dijous, 27 de desembre de 2018

Jo t'estimo, 1 d'Octubre


jo t’estimo, 1 d’octubre
(Purificació del Temple, CORRUPció del Parlament
I assassinat de la LLIBERTAT)
[EL VIDRE AL COR, 31-III-2018]
Gerard Horta

I
[...] Jesús va pujar a Jerusalem.13 En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs.14 Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules;15 i digué als venedors de coloms: “Traieu això d’aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!”16 (Joan, 2 : 13-16; i Mateu, 21: 12-17; Marc, 11: 15-19; Lluc, 19: 45-48.)

II
Llavors En Peu de Pau Social convocaren els agents de la Brigada Mòbil, i junts per la mediació arreplegaren centenars d’exemplars del llibre  enutjós d’un home –o bé era d’una dona?– que simbolitzava pàgines estranyes dels temps i de les vides de gents que volien altres, i els cremaren. N’alimentaren les flames amb benzina i amb els cossos amuntegats a la quinta forca (lluny de mirades inquietes, i del neguit de testimonis benpensants) d’indigents morts als carrers, de pobres desconsolats i d’empresonats sense nom. A continuació, amb l’ànima encesa pel foc s’establiren al Parlament, on la majoria els acollí amb fervor. Allà ses senyories s’abraçaren, amb una fredor dissimulada, amb activistes, amb antiavalots, amb dignes membres de consells d’administració aliens i nostrats, amb alliberats professionals, amb tertulians i experts d’alta volada, i tots plegats prorromperen un sol bram: “Govern efectiu, legal, estable!”  En Roger Torrent, en Pere Aragonès, la Marta Pascal (convidada d’honor), i en Domènech, l’Iceta, l’Arrimadas, n’Albiol, tothom picava de peus a terra i colpejava els palmells amb força i clavava els genolls contra les butaques del davant i llençava petards com si fos el Sant Joan darrer mentre la bandera de l’imperi onejava serena rere la Mesa. Els ressons de la gent important s’alçaren fins als cels de la Terra, senyorejant altius, desfermats mirant dencalçar la perpetuació del món i de les coses, entestats a afirmar la manera avinent com pensar-nos i com viure’ns.

III
Enfollits pel clam, delerosos de més i més i més pau social, la massa convocà la tempesta que tot ho pot –car és núvia de la mort– amb un objectiu: trobar l’1 d’Octubre. Aplicar-li la pena de mort. Dur-lo a la forca. Tallar-li la llengua. Petar-li els ossos. Desconjuntar-ne els membres. Escanyar-lo però no com a Soses: fins al final. Al capdavall, decapitar-lo.

El suplici no és un furor sense llei, sinó una tècnica (Michel Foucault). Condemna del cos i de la sang, mirall de la violència del crim i confessió exacta, assumpció forçada de la condemna de l’ànima de l’1 d’Octubre.

Crida i gemega i plora 1 d’Octubre, com més alt ho facis major serà la demostració que la justícia de l’Estat, la dels mercaders i els canvistes i l’espectre dens dels servents, és l’única veritat, l’única realitat, l’únic camí. Vas ser assassinat, 1 d’Octubre; ets assassinat cada dia, 1 d’Octubre; seràs assassinat, 1 d’Octubre. T’apunyalaran, t’encendran en sofre, et trossejaran, t’esquarteraran, t’esberlaran les neurones, et negaran els fets, les idees i el cor, et buidaran dels òrgans i mil cavalls tibaran de les teves extremitats per escampar ton dolor pels camps i les ciutats i així, igual que els antics, els assassins anunciaran les bondats de la democràcia. Del regicida (Damiens) al manifestant (anònim), del general (Moragues) al guerriller (Facerias), del poble (del país de la xauxa) a les nostres cançons (d'alegria), dels rebomboris (del pa) a les barricades (d’ahir, d’avui i de demà) en diran “terrorisme” mentre les rates del clavegueram i les aus carronyaires rememoraran sorollosos ton martiri a mode d’advertiment per a les generacions que vindran, les filles dIcària.

IV
Una pintada a la paret del carrer dels Petons –on els condemnats a mort abraçaven i besaven per última vegada la gent que estimaven, abans de ser executats a la fortificació de la Ciutadella (@lucyGonzalezPA)– reprodueix el cant intemporal del @XarimAreste: “Vàrem començar-ho junts, sempre esperant la gran hòstia...

Un infant lliure ingenu salvatge enxamparà les restes d’un esprai negre del fons de la paperera bruta del carrer solitari del costat i al mateix mur vermell d’amor, sota el vers, hi afegirà en negre: “Jo t’estimo, 1 d’Octubre.” 


dissabte, 15 de desembre de 2018

Harmonia Carmona, Grisélidis Réal i "Mort d'una puta" (2006)

 Harmonia Carmona Pérez en acció.

HARMONIA CARMONA, GRISÉLIDIS RÉAL
I MORT D’UNA PUTA (2006)
[EL VIDRE AL COR, 1-IX-2015]
Gerard Horta

Invoco avui l’Harmonia Carmona Pérez (1962-2014) i el documental bell i commovedor que compongué sobre una dona anomenada Grisélidis Réal (1929-2005), la qual, a més de la seva obra com a escriptora i pintora, treballà com a prostituta i és reconeguda com una de les dones capdavanteres en la lluita per la reivindicació dels drets de les treballadores sexuals a l’Europa de l’explotació capitalista i del patriarcat.


I
Amb l’Hamonia –l’“Harmo”– vam ser companys des dels quatre anys –junt amb el Ramon Huix– a l’escola Isabel de Villena. Els nostres pares i mares eren companys i compartien tres coses: venien de militàncies comunistes, en el cas dels pares van desenvolupar un combat cultural des dels marges –castigats per benpensants ortodoxos de totes les ideologies– i a casa no hi havia un duro. Com que a l’escola, als anys seixanta i els primers setanta, hi havia una barreja socioeconòmica molt gran, famílies com les nostres que no podien pagar-la no ho feien, i les famílies amb força calés pagaven per les més humils. Aquesta era la primera grandesa d’una escola les arrels de la qual eren a l’Escola Nova Unificada de la República. El pare de l’Harmonia, l’Àngel Carmona Ristol (1924-1997), fou un franctirador subaltern contra les culturetes carrinclones d’un establishment tothora suat (amuntegament de malsuposats patrioteros amb rerefons franquistes i duna Gauche Divine classista) i l’autor d’una obra cabdal, Dues Catalunyes. Poble i cultura en la Catalunya moderna (1967, reeditat el 2010 per Traus, a cura de la Blanca Llum). La mare, la María Luisa Pérez, treballava en un hospital i la recordo com una persona molt dolça, càlida, sempre em sentia molt acollit a casa seva: dona pencaire, sacrificis, paciència infinita...


De vegades us proposo massa tombs en aquests articles –m’ho deia en Marc l’altre dia–, però em sembla que s’hi barreja tant la deformació professional de voler situar el marc de relacions en què es produeix un procés vital i social concret, com el fet de provar de fixar per escrit un apropament –ni que sigui matusser– a la meva pròpia memòria. Totes les memòries són col·lectives perquè totes elles són les memòries de tothom, i aquest és un dels sentits del bloc.

El major elogi que puc fer de l’Harmonia és que des dels temps al col·legi fou la companya més gamberra que he tingut mai: érem uns bèsties ja abans d’arribar a l’adolescència, una mena d’éssers paroxísticament antiautoritaris que, aplegats amb companys semblants, no paràvem de desordenar situacions i contextos relacionals –a l’escola, als carrers, als bars, a la Filmoteca del carrer de la Cera (lantic cinema Pedró) i allà on fóssim–. I no cal dir que aquest esperit insubornablement ingenu i tendre de l’Harmonia és el que la convertia en una dona bellíssima. El seu cor fou sempre noble. Per això tota la gent del Villena que la conegué l’estima. Me’n recordo de quan començà a pencar en l’esfera del grafisme al Diari de Barcelona als vuitanta –el Trinyic i jo la recollíem algun cop quan acabava de la feina per anar fer una cervesa–, i després a El País, on estigué molts anys fins a fer el salt a la creació visual: sabia que perdia una estabilitat econòmica privilegiada, però la seva ànima li reclamava travessar-la més enllà. Hi hagué anys que ens vèiem molt perquè als vuitanta érem veïns a Gràcia, i d’altres períodes que no ens vèiem o ens vèiem poc. Mai, però, no vam deixar de retrobar-nos, als últims anys amb la Betty i el Mixo.

La meva mare se’n va anar abans d’hora, el 2007, arran d’un mal càncer, i al cap d’uns anys també n’hi van diagnosticar a l’Harmo. El 2013 morí mon pare i aleshores l’Harmo ja havia passat per operacions, recuperacions i davallades. Hauria volgut estar amb ella molt més del que vaig estar en aquest període final, i el que vam compartir aleshores fou massa poc, quan hi rumio penso que el meu cor assecat no donava gaire més de si, com si fos un mecanisme d’autodefensa per no patir més tristesa. La veia a l’hospital i fèiem broma i rèiem, fins i tot quan estava més fotuda. I cap al final del procés a casa seva amb sa companya, la Pili, també. Tothom que heu perdut familiars i gent companya i que heu estat testimonis mínimament propers de l’emmalaltiment heu pogut contemplar l’experiència de la persona afectada, la manera com ho afronta. L’Harmonia ho féu amb una sang freda, una serenor i un coratge que encara em remouen l’ànima: és clar que havia de patir per dins, però ella visqué aferrada a la vida i no parà de transmetre a l’entorn l’estima a la vida, amb amor i un humor fresc, de vol sensible. No hi hagué expressions de victimisme ni acidesa en la malaltia que patí, almenys jo mai no li ho vaig reconèixer.

El seu aterratge a l’univers de la creació audiovisual el féu com a guionista i directora de documentals –féu ficció i no-ficció, i també publicitat i obres experimentals–, i esdevingué docent a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ella, una entre tantes de les que hagué de patir per la subsistència material, guanyà premis nacionals i internacionals, tanmateix el context sociopolític del nostre país de cap manera l’ajudà a facilitar-li els mitjans per poder crear en les condicions dignes que tota professió mereix i demana, tot el contrari. Una vella i desmoralitzadora cantarella, de nou.

 Rètol d'un carrer de Ginebra, una ciutat en què les dimensions simbolitzadores a través del nomenclàtor, la monumentalització i el nomenament de fills i filles predilectes estan molt més clares que no aquí, per part dels governants locals de Barcelona del 1979 fins ara mateix.

II
L’Harmonia em mostrà Mort d’una puta (el títol original és en castellà) i el primer que se’m va acudir és que ni jo en coneixia la protagonista ni mai havia vist un documental semblant, i m’agradà el que havia compost. Com que als anys que vaig estar fent la docència d’Antropologia Social en àmbits exteriors al meu departament tenia com a alumnat tota la colla bonica d’estudiants de Treball Social, durant un parell o tres d’anys vaig muntar uns tallers per treballar àmbits diversos. Així és com vaig convidar l’Harmonia per veure i que ens expliqués el documental –i també en altres sessions hi vaig convidar la Montserrat Neira just abans que acabés d’estudiar Ciències Polítiques, perquè des de la seva experiència com a prostituta oferís elements de reflexió per superar estereotips, estigmatitzacions i, sobretot i d’entrada, prejudicis: anà de conya–. La recepció del documental per part de les estudiants fou molt bona, maca, intel·lectualment profitosa, i a més preguntaven de tot a l’Harmonia i ella fruïa explicant-los sentits, els coms i els perquès, i interrelacionant-hi situacions, processos històrics, experiències individuals i col·lectives.

III
Mort d’una puta (aquí en versió original amb subtítols en castellà) tracta de la vida, ja ho hem dit, de Grisélidis Réal. L’Harmonia en deia, d’aquesta dona (ho he enxampat en castellà a internet): “Creo que es una escritora muy potente, muy original. Y tiene una cosa rara de ver, que es cómo maneja ella lo agridulce. Puede ser muy cruda explicando una realidad y a la vez extremadamente poética. Su manera de escribir es muy auténtica, no está en la impostación cultural sino que su obra está hecha con la entraña y esto le da las dos miradas: una mirada muy cruda de la realidad y otra con mucha ternura.” Ara me n’adono que d’alguna manera l’Harmonia s’estava autoretratant, emmirallada en la seva pròpia protagonista. Per això anà a parar a la Grisélidis, una dona revolucionària com ella. I també per aquesta raó volgué emmarcar el camí de la Grisélidis a través de les vivències de companyes prostitutes catalanes –del Raval de Barcelona–, suïsses, belgues i italianes. I segurament aquest és el motiu que l’Harmonia fes palès al documental la quotidianitat de la directora mateixa en el rodatge, cosa que al seu moment no vaig comprendre i que ara –ruc de mi–, anys més tard, entenc.

TVE exhibí el documental al programa “Documentos TV” el 23-V-2006. I, naturalment, fou qualificat de “controvertit”. No sols per la claca mediàtica reaccionària. L’Harmonia era perfectament conscient que la reivindicació que feia de la Grisélidis, de la Margarita del Raval i de tantes dones que afirmaven la lluita pel dret a exercir en condicions dignes la seva feina i per la reformulació radical de la perspectiva ideològica i moral catòlico-burgesa (i ciutadanista-progressista i tot) sobre la prostitució –calidoscopi de significats, processos i universos socials–, no seria compartida, ni compresa, per persones autoqualificades feministes d’origen social benestant –algunes procedents de medis familiars culturalment catòlics (el cos i la sexualitat com a temples del pecat i el penediment), algunes ja veteranes i d’altres joves, algunes fins procedents d’una acadèmia elitista tancada en si mateixa, aliena al món real–, persones capaces de trobar indigna una relació sexual a canvi de diners però incapaces de trobar indigna una relació laboral que comporti 50 hores de treball alienant setmanal per un sou miserable fent de caixera de supermercat o bé de treballadora en una cadena de muntatge. M’estimo més preservar-ne la meva opinió: vegeu el documental i reflexioneu-hi. Vaig fer costat, faig costat i faré costat a l’Harmonia i al fruit generós que ens va llegar: un moment de la història contemporània d’unes dones europees filles de la classe treballadora. Dones dignes, dones belles, dones combatives.

Grisélidis Réal a la dècada dels setanta.

Quant a Grisélidis Réal, si algú ha de ser adjectivada com a heroïna són dones com ella. Resultaria pedant fer-vos-en cinc cèntims davant del documental que difonem. A baix, reprodueixo la coberta d’un dels seus llibres, El negre és un color (Edicions de 1984, 2009 [1974]: gran Josep Cots!). Fruïu de Mort d’una puta i enxampeu aquest llibre sensible, profund, brutal, tot ell celebració d’una vida esmerçada a conquerir l’amor i la llibertat.


Una abraçada Harmo, siguis on siguis. Sempre endavant companya, a reveure bonica!!! 

***

Post scriptum (13-V-2016): Així, amb aquesta lucidesa i potència de les profunditats s’autorepresentava l’Harmonia a Flux. Festival de vídeo d’autor el 2011:

Barcelona, 1962. Em dic Harmonia Carmona. Fa més de dues dècades que em dedico a l’ofici de fer audiovisuals de tota mena i condició. D’alguns prefereixo ni recordar-me’n... d’altres, sobretot documentals, penso que tenen el seu sentit. Hi ha de tot. És el que passa quan converteixes una vocació en professió de la qual depens completament per viure. Passen coses. La majoria no controlades. La professió porta les viandes a taula, però té la mania d’esborrar la pròpia petjada del discurs. I aquesta és la batalla, que la professió no m’esborri del tot. Per això segueixo fent petits experiments narratius intentant recuperar la ignorància en l’ofici. Són moments en els quals m’agrada sentir-me completament insegura sobre el sentit, la direcció i l’oportunitat del que estic fent.

Completament preciosa.

dilluns, 10 de desembre de 2018

La CUP i l'Esquerra Independentista: l'estat de les coses i les coses de l'Estat (la cosa no rutlla i algunes alternatives)


LA CUP I L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA:
L’ESTAT DE LES COSES I LES COSES DE L’ESTAT
(LA COSA NO RUTLLA I ALGUNES ALTERNATIVES)
[ESPAI FÀBRICA, 7-II-2016]
Carles Riera   Aleix Cardona   Gerard Horta

Nota prèvia: aquest text de treball –per aprofundir anàlisis, reflexions i discussions– no mira dinterferir la tasca de ningú ni de cap organització. I no es dirigeix als mitjans de comunicació, sinó a les companyes i els companys militants de les diverses organitzacions de lEsquerra Independentista –per això lhem enviat únicament a Espai Fàbrica–. Lhem debatut i redactat des duna posició escrupolosament respectuosa i a títol estrictament personal per part de tots tres.

*** 

Adrecem aquest document a les organitzacions de l’Esquerra Independentista i de la Unitat Popular amb la intenció de plantejar un debat que generi un canvi en el rumb emprès.

Arran de l’Acord de presidència de consens amb Junts x Sí establert per la comissió negociadora de la CUP a la tarda del 9 de gener del 2016, el qual fou confirmat pel Consell Polític Nacional i el Grup d’Acció Parlamentària l’endemà al matí –10 de gener–, a continuació plantegem un seguit de reflexions entorn del desenvolupament de la CUP nacional i, en part, de l’Esquerra Independentista (EI) des de l’entrada de la CUP al Parlament el 2012. Ho fem a partir de l’abordatge de diversos àmbits relacionats amb la incidència de la tasca parlamentària sobre el projecte polític de la Unitat Popular, les estratègies empreses dins el marc del processisme estàtic i les metodologies organitzatives dominants dins la CUP.


1. Contextualització prèvia:
principis per la ruptura
Ens trobem en una conjuntura global en què el capitalisme imposa la seva agenda per damunt d’estats nacionals i institucions polítiques internacionals. Imposa, amb la guerra militar i econòmica, noves formes de desgovern i d’estats febles a fi de gestionar els territoris, els recursos i les societats d’acord amb els seus interessos. Els actuals estats-nació i les institucions internacionals en són, majoritàriament, instàncies subordinades. A la Comunitat Autònoma de Catalunya, el sobiranisme hegemònic cerca crear el seu microestat adaptat a aquesta tendència general per disposar d’una instància política que li permeti formar part de les noves elits en aquest nou joc global, sense el peatge de l’Estat espanyol o bé amb un peatge tou i poc visible.

Des de la nostra perspectiva, el repte actual de l’esquerra anticapitalista i d’alliberament nacional rau a confrontar aquests processos a través d’una pràctica política i cultural antagonista que emfasitzi més la independència com a contrapoder i contrahegemonia de la Unitat Popular, des dels moviments socials, els ajuntaments, el sindicalisme nacional i les institucions nacionals populars que cal construir, que no pas l’assoliment d’un Estat català homogeneïtzable dins el marc ultraliberal i militarista de la Unió Europea i l’OTAN. És en aquest antagonisme que poden sorgir espais i àmbits de sobirania popular autoorganitzada i col·lectivitzada, a escales local i nacional, i tensionar les estructures estatals corresponents, espanyoles o catalanes, al servei d’aquests espais de sobirania popular i en funció de la socialització de l’economia i dels serveis públics. Hauríem de ser, doncs, en una etapa constituent popular, més de desmantellament de l’actual entramat institucional que no pas instituent des de les instàncies autonòmiques. Som més en un període històric que hauria de tendir a esdevenir de socialització i col·lectivització que no d’aparent nacionalització.

La nostra tasca, per tant, no consisteix a reforçar ni legitimar les actuals institucions polítiques, sinó a impugnar-les alhora que potenciem la construcció de noves sobiranies populars, alternatives, i d’abast nacional, és a dir, dels Països Catalans. Per aquesta raó entenem que tampoc no forma part del nostre projecte reivindicar i legitimar la democràcia liberal, ni la socialdemocràcia ni un independentisme reduït sistemàticament a la Comunitat Autònoma de Catalunya.

El nostre compromís i participació en el govern i la governança haurien de ser nul·les, sent més una força deconstructiva del processisme estàtic en què s’insereix la lògica del classisme burgès que no una força perpetuadora del que pot interpretar-se com l’adaptació de la Transició a l’etapa històrica actual. Dit d’una altra manera: l’actual procés sobiranista a Catalunya –dirigit i controlat políticament, ideològicament i mediàticament pels mateixos sectors econòmics i polítics responsables de la Transició (si més no, parcialment)– no és el nostre projecte: ni estratègic, ni tàctic.

Algunes preteses evidències associades a això que hom anomena “procés” i que nosaltres rebategem com a “processisme estàtic”, i amb força predicament en l’EI, no ho són en absolut:
        • Que la independència de Catalunya facilitarà la construcció nacional i la independència dels Països Catalans.
        • Que l’ajornament del debat i la confrontació socials en funció de la unitat nacionalista no prefigura les hegemonies ni el projecte de societat del procés constituent ni del nou país.
        • Que el moviment sobiranista és d’origen i naturalesa exclusivament populars, i que depassa la capacitat de lideratge de les elits i de les oligarquies.
        • Que es tracta tot plegat d’una oportunitat de creixement i consolidació de l’EI.

En canvi, hi ha proves evidents pel que fa als fets següents:
        • El procés sobiranista està qüestionant i afeblint com mai fins ara el projecte de construcció nacional dels Països Catalans.
        • S’estan reforçant dos projectes estratègics, ambdós restringits a Catalunya: un projecte de caire nacionalista, de cultura neoliberal i efectivament sionista; i un projecte federalista i neoautonomista que cerca un nou encaix de Catalunya en una Espanya reformada.
        • El projecte de l’EI es decanta avui més cap a la unitat nacionalista i sobiranista a Catalunya, que cap a la unitat popular, revolucionària, rupturista i independentista a escala dels Països Catalans.
        • L’EI s’està institucionalitzant i, el que és pitjor, això es reforça culturalment dia a dia en termes ideològics a través de l’assumpció de la suposada normalitat de l’avenir de les formes polítiques dominants –inscriure’s en la lògica de la política burgesa–. Fem política en lloc d’impugnar-la.
        • D’altra banda, l’EI està retrocedint quant a la seva incidència en l’independentisme i en la CUP, en la seva cohesió a nivell nacional, en la seva capacitat de generar confrontació social i de generar institucions nacionals alternatives, en la manca de suport dins l’àmbit sociolaboral a lluites i projectes sindicals combatius, i en la seva capacitat de promoure la construcció nacional.
        • En un dels moments més crítics de la història de la Unió Europea, paradoxalment a Catalunya la vocació de pertinença a aquesta instància està sent reforçada i legitimada pel sobiranisme dominant. A més, aquest moviment no qüestiona tampoc projectes com el TTIP i estructures profundament arrelades com l’OTAN, sense voler veure-hi les limitacions que òbviament encarnen per a la sobirania nacional, pel cap baix tant o més rellevants que les que representen les provinents de l’Estat espanyol.
• Tampoc no ens hem adonat, o no ho valorem com caldria, que des de la UE s’està desenvolupant una ofensiva per transformar els estats del sud d’Europa, els menys estats i més inestables –Grècia, Estat espanyol, Estat italià...– en murs de contenció i consolidació de la seguretat en el flanc més feble, per la qual cosa cal acabar amb les dissidències de fons, com ara el projecte inicial de la CUP, garantint sòlides aliances amb el capitalisme global, l’OTAN, Israel i el model sionista d’Estat. Grècia i el catasionisme en són exemples ben rellevants.
• La centralitat i la prioritat del sobiranisme pel que fa a la creació d’un Estat català imposa una cultura fortament acrítica i institucionalitzadora del moviment independentista, en detriment de l’hegemonia d’un moviment rupturista i insubmís, deconstructiu, tant enfront de les institucions estatals com autonòmiques. El discurs i la praxi d’allò popular, constituent d’una nova cultura i d’una nova hegemonia polítiques, és minimitzat gradualment davant del procés institucionalitzador de noves estructures d’Estat liderades per les elits amb el compromís d’una EI domesticada.
        • La raó d’Estat i el secretisme d’Estat que sempre l’acompanya s’està consolidant com a cultura política dominant en el  moviment independentista i també al si de l’EI –en graus diversos d’acord amb el context organitzatiu, polític i territorial–, per damunt de la raó revolucionària i disruptiva. En determinats àmbits, i això és el que es fa visible a la CUP, comença a fer-se evident aquella tendència dels moviments d’esquerres que, en funció del seu creixement i moderació política, esdevenen cada cop més reformistes ideològicament i més totalitaristes organitzativament. Syriza n’és un dramàtic i recent exemple: càrrecs orgànics que més enllà de la funció inicialment assignada per les assemblees quant a la seva tasca, acaben configurant òrgans de decisió de facto, respecte a les decisions dels quals les assemblees acaben sent merament consultives, invertint-se aleshores la lògica de l’assemblea com a directora regent de la direcció política i dels càrrecs instituïts com a materialitzadors del projecte debatut i decidit col·lectivament.
• Que el procés sobiranista està consolidant i no pas qüestionant ni l’estructura social i de classes, ni les seves jerarquies orgàniques. Junts x Sí representa de manera clara aquest discurs. Determinats agents de l’EI no esdevenen un antagonista radical d’aquest plantejament, i alguns dels seus gestos institucionals l’afermen.
        • El discurs de “primer la independència i després ja parlarem del país que volem” s’ha imposat i l’EI, malgrat la seva retòrica, hi ha contribuït.
        • Els referents de socialisme, feminisme, Països Catalans, ruptura, desobediència, anticapitalisme i internacionalisme, entre d’altres, són –en el marc del procés i de la CUP– referències cada cop més buides i banalitzades, amb més components estètics i retòrics que no materials, instrumentals i contingents, i que no acumulen potència popular real com a projecte alternatiu, antagònic i confrontat al nacionalisme hegemònic.
        • Així, el que està succeint en graus diversos és que dins l’EI creix la desorientació, el depassament i l’esgotament.
• La burgesia catalana com a classe social inclou sectors diversos. Això ens obliga a perfilar la complexitat de l’anàlisi sobre el seu posicionament respecte a la independència. Certament, una part de l’alta burgesia difícilment donarà suport polític a un procés d’autodeterminació cap a la independència, però també és constatable la sintonia d’una part de les noves elits catalanes amb les idees neoliberals propícies a facilitar l’emergència de territoris amb sobiranies limitades, més proclius respecte als mandats del capitalisme global que no respecte als mandats de les institucions estatals tradicionals.

Malgrat tot i a la pràctica, la seva vocació avui és més reformista que no rupturista. Això fa que, en l’escenari actual, no sigui completament descartable el desenvolupament d’un nou pacte d’Estat per reformar la Constitució espanyola, com a solució pretesament definitiva als desajustaments i els conflictes que el pacte del 1978 deixà oberts en els àmbits territorials i autonòmics. La consulta legal estaria lligada, finalment, a la ratificació refrendària d’aquest nou pacte constitucional, fins i tot amb la possibilitat que la nova Constitució inclogui alguna referència explícita a l’especificitat catalana. Aquest projecte està sent ja avalat –a nivell, és cert, desigual– per destacats membres de la judicatura i del constitucionalisme a Espanya, pel PP, pel PSOE i PSC, per Podemos, per Ciudadanos, per IU i una bona par d’ICV, UDC, Compromís, PSM, PNB i per la Corona espanyola. Afirmem simplement que cal tenir-ho en compte i que no és descartable com a opció política estratègica de les estructures polítiques dominants. És evident que aquest procés plauria també a  les institucions i els poders internacionals, i als poders fàctics catalans. Tampoc no és descartable que aquest escenari fos críticament assumit per l’Esquerra Abertzale en cas que representés un progrés en el procés de resolució del conflicte. I tampoc no seria un projecte al qual el BNG i A Nova s’hi oposarien radicalment si així obtenien una major autonomia per a Galícia. Òbviament, pel camí tothom radicalitzaria posicionaments, però no tant amb ànims de ruptura sinó de reforçar les posicions negociadores.  No oblidem que aquest procés també implicaria una renegociació de l’autonomia a les Illes i al País Valencià que bandejaria encara més el projecte dels Països Catalans. El resultat final no seria ni la independència, ni un procés d’autodeterminació als Països Catalans, ni un trencament amb la UE, ni un canvi d’hegemonies que ens fes progressar en el camí cap al socialisme i el feminisme.


2. Pràctiques i estratègies polítiques 
que caldria replantejar-se
        • L’EI hauria de definir i dur a terme una pràctica capaç d’articular sòlidament un espai polític propi amb relació al procés sobiranista en termes clarament revolucionaris i rupturistes.
         • S’hauria d’impulsar amb urgència una Assemblea Nacional dels Països Catalans. Aquesta instància de contrapoder nacional, de base municipalista, seria una primera institució nacional alternativa, que es podria inspirar en el “Concepte Confederal del Comunisme Llibertari” de la CNT del maig del 1936 i en el projecte de Confederalisme Democràtic Kurd actual.
        • En els processos de formació de governs autonòmics l’EI no hauria d’investir ningú en primera instància, i posteriorment, si escau, només qui assumeixi plenament la nostra proposta política. El nostre discurs i la nostra pràctica política haurien de posar més l’accent en el programa que en qui ha d’encapçalar el govern, atesa la naturalesa encara autonòmica dels governs regionals i el perfil d’ordre, profundament classista i reformista, de qualsevol dels possibles candidats a presidir-los. La nostra prioritat no és la governança, sinó la formació de majories parlamentàries, si escau de geometries variables, per promoure processos disruptius de ruptures polítiques i econòmiques, de deslegitimació de la institucionalitat regional i autonòmica, en què cristal·litzessin la mobiltzació social i els contrapoders populars.

Aquesta proposta hauria d’incloure, orientativament:
 
• Compromís amb la construcció nacional i l’autodeterminació dels Països Catalans.
• Proclamació unilateral de la independència i de desobediència a les institucions de l’Estat.
• Sortida de la UE i de l’euro.
• Sortida de l’OTAN i dels processos del TTIP, el TISA i el CETA.
• Creació d’una Banca Pública.
• No pagament del deute.
• Reforçament dels serveis públics.
• Socialització de sectors estratègics com ara l’habitatge, l’aigua, les infraestructures bàsiques i l’energia.

Es tracta de donar el vot per a la proclamació unilateral de la ruptura amb l’Estat espanyol, l’inici d’un procés constituent popular, mesures de canvi en les polítiques socials i econòmiques de caràcter feminista i anticapitalista, enfortiment de les estructures organitzatives i les pràctiques que s’insereixen dins l’àmbit sociolaboral, accions de desobediència i iniciatives de construcció nacional dels Països Catalans. Això implicaria deslegitimar el procés i els seus agents si no assumeixen aquestes actuacions i, alhora, promoure un espai propi de mobilitzacions i d’accions de desobediència. La independència per canviar-ho tot.

Pel que fa a l’agenda política de construcció nacional:
        • Potenciar el creixement i la implantació municipalista de l’EI en tot el territori dels Països Catalans.
        • Potenciar decididament i per tots els mitjans les pràctiques assembleàries a escala veïnal i laboral.
• Consolidar models de sindicalisme nacional no jerarquitzats, ni burocratitzats ni professionalitzats, sinó horitzontals, assemblearis i dinàmicament rotatoris en les esferes orgàniques.
• Incidir en les dimensions polítiques i culturals rupturistes de Som Països Catalans i potenciar-la com a instància de mobilització i sensibilització entorn de la construcció popular nacional.
        • Donar un suport actiu als mitjans de comunicació nacionals susceptibles de recollir els continguts polítics i ideològics del nostre projecte.
        • Crear l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans i l’Assemblea Nacional dels Països Catalans.
        • Promoure processos d’autodeterminació populars i autoorganitzats a escala local en tot el territori del país.
        • Difondre, organitzar, explicitar, coordinar col·lectivament, convocar i donar suport a mobilitzacions socials i a iniciatives polítiques de solidaritat amb l’agenda reivindicativa dels moviments populars de tot el territori en un context d’eixamplament de la unitat d’acció amb agents col·lectius veritablement transformadors.

3. La davallada de la CUP a l’infern del parlamentarisme burgès: com això afecta el projecte polític i la metodologia decisòria
A l’Assemblea Nacional de la CUP del novembre del 2011 la militància decidí presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012 amb, aproximadament, un 77% de vots a favor i un 23% en contra. Si l’entrada al Parlament amb l’obtenció de tres escons ha divulgat i popularitzat el coneixement de l’existència de la CUP, la mateixa CUP no ho ha aprofitat com caldria per difondre l’existència, els sentits i el projecte de l’Esquerra Independentista. Observem el paper exercit per la CUP dins el Parlament i hi constatem l’emmotllament de l’organització a les lògiques de la política parlamentària –d’entrada, pel temps i l’energia militants esmerçats–, als seus temps, a les seves agendes i a la seva pròpia reproducció ideològica i mediàtica. La tasca discursiva ha estat bona, de vegades molt bona i tot, però ha estat una tasca orientada a l’univers paral·lel de la política parlamentària i al seu ressò mediàtic, tan distant de les necessitats de la classe treballadora i de la lluita per millorar i resoldre les seves –nostres– condicions materials de vida.

Des del 2012 fins ara la CUP ha esdevingut “normal”, tan “normal” que l’acció política de la CUP a escala nacional ha acabat reduint-se a l’acció política parlamentària. La contracultura política revolucionària, assembleària i rotatòria que hauríem d’escampar arreu ha acabat simplificant-se i encarnant-se en l’acció de les persones que ocupen els càrrecs parlamentaris: reunions, propostes, interpel·lacions, discursos, votacions i rodes de premsa. La CUP ha acabat autoidentificant-se amb els seus parlamentaris i no pas amb els moviments populars que en principi havien de justificar la nostra presència al Parlament, tal com ha succeït també a les campanyes electorals, en què les imatges de lluita popular i d’acció col·lectiva han cedit el pas a les imatges dels candidats, tant el 2012 com el 2015. Som davant d’unes relacions de poder que, inevitablement, no poden conduir a cap altra banda sinó a l’oclusió dels processos assemblearis com a font decisòria del camí a emprendre. Si s’hi afegeix la inserció en les dinàmiques institucionals parlamentàries el panorama no pot sinó enfosquir-se.

Hom ha decidit la inclusió de la CUP en processos i estratègies que no s’havien discutit assembleàriament: el més flagrant, donar suport a CDC i ERC per convertir el referèndum unilateral vinculant del 9 de novembre en un procés “consultiu”. N’hi ha d’altres, com ara que un diputat de la legislatura anterior desautoritzi la possibilitat de dur a terme un referèndum unilateral perquè l’Estat espanyol no és “Blancanieves”, negant el dret de tota societat oprimida a fer els referèndums que ella mateixa decideixi enfront de l’estat opressor, i d’acord amb el dret internacional mateix! O fins i tot hem vist com un diputat dimissionari de la nova legislatura afirmava dues hores després de les votacions del 27S que no es podia proclamar la DUI, tot i disposar –en teoria– de majoria parlamentària independentista prèvia a un referèndum unilateral. Això succeí sense que s’hagués produït el més mínim debat assembleari anterior que tracés quina decisió s’havia de prendre si no s’arribava a una majoria superior al 50%, demostrant-se la manca absoluta de visió política estratègica de la CUP a curt, mitjà i llarg termini –llevat que la visió consisteixi a dur la CUP al terreny que denunciem–.
        

4. La signatura de l’Acord del 9 de gener
 com un punt d’inflexió i com l’expressió d’un fals consens
L’assemblea de militància de la CUP del 29 de novembre a Manresa va ser rotundament aclaridora del posicionament majoritari –800 vots i escaig contra la investidura de Mas, 400 i escaig a favor–, desdibuixat el 27 de desembre a Sabadell amb la participació de persones que ni de lluny podrien ser considerades autèntiques militants de la CUP, ni de l’Esquerra Independentista ni fins i tot de les organitzacions que componen el GAP. Desitgem que el repàs escrupolós dels assemblearis inscrits ho aclareixi.

Des del 10 de gener tots els diputats i diputades, dimissionaris o no, de la CUP no paren d’afirmar la cohesió interna i el reforç de l’organització, la qual cosa es podria concebre com una fal·làcia. Després de l’Acord, hem assistit a la desfilada de parlamentaris pels mitjans de comunicació i a incomptables articles que partien de testimonis de l’interior de l’organització. El Consell Polític Nacional i el Secretariat Nacional coneixen el temps que han trigat a comunicar a la militància una reflexió i una argumentació extensa dels motius que van justificar aquest acord en cada un dels cinc punts. És cert que a nivell individual membres del Secretariat Nacional s’oferiren a explicar-ho als culs més inquiets, i també que posteriorment s’ha obert la possibilitat de dur a terme assemblees territorials per debatre-ho amb la presència dels parlamentaris, però una narració completa i permenoritzada dels fets i de com es defensa l’Acord en cadascun dels cinc punts no hi és. Caldria plantejar-se si el cansament i el fastigueig implícit d’una part de la militància respecte a unes maneres d’actuar que han deixat de ser extraordinàries té alguna cosa a veure amb els vots emesos a través del correu electrònic a la nit i la matinada del dissabte 9 al diumenge 10 de gener. Cal remarcar el fet que no es recullin les aportacions, moltes i diverses, i molt crítiques, efectuades en les diferents trobades territorials amb l’argument –encunyat pel Secretariat o per alguns dels seus components–, que van esdevenir simplement “sessions informatives” o “audiències públiques”.

Si el debat assembleari desapareix del mapa i l’assemblea s’acaba convertint en un òrgan merament consultiu per aprovar el que l’elit dirigent proposa no anirem a parar enlloc. I això ha succeït amb l’humiliant acord aprovat pel CPN-GAP el 10 de gener. Tot el procés negociador des del principi d’octubre va ser una presa de pèl: calgué esperar dos mesos per assabentar-nos per la premsa que la CUP proposava a Junts x Sí punts del programa d’aquests darrers que ells mateixos rebutjaven. Ni la CUP havia establert un termini temporal breu per no convertir les negociacions en processisme estàtic, ni es van establir els punts a partir dels quals calia plantar-se, ni se sabia qui havia de compondre la comissió negociadora. La informació sobre el desenvolupament procedia, de nou en nom del secret, de la premsa, amb tota mena de filtracions interessades. En aquestes condicions resulta francament complicat articular un projecte polític coherent. Què succeirà amb el posicionament de la CUP quant als pressupostos definitius per al 2016 que proposin CDC i ERC –els quals continuaran sent pressupostos de misèria–? Haver facilitat l’actual pròrroga pressupostària n’és un molt mal presagi.

Aquesta confusió creixent ha afectat de maneres distintes la militància estricta de la CUP i la gent que tot i no militar s’hi havia apropat i votaven la CUP des del 2011. Amb aquest acord, la CUP tanca la seva porta esquerra, que segurament tardarà molt de temps a tornar-se a obrir i a recuperar la confiança de la gamma àmplia de persones que s’han sentit ultratjades –militants, simpatitzants i votants– (recordem que 7 dels 10 escons obtinguts al setembre provenen de la província de Barcelona i bàsicament dels vots de l’àrea metropolitana).

L’acceptació de l’acord, mancada d’una anàlisi contextual precisa, ens deixa enfangats en una estratègia autodestructiva: no hi ha diners a la caixa de la Generalitat, el pla d’emergència social serà de fireta i no hi ha una legalitat que obligui la gent a pagar impostos a la hisenda catalana mentre no hi hagi un referèndum unilateral que la justifiqui –de fet, no hi ha ni hisenda catalana, quan des del 2012 se’ns prometia la construcció d’estructures d’estat–. Això significa que pel cap baix estarem dos o tres anys més amb pressupostos autonòmics empobridors, amb tot el patiment que això implica per al 30% de catalans i catalanes de la Comunitat Autònoma de Catalunya que sobreviuen al llindar de la pobresa. I, mentrestant, continua aplicant-se una Reforma laboral terriblement precaritzadora en un marc en què persones amb full salarial i tot siguin classificades com a “pobres” pel seu sou de misèria. Damunt, no es qüestiona un full de ruta  que equipararà un referèndum d’independència a un referèndum entorn d’una futura Constitució catalana la qual podria ser del tot contrària al projecte de societat pel qual la CUP combat.

La CUP, i amb ella una part de l’EI, ha restat captiva del “Pairalisme Nacionalista” que el pujolisme consagrà, segons el qual Catalunya és una casa comuna i el catalanisme, ara sobiranisme, n’és l’expressió política transversal i unitària. Nosaltres, filles díscoles, que per Nadal i Cap d’Any vàrem fer el lleig a la taula patriarcal, finalment per Reis, per a consol de mares afligides i hereus i fadrins desfermadament irats, vam tornar a casa i ens vàrem menjar el tortell familiar. I ens va tocar la fava –si no el cagarro del pessebre–. L’assumpció d’aquesta cultura política nacional té conseqüències tràgiques per al moviment, ja que ens desactiva culturalment, com a classe i com a subjecte polític de contrapoder, relegant-nos sempre a un paper subsidiari la classe dominant. La construcció nacional, la independència i el socialisme feminista només vindran de la mà del conflicte permanent amb els poders globals, estatals i autonòmics que comparteixen aliances de classe i d’elit, i amb la ruptura cultural i política amb el pairalisme pujolista. No hi ha casa comuna, la comuna és la casa col·lectiva.


5. L’abandonament del
projecte de construcció nacional
Respecte al procés sobiranista/independentista, una de les claus del seu existir ha estat i és la consolidació de la fragmentació dels Països Catalans. Aquest ha estat un dels preus a pagar per fer créixer un procés polític, social, mediàtic i cultural reduccionista del marc nacional i de la possibilitat de construir una idea i una representació nacional compartida de baix a dalt, única forma real i sòlida de construir un projecte nacional.

El pragmatisme i el curtterminisme han justificat la gradualització, el menyspreu a la història, la trajectòria i la continuïtat de la lluita nacional arreu dels Països Catalans, abonant, per la via dels fets i ara de la representació mediàtica i política dominant dels senyals d’identitat, la necessitat de deixar el marc nacional per centrar-nos en cada tros “històric”.

El procés o processisme estàtic és una peça clau de la reformulació dels pactes del 1978, en els quals s’emmirallen els actuals dirigents polítics de Catalunya  per millorar-ne la proposta i així donar continuïtat al seu negoci. I en aquest sentit, ara cal desconflictivitzar qüestions com el nom de la llengua, els símbols i fins i tot el nom del país, tot potenciant identificacions separades que no representin agressivitats que puguin abonar la represa de la lluita d’alliberament nacional. Euskal Herria i els Països Catalans, estèticament reconeguts i políticament desactivats, són clau de la nova realitat en construcció en aquesta UE més estable, feixistitzant i antipopular, gendarme de la Mediterrània dins l’oasi capitalista. I el procés sobiranista/independentista catalunyenc hi exerceix un paper bàsic. Com s’afirmava des de l’àmbit d’Internacional de CDC, “cal construir el referent occidental mediterrani del paper d’Israel”.

Aquesta deconstrucció del mite dels Països Catalans té uns responsables directes dins la pròpia CUP, amb l’elaboració d’un discurs del possibilisme gradualista, paral·lelament a les maniobres dels ens del procés –com el cas de l’ANC amb Mallorca– i amb l’elaboració de doctrina per a pensaments febles i conjunturalistes patrioters –mai no s’havien escrit tants documents, llibres i notícies des de l’EI per justificar la fragmentació dels Països Catalans–, ni s’havia renunciat a la imatge del país –com en la darrera campanya electoral autonòmica a Catalunya, on el mapa ni apareix en la propaganda i en el vídeo de les figures parlamentàries–. S’afirma que potser ens hem deixat el país a la carretera i es fa una crida a la memòria per no oblidar-lo!!!

Avui, la construcció nacional és una nosa i ha estat abandonada pel conjunt del moviment, fent bo l’article 145.1 de la Constitució espanyola, que cap parlamentari ha denunciat en tots aquests anys. Potser el país haurà d’abandonar el moviment?


Conclusions
Ha arribat l’hora que la militància de la CUP i la de l’EI es retrobi i decideixi quin paper aspira a exercir en aquesta societat i en el període històric que estem vivint. És impossible avançar dignament si una banda es dirigeix cap a un cantó i l’altra, amb tota mena de males pràctiques, cap al contrari –tot convertint el vaixell en un mer instrument, que, com és lògic, acaba seguint una ruta erràtica, donant voltes sobre sí mateix o acabant simplement aturat–. S’estan malbaratant esforços i s’estan podrint il·lusions, com afirmava un company, i enfront de la ideologia dominant la CUP no hi oposa la consciència de classe. Cal preguntar-se si aquest acord s’ha signat per evitar el trencament orgànic de la CUP, que a nivell ideològic, de projecte i d’estratègia resulta clar que està trencada. Cal resoldre aquest debat amb claredat des de la dialèctica de les idees i de les estratègies polítiques, construint un moviment, una EI, una Unitat Popular amb cohesió amb relació a una ideologia i a un programa, per sobre de les organitzacions, que, en tot cas, n’han d'estar al servei. La nostra opció ideològica i política  ha quedat ben palesa en aquestes ratlles.

En la mesura que la CUP esdevé una marca més del procés, només en forma part si el defensa. On queda, llavors, el projecte de la Unitat Popular? I el de la independència mateixa? On queda la responsabilització del masclisme brutal que han suportat les nostres companyes i dels insults rebuts pel conjunt de tota la militància? S’ha exigit el cessament fulminant de periodistes públics amb càrrecs de responsabilitat, protagonistes d’acarnissar-se compulsivament contra el projecte de la CUP durant tota la tardor? No. Continuem desfilant pels platós com si no hagués succeït res: una lleu queixa i prosseguim l’espectacle mediàtic. On queda la situació real de les classes populars catalanes quan fins i tot els nostres diputats i diputades apel·len un cop i un altre a l’“estabilitat parlamentària”? On queda la possibilitat de votar el que resulti més profitós al projecte de la Unitat Popular més enllà d’aquesta nova categoria sagrada anomenada “estabilitat parlamentària i institucional”? Com es resol la submissió a Junts x Sí? Tornarem a votar amb un sí crític, mitja abstenció i una lliura de vot negatiu? 

Hem estat a punt de trencar CDC i d’aclarir l’espai de la Unitat Popular als Països Catalans, però algú amb urgències intestinals o amb molt mala bava ha optat per renovar la via institucional i per mantenir la CUP amb respiració assistida. Estem perdent els anys i estem venent una ficció. Mentre el Dr. Jekyll i Mr. Hyde continuïn sobrevivint al mateix organisme no hi ha res a fer, d’entrada perquè això cronifica que la presa de decisions extremes, les de pes, les més rellevants, les facin els de dalt sense que en tinguem la més mínima idea de com ho fan. Participem de l’opereta cutrenca del parlamentarisme amb les direccions de la postfeixistada unionista, els liberals espanyolistes en versió federalista, poststalinista o comunament trepa i enrotllada, amb CDC i ERC allargant el processisme fins a la fi dels temps i amb la CUP esdevenint garant de l’estabilitat parlamentària a què al·ludíem. Sense serveis públics ni treballs dignes, sense condicions de vida justes ni esperança. Compteu quantes banderes han desaparegut dels balcons i la poca predisposició de la gent a assumir que la independència i el canvi social depenen d’ella mateixa i no dels parlamentaris. El problema no sols és que així no anem enlloc, sinó que pel camí ens carreguem la CUP i arrosseguem –en major o menor grau, amb major o menor rapidesa– el conjunt de l’EI.

Cal comprendre que el combat per la independència té els dies comptats si no està lligat a la transformació social, i que això no són paraules per anar reiterant discursos, sinó el cor de tota acció política emancipadora i de la divulgació d’una cultura política que permeti interpretar críticament la nostra pròpia vida col·lectiva. De guanyar terreny social i de guanyar en el camp de la cultura política i sindical combatives en deriva el creixement parlamentari i l’acció consegüent, no pas a l’inrevés.

Quins són els combats que la CUP ha guanyat als carrers? Aspirem a un moviment real que aboleixi l’estat actual de les coses.

Països Catalans, 7 de febrer del 2016