RODOLF
LLORENS I JORDANA:
UNA
REIVINDICACIÓ IMPRESCINDIBLE
[AVUI,
25-IX-2003]
Gerard Horta
[Joan Cuscó i Clarasó, Rodolf Llorens i Jordana. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Barcelona, 2002.]
El vilafranquí Joan Cuscó –llicenciat en filosofia i musicòleg–
ha publicat un elogiable estudi sobre el filòsof Rodolf Llorens i Jordana
(Vilafranca del Penedès, 1910 - Caracas, 1985). La invisibilització del llibre ha
estat sonora, per virtut de la recurrència de massa professionals mediàtics a
menystenir aquells sectors de la societat disposats a recuperar la memòria i el
coneixement de la generació activa als anys trenta i (ja sota la dictadura o
des de l’exili extern) quaranta, cinquanta i seixanta del segle XX, com si
s’entestessin a esborrar les experiències que propugnaren la transformació
social i l’alliberament nacional (“no hi ha pertinença sense solidaritat”,
mantenia Llorens). Tampoc a les facultats de filosofia del país, a mig camí de
l’Opus Dei i d’un progressisme “forobabélico” d’infants de casa bona, no
s’hi ha fet gairebé res per conèixer l’obra de Llorens. L’Enric Cassasses –tot
rememorant l’Àngel Carmona, un altre habitant de les masmorres de l’oblit–
escrivia el 1998 que enllà dels Pirineus Llorens seria un clàssic valorat per
crítica i públic, reeditat i reconegut. Aquí, però, la perpetuació de la
frivolització i l’estupidització semblen imparables.
Pensament i acció
Secretari de la Unió de Rabassaires, redactor
del setmanari Abril, militant d’ERC i des del 1936 del PSUC (expulsat el
1944 per fer costat a Joan Comorera), autor teatral, col·laborador de
l’avantguardista Hèlix, La
Veu d’Olot i Mirador, professor a l’Ateneu
Enciclopèdic Popular, l’Institut de Cultura de la Dona que Treballa, l’Institut
de Btaxillerat d’Olot i la Institució Escolar Sibiude després de ser
empresonat arran dels successos del 6 d’octubre del 1934, ressenyador de les
pel·lícules que es projectaven a la seva vila nadiua, historiador local i
catalogador de l’Arxiu Municipal, intel·lectual potent predisposat a descobrir “la
tara nacional dels catalans”, crític agosarat de l’entorn sociopolític, bon
dominador de l’expressió lingüística, Llorens conegué la Rússia soviètica durant la República i impulsà el
Centre Català de Caracas des del 1945 –sense ell no s’entén la creació de la
primera Facultat de Filosofia i Lletres allí, de què fou professor–. S’establí a Mèxic del 1957 al 1962 pel seu
interès en la cinematografia, i tornà a Catalunya tres cops abans de
traspassar: als anys 1976, 1977 (quan Ariel li publicà la tercera edició de La
ben nascuda, del 1937) i 1984 (convidat per fer la conferència
institucional de Sant Jordi a l’Ajuntament de Vilafranca). A l’exili escrigué
dues obres cabdals: Servidumbre y grandeza de la filosofía (1949), que
comença en la “prehistòria” i es clou en els grecs clàssics, i Com han estat
i com som els catalans (Ariel, 1968, i Ajuntament de Vilafranca, 1998), per
superar els tòpics carrinclons d’Eugeni d’Ors i les idealitzacions de Ferrater
i Mora.
Joan Salvat-Papasseit.
Cuscó ressegueix les influències de Llorens, des de Salvat-Papasseit i Prudenci Bertrana fins al seu gran mestre Serra i Húnter i Ramon Turró, i de Schopenhauer, Marx, Bergson..., alhora que agermana d’una manera didàctica l’anàlisi del seu pensament filosòfic amb el seu compromís polític i cultural des d’una una concepció alliberadora de l’ésser humà, en què l’esperit esdevé moviment transformador. Se’n remarquen les aportacions intel·lectuals, algunes d’elles primerenques, i el valor d’una obra centrada a trobar les perduracions amb continuïtats d’una societat nostra avortada, on les frustracions col·lectives han hagut de ser contrabalançades per esforços individuals anònims. Què podia fer un reivindicador de Robreño com Llorens sinó qüestionar les interpretacions estatitzadores de la societat? Investigador dels processos humans de la percepció i de la “saviesa del cos”, integrador de la sensibilitat i la raó –seguint les traces epicurianes (i gnòstiques)–, el seu llegat encarna el lloc de la cultura com a procés dinàmic d’experiència i valoració total de la vida i la societat, i les escletxes i les paradoxes que hi afloren.
Reprovador
implacable de l’alienació i la mentida com a primera mercaderia de la societat
consumista, i de la nefasta corrupció política i sindical dels primers anys de la Transició, Llorens i
Jordana traspassà el 1985: s’estalvià el posterior pou de boles, negocis
mafiosos, complicitats amb la tortura i la miserabilització, i aclaparadora
incultura d’una bona part dels buròcrates politicosindicals multicolors que ens
envolten. Ens en queda un bell cant al pensament polifònic i la llibertat, que
Joan Cuscó raona i relaciona en una ben digna contribució –de què aquesta
ressenya assenyala amb prou feines una entrada–, per més marginacions que
s’hagi d’empassar (d’aquí que calgui estendre l’agraïment a Publicacions de
l’Abadia de Montserrat). Els obstacles són el camí, és sabut i viscut.
