(Entrevista a) Enric Casasses o els ritus salvatges de la poesia

(ENTREVISTA A)
Enric CasassEs o els ritus salvatges de la poesia

[EL TRIANGLE, 14-X-1996]

Gerard Horta

Prossegueixo penjant entrevistes: aquí, el tercer text estiuenc relacionat amb l’Enric Casasses, en una trobada breu de respostes bones i preguntes graponeres, però com que ja ens coneixem dels vells temps del Plistocè a l’aleshores meravellosa escola Isabel de Villena –ja es coneixien els nostres pares– amb la Carme Serrallonga al capdavant (l’estimada Mariona Ferran i Permanyer, que en fou professora molts anys, escrigué L'escola Isabel de Villena i la seva gent, 1939-1989 [Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997]), i com que hem compartit junts a la vida, doncs hi ha confiança de la bona perquè l’entrevistador en rebi la indulgència. Rodàvem a l'escola, jo un microbàrbar i ell amb deu anys més, i fou a l’adolescència a través de la Betty Alsina que topàvem als carrers de Gràcia. No oblidaré mai el que crec que va ser la primera rapsodiada a què vaig assistir que hi actuava l’Enric amb el també estimat Jordi Barba (a) Pope (1953-2008) –fill del Raval, del carrer Valldonzella, que traçà un camí poètic que no ha fet ningú–, al bar Klaffer del carrer Vallfogona de Gràcia –jo vivia  a l'altra punta del carrer des d’aquell mateix any–: quina parella, quina commoció! El públic romania quiet, silenciós, mig fascinat mig atemorit davant d’aquella allau esclatant de vida en què tot era potència.

A l’entrevista, d’alguna manera, s’hi recull un fragment del camí complicat –i poèticament gloriós– que l’Enric havia anat traçant fins aleshores, el 1996. Això és un poeta, i certament continua sent-ne. Si fos anglosaxó, els infants se n’anirien a fer nonetes recitant-ne un coltell, però ja se sap, d’un país en què muntes una exposició un pèl irreverent i et foten fora al carrer com va succeir amb el Valentín Roma al MACBA aquesta primavera, o quan succeeix el que explicava fa unes setmanes sobre mon pare i el Lluís Prenafeta a Catalunya Ràdio el 1983, què se’n pot esperar? Si la independència ens ha de servir per a alguna cosa és per esclafar aquesta maleïda normalitat de paràsits grisos, de càrrecs públics inútils, de pixafredes mesquins en tantes esferes socials, d’obrers alienats i d’alliberats sindicals grocs que a la nit s’alliten amb les paraules mentre de dia rebenten vagues en qualitat d’esquirols professionals, d’explotacions sòrdides i silenciades..., per deixar enrere un país d’envejosos, narcisistes i ignorants adotzenats. Paios que infanten obres com les de l’Enric haurien de ser Patrimoni nacional dels vents que bufen fort, amb humilitat i sense perdre mai el vincle amb les llambordes, però Patrimoni nacional dels vents que bufen fort. La poesia de l'Enric és tota ella societat, nació, nació de nacions, l’escala que puja i baixa en què el veïnat es troba i es retroba. Ho deia en un dels dos articles anteriors publicats sobre ell: això no és poesia, això és incendiar els sentits per virtut de l’acte creador per excel·lència: afrontar el misteri de les flors i de la sang.

[Queda pendent una entrada sobre l’Isabel de Villena, que devia el nom a la primera dona coneguda de la literatura catalana, segons diuen... Allà ens vam conèixer una bona colla de salvatges ingenus als anys seixanta i fins al 1978. I algun dia perdré la vergonya de penjar els textos dedicats al Pope, nostro capità.]

***

El 1972 va sortir a les places i les muntanyes La bragueta encallada, el 1982 La cosa aquella i el 1991 es va reeditar La cosa... D’ençà del 1993, per fortuna, han aparegut cinc llibres teus més, obra dels anys setanta i vuitanta. Quin ha estat el recorregut d’aquests 20 anys de pàgines escrites?

La bragueta encallada, mmm, no sé qui va ser que em va dir  que la millor fórmula era fregar la cremallera amb fuet i llavors es desencalla, és una manera de lubrificar. Per a mi és el llibre més important. La idea la portava el Víctor Compta del Druïda i són poemes en prosa, surrealistes, i va sortir com a anònim perquè els autors eren el Consell de sastres de mòmies. I em va entrar el virus i vaig continuar escrivint, no sé per què. No hi havia un fil premeditat. Normalment el que escric ho entenc al cap de dos anys, si és que ho entenc, però el fil que hi havia era el d’anar tirant, amb la consciència del fil meu del desenvolupament espiritual. No hi té res a veure que  hagi fet sonets i després una altra cosa... Això ve de dins, no? He escrit sense parar, el 1982 em va sortir l’oportunitat del Druïda un altre cop, perquè no m’he preocupat de buscar editor. Fins que Empúries es va despertar el 1991... la meva mare és filla d’Empúries! Si ho llegeixo o m’ho miro ara no distingeixo entre abans d’ahir i les dècades passades i penso, “hòstia, una cosa del 1987, quina cosa tan nova!”.

Què ha canviat en l’establishment cultural català perquè ara apareguis als mitjans de desinformació més potents?

No ha canviat res. S’havien quedat sense primera matèria i em van trobar a mi. Haguessin pogut trobar el Pope o tu o el que fos...

Continues traduint i corregint per poder menjar?

Sí. Home, el paquet del premi es va acabar fa estona. Una mica més me’n surto, però de viure de les cançons res.

Quin vincle uneix nou segles des del Guillem IX d’Aquitània fins a tu?

Guillem IX d’Aquitània ens el vam trobar una vegada tancant el camí i vam creuar quatre paraules, ell anava al seu rotllo i jo al meu. El contacte ve més del Pere Vidal, o el Pere Vidal és una reencarnació del Pau Riba? No sé si primer ve el futur i després l’abans. A més hi ha el fil de l’idioma, del provençal al català. L’idioma és un material, és com si tots haguéssim utilitzat el mateix material, com si haguéssim fet pintura a l’oli tots. La pintura a l’oli és un món molt diferent del de la paraula. Tot són móns, és clar.

Per quina raó, als temps lloadors dels grans avenços tecnològics aplicats als mitjans de comunicació, la literatura catalana és desconeguda a Hongria i la lírica i l’èpica sami són desconegudes a França, etc.?

Ja arribarà. Encara és la mateixa gent i aquests mitjans acaben de néixer. Els fills i els néts hauran nascut en aquest nou món i tant se’ls en fotrà l’Stendhal com el novel·lista sami. Si hi ha una possibilitat de comunicació més ràpida jo parlaré directament amb el sami i amb qui sigui. Ja hi ha sigut sempre, però d’una forma mínima. La gent que ara hi és ha rebut l’educació d’abans d’això, però els que ara pugen en faran la seva educació. Amb l’Internet s’acabarà el domini de quatre nacionalitats que han sigut els protagonistes.

I la concentració del poder informatiu i del capital?

Aquesta és la guerra que hi ha: entre els uniformadors i els diversificadors. La mateixa evolució de la tècnica condueix que d’aquí a quatre dies sortirà una manera de comunicar-nos més immediata o directa o innominable i la guerra continuarà, in aeternum no ho sé, però, és clar,  hi haurà el costat positiu i el negatiu de la informació ràpida. Ara bé, continuo considerant que el 99% de la població utilitza la comunicació oral i no sabem quina paraula es repeteix més. La gent xerra i no calla.

El fet de trobar l’Enric Casassas en CD-ROM, que et filmin i que et donin premis que t’han negat una pila d’anys per donar-los a pseudocreadors mediocres ha modificat la teva percepció del món cultural català?

No, ha, ha, ha...

Al món cultural dels Països Catalans el percentatge d’impostors és més elevat que en el món cultural d’una societat com l’alemanya?

No ho sé. Si fa no fa és el mateix. A Alemanya n’hi ha més perquè són més. La ruleta de la fortuna de la televisió és idèntica a Espanya i a Alemanya. L’estil de vida potser és una mica diferent però els continguts són els mateixos.

Quina és l’existència de la poesia a Berlín, on portes dos anys vivint-hi?

Com que no estic ficat en la menjada de tarro nacional d’aquí em sento més lliure que els alemanys. Ells es deuen desfogar quan són a Espanya. Potser és més obert a Berlín... nosaltres ens entrebanquem sempre els mateixos, els uns amb els altres.

Comparteixes alguna cosa amb òrgans tan substancialment diversos com el Jordi Pope, l’Àngel Carmona, el Pascal Comelade, el Noel Tatú, els Accidents Polipoètics, el Xavier Sabater, el Josep Espunyes, l’Albert Mestres, Macromassa, el Joan-Anton Ignorant i d’altres?

Alguns no els conec tant. Si necessiten res i estan en una dificultat ho comparteixo tot. I jo també hi compto si necessito res. Estem en una flota navegant al mateix mar.

De poetes bons i d’incompetents, teràpies a part, n’hi ha tant al sobreàtic del poder acadèmico-mediàtic com al soterrani agredolç dels qui no combreguen amb el terror. Ara hi ha continuïtats, bagatges comuns i concordances entre aquests dos universos?

Els que hi ha a dalt els posen a dalt i són uns incompetents, no n’hi ha, de bons. El Palau i Fabre, i el Foix i el Brossa,  no han estat aprovant i suspenent ningú ni donant subvencions, han estat escoltats d’una manera desproporcionada potser... Això significa que estar reconegut pel poder et dóna un poder, però és diferent del poder que et dóna fer classes a la universitat o acceptar un càrrec vitalici en una institució o en un diari i que siguis funcionari o professor o catedràtic.

És difícil mantenir l’equilibri entre el fonament de la poesia, que és l’amor i la gana i la sinceritat de l’ànima, i el mercantilisme despietat –intel·lectual, emocional i material– en què estem ficats?

Sí, no?

Cal tastar l’infern, com l’holandès errant, per arribar al paradís d’una humanitat distinta d’aquesta?

No sé si “cal” és la paraula, no sé si cal tastar-lo, però en general passa això. No sé si el plaer prové del dolor, però tal com va s’han de travessar uns quants forats negres. La poesia mateix són abismes i planes i pendents que de vegades semblen suaus i arribes amb la llengua fora.

Continues tenint clavat al cor el viatge pel lloc salvatge?, les preguntes ens donen més vida que les respostes?

Sí, i tant.  El lloc salvatge i les preguntes... I també una altra cosa: tothom ens ensenya una manera diferent de tallar les patates i de fer les coses, detalls, la fibra... 

Llibres publicats:

La bragueta encallada, Druïda, Maó 1972.

La cosa aquella, Druïda, Maó 1982; i Empúries, Barcelona 1991.

No hi érem,  Empúries, Barcelona 1993.

El poble del costat, Empúries, Barcelona 1993.

Començament dels començaments i ocasió de les ocasions, Empúries, Barcelona 1994.

Desfà els grumolls, 3 i 4, València 1994.

Calç, Proa, Barcelona 1996.