dimarts, 27 de febrer del 2018

Amor, odi i lluita de classes. Llorens i Jordana o la cultura com a camp de combat


Amor, odi i lluita de classes:
Llorens i Jordana
o la cultura com a camp de combat
[LA BEN NASCUDA.
RÈPLICA A “LA BEN PLANTADA” DE XÈNIUS,
DE RODOLF LLORENS, A CURA DE JOAN CUSCÓ, 2005]
Gerard Horta

Som davant de la reedició d’un llibre que s’erigeix com un autèntic homenatge a la dona treballadora catalana, i, a través d’ella, a la vida en llibertat: un llibre immens, vigorós, brillant, deliciós, un llibre commovedor, culte, poderosíssim, humil, irònic, rebel i captivador –del començament al final–, un llibre que estaborneix els sentits de tanta energia i puixança intel·lectual i sensible, un llibre l’entrada al qual, per l’immerescut privilegi que se m’ofereix de presentar-lo, demana fer-ne abans de res un parell de consideracions.

El reconeixement de Vilafranca del Penedès a la lluita dels qui es comprometeren amb  la llibertat durant la Guerra Civil i la inacabable Postguerra, i d’aquells forçats a l’exili, per fortuna no ve d’ara. Rodolf Llorens i Jordana forma part de la memòria col·lectiva de Vilafranca: hi fou homenatjat en vida i les diverses iniciatives que des d’àmbits institucionals i no institucionals s’hi han dut a terme abracen des d’homenatges simbòlics –com ara el nom d’un carrer o la citació d’un text de Llorens al monument a Lluís Companys–, fins a la difusió d’articles, entrevistes, la reedició mateixa de Com són i com han estat els catalans (1998 [1968]), i la realització de conferències i trobades sobre el filòsof català. Es tracta d’iniciatives que no han transcendit mediàticament l’àmbit local i que no han tingut continuïtat en institucions públiques de major abast, jerarquia i mitjans.

Al moment en què Edicions Andana, amb el suport de l’Ajuntament de Vilafranca –cosa que honora els uns i els altres–, decidí reeditar la versió original de La ben nascuda (Edicions Avant, Vilafranca del Penedès, 1937), acudí al filòsof i musicòleg Joan Cuscó i Clarasó arran de la tasca que aquest va emprendre un temps enrere per recuperar i posar al nostre abast l’obra de Llorens i Jordana. N’és especialment recomanable, a tall introductori, el primer fruit de la seva labor: Rodolf Llorens i Jordana (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002). Les condicions en què Cuscó i tants altres ciutadans del nostre país estan duent a terme tants rescats –si no és que, al capdavall, és a nosaltres mateixos que ens rescatem– no obsten de cap manera per reconèixer-ne –si més no, en casos com el que ens ocupa– el sentit i la profunditat, en oposició a una manca de mitjans crònica quant al finançament i el suport d’investigacions semblants –inclòs el terreny de l’edició– dins les humanitats i les ciències socials, per part de la majoria d’institucions públiques catalanes.

 
En general, la Transacció cap al postfranquisme patida des del 1977 no ha fet més que consagrar al silenciament i l’oblit –bàsicament, a partir dels darrers anys de la dècada dels vuitanta– el coneixement de figures i obres mestres com aquesta de Llorens i Jordana. Les raons tindrien a veure, pel cap baix, amb dos processos aberrants en què les excepcions han estat poques: el de la mesquinesa, l’estupidització, la mala fe i la ignorància generalitzades de la major part d’individus associats professionalment als camps de la “cultura” com a expressió socialment revalorada –sovint, i malauradament, des d’una suposada “esquerra”–: consellers de cultura d’institucions municipals, provincials, nacionals i estatals, gestors culturals, responsables polítics de sectorials de cultura de partits i sindicats, periodistes del ram i paràsits tertulians de mitjans públics i privats, etc.; i, per un altre cantó, el del classisme i el tantsemenfotisme viscerals d’aquells que en l’esfera de l’ensenyament escolar i universitari o no s’han preocupat de conèixer l’obra de Llorens i Jordana o bé aquesta els ha resultat conflictiva pels seus postulats clarament transformadors.

La indomable fúria crítica de Llorens a l’hora d’argumentar la denúncia de l’alienació i les instrumentalitzacions perverses de les construccions de determinades imatges del país, el capitalisme, el feixisme i l’stalinisme, i, a més, la percepció –en tornar de l’exili– rotundament crítica de Llorens respecte als primers anys de la Transacció, abans del seu traspàs el 1985, esdevindrien en el millor dels casos uns factors substancials per comprendre aquesta injustificable marginació al cap de vint anys de la seva mort –de la qual cosa ja es feia ressò Enric Casasses el 1998–. Del XIX a la fi del XX, la contemporaneïtat heterogènia, viva i complexa del nostre país a través de persones i obres tan diverses com les de Josep Robreño, Josep-Narcís Roca i Fereras, Nogueres Oller, Felip Cortiella, Emili Guanyavents, la nissaga dels Millà en les edicions teatrals, Juli Vallmitjana, Francesc Pujols, i tants i tants altres, ens ha estat escandalosament escamotejada. “Gràcies, Senyors!”, cantaria l’Ovidi Montllor. Res de nou.

Doncs bé, persistint en la classe d’esforços individuals que al cap i a la fi acaben encarnant les continuïtats de fils de pensament i de compromisos vitals des de perspectives polítiques alliberadores –sense els quals no s’explicarien ni les conquestes socials ni els privilegis de milers d’ineptes de tota mena que han resolt les seves necessitats materials aprofitant-se dels qui agosaradament plantaren cara–, Cuscó ens presenta aquesta imprescindible i hiperactual reedició de La ben nascuda, tot just enllestida originalment al desembre del 1936, quan Catalunya esbombava davant del món no sols la necessitat imperativa de la revolució, sinó les possibilitats reals de dur-la a terme en una societat industrialitzada –allà on l’emancipació nacional apareix lligada inextricablement a la transformació de l’estructura social i als modes de percebre la vida col·lectiva (i, per tant, individual), o sigui, lligada a com un grup social se situa en el món més enllà de les vicissituds terrorífiques de la història–. El pensament, aquí, en tot temps i a tot arreu, arrela socialment, més enllà de dispositius classificatoris que s’entestin a enquibir al camp de la biologia tantes conductes humanes: les construccions simbòliques, les estructures socials i els sistemes de relacions avancen entrellaçats –no necessàriament en harmonia–, i sabem i tot fins a quin punt la càrrega genètica és modificada per les condicions dinàmiques dels entorns socioculturals.

Entenem la cultura com tot allò que els humans tenen al seu abast, en qualitat de tecnologies ideals i materials, per representar el món, organitzar models de relacions socials i articular les relacions de les societats mateixes amb aquesta categoria canviant que anomenem “naturalesa”, la qual –no podria ser altrament– és el fruit de simbolitzacions i construccions múltiples. Aquesta construcció és conflictiva, i la cultura apareix com un procés perpètuament dinàmic d’experiència i de valoració total de la vida i la societat. És en aquest sentit que la trajectòria de Rodolf Llorens i Jordana s’insereix en el curs de les cristal·litzacions més clarament avançades –en el curs del temps de la Catalunya del segle XX– respecte als projectes socials, polítics, econòmics i vitals implícits en tot model cultural. Dit d’una altra manera, i a l’escala dels contextos que han antecedit el present de la societat catalana i que expliquen la trajectòria de Llorens i Jordana: tot projecte cultural significa explícitament o implícitament una concepció de les relacions socials. Per això, com a persona pensadora amb consciència de formar part d’un poble doblement oprimit, Llorens afirma que “No hi ha pertinença sense solidaritat”.

 
Per ventura caldria plantejar-nos si certament La ben nascuda, genial  troballa de l’esperit, respon en última instància a la voluntat llorensiana de capgirar La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors publicada el 1911 i reeditada el 1936 mateix, com contextualitza més endavant Cuscó: potser podríem veure en l’apel·lació a La Ben Plantada un pretext merament formal a què s’acudeix justament per les dimensions que pren l’obra de D’Ors. Dit altrament, potser no seria del tot just concebre La ben nascuda com l’apèndix passiu, malgrat que funcioni d’entrada com a rèplica, d’un model rebatut de país, de dona, de societat que lloava les virtuts de la burgesia industrial barcelonesa. Llorens beu d’un procés dinàmic que es projecta en l’obra de Josep Robreño i, representativament, en la de la pedagoga i sindicalista Isabel Vilà, la Isabel de les cinc hores que ens rescataren per a la memòria col·lectiva Toni Strubell i Trueta i Francesc Ferrer i Gironès: “Com és possible que el poble català conegui i admiri la vida de Cambó i desconegui del tot la vida i la història  d’Isabel Vilà?”, es preguntava Carles Rahola. Rahola fou afusellat per les tropes feixistes espanyoles insurrectes quinze dies després que ocupessin Girona. Les mateixes tropes a què Eugeni d’Ors i Francesc Cambó donaren suport. Aleshores, la ciutat ideal de La Ben Plantada es deia Burgos. Perquè la burgesia regionalista catalana, l’església catòlica i els grans hisendats rurals, no fos cas que ens n’oblidéssim, van donar suport al feixisme espanyolista: durant la Guerra Civil i durant la terrible Dictadura. Aquests sectors socials eren els mateixos que havien estat absents del Primer Congrés Catalanista del 1880, configurat pels actors del catalanisme progressista, laïcista, racionalista, modernitzador i regenerador, o sigui transformador, del XIX, encarnat en Valentí Almirall i el moviment aplegat entorn del primer diari en català, el Diari Català. En aquell “Primer Congrés Catalanista” del 1880, amb més de 850 inscrits, hi eren Gener, Llanas, Calvet, Ubach, Vidal, Lostau, Martí i Julià, Arús, i els literats “Pitarra”, Aldavert, Roure, entre molts altres, amb anarquistes com Eudald Canibell que formaven part del comitè organitzador.

Quan Carles Pi i Sunyer, dins L’aptitud econòmica de Catalunya (2 vols., 1926-1929, tan bellament reivindicat per Ricard Vinyes a La presència ignorada [Edicions 62, Barcelona, 1989]) cloïa en el terreny de la rauxa l’acció d’una burgesia explotadora, miserabilitzadora i criminal –la mateixa que a la dècada dels anys deu i els primers vint organitzà l’assassinat de més de 500 treballadors i advocats sindicalistes–, Pi estava afirmant aquest altre model de relacions socials i d’experiència de la vida que Llorens fa seu en seguir Turró. Aquí, el seny manifesta la racionalitat extrema d’un avenç social de gran magnitud, com un veritable pas endavant en la reconstrucció del país sota morfologies que servissin les necessitats de la majoria social: heus ací el fonament referencial.

Per això resulten especialment remarcables les precisions de Cuscó quant a l’evolució gradual de La ben nascuda en les successives reedicions –les quals, en un país normal (si és que hi ha res de normal en la història humana que no siguin les construccions socials de la “normalitat”), s’efectuarien ja, no demà passat ni l’altre, i amb tots els suports institucionals i mediàtics–: Llorens, de la mà de Spinoza, de Marx i Engels, de Guayau (introductor del concepte d’anòmia amb què Durkheim obria la porta a les escletxes per a la transformació social més enllà del domini que les representacions col·lectives operen sobre les consciències), i de Ramon Turró mateix, entre tants altres, evoluciona, aprofundeix i s’engrandeix amb fonts de reflexió massa potents per restar-hi estàtic. No per salvar el país, la humanitat ni res: per salvar la seva pròpia pell des de la seva consciència i la seva pràctica de ser en el món (començament de tots els començaments, que escriu en Casasses recuperant Llull). Llorens, mentre va viure, va combatre, i com!!! Ell, com nosaltres, som els dipositaris de totes les inferioritzacions segregadores que D’Ors atribueix a “les races tosques i menys afinades”, i que blasma des de fonamentalismes biologicistes i culturalistes amb rerefons economicosocials, des d’un etnocentrisme ferotge combinat amb l’assumpció del model industrial capitalista com la culminació de la noció, evidentment unívoca, de “progrés” i de “desenvolupament”, tan tristament distintives l’any 2005 de determinades perspectives presents a la nostra societat –amb polítics i periodistes al capdavant– a l’hora de confrontar les realitats socials mundialitzades en què estem inserits. Com si la pretesa “superioritat tecnològica” donés lloc a suposades “superioritats culturals”… D’Ors, coherentment, no podia més que psicopatologitzar els principis que donen lloc a La ben nascuda, un vell recurs per despullar de sentit i de legitimitat històrica el que Llorens hi vehicula.

 
Contra “la púrria burgesa” –que inclou les consciències d’enriquits i empobrits, o de rics i pobres, que se’n diu– i les complicitats infaustes del Noucentisme, contra la carrinclona semideessa del capital, contra aquesta macabra psicòpata totalitarista feta de referents incommensurables –ben plantada, sí, però ben plantada en els pous llòbrecs i mesquins del més sòrdid, demencial i inhumà de la història–, aflora Llorens i afloren les filles de totes les heterodòxies –dones, sobretot dones, perquè l’Eugènia n’és totes elles, i també homes, menuts i grans, i els cants i els brams i els xiuxiueigs canviants de la remor de  l’esperit humà– a fi de donar curs a la vida, al repartir, a l’autogestió col·lectiva, a la solidaritat internacionalista i encara a una festa d’amics que abraci la Terra sencera: a un projecte de societat prou integradadora per respondre a les necessitats d’una majoria social protagonista activa del seu present el 1835, el 1855, el 1861, el 1868, el 1870, el 1893, el 1902, el 1909, el 1922, el 1931, el 1936, cada dia de cada dia, al Nadal dels empobrits del 2005, el 2006 i en un demà que és ara: entre l’alienació i la necessitat sempre nova i antiga de la revolució, la república cooperativa del treball del XIX.

Sóc ben conscient que aquestes lletres breus podrien haver derivat cap a altres bandes. Com a antropòleg, l’obra de Llorens i Jordana em motiva en direccions molt distintes –una, el recorregut de Llorens pel pensament del XIX– i hi haurà altres ocasions més avinents per anar-hi a parar. Em resulta complicat amagar ara la ràbia ara el descoratjament que el menysteniment de Llorens a escala nacional em provoca: d’ell i de les implicacions per al present del context de llarga durada en què el seu treball es manifesta. Sigui com sigui, és just afirmar que la constància d’en Cuscó i de tantes persones de Vilafranca del Penedès perquè incorporem Llorens no ha estat debades, i que cal celebrar-ho. Com? Llegint Llorens, llegint aquest llibre i difonent-lo, acollint-lo per nodrir el pensament i associar-lo a les nostres experiències de l’existència: cada lector en farà un recorregut i aquesta presentació no n’abraça ni amb prou feines el més petit fragment d’un de sol. Només s’hi consigna el reconeixement absolut d’una manera de viure, de fer créixer la comprensió, l’anàlisi, la reflexió, les relacions entre categories, persones, esdeveniments, estats i processos socials estructurant-se i antagonitzant-se, integrant-se i polvoritzant-se: les preguntes sobre què significa ser, plegats, aquí i les respostes d’actuar-hi. 

La ben nascuda –deixem-ho ben clar d’una vegada per si encara no s’entreveu davant de què som exactament– és un llibre molt més que excel·lent, molt més que superb, i jo no li faria justícia si assenyalés tan sols que es tracta d’una repassada increïblement subtil, punyent i oberta pel primer terç i escaig del segle XX català i europeu, pels deu mil racons socioculturals que Llorens topa, cerca, rebutja, empaita i atrau. Perquè si ara com ara aquest país fos un país de debò, i no la regió adotzenada i acovardida d’amorfes colles de postindígenes avergonyits d’haver-ne estat, colonitzats i esclavitzats per monedes i consums inútils fins al moll de l’os; si en comptes de tanta ronya i tant de Torras i Bages i martingales gasives a dojo solcant gastadament les falses historiacions del país –perpetuades per la dreta al llarg del segle XX i l’inici del XXI, i per una bona part de la suposada esquerra–; si en comptes del reguitzell d’insípids presumptuosos, literats o no, que guarneixen l’aparador de les figuretes benpensants dels Senyors del XIX fins ara; si en comptes de tot això l’Eugènia i els seus companys ens haguessin travessat pertot des de la fi dels setanta, ara mateix La ben nascuda seria, més que llegida, devorada: queixalada, empassada crua i sense mastegar-la –i després lentament, i un altre cop amb bestialitat, i així fins a fer embogir de vida la “normalitat”– en escoles i universitats, en factories i teatres i auditoris i emissions radiofòniques i televisives i en turons i a la mar i als terrats de pobles i ciutats, empassada crua per infants i vells no gens saberuts i per manobres i floristes. I se’n farien CD i DVD i llibres escolars amb i sense dibuixos, i pel·lícules i documentals, i miraríem al sostre i hi veuríem La ben nascuda penjant-hi de dalt, llegida i tot per les aranyes. Perquè no exagero si confirmo davant de tots els lectors d’aquest planeta, va de veres, que les commocions així dolces com rudes, la creativitat desbordant, la penetrant mirada que Llorens efectua no del seu país i del seu temps, sinó dels temps i el país d’avui a través de l’Eugènia és pura alta vibració. Pura alta vibració. La més alta que haureu conegut en un bon lapse cronològic. Amb una obra com aquesta sota el braç, és cert, podem passejar per l’univers cofois. És una manera de dir, efectivament, que a les constel·lacions més llunyanes La ben nascuda seria ponderada com la mena de punt lluminós que estova la nostra raó a les nits sota el cel nu, i que la fa volar de tanta fragilitat densa. El que solem anomenar un “clàssic”, i més. La intempestiva perplexitat que retruny en el lector a cada pàgina, el plaer de gaudir d’un llenguatge formós, que no para d’esquitxar matisos, la salivera irrefrenable que generen tantes idees, associacions, imatges, viaranys salvatges del pensament –elaborats així com qui no vol la cosa, com si fos ordinàriament, de tu a tu–, per dur-nos cada cop més enllà i més aquí d’una societat i de la vida mateixa i d’allò que la fa vida en quotidianitat... anorrea tota expectativa possible. No hi ha escala per a tant plaer, i qualsevol forma que triï per comunicar-ho decebria la consideració que mereix. Quina gran obra!

Pots clicar a Josep Robrenyo o la sàtira dels desemparats.

Per tant, permeteu que m’adreci directament a ella per expressar-li la meva més càlida ¡Benvinguda, Ben Nascuda! Som aquí, amb tu, i tu ets entre nosaltres, bategant pleníssima. T’estimem a fons, t’estimem tota, t’estimem un cop i un altre i no defallim sinó que continuem estimant-te, i de tantes abraçades i petons i petonets aquest pensar i aquest fer que ens suggereixes, aquest saber-te per rampells i a glopades o de cap a peus, aquesta passió profana de dues mirades entrecreuades, d’un segon o d’una vida sencera, d’una multitud que reocupa els carrers o d’una trobada a l’estona de l’entrepà, de cadascuna de les dimensions amb què tu ens obsequies, això no pot demanar més que una revolta infinita, vora teu. Per la llibertat i l’amor i la felicitat de la vida, dels pobles –així, en minúscules canviants com els pobles mateixos– i dels éssers, arreu. I, sobretot, per les maneres com les nostres animetes –una a una, juntes a empentes i rodolons– són en el món: en moviment –“car no ens és dat romandre enlloc!” (Rilke), cridem sense por–.

Som aquí, Ben Nascuda, som els mateixos de sempre. Som “amor, odi i lluita de classes” –en paraules teves–, i estem vius, pobres com una rata, igual que tu, tot renaixent a cada instant. Resistint mentre inscrivim altres paisatges sobre els murs del Manicomi, de la Fàbrica, de la Televisió, de la Presó, dels Pedestals d’Ídols amb els Peus de Fang. Mentre a la Catalunya del 2005 les ben nascudes, pel fet de ser dones, continuen cobrant menys per fer la mateixa feina que un home, mirem d’espolsar-nos l’ensinistrament en lògiques macabres –“maximitzar el benefici”, “reduir costos”–, destinades a esclafar les líriques aclaparades del món. Quina és la dignitat d’un full salarial o d’unes condicions de treball i de vida obscenes? Som aquí, sí: els mateixos de sempre sota escenes d’amor, odi i lluita de classes. Et veiem tota tu constituint-te, acte rere acte, a través de percepcions sensibles, d’emocions i de pensaments, i de la intuïció més grossa, la gegantina, la que no té mida perquè a través d’ella participen els principis de l’univers, de la vida. Com un llampec sobre les aigües enfangades del destí. Des de la foscor i des de la llum.

Ets bellíssima, ets l’origen de totes les coses materialitzat sobre les llambordes un dimarts a la tarda, al mercat, a l’andana del metro i del tren, entre el formigueig dels carrerons i la força que cal per llevar-se a la matinada negra de l’endemà per treballar, ets tots els gustos, ets el marrec amb els ulls ben oberts i el cor humit –manllevem mots de l’Adrià Puntí–, ets roja, ets roja i negra, ets la dels colors groc i vermell d’aquesta bandera tants segles trepitjada que la burgesia mai no farà seva, ets tots els pobles i estendards que tot ho desafien i el seu agermanament solidari, ets cadascuna de les derrotes i cadascuna de les esperances, ets la ira i la tendresa, la gamma inacabable dels colors dels somnis. Ets benvinguda, estimada. Tan estimada...

dilluns, 26 de febrer del 2018

Rodolf Llorens i Jordana: una reivindicació imprescindible


RODOLF LLORENS I JORDANA:
UNA REIVINDICACIÓ IMPRESCINDIBLE
[AVUI, 25-IX-2003]
Gerard Horta

[Joan Cuscó i Clarasó, Rodolf Llorens i Jordana. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2002.]

El vilafranquí Joan Cuscó –llicenciat en filosofia i musicòleg– ha publicat un elogiable estudi sobre el filòsof Rodolf Llorens i Jordana (Vilafranca del Penedès, 1910 - Caracas, 1985). La invisibilització del llibre ha estat sonora, per virtut de la recurrència de massa professionals mediàtics a menystenir aquells sectors de la societat disposats a recuperar la memòria i el coneixement de la generació activa als anys trenta i (ja sota la dictadura o des de l’exili extern) quaranta, cinquanta i seixanta del segle XX, com si s’entestessin a esborrar les experiències que propugnaren la transformació social i l’alliberament nacional (“no hi ha pertinença sense solidaritat”, mantenia Llorens). Tampoc a les facultats de filosofia del país, a mig camí de l’Opus Dei i d’un progressisme “forobabélico” d’infants de casa bona, no s’hi ha fet gairebé res per conèixer l’obra de Llorens. L’Enric Cassasses –tot rememorant l’Àngel Carmona, un altre habitant de les masmorres de l’oblit– escrivia el 1998 que enllà dels Pirineus Llorens seria un clàssic valorat per crítica i públic, reeditat i reconegut. Aquí, però, la perpetuació de la frivolització i l’estupidització semblen imparables.

Pensament i acció
Secretari de la Unió de Rabassaires, redactor del setmanari Abril, militant d’ERC i des del 1936 del PSUC (expulsat el 1944 per fer costat a Joan Comorera), autor teatral, col·laborador de l’avantguardista Hèlix, La Veu d’Olot i Mirador, professor a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Institut de Cultura de la Dona que Treballa, l’Institut de Btaxillerat d’Olot i la Institució Escolar Sibiude després de ser empresonat arran dels successos del 6 d’octubre del 1934, ressenyador de les pel·lícules que es projectaven a la seva vila nadiua, historiador local i catalogador de l’Arxiu Municipal, intel·lectual potent predisposat a descobrir “la tara nacional dels catalans”, crític agosarat de l’entorn sociopolític, bon dominador de l’expressió lingüística, Llorens conegué la Rússia soviètica durant la República i impulsà el Centre Català de Caracas des del 1945 –sense ell no s’entén la creació de la primera Facultat de Filosofia i Lletres allí, de què fou professor–. S’establí a Mèxic del 1957 al 1962 pel seu interès en la cinematografia, i tornà a Catalunya tres cops abans de traspassar: als anys 1976, 1977 (quan Ariel li publicà la tercera edició de La ben nascuda, del 1937) i 1984 (convidat per fer la conferència institucional de Sant Jordi a l’Ajuntament de Vilafranca). A l’exili escrigué dues obres cabdals: Servidumbre y grandeza de la filosofía (1949), que comença en la “prehistòria” i es clou en els grecs clàssics, i Com han estat i com som els catalans (Ariel, 1968, i Ajuntament de Vilafranca, 1998), per superar els tòpics carrinclons d’Eugeni d’Ors i les idealitzacions de Ferrater i Mora.

Joan Salvat-Papasseit.

Cuscó ressegueix les influències de Llorens, des de Salvat-Papasseit i Prudenci Bertrana fins al seu gran mestre Serra i Húnter i Ramon Turró, i de Schopenhauer, Marx, Bergson..., alhora que agermana d’una manera didàctica l’anàlisi del seu pensament filosòfic amb el seu compromís polític i cultural des d’una una concepció alliberadora de l’ésser humà, en què l’esperit esdevé moviment transformador. Se’n remarquen les aportacions intel·lectuals, algunes d’elles primerenques, i el valor d’una obra centrada a trobar les perduracions amb continuïtats d’una societat nostra avortada, on les frustracions col·lectives han hagut de ser contrabalançades per esforços individuals anònims. Què podia fer un reivindicador de Robreño com Llorens sinó qüestionar les interpretacions estatitzadores de la societat? Investigador dels processos humans de la percepció i de la “saviesa del cos”, integrador de la sensibilitat i la raó –seguint les traces epicurianes (i gnòstiques)–, el seu llegat encarna el lloc de la cultura com a procés dinàmic d’experiència i valoració total de la vida i la societat, i les escletxes i les paradoxes que hi afloren.
 

Reprovador implacable de l’alienació i la mentida com a primera mercaderia de la societat consumista, i de la nefasta corrupció política i sindical dels primers anys de la Transició, Llorens i Jordana traspassà el 1985: s’estalvià el posterior pou de boles, negocis mafiosos, complicitats amb la tortura i la miserabilització, i aclaparadora incultura d’una bona part dels buròcrates politicosindicals multicolors que ens envolten. Ens en queda un bell cant al pensament polifònic i la llibertat, que Joan Cuscó raona i relaciona en una ben digna contribució –de què aquesta ressenya assenyala amb prou feines una entrada–, per més marginacions que s’hagi d’empassar (d’aquí que calgui estendre l’agraïment a Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Els obstacles són el camí, és sabut i viscut.

divendres, 23 de febrer del 2018

Ciutats dels Països Catalans cremades pels exèrcits de Felip V


CIUTATS DELS PAïSOS CATALANS
CREMADES PELS EXÈRCITS DE FELIP V
[EL VIDRE AL COR, 12-X-2016]
Gerard Horta

Mapa elaborat per Pau Tobar i Fabra, i que he conegut a través d’EspaiFàbrica.

dijous, 22 de febrer del 2018

Gomà i Colau, junts el 2010

Dotze anys fent de regidor eixamplen qualsevol somriure.

GOMÀ I COLAU, JUNTS EL 2010
[EL VIDRE AL COR, 7-V-2015]
Gerard Horta

Ricard Gomà (regidor de Benestar Social d'ICV-EUiA del 2003 al 2007; regidor i tinent dalcalde dAcció Social i Ciutadania del 2007 al 2011, i regidor a seques del 2011 al 2015 a lAjuntament de Barcelona) va convocar gent propera a una reunió per al 5 doctubre del 2010, al Centre Cívic de Lesseps. A lentrada, flanquejant en Gomà, hi eren en Jordi Borja i... en Jaume Asens, figura cabdal de Barcelona €n Comú. Al cap de poc hi arribà lAda Colau. Shi va ficar un periodista dEl Periódico que hi va fer referència. No cal que esmentem altres noms dassistents.

Algú pot dubtar que aleshores ja sestava coent tot plegat? Les perspectives electorals per al 2011 eren terribles per a ICV-EUiA, ja que es confirmava el rumb cap a la invisibilització electoral de la coalició, però pitjor era –és– el deute contret amb la Caixa, d'entre 9 i 14 milions deuros, per sostenir ladquisició de propietats i lestructura burocràtica alimentada durant dècades. Només la metamorfosi, sota lencapçalament duna figura mediàtica, podria arrossegar nous votants procedents de l’abstenció i del PSC. L’anunci televisiu del 15-M i el ressò mediàtic de la Colau amb la PAH de Barcelona –on sent generosos hi comptem un bloc de pisos ocupat, pels cinc de Manresa o pels de Sabadell– enlairaren la cosa. Pel camí irromperen les CUP, nascudes als noranta a Vinaròs i disposades a arrelar assembleàriament als barris a través de les lluites als carrers abans de plantejar-se conteses electorals municipals.

Calia ser prou hipòcrita per intentar enganyar la CUP de Barcelona fent-los creure en la voluntat de tirar endavant un projecte compartit... merament electoral. De fet, durant el darrer any, les crítiques polítiques fetes des de bandes distintes, inclosa lesquerra independentista, cap a Guanyem Barcelona entorn de la història recent de la ciutat i del paper polític exercit per ICV-EUiA no han estat replicades amb arguments, sinó amb un espectre pobre, molt pobre, de quasi insults: dogmàtics i puristes, cridaven alguns dels narcisistes aspirants a polítics professionals de Barcelona €n Comú. Encara espero que algú respongui la pregunta que tants cops sels ha formulat: com plantejaríeu la revisió crítica d'aquest passat dICV-EUiA a lAjuntament, i de lexercici del poder municipal als darrers 36 anys?

El 2010 ja participava en reunions formals amb ICV.

Per a lAda Colau, la història de lAjuntament de Barcelona comença el 2011. Abans no hi havia re, tot era un buit per ventura harmònic, idíl·lic, desconflictivitzat. Glòria al cel i pau a lAjuntament, Ave Maria Puríssima.

A títol personal, un no pot sinó expressar-los lagraïment per tanta hipocresia, mentida, presa de pèl i abús de confiança, per haver silenciat aquests vincles antiquíssims amb ICV, fins i tot a les Trobades Populars Municipalistes. Encarnar l’escala més mesquina de la misèria política sempre ajuda els altres a avançar. Mimpressiona aquesta manca de vergonya, però encara m’impressiona més el grau, tan alt, de cinisme. Què farien un cop al poder?

La qüestió és anul·lar la capacitat crítica de la gent amb el rum-rum de lengany i amb les estratègies de màrqueting avinents. Aquí, un disposarà de prou espai per anar explicant lantiguitat de la xarxa de relacions establerta entre ICV-EUiA, IGOP, DESC i Barcelona €n Comú.

O millor dir-ne Amnèsia €n Comú? Amb el suport de la Caixa.