En Joan Bestard en terra polonesa: d’una etnografia que no és indiferent a la vida

 

Joan Bestard.

Fotografia: autor desconegut.

 

EN JOAN BESTARD EN TERRA POLONESA: D’UNA ETNOGRAFIA QUE NO ÉS INDIFERENT A LA VIDA

[DINS JOAN BESTARD (2021) NOTES POLONESES. MURO: ENSIOLA EDITORIAL]

 Gerard Horta

 

I

Tota escriptura d’un postfaci esdevé en si mateixa una operació de risc: risc per a qui escriu de quedar davant del lector com un imbècil, com un paio intranscendent, vacu; i risc per a qui llegeix d’afrontar una lectura absurda, irrellevant, innecessària, una veritable pèrdua de temps, insubstancial i sorollosa. La cosa es complica si hi afegim que qui redacta el postfaci ha de fer-ho per encàrrec d’algú que, per una banda, és un amic estimat, i, per l’altra, un col·lega davant del qual cal dur a terme un exercici d’acrobàcia intel·lectual que el situï a, si fa no fa, l’alçada avinent: aquestes connotacions extremes s’eixamplen fins a dimensions insuportables si l’amic i col·lega és, a més, l’autor del llibre que precedeix les pàgines que ara llegeixes. Tot plegat converteix l’acte de creació, de representació, d’afirmació, d’explicació o del que sigui en un tràngol del qual un sols en pot sortir malparat.

 

De què hem de tractar, sobre què ha de versar això? De les qualitats humanes d’en Bestard? Del nivell del seu intel·lecte culte, a la manera dels clàssics de la fi del XIX i el principi del XX o dels il·lustrats que tant aprecia, encara vius? De les seves capacitats etnogràfiques descriptives en terra exòtica? De l’autorepressió que exerceix l’autor respecte a la seva tendència agosaradament nihilista i descreguda, latent però perfectament localitzable? De la seva necessitat, potser sense saber-ho, d’integrar la fe i la raó a la manera dels vells gnòstics dels inicis de l’era cristiana? D’aquest sentiment d’estranyesa crònica, intensa, crua, que acompanya l’antropòleg durant cadascun dels moments de la seva existència? En Joan m’ha prohibit que això versi lliurement sobre el que em plagui, però no se m’acut res més que desobeir-lo. N’he après del Joan, ara i aquí i abans d’ara i aquí, i m’ha donat una relació humana: això és el tresor que preservo i que provaré de reflectir mitjançant els apunts a les seves Notes poloneses.

 

II

Vaig conèixer en Joan el 1989, al primer curs de la carrera d’Antropologia, a l’antiga Facultat de Geografia i Història, allà on l’avinguda Diagonal de Barcelona es converteix en carretera cap al complex petroquímic de Tarragona, destinació fatal de la nostra era. El seu cap bullia d’idees, i de fet pesaven tant que l’havia de recolzar sobre un braç. La seva mirada, fixa en l’eternitat o en una mosca, planava per damunt dels caps d’un alumnat joiós, respectuós, content del privilegi de ser on érem. Parlava aquest català oriental de Mallorca amb les vocals obertes fins als confins de l’univers i jo l’escoltava amb plaer, amb molt de plaer, amb tant de plaer que encara conservo els apunts d’aquelles seves classes. Ens vam retrobar al doctorat, i al cap d’uns anys ens vam tornar a retrobar als passadissos del Parc Científic de la Universitat de Barcelona (“Me n’alegro molt de veure’t”, em va dir, i el cor se’m va eixamplar, bategant dos milions de cops en un segon com els electrons de Lévi-Strauss). Quan en Joan exercia en qualitat de cap del Departament en aquella antiga facultat vaig començar a impartir docència el 2004 com a professor associat, aleshores ell em deixà el seu altre despatx estrambòtic de professor al departament, un espai concebut per un arquitecte que podria trobar-se sota els efectes de l’LSD sense despertar sospites entre el seu ram. I a partir d’aquí els nostres camins van anar confluint. Vam dur a terme una recerca col·lectiva que ell dirigí sobre els porters i les porteries de Barcelona, i al cap d’uns anys en una altra sobre les configuracions de l’experiència religiosa a Europa: ell feia Polònia, és clar, el company Carles Salazar Irlanda i jo les carismàtiques catalanes de Barcelona. M’acompanyà en algunes ocasions en les pregàries rituals d’un grup d’oració format per dones bellíssimes i generoses de 50, 60 i 70 anys que ens acolliren amb una bondat amistosa reconfortant. Recordo en Joan un diumenge, en una reunió àmplia de militants carismàtics, recollit, atent, serè... envoltat de dones que xisclaven, reien, ballaven, sanglotaven. Jo em bellugava excitat per la sala mentre ell romania expectant, quiet, concentrat a escodrinyar un entorn dinàmic de cossos que s’espolsaven controls d’emocions i de gestualitats els quals, al capdavall, enunciaven necessitats senzilles de comunicació, de sentit, de companyonia, de compartir...

 

III

Amb el Joan ens hem vist créixer mútuament. Vam ser expulsats de l’àrea de Palau Reial cap al Raval el 2006, i en algun moment vam començar a anar plegats a dinar un, dos, tres cops per setmana a l’Hortet, regentat per les netes del Dr. Capo –l’Odina i la Sònia–. Llavors, en aquestes ocasions, ens fèiem –ens fem– petits, com uns monstres eixelebrats esbombant salvatjades ingènues, practicant la més antiga teràpia: prendre consciència de la nostra condició perpètuament anòmala, delirant, davant d’un dia a dia de vegades profundament absurd. No sé què hauria estat de la meva vida sense aquests dinars amb el Joan. Ara hi anem menys perquè l’han fet professor emèrit, i el trobo a faltar. Podria semblar que això no és significatiu respecte a aquestes Notes poloneses, però això seria una apreciació extremament errònia. Necessito remetre al passat comú per poder-me explicar les pàgines precedents i el que escric tot seguit.

 

El Joan és un bon home: no estem d’acord gairebé en res, en privat i en públic mentre dinem ens malparlem sovint, blasmem recíprocament argumentacions acadèmiques, posicionaments polítics, decisions vitals, discutim sobre afers familiars –l’Antònia i l’Aina per un cantó, la Maria, l’Àritz, el Jou i la Laura per l’altre–, sigui quin sigui l’objecte de conversa no coincidim quasi mai, i penso que aquest conflicte obert, crònic, irreparable, aquest xoc frontal integral ha actuat com una flama que nodreix la nostra amistat, sempre. Dic que en Joan és un bon home. A escala històrica això no ajuda gaire: en aquest planeta per regla general s’esclafa la pràctica d’una bondat entesa a la manera dels humanistes amants d’un coneixement que sols pot créixer amb relació a una certa noció de justícia, d’adaptació dels ordres col·lectius a un paisatge que no hagi d’esdevenir autoritat, imposició i sang a piles, el món com a escorxador. En Joan és un bon home amb el cor ferit, com tots els éssers sensibles. Amb memòria familiar, grupal, local. Amb consciència d’un medi humil, d’un infant de Llucmajor i de Palma que havia de fugir del que fos per anar a rodar més enllà. Tots els illencs, arreu de la Terra, estan un pèl sonats: cal establir-se en un continent per aquietar aquesta sensació d’engarjolament que arrosseguen. Més tard descobreixen que no n’és l’illa, la causa, i que si tots la duen a dins és perquè la raó és social.

 

IV

En Joan afirma, aquí, que en antropologia l’objectivitat consisteix a comprendre. La construcció etnogràfica del coneixement que ell encarna té molt a veure amb l’elecció que Erich Fromm plantejava quan ens advertia que cap coneixement ens ajudarà si perdem la capacitat de commoure’ns –la desgràcia d’algú, l’amistat amb algú, el cant d’un ocell, el verd de l’herba...–. Si ens fem indiferents a la vida, ja no hi ha esperança de triar el bé. Per ventura aquest llibre és això, per més que l’autor vulgui mostrar-se com un mer “receptor”: tria, cor, comprensió, el bé, la vida des de l’etnografia d’un home antropòleg.

 

Som davant d’un quadern de camp que, per fortuna, integra en gran manera les notes de camp en què es fonamenta tot presentant-les d’una manera nua, sense guarniments justificadors. L’aparell teòric que l’autor hi convoca, els grans afers que han esdevingut el seu objecte d’atenció intel·lectual als darrers deu anys (els vincles entre l’experiència de la religió i l’experiència de la ciència, entre la construcció de la identitat col·lectiva i les idees i les pràctiques entorn de la relació mateixa de la religió amb la nació, entre el dia a dia de la gent de carn i ossos –aquí, de Przemysl– i les vivències d’un catolicisme potser molt més polièdric del que d’entrada concebríem, entre els vius i els morts, entre els parents, entre una societat estalinista –mal anomenada “comunista”– i una societat burgesa, entre unes condicions materials de vida complicades i l’anhel d’una contrapartida fantàstica, meravellosa, necessària, al món de Déu, de Jesús, de Maria, d’aquell capellà, dels nostres veïns i les nostres famílies, entre el desig i l’imperatiu moral de la societat, entre la biografia pròpia i les biografies alienes, entre religió i religiositat difusa, entre anticlericalisme i laïcisme, entre catòlics i ortodoxos –“sembla que la mort nasqué a Roma”, escriu Chateaubriand, el mateix que escriu “si la política no és una religió no és res”– entre identificacions i dinàmiques col·lectives...) posen de manifest la pasta de la ideologia antropològica del Joan: ell sempre ha exercitat l’intel·lecte a través del desenvolupament d’una idea. Una idea que creix, que cerca interrelacions amb altres idees i amb les pràctiques socials en què prenen sentit i en què s’erigeixen els significats. Si aquest volum esdevé magistral no és tant pel bagatge teòric –elegant, atractiu, suggeridor, panoràmic, refinat– en què es contextualitzen les interpretacions de l’etnògraf i les maneres com maneja les seves fonts escrites, sinó per la delicadesa extrema amb què recull els ressons quotidians de les vides dels informants: la seva fe, les seves pors, els seus somnis i els seus malsons, les seves racionalitzacions, aquesta dialèctica de les existències d’uns éssers enxampats a través del sí i el no, del cel i l’infern, dels dies i les nits.

 

Som davant –al darrere– d’unes notes fredes sobre una gent situada en paisatges que d’entrada ens resulten exòtics les quals acaben convertint-se en l’accés a una familiarització amb entorns socials concrets que d’alguna manera fem nostres: l’ombra de l’etnòleg rau sempre en la manera com exhibeix els fruits del seu treball de camp, i el mèrit d’aquest treball no és el de constituir coherències ni idealitzacions incommensurables –cultura, religió, nació, ciència, intuïció...– sinó el de restituir-les al medi social del qual neixen per copsar-ne diferències: de vegades petites, malgrat que el seu arrelament a la vida col·lectiva sigui prou potent per desbaratar prejudicis, preconcepcions i representacions dominants. La vida col·lectiva: protestes esclafades, protestes ocultes, assentiments imposats, assentiments assumits, neguits, desacords imperatius amb les vides portades i necessitats d’emigrar: a Holanda o al cel dels déus. Uns mots de Jean Duvignaud servirien per traçar el punt central del meu elogi a l’obra d’en Joan: “L’investigador occidental lleial amb si mateix només és un reflex de la realitat que interroga...” I és així que la fredor, el món desconcertant, els martiris minúsculs i les immenses ferides obertes dels nostres informants se’ns apareixen, al capdavall, amb una calor i una proximitat de la qual ens costa desprendre’ns, perquè són aquestes diferències que tan ràpidament podem copsar el que fa que ens assemblem. I així ens reconeixem en aquest –permeteu-me el joc de paraules– eastern crepuscular. Del treball de camp del Kenneth Read a Papua entre el 1950 i el 1952 en resultà The High Valley (1965). L’antropòleg australià hi escriu: “L’antropòleg que treballa sobre el terreny passa per una experiència única: ningú més no coneix d'una manera tan personal què és viure en una cultura del tot distinta. Els missioners no ho saben; els funcionaris del govern colonial tampoc; ni tan sols els comerciants o els exploradors. Només l’antropòleg no vol res del poble amb qui viu; res, és clar, tret de... comprendre i apreciar la textura de les seves vides. [...] Per què, doncs, hi ha tanta escriptura antropològica tan antisèptica, tan buida de tot allò que dóna vida a la gent? Ells són allà, clavats amb agulles com les papallones dins una capsa de vidre, amb la diferència, malgrat tot, que sovint no podem dir de quin color són aquests espècimens; i mai no se’ns han mostrat volant, mai no els hem vist patir o morir llevat d'una manera general.” El Joan ha estat valent per obsequiar-nos amb això, i tant de bo sigui entès en la seva justa mesura: el rellevant aquí no és la saviesa teòrica de l’etnògraf (el dit), sinó les presències dels “seus” informants (el bosc).

 

Hi ha un model de materialització de l’antropologia social que està conduint a l’assassinat d’un model d’etnografia que potser mai en tota la seva vida en Joan havia pretès reivindicar com ha fet ara mitjançant la publicació de les Notes poloneses. Desconec si aquesta decisió és conscient, ni com impacta en la seva pròpia consciència de si mateix ni de l’etnografia duta a terme amb els homes i dones constituïts aquí com a informants –éssers humans amb qui en Joan manté relacions humanes–. L’erudició comprensiva de l’obra que comentem neix sense vergonya dels dies que canvien, dels núvols i la foscor, de paisatges freds, nevats, tristos, d’ignoràncies i passejades i diàlegs i cants, d’homes sols al carrer, de famílies i fronteres. Aquesta etnografia, a la manera d’un forat negre, absorbeix llum i matèria. L’espai i el temps no enfolleixen, per bé que la nostra comprensió trontolla. L’horitzó de successos se situa finalment al cor del lector: no cal ser antropòleg perquè se t’endugui. Que les aproximacions, conceptualitzacions, interpretacions i en general el conjunt del marc teòric vagi creixent a mesura que el llibre avança sols té una explicació: l’horitzó de successos de la vida col·lectiva desafia la nostra raó –vital i intel·lectual, acadèmica i social–.

 

Tota etnografia roman atrapada entre abismes i en Joan, aquí, només podia saltar. El buit de l’etnògraf no és davant seu, sinó ben endins. Només els antropòlegs coratjosos en són conscients, perquè saben que en realitat són els informants que ens expliquen a nosaltres mateixos. A aquesta classe d’antropòlegs, a aquesta classe d’etnògrafs com en Joan Bestard, cal expressar-los la nostra gratitud: aquestes ratlles no són res més que la meva mostra humil i sincera d’aquest agraïment.

 

No pots tocar aquests fantasmes (Introducció de "L'espai clos")

L’espai clos. 
Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res,

(Barcelona, 2004, Edicions de 1984).

Jim Morrison titulà un poema dins The Lords & New Creatures (1971) amb les paraules que encapçalen la introducció, i que reprodueixo a continuació.

NO POTS TOCAR AQUESTS FANTASMES

[Introducció de L’ESPAI CLOS.

FÒRUM 2004: NOTES D’UNA TRAVESSIA

PEL NO-RES, pàg. 11-18, 2004]

Vaig endinsar-me a la superfície cimentada de 30 hectàrees del recinte tancat del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona1 (inaugurat exclusivament per les autoritats el 8 de maig i, d’acord amb la previsió que se’n féu, dut a terme del 9 de maig al 26 de setembre del 2004) durant un cert període de temps amb la finalitat de copsar la manera com era practicat pels seus visitants. Llevat d’alguna referència concreta, l’ús exhaustiu de material bibliogràfic o d’altres fonts d’informació sobre la constel·lació d’esdeveniments vinculats al seu desenvolupament el vaig negligir d’entrada. L’abordatge cercava conèixer com s’usava el recinte i com esdevenia l’escenari d’una determinada activitat social. Les pàgines següents recullen fragments d’aquesta experiència a través d’unes notes de camp i unes mínimes però indispensables referències teòriques. El temps d’observació sobre el terreny –en el recinte– que s’inclou al llibre va ser de quinze dies, amb una mitjana d’estada diària superior a les sis hores sense interrupció, distribuïdes en el curs de la franja horària en què l’espectacle romangué obert al públic.2

    

L’espai que es va constituir en objecte d’estudi comprengué la zona “exterior” dins del recinte. O sigui, no es van observar els espais que formaven part dels edificis que hi han de restar un cop conclòs el Fòrum –aleshores aquest espai serà novament “públic” i, mitjançant el seu ús, tots els vianants de la ciutat en podran tornar a fer potencialment qualsevol cosa (almenys en teoria)–. Tampoc no es van estudiar els espais que, dintre del recinte, delimitaven la distinció entre l’espai exterior i l’interior amb entrades fixes, establertes clarament (disposant-hi tanques i treballadors que regulaven els fluxos d’entrada i sortida), i sobre les quals s’exercia un control d’accés. En conseqüència, ni els edificis del Centre de convencions ni el del Fòrum, per exemple, però tampoc altres espais com ara el Teatre, el Cabaret, el Circ, l’espai de la Marina, l’Auditori de mar on es representava “L’Arbre de la memòria” o l’Amfiteatre on es feia “El Gegant dels set mars”, cap d’ells no va formar part de l’estudi emprès. L’observació de l’orientació espacial de les persones a través dels llocs oberts –convertits en espai a partir de les seves utilitzacions–, es va centrar en l’espai diguem-ne “obert” a l’interior del recinte tancat del Fòrum, en el qual s’inclogué l’envelat anomenat “Haima”, que per l’absència de portes i de tanques als accessos oferia diverses obertures al llarg del seu perímetre que facilitaven el pas de dintre cap enfora o a l’inrevés, sense marcar-ne clarament la frontera ni sotmetre’n el pas dels visitants a cap classe de filtratges d’entrades i sortides, cosa que sí que succeïa als altres casos. S’adjunta un mapa més endavant perquè es puguin reconèixer aquests espais. 

Em refereixo al Fòrum com l’espai clos en la mesura que diversos murs de ciment, tanques metàl·liques –moltes cobertes de roba de colors per evitar la visió a través d’elles–, “obstacles” naturals (la mar Mediterrània) i un conjunt de dispositius de vigilància n’impedien l’accés lliure, tret que s’hi penetrés en qualitat de convidat, treballador vinculat al Fòrum o qualsevol categoria semblant. Per als altres casos, calia pagar una entrada de 21 € per un dia de visita, un abonament de 42 € per tres dies o un passi de 168 € per visitar-lo la temporada sencera. S’establiren descomptes per a persones menors de 25 anys i majors de 60, i altres accions –obsequis massius d’entrades, invitacions a individus i col·lectius– per aconseguir una major afluència de visites. Quant a les xifres d’assistents, caldria dur a terme la distinció entre “visites” i “visitants”, cosa que no han fet ni els responsables del Fòrum ni els mitjans de comunicació (vegeu l’“Apèndix”).

El tipus d’investigació que en un primer moment volia desenvolupar partia d’una premissa extremament senzilla: seguir el principi del que s’anomena “observació flotant sobre el terreny” –un concepte pres de la psicoanàlisi–, segons el qual l’etnògraf apareixeria al recinte a fi de rodar i restar disponible per veure el que hi succeïa, qualsevol cosa, més enllà dels intents de focalitzar l’atenció sobre un fet precís. A costa d’assumir el risc fins a extrems intolerables, pretenia no tant descobrir-ne els usos insospitats de l’espai,3 sinó revelar el mer coneixement dels moviments dels transeünts a través de l’atzar de les meves pròpies trobades i ensopegades amb ells, i de situar-les en els diversos espais del Fòrum que desitjava estudiar. Parafrasejant la bella poètica del cantant de The Doors Jim Morrison (1944-1971) i acudint a l’obra cinematogràfica de Dziga Vertov (1896-1954), els vianants entrarien i sortirien de l’objectiu de la càmera. L’objectiu va treballar de dues maneres des del principi: a través del moviment, és a dir, bellugant-se pel terreny; i quedant-se fix en diversos llocs per observar l’entorn, com una càmera estàtica.

D’entrada, no desitjava fixar l’atenció a priori sobre uns punts concrets, en el sentit de no immobilitzar-la i de no focalitzar-la. L’única escletxa que volia permetre’m travessar tenia a veure amb minúscules seqüències verbals –enxampades fortuïtament– dels passants (“¡Mama, haz una foto para la abuela!”, “On són les tortugues?”, “Qui vol truita de patates?”), bocins de situacions completament ordinàries.4 Malgrat que un fet, una dada, constitueixen inexorablement una interpretació, pretenia tamisar la meva mirada fins al punt de poder escriure: “Un home travessa la plaça en diagonal, del nord-est cap al sud-oest, s’atura, mira al seu voltant, continua caminant, de cop gira...” Així defensaria, seguint Gabriel Tarde (1843-1904), que ens podem ensinistrar a veure en qualsevol cosa una societat, i que la societat en moviment, emergint, també hi era aquí, en el desplaçament d’aquell home. La meva intenció era consignar des d’una furiosa empíria els trànsits dels vianants com si cada un d’ells fos un vector propi, amb un punt d’aplicació (l’àrea en què es trobava el vianant), una direcció (la traça del recorregut que el vianant feia) i un sentit (les coordenades cap a les quals s’encaminava el vianant).5 Manllevo el concepte de vector just perquè s’entengui que es tractava de despullar absolutament, en termes de comunicació i tot, el recorregut de les persones per l’espai com a “residus que la vida social deixa al seu darrere abans de cristal·litzar i convertir-se en no importà què [...], pur esdevenir que traspassa [...], una formidable tendència a la fractalitat”, en paraules de Delgado.6

 

No fou pas la premissa de l’observació flotant, però, sinó la meva pròpia presència sobre el terreny, el que em va conduir a un segon tipus d’actuació: l’observació participant. Més que autorepresentar-me com a vianant que passa per l’espai, tot jo vaig esdevenir vianant. El terme “participant” significa que vaig ser clarament un usuari més de l’espai, un transeünt. En aquest context, la investigació fou encoberta per l’anonimat, amb la particularitat que el repertori de situacions i interaccions que vaig observar es va delimitar més, cosa que no hagués succeït amb la mateixa vehemència si hagués deixat “flotar” –com es tractava de fer en un primer moment– l’observació sobre el recinte. Evidentment, resulta impossible deslligar la pràctica de l’antropòleg sobre el terreny del paper que exerceix com a actor social generador de relacions, és a dir, com una persona més entre persones, algú immergit en les trobades i les ensopegades amb els altres. A més de “recol·lector d’instants”, doncs, em vaig convertir en “productor d’instants”.

Dins del text s’hi han escolat síntesis de diàlegs i d’explicacions pròpies amb la finalitat de copsar el moviment, durant una fracció de segon, d’un procés social: l’espai exterior dintre del recinte del Fòrum. De tot plegat en dimanà la coneixença bé directa, bé indirecta –a través dels contactes d’uns informants amb uns altres– dels actors socials situats al camp d’acció i observació de l’etnògraf. Sovint jo apareixia als transeünts (visitants i treballadors) com un visitant més. Res em delatava com a antropòleg: observava, em relacionava, memoritzava i després prenia notes en un bloc a un altre lloc del recinte. Altres cops m’enclavava en un indret, aturat, prenent notes –de vegades a la vista de tothom; d’altres d’amagat, conspícuament–, fins a arribar a entaular diàlegs perquè sí. La presència de càmeres en tot el recinte (quasi 300, amb nodes arreu per connectar-les, segons un informant) no deixava de significar un element intranquil·litzador. Més d’un cop vaig ser observat per vigilants, la qual cosa representava una escena més de la quotidianitat viscuda. Només davant de situacions concretes i en uns moments particulars de la recerca vaig considerar pertinent desvelar la meva condició d’antropòleg. Els treballadors interpel·lats fortuïtament pel visitant esdevingueren així, dins d’una volguda complicitat recíproca, informants de l’antropòleg. Revelar el sentit de la meva presència va possibilitar que per exemple, amb la complicitat de determinats informants, em disfressés com un pallasso-bomber més entre dos pallassos-bombers per participar amb ells en un dels espectacles de carrer del Fòrum.

El valor de les converses entaulades i de les explicacions que se’m van transmetre no es pot entendre fora de l’acte mateix d’interpel·lació a què vaig estar sotmès en el transcurs del treball de camp. Per això, no va ser la meva intenció constatar la veracitat o la falsedat d’aquestes informacions, i no vaig voler extreure o deslligar el seu valor i el seu sentit del context etnogràfic en què es van produir. Independentment del contingut del que m’explicaren els informants, subratllaria que van voler expressar quelcom mitjançant la recerca en destacar uns aspectes i no uns altres del Fòrum. La manera com van parlar del Fòrum a l’antropòleg –vegeu l’“Apèndix”– va donar continuïtat i va complementar el fil que la investigació va seguir.

L’aventura estranya i desoladora de les primeres hores d’observació sobre el terreny –i espero que se’m permeti la llicència de manllevar les paraules d’un dels grans mestres de l’antropologia: Bronislaw Malinowski (1884-1942)– adoptà un “curs natural, en harmonia” amb el que m’envoltava. “Harmonia” en el sentit que vaig introduir-me fins on vaig poder en el medi, i que aquest em va convertir en un passant més del seu espai dintre del maremàgnum de successos trivials que acollia: moments quotidians de les vides d’algunes persones. El referent l’establí Malinowski fa més de vuitanta anys, i aquest tipus de quotidianitat no li passà gens desapercebuda durant la immensa investigació que dugué a terme a l’hora de remarcar uns “esdeveniments per regla general trivials, a vegades dramàtics, però sempre significatius”.7

 

Tret dels dos pallassos-bombers de La Industrial Teatrera, la resta d’informants apareixen aquí amb pseudònim. Fins i tot n’hi ha que la referència que en faig és genèrica, i dels quals he preservat exclusivament la seva identitat laboral al Fòrum –“un treballador taronja”–. Determinats contextos en què es van produir una part de les trobades s’han esborrat del relat o bé s’han desplaçat del marc originari en què tingueren lloc amb vista a interceptar un possible reconeixement d’informants.8

 

Per acabar, vull remarcar que les notes preses han passat per un sedàs sever. Les reflexions antropològiques no associades a l’espai que em provocà el conjunt d’activitats del Fòrum detectades han estat esporgades quasi per complet d’aquestes pàgines a fi d’obtenir la imatge d’un esquelet deslliurat d’òrgans, sense carn ni sang ni vestidures recobrint-lo. Hi ha escenes en les quals la realitat supera la fantasia, i n’hi ha altres en les quals la realitat desmenteix la percepció oficial i mediàtica de l’espectacle: alguns cops coincideixen les unes amb les altres. Formalment no vaig voler cobrir “l’anàlisi i l’explicació del Fòrum”, el que vaig fer consistí a reflectir-ne bocins de vivències pròpies i alienes. Els fantasmes propis i col·lectius –en realitat, tots són d’alguna manera col·lectius– invocats aquí hi són per provocar curiositat i dirigir-la cap a, potser, l’única virtut de les pàgines que vénen: anotar algun instant d’algú, una ínfima part de la vida als espais exteriors dins del recinte del Fòrum abans que a la tardor del 2004 se n’haguessin d’enderrocar les tanques que el recloïen.

Vull expressar la meva gratitud als diversos tipus de vianants del recinte: als visitants i els treballadors, perquè tot antropòleg esdevé deixeble del qui es constitueix en objecte d’estudi; i a la Laura, per la seva aportació com la primera informant –visità el Fòrum amb els seus companys de l’escola, abans que jo m’hi endinsés–. Igualment, vull agrair –ara que estem vius, amb tota la meva amistat– a Manuel Delgado una col·laboració i un ajut de nou fonamentals que són aquí i més enllà d’aquestes pàgines. Amb la mateixa amistat, a Joan Bestard, Sílvia Bofill i Gemma Orobitg cadascun dels comentaris que em feren. I als meus pares, agrair-los que hi fossin.

---

1. Sense accent obert a la “o” al logotip oficial.

2. Al llarg d’un dissabte, diumenge i dimecres, dos dimarts i divendres, i quatre dijous i dilluns. Aquests dies van abraçar la franja compresa entre el 6 i el 24 de juliol i el 5 i el 19 d’agost. L’horari d’obertura del recinte era de 10 a 24 h els dies feiners; o bé de 10 a 1 h o 2 h (a l’agost) de l’endemà els divendres i dissabtes.

3. Això és el que preconitzava Pétonnet en transitar pel cementiri de Père-Lachaise, en el seu cas a la recerca –finalment– de l’existència de veritables professionals del record (C. Pétonnet, “L’observation flottante. L’exemple d’un cimetière parisien”, L’Homme, XXII, 4, XII-1982, pàg. 37-47).

4. Probablement, això és el més semblant a l’eternitat que hi pugui haver –les lleis de l’univers envestint els carrers en forma d’un dinar al voltant d’una truita de patates–. O dit altrament, amb l’elegància de Tarde: “L’esperit humà ha estat guiat irremissiblement a trobar el principi de les coses, en tot ordre de fets, en els més ocults i la font dels quals, si hem de ser francs, li continua sent ignorada” (G. Tarde, “Las leyes sociales”, a Estudios sociológicos, Córdoba (Argentina), Assandri, 1961 [1897], pàg. 98).

5. L’antropologia i la sociologia del segle XX ens han servit des d’esferes distintes les bases i els desenvolupaments posteriors de les investigacions sobre els universos de situacions comunicacionals de les persones: es pot acudir a l’enfocament d’activitat situada (W. Mills), l’interaccionisme simbòlic (G.H. Mead), l’ecologia humana de l’Escola de Chicago (R.E. Park, R. McKenzie), la quinèsica (R.L. Birdwhistell), la proxèmia (E. Hall), la microsociologia (E. Goffman), la sociolingüística interaccional (D. Hymes), l’enfocament dramatista dels fets socials (K. Burke), l’etnometodologia (H. Garfinkel) o fins als principis de Marcel Mauss sobre les tècniques del cos. Ara bé, enllà del mer etiquetatge que en representa l’enunciació, no em vaig plantejar estudiar en profunditat des de qualsevol d’aquests corrents d’interpretació i recerca conductes verbals, auditives, olfactives, visuals, corporals, ni vaig voler analitzar les dimensions complexes compreses en cadascuna de les deu mil situacions ordinàries implícites en els trànsits de les persones per l’espai.

6. M. Delgado, “Naturalismo y realismo en etnografía urbana”, Revista Colombiana de Antropología, núm. XXXIX, gener-desembre 2003, pàg. 5-39.

7. B. Malinowski, Els argonautes del Pacífic Occidental, Barcelona, Ed. 62-Diputació de Barcelona, 1986 [1922], pàg. 59-61. L’aportació fonamental del treball de camp que efectuà a les illes Trobriand és a l’obra citada.

8. L’aparent coherència amb què relato el desenvolupament del treball als paràgrafs anteriors no obeeix a la manera com la realitat s’hi va imposar, evidentment. Diversos segments de l’àmplia gamma de variants metodològiques que John Lofland i Lyn Lofland sintetitzaren amb excel·lència fa anys a les seves investigacions entorn de la vida social als carrers (J. Lofland/L. H. Lofland, Analyzing Social Settings, Wadsworth, Nova York, 1984 [1971]) van aflorar aquí, però no pas d’una manera que jo pogués concebre: alguns cops va ser amb desordre, d’altres inconscientment, i encara d’altres d’una manera vagament voluntària. Tota recerca és un procés, com la vida. I també ho és l’espai, entès com a producte social en el qual es conjuminen el marc material, les relacions entre les persones i les pràctiques que en deriven. L’espai social significa un procés permanentment en moviment, preestructurant-se i alhora estructurador, en què el repertori ampli de les potencialitats humanes va reflectint les fluctuacions i les contradiccions de la societat mateixa.