divendres, 10 de juliol del 2015

27-S: Plebiscitàries i constituents, amb totes les organitzacions polítiques


27-S: plebiscitàries i constituents, AMB TOTES LES ORGANITZACIONS POLÍTIQUES

Cap llei, i encara menys cap llei electoral d’Hondt, pot empresonar la llibertat. Si no t’ho creus, pleguem ara mateix i para de llegir.

Cap país que pretengui ser considerat rigorosament en qualitat d’aspirant a l’exercici de l’autodeterminació per la independència pot oferir l’espectacle desconcertant que estem oferint en aquests anys a la resta dels Països Catalans i del món. Volem fer un referèndum per la independència o bé volem exercir-la? Si som un vaixell que ha de dur a terme aquest exercici, quan deslligarem la corda que ens subjecta al moll? A partir de quin moment decidirem no sols desobeir la legalitat colonial sinó, a més, exercir la legalitat que deriva de la nostra pròpia voluntat popular?

La cronificació contínua dels ajornaments a què l’aparell dirigent de Convergència i Unió –ara CDC– ha sotmès el procés independentista i el moment de la partida estan fent estralls tant en l’ànim com en l’adopció de mesures que possibilitin emprendre el trajecte d’una manera definitiva. Del 2012 al 2014 es van perdre dos anys sense preparar les estructures d’estat –calia que se n’ocupessin els representants, i algú més, d’aquella classe social que ha desbaratat i privatitzat serveis públics essencials–. A més, l’endarreriment i la conversió del referèndum del 9-N 2014 en “procés participatiu”, i l’endarreriment de les noves eleccions que havien d’engegar definitivament la partida, han possibilitat l’articulació d’una socialdemocràcia unionista populista que, sota l’estendard de la monarquia federal, governarà a l’estat espanyol d’aquí a mig any. Fa prop de 10 dies en Germà Capdevila publicava un breu text a EL PUNT-AVUI en què detallava fil per randa els passos que s’haurien de seguir per reformar la Constitució espanyola a fi d’introduir-hi el dret de fer un referèndum d’autodeterminació. Al futur congrés espanyol no hi haurà dues terceres parts de diputats i diputades que hi donaran suport, i si hi fossin –que no hi seran!– caldrà fer noves eleccions, tornar a assolir aquesta majoria i llavors modificar la Constitució. I si aquest conte impossible es materialitzés, el Tribunal Constitucional ho rebentarà. Prou fauletes barates, prou  “cuentos xinos” –perdoneu-me, companyes i companys catalano-xinesos–.

Segles de totalitarisme, dècades de feixisme i quatre dècades de transició al no-res ens han convertit en espectadors passius de la vida parlamentària, els debats televisius i les tertúlies radiofòniques. El fotut és que mentrestant una quarta part de la societat catalana malviu o frega una existència condemnada a la pobresa o la misèria –i ningú no nha abordat les conseqüències–. Al mateix temps, els agents polítics més conscienciats i combatius del procés hem acabat enxampats en les lògiques macabres del dia a dia de la política institucional. Això ha conduït a una dissolució gradual del full de ruta, fins a l’extrem que Mas mateix responia fa un parell de dies a 8TV, a la pregunta de què succeiria el 28-S, que “l’important és el 27-S, el 28-S ja veurem què fem”. Humor negre? No, transcripció exacta de les paraules del president de la Generalitat de Catalunya. Faria riure si no fes plorar.

Deixem de banda els interessos de l’alta burgesia –la mateixa classe social que a través dels seus mitjans converteix Ada Colau en estel mediàtic i que li paga la campanya (fins que decideixin tombar-la si no es comporta com cal, és clar)– per romandre a l’estat espanyol. Deixem de banda el salt als darrers anys d’una CiU històricament socialdemòcrata –indistingible del PSC i ICV-EUiA– a una CiU liberal i privatitzadora. I deixem de banda els temors de Mas i la direcció de CDC a les conseqüències jurídiques i repressives que hauria d’afrontar davant de l’estat espanyol a causa de la convocatòria del “procés participatiu” i lacusació de sedició (ja podeu creure-us-ho, la situació és així de trista). Centrem-nos, doncs, en la situació que estem vivint en aquest present barrut i calorós.

Sabent com ha anat el joc de les enquestes històricament, algú ha decidit que haurem de confondre la complexitat de la societat catalana amb dues enquestes –una d’elles d’Omnium a menys de 1.000 persones– sobre les bondats de la llista única. Les enquestes que asseguren tot el contrari romanen als calaixos. Hi són. I us asseguro que prosseguiran enclaustrades. La jugada mestra –el xantatge sublim– consistia a desarmar ideològicament i políticament el futur Parlament d’una esquerra independentista que està encapçalant el moviment cap a la realització de la independència des de pressupòsits de classe, socialistes i feministes emancipadors, i, de pas, acabar de desdibuixar ERC com a alternativa a CDC. Ja hem escrit que una llista única, sigui amb polítics professionals o sense, implica deixar el qüestionament polític dels anys de govern classista i socialment conservador de CDC a les mans de l’espanyolisme “progre” –“sí que es pot... si Felip VI i la Constitució ho permeten”–. I la conseqüència d’això és senzilla: revifada espatarrant del vell i modern lerrouxisme –“el catalanisme és un projecte conservador i burgès”– i aclaparadora victòria electoral, i sobretot ideològica, dels seus representants a les àrees metropolitanes d’aquest tros del país. Anorreats, què compteu que pugui succeir en un Parlament en què els nous i els vells polítics professionals espanyolistes (en versió postfalangista, en versió Gauche Divine o en versió Federalistes Descamisats) s’enfrontin a les estrelletes narcisistes que omplen tertúlies, anuncis publicitaris i tota la mena heterogènia de dimensions més aviat cutrenques de la publicitat quotidiana?

Jo em prenc personalment, professionalment i com a militant polític, molt seriosament l’anàlisi de totes les societats del món, començant per la meva. Cal reconstruir aquest país i cal que tothom –incloses totes les organitzacions polítiques– desenvolupin l’explicació del model de societat que anhelen fer cristal·litzar. Això demana convocar l’espectre sociològic i polític real per al 27-S. I, a continuació, que les forces independentistes acordin els punts comuns a l’hora d’emprendre el viatge cap a la independència. D’entrada, per llençar per la borda els pressupostos autonòmics de vergonyosa misèria que any rere any travessen les entranyes i els estómacs de les classes populars catalanes.

El president Mas, però, abans de recordar-nos que “Sóc l'únic que pot convocar aquestes eleccions, i qualsevol cosa no la faré”, ens ha advertit que “Jo no em deixaré arrossegar per qualsevol cosa”. Primer CDC va fer córrer que si hom volia fer eleccions constituents caldria esperar un any més. Quin problema hi ha? Que continuaríem amb pressupostos autonòmics i el ja assenyalat: tsunami unionista federalista de gran magnitud arran de les eleccions espanyoles del desembre. (Penseu que és innocent que cada cop que remeten al procés independentista Colau i Dante-Fachín l’equiparin sistemàticament amb Mas i Convergència, i no amb les lluites de les classes treballadores catalanes des del segle XVIII?)

Per tant, com podem desarticular políticament els projectes regionalistes burgesos –dels quals celebrem l’arribada nouvinguda a l’independentisme, per bé que en blasmem que els seus aparells polítics dirigents pretenguin dinamitar-lo– i, a més, com podem desarticular els projectes de l’alta burgesia en aliança amb els sectors espanyolistes de les classes populars? Fent el que no s’ha fet fins ara, és a dir, exercint la independència. Pas a pas, així:

1. Explicant per què i per a què necessitem, volem i somniem la independència, i el sentits del vincle històric i inalienable entre justícia social i llibertat nacional, és a dir, entre les classes treballadores catalanes –nascudes aquí, allà i arreu del món– i la voluntat explícita de dur a terme la transformació social, una revolució impossible de realitzar sense la independència.

2. Convertint el 27-S en eleccions plebiscitàries i alhora constituents. No perdem més temps. O partim del port o parem ja de fer el ridícul. Votem si volem constituir-nos com una societat que s’autogoverna o bé si volem romandre com una regió de l’imperi del salvatge Oest bombardejada cada tants anys.

3. Assumint-se, per part de les organitzacions polítiques favorables a la independència, que se superin per sempre més els pressupostos autonòmics i els jocs electorals colonials. Això exigeix instrumentalitzar tots els mitjans possibles per transcendir l’espoliació fiscal i per dotar de finançament els nous pressupostos nacionals –o regionals, perquè referim a la Catalunya estricta–. I si això encara no està previst com es farà, demano al president de la Generalitat de Catalunya com a màxim responsable d’aquesta situació que plegui avui mateix i cedeixi el lloc a qui vulgui defensar i estimar la gent d’aquest poble. El primer acte d’amor col·lectiu consisteix a materialitzar unes condicions de vida dignes per a tothom –per exemple, no expulsant dels menjadors escolars els alumnes de famílies que no poden pagar-ne el percentatge que els correspon perquè sobreviuen escurats: el món real, senyores i senyors politòlegs–. Pel que fa a conteses electorals, s’ha acabat el bròquil. Que portin les seves urnes per a les eleccions espanyoles, que les muntin i que votin els de l’Hermandad de Legionarios, Podem, Guanyem €atalunya, els aparells dirigents del PSC, PP, C’S, ICV-EUiA, Círculo Ecuestre, Fomento del Trabajo Nacional i la resta del que els periodistes de TV3 en diuen “societat civil”. Prou d’anar a ruquejar a la Messeta.

4. Assumint-se igualment, per part de les organitzacions polítiques favorables a la independència, la proclamació i l’exercici de la Declaració Unilateral d’Independència. Si a escala internacional ens ignoren (escamnats per la presa de pèl del “procés participatiu”), convoquem un referèndum d’independència per votar dins el mes de novembre –sempre abans de les eleccions espanyoles–.

5. Començant al desembre el procés col·lectiu de redacció de la Constitució Catalana –sempre provisional i, a manca dels pescadors, ramaders, miners i pagesos de la resta dels Països Catalans, parcial–. Sota cap concepte s’ha d’equiparar un referèndum sobre la independència –que la majoria social volem– a un referèndum sobre la Constitució Catalana –que, si exalça unívocament determinades formes de centralització de poder, alguns no votaríem mai–.

Tothom disposa del dret d’abandonar aquest vaixell, tanmateix ningú no ha de tenir cap dret per mantenir-nos amarrats al port tot esperant que el vaixell s’enfonsi. La miserabilització que massa gent pateix és insuportable. Necessitem i aspirem a fer camí, a emprendre el vol. Això significa que, en efecte, hi ha un moment a partir del qual el pas que emprens ja no té marxa enrere i segueix una legalitat distinta de la imposada. La conquesta de la llibertat només demana perdre la por de la llibertat. Algú dubta que construirem una societat lliure, justa i solidària, i que avançarem de llarg aquesta que ens imposa l’ordre militar de les classes benestants pròpies i alienes dels qui venceren 300 anys enrere?

Hem d’accelerar tot el procés o ens enfonsaran el vaixell abans de partir: no podem esperar ni sis mesos més ni un any més, perquè el temps juga en contra nostre. Cal creure i cal practicar la creença. La independència de Catalunya és un acte de ruptura (incompleta) que demana l’assumpció ideològica explícita dels qui l’han de protagonitzar. De la gent humil de la Seu d’Urgell a la Ràpita, de l’àrea metropolitana de Barcelona a Balaguer. No tractem de fantasies, sinó d’establir el vincle entre els somnis i les necessitats. Hi ha qui no pateix i tant se li’n dóna la subordinació a Espanya, els pressupostos autonòmics i la miserabilització. Han de ser desemmascarats: assistim al naufragi del postregionalisme. Davant d’això cal una esquerra independentista més ferma, didàctica i convincent que mai, que demostri les raons i les finalitats del seu bagatge polític. Amb humilitat, sense essencialismes, fent nostra l’heterogeneïtat d’aquesta societat.

Engeguem màquines! Deixem anar les amarres, pels qui van ser-hi i pels qui vindran! La llibertat no cau del cel, i si et posseeix és perquè la invoques. Rebaixes d’estiu? No, gràcies. Què caram estem esperant?