dijous, 14 de setembre de 2017

Harmonia Carmona, Grisélidis Réal i "Mort d'una puta" (2006)

 Harmonia Carmona Pérez en acció.

HARMONIA CARMONA, GRISÉLIDIS RÉAL
I MORT D’UNA PUTA (2006)
[EL VIDRE AL COR, 1-IX-2015]
Gerard Horta

Invoco avui l’Harmonia Carmona Pérez (1962-2014) i el documental bell i commovedor que compongué sobre una dona anomenada Grisélidis Réal (1929-2005), la qual, a més de la seva obra com a escriptora i pintora, treballà com a prostituta i és reconeguda com una de les dones capdavanteres en la lluita per la reivindicació dels drets de les treballadores sexuals a l’Europa de l’explotació capitalista i del patriarcat.


I
Amb l’Hamonia –l’“Harmo”– vam ser companys des dels quatre anys –junt amb el Ramon Huix– a l’escola Isabel de Villena. Els nostres pares i mares eren companys i compartien tres coses: venien de militàncies comunistes, en el cas dels pares van desenvolupar un combat cultural des dels marges –castigats per benpensants ortodoxos de totes les ideologies– i a casa no hi havia un duro. Com que a l’escola, als anys seixanta i els primers setanta, hi havia una barreja socioeconòmica molt gran, famílies com les nostres que no podien pagar-la no ho feien, i les famílies amb força calés pagaven per les més humils. Aquesta era la primera grandesa d’una escola les arrels de la qual eren a l’Escola Nova Unificada de la República. El pare de l’Harmonia, l’Àngel Carmona Ristol (1924-1997), fou un franctirador subaltern contra les culturetes carrinclones d’un establishment tothora suat (amuntegament de malsuposats patrioteros amb rerefons franquistes i duna Gauche Divine classista) i l’autor d’una obra cabdal, Dues Catalunyes. Poble i cultura en la Catalunya moderna (1967, reeditat el 2010 per Traus, a cura de la Blanca Llum). La mare, la María Luisa Pérez, treballava en un hospital i la recordo com una persona molt dolça, càlida, sempre em sentia molt acollit a casa seva: dona pencaire, sacrificis, paciència infinita...


De vegades us proposo massa tombs en aquests articles –m’ho deia en Marc l’altre dia–, però em sembla que s’hi barreja tant la deformació professional de voler situar el marc de relacions en què es produeix un procés vital i social concret, com el fet de provar de fixar per escrit un apropament –ni que sigui matusser– a la meva pròpia memòria. Totes les memòries són col·lectives perquè totes elles són les memòries de tothom, i aquest és un dels sentits del bloc.

El major elogi que puc fer de l’Harmonia és que des dels temps al col·legi fou la companya més gamberra que he tingut mai: érem uns bèsties ja abans d’arribar a l’adolescència, una mena d’éssers paroxísticament antiautoritaris que, aplegats amb companys semblants, no paràvem de desordenar situacions i contextos relacionals –a l’escola, als carrers, als bars, a la Filmoteca del carrer de la Cera (lantic cinema Pedró) i allà on fóssim–. I no cal dir que aquest esperit insubornablement ingenu i tendre de l’Harmonia és el que la convertia en una dona bellíssima. El seu cor fou sempre noble. Per això tota la gent del Villena que la conegué l’estima. Me’n recordo de quan començà a pencar en l’esfera del grafisme al Diari de Barcelona als vuitanta –el Trinyic i jo la recollíem algun cop quan acabava de la feina per anar fer una cervesa–, i després a El País, on estigué molts anys fins a fer el salt a la creació visual: sabia que perdia una estabilitat econòmica privilegiada, però la seva ànima li reclamava travessar-la més enllà. Hi hagué anys que ens vèiem molt perquè als vuitanta érem veïns a Gràcia, i d’altres períodes que no ens vèiem o ens vèiem poc. Mai, però, no vam deixar de retrobar-nos, als últims anys amb la Betty i el Mixo.
La meva mare se’n va anar abans d’hora, el 2007, arran d’un mal càncer, i al cap d’uns anys també n’hi van diagnosticar a l’Harmo. El 2013 morí mon pare i aleshores l’Harmo ja havia passat per operacions, recuperacions i davallades. Hauria volgut estar amb ella molt més del que vaig estar en aquest període final, i el que vam compartir aleshores fou massa poc, quan hi rumio penso que el meu cor assecat no donava gaire més de si, com si fos un mecanisme d’autodefensa per no patir més tristesa. La veia a l’hospital i fèiem broma i rèiem, fins i tot quan estava més fotuda. I cap al final del procés a casa seva amb sa companya, la Pili, també. Tothom que heu perdut familiars i gent companya i que heu estat testimonis mínimament propers de l’emmalaltiment heu pogut contemplar l’experiència de la persona afectada, la manera com ho afronta. L’Harmonia ho féu amb una sang freda, una serenor i un coratge que encara em remouen l’ànima: és clar que havia de patir per dins, però ella visqué aferrada a la vida i no parà de transmetre a l’entorn l’estima a la vida, amb amor i un humor fresc, de vol sensible. No hi hagué expressions de victimisme ni acidesa en la malaltia que patí, almenys jo mai no li ho vaig reconèixer.

El seu aterratge a l’univers de la creació audiovisual el féu com a guionista i directora de documentals –féu ficció i no-ficció, i també publicitat i obres experimentals–, i esdevingué docent a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ella, una entre tantes de les que hagué de patir per la subsistència material, guanyà premis nacionals i internacionals, tanmateix el context sociopolític del nostre país de cap manera l’ajudà a facilitar-li els mitjans per poder crear en les condicions dignes que tota professió mereix i demana, tot el contrari. Una vella i desmoralitzadora cantarella, de nou.

 Rètol d'un carrer de Ginebra, una ciutat en què les dimensions simbolitzadores a través del nomenclàtor, la monumentalització i el nomenament de fills i filles predilectes estan molt més clares que no aquí, per part dels governants locals de Barcelona del 1979 fins ara mateix.

II
L’Harmonia em mostrà Mort d’una puta (el títol original és en castellà) i el primer que se’m va acudir és que ni jo en coneixia la protagonista ni mai havia vist un documental semblant, i m’agradà el que havia compost. Com que als anys que vaig estar fent la docència d’Antropologia Social en àmbits exteriors al meu departament tenia com a alumnat tota la colla bonica d’estudiants de Treball Social, durant un parell o tres d’anys vaig muntar uns tallers per treballar àmbits diversos. Així és com vaig convidar l’Harmonia per veure i que ens expliqués el documental –i també en altres sessions hi vaig convidar la Montserrat Neira just abans que acabés d’estudiar Ciències Polítiques, perquè des de la seva experiència com a prostituta oferís elements de reflexió per superar estereotips, estigmatitzacions i, sobretot i d’entrada, prejudicis: anà de conya–. La recepció del documental per part de les estudiants fou molt bona, maca, intel·lectualment profitosa, i a més preguntaven de tot a l’Harmonia i ella fruïa explicant-los sentits, els coms i els perquès, i interrelacionant-hi situacions, processos històrics, experiències individuals i col·lectives.

III
Mort d’una puta (aquí en versió original amb subtítols en castellà) tracta de la vida, ja ho hem dit, de Grisélidis Réal. L’Harmonia en deia, d’aquesta dona (ho he enxampat en castellà a internet): “Creo que es una escritora muy potente, muy original. Y tiene una cosa rara de ver, que es cómo maneja ella lo agridulce. Puede ser muy cruda explicando una realidad y a la vez extremadamente poética. Su manera de escribir es muy auténtica, no está en la impostación cultural sino que su obra está hecha con la entraña y esto le da las dos miradas: una mirada muy cruda de la realidad y otra con mucha ternura.” Ara me n’adono que d’alguna manera l’Harmonia s’estava autoretratant, emmirallada en la seva pròpia protagonista. Per això anà a parar a la Grisélidis, una dona revolucionària com ella. I també per aquesta raó volgué emmarcar el camí de la Grisélidis a través de les vivències de companyes prostitutes catalanes –del Raval de Barcelona–, suïsses, belgues i italianes. I segurament aquest és el motiu que l’Harmonia fes palès al documental la quotidianitat de la directora mateixa en el rodatge, cosa que al seu moment no vaig comprendre i que ara –ruc de mi–, anys més tard, entenc.

TVE exhibí el documental al programa “Documentos TV” el 23-V-2006. I, naturalment, fou qualificat de “controvertit”. No sols per la claca mediàtica reaccionària. L’Harmonia era perfectament conscient que la reivindicació que feia de la Grisélidis, de la Margarita del Raval i de tantes dones que afirmaven la lluita pel dret a exercir en condicions dignes la seva feina i per la reformulació radical de la perspectiva ideològica i moral catòlico-burgesa (i ciutadanista-progressista i tot) sobre la prostitució –calidoscopi de significats, processos i universos socials–, no seria compartida, ni compresa, per persones autoqualificades feministes d’origen social benestant –algunes procedents de medis familiars culturalment catòlics (el cos i la sexualitat com a temples del pecat i el penediment), algunes ja veteranes i d’altres joves, algunes fins procedents d’una acadèmia elitista tancada en si mateixa, aliena al món real–, persones capaces de trobar indigna una relació sexual a canvi de diners però incapaces de trobar indigna una relació laboral que comporti 50 hores de treball alienant setmanal per un sou miserable fent de caixera de supermercat o bé de treballadora en una cadena de muntatge. M’estimo més preservar-ne la meva opinió: vegeu el documental i reflexioneu-hi. Vaig fer costat, faig costat i faré costat a l’Harmonia i al fruit generós que ens va llegar: un moment de la història contemporània d’unes dones europees filles de la classe treballadora. Dones dignes, dones belles, dones combatives.

Grisélidis Réal a la dècada dels setanta.

Quant a Grisélidis Réal, si algú ha de ser adjectivada com a heroïna són dones com ella. Resultaria pedant fer-vos-en cinc cèntims davant del documental que difonem. A baix, reprodueixo la coberta d’un dels seus llibres, El negre és un color (Edicions de 1984, 2009 [1974]: gran Josep Cots!). Fruïu de Mort d’una puta i enxampeu aquest llibre sensible, profund, brutal, tot ell celebració d’una vida esmerçada a conquerir l’amor i la llibertat.


Una abraçada Harmo, siguis on siguis. Sempre endavant companya, a reveure bonica!!! 

***

Post scriptum (13-V-2016): Així, amb aquesta lucidesa i potència de les profunditats s’autorepresentava l’Harmonia a Flux. Festival de vídeo d’autor el 2011:

Barcelona, 1962. Em dic Harmonia Carmona. Fa més de dues dècades que em dedico a l’ofici de fer audiovisuals de tota mena i condició. D’alguns prefereixo ni recordar-me’n... d’altres, sobretot documentals, penso que tenen el seu sentit. Hi ha de tot. És el que passa quan converteixes una vocació en professió de la qual depens completament per viure. Passen coses. La majoria no controlades. La professió porta les viandes a taula, però té la mania d’esborrar la pròpia petjada del discurs. I aquesta és la batalla, que la professió no m’esborri del tot. Per això segueixo fent petits experiments narratius intentant recuperar la ignorància en l’ofici. Són moments en els quals m’agrada sentir-me completament insegura sobre el sentit, la direcció i l’oportunitat del que estic fent.

Completament preciosa.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola

L'enllaç que adjuntes a l'article, envia a una mena de tràiler subtitulat del documental.

Una còpia de "Muerte de una Puta" emesa a Documentos TV es pot veure aquí:

https://www.youtube.com/watch?v=uGTlc2gRYb8

Una abraçada

Josep