SOBRE EL LLIBRE D’ABDENNUR PRADO
El Islam como anarquismo místico
(VIRUS, 2011)
[Espai
Obert, 16-II-2011]
Gerard Horta
Pel cristianisme,
el judaisme i l’islamisme déu, la realitat única o l’extrema
potència de l’univers en si mateix es revela mitjançant un llibre, és a dir, a
través de la paraula. Pels judaistes el llibre
és l’Antic Testament; els cristians
hi afegeixen el Nou Testament; i els
musulmans hi afegeixen, a tots dos, l’Alcorà.
Ara bé, totes tres religions topen un problema propi de l’etnòleg: com
interpretarem i explicarem correctament el
llibre, la paraula? I com interpretarem l’experiència social col·lectiva que s’hi relaciona, tenint-hi en compte que tot moviment socioreligiós s’ha de comprendre no sols a partir de com s'explica a si mateix, sinó i sobretot de com s’encarna en la societat? Un filòsof i tarotista, l’Enrique Eskenazi, sostenia
que la religió que ho ha afrontat pitjor –en termes de coneixement– és la
variant catòlica del cristianisme, la qual imposa que el sentit correcte l’han
d’establir el sant pare i el concili. Consegüentment, els altres sentits
esdevenen herètics (un dogma basat en
la jerarquia de poder). El Vaticà ens ha regalat 1.500 anys de repressió,
repressió i repressió.
Pel judaisme i
l’islamisme, per contra, no hi ha interpretació correcta, sinó tantes
interpretacions com el ventall multicolor de la dona asseguda davant teu al
metro. No hi ha separació de fe, hi ha
nivells diversos d’interpretació, totes
les interpretacions són vàlides perquè reflecteixen l’estat de consciència de
la persona.
Com afirmava
Durkheim, la fe és primer de tot un impuls per actuar, i les idees són actives
socialment quan són compartides, és a dir, quan responen a una necessitat
social, d’una societat o d’un grup social. En quina direcció? No sé ni què és
el cristianisme ni què és l’islam ni què es l’anarquisme: universos contradictoris i tot dins de cada un d’aquests camps. Hi ha moltes teories
i moltes pràctiques i a escala individual i col·lectiva no necessàriament el que es predica és allò que es practica. Hom pot apel·lar a un mateix déu per legitimar ordres de relacions socials opressors o bé per desempallegar-se'n, confronteu-ho amb la història de les grans religions mundialitzadores monoteistes. Us dic que sóc anarquista, i què? Com sabeu que no sóc
un paio prepotent, egoista mesquí? Deu ser l’edat de viure en aquest planeta devastat,
però cada cop em cansen més les paraules i estimo més el silenci intern que
deia el Don Juan del Carlos Castaneda però que encara no he viscut, qui ho fa?
Tot moviment
socioreligiós que apel·la a la salvació adoptarà l’aspecte d’una revolució
social, en la mesura que aspira a una nova comunitat basada en un principi o
norma nous: la revolució com una nova estructuració social (això és el que vaig
estudiar a De la mística a les barricades
sobre heterodòxies socioreligioses i grups ocultistes, esoteristes i
hermetistes, i després a Cos i revolució
per als espiritistes catalans). El sentit d’aquesta distinció explica la
reivindicació ja dels gnòstics de l’inici de l’era cristiana de la convicció
sagrada enfront del dret sagrat. Max Weber oposava el dret sagrat, el qual
sanciona idènticament amb independència dels contextos socioculturals, a la
convicció sagrada, la qual s’adapta a les situacions canviants del món en
qualitat de llavor i alhora de motor de canvi. El que s’hi planteja és el
compliment de la llei des de la comprensió interna de cada persona. En la
mesura que es rebutja el món tal i com Es dóna, es proposen altres maneres de
representar-lo i d’interactuar-hi. Des de l’interior (l’individu) es pot influir sobre l’exterior (el món). Des
d’aquesta perspectiva, l’ètica religiosa de l’acció en el món prové de
l’interior de l’individu, de la seva convicció sagrada. Les normes concretes
aplicades a la generalitat de la vida social peten fetes miques a favor de la
relació global amb sentit entre el mode de vida i l’objectiu de salvació
religiosa.
Què significa
això? Que d’acord amb l’orientació del mode de vida que es creï des d’aquesta
percepció, es pot influir des de la interioritat cap a l’exterioritat d’una
manera revolucionària. Les religions de salvació, històricament, en definitiva,
no estarien al servei de la “llei sagrada” (acceptació del món en els termes en
què es troba), sinó de la “convicció sagrada” (oposició al món en els termes en
què es troba).
Desconec si Bakunin
s’entregaria al creador dels cels i de la terra. Jo, que em considero un
anarquista i com a tal i en el context català –i com a indígena subalternitzat– evidentment independentista, diria que alguna cosa ens transcendeix per tot arreu, al vàter, al carrer, al cel i al llit. Però pregar a un déu o a la realitat única em fa por;
estimem la vida, l’univers, l’amor, la llibertat i la revolució, ara bé:
entregar-nos a potències alienígenes o a la realitat única pot dur-nos als camins del
ramat cap a l'escorxador, i us asseguro que puc fondre’m amb l’univers, això no em
neguiteja. De moment
m’estimo més entregar-me a aprendre a estimar. Qui de nosaltres a après a
estimar sense demanar res a canvi en cada segon de la nostra vida? Som en part
farsants, éssers incomplets, ens encarnem com a titelles massa sovint i estem en deute amb els
avantpassats i amb tots aquells que han donat i donen la vida per l’amor, la
justícia social i la llibertat, per una mica d’honestedat en cadascun dels
seus actes.
Per mi, el
principal defecte del llibre de l’Abdennur n’és alhora el principal mèrit. Ell en
fa una interpretació emancipadora de l’islam. Podríem fer-ho amb la Bíblia si prescindim de les més de 1.000
apologies de la violència que fa l’Antic
Testament, si anem a l’Evangeli
segons Mateu (“No doneu als gossos
les coses santes, ni tireu les perles als porcs, perquè les trepitjaran i
després encara es giraran per destrossar-vos.”) hi trobarem rastres emancipadors, també en altres bandes; si anem
als Evangelis gnòstics al·lucinarem.
Calví, des del protestantisme, acabarà justificant l’experiència per
perpetuar-la (quin desastre); Jakob Böhme mira de comprendre-la i
transformar-la i així trtansformar el món. Per Calví hi ha bons i dolents, en
canvi pels cristians lliures que fan seva la mirada de Böhme el bé i el mal
són, certament, en totes les coses –el sí i el no, el cel i l’infern–. Pels
gnòstics de l’inic de l’era cristiana, l’esclavitud mitjançant el sotmetiment
psíquic a les institucions és la manifestació del Dimoni. He estudiat una mica aquest gnosticisme, i
com a moviment de rebuig del món és de les coses més potents que s’han donat en
la història: salvatge, preciós. Cada persona és un camí: treu el que dus a
dins, això et salvarà, si no ho treus, et matarà. Rebuig de tota aquesta ficció
que els humans occidentals ens hem muntat, rebuig radical, profund contra una
materialitat del món “nascuda del terror,
el dolor i la confusió”, com diuen els gnòstics. I m’ha complagut trobar-hi
paral·lelismes emancipadors amb l’islam que l’Abdennur ens conta.
Què és el que
m’agradaria que l’Abdennur estudiés ara? Tots aquells moviments que han maldat
per transformar la societat en termes alliberadors, antiautoritaris,
igualitaristes tot remetent a l’islam: m’agradaria saber, més enllà del que va
succeir a la comunitat de Medina i de l’experiència del profeta Muhammad,
m’agradaria saber dels anarquistes i comunistes turcs que invoquen el Bedreddin
dels segles XIII i XIV per tirar endavant la seva lluita; dels karmates,
malamatis i els sufís kalandaries; dels musulmans anarcoides del XIX; de les
companyes musulmanes que en una manifestació de suport al moviment squatter de
Barcelona invocaven l’Alcorà suposo
que pel desallotjament del Princesa –jo vaig ser a la mani del vespre–.
El lligam
etimològic de misticisme amb l’antiga
designació dels misteris, i, al seu
torn, de misteri amb silenci, no ha servit gaire per
il·luminar-lo d’un sentit precís –¿com revelar el silenci mitjançant paraules?–.
La generalització moderna de la conceptualització de misticisme el vincula amb
el camp religiós, és a dir, exotèric. Els occidentals solem trobar misticismes
a tot arreu.
El misticisme és
d’alguna manera “passiu”, en la mesura que l’individu es limita a rebre el que
se li presenta sense que hi participi, o sigui, està “obert” a tota mena
d’influències. La liminaritat del místic, la liminaritat del posseït, suspesos
per norma a mig camí d’enlloc, alliberats de condició social i, en
conseqüència, alliberats de condicionament social, els fa perillosos per al
conjunt dels qui els envolten i fins per a ells mateixos, transitant justament
pel no-res. Són precisament els qui els envolten que refermen l’emplaçament del
místic en terra de ningú, al caire del penya-segat. Col·locant el místic al límit,
la jerarquia institucionalitzada s’afirma com a “centre” i justifica el
confinament de l’heterodox incontrolable a la cel·la, la foguera o el manicomi. L’iniciat és guiat;
el xaman és conscient del seu viatge; en canvi el místic, el posseït, és emportat.
Sigui com sigui el
misteri de l’univers ni es pot explicar ni es pot raonar ni es pot transmetre
mitjançant la paraula: silenci i gràcies, però quin silenci!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada