Tchindas

TCHINDAS
Gerard Horta
[EL VIDRE AL COR, 3-XI-2015]

Ahir vaig assistir, al cinema Aribau de Barcelona i en el marc del festival de cinema “In-Edit”, a la projecció del llargmetratge documental Tchindas (Pablo García i Marc Serena, 2015). Tracta de Tchinda Andrade, el nom de la qual ha acabat designant el grup social de les persones classificades com a “trans” de l’illa de Son Sent (São Vicente) de Cap Verd, a l’Àfrica atlàntica (a l’oest del Senegal, al sud de les illes Canàries). No abordarem la discussió entorn dels motius que a Occident han conduït a encapsular la totalitat de l’existència i la vivència socials d’unes persones a la seva experiència sexo-afectiva –en qualitat de “trans” o del tipus de taxonomització que sigui–, ja que ens endinsaríem en l’anàlisi de les dinàmiques classificatòries dominants dins les nostres societats, les quals  es projecten efectivament sobre les societats africanes en termes de mera dominació conceptual colonial. Aquest breu apunt escrit amb rapidesa obligada, d’una plomada, pretén tan sols animar-vos a veure el documental a partir del 20 de novembre –en principi durant una setmana– als Cinemes Girona de Barcelona. Per què?

Perquè és un goig conèixer en quins termes es desenvolupa, en el context d’una petita illa de l’arxipèlag capverdià, la participació d’un grup de gent al Carnaval del febrer del 2013 i l’afirmació d’aquesta preparació veïnal per a la major festa anual com a afirmació del vincle social. El mèrit principal de Tchindas no consisteix tant a recollir el que els seus protagonistes diuen, sinó el que fan i la manera com ho viuen. El fet de parlar en kriolo capverdià, modalitat de Barlavento, deixà en fora de joc els directors, que fins a la finalització del procés de traducció posterior al rodatge no sabien què caram deien els protagonistes. Com assenyalà en Marc Serena el dia de la presentació –ahir al vespre, sota la tempesta exterior–, això donà a Tchinda i la seva colla plena llibertat: sabedors que en Marc i en Pablo no comprenien de què xerraven, reprodueixen la seva quotidianitat relacional sense embuts, vergonya ni moralines, és a dir, en comptes d’autorepresentar-se fan el que any rere any, dia a dia, solen fer. I us asseguro que un dels problemes dels etnògrafs quan fem treball de camp és distingir fins a quin punt les persones s’emmascaren davant teu.

Probablement des de la perspectiva etnogràfica hi voldríem una major obertura del focus: més carrers, més gent, més imatges interrelacionades de la societat de Mindelo en els moviments regulars o espasmòdics del seu avenir. Un detall significatiu: hauria estat bé reconèixer que la presència de Tchinda a la matinada fent uns exercicis amb la imatge fragmentada del que hom no pot entreveure com uns estrambòtics aparells metàl·lics ens permetés descobrir el conjunt de sis aparells que, emplaçats davant la platja de Laginha de Mindelo –amb l’illa de Santo Antão al fons–, atrauen la gent del carrer per fer-hi exercicis gimnàstics –en els quals un es va deixar el braç esquerre muscularment esguerrat l’any passat, ja que com altres persones hi anava de dilluns a diumenge a les 8 del matí abans de començar el treball de camp–. Em refereixo que per a un desconeixedor de la societat de Son Sent el documental significa una aproximació a la societat carnavalera de Pombas Giras delicada, respectuosa i no gens intrusiva, si bé l’ampliació a plans generals majors no hi hauria estat sobrera (la persuasiva intensitat emocional, humana, de Tchinda ha captivat tots dos directors, del tot seduïts, enlluernats, quasi encegats, i alhora induïts a explorar el món exterior gairebé només sobre la base de la centralitat de Tchinda mateix). Per ventura, i això ja és cosa meva, hi hem trobat a faltar hiaces, encara que això està motivat pel fet que es tracta d’un documental urbà –desconec si la platja del principi i el final és Caiao o Salamansa (s’hi desplacen en hilux?), única sortida enllà de la frontera urbana de Mindelo cap a l'illa àrida, ressecada, dura de conrear si la pluja no brolla del cel–. D’altra banda, la banda sonora remet explícitament al mateix procés social i humà filmat. Sense ser especialment afeccionat a la morna, el zuki, el funanà ni a l’obra cabdal de Cesária Évora (el que m’atrau és la negritud del batuk!), la sonorització musical –sobreimposada o present en la quotidianitat recollida– s’avé del tot amb aquest relat d’un moment d’una societat.

El documental corprèn per la senzillesa i el ritme pausat amb què avança en els temps i els espais dels protagonistes: en la mesura que ho fa tot adaptant-se als trànsits de Tchinda els contextos socials que s’hi convoquen apareixen com a continuació dels seus propis quefers, des de la preparació dels bunyols fins a la dels vestits per a la desfilada. Assistim a les dimensions creatives de tota una colla de persones que treballen amb recursos tecnològics bàsics que espremen al màxim. Tota la desfilada dels colors de Mindelo és paral·lela a la naturalitat social de les xarxes de relacions que s’hi van donant. Potser aquest és el mèrit més gran, fins i tot per a una interpretació reivindicativa d’un grup de persones diguem-ne “trans”: un poder ser, res més que això.

Recomano amb fervor cinèfil que fruïu de 95 minuts de contemplació sensible composta d’una manera feixuga i reflexiva respecte a la gent esdevinguda objecte de rodatge: Tchinda, les tchindes, els homes i dones joves i grans, les colles d’adolescents i menuts, i les rabidantes –les venedores ambulants o vendedoras di rua–, els vianants, els habitants de l’univers urbà.

Podreu adonar-vos com, després de 400 anys d’esclavisme portuguès i de la imposició d’un colonialisme social, econòmic, polític i cultural sostingut i perseverant encara ara –tristament, més que mai–, el poble de la ciutat de Mindelo aferma el nucli de la vida –fins a les últimes conseqüències– mitjançant la integració social dels somnis, l’amor i la llibertat, i la pobresa, la fam i la precarització de les seves condicions i condicionaments materials, a través d’allò que esdevé la base d’aquesta societat: el vincle social de la gent humil afirmat en una quotidianitat sempre col·lectiva.

 

La meva aportació al documental:

dos moments de Mindelo del desembre del 2014.