divendres, 28 d’octubre de 2016

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (16)


ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (16)
[EL VIDRE AL COR, 20-IX-2016]
 Gerard Horta 


Fantasmagoria. Les coses dabans han passat.

Els colors fan de pont amb un món altre. No necessàriament serà senzill, ni agradable.

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Lévi-Strauss, els mitjans de comunicació i l'antropologia social

Claude Lévi-Strauss (1908-2009).

LÉVI-STRAUSS, ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
I L’ANTROPOLOGIA SOCIAL
[AVUI, 5-V-2005]
Gerard Horta

La invisibilització mediàtica de l’antropologia com a saber i com a disciplina científica, i la incompetència dels poders instituïts a l’hora d’entendre la rellevància de la seva aportació a la comprensió dels processos complexos de les societats i les cultures humanes –enteses com a sistemes de relacions i xarxes de significacions a partir dels vincles entre les representacions i les pràctiques socials (de com simbolitzem i signifiquem la societat a com l’organitzem empíricament en les condicions materials de la vida col·lectiva)–, van ser objecte d’un comentari aquí fa temps (AVUI, 5-VI-2003).

Respecte a l’univers mediàtic, no cal escarrassar-s’hi: la major part del periodisme públic català dels darrers 25 anys ha projectat fins avui mateix el desinterès dels seus professionals per qualsevol raonament intemperant que demani més de deu minuts mal comptats d’espai radiofònic, televisiu o escrit: tòpics, ignorància, vacuïtat, prejudicis, superficialitzacions i literalitzacions esdevenen els màxims referents de massa professionals entestats a concebre les audiències en qualitat de subjectes imbècils intel·lectualment passius, incapaços de poder pensar més enllà del que raona un periodista de moda o un opinaire aplicat. Quant als polítics professionals, a més de mantenir la manca absoluta de suport a l’antropologia escrita en català, obvien sistemàticament l’aportació de la recerca i el coneixement antropològics –en la reflexió i en el treball de camp– en la mesura que els solen complicar les coses, atesa la necessitat de l’antropòleg de situar qualsevol fenomen social amb relació als fenòmens socials que l’envolten: en un món conflictiu, el relativisme antropològic entès com la constatació de la diversitat humana de possibilitats d’organitzar-se socialment i de construir-se simbòlicament des de la varietat d’esquemes explicatius, i també la denúncia dels processos de segregació, marginació, discriminació i de dominació contemporanis, sovint impliquen un qüestionament de les pràctiques classistes i etnocentristes dels poders polítics, econòmics i culturals.


Els discursejos banals
Com més s’estenen els discursejos banals i banalitzadors sobre la interculturalitat i el multiculturalisme, com més s’eleva reiteradament, fins a l’extenuació, la presència d’aquells personatges que des d’altres camps graponegen amb una frivolitat desacomplexada i insubstancial conceptes que han estat centrals en l’antropologia des del segle XIX –com ara el de cultura– a fi de dissoldrels en la nul·litat intel·lectual més absoluta, més s’escup l’antropologia cap al camp de les ciències ocultes. En definitiva, per a què poden servir els centenars de milers d’estudis antropològics desenvolupats als darrers 150 anys sobre les societats i cultures d’aquest planeta? A Catalunya, per res: n’és aclaridor, a propòsit d’això, l’espai que ocupa l’antropologia social als textos escolars de secundària i batxillerat –cap, nul, zero a l’esquerra–. Tant se val que totes les alteritats possibles aflorin a Occident mateix, ni que l’heterogeneïtat esclatant de les societats humanes desafiï des de racionalitats múltiples qualsevol procés econòmic o cultural de mundialització. Les pitjors dimensions de levolucionisme del XIX –la consideració de la societat occidental blanca com a culminació de lúnic model possible de progrés de la humanitat– són ben presents, encara, en els àmbits mencionats, obstinats a folkloritzar i fossilitzar les construccions socioculturals classificades com a diferències –i que al capdavall no són sinó el resultat d’un procés previ de diferenciació social des d'una posició de poder fonamentada en segles de jerarquització i explotació colonial–, i a negar els principis dinàmics recurrents i inherents de tota societat.


Premi Internacional Catalunya
Els mitjans de comunicació, prou ensinistrats a equiparar les representacions institucionals del món amb el món mateix, només podien dedicar quatre ratlles a l’antropologia perquè Lévi-Strauss ha rebut el Premi Internacional Catalunya. A les imatges que TV3 va oferir dels llibres de Lévi-Strauss en català i castellà, ni tan sols poguérem veure la coberta de la traducció que Martí i Pol féu de Tristos tròpics (Anagrama, 1969, que s’acaba de reeditar) –en català solament veiérem, i gràcies, la que féu d’El pensament salvatge (Edicions 62/Diputació de Barcelona, 1985)–, ni encara menys veiérem cap referència a Raça i història (Edicions 62, 1969) o a De prop i de lluny (Oríon 93, 1990). Dels pel broc gros 24 llibres escrits per Lévi-Strauss, només quatre es troben en català i, naturalment, que n’hi hagi d’exhaurits obligava a aconseguir-ne els exemplars per altres mitjans: bufff, quina feinada! Què importa reconèixer la feina dels qui editaren antropologia en català als anys negres del franquisme i més endavant? D’això en diuen “donar corda al català”.

En una pràctica feta quasi exclusivament de llocs comuns –per als mitjans, amb prou feines existeix en aquest país algun altre poeta que no sigui Martí i Pol–, mancances semblants resulten del tot expressives entorn dels límits i criteris precaris que guien la mal anomenada informació. No és casual: la producció antropològica catalana, històricament la més potent dins el panorama estatal, du més de 25 anys sent bandejada dels mitjans de comunicació: els bunyols de folklòriques nonagenàries parafeixistes, els pets d’actrius i actors de serials televisius, els acudits de les patumetes de fira de les tertúlies polítiques i culturals o un monarca fent-se borilles mereixen més atenció. Així com antropòlegs i antropòlogues del país roden pels cinc continents compartint, fent conèixer i publicant les seves recerques en altres llengües, en canvi les seves publicacions en català i castellà són, per regla general, menystingudes un cop i un altre per l’aparador mediàtic d’aquí.

En conjunt, no s’ha explicat amb cara i ulls què caram ha estat l’obra de Lévi-Strauss: ni els directors ni els caps de les seccions diàries d’Opinió, Societat i Cultura del conjunt de la premsa catalana no han acudit als antropòlegs perquè ens en fessin cinc cèntims. Probablement Lévi-Strauss és el premiat que menys espai mediàtic ha rebut: les televisions i ràdios públiques s’han cobert novament de glòria. Costa concebre un periodisme crític, lliure, delerós d’acumular coneixement i d’aprofundir la comprensió del món, més amb la voluntat d’escoltar i d’aprendre a preguntar-se coses que no d’esbombar respostes i formes interpretatives mastegades deu mil cops. De la infamant presència de caps parlants, ments fràgils i argumentacions lleugeres, de l’aclaparadora i multitudinària repetició d’una buidor conduïda, cada dia, fins a l’extrem anorreador del no-res sempre en voga, de les innumerables apel·lacions suades a la “ciutadania” mentre la “ciutadania” resta exclosa als marges, de tot això difícilment en pot sortir la construcció d’un país en termes mínimament emancipadors perquè es proveeixi a si mateix de bagatges densos amb vista a la reflexió i l’acció socials transformadores.


Si més no, Lévi-Strauss ha rebut un premi a Catalunya. Al cap i a la fi, malgrat tot, la col·lectivitat antropològica catalana continua exercint –rere d’aquest premi– la seva estrambòtica tasca: mostrar els vincles entre les maneres com els humans es pensen i el que fan, entre les maneres com es relacionen i les maneres com se signifiquen, entre com conceben i com e srepresenten l’univers i com organitzen la societat que alhora els organitza. Però, és clar, quin interès pot tenir pensar i repensar el món en un medi social que s’obstina a perpetuar el desdeny del pensament?

Temps feixucs per a una antropologia més viva que mai a casa nostra; qui sap si és per això que continua dempeus. De tanta estranya necessitat silenciosa.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

El monument de Colom o com se simbolitzen les societats


El monument de Colom
o com se simbolitzen les societats
[VILAWEB, 11-X-2016]
Gerard Horta

El ressò mediàtic provocat per la proposta de la CUP de Barcelona d’aterrar el monument de Colom situat al capdavall de la Rambla  resulta aclaridor respecte a qüestions que s’han invisibilitzat al debat posterior.

Quan fa un segle l’antropòleg polonès Bronislaw Malinowski definia la història com “el mapa mitològic dels occidentals” remetia al fet que les societats construeixen, reïfiquen –i transformen– les seves pròpies explicacions de si mateixes i del món. Aquesta construcció de les representacions a través de les quals els humans manifestem les maneres com ens emplacem en el món abraça tota mena de simbolitzacions, contradictòries dins d’una societat de classes com la nostra. Per això al setembre del 2015 la CUP plantejà la necessitat de modificar el nomenclàtor, els monuments i els nomenaments de fills i filles predilectes de Barcelona que reflecteixen tota mena de processos vinculats a la inferiorització de grups socials per raó de classe, gènere, adscripció política o religiosa, etc.

L’erecció d’una estàtua, sigui quina sigui, forma part d’aquest procés històric: què recordem, què valorem, com ens expliquem, quins referents històrics oferim per actuar en societat? (per què plaça del Virrei Amat i no de Joan Salvat-Papasseit, com als anys trenta?). Podríem resseguir el fil de la història de Barcelona a través de la vida i la mort dels seus monuments, però també a través dels monuments que mai no s’han erigit. A ningú no se li ha acudit preguntar-se per què el 1888, arran de l’Exposició Universal, s’homenatja Colom i no pas Isabel Vilà, la pedagoga anarquista i espiritista –“la primera sindicalista catalana”, en digué Francesc Ferrer i Gironès–.

Un altre antropòleg, Dan Sperber, mantenia que per entendre una representació simbòlica –per exemple, una estàtua– no hem de mirar el símbol directament. El símbol és com un focus de llum, si mirem el focus ens enlluernem i no veiem res. Cal fixar-nos en la llum que projecta el focus, cap a on es dirigeix la llum, què il·lumina, és a dir, com es manifesta socialment, què canalitza i cap a on vehicula pensaments i accions socials. Per aquesta raó Claude Lévi-Strauss afirmava que el símbol és sempre més potent que la realitat que simbolitza: aquest focus de llum és susceptible d’il·luminar qualsevol terreny de la societat.

Què ha succeït amb la proposta de polvoritzar el monument de Colom? S’ha retret a la CUP que menystingués l’origen català i les “bondats” del model de relacions amb els indígenes americans conquerits que la figura de Colom diuen que encarna. Desconec els estudis de Jordi Bilbeny sobre això, i tot antropòleg és conscient que qualsevol estat legitima la seva concepció de la història manipulant-la, ocultant-la, negant-la o esbombant falsedats i silenciaments per escoles, universitats i mitjans de comunicació. Ara bé, sembla que falta temps per aplegar proves i ruptures culturals que facin de Colom un símbol de trobada entre iguals i no pas d’imposició. S’ha d’atribuir a Colom l’única responsabilitat d’una colonització sagnant? No. Tanmateix, el que motiva la proposta de la CUP és el rebuig dels continguts associats històricament a aquest monument. Per a alguns, que Colom assenyali Mallorca homenatja els Països Catalans; doncs bé, per què no capgirem significacions amagades i erigim un nou monument als Països Catalans i a la solidaritat internacionalista?

És evident que al llarg del temps l’estàtua de Colom ha estat objecte d’una representació dominant d’acord amb la qual s’exalça un procés colonial i, en definitiva, esclavista. Les estàtues situades a la base del monument de Colom sintetitzen els motius de la vinculació historiogràfica i estatal espanyola entre la figura de Colom i els successius dies de la Raza, la Hispanidad i la Fiesta Nacional. La figura d’un home americà agenollat als peus d’un capellà europeu parla per si mateixa. Més enllà de com es ponderi Colom, vegeu l’estudi clàssic d’Eric Wolf quant al desenvolupament terrorífic del procés colonial occidental (Europa y la gente sin historia, 1982) o la recerca sobre els traficants d’esclaus catalans i espanyols d’en Gustau Nerín (Traficants d’ànimes, 2015), amb relació a l’Àfrica.

El 1936, els anarquistes catalans convertiren l’estàtua de bronze de l’esclavista Antonio López en munició antifeixista i revolucionària. La reposició franquista posterior i el manteniment de López al nomenclàtor, sostingut per tots els governs municipals des del 1979, exigeix reprendre urgentment el debat que la CUP proposava fa un any. Amb un apunt final: com plantejava Manuel Delgado (La ira sagrada, 1992), la iconoclàstia europea –la destrucció d’imatges i símbols d’entrada religiosos– és paralel·la al procés de modernització fa 500 anys, el 1909 i el 1936. La qüestió, sempre, consisteix a saber quin projecte social de modernitat defensem: col·lectivista i emancipador o classista i colonialista. La CUP qüestiona, agradi o no, les dimensions més que obscures que monuments com el de Colom simbolitzen. Això explica que un grup de persones aterressin, per exemple, el monument de los Caídos a la Diagonal el 2005. Si més no, això és el que interpreto com a antropòleg social.

dijous, 6 d’octubre de 2016

A propòsit del vídeo #SomUnitatPopular i del sentit polític de les CUP



A propòsit del vídeo#SomUnitatPopular
i del sentit polític de les CUP
[Text inèdit, 12-XI-2012]
Gerard Horta

Les imatges i els sons
El preciós vídeo elaborat per una colla de companyes i companys per donar suport a les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) ha estat vist per més de 114.000 persones al canal You Tube en tres dies (escric això al matí del dilluns 12 de novembre del 2012). Es tracta d’un fenomen que, en certa manera, reflectiria la necessitat d’un sector de la societat de confluir en pràctiques veritablement emancipadores davant d’un present insuportable. El text és crític, les veus i la música són molt maques, i en resulta un vídeo potent que aconsegueix l’objectiu d’atraure a fi d’incitar a repensar l’acció pròpia i aliena en el món.

Fora d’això, s’hi perpetua un cert cronocentrisme (la referencialitat se situa en gent d’entre 20 i escaig i 40 anys a tot estirar) que, paral·lelament, continua reïficant una perspectiva rovelladeta de determinats moviments populars –els medis acadèmics anglosaxons ens han acabat obligant a dir-ne moviments “socials” després de 40 anys martellejant-hi– encarnats de vegades en el que, si se’ns permet dir-ho, anhelem que mai no esdevingui la classe de pseudoelit que acaba fent d’“avantguarda paramediàtica” en termes monopolístics. El temps, tossut, ens fa humils a clatellades. Llavors, si per ventura els autors del vídeo superessin el que en certa manera podria concebre’s com a reflexos de petites endogàmies mentals cronificades més del compte, parlaríem més de pobresa i menys d’exclusió social, i assumiríem ideològicament, per fi, que per a les milicianes anarquistes –i comunistes– que hi apareixen, la Revolució Catalana del 1936 fou una necessitat, no pas una utopia. Una necessitat que venia de molt lluny, del XIX, un segle en què la gent no podia permetre’s utopies, sinó combatre per la necessitat imperativa de sobreviure i guerrejar per la vida. Ho deia el Noi del Sucre –militant de la CNT assassinat pels pistolers de la burgesia espanyolista el qual l’Esquerra Independentista homenatgem cada 1 de Maig– i n’hi ha que nestem tips d’esbombar-ho: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.” Diria que el lloc per materialitzar els somnis és el món, aquest món. Vull dir que d’utopies en tenim el cul pelat, per això cantem el Jim Morrison de “Volem el món i el volem ara” a When de music’s over.

Hom pot plantejar-se si al vídeo hi falten homes i dones que siguin lletjos, que no s’hagin rentat les dents el dia de filmació, que pesin 170 kilos... i marrecs als carrers xisclant, les cares dels miserables, molta més gent de 90 anys i que no estiguin d’esquena, vianants fent-se pets, rots o borilles, i pescadors, ramaders, treballadors industrials sense màscares... En definitiva, un pèl menys de postal agradable i de mirada enrotllada –que guais que som–, i una mica més de fang: el bell i rude món real, el blanc-i-negre. Fins i tot, entre tanta bellesa, s’hi podrien afegir fragments d’alguna orgia col·lectiva en plena cadena de muntatge, a la manera efervescent de Bataille, de Callois, de Duvignaud o del Durkheim poeta. O barricades, barricades dures, de les d’abans (1978-1984). I, malgrat això, el vídeo no deixa d’emocionar-nos, com aquesta parella gran, bonica i amorosa que s'abraça tot precedint la nostra gent (banderes negres, roges, liles i estelades).


Les CUP
Una pila de persones coneixeran les CUP arran d’aquest procés electoral, i del vídeo és clar. Hi descobriran una organització assembleària, anticapitalista i independentista –pel conjunt dels Països Catalans–. Les CUP no són un partit polític clàssic, com ho demostra per exemple que no vol disposar d’una seu nacional. Dins el context ideològic d’una esquerra independentista que ha advocat històricament per plantar-se als barris urbans i els pobles a través de la seva inserció en casals i ateneus populars (recordeu les lògiques llibertàries dels anys trenta quant a la penetració social al territori), els nuclis de les CUP de la ciutat de Barcelona exemplifiquen aquest model d’arrelament. A Nou Barris, la CUP exerceix com a Comissió Municipal de la Trobada Alternativa de Nou Barris, una associació amb gent de diverses generacions que procedeix de diverses tradicions polítiques, culturals, laborals i sindicals, que tira endavant  cooperatives com ara l’agroecològica El Llevat o com 9barriscoopera, l’Oficina de Drets Socials –amb assistència jurídica gratuïta setmanal–, que fa de seu de l’Espai Marx, dels sindicats Co.Bas i la COS del Barcelonès, i que du a terme tot tipus de tallers i activitats diaris per a tota mena de veïnat, a més de xerrades, debats, cursets, etc. –sense un ral de subvencions, al contrari, afrontant-hi multes, repressions judicials i menysteniments–.

Per a qui no ho sàpiga, les CUP funcionen també organitzant i organitzant-se a través d’assemblees populars, un procés que s’ha accelerat a Barcelona a l’hora d’elaborar el programa polític per a les eleccions (s’han recollit propostes discutides en dotzenes d’assemblees) i que tindrà continuïtat independentment dels resultats del 25N. On la CUP o organitzacions populars còmplices governa o hi té regidories, les assemblees populars són rigorosament obligades. Si mai en algun lloc no se’n fessin les que calen és que algú haurà acabat agradant-se massa a si mateix o bé que alguna figureta amb més pes del compte estarà massa ocupada: depèn del “tothom” militant no permetre que això succeeixi. El rellevant és la voluntat de construir la unitat popular des dels carrers: el nostre objectiu no és ser al Parlament per merament enfortir les CUP, ni representar ningú ni cap moviment; el nostre objectiu consisteix a ser-hi per fer de portaveus de les lluites populars i veïnals, i per enfortir-les dins la construcció de processos autogestionaris capaços de materialitzar la transformació gradual de la societat catalana. Més enllà d’això, les CUP no són una sigla sagrada, sinó un instrument per a l’alliberament col·lectiu.

Entrar al Parlament implica riscos: a escala individual, que els nous diputats i diputades creixin en importància personal i tirin pel dret sense esperar què decideix la militància. A escala col·lectiva, que l’entrada fagociti més del compte el treball de la mateixa militància; que en un moment donat no es respongui al que es reclamarà des de determinades bandes (lluites veïnals, autònomes, conflictes laborals larvats); que s’acabi identificant la imatge de les CUP exclusivament amb els càrrecs, o bé que aflorin diferències excessives entre estratègies distintes entorn de projectes polítics més semblants o més diferents.

Al mateix temps, però, som davant de l’oportunitat de construir una cosa radicalment distinta. Si som capaços de superar purismes, ambicions en major o menor grau personalistes i pràctiques carrinclones que acabin simplificant els projectes polítics a debatre, les CUP poden esdevenir un referent bàsic dels combats emancipadors que vénen. I tracto de fets.


A través de l’huracà
Sigui com sigui, tot això no té res a veure amb cap “Front d’esquerres” muntat en quatre dies per assolir més cadiretes al Parlament. Per una raó: des del 1977 als Països Catalans no hi ha cap direcció política parlamentària ni cap direcció sindical de les grans –i mitjanetes– estructures muntades que hagi treballat per tombar el model de relacions socials capitalistes. Les CUP tenen l’objectiu d’encaminar la lluita per transcendir el capitalisme, i com a organització anticolonial l’objectiu rau a assolir la independència respecte dels estats espanyol i francès perquè sigui la societat catalana mateixa qui decideixi com volem desenvolupar uns Països Catalans que nosaltres aspirem a fer lliures i socialment justos. Fa 35 anys que, al costat dels postfranquistes de torn i de la socialdemocràcia regionalista esdevinguda ultraliberal i independentista, els aparells dirigents de l’esquerra política i sindical han estat exercint com a perpetuadors de l’ordre social establert –amb conselleries d’Interior incloses– al servei dels seus propis interessos privats i de consensos bancaris, desmobilitzant i despolititzant les classes populars catalanes. I n’estem pagant el preu.

En conseqüència, fora del que està escrit als murs grisos del previsible, si cada CUP és capaç de transmetre –a partir de les seves accions– continguts de lluita, i de difondre l’honestedat de les pràctiques (càrrecs al Parlament d’un sol mandat de quatre anys, rebaixa de sous, gent regidora que de vegades fins es nega a cobrar sou públic, cap préstec demanat a cap banc, etc.), i si pot continuar creixent enllà de l’Esquerra Independentista, tot integrant-hi gent que està arribant a aquest projecte pels seus continguts horitzontals i col·lectivistes, gent fins i tot que es pensa com a catalanoespanyola –o el que vulgui, fora d’essencialitzacions– i que alhora defensa a ultrança el dret de la societat catalana a la independència, gent que troba en les CUP una eina digna de combat..., si és així les CUP remouran uns quants àmbits. Ara com ara, afrontem el repte de les CUP amb esperança. Ens en sortirem? Almenys ho intentarem. Aquest vídeo és més que un rampell d’inspiració creadora: d’alguna manera, tot i les mancances, assenyala la possibilitat d’un camí, com els llampecs sobre l’aigua.