claus del totalitarisme: “És la llei del temps present que qualsevol home sigui incapaç de pensar, i que estigui enxampat en tots els sentits per ocupacions completament servils que el buiden de la seva realitat. Però l’existència d’aquest home qualsevol s’acabarà convertint en pols, i un dia deixarà de sorprendre’s que un ésser viu no el miri com l’últim límit de les coses." 38

Sitesize té feina llarga. Hom pensa, diu, fa, canta, brama, fingeix, mata, beu, calla, riu, folla, estima, infanta, s’emociona en comú, racionalitza de tant en tant experiències pròpies i alienes, mor i reneix... De què està composta l’argamassa que ajunta dinàmicament el desenvolupament de nexos i fils d’estranyes memòries col·lectives fetes de llacs, selves, planes, pous, penya-segats, rius, salts al buit, deserts, serralades, oceans, horts, descampats, murs, jardins i pedregars? De què està feta l’argamassa que ens atrau els uns als altres, mitjançant l’amor i la violència, fins al punt d’erigir descomunals xarxes de sensibilitats compartides que, autoabolint la seva condició precària de comunitat, transcendeixen un grup de persones per esclatar i, fragment a fragment, impactar dolçament o amb brutalitat sobre la societat mateixa? El planeta no resta parat davant nostre, i el secret és en altres pàgines. Tota antropologia dels carrers hauria de fer seves les directrius d’un mestre samurai nipó del segle XVII, Yamamoto Tsunetomo, per al qual quan la pluja ens sorprèn mirem de no mullar-nos, correm pels carrers, provem de col·locar-nos vora les façanes a redós de la tempesta. El millor, però, és llançar-se enmig de la pluja. Resolt anticipadament, deia, mai no et sentiràs perplex davant de l’inesperat. La lliçó de la tempesta es pot aplicar a totes les coses. 39 Zombis: no del tot vius, no del tot morts.

Tu, àngel de la mort, moriràs també. La revolució no serà televisada


Notes
1. M. Mauss/H. Hubert, “Esbozo de una teoría general de la magia”, dins M. Mauss, Sociología y antropología, Madrid, Tecnos, 1991 (1902), pàg. 242.
2. E. Durkheim, Les formes elementals de la vida religiosa, Barcelona, Edicions 62-Diputació de Barcelona, 1986 (1912), pàg. 243.
3. F. Tönnies, Comunitat i associació, Barcelona, Edicions 62-Diputació de Barcelona, 1984 (1887).
4. Dins El derecho antiguo (Madrid, Tipografía de Alfredo Alonso, 1893 [1861]), Maine estableix una distinció pròpiament evolucionista entre les nocions d’estatus i contracte per explicar dos grans models d’organització social mitjançant els quals es palesen les diferències entre les societats tradicionals i les modernes. Per ell, així com les institucions de la societat moderna es van establir mitjançant contracte, en canvi la societat antiga es basava en l’estatus (el rang social d’una persona amb referència al d’altres membres de la col·lectivitat, per adquisició o bé per adscripció). Per Maine l’estatus s’adquiria per naixement –és a dir, per la posició social de la família i el lloc que cada persona hi ocupava– i això determinava els drets i les obligacions de la persona. Ara bé, el sistema de contracte –de drets i obligacions establerts mitjançant transaccions individuals o contractes– reemplaçà gradualment el sistema d’estatus. Segons Maine, les característiques de l’estatus prescriuen la forma i el contingut de les relacions socials. En canvi, en les societats modernes –societats de contracte–, les persones no estan subjectades als vincles que deriven de les corporacions de parentiu, ja que poden regular les seves relacions lliurement mitjançant contractes basats en l’interès mutu.
5. Vegeu-ne l’explicació original que en fa K. Polanyi, El sustento del hombre, Barcelona, Modadori, 1994 (1977).
6. M. Maffesoli, El tiempo de las tribus, Barcelona, Icària, 1990 (1988), pàg. 140.
7. V. Turner, “Pasos, márgenes y pobreza”, dins P. Bohannan/M. Glazer (eds.), Antropología, Madrid, McGraw Hill, 1988 [1972], pàg. 517-519.
8. Turner, “Pasos...”, op. cit., pàg. 519.
9. Ibidem, pàg. 528-531.
10. G. Horta, Cos i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat, Barcelona, Edicions de 1984, 2004. [S’hi respecta l’escriptura original del text]
11. Maffesoli, El tiempo..., op. cit., pàg. 214.
12. J.L. Nancy, “Postfacio a la edición española de La comunidad inconfesable”, dins M. Blanchot, La comunidad inconfesable, Madrid, Arena, 2002 (1983), pàg. 99.
13. Maffesoli, El tiempo..., op.cit., pàg. 39 i 40.
14. Els meteoròlegs en diuen “núvols alts” sense explicar per què la suposada condensació del vapor d’aigua, la qual no pot ser produïda pel motor d’un avió a menys de 4.000 metres i a menys de 42ºC negatius de temperatura, genera rars encreuaments de línies; els controladors aeris del Prat de Llobregat callen; els polítics callen; els periodistes callen; els transeünts, al carrer, no miren el cel.
15. “Chemtrails en el aire”, al febrer del 2009 consultable a http://www.irisaneas.com/chemtrails.html
16. Vegeu, per a la substitució del concepte de “transició” aplicat al procés polític a l’estat espanyol després de la mort de Franco el 1975, X. Cañadas Gascón, Entremuros, Bilbao, Muturreko, 2000.
17. N. Elias, El proceso de la civilización, Mèxic DF, FCE, 1993 (1977), pàg. 532.
18. Àrea de terror, crash, el món submergit, platja terminal, sorres rogenques, les veus del temps, la sequera, nínxol 69, l’home impossible, ocell de tempestes/somiador de tempestes, teatre de guerra, notícies del Sol, una host de fantasies furibundes, el temps dels morts, unitat de cures intensives, el somriure, l’arquitectura dels motels, dies meravellosos, zodíac 2000, amor en un clima més fred, respostes a un qüestionari, el desastre aeri, informe sobre una estació espacial no identificada, notes cap a un col·lapse mental, memòries de l’era espacial, carregaments de somnis, desperta el mar, ciutat de concentració, l’objecte de l’atac... –i així, sense fi–.
19. El 20% de la societat catalana, gairebé un milió i mig de persones, viu al llindar de la pobresa.
20. M. Augé, Los “no lugares”, Barcelona, Gedisa, 1993 (1992).
21. Per un article encara no publicat de M. Delgado, “El espacio público como ideología”, 2008.
22. L’Ateneu Enciclopèdic Popular, per exemple, acollia més de 20.000 associats als anys vint del segle XX. Avui dia se sobreposa  a les tempestes del mercat i la incúria política municipal, nacional i estatal des d’una quotidianitat heroica. Vegeu http://ateneuenciclopedicpopular.org/. I, d’altra banda, vegeu F. Aisa, per fer-vos-en una composició genèrica acurada: Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya, Barcelona, Edicions de 1984, 2008; i La cultura anarquista a Catalunya, Barcelona, Edicions de 1984, 2006.
23. G. Simmel, Sociologia, Barcelona, Edicions 62-Diputació de Barcelona, 1988 (1908), vol. 2, pàg. 10 i 11.
24. Violacions, tortures, sadisme a ultrança, copul·lacions multitudinàries en zones temporalment autònomes, zoofília transbiològica...: un novíssim camp d’acció –inaudit, a causa dels efectes demolidors de les transformacions operades en el paisatge social– per a Sade, per a Bataille, per als espectadors d’Occident en definitiva.
25. Rialles a dojo, sardanes punk tot el dia i una alegria tan lliurement desfermada que l’univers transfiguraria els seus àtoms per acudir-hi de tant en tant.
26. Grisor, estendards publicitaris remenant consciències entossudides a contreure noves hipoteques, teatralitzacions gegantines cada dia de la setmana, àmplies i variades ofertes comercials per als consumidors.
27. Sitesize, SIT Manresa, Barcelona, 2008.
28. Vegeu el text, l’entrevista i les fotografies de Joan Vila-Puig, Elvira Pujol i Gaelle Pertell: “Manuel Sánchez Verdum. Un conservador de las cosas que se tiran”, dins Arraona. Revista d’Història, núm. 27, Sabadell, pàg. 124-139, i “Representar el riu Ripoll a Sabadell”. De l’imprescindible Andreu Castells, el quart volum de Sabadell, informe de l’oposició, Sabadell, Riutort, 1983.
29. La burgesia urbana barcelonina, sota el paraigua institucional de la suposada “esquerra”, s’ha ocupat prou explícitament de destruir aquests carrers per fer-ne una Rambla del Raval –la Rambla dels Miserables– i aixecar un imponent hotel de quatre estrelles, de base el·líptica, allà on es cometé l’assassinat, a tall, per ventura, de mòrbida celebració de la victòria del capital.
30. Com la del 1962, que provocà destrucció i mort, i que netejà el riu Ripoll. Com si tota neteja, tota nova societat, demanés la destrucció de l’ordre present.
31. Vegeu l’exposició “Barraques. La ciutat informal” que del novembre del 2008 al febrer del 2009 s’ha dut a terme al Museu d’Història de la Ciutat (Barcelona), fruit d’una recerca de l’Institut Català d’Antropologia dirigida per l’antropòloga Cristina Larrea i la historiadora Mercè Tatjer per a l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya. I, també, l’article “Segundo elogio de la barraca”, de M. Delgado (El País, 30-I-2009), quant a l’abolició forçada de l’acció històrica dels miserabilitzats per autogestionar l’autoconstrucció del seu propi habitatge, fora dels marcs especuladors i hipotecaris dels mercats immobiliari i bancari.
32. H. Lefebvre, The Production of Space, Blackwell Publishers, 1991. Per al context barceloní, tres obres centrals de M. Delgado: Elogi del vianant, Barcelona, Edicions de 1984, 2005; Sociedades movedizas, Barcelona, Anagrama, 2007; i La ciudad mentirosa, Madrid, Catarata, 2007.
33. Present dins M. Delgado, “Els usos del costum. Àgora i simulacre en els nous centres comercials”, Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 12, pàg. 36-49, Barcelona.
34. J. Amades, Costumari català, Barcelona, Edicions 62, 2005. I El món de Joan Amades, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1990.
35. Nou portes: Avenc dels Pouetons i Coves del Salnitre de Collbató: Pou del Diable (Montserrat); Estany de Sils, dessecat al segle XIX (la Selva); Gorg de les Eures (la Quart de Lluçanès); Cau del Diable (entre Barberà i Ripollet, vora el centre comercial Baricentro); Cova d'en Pau; (Hostalric); Estany del Diable (Tavascan); Estany Negre (Canigó); Estanys de Noedes (Blau, Estelat i Negre).
36. Que al seu torn donà sobrenom a l’equip de futbol d’Antropologia de la Universitat de Barcelona que participa a la lliga universitària i que, després de 89 derrotes i un empat als darrers quatre anys, al febrer del 2009 reeixí a vèncer per primer cop en la seva existència, 3-2. El sobrenom: Cru Acèfal i La Polzada Cabrejada.
37. E. Goffman, Internados. Ensayos sobre la situación social de los enfermos mentales, Buenos Aires, Amorrortu, 2001 (1961). Trets distintius de les institucions totals: 1. La supervisió del personal té a veure amb una tasca: la vigilància. Que tothom faci el que se li exigeix. Submissió i càstig de l’infractor; 2. Divisió entre el personal supervisor i els anomenats interns; 3. Limitació del contacte dels interns amb el món exterior, físicament i a través de visites; 4. El personal que hi treballa sol fer-hi 8 hores diàries i està integrat al món exterior; 5. Cada grup tendeix a representar-se l’altre amb estereotips hostils: pel personal, els interns no mereixen confiança, són cruels i astuts; els interns solen considerar el personal despòtic, mesquí, petulant; 6. La mobilitat social d’un grup a l’altre està summament restringida. Prescripció del distanciament social; 7. El personal intermedi controla la comunicació efectiva dels interns amb els nivells directius superiors. O sigui, restricció de la comunicació entre grups; 8. Es manté els interns en un estat d’absoluta ignorància entorn de les decisions que es prenen sobre el seu propi destí. Tant si s’oculta al soldat quin objectiu s’atacarà, com quan per suposades raons mèdiques en un hospital per a persones amb tuberculosi es reserva el diagnòstic, el tractament i el temps aproximat d’internament. Això possibilita que el personal tingui força per mantenir les distàncies i exercir la seva dominació. Tot plegat ajuda a mantenir els estereotips antagònics. Així es formen dos móns socialment i culturalment diferents, formalment tangents, en contacte, però gairebé impenetrables l’un respecte a l’altre. Els interessos de la institució són concebuts implícitament com els interessos del personal. Totes les necessitats essencials dels interns estan programades. Si se’ls fa treballar (o molt o molt poc), se’ls incentiva amb salaris ridículs, o amb espècies: tabac, regals rituals de Nadal.
38. G. Bataille et alii, Acéphale, Buenos Aires, Caja Negra, 2005 (1937, núm. 3 i 4 de la revista), pàg. 132.
39. Y. Tsunetomo, Hagakure. El libro de los samurais, Buenos Aires, Siglo Veinte, 1991, pàg. 39.