dilluns, 30 de gener de 2017

Final de "Michael Clyton"



FINAL DE MICHAEL CLYTON

Tres minuts finals de Michael Clyton (2007), escrita i dirigida per Tony Gilroy, protagonitzada pel George Clooney i coproduïda pel Sidney Pollak.

dissabte, 28 de gener de 2017

La CUP i l'Esquerra Independentista: l'estat de les coses i les coses de l'Estat (la cosa no rutlla i algunes alternatives)


LA CUP I L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA:
L’ESTAT DE LES COSES I LES COSES DE L’ESTAT
(LA COSA NO RUTLLA I ALGUNES ALTERNATIVES)
[ESPAI FÀBRICA, 7-II-2016]
Carles Riera   Aleix Cardona   Gerard Horta

Nota prèvia: aquest text de treball –per aprofundir anàlisis, reflexions i discussions– no mira dinterferir la tasca de ningú ni de cap organització. I no es dirigeix als mitjans de comunicació, sinó a les companyes i els companys militants de les diverses organitzacions de lEsquerra Independentista –per això lhem enviat únicament a Espai Fàbrica–. Lhem debatut i redactat des duna posició escrupolosament respectuosa i a títol estrictament personal per part de tots tres.

*** 

Adrecem aquest document a les organitzacions de l’Esquerra Independentista i de la Unitat Popular amb la intenció de plantejar un debat que generi un canvi en el rumb emprès.

Arran de l’Acord de presidència de consens amb Junts x Sí establert per la comissió negociadora de la CUP a la tarda del 9 de gener del 2016, el qual fou confirmat pel Consell Polític Nacional i el Grup d’Acció Parlamentària l’endemà al matí –10 de gener–, a continuació plantegem un seguit de reflexions entorn del desenvolupament de la CUP nacional i, en part, de l’Esquerra Independentista (EI) des de l’entrada de la CUP al Parlament el 2012. Ho fem a partir de l’abordatge de diversos àmbits relacionats amb la incidència de la tasca parlamentària sobre el projecte polític de la Unitat Popular, les estratègies empreses dins el marc del processisme estàtic i les metodologies organitzatives dominants dins la CUP.


1. Contextualització prèvia:
principis per la ruptura
Ens trobem en una conjuntura global en què el capitalisme imposa la seva agenda per damunt d’estats nacionals i institucions polítiques internacionals. Imposa, amb la guerra militar i econòmica, noves formes de desgovern i d’estats febles a fi de gestionar els territoris, els recursos i les societats d’acord amb els seus interessos. Els actuals estats-nació i les institucions internacionals en són, majoritàriament, instàncies subordinades. A la Comunitat Autònoma de Catalunya, el sobiranisme hegemònic cerca crear el seu microestat adaptat a aquesta tendència general per disposar d’una instància política que li permeti formar part de les noves elits en aquest nou joc global, sense el peatge de l’Estat espanyol o bé amb un peatge tou i poc visible.

Des de la nostra perspectiva, el repte actual de l’esquerra anticapitalista i d’alliberament nacional rau a confrontar aquests processos a través d’una pràctica política i cultural antagonista que emfasitzi més la independència com a contrapoder i contrahegemonia de la Unitat Popular, des dels moviments socials, els ajuntaments, el sindicalisme nacional i les institucions nacionals populars que cal construir, que no pas l’assoliment d’un Estat català homogeneïtzable dins el marc ultraliberal i militarista de la Unió Europea i l’OTAN. És en aquest antagonisme que poden sorgir espais i àmbits de sobirania popular autoorganitzada i col·lectivitzada, a escales local i nacional, i tensionar les estructures estatals corresponents, espanyoles o catalanes, al servei d’aquests espais de sobirania popular i en funció de la socialització de l’economia i dels serveis públics. Hauríem de ser, doncs, en una etapa constituent popular, més de desmantellament de l’actual entramat institucional que no pas instituent des de les instàncies autonòmiques. Som més en un període històric que hauria de tendir a esdevenir de socialització i col·lectivització que no d’aparent nacionalització.

La nostra tasca, per tant, no consisteix a reforçar ni legitimar les actuals institucions polítiques, sinó a impugnar-les alhora que potenciem la construcció de noves sobiranies populars, alternatives, i d’abast nacional, és a dir, dels Països Catalans. Per aquesta raó entenem que tampoc no forma part del nostre projecte reivindicar i legitimar la democràcia liberal, ni la socialdemocràcia ni un independentisme reduït sistemàticament a la Comunitat Autònoma de Catalunya.

El nostre compromís i participació en el govern i la governança haurien de ser nul·les, sent més una força deconstructiva del processisme estàtic en què s’insereix la lògica del classisme burgès que no una força perpetuadora del que pot interpretar-se com l’adaptació de la Transició a l’etapa històrica actual. Dit d’una altra manera: l’actual procés sobiranista a Catalunya –dirigit i controlat políticament, ideològicament i mediàticament pels mateixos sectors econòmics i polítics responsables de la Transició (si més no, parcialment)– no és el nostre projecte: ni estratègic, ni tàctic.

Algunes preteses evidències associades a això que hom anomena “procés” i que nosaltres rebategem com a “processisme estàtic”, i amb força predicament en l’EI, no ho són en absolut:
        • Que la independència de Catalunya facilitarà la construcció nacional i la independència dels Països Catalans.
        • Que l’ajornament del debat i la confrontació socials en funció de la unitat nacionalista no prefigura les hegemonies ni el projecte de societat del procés constituent ni del nou país.
        • Que el moviment sobiranista és d’origen i naturalesa exclusivament populars, i que depassa la capacitat de lideratge de les elits i de les oligarquies.
        • Que es tracta tot plegat d’una oportunitat de creixement i consolidació de l’EI.

En canvi, hi ha proves evidents pel que fa als fets següents:
        • El procés sobiranista està qüestionant i afeblint com mai fins ara el projecte de construcció nacional dels Països Catalans.
        • S’estan reforçant dos projectes estratègics, ambdós restringits a Catalunya: un projecte de caire nacionalista, de cultura neoliberal i efectivament sionista; i un projecte federalista i neoautonomista que cerca un nou encaix de Catalunya en una Espanya reformada.
        • El projecte de l’EI es decanta avui més cap a la unitat nacionalista i sobiranista a Catalunya, que cap a la unitat popular, revolucionària, rupturista i independentista a escala dels Països Catalans.
        • L’EI s’està institucionalitzant i, el que és pitjor, això es reforça culturalment dia a dia en termes ideològics a través de l’assumpció de la suposada normalitat de l’avenir de les formes polítiques dominants –inscriure’s en la lògica de la política burgesa–. Fem política en lloc d’impugnar-la.
        • D’altra banda, l’EI està retrocedint quant a la seva incidència en l’independentisme i en la CUP, en la seva cohesió a nivell nacional, en la seva capacitat de generar confrontació social i de generar institucions nacionals alternatives, en la manca de suport dins l’àmbit sociolaboral a lluites i projectes sindicals combatius, i en la seva capacitat de promoure la construcció nacional.
        • En un dels moments més crítics de la història de la Unió Europea, paradoxalment a Catalunya la vocació de pertinença a aquesta instància està sent reforçada i legitimada pel sobiranisme dominant. A més, aquest moviment no qüestiona tampoc projectes com el TTIP i estructures profundament arrelades com l’OTAN, sense voler veure-hi les limitacions que òbviament encarnen per a la sobirania nacional, pel cap baix tant o més rellevants que les que representen les provinents de l’Estat espanyol.
• Tampoc no ens hem adonat, o no ho valorem com caldria, que des de la UE s’està desenvolupant una ofensiva per transformar els estats del sud d’Europa, els menys estats i més inestables –Grècia, Estat espanyol, Estat italià...– en murs de contenció i consolidació de la seguretat en el flanc més feble, per la qual cosa cal acabar amb les dissidències de fons, com ara el projecte inicial de la CUP, garantint sòlides aliances amb el capitalisme global, l’OTAN, Israel i el model sionista d’Estat. Grècia i el catasionisme en són exemples ben rellevants.
• La centralitat i la prioritat del sobiranisme pel que fa a la creació d’un Estat català imposa una cultura fortament acrítica i institucionalitzadora del moviment independentista, en detriment de l’hegemonia d’un moviment rupturista i insubmís, deconstructiu, tant enfront de les institucions estatals com autonòmiques. El discurs i la praxi d’allò popular, constituent d’una nova cultura i d’una nova hegemonia polítiques, és minimitzat gradualment davant del procés institucionalitzador de noves estructures d’Estat liderades per les elits amb el compromís d’una EI domesticada.
        • La raó d’Estat i el secretisme d’Estat que sempre l’acompanya s’està consolidant com a cultura política dominant en el  moviment independentista i també al si de l’EI –en graus diversos d’acord amb el context organitzatiu, polític i territorial–, per damunt de la raó revolucionària i disruptiva. En determinats àmbits, i això és el que es fa visible a la CUP, comença a fer-se evident aquella tendència dels moviments d’esquerres que, en funció del seu creixement i moderació política, esdevenen cada cop més reformistes ideològicament i més totalitaristes organitzativament. Syriza n’és un dramàtic i recent exemple: càrrecs orgànics que més enllà de la funció inicialment assignada per les assemblees quant a la seva tasca, acaben configurant òrgans de decisió de facto, respecte a les decisions dels quals les assemblees acaben sent merament consultives, invertint-se aleshores la lògica de l’assemblea com a directora regent de la direcció política i dels càrrecs instituïts com a materialitzadors del projecte debatut i decidit col·lectivament.
• Que el procés sobiranista està consolidant i no pas qüestionant ni l’estructura social i de classes, ni les seves jerarquies orgàniques. Junts x Sí representa de manera clara aquest discurs. Determinats agents de l’EI no esdevenen un antagonista radical d’aquest plantejament, i alguns dels seus gestos institucionals l’afermen.
        • El discurs de “primer la independència i després ja parlarem del país que volem” s’ha imposat i l’EI, malgrat la seva retòrica, hi ha contribuït.
        • Els referents de socialisme, feminisme, Països Catalans, ruptura, desobediència, anticapitalisme i internacionalisme, entre d’altres, són –en el marc del procés i de la CUP– referències cada cop més buides i banalitzades, amb més components estètics i retòrics que no materials, instrumentals i contingents, i que no acumulen potència popular real com a projecte alternatiu, antagònic i confrontat al nacionalisme hegemònic.
        • Així, el que està succeint en graus diversos és que dins l’EI creix la desorientació, el depassament i l’esgotament.
• La burgesia catalana com a classe social inclou sectors diversos. Això ens obliga a perfilar la complexitat de l’anàlisi sobre el seu posicionament respecte a la independència. Certament, una part de l’alta burgesia difícilment donarà suport polític a un procés d’autodeterminació cap a la independència, però també és constatable la sintonia d’una part de les noves elits catalanes amb les idees neoliberals propícies a facilitar l’emergència de territoris amb sobiranies limitades, més proclius respecte als mandats del capitalisme global que no respecte als mandats de les institucions estatals tradicionals.

Malgrat tot i a la pràctica, la seva vocació avui és més reformista que no rupturista. Això fa que, en l’escenari actual, no sigui completament descartable el desenvolupament d’un nou pacte d’Estat per reformar la Constitució espanyola, com a solució pretesament definitiva als desajustaments i els conflictes que el pacte del 1978 deixà oberts en els àmbits territorials i autonòmics. La consulta legal estaria lligada, finalment, a la ratificació refrendària d’aquest nou pacte constitucional, fins i tot amb la possibilitat que la nova Constitució inclogui alguna referència explícita a l’especificitat catalana. Aquest projecte està sent ja avalat –a nivell, és cert, desigual– per destacats membres de la judicatura i del constitucionalisme a Espanya, pel PP, pel PSOE i PSC, per Podemos, per Ciudadanos, per IU i una bona par d’ICV, UDC, Compromís, PSM, PNB i per la Corona espanyola. Afirmem simplement que cal tenir-ho en compte i que no és descartable com a opció política estratègica de les estructures polítiques dominants. És evident que aquest procés plauria també a  les institucions i els poders internacionals, i als poders fàctics catalans. Tampoc no és descartable que aquest escenari fos críticament assumit per l’Esquerra Abertzale en cas que representés un progrés en el procés de resolució del conflicte. I tampoc no seria un projecte al qual el BNG i A Nova s’hi oposarien radicalment si així obtenien una major autonomia per a Galícia. Òbviament, pel camí tothom radicalitzaria posicionaments, però no tant amb ànims de ruptura sinó de reforçar les posicions negociadores.  No oblidem que aquest procés també implicaria una renegociació de l’autonomia a les Illes i al País Valencià que bandejaria encara més el projecte dels Països Catalans. El resultat final no seria ni la independència, ni un procés d’autodeterminació als Països Catalans, ni un trencament amb la UE, ni un canvi d’hegemonies que ens fes progressar en el camí cap al socialisme i el feminisme.


2. Pràctiques i estratègies polítiques 
que caldria replantejar-se
        • L’EI hauria de definir i dur a terme una pràctica capaç d’articular sòlidament un espai polític propi amb relació al procés sobiranista en termes clarament revolucionaris i rupturistes.
         • S’hauria d’impulsar amb urgència una Assemblea Nacional dels Països Catalans. Aquesta instància de contrapoder nacional, de base municipalista, seria una primera institució nacional alternativa, que es podria inspirar en el “Concepte Confederal del Comunisme Llibertari” de la CNT del maig del 1936 i en el projecte de Confederalisme Democràtic Kurd actual.
        • En els processos de formació de governs autonòmics l’EI no hauria d’investir ningú en primera instància, i posteriorment, si escau, només qui assumeixi plenament la nostra proposta política. El nostre discurs i la nostra pràctica política haurien de posar més l’accent en el programa que en qui ha d’encapçalar el govern, atesa la naturalesa encara autonòmica dels governs regionals i el perfil d’ordre, profundament classista i reformista, de qualsevol dels possibles candidats a presidir-los. La nostra prioritat no és la governança, sinó la formació de majories parlamentàries, si escau de geometries variables, per promoure processos disruptius de ruptures polítiques i econòmiques, de deslegitimació de la institucionalitat regional i autonòmica, en què cristal·litzessin la mobiltzació social i els contrapoders populars.

Aquesta proposta hauria d’incloure, orientativament:
• Compromís amb la construcció nacional i l’autodeterminació dels Països Catalans.
• Proclamació unilateral de la independència i de desobediència a les institucions de l’Estat.
• Sortida de la UE i de l’euro.
• Sortida de l’OTAN i dels processos del TTIP, el TISA i el CETA.
• Creació d’una Banca Pública.
• No pagament del deute.
• Reforçament dels serveis públics.
• Socialització de sectors estratègics com ara l’habitatge, l’aigua, les infraestructures bàsiques i l’energia.

Es tracta de donar el vot per a la proclamació unilateral de la ruptura amb l’Estat espanyol, l’inici d’un procés constituent popular, mesures de canvi en les polítiques socials i econòmiques de caràcter feminista i anticapitalista, enfortiment de les estructures organitzatives i les pràctiques que s’insereixen dins l’àmbit sociolaboral, accions de desobediència i iniciatives de construcció nacional dels Països Catalans. Això implicaria deslegitimar el procés i els seus agents si no assumeixen aquestes actuacions i, alhora, promoure un espai propi de mobilitzacions i d’accions de desobediència. La independència per canviar-ho tot.

Pel que fa a l’agenda política de construcció nacional:
        • Potenciar el creixement i la implantació municipalista de l’EI en tot el territori dels Països Catalans.
        • Potenciar decididament i per tots els mitjans les pràctiques assembleàries a escala veïnal i laboral.
• Consolidar models de sindicalisme nacional no jerarquitzats, ni burocratitzats ni professionalitzats, sinó horitzontals, assemblearis i dinàmicament rotatoris en les esferes orgàniques.
• Incidir en les dimensions polítiques i culturals rupturistes de Som Països Catalans i potenciar-la com a instància de mobilització i sensibilització entorn de la construcció popular nacional.
        • Donar un suport actiu als mitjans de comunicació nacionals susceptibles de recollir els continguts polítics i ideològics del nostre projecte.
        • Crear l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans i l’Assemblea Nacional dels Països Catalans.
        • Promoure processos d’autodeterminació populars i autoorganitzats a escala local en tot el territori del país.
        • Difondre, organitzar, explicitar, coordinar col·lectivament, convocar i donar suport a mobilitzacions socials i a iniciatives polítiques de solidaritat amb l’agenda reivindicativa dels moviments populars de tot el territori en un context d’eixamplament de la unitat d’acció amb agents col·lectius veritablement transformadors.

3. La davallada de la CUP a l’infern del parlamentarisme burgès: com això afecta el projecte polític i la metodologia decisòria
A l’Assemblea Nacional de la CUP del novembre del 2011 la militància decidí presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012 amb, aproximadament, un 77% de vots a favor i un 23% en contra. Si l’entrada al Parlament amb l’obtenció de tres escons ha divulgat i popularitzat el coneixement de l’existència de la CUP, la mateixa CUP no ho ha aprofitat com caldria per difondre l’existència, els sentits i el projecte de l’Esquerra Independentista. Observem el paper exercit per la CUP dins el Parlament i hi constatem l’emmotllament de l’organització a les lògiques de la política parlamentària –d’entrada, pel temps i l’energia militants esmerçats–, als seus temps, a les seves agendes i a la seva pròpia reproducció ideològica i mediàtica. La tasca discursiva ha estat bona, de vegades molt bona i tot, però ha estat una tasca orientada a l’univers paral·lel de la política parlamentària i al seu ressò mediàtic, tan distant de les necessitats de la classe treballadora i de la lluita per millorar i resoldre les seves –nostres– condicions materials de vida.

Des del 2012 fins ara la CUP ha esdevingut “normal”, tan “normal” que l’acció política de la CUP a escala nacional ha acabat reduint-se a l’acció política parlamentària. La contracultura política revolucionària, assembleària i rotatòria que hauríem d’escampar arreu ha acabat simplificant-se i encarnant-se en l’acció de les persones que ocupen els càrrecs parlamentaris: reunions, propostes, interpel·lacions, discursos, votacions i rodes de premsa. La CUP ha acabat autoidentificant-se amb els seus parlamentaris i no pas amb els moviments populars que en principi havien de justificar la nostra presència al Parlament, tal com ha succeït també a les campanyes electorals, en què les imatges de lluita popular i d’acció col·lectiva han cedit el pas a les imatges dels candidats, tant el 2012 com el 2015. Som davant d’unes relacions de poder que, inevitablement, no poden conduir a cap altra banda sinó a l’oclusió dels processos assemblearis com a font decisòria del camí a emprendre. Si s’hi afegeix la inserció en les dinàmiques institucionals parlamentàries el panorama no pot sinó enfosquir-se.

Hom ha decidit la inclusió de la CUP en processos i estratègies que no s’havien discutit assembleàriament: el més flagrant, donar suport a CDC i ERC per convertir el referèndum unilateral vinculant del 9 de novembre en un procés “consultiu”. N’hi ha d’altres, com ara que un diputat de la legislatura anterior desautoritzi la possibilitat de dur a terme un referèndum unilateral perquè l’Estat espanyol no és “Blancanieves”, negant el dret de tota societat oprimida a fer els referèndums que ella mateixa decideixi enfront de l’estat opressor, i d’acord amb el dret internacional mateix! O fins i tot hem vist com un diputat dimissionari de la nova legislatura afirmava dues hores després de les votacions del 27S que no es podia proclamar la DUI, tot i disposar –en teoria– de majoria parlamentària independentista prèvia a un referèndum unilateral. Això succeí sense que s’hagués produït el més mínim debat assembleari anterior que tracés quina decisió s’havia de prendre si no s’arribava a una majoria superior al 50%, demostrant-se la manca absoluta de visió política estratègica de la CUP a curt, mitjà i llarg termini –llevat que la visió consisteixi a dur la CUP al terreny que denunciem–.
        

4. La signatura de l’Acord del 9 de gener
 com un punt d’inflexió i com l’expressió d’un fals consens
L’assemblea de militància de la CUP del 29 de novembre a Manresa va ser rotundament aclaridora del posicionament majoritari –800 vots i escaig contra la investidura de Mas, 400 i escaig a favor–, desdibuixat el 27 de desembre a Sabadell amb la participació de persones que ni de lluny podrien ser considerades autèntiques militants de la CUP, ni de l’Esquerra Independentista ni fins i tot de les organitzacions que componen el GAP. Desitgem que el repàs escrupolós dels assemblearis inscrits ho aclareixi.

Des del 10 de gener tots els diputats i diputades, dimissionaris o no, de la CUP no paren d’afirmar la cohesió interna i el reforç de l’organització, la qual cosa es podria concebre com una fal·làcia. Després de l’Acord, hem assistit a la desfilada de parlamentaris pels mitjans de comunicació i a incomptables articles que partien de testimonis de l’interior de l’organització. El Consell Polític Nacional i el Secretariat Nacional coneixen el temps que han trigat a comunicar a la militància una reflexió i una argumentació extensa dels motius que van justificar aquest acord en cada un dels cinc punts. És cert que a nivell individual membres del Secretariat Nacional s’oferiren a explicar-ho als culs més inquiets, i també que posteriorment s’ha obert la possibilitat de dur a terme assemblees territorials per debatre-ho amb la presència dels parlamentaris, però una narració completa i permenoritzada dels fets i de com es defensa l’Acord en cadascun dels cinc punts no hi és. Caldria plantejar-se si el cansament i el fastigueig implícit d’una part de la militància respecte a unes maneres d’actuar que han deixat de ser extraordinàries té alguna cosa a veure amb els vots emesos a través del correu electrònic a la nit i la matinada del dissabte 9 al diumenge 10 de gener. Cal remarcar el fet que no es recullin les aportacions, moltes i diverses, i molt crítiques, efectuades en les diferents trobades territorials amb l’argument –encunyat pel Secretariat o per alguns dels seus components–, que van esdevenir simplement “sessions informatives” o “audiències públiques”.

Si el debat assembleari desapareix del mapa i l’assemblea s’acaba convertint en un òrgan merament consultiu per aprovar el que l’elit dirigent proposa no anirem a parar enlloc. I això ha succeït amb l’humiliant acord aprovat pel CPN-GAP el 10 de gener. Tot el procés negociador des del principi d’octubre va ser una presa de pèl: calgué esperar dos mesos per assabentar-nos per la premsa que la CUP proposava a Junts x Sí punts del programa d’aquests darrers que ells mateixos rebutjaven. Ni la CUP havia establert un termini temporal breu per no convertir les negociacions en processisme estàtic, ni es van establir els punts a partir dels quals calia plantar-se, ni se sabia qui havia de compondre la comissió negociadora. La informació sobre el desenvolupament procedia, de nou en nom del secret, de la premsa, amb tota mena de filtracions interessades. En aquestes condicions resulta francament complicat articular un projecte polític coherent. Què succeirà amb el posicionament de la CUP quant als pressupostos definitius per al 2016 que proposin CDC i ERC –els quals continuaran sent pressupostos de misèria–? Haver facilitat l’actual pròrroga pressupostària n’és un molt mal presagi.

Aquesta confusió creixent ha afectat de maneres distintes la militància estricta de la CUP i la gent que tot i no militar s’hi havia apropat i votaven la CUP des del 2011. Amb aquest acord, la CUP tanca la seva porta esquerra, que segurament tardarà molt de temps a tornar-se a obrir i a recuperar la confiança de la gamma àmplia de persones que s’han sentit ultratjades –militants, simpatitzants i votants– (recordem que 7 dels 10 escons obtinguts al setembre provenen de la província de Barcelona i bàsicament dels vots de l’àrea metropolitana).

L’acceptació de l’acord, mancada d’una anàlisi contextual precisa, ens deixa enfangats en una estratègia autodestructiva: no hi ha diners a la caixa de la Generalitat, el pla d’emergència social serà de fireta i no hi ha una legalitat que obligui la gent a pagar impostos a la hisenda catalana mentre no hi hagi un referèndum unilateral que la justifiqui –de fet, no hi ha ni hisenda catalana, quan des del 2012 se’ns prometia la construcció d’estructures d’estat–. Això significa que pel cap baix estarem dos o tres anys més amb pressupostos autonòmics empobridors, amb tot el patiment que això implica per al 30% de catalans i catalanes de la Comunitat Autònoma de Catalunya que sobreviuen al llindar de la pobresa. I, mentrestant, continua aplicant-se una Reforma laboral terriblement precaritzadora en un marc en què persones amb full salarial i tot siguin classificades com a “pobres” pel seu sou de misèria. Damunt, no es qüestiona un full de ruta  que equipararà un referèndum d’independència a un referèndum entorn d’una futura Constitució catalana la qual podria ser del tot contrària al projecte de societat pel qual la CUP combat.

La CUP, i amb ella una part de l’EI, ha restat captiva del “Pairalisme Nacionalista” que el pujolisme consagrà, segons el qual Catalunya és una casa comuna i el catalanisme, ara sobiranisme, n’és l’expressió política transversal i unitària. Nosaltres, filles díscoles, que per Nadal i Cap d’Any vàrem fer el lleig a la taula patriarcal, finalment per Reis, per a consol de mares afligides i hereus i fadrins desfermadament irats, vam tornar a casa i ens vàrem menjar el tortell familiar. I ens va tocar la fava –si no el cagarro del pessebre–. L’assumpció d’aquesta cultura política nacional té conseqüències tràgiques per al moviment, ja que ens desactiva culturalment, com a classe i com a subjecte polític de contrapoder, relegant-nos sempre a un paper subsidiari la classe dominant. La construcció nacional, la independència i el socialisme feminista només vindran de la mà del conflicte permanent amb els poders globals, estatals i autonòmics que comparteixen aliances de classe i d’elit, i amb la ruptura cultural i política amb el pairalisme pujolista. No hi ha casa comuna, la comuna és la casa col·lectiva.


5. L’abandonament del
projecte de construcció nacional
Respecte al procés sobiranista/independentista, una de les claus del seu existir ha estat i és la consolidació de la fragmentació dels Països Catalans. Aquest ha estat un dels preus a pagar per fer créixer un procés polític, social, mediàtic i cultural reduccionista del marc nacional i de la possibilitat de construir una idea i una representació nacional compartida de baix a dalt, única forma real i sòlida de construir un projecte nacional.

El pragmatisme i el curtterminisme han justificat la gradualització, el menyspreu a la història, la trajectòria i la continuïtat de la lluita nacional arreu dels Països Catalans, abonant, per la via dels fets i ara de la representació mediàtica i política dominant dels senyals d’identitat, la necessitat de deixar el marc nacional per centrar-nos en cada tros “històric”.

El procés o processisme estàtic és una peça clau de la reformulació dels pactes del 1978, en els quals s’emmirallen els actuals dirigents polítics de Catalunya  per millorar-ne la proposta i així donar continuïtat al seu negoci. I en aquest sentit, ara cal desconflictivitzar qüestions com el nom de la llengua, els símbols i fins i tot el nom del país, tot potenciant identificacions separades que no representin agressivitats que puguin abonar la represa de la lluita d’alliberament nacional. Euskal Herria i els Països Catalans, estèticament reconeguts i políticament desactivats, són clau de la nova realitat en construcció en aquesta UE més estable, feixistitzant i antipopular, gendarme de la Mediterrània dins l’oasi capitalista. I el procés sobiranista/independentista catalunyenc hi exerceix un paper bàsic. Com s’afirmava des de l’àmbit d’Internacional de CDC, “cal construir el referent occidental mediterrani del paper d’Israel”.

Aquesta deconstrucció del mite dels Països Catalans té uns responsables directes dins la pròpia CUP, amb l’elaboració d’un discurs del possibilisme gradualista, paral·lelament a les maniobres dels ens del procés –com el cas de l’ANC amb Mallorca– i amb l’elaboració de doctrina per a pensaments febles i conjunturalistes patrioters –mai no s’havien escrit tants documents, llibres i notícies des de l’EI per justificar la fragmentació dels Països Catalans–, ni s’havia renunciat a la imatge del país –com en la darrera campanya electoral autonòmica a Catalunya, on el mapa ni apareix en la propaganda i en el vídeo de les figures parlamentàries–. S’afirma que potser ens hem deixat el país a la carretera i es fa una crida a la memòria per no oblidar-lo!!!

Avui, la construcció nacional és una nosa i ha estat abandonada pel conjunt del moviment, fent bo l’article 145.1 de la Constitució espanyola, que cap parlamentari ha denunciat en tots aquests anys. Potser el país haurà d’abandonar el moviment?


Conclusions
Ha arribat l’hora que la militància de la CUP i la de l’EI es retrobi i decideixi quin paper aspira a exercir en aquesta societat i en el període històric que estem vivint. És impossible avançar dignament si una banda es dirigeix cap a un cantó i l’altra, amb tota mena de males pràctiques, cap al contrari –tot convertint el vaixell en un mer instrument, que, com és lògic, acaba seguint una ruta erràtica, donant voltes sobre sí mateix o acabant simplement aturat–. S’estan malbaratant esforços i s’estan podrint il·lusions, com afirmava un company, i enfront de la ideologia dominant la CUP no hi oposa la consciència de classe. Cal preguntar-se si aquest acord s’ha signat per evitar el trencament orgànic de la CUP, que a nivell ideològic, de projecte i d’estratègia resulta clar que està trencada. Cal resoldre aquest debat amb claredat des de la dialèctica de les idees i de les estratègies polítiques, construint un moviment, una EI, una Unitat Popular amb cohesió amb relació a una ideologia i a un programa, per sobre de les organitzacions, que, en tot cas, n’han d'estar al servei. La nostra opció ideològica i política  ha quedat ben palesa en aquestes ratlles.

En la mesura que la CUP esdevé una marca més del procés, només en forma part si el defensa. On queda, llavors, el projecte de la Unitat Popular? I el de la independència mateixa? On queda la responsabilització del masclisme brutal que han suportat les nostres companyes i dels insults rebuts pel conjunt de tota la militància? S’ha exigit el cessament fulminant de periodistes públics amb càrrecs de responsabilitat, protagonistes d’acarnissar-se compulsivament contra el projecte de la CUP durant tota la tardor? No. Continuem desfilant pels platós com si no hagués succeït res: una lleu queixa i prosseguim l’espectacle mediàtic. On queda la situació real de les classes populars catalanes quan fins i tot els nostres diputats i diputades apel·len un cop i un altre a l’“estabilitat parlamentària”? On queda la possibilitat de votar el que resulti més profitós al projecte de la Unitat Popular més enllà d’aquesta nova categoria sagrada anomenada “estabilitat parlamentària i institucional”? Com es resol la submissió a Junts x Sí? Tornarem a votar amb un sí crític, mitja abstenció i una lliura de vot negatiu? 

Hem estat a punt de trencar CDC i d’aclarir l’espai de la Unitat Popular als Països Catalans, però algú amb urgències intestinals o amb molt mala bava ha optat per renovar la via institucional i per mantenir la CUP amb respiració assistida. Estem perdent els anys i estem venent una ficció. Mentre el Dr. Jekyll i Mr. Hyde continuïn sobrevivint al mateix organisme no hi ha res a fer, d’entrada perquè això cronifica que la presa de decisions extremes, les de pes, les més rellevants, les facin els de dalt sense que en tinguem la més mínima idea de com ho fan. Participem de l’opereta cutrenca del parlamentarisme amb les direccions de la postfeixistada unionista, els liberals espanyolistes en versió federalista, poststalinista o comunament trepa i enrotllada, amb CDC i ERC allargant el processisme fins a la fi dels temps i amb la CUP esdevenint garant de l’estabilitat parlamentària a què al·ludíem. Sense serveis públics ni treballs dignes, sense condicions de vida justes ni esperança. Compteu quantes banderes han desaparegut dels balcons i la poca predisposició de la gent a assumir que la independència i el canvi social depenen d’ella mateixa i no dels parlamentaris. El problema no sols és que així no anem enlloc, sinó que pel camí ens carreguem la CUP i arrosseguem –en major o menor grau, amb major o menor rapidesa– el conjunt de l’EI.

Cal comprendre que el combat per la independència té els dies comptats si no està lligat a la transformació social, i que això no són paraules per anar reiterant discursos, sinó el cor de tota acció política emancipadora i de la divulgació d’una cultura política que permeti interpretar críticament la nostra pròpia vida col·lectiva. De guanyar terreny social i de guanyar en el camp de la cultura política i sindical combatives en deriva el creixement parlamentari i l’acció consegüent, no pas a l’inrevés.

Quins són els combats que la CUP ha guanyat als carrers? Aspirem a un moviment real que aboleixi l’estat actual de les coses.

Països Catalans, 7 de febrer del 2016

dimecres, 25 de gener de 2017

PentaGrup Municipal 1979-2015 (Fragment de "Baralla de la vida i jo", d'Ovidi Montllor)


PENTAGRUP MUNICIPAL PSC-ICV/EUiA/BCN €N COMÚ-ERC-CiU-PP 1979-2015:
(FRAGMENT DE “BARALLA DE LA VIDA I JO”, D'OVIDI MONTLLOR)
[EL VIDRE AL COR, 15-V-2015]
Gerard Horta

Demà, amor, tindrem pluja i sol, i grans sàtrapes.
Supermans i plàstics, armes i lladregots d’escales llargues.
Tot aquest regalim que ens envolta i vesteix de marró verdós.
Discursos, discursos des d’edificis grandiosos i antics;
antigues catedrals, i palaus i balconades fortes
de pedra i anys. De poder. Discursos, discursos de crits.

Amb capseta màgica. Amb color o sense. O amb tot.
Amb lletra impresa. O galena amb piles i pals.
Tindrem amor, més encara que ara. Molt més. Més de més.
I el vestit marró i verdós serà un bon abric, ja, a la fi!
Una cuirassa flonja penetrada ja al cos. El nostre.
I ja no serem un cos humà. Serem matèria marró i verda.
Ja no tindrem necessitats higièniques, amor meu.
Tindrem vida, el just paper que ens ha tocat a casa teua.
Serem per fi, allò que sempre hem amagat confusos.
Sense vergonyes serem. Ni embussos ni somnis embastardits!
Serem res de res...



Assaboreix el capitalisme. I vota'm.

dilluns, 23 de gener de 2017

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (18)


ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (18)
[EL VIDRE AL COR, 23-I-2017]
 Gerard Horta

No crema el piano ni crema la música. Crema l’ànima del pianista.

Després del succés i en aplicació de l’Ordenança de civisme, un esquadró aeri de l’OTAN bombardejà Yosuke Yamashita i també, per evitar-ne el risc de fuga, els barris marítims de la ciutat.

Que el vol sigui lleuger, company.

Ahaaaaà...



 

diumenge, 22 de gener de 2017

¿Quiénes son los humillados?


¿QUIÉNES SON LOS HUMILLADOS?
[LA HUMILLACIÓN. TÉCNICAS Y DISCURSOS PARA LA EXCLUSIÓN SOCIAL (2009): 7-14. EDICIONS BELLATERRA]
Manuel Delgado    Gerard Horta   Alberto López Bargados

Es posible que haya sido desde siempre que determinados seres humanos, individualmente o como miembros de ciertos colectivos, hayan sido o se hayan sentido humillados –o ambas cosas a la vez– por otros que eran más numerosos o más poderosos que ellos. Ser o sentirse humillado es saber que tú no eres como los demás, que eres demasiado o demasiado poco no importa qué, y que ese exceso o esa carencia te hace merecedor de un trato denigrante que te rebaja, te hunde, te inferioriza, te inhabilita para merecer esa dignidad elemental que nadie debería ver nunca escamoteada. Ser o sentirse humillado es ser o sentirse una mierda, es decir literalmente un detritus, un desecho, algo que está de más, que sobra, que, además, apesta y ensucia, y frente a cuyo potencial contaminante solamente cabe la condena al aislamiento, a la expulsión o al borrado definitivo. Esa negación que afecta a ciertas personas –algunas, casi siempre muchas– no es un fenómeno nuevo; es posible que la marginación, la discriminación, la segregación, la xenofobia, el clasismo, el machismo y todas las demás formas de exclusión o de opresión hayan conocido todo tipo de expresiones en sociedades que probablemente nunca ni en ningún sitio han llegado a devenir justas. 

Seguramente siempre y por doquier las relaciones entre los diversos conjuntos sociales se han visto marcadas, a menudo, por la convicción de que alguno de esos conjuntos era intrínsecamente indeseable y merecía una descalificación global, que no pocas veces acababa conduciendo al asedio y, en los casos más extremos, al exterminio físico. A lo largo de varios siglos, en demasiados lugares, un número incalculable de individuos han sido prejuzgados, marcados, perseguidos o castigados no por lo que habían hecho sino por lo que eran o se suponía que eran. Esa dimensión expresiva de la humillación, por principio sancionada por una ley, legitimada por una ideología o consagrada por un dogma, tiene su contrapartida en la zona de sombra de los sentimientos. El individuo humillado experimenta de un modo u otro la amargura de su condición, se ve obligado a afrontar las emociones que suscita en él o ella esa desagregación forzosa, sometiéndose las más de las veces, sublevándose en algunas otras. Con todo, la voluntad de humillar y el sentimiento de sentirse humillado no son operaciones lógicas perfectamente coordinadas, ni sus efectos sobre la acción social son predecibles; se abre aquí el vasto y esquivo campo de la conciencia. Si, en principio, sentirse humillado es el primer paso para la impugnación de todo orden social así configurado, falta saber si sentir que se humilla conduce invariablemente a la relajación y eventualmente a la supresión de dicho orden.

No parece existir, pues, un único principio lógico que nos permita enunciar de manera general qué es humillar y/o sentirse humillado, por lo que resulta más prometedor atender a la casuística. ¿Cuáles han sido y continúan siendo, hoy y a nuestro alrededor, los motivos de ese rechazo que no necesita pruebas para justificarse, o que es capaz de inventarlas para justificar la negación al clasificado como “otro” del derecho a la igualdad, a la libertad o a la vida sólo por las diferencias que supuestamente encarna o que se le atribuyen? ¿Cuáles son los mecanismos que permiten desarrollar esa construcción social del otro como enemigo que hay que neutralizar, incluso suprimir, en todos los casos no sin antes haberlo humillado? 

A la hora de ensayar una respuesta a estas cuestiones, sería cosa de descartar algunas respuestas habituales. La primera, la que suele considerar las actitudes excluyentes en términos psicológicos, de forma que la humillación –y enseguida, tras ella, la segregación o persecución– sea atribuida a la personalidad de los humillantes. He ahí una vía para escamotear un intento de comprensión profunda del problema. A veces, porque naturalizan el rechazo, al considerarlo una proyección del recelo instintivo que todas las especies experimentan hacia el extraño (Jacquard). Se trata de una visión que muestra la negación o el rebajamiento del otro a una especie de tendencia natural del ser humano a temer y a protegerse de todo lo desconocido, y en consecuencia a rechazarlo. Esta línea argumental suele reforzarse con razones extraídas de la etología animal o la sociobiología. Otras lecturas subjetivistas más sofisticadas consideran que el otro rechazado representa una proyección de los elementos inconscientes que no queremos aceptar de nosotros mismos, nuestro propio «yo oscuro» (Kristeva). Incluso otra línea analizaría las conductas humillantes a lo que se presenta como una «personalidad autoritaria» (Adorno), o sencillamente, como el síntoma de una patología psiquiátrica que agudiza la agresivi­dad.

Frente a esa clase de interpretaciones, que dejan de lado los factores contextuales, acaso convendría, como decíamos, llevar a cabo una lectura de las formas variables de humillación que las considerara asociadas en todos los casos a unos determinados sistemas de acción y representación sociales, que las mostrase como la consecuencia, más que la causa, de relaciones entre sectores sociales que son considerados o que se consideran a sí mismos incompatibles o antagónicos y uno de los cuales ejerce la dominación sobre el o los otros, a los que humilla precisamente como estrategia de naturalización de ese mismo dominio, como forma de convertirlo en natural y de convencer al propio humillado de la inevitabilidad y la inexorabilidad del maltrato que sufre.

Dicho con otras palabras: las técnicas y los discursos de y para la exclusión de unos seres humanos por otros no deben ser buscados –como se suele hacer– en el origen de las tensiones o de las contradicciones sociales, sino que a menudo son su resultado. ¿Cuál es su tarea? Racionalizar, a posteriori, la humillación y, enseguida, la explotación, la marginación, la expulsión o, en los casos más extremos, el acoso o el exterminio de los excluidos. Así, cada uno de los grupos que se autodiferencia o que es diferenciado por los otros representa un punto dentro de una red de relaciones sociales en que la distribución del espacio, los requerimientos de la división social del trabajo y muchas otras formas de conducta competitiva son fuentes permanentes de colisión de intereses, y entre las identidades donde esos intereses se refugian tan a menudo para legitimarse. Entonces, la frecuencia y la intensidad de los contactos físicos, territoriales, culturales y económicos estaría en la misma base del aumento de la conflictividad entre colectivos humanos, una conflictividad que, obviamente, siempre acabará beneficiando al agente que ocupe la posición hegemónica, que controle los aparatos represivos del Estado y que no sólo tenga acceso a las fuentes de producción de los significados, sino que las instrumentalice adecuadamente en orden a perpetuar la opresión tanto como a mostrar como «normal» tal estado de las cosas. A escala global, la identidad colectiva –étnica, religiosa, política– aflora en calidad de subrogación que oculta relaciones de clase o de casta, lo que explica la verticalidad que se impone a las relaciones entre un colectivo diferenciado y el otro. De hecho, el auténtico trasfondo del terror estructural agazapado en semejantes dinámicas consiste en hacer creer a una mayoría social que ella misma no es en ningún caso objeto de humillación política, económica y cultural. En este sentido, los dispositivos de control social se aplican en la fijación del etiquetaje humillante, del blanco del menosprecio, sobre unos sectores sociales determinados a fin de ocultar las dimensiones reales de procesos cuya finalidad última –la perpetuación del totalitarismo y la desigualdad– alcanza conjuntos sociales mucho mayores que en ningún modo se autopercibirían como «humillados».

Se podría establecer que los dispositivos de la exclusión, reconocibles a distintos grados en otras sociedades y momentos históricos, se han agudizado en una última fase de la evolución de las sociedades modernizadas, como consecuencia paradójica del apogeo del igualitarismo. En efecto, las ideologías de y para la humillación –al margen de su grado de sofisticación– funcionan como una fuente de justificaciones para desmentimiento de la igualdad de derechos y oportunidades que sufren constantemente las relaciones sociales reales. Todas las modalidades de inferiorización encuentran, por esta vía, un vehículo para naturalizar una jerarquía en la distribución de privilegios y en el acceso al poder político y a la riqueza económica que los principios democráticos que únicamente en términos de autorepresentación ideal orientan la sociedad moderna nunca podrían legitimar.

Cada forma de humillación conoce varios niveles de intensidad y de elaboración. Puede basarse en un estado de opinión difuso o llegar a ser asumida como orientación básica de medidas gubernamentales o de leyes incluso presuntamente democráticas. Sus formalizaciones pueden ser fragmentarias y contradictorias, pero también pueden apoyarse en teorías que parecen sazonadas con el máximo rigor «científico». Las lógicas de la humillación pueden limitar los efectos a un desprecio y una hostilidad latentes, que desencadenan una infinidad de microincidentes cotidianos que puede que apenas llamen la atención a fuerza de ordinarios o que, en ocasiones, alcancen el rango de incidente destacable por los medios de comunicación cuando es lo bastante espectacular. Puede ser individual, o bien protagonizado por pequeños grupos o incluso masivo, como vemos en el caso extremo de los linchamientos o los progromos. Pero también puede y suele definir la política de un gobierno, institucionaliz­arse e instalarse como violencia oficial del Estado, y dar pie a auténticos programas de deportación o de eliminación física del que siempre en un primer momento tuvo que ser humillado.

dijous, 19 de gener de 2017

El etnógrafo como cazador de mariposas (text de Manuel Delgado)


EL ETNÓGRAFO COMO CAZADOR DE MARIPOSAS
[Fragment del pròleg de
Rambla del Raval de Barcelona
(El Viejo Topo, 2010)]
Manuel Delgado

Acaba de aparecer, publicado por la El Viejo Topo, Rambla del Raval de Barcelona. De apropiaciones viandantes y procesos sociales, de Gerard Horta, colega, compañero de Departamento y sin duda una de las personas que más quiero. Se trata de un trabajo que resulta de un I+D titulado Estudio operacional sobre flujos peatonales en centros históricos de Portugal y España. Me parece un ejemplo muy interesante y orientador de cómo hacer etnografías de espacios públicos, en contextos como el de Ciutat Vella de Barcelona, paradigma de lo que deberíamos llamarurbanismo preventivo, es decir urbanismo destinado al saneamiento y por supuesto al control de barrios reputados como conflictivos, es decir obreros, y nuevo avance en la destrucción definitiva de la ciudad popular. Gerard me honró pidiéndome el prólogo del libro. Lo he titulado El imperio de lo sentido y me permito reproducir aquí unos párrafos para animaros a comprarlo. Vale la pena.

***

[…] Y es ahí desde donde se accede a ese otro estrato al que el estudio de Gerard Horta nos traslada. Se trata ahora de levantar testimonio etnográfico de cómo un fenómeno macro –la destrucción de un barrio que fue popular, como ejemplo de transformación urbanística contemporánea– se inscribe en la piel y se dibuja en el rostros de los seres humanos concretos que lo sufren; cómo está ahí, a la vista, en lo que los sentidos y los sentimientos perciben al verse cara a cara con la cara de los aquellos de los que se quiere saber algo más y que no está en lo que piensan, o mejor dicho en lo que dicen que piensan, en sus discursos, sino en lo que hacen sus cuerpos, al caminar, al agacharse o al erguirse, al detenerse un momento, en cada uno de sus pasos, en sus sombras.

Lo que merece la pena subrayarse de las páginas que siguen, en cuanto a ese método cuya vigencia se renueva, es más bien la radicalidad de su planteamiento, que va más allá de lo experimentado hasta ahora en etnografía urbana, incluso en la más deudora con la microscopia interaccionista teorizada por Erving Goffman. Aquí se verá que hay mucho de los mejores trabajos de Lofland, White, Duneier, Pétonnet o Low, pero la originalidad de Horta es que lleva ese tipo de técnica de percepción, registro y descripción hasta unos límites ciertamente osados. Lo que va creando es una verdadera colección de instantáneas móviles de un detallismo casi exasperado, hasta tal punto resulta vehemente su preocupación por recoger hasta las menores migajas de actividad humana observable. Es entonces cuando se reconoce en la aventura metodológica del autor un homenaje no se sabe si consciente o no con la gran tradición del viejo naturalismo literario, siempre más preocupado por las energías, las densidades y las intensidades que por las formas, las materias o los temas. Y es ahí donde Horta se reencuentra con la sensitividad extrema de Zola, Maupassant, Flaubert, pero también de quienes al tiempo superaron y completaron la obsesión descriptiva de éstos: los Joyce, Proust, Musil..., o, más adelante, de la nouvelle roman francesa, a la manera de Robbe-Grillet, Michel Rio y sobre todo de un Georges Perec. En cualquier caso, una vez más se vuelve a hacer manifiesto que la antropología es, en efecto, una ciencia experimental, cuyo laboratorio de pruebas no es sino el texto.

Ese estilo de registro y descripción ya había sido ensayado por el propio autor en otro trabajo suyo anterior, cuya importancia y valor seguro que el tiempo acabará reconociendo: L’espai clos (Edicions de 1984, 2004), un estudio sobre las apropiaciones sociales del espacio del fracasado Fòrum de les Cultures, celebrado en Barcelona en el año 2004. Allí deberíamos reconocer esa misma apuesta de formalización que vamos a reencontrar ahora en esta investigación sobre la Rambla del Raval. Su interés no residiría en el método en sí, puesto que la mirada ambulante de Horta no hace sino lo que proponía el maestro de todos nosotros en materia de observación etnográfica, Bronislaw Malinowski: ir pasando descubriendo al pasar, como leemos en la introducción de los Argonautas del Pacífico Occidental, “muchas cosas que, para un observador preparado, evidenciarían en un primer momento los hechos sociológicos más profundos”. Para cubrir tal objetivo lo que propone Horta –y ese es un aspecto especialmente destacable de la obra que sigue– es enfrentarse con el problema de cómo detectar, seleccionar, registrar, transmitir y explicar todo eso que se despliega ante sus ojos y que son hechos urbanos, es decir hechos que remiten o representan lo urbano como forma de vida social compuesta por encuentros efímeros entre desconocidos relativos o totales y por acontecimientos la inmensa mayor parte de los cuales no se van a repetir. Con el fin de dilucidar y transmitirnos la lógica y la estructura de hechos y seres sociales que se dan casi siempre en temblor, el autor ensaya un tipo singular de etnografía que parece empeñada en parecerse a su objeto. Lo que resulta es entonces una etnografía ella misma nerviosa, inquieta, además de, por descontando, peripatética y ocasional, puesto que para llevarla a cabo el etnógrafo no puede hacer sino ir de un lado a otro atendiendo lo que sucede “al vuelo”, esperándolo o persiguiéndolo, a la manera de un cazador de mariposas. 

Es ahí donde la estudio sobre un paseo –lo que alguien llamó la “Rambla triste”, para distinguirla de la Rambla turística de Barcelona– se despliega como lo único que puede ser: estudio sobre sus paseantes, sobre las masas corpóreas con rostro humano que lo recorren, lo cruzan y haciéndolo se cruzan, las siluetas que le dan sentido práctico y emotivo a un territorio urbano en tanto seres espaciantes, es decir seres que generan ese mismo espacio que pareciese que sólo usan. Donde arquitectos, urbanistas, políticos y demás especialistas en ciudad ven proyectos, actuaciones, iniciativas, planes, transformaciones, dinámicas, escalas..., Horta ve a una mujer que le grita al teléfono de una cabina “¿dónde estás?”; un perro suelto; dos muchachas de rosa; un vendedor de latas que repite cansino “beer, cerveza”; un niño –Jofre– que cree que juega, pero que en realidad está danzando; dos ancianos que toman el sol cada uno en la punta de un banco; un borracho que exige le miren a la cara; alguien que pasa y desaparece; un barrendero que decide que ya es el momento de comer su bocadillo de media mañana; el conserje de un hotel de tres estrellas preocupado por la suerte de las maletas que unos clientes han dejado descuidadas sobre la acera... Todo un universo de personajes y sucesos fugaces, que advierten de una vida social abigarrada y con frecuencia dolorosa, que la vida pública exhibe a cada momento, pero de la cual, a pesar de ello, de que está ahí, a la vista de todos, nuestras autoridades no saben ni sabrán nada. Ellos y ellas, viandantes habituales u ocasionales, son gentes que –nunca mejor dicho– “hacen la calle” y que son los grandes protagonistas de la vida urbana, esa vida que se pasa el tiempo nutriéndose con aquello mismo que la altera.

Se trata entonces, lo que sigue, de un verdadera experimento de etnografía radical de un espacio urbano, si se quiere de un espacio público, pero no en el sentido hoy en boga –páramo de armonía y consenso donde seres ávidos por colaborar, que se abandonan a las buenas prácticas ciudadanas–, sino en el sentido de espacio en que cada cual se somete a las iniciativas y a las miradas ajenas y donde se prodigan los encuentros y los encontronazos. Por y para ello ese trabajo no se limita a contemplar la actividad de cuerpos sin identidad y liberados de estigmas –como pretendería el “espacio público” ideal de la ficción democrática oficial–, sino que nos muestra cómo es una historia colectiva, una estructuración social consubstancialmente asimétrica y los intentos de depredación capitalista del barrio los que se proyectan activamente en la superficie de ese paseo y en los cuerpos de quienes por él van, vienen, se detienen, juegan, pelean, se sientan a descansar, otean, esperan o merodean. Por él ya no sólo circulan viandantes y vehículos: también se deslizan, como en una coreografía secreta, seres humanos que trabajan, que miran y que, en tantos casos, luchan, cada cual a su manera, en pos de una vida digna, en una actividad rigurosamente vigilada por dispositivos de control y represión que sutil o groseramente no pierden de vista lo que pasa y están prestos a aplastar cualquier foco de alteración y no digamos de rebeldía, no obstante, al fin y al cabo y como siempre, inútilmente.

Se nos coloca, en esta obra, en la senda en pos de una en gran medida pendiente antropología de las calles, de una vida que transcurre en las aceras, por definición móvil y compuesta, hilvanada por una urdimbre poco menos que inextricable de interacciones y en que los intereses y las representaciones se encarnan en un orden de acontecimientos particulares que urge describir. La observación se plantea entonces como una captación práctica y apenas formulada de un mundo entendido como actividad: el mundo-acción.

En resumen, el material del que estas líneas son el pórtico resulta de un criterio que entiende el trabajo sobre el terreno como imperio de lo sentido. Sentido en su dos acepciones, alusivas a lo que es al tiempo percibido por fuera y notado por dentro, desmintiendo de paso la distancia entre esos dos niveles que nuestras creencias suelen dar por descontada. Primero, lo que tenemos es el producto de un ejercitamiento de los sentidos, pues la observación a la que se entrega Horta no es sólo óptica, sino también multisensorial, es decir sonora, táctil, olfativa y gustativa, en tanto aprecia la actividad social a estudiar como un conjunto no sólo de textos –a la manera como ha propuesto la antropología interpretativa–, sino como articulación de texturas, para el conocimiento de las cuales los ambientes y las cualidades sensibles son tan importantes como los discursos eventualmente explicitados por los propios actores sociales. Pero la etnografía que sigue no es sólo sensorial, sino también sentimental, es decir precipitado final de emociones no subjetivas, sino perfectamente objetivas y objetivables, que son el fruto de contemplar –el etnógrafo– el pavoroso espectáculo final de una sociedad a la que estructuran el abuso y la arbitrariedad.

Lo que queda luego de haberle aplicado esa singular mirada etnográfica –expresión de una forma apasionada y casi pasional de hacer ciencia antropológica– es un espacio ciertamente urbano, pero que no tiene ya apenas nada que ver con la quimera idílica de ese “espacio público” concebido a la manera de un escenario del se ha conseguido expulsar los combates y los fracasos. Todo lo contrario: lo que esa forma de observar desvela es ahora un proscenio en el que una sociedad humana exhibe su grandeza y su miseria: la miseria de una injusticia y una desigualdad que organizan en torno suyo toda sociedad capitalista, y la grandeza del entrelazamiento de seres humanos que, no conociéndose o conociéndose a penas de vista, reciben y perciben a cada momento las posibilidades infinitas que se desprenden del hecho elemental de encontrarse con otros y otras y estar juntos ahí afuera, abajo, en la calle.