Post Scriptum a "Nacions vs. Estats" (inèdit)

Mapa merament aproximatiu de les primeres matèries espoliades per les potències occidentals amb la complicitat de les elits governants locals. No hi apareix (al nord-oest) l’arxipèlag de Cap Verd, esdevingut històricament base operativa per a la venda i el transport forçats d'esclaus segrestats.

POST SCRIPTUM A NACIONS VS. ESTATS (INÈDIT) 

[EL VIDRE AL COR, 28-VII-2015]

Gerard Horta

I

Amb un sarcasme radical, Luc de Heusch afirmava fa quaranta anys que el pensament classificatori és anterior a les pràctiques burocràtiques, ara bé: ai d’aquella societat a la qual pertoqui aquesta o aquella denominació! Per aquesta raó Morgan, el 1877, distingí poble, nació, tribu i estat a Ancient Society. Independentment dels continguts que atribuïa a a cada terme i dels criteris evolucionistes que el guiaven, sens dubte per a un grup social  no té les mateixes implicacions ser reconegut com una tribu, una comunitat autònoma o una nació, independentment de com una societat es concebi a si mateixa.

Homes “aborígens australians” esclavitzats.

II

Enllà de les taxonomitzacions científiques, que els pensaments col·lectius de l’esperit humà i les seves múltiples racionalitzacions ordenadores del món puguin relacionar-se amb major o menor profunditat amb les formes i les estructuracions socials és un objecte de reflexió antropològica que ens obligaria a remetre, d’entrada, a Émile Durkheim i Marcel Mauss pel seu text del 1902 “Sobre algunes formes primitives de classificació”, o a Edward B. Tylor, qui, escrivint sobre el totemisme l’any 1899, remarcava “la tendència de l’esperit humà a esgotar l’univers per mitjà d’una classificació”. Cal distingir i agrupar les manifestacions del món per fer-lo pensable i donar-li un sentit que superi el que, si no fos així, apareixeria com un tot indiferenciable. Al context que ens ocupa, la construcció social de la identitat implica, doncs, apel·lar a alguna banda: per als grups socials i amb vista a una possible percepció de la col·lectivitat, la referència als processos que actualment associem a l’etnicitat seria una manera de situar-se en el món –de representar-s’hi, d’inserir-s’hi, d’abraçar-lo, de conquerir-lo, de sobreviure-hi–... o si més no d’intentar ser-hi reconegut. O també, al capdavall, el testimoni mitjançant el qual es reflecteix una aniquilació en què no deixa d’emergir la consciència de formar part d’alguna cosa que les dinàmiques de la història encarnades en processos colonitzadors, polítics i econòmics de caire divers han resolt suprimir del catàleg de les manifestacions humanes –disposar d’un lloc en un mapa, físic o imaginari–.

En aquest marc, no és la mateixa cosa referir-se a neteja ètnica que a genocidi: les connotacions jurídiques associades a la segona noció no hi són al primer concepte, esbombat impúdicament pels mitjans de comunicació d’una manera acrítica, a partir de la Guerra dels Balcans, a fi de desvirtuar l’obligació formal d’una intervenció internacional en cas de genocidi.

Bòsnia.

III

No cal dir que els camins oberts per l’antropologia social ni de bon tros han estat esgotats. De fet, de vegades ni tan sols explorats com es podia esperar: quan Harald Eidheim confrontava (dins el recull del 1969 de Fredrik Barth Los grupos étnicos y sus fronteras) l’status ètnic amb l’estigmatització de la identitat i l’associació amb les dimensions socials, polítiques i culturals de la dominació a partir de la recerca sobre els lapons dins de l’estat noruec estava obrint una porta que l’antropologia europea no ha volgut penetrar del tot: els processos de colonització a Europa mateix. No deixaria de ser lamentable assumir que dues immenses tradicions antropològiques com la britànica i la francesa difícilment haurien pogut acudir a l’estudi de la subordinació d’escocesos, gal·lesos, irlandesos, bretons, corsos, catalans, bascos o occitans a l’interior de les fronteres d’aquests dos estats. Ara bé, tampoc altres tradicions antropològiques europees s’han cabussat plenament en la investigació de processos passats i presents si fa no fa comparables. A tall de paradoxa o de tabú, aquesta invisibilització ha deixat de banda l’anàlisi d’àmplies realitats socials i culturals capaces d’emmirallar-se, encara actualment, en la situació dels lapons a Noruega fa més de trenta anys. Si l’ordre estatal de la centralització del poder polític i les dinàmiques de la colonització han acompanyat la tasca dels antropòlegs enllà d’Occident, és comprensible que això mateix s’hagi projectat cap endins d’Europa. Una de les voluntats presents a l’hora de compilar aquest monogràfic té a veure amb el desig d’eixamplar les escletxes que s’han donat en aquest àmbit.

Per ventura la invisibilització generalitzada entorn de la investigació contemporània dels processos de subordinació intraeuropeus a partir de l’estudi de les relacions entre els estats i les nacions sense estat als darrers anys hauria pogut trobar un bon incentiu en la famosa obra de Benedict Anderson Imagined Comunities (1991): l’autor no hi assimila el terme “invenció” –per la invenció de les nacions– a fabricació o falsedat, sinó més aviat al seu potencial imaginatiu i creatiu. Malgrat això, la reiteració a consagrar la invenció de les nacions no s’ha adreçat pas als estat-nació, com ho exemplifica l’estudi de E. Hobsbawm i T. Rangers sobre els símbols i els ritus del nacionalisme (Invention of Tradition, 1983): tractant-se de Hobsbawm no ens hauria de sorprendre, ja que dins Rebeldes primitivos (1959) ell mateix referia lamentablement als militants anarquistes del XIX com a “prepolítics” i “preracionals”. De segur que a la immensa majoria de lectors dels Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia se’ls acudiran casos prou propers entorn de la manera com el concepte de nació, en qualitat de comunitat substancial i duradora, apareix bàsicament com una reïficació que obeeix a pràctiques i esdeveniments estatals de contingut nacionalitzador. Al començament del 2005, un diputat francès advertia que algú que no parla francès a casa pot acabar sent un delinqüent, i que s’ha d’obligar els pares a parlar en francès als seus fills ja de menuts: logopedes, treballadors socials, metges i policies vetllarien doncs per la salut social de la República veïna.

Fou justament l’antropologia la primera disciplina científica a posar sobre la taula que tant el món, la societat, la seva representació i els models d’organització de les relacions entre persones i societats –xarxes de significació i sistemes de relació– obeeixen a construccions socials i culturals i als processos implícits. En conseqüència, és plausible preguntar-se com és que dins l’àmbit dels processos identitaris enclosos al camp de l’etnicitat es fixa obsessivament l’atenció sobre la invenció de les nacions –amb freqüència, cal insistir-hi, sobre la invenció de les nacions sense estat– i no pas sobre la invenció, l’articulació i la propagació del gran mite de la modernitat: l’estat-nació.

  

Que des de la història, la sociologia i les ciències polítiques s’hagin elaborat descripcions més o menys superficials sobre els nacionalismes europeus o extraeuropeus marginant-ne l’aprofundiment de la totalitat de processos socials que els acompanyen explicarien l’apogeu de perspectives extremament reduccionistes com les encarnades pel mateix Hobsbawm, capaç de concebre genèricament “els” nacionalismes –prescindint de l’heterogeneïtat de contextos històrics, polítics i de tot tipus que s’hi donen– com uns artefactes culturals artificials destinats a desaparèixer al període de l’eufemísticament anomenada “globalització”. A Europa i al món, la realitat demostra precisament el contrari: que l’antropologia vegi desfilar davant seu simplificacions explicatives d’aquestes dimensions només li aportaria la constatació de saber per on no s’avança quant a la comprensió de realitats perpètuament dinàmiques i canviants.

Mapa polític de l'estat espanyol del 1854

(Biblioteca Nacional, Madrid).

En aquest sentit, és obligat repensar el grau de solvència o d’insolvència analítica de l’oposició establerta entre nacionalismes cívics –naturalment, els estats occidentals constituïts– i nacionalismes ètnics –atribuïbles a les nacions sense estat d’Europa i a moviments “nacionalistes” de societats extraoccidentals, sota formes estatals o no–: aquí, la terrorífica constitució dels grans estats europeus és obviada. Ja se sap que hom sol apel·lar a la divisa de “llibertat, igualtat i fraternitat” sense afegir-hi el rerefons no proclamat: la “indivisibilitat territorial” i l’“equiparació” dels ciutadans a partir de l’homogeneïtzació cultural i lingüística imposada pels grups que detenen el control de l’estat. Comprendre i denunciar el pas del racisme biologicista al fonamentalisme culturalista des de l’apologetització de la universalització de la ciutadania estatal sense, com s’afirmava anteriorment, desentranyar què se suposa que significa esdevenir ciutadà d’un estat constituït –davant de l’ordre jurídic dels estats, no existeix la ciutadania gallega ni la inuit ni la ¡kung ni la dyirbal–.

  

IV

D’elements classificables com a “cívics” o “ètnics” –en les teoritzacions entorn dels nacionalismes– dins moviments generats per una mateixa societat el món en va ple, i d’estats plurinacionals, també. Ara bé, si es confronta el nombre d’estats reconeguts al món –definits a més com a estats-nació– i el nombre de societats que, independentment de si volen organitzar-se a partir de formes estatals pròpies o no, es poden representar davant del món com això que convindria a anomenar-se nació, llavors apareix la distància insalvable que explica, en part, les dinàmiques contemporànies de la història: dos-cents estats sobre o enfront d’alguns milers de nacions. La capacitat creativa dels humans és àmplia: es poden jerarquitzar grups socials seguint criteris classificatoris enaltidors –dir-ne “cívics”– o estigmatitzadors –dir-ne “ètnics”– i acabar lloant la “diversitat cultural” d’Austràlia, el Quebec o l’Amèrica del Sud, a tall de broma gairebé macabra. Mentrestant, dels ¡kung als navajo, dels pumé als inuit, dels bretons als moken –com es veu, s’aporten exemples que no ens apropin d’una manera excessiva a la nostra pròpia “familiaritat”–, milers de societats afronten –des de multiplicitats internes i externes a escala distinta, i més enllà de les denominacions i tipologitzacions a què se’ls consagra– aquest combat complex per reeixir a trobar un lloc sota el Sol.

Jove família inuit.