De contar l'extraordinària vida quotidiana

DE CONTAR L’EXTRAORDINÀRIA VIDA QUOTIDIANA

[AVUI, 9-XI-2000]

Gerard Horta

[Vides de tants, Albert Mestres. Proa. Barcelona, 2000.]

Tractar de la tasca d’Albert Mestres (Barcelona, 1960) resulta gairebé angoixant per la prolixitat amb què, als últims anys, s’estan publicant els seus fruits. En coneixem ja dos poemaris, dues novel·les, textos dramàtics, peces teatrals, una òpera, una cantafaula, una recerca junt amb M. Piera sobre el moble a Catalunya, traduccions entre altres d’obres de D.A.F. Sade, Villiers de L’Isle-Adam, Marcial, C. Nodier, G. Steiner i F. Pessoa, i l’edició de tres composicions del nefastament silenciat Josep Robrenyo; a més, els seus escrits sovintegen els números de la revista El Contemporani. Un apropament, ni que fos pel broc gros, a tanta lletra aplegada reduiria aquest espai fins a extrems insuportables.

Escrivim sobre un pou de coneixement literari que, lluny de l’estupidesa rosegadora d’esperits pròpia de patums saberudes, no s’arronsa a l’hora de qualificar el que veu des de la crítica racional –dins un paisatge en què de tenir dos dits de front i un poc de cor se’n fa heterodòxia, si no proesa–. Defugint classismes, Mestres reivindica un respecte profund a les gammes diverses amb què aflora la creació humana, fora d’acadèmies normativitzadores de formes artístiques i ordres socials.

Vides de tants comprèn set contes, trajectes fascinants i de vegades colpidors, sarcàstics i tràgics, demolidors quant a dobles i quàdruples morals, captivadors per la intensitat del torrent que avança inaturable al llarg de cent noranta pàgines. Al primer conte (70 pàgines dividides en sis apartats) els personatges es tafanegen mútuament, és a dir, s’expliquen a si mateixos xerrant dels altres, i s’entrellacen tant que la figura de narrador desapareix –sempre en aparença– del tot. Els personatges relaten d’algú que narra d’algú que, al seu torn, descriu el que li va passar a tal persona. En un crescendo paroxístic (pàg. 59), apogeu irònic dels vincles de la realitat amb ella mateixa (tan distants de la “intertextualitat” i xerrameques de ments grisoses) a còpia de superposicions, ocultacions, suposicions, embolics, delits, escenificacions rere escenificacions, malentesos i enganys, el conte inicial esdevé alta comèdia, fulletó salvatge en què ens anem reconeixent tots plegats. La manera com està elaborat és brillant i imaginativa, s’avé harmònicament i provocadora amb el seguit d’actes que s’hi van succeint a fi d’abolir els límits boirosos entre els personatges narradors i els narrats. Com a constatació empírica que la realitat ben recreada supera amb escreix la ficció mal escrita, aquest conte hauria de ser objecte de treball als tallers literaris que guarneixen matins de gent ociosa, i lectura obligatòria per a escriptors amb aspiracions contistes. Encara rai, ara que gent famosa comença a valorar en públic el treball mestrià.

Paisatge ufanós

Esclaus de Pompeia amb potentíssimes virtuts hiperfolladores i un devessall de consciència, dones infelices aparellades amb qui sap què, genealogies familiars i cercles d’amistats barrejant-se tothora, punks i cangurs, metges i pacients, pagesos d’illes petites, iupis i altres paràsits, poetes “insignes” esdevinguts aparicions impotents en cadira de rodes, cabrum, militars violadors, indis indignes, jutges i plagiadors, escriptors en l’esvoranc de la indigència, contradiccions... el ventall prodigiós del món s’exposa amb una versatilitat que s’agraeix, prou lliure de previsibilitats literals per compondre la corrosiva mirada de l’últim conte sobre el panorama literari del nostre país. A partir d’un domini lingüístic inapel·lable l’autor enalteix els registres dels personatges a través dels quals construeix les històries. S’ha de valorar que ens condueixi amb ritme, mantenint la tensió per passatges i nivells de narració diversos, reflex del bagatge dens que els alimenta.

Al nucli comú de tots els contes hi ha un fil en què de l’amor al desamor els matisos ens són mostrats sense escrúpols: no se’n maquilla l’ànima. Transitem per les conflictives relacions entre humans i la seva cerca d’autoequilibris per afrontar la vida, enmig de la duresa ordinària de les societats del món, i cada punxada fa créixer l’explosió dels fluids seminals i vaginals amb què la vida s’arrapa a la vida. Estimar, cardar tot fent el salt o afirmant el compromís més profund, acoblar-se, embogir d’amor, engendrar ous i pondre’n... topem l’exalçament de fusions resolent oposicions malgrat que sigui sols per un segon.  Un segon tot ell síntesi carnal de l’atracció desbridada d’uns éssers provant d’avenir-se amb l’amor humà, tan ferit i precari. Per això, també, hi ha tants personatges condemnats: el llibre sencer és sexe i mort en un planeta de sonats (“tota diferència amb la realitat és pura coincidència”). Seguim els rastres mestrians amb atenció, el temps dirà si aquest parer és compartit.