dimecres, 25 de novembre del 2015

Els colors de la pàtria del (post)regionalisme burgès (i el cor mediàtic dominant)


ELS COLORS DE LA PÀTRIA
DEL (POST)REGIONALISME BURGÈS
(I EL COR MEDIÀTIC DOMINANT)

Vegeu la imatge superior.
[L'entrada inicial, publicada originàriament l'1-X-2015, consistia en la imatge d'aquí amunt i en el títol que l'encapçala (al qual hi he ficat un afegitó). Mantinc la mateixa imatge que l'acompanyava.]

 ***

Post scriptum (25-XI-2015): Resulta exasperant comprovar que el cor mediàtic dominant compost per periodistes i tertulians habituals situen la CUP en una posició anhelant de propostes polítiques revolucionàries, i que reiteren la cantarella inversemblant entorn del 1936 i la pèrdua de la guerra per la voluntat de revolució (?).

Aquí de revolució no n'hi ha cap, ni revolució ni res que s'hi assembli, i fins i tot la CUP ha proposat a les negociacions amb Junts X Sí –per formar govern, investir president i traçar un full de ruta amb cara i ulls– un seguit de mesures programàtiques de tarannà socialdemòcrata a fi de garantir qüestions materials elementals amb l'objectiu d'apaivagar el patiment i l'empobriment de centenars de milers de catalans i catalanes. El tipus de mesures que la mateixa CiU socialdemòcrata hauria fet seves 15 o 20 anys enrere, igual que el PSC o ICV.

De manera que, en vista del panorama, si l'adscripció al procés independentista –com sosté Artur Mas i una pila de seguidorsper part d'un elevadíssim percentatge de votants de CDC i d'una banda de l'empresariat català depèn de la presència de l'home de Can Tuset al capdavant, ara com ara albiro un procés inacabable que sols les contingències associades a les estratègies repressives de l'estat –la qual cosa comprèn un infrafinançament encara més brutal– poden desplaçar cap a dimensions imprevisibles.

Que centenars de milers de persones estiguin sobrevivint sense cap tipus de cobertura social i que trobem famílies de quatre membres afrontant la supervivència amb 500 euros mensuals és irrellevant. L'important és que la direcció política convergent de la pàtria de la burgesia (post)regionalista –els colors dels diners– romangui inalterable més enllà d'estructures polítiques i econòmiques vagament canviants dic vagament perquè de les estructures d'estat, tres anys després de tanta xerrameca, en tenim... la xerrameca. Els prínceps volen poder i principats submisos.

Identificar la continuïtat i l'emplaçament d'un procés polític amb uns sola persona que du al poder polític des del 1987 sona a parany de cartró-pedra: tota ocultació de tanta mesquinesa no pot ser sinó burda. Tant se val que Oriol Amat (26-IX-2015) i Francesc Homs (6-XI-2015) incideixin en el veritable sentit del procés –malgrat que després apel.lin a les necessàries negociacions inherents a la independització–. Tant se val tot.

Per això un home intel.ligent com Germà Bel, en un desafiament titànic a la intel.ligència col.lectiva, postula i esbomba trampetes de tafuret: "El procés no necessita un `governem-nos´, necessita ser governat." Renoi company, que intel.lectualment resplendent! Que jo sàpiga el "Governem-nos" de la campanya electoral de la CUP encoratjava la societat catalana a autogovernar-se –és a dir, a exercir l'autodeterminació de fer rumb cap a la independència, tanmateix ningú no remetia als mètodes polítics a l'hora d'organitzar el desenvolupament del procés. Tant se li'n dóna, això, al Germà Bel i al cor mediàtic dominant. I és aquest tantsemenfotisme generalitzat, aquesta superficialització integral d'anàlisis, causes, processos, conjuntures i marcs explicatius per part dels qui remenen el camp de les cireretes públiques el que explica que mentre Bel confon bou amb bèstia grossa, Artur Mas recorda que s'oferí a la CUP d'entrar al govern. D'una banda, retrets latents per negar-nos a participar-hi; de l'altra, retrets per... conduir el procés a una acció col.lectiva... que acabi per ventura nacionalitzant la banca, senyor Bel? La CUP ni de bon tros no està proposant això, la qual cosa deixa en ridícul l'espectre amplíssim dels qui han utilitzat els termes "puristes" i "sectaris" per referir-se a la militància de la CUP. Da-li que da-li, tot déu invocant la CUP i la revolució quan el que s'està proposant són faves comptades, coses bàsqiues, senzilles i financerament possibles.

Aquí l'única història contable –comptable?– consisteix a perpetuar al poder polític els qui representen el poder econòmic dels darrers 200 anys al nostre país. Si algú és tan ingenu o totxet que és capaç d'equiparar-ho a un altre tipus de fenomen social, doncs llavors abandonem-nos al pas inclement del temps, el qual vertebra i materialitza el sentit de les coses de la més incontestable de les maneres: a través dels fets.

Senyores i senyors, sigueu benvinguts a la lamentable reverberació del passat: aquest present.

Post scriptum II (26-XI-2015): Avui, un company de militància –en J.– es pregunta "I quin problema tan gran hi ha que fem les eleccions al març?". I té tota la raó: la situació és tan absolutament crítica, i resulta tan incomprensible que ens arrosseguem com llimacs des del 2010 acotant el cap davant del desbaratament de cobertures i serveis públics i des del 2012 amb CiU encavalcada al procés per no desaparèixer del mapa en primer lloc i tot seguit per allargassar-lo fins a la resurrecció de Mas un cop passada l'Epifania, que... en efecte, ja no ve d'aquí. No ho afirmo amb sarcasme.

Encolomant-nos explotacions, espoliacions fiscals i una alienació generalitzada que fa concebre com a normal aquesta martingala estructural amb llums de Nadal, a Can Tuset tot va bé –com cal–. A Mas, a CDC, als seus amics empresaris –que diu que diuen que si ell no encapçala la cosa, abandonaran el seu suport a la independència (quin fàstic, déu meu... i amb l'ANC callada i amb ERC encara més callada, per a vergonya aliena i pròpia–) tant se'ls en dóna que aquí continuem amb les notes macabres dels empobrits patint i morint emmalaltits, suïcidats o de fàstic.

Gràcies, president Mas, gràcies ERC, ANC i cor mediàtic dominant, gràcies empresaris amics (de Mas i CDC), gràcies a tothom per demostrar-nos que el procés està viu, que la independència és secundària respecte a aquesta ànsia política de col.locar Mas de nou al capdavant de l'autonomia intervinguda. L'ànsia que tot ho empastifa, els comptes que tot ho volen. 

Em resulta indiferent el nombre d'escons que l'organització política en què milito obtingui al març (tant de bo abandonéssim els parlaments, em recordo a mi mateix...): cal esmerçar aquests mesos a explicar el sentit del xantatge brutal de CDC perquè el sector econòmic que la dirigeix no perdi en cap moment el control d'aquest procés al no-res. Cal difondre fins a la sacietat per què i per a què volem la independència, cal construir la participació popular fins on sigui a les nostres mans i d'acord amb les nostres capacitats, cal estendre l'esperança que aquesta terra, la terra a la qual pertanyem, la convertirem en allò que decidim lliurement i encarats cap a la justícia social sense por. 

Així, doncs: endavant CDC, canvieu de nom i ensorreu-vos al març, així per fi podrem avançar cap a la independència. Que considereu la gent com uns babaus, com uns imbècils, que estiguem estupiditzats, no ens condemna a la cretinitat per sempre.

Els senyors i senyores que heu malbaratat més de tres anys ajornant-ho tot i degradant referèndums esdevinguts "procés participatiu" sense fer estructures ni d'estat ni de guingueta a l'arena i escurçant pressupostos autonòmics públics sense penedir-vos-en... amenaceu aquest país de fer les eleccions al març?  Vinga, som-hi: com més temps ens doneu més creixerà la nostra força als carrers. El sentit de la història no podrà ser esclafat d'una manera tan senzilla. Hom necessita alguna cosa més que els mitjans de comunicació per bescanviar significats per diners i cadiretes presidencials.

El paper de la CUP i del conjunt de l'esquerra independentista  –segons el meu parer (per això va nàixer aquest bloc)– rau a aprofundir, ampliar i guanyar la independència i la transformació social –superar algun dia forma d'inferiorització social–, començant per dignificar les condicions materials de vida de qui més pateix. Que això ensorri en la tristor grisa determinats minyons de casa bona amb dècades de professionalisme polític, vaja... no goso assegurar que formi part de les nostres preocupacions.

I el més bèstia és que, d'aquesta colla, n'hi ha que encara perseveren a dir que estimen el país... però n'oculten l'acabament: l'estimen només si el país es redueix a si mateixos. Fruïu de la festeta, alts directius de l'ANC i ERC, fruïu-ne mentre pugueu.

Post scriptum III (28-XI-2015): És una alegria que companyes i companys de bagatges i tradicions polítiques, sindicals, culturals i associatives distintes us retrobeu demà a Manresa per informar-vos, debatre i raonar col.lectivament. L'assemblea és el nucli teòric i metodològic del projecte polític de la CUP, l'esquerra independentista i les organitzacions afins, la qual cosa enllaça amb la tradició popular horitzontal de la societat catalana. Des de lluny ho celebro, per tant permeteu-me transmetre una abraçada a tothom i encoratjar-vos a interpel.lar-vos amb amabilitat i des de la complicitat amistosa de compartir militància.

Incidiré, ja que no puc ser-hi demà, en quatre assumptes a tall de ràfega:

1. El procés ha esdevingut en si mateix la barricada transtemporal de la direcció política de CDC per mantenir-se al poder. Seria un error històric acceptar el xantatge "Mas o març" quan dia rere dia constatem que al darrere hi està en joc la perpetuació al poder polític dels mateixos que acceptaven sense embuts les retallades de Zapatero a l'Estatutet fa una estona. Amb el patiment que han provocat les polítiques econòmiques de CiU, i ara tenen tanta pressa? Rere el projecte de tota organització hi ha interessos de classe, sigui quina sigui.

2.  Companys com en Xavi Monge (@xmonge), en Jordi Salvia (@jordisalvia) i l'Abel Caldera (@abelcaldera) han emfasitzat que Mas i CDC continuen enfocats a mantenir el monopoli del botonet vermell de la convocatòria d'eleccions –i, de fet, el control polític d'un procés popular que ha estat segrestat dels carrers i conduït al Parlament, amb la complicitat activa de les altes direccions d'ERC i l'ANC–. Prosseguim sense estructures d'estat i sense una opció alternativa que permeti finançar-nos atesa la política colonial escanyapobres que ve de l'estat de Ponent. És a dir, prosseguim amb aquesta xerrameca fal.laç o martingala major. Haver-nos d'escoltar a dir per part de Junts x Sí que la paciència de la gent no és infinita i que hi ha pressa frega un cinisme descomunal: els qui han convertit independència en procés durant quatre anys menteixen i desmostren un cop més nul.la humilitat política.

3. Les direccions polítiques de la pseudosocialdemocràcia espanyolista del PSC, ICV i òrgans satèl.litals –trepes, traïdors de classe, alliberats sindicals grocs professionalitzats a rebentar vagues (d'aquests n'hi ha arreu), postmodernets ambiciosos i enrotllats, i altres fills de l'egoisme i la mesquinesa socials– frisen embogits i preguen agenollats perquè dos diputats de la CUP investeixin el president prestidigitador (cal ser-ne per durar tant, des del 1987, i esdevenir milhomes). Fora dels carrers, al camp parlamentari la CUP té l'oportunitat històrica d'esdevenir pal de paller de l'esquerra. Davant una direcció d'ERC camaleònica, submisa i arrapada als càrrecs, votacions com la de fa quatre setmanes a Barcelona sobre el CADCI tracen la frontera entre l'esperança i la presa de pèl.

4. Del que penso de les enquestes n'he escrit. A tot estirar, mínimament orientatives. Amb la pressió mediàtica brutal que la CUP está rebent per investir Mas, no deixa de ser un indici que –per dues enquestes d'aquesta setmana– el 82% de votants de la CUP rebutgin investir Mas, i que un 71% de l'electorat general hi coincideixi. I aquí val la pena recordar que totes les enquestes que s'estan publicant des del 2012 reflecteixen una orientació ideològica cap a l'esquerra d'aquest ampli moviment popular independentista –que no s'hauria de reduir a una manifestació i dues votacions anuals, i encara menys a una figureta de porcellana que si la qüestiones llavors l'ordre universal vacil.la...–.

Transformar la realitat demana contraposar-nos a la ideologia dominant des d'una cultura política emancipadora: donant exemple, practicant la construcció col.lectiva i rebutjant lideratges institucionals que no han nascut de cap assemblea. No podem ser còmplices de l'enclaustrament del procés en un parlament i en una investidura. Els únics responsables d'endarrerir les eleccions fins al març del 2016 són els mateixos que no han parat de curtcircuitar un veritable rumb emancipador empetitit fins a l'extrem de convertir-se en... procés.

Disposem d'una arma de construcció massiva: les nostres idees, les nostres pràctiques. Posem idees en circulació, difonguem el projecte polític i guanyem la implicació i la militància de la gent crítica que fa seva la necessitat de transformar l'estat de les coses.

Març? Mantindrem i farem créixer la majoria independentista, CDC quedarà retratada i minimitzada sota la marca Democràcia (?) i Orfendat, i la CUP –m'adreço als qui conceben que la política amb prou feines és equiparable a res més que no sigui l'acció parlamentària i al nombre de senyories– creixerà (acabo de veure la notícia de l'Accent que prové de La Vanguardia: Junts x Sí baixa i la CUP puja a 12 –és a dir, pel cap baix a 16–). Oi tant que creixerà. Sobretot, i això és per mi el més important, continuarà ampliant la base social de l'independentisme. Per tant i mentrestant, exigim al govern en funcions que d'una vegada es dediqui a materialitzar polítiques que apaivaguin el patiment de la classe treballadora catalana, ara. I que tiri endavant les estructures d'estat.

Agraït per la visita, reitero les salutacions del principi.

Moviment real.

diumenge, 15 de novembre del 2015

La CUP i Mas, que en vol més


LA CUP I MAS, QUE EN VOL MÉS
Gerard Horta

I
Punt d’inflexió. Rere el xantatge rovelladet exercit sobre la CUP per investir de nou com a president el núm. 4 de Junts x Sí per Barcelona el 27S hi estan en joc, expressat sintèticament, 1) la perpetuació de la transició sota l’ombra del pujolisme; 2) el descavalcament parcial del poder polític autònom dels sectors socials dirigents fins ara; i 3) la consagració de la CUP –dins el mòrbid sistema parlamentari burgès de què participa– com l’única organització la qual, tot i les pràctiques bàsicament reformistes que desenvolupem, branda sense embuts un estendard discursiu de fonament anticapitalista des de l’independentisme i el feminisme dels Països Catalans (en fi).

Res de nou sota el Sol, si no fos que l’allau mediàtica i política persevera a fer creure que la militància de la CUP ha de debatre allò que ja ha estat debatut i decidit, i votat i tot el 27S: d’una banda, l’afartament paroxístic del processisme sota la direcció de CDC i Artur Mas, i, de l’altra, que això –l'estat de les coses de qui pateix– que fa tres anys un qualificava com una situació d’emergència social (en una roda de premsa de la PUDUP) ha de ser la màxima prioritat per a tota acció política governamental en qualsevol escala.

II
La construcció social del núm. 4 de Junts x Sí en qualitat de víctima expiatòria integral no és empíricament seriosa ni tampoc rigorosa. Els represaliats i empresonats polítics, els empobrits, els emmalaltits i suïcidats pel deteriorament agut de la seva existència, els infants, dones i homes desnonats, els supervivents amb salaris de misèria, la gent aturada sense cobertures socials..., hi ha centenars de milers de catalanes i catalans que no han estat objecte de consideració semblant pels defensors d’un Artur Mas mostrat com a culminació paradigmàtica de l’obra que Jesús deixà inacabada. (Permeteu-me el sarcasme, avui que m’he pres el diumenge com a dia festiu.) Fem memòria: les plebiscitàries del 27S versaven sobre la independència d’aquest trosset de país, no pas sobre l’esmentat núm. 4. Fou així, o tot plegat fou una farsa... Mas, perdó, més?

Artur Mas ha rodat des del 1987 per lAdministració pública catalana. Sap moltes coses, de les quals cal amagar-ne algunes més del compte si atenem el magre paper que massa polítics de CiU i el PSC –i en menor bé que gloriosa mesura d'ICV, PP i ERC (en una relació proporcional als càrrecs de poder ocupats aquestes dècades)– han representat respecte al saqueig, aprofitament, desviació, malbaratament o celebració indolent de recursos públics. Malgrat això, hi ha una necessitat que transcendeix interessos penosos en nom d'una esperança urgent i infinita.

III
Comprenc que determinada gent benpensant, alguna de bona fe i tot, pretengui contemplar en la CUP la mateixa abaixada de pantalons, calces i calçotets que protagonitzaren ERC i l’ANC –galdós paper–, plenament abduïdes, desarticulades i parasitades per CDC. Aquesta capacitat anorreadora de la direcció política de CDC i del sector empresarial i econòmic que representa resulta fascinant per la seva potència: marcant els temps, esmicolant i dirigint processos multitudinaris i reduint altres projectes al no-res, Mas i CDC surfegen sobre l’onada amb una precisió admirable. I els anys passen...

Destruir la CUP mitjançant el suport a la investidura de Mas i reduir-la al paperet d'apèndix passiu de CDC comportaria retornar l'esquerra independentista pel cap baix 15 anys cap enrere i, alhora, regalar el pol de la diguem-ne esquerra parlamentària als vells i nous trepes populistes i ciutadanistes d'ICV i la colla dels comuns, inclosos alliberats sindicals grocs de llarga durada –presents pertot–. Investir Mas en qualitat de president implicaria, a més, barrar el camí a Icària –la independència socialment transformadora que recull la tradició col.lectivista de la classe treballadora catalana contemporània– i prosseguir el trajecte funerari cap al parany d'una Ítaca resplendent com a recurs retòric però execrable per haver-se constituït com a obstacle per al moviment real. Jo ho hem escrit manta vegades al setembre i l'octubre assats: contra independència, procés. Qui en dubti, que repassi el full de ruta anunciat per Oriol Amat el 26S a una emissora radiofònica alemanya.

No comprenc prou bé què pretenen els directors polítics del patrioterisme postregionalista burgès convergent, els quals haurien de sentir-se cofois de les formes clàssiques de les diguem-ne autoritats militants latents de la CUP. La qüestió és que ses senyories diputats i diputades de la CUP proposen una militant de CDC com a candidata a la presidència. Que enmig i a través de l'infern social i vital de tants els companys i companyes diputats facin de polítics convencionals –negociacions, rodes de premsa, campanyes públiques, propostes i decisions diàries d'estratègies i tàctiques i el que vulgueu afegir-hi dins l'univers parlamentarista– i optin –inconscientment, és clar: el poder enxampa, atrau, sedueix i et fa perdre la visió del puto, preciós i duríssim món brut de les decisions col.lectives– per balançar una organització assembleària cap a una organització d'un altre tipus... són modes de funcionar que al capdavall serà la militància de la CUP qui assembleàriament decidirà si ha de ser així o no, i quin futur volem materialitzar com a organització per transformar la societat.  Ara com ara, la militància de la CUP estem donant a entendre que aspirem a ser com la majoria organitzacions que habiten el globus del capital, per això succeeix tot plegat d'aquesta manera. (Em limito a descriure breument un procés des de la meva perspectiva, si bé no en faig cap valoració.)

Ara bé, si comento això d'amunt és perquè vull anar a parar al fet central que simplement no m'explico què més volen arrancar CDC, la premsa pública (ha, ha, ha...) i la tropa d'opinadors a sou directe o indirecte a una CUP formalment anticapitalista que, a fi d'avançar cap a la ruptura independentista amb l'estat espanyol, proposa Neus Munté de presidenta i facilita situar Mas en un lloc prominent de l'organigrama governamental. Res ja no és versemblant. Exactament què volen, que la CUP s'autodissolgui, que enterri el que anuncia el seu projecte polític? Desgavell del poder polític quan no és a les mans del poble, sinó dels polítics professionals. Soroll eixordador de discursos i discursets erigits sobre paraules boniques. Mentides i més mentides. Transaccions de baixa estofa. Pressions de fira, apel.lacions de nyigui-nyogui, amenaces de mala mort.

Si la CUP fos una organització antisistema, en discutim de debò del que faria?

IV
He interpel.lat Artur Mas en qualitat de president de la Generalitat en diversos articles al llarg dels darrers anys, sempre per assumptes menors, gairebé futils: morts sota custòdia policíaca, xavals desmaiats en escoles perquè ni mengen a casa ni accedeixen a beques-menjador –o perquè se'ls barra l'accés al menjador car la família no pot pagar el percentatge de la beca que li pertoca–, malalts que moren participant pacientment de llistes d'espera, la Brigada Mòbil curtcircuitant a Pl. Catalunya una manifestació de milers i milers de persones a còpia de llançaments indiscriminats de gasos lacrimògens, bales de goma i atonyinaments, companys i companyes detinguts per la seva militància ideològica, vaguistes a què es demanen anys i panys d'empresonament... Res, detallets minúsculs, irrellevants, esdevinguts sota la seva acció de govern.

Ho faig, ara, un cop més per suggerir-li, proposar-li, pregar-li que cedeixi el pas a la història. No a si mateix per enèsima vegada quant a la seva pròpia continuïtat al poder polític, sinó a la història. Cal posar fi a aquesta paròdia. Els sacrificis d'Artur Mas no arriben a la sola de la sabata dels que la gent anònima ha dut a terme en el decurs dels temps. Qui s'ha jugat la pell per defensar la llibertat d'aquesta societat nostra reiteradament esclafada? Qui ha patit la repressió, la presó, la fam? Els de sempre. Les nostres heroïnes, els nostres herois, la nostra gent senzilla i invisible estan rebentats. 

Amb exquisidesa demanaria  a Mas que no en vulgui més, encara més. Des del 1987 és una vida, moltes vides. Plegueu, altíssima majestat de Can Tuset, i prosseguim el camí. Cada any de pressupostos autonòmics és un any més de misèria, i ens hi juguem el dia a dia de tothom, inclòs qui ha arribat a l'independentisme fins i tot afirmant la seva identitat nacional també espanyola per construir des d'una certa justícia social un altre model d'existència i relacions col.lectives.

Els homes i les dones grans, siguin presidents o diputats, saben fer-se petits. Empetitir-se o no empetitir-se, aquesta és tants cops la qüestió. Som davant l'última oportunitat de què Artur Mas disposa per demostrar que sap fer-se petit. Mentre hom remet al martirologi de Mas, el veritable boc expiatori és el que es projecta en la societat catalana mateixa, concretament en les seves classes populars subalternes, forçades al sacrifici silenciós de travessar una vida patida però amb prou feines viscuda.

Prou pantomima, sisplau. Prou xantatges mesquins del postregionalisme burgès, prou amenaces d'eleccions, prou procés, prou martingales imposades. Prou cantarelles obscenes, prou la mateixa tosca brutícia de sempre, antiga coneguda, perpetrada durant segles, generacions i societats. Arrapar-se al poder no en té res de virtuós, i en aquest context l'única virtut és encaminar la resolució dels problemes de la gent a través de la independència i la justícia social.

***

Post scriptum (16-XI-2015): Sóc a Mindelo, des de la nit del 10 de novembre, reprenent el treball de camp sobre aquesta societat a través de la investigació entorn dels sistemes de transport de São Vicente. He decidit que els diumenges faré festa, cosa inaudita en la meva experiència etnogràfica africana i europea, la qual cosa em facilitarà anar escrivint alguna coseta al bloc. Compondre un article com l'anterior implica l'inenarrable, encara que no ho sembli a primer cop d'ull. Disculpeu apòstrofs no unificats, eles geminades sense el punt volat i altres minúcies tècniques respecte a les quals solc, o almenys miro de, ser primmirat: aquí les condicions tècniques són precàries i els locutoris han d'afrontar sovint contingències.

Un altre apunt que m'havia oblidat d'introduir al text anterior. És molt senzill i còmode criticar una organització sense militar-hi. A tota la pila de gent companya que, des de posicions diguem-ne esquerranes, qüestiona que fa i què no fa la CUP sempre els responc que s'hi fiquin per militar i treballar col.lectivament per reeixir en el projecte que defensen. Hi vaig arribar a la primavera del 2011 pel component municipalista i claríssimament assembleari en un marc independentista i anticapitalista i des d'un feminisme de classe, i sóc un paio feliç –molt!– d'haver fet tants companys i companyes, de la CUP, la COS i el conjunt de l'esquerra independentista d'arreu del territori. Tant de bo no n'hi hagi prou amb una legislatura i escaig al Parlament per polvoritzar un projecte més necessari que mai.

Post scriptum II (23-XI-2015): La realitat supera sempre la ficció: gairebé al cap de dos mesos del 27S, continuem allargant aquest procés que alguns pretenen que agonitzi fins a la fi dels temps. Això succeeix amb la complicitat activa de l'organització en la qual milito –en Xavier Díez escriu que ningú no li ha preguntat què en pensa (coses de les associacions parlamentaristes [no de parlar, sinó de parlament], sobre les quals haurem de debatre imperativament i ben aviat abans el corcó del maligne no ho devori tot)–, els caps de la qual han decidit perdre de vista –per ventura d'una manera inconscient– en nom de les sagrades negociacions el combat paral.lel per una cultura política transformadora que qüestioni la suposada normalitat amb què se'ns fa veure, cada dia, que el procés de lluita per la independència és redueix a les negociacions establertes entre, bàsicament, ses senyories.

Segons el meu parer, estem exercint un paper que ens ha estat atribuït –si no encolomat– i que no és el que com a organització potencialment revolucionària hauríem de desenvolupar, almenys de la manera tan exclusiva com ho estem fent. Desconec qui ha decidit jugar el joc en aquestes condicions, tanmateix és així. Estem fent un paper discursiu raonablement bo en el marc institucional i mediàtic dominant –i venim de tres anys de lloable tasca discursiva al parlament–, alhora que estem deixant de fer allò que gent estrambòtica com jo pensava que estàvem cridats a dur a terme: capgirar ideològicament enfocaments, anàlisis i interpretacions entorn de les maneres com és possible articular un ampli procés social popular cap a la independència I fer-ho ara més que mai, tot just ara que ses senyories disposen de micròfons oberts cada dia, cosa que mai no havia succeït. Negociem comprensivament, ens portem molt més que bé i fins i tot nosaltres, suposadament anticapitalistes, tenim els immaculats pebrots –o manca d'escrúpols– d'anunciar a través de la premsa que proposem sa senyoria Neus Munté –militant de CDC i portaveu de l'actual govern en funcions– com a candidata a la presidència d'uns governants que prosessegueixen la tasca d'elaborar fitxers policíacs il.legals sobre tota mosca que es bellugui. De debò era aquest el paper que aquest moment històric ens reservava? Algú ha perdut de vista quines són les condicions de vida de la nostra gent? A més, podem pensar que teníem dret a gaudir col.lectivament d'un debat matisat, profund, heterogeni en plantejaments i argumentacions, del qual la nostra gent al parlament en fes ressò, estendard i raó? Per ganes de sortir a la TV i demostrar que podem ser tan normals com la resta, hem acceptat el seu terreny de joc, les seves regles i els seus arbitratges. La primera derrota és acceptar aquest maleït secretisme que tot ho empastifa a mode de temple sagrat intocable, invisible, impronunciable –inefable– a la mirada de la gentalla (això mereix un article monogràfic: el perquè del secretisme en la política institucional).

I així estem, dos mesos després això no deixa de ser més que la perpetuació del mateix procés que denunciàvem. Es veia a venir i un ha intentat remarcar-ho amb amabilitat fa temps..., esgota massa repetir que el que els més vells hem viscut ens permet reconèixer amb una certa anticipació com es donen determinats moviments en societat. La condició humana és patèticament previsible. I si no es vol escoltar no s'escolta. Muts i a la gàbia.

No hi ha trencament d'estructures econòmiques i polítiques sense el més important de tots els canvis, car és el que n'assegura l'extensió en el temps: la transformació ideològica, és a dir, la transformació sobre les maneres de concebre projectes socials i models de relacions (lligada a la base material mateixa de la nostra existència, i a les pràctiques quotidianes a escala individual i col.lectiva). I aquí és on penso que la nostra gent mediàtica –triada en qualitat de mediàtica pels mateixos mitjans que reprodueixen la cultura política dominant justament per la condició de polítics professionals dels companys i companyes convocats a la desfilada– hauria d'aportar cada dia des del 2012 referents ideològics que afirmin que cap parlament ha de ser el dipositari exclusiu del poder polític, per més que el classisme ferotge de filòsofs, sociòlegs i politòlegs –enrotllats o no– hagi pretès cenyir-lo, des d'Aristòtil, a l'estat. Des de la meva perspectiva –per bé i per mal– estem deixant de banda, en un període clau, una oportunitat única per fer canviar les maneres de pensar de moltes persones. D'això en resulta, lògicament, el peix que es mossega la cua: el procés fracassa perquè ses senyories no es posen d'acord, la qual cosa confirma l'abducció que CDC ha fet d'un moviment popular únic convertit en invariable escenografia de fons de cartró i pedra, i no pas bategant i dinàmica. La victòria ideològica de CDC està sent, fins ara, aclaparadora. Si damunt decidim que la realitat es redueix a les descripcions que en fa la premsa i als reflexos a çes xarxes socials, llavors ja podem plegar.

Fins i tot aquesta desaparició gradual de l'escena pública dels càrrecs polítics interns, substituïts amb alguna comptadissima excepció per les noves i antigues figures parlamentàries, ens acabarà situant –tard o d'hora– en primer lloc davant la disjuntiva de formalitzar el que a hores d'ara és un model de funcionament jerarquitzat com la majoria d'altres organitzacions de tot tipus, i a continuació davant l'obligació d'aclarir els continguts ideològics que haurien de sustentar les pràctiques que, almenys fins ara, un concebia que defensàvem. Tornem enrere: es tracta de reivindicar l'emplaçament de l'exercici del poder polític en totes les dimensions de la societat i no en les quatre institucions que donen lloc a l'estat. Una cosa és remetre discursivament, de tant en tant, al poder popular i a la construcció del contrapoder polític: l'altra és organitzar-lo i donar sentit a la seva existència a partir d'un mode de participació en l'actual context polític que la mateixa ANC i tot ha abandonat als marges del camí. Hom pot preguntar-se si és o no humiliant el menysteniment implícit i explícit que s'adreça, negociació rere negociació, a la gent del carrer: se'ls anomena, se'ls invoca, es parla en boca seva i així es perpetua un dels nuclis de la ideologia política burgesa: en nom seu, qui fa política són els professionals de la política. És a dir, el que em pregunto és si és raonable que acceptem que l'únic mitjà possible perquè la gent es pronunciï sobre el que estem vivint és ficar un vot dins una urna cada 4, 10 o 50 mesos.

Passen els dies, les setmanes i els mesos, i el que havia de resultar del tot extraordinari esdevé norma quotidiana. Allò ja suadet de "Disculpin les molèsties, estem construint la República Catalana", que al seu moment vaig trobar profundament prepotent malgrat la bellesa estètica de la dita, s'ha demostrat en poques setmanes com una falsedat. No sols no hi ha estructures d'estat organitzades –gràcies CDC, ERC, ANC i Sr. Mas per aquesta dissortada enganyifa– per afrontar urgentment, amb la màxima immediatesa, una contingència determinada que ho exigeixi, sinó que continuem navegant de roda de premsa en roda de premsa seguint els paràmetres que l'espectacle creiem –o que alguns creuen– que demana. Pura representació o, com diria el Sr. Mourinho, "teatre del bo".

Vaig escriure fa dos mesos que sabíem com actuarien CDC i ERC, i que per tant el millor era debatre-ho col.lectivament i ser honest amb la nostra gent –militants, simpatitzants, votants– i amb el conjunt de la societat catalana, i dir-los que no allargaríem la pantomima. L'hem allargada coneixent-ne el resultat i en comptes d'incidir, martellejar, despietadament i cordialment en els motius pels quals cal posar fi a la transició com l'única garantia que ens permetrà avançar, proposem –el plural, aquí, és pura retòrica– la Neus Munté o qui sigui, cosa que era feina de Junts X Sí per obtenir el suport de la CUP. En conseqüència, si ho sabíem, per què caram actuem així? Cal que confiem en la capacitat analítica de la gent del carrer. Cal prescindir de la joguina numèrica que ens limita a fer comptes sobre el nombre de cadires assolides i assolibles  (És a dir, a reduir la nostra acció política a la dantesca acció parlamentària en una societat fonamentada en l'explotació, la injustícia i la mentida.)

Espero haver aportat alguna mínima reflexió a les persones que, desprevingudes, han vingut a raure aquí. Podem reconduir aquesta situació, i la nostra virtut és que aquí tothom utilitza el cap per pensar: militar en un espai semblant significa un privilegi. Però això demana que l'esperit col.lectiu voli i es desplegui sense por i amb fermesa. Ser un partit normal dins una societat normal que es recrea en la farsa de la normalitat no sé si pot considerar-se un mèrit. 

A continuació, si us plau confrontar altres mirades, us proposo clicar els enllaços a 1) un text de l'Andreu Barnils des de Barcelona ("Sentit d'estat", 22-XI-2015, a VilaWeb), coratjós i agosarat pel fet que es tracta de l'únic periodista independentista en un mitjà potent que té el valor de plantejar això que afirma sobre la necessitat que Mas faci un pas enrere; 2) un del Xavier Díez des de Girona ("La CUP en la cruïlla", 22-XI-2015), la perspectiva i la tàctica suggerida pel qual no comparteixo, però que està bé de llegir a fi de disposar de més elements per al debat; 3) un del Jordí Martí des de Tarragona ("Mas, plega i deixa'ns arribar a la independència", 23-XI-2015), reiterant-hi alguns dels motius per defensar que no s'investeixi Mas; i 4) un d'en Xavi Monge també des de Barcelona ("Ara mateix: d'investidures, eleccions i poder", 21-XI-2015, a CatalunyaPlural), l'anàlisi contextual del qual comparteixo de ple.

Continuarà.

divendres, 6 de novembre del 2015

Retorn a l'Àfrica atlàntica (Cap Verd)

Fruit del treball de camp desenvolupat a les tardors/hiverns dels
anys 2009, 2010 i 2011, publicat per Pol·len (Barcelona, 2014).


RETORN A LÀFRICA ATLÀNTICA (CAP VERD)

El que distingeix lantropologia social de la resta de disciplines científiques i acadèmiques dins les ciències socials és constatar empíricament la varietat social de les col·lectivitats humanes, l'espectre ampli de l'heterogeneïtat social i cultural. Ho fa a través d'una eina anomenada treball de camp, amb fortes implicacions no sols metodològiques sinó també teòriques, malgrat que el nucli dur antropològic consisteixi a compondre aquest catàleg sempre dinàmic de les maneres de representar-nos el món i de practicar-lo en les dimensions instrumentals i simbòliques. Això significa que per poder afirmar que jo hi era cal haver-hi estat, és tan senzill i tan complicat com això. Res pot substituir la presència de lantropòleg sobre el terreny, junt amb la gent –el grup social– que es constitueix en objecte destudi com a motiu de la recerca. Dentrada, es tracta de ser-hi per poder comprendre.

Mantinc vivíssim el record del matí en què vaig topar el Dr. López (lAlberto) al passadís principal del Departament dAntropologia Social de la Universitat de Barcelona a la primavera del 2009. Em proposà participar dun projecte d'investigació sobre transformacions urbanes en ciutats africanes i anar a Cap Verd per fer-hi treball de camp. Veníem d'una investigació en què confrontàvem les planificacions administratives i les apropiacions dels vianants dels centres diguem-ne històrics de Lisboa i Barcelona, sota la direcció den Manuel Delgado –de la qual sorgí Rambla del Raval de Barcelona (El Viejo Topo, 2010)–. Tornem al passadís: vaig desbotonar-me la camisa i li vaig mostrar la samarreta –feia una pila danys que no me la posava– que duia a sota: shi veia lantiga bandera de Cap Verd –la de la independència del 1975– amb lacrònim del Partit Africà per la Independència de Cap Verd, un obsequi preciós que que em regalà als anys noranta el company Genís Cano –activista diguem-ne cultural hiperactiu, professor del Departament de Belles Arts de la mateixa UB i poeta guixolenc–, amb qui tantes coses compartírem des de la fi dels vuitanta. La resposta era òbvia.

Amb companys i companyes antropòlegs del Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials (GRECS) de la UB i de lISCTE - Instituto Universitário de Lisboa hem anat cobrint, des daleshores, treball de camp en diverses ciutats africanes. El primer cop que vaig dur a terme el meu baptisme de foc africà el Manuel Delgado va penjar una entrada al seu magnífic bloc, la qual vaig poder veure –convulsionadament emocionat– des de Tarrafal (illa de Santiago), però que ja no hi és (Manel, hòstia!): contenia un fragment del final de la impactant Gattaca (Andrew Nicol, 1997) a mode de comiat.

Ha passat el temps i lespai, i lany passat vaig ser per primer cop a Mindelo, a lilla de São Vicente, on ara retorno per completar –com sempre parcialment, perquè només enxampem moments de processos socials– lactual aproximació etnogràfica.

Praça Estrela (Mindelo): estació central de hiaces
per a tot São Vicente. El pròxim llibre tractarà daixò:
la societat daquesta illa a través dels sistemes de transport i els hiaces.

Em fa gràcia –també una certa vergonya– col·locar aquí a sota dues intervencions que vaig fer als Telenotícies Migdia i Vespre de lúnic canal televisiu de Cap Verd –públic–. El primer respon al treball de camp a Santiago, el segon al de lany passat a São Vicente –pots clicar sobre la data per accedir a lenllaç–.

Televisão de Cabo Verde (11-X-2010). Campus Palmarejo de la Universidade de Cabo Verde, Praia (illa de Santiago).

Televisão de Cabo Verde (31-XII-2014). Alliance Française, Mindelo (illa de São Vicente).

Noms de dos vaixells al port de Mindelo
(al XIX, Porto Grande).

Igualment, us enllaço aquesta ressenya del Manel (6-III-2015) sobre el llibre escrit amb en Dani Malet –el qual apareix paradoxalment tant en qualitat dautor de la fotografia com dins la fotografia, que vaig fer jo mateix–. (Reviso els noms que surten aquí i me nadono que els antropòlegs estem realment sonats, que no sé si és la sola manera de mantenir-se un pèl lúcid en aquest planeta.)

Men torno, doncs, per viure el privilegi de l'etnografia: ser en universos socials al capdavall tan poc altres... Als companys i companyes africans, i a totes les persones que he anat coneixent al llarg d'aquests anys, els sento amb una gratitud immensa per tanta generositat i paciència, per donar-me loportunitat de poder aprofundir el meu propi coneixement com a persona i com a etnògraf. No puc explicar-me a mi mateix sense atendre labans i el després de conèixer la terra africana daquest arxipèlag i la seva gent.

El bloc roman aturat una temporada, si bé hi ha a la ratlla de 270 entrades penjades des de labril denguany, de manera que de lectures no en falten i sempre pots escriure el que et plagui als comentaris. Si tot va bé ens retrobarem el 2016. Tagraeixo que voltis per aquí i desitjo que tot vagi bé per a tothom, tingues comprensió a través daquestes llicències estranyes nodrides a còpia dencavalcaments poètics entre etnografia, cosmonàutica i... etnocosmologia. (De menut, un jove i preciós dibuixant anomenat Joma vingué a lescola, lIsabel de Villena de la Carme Serrallonga i en Ricard Albert –enunciació de lInstitut Escola i lEscola Nova Unificada de la Catalunya revolucionària dels anys trenta (vegeu-ne, de lestimada Mariona Ferran i Permanyer, L'escola Isabel de Villena i la seva gent, 1939-1989 [Edicions de lAbadia de Montserrat, 1997])–, a fi densenyar-nos com dibuixava. Demanà a tota la colla de taps de bassa què volíem que dibuixés i jo li vaig demanar que il·lustrés un cosmonauta. Quin gran, indescriptible plaer, aquell cosmonauta del Joma pintat amb guix a la pissarra!!! Han passat gairebé 50 anys i encara me'n recordo amb desbaratadora emoció i alegria... tota la meva ànima era allà.)

Per a qui estimo i per a la meva gent companya, ànim i coratge: lamor i la lluita són, sempre i arreu, lúnic camí.

Diuen que cada àtom del nostre cos formà part, un dia, d'una estrella...