dilluns, 30 de maig de 2016

El desallotjament del Banc Expropiat de Gràcia i la violència

Gràcia (nit del 23-V-2016).
Fotografia: Sergi Alcázar Badia.

EL DESALLOTJAMENT DEL BANC EXPROPIAT DE GRÀCIA
I LA VIOLÈNCIA
Gerard Horta
(30-V-2016)

1. La militarització del barri barceloní de Gràcia arran del desallotjament del Banc Expropiat executat (23-V-2016) per la policia autonòmica catalana i de la resposta posterior de què ha estat objecte ha convocat, per enèsima vegada, la reiteració de les interpretacions dominants sobre els usos polítics de la violència més enllà dels que en du a terme l’estat. Fora dels objectius polítics tàctics del govern de la Generalitat de Catalunya, assistim de nou a la posada en escena de les caceres de bruixes contemporànies en el context de les societats jerarquitzades: de les bruixes, els indigents, les dones, els folls, els infants, els negres, ens desplacem cap als esvalotadors, squatters, anarquistes, comunistes, autònoms, independentistes revolucionaris, passant pels vàndals, els bàrbars, el veïnat replicaire i... els professors universitaris. Tot plegat completa un més aviat simplificat espectre ideològic i sociolaboral. Fa poc El País (27-V-2016) publicava això –a continuació en reprodueixo sols un fragment–: Fuentes policiales atribuyen la violencia a grupos antisistema, sin líderes claros, que arremeten contra el mobiliario urbano, la policía y todo aquello que consideran símbolos del sistema `opresor´. Y señalan además a un número reducido de profesores universitarios que difunden una ideología que, aunque no propugna la violencia, sirve de colchón filosófico.

De fet, l’autora del text reproduïa el mateix plantejament que el comissari dels Mossos d’esquadra David Piqué esbombava a la celebració del Dia de les esquadres de fa uns anys (20-IV-2012): “Poden amagar-se on vulguin, perquè els trobarem. Ja sigui en una cova o en una claveguera, que és on s’amaguen les rates, o en una assemblea –que no representa ningú– o rere la cadira d’una universitat” –pel que sembla, hi ha una certa fixació amb el professorat universitari–. Miraré dexposar sintèticament quatre reflexions bàsiques sobre la violència per part de professors i professores universitaris.

2. Des de l’antropologia social pot abordar-se la conceptualització de la violència com un mitjà que posa en relació persones i societats: aquesta és la qualitat relacional de la violència. Petits esclats de violència individual o col·lectiva o fins i tot guerres civils sovint són simplificats en les seves explicacions, i normalment se’n propugna la irracionalitat, a la manera duna perversitat fora de sentit que nimpossibilita una comprensió racionalitzadora. 

El professor de la Universitat de Barcelona Manuel Delgado afirma dins El monopolio de la violencia (text publicat originàriament al fòrum Ciudad Viva per Valentín Roma el 2005 –hi fico lenllaç a La Haine–) que la interpretació classista de la violència –la mateixa que concep la lluita de classes com a normalitat inqüestionable en la història de les societats europees– sol obviar-ne sistemàticament els factors socials històrics –és a dir, polítics, econòmics, culturals– que fan d’una relació violenta un esdeveniment inevitable. Si el conflicte apareix en tota societat i en les relaciones entre les societats, el desmembrament d’una col·lectivitat, la seva separació absoluta d’uns grups socials respecte a uns altres, o bé el distanciament absolut entre les potències colonials i les societats colonitzades, troben la seva última possibilitat de perpetuar o dintensificar unes relacions socials conflictives a través de la violència. El conflicte violent apareix aleshores com l’últim recurs perquè la dissolució a escala intrasocial o a escala de relació d’una societat amb unes altres no es produexi. És a dir, la violència significa l’exacerbació palmària, l’afirmació de la intensitat extrema, de la radicalitat més absolutament paradigmàtica respecte a la postulació del vincle social, del principi de sociabilitat, a escala interna i externa. La violència lesiva, danyosa, la imposició física a través de la força, és un mitjà dels estats per exercir el seu control sobre els sectors subalterns d’una societat precàriament cohesionada, amb l’objectiu d’aconseguir l’eliminació física, l’expulsió del territori o bé la submissió, el sotmetiment (una aspiració que pot ser legítimament defensada pels actors subalterns que ocupen una posició antagònica).

Al seu torn, John Gledhill (Power & its disguises, 1994 [El poder y sus disfraces, 1999, Bellaterra]), antropòleg i professor de la University of London, aclareix que la violència no és pas –per a l’antropologia– una substància immutable exempta d’història, de terrenalitat, de relacions de poder, o sigui, la violència no està separada dels contextos socials en què pren un sentit o un altre, sinó que la violència és el fruit d’aquests contextos. La violència és un mitjà, un factor canviant que pren sentit com un dispositiu relacional, per tant entenem la violència com a relació, com hi insisteix lantropòleg de la University of Sant Andrews David Riches (1947-2011). Riches coordinà un excel·lent recull etnogràfic sobre la violència en diverses societats del món: The anthropology of violence, 1986 (El fenómeno de la violencia, 1988, Pirámide)).

Per als antropòlegs socials, es tracta de rescatar les investigacions sobre la violència de les lectures irracionalitzadores que sovint se’n fan, unes lectures que en distorsionen el significat i les fonts, i que redueixen la violència a una expressió d’instints asocials, de conductes col·lectives patològiques i de tota mena de manifestacions vinculades a emmalaltiments, anormalitats i disfuncionalitats.

En contra d’aquesta perspectiva dominant en determinats àmbits de la nostra societat, des de l’antropologia entendríem que la violència es produeix en general per raons que, com que són socials, només es poden resoldre socialment, i el primer pas per a aquesta resolució és una comprensió profunda de les seves arrels. Si la violència prové de l’estat, la ideologia burgesa dominant la presenta com un recurs necessari per mantenir la llei i l’ordre, o sigui, per mantenir el model social imperant. Si la violència prové de grups subalternitzats, llavors és classificada com a terrorisme o bé –a fi de desproveir-la de les dimensions polítiques que encarna– com un esclat irracional, gratuït, etc.

Ara bé, dentrada la noció de violència no es pot aplicar en el mateix sentit a totes les experiències humanes a la mateixa societat, ni tampoc a totes les societats: allò que des d’un sistema de valors es considera violent, des d’un altre sistema de valors no es considera igual. La noció de violència és tan àmplia que si s’entén com una agressió explícita i lesiva contra un cos o una identitat, llavors hem d’incloure-hi, fins i tot dintre dels paràmetres occidentals, que tota relació asimètrica comporta violència. Per això Friedrich Nietszche (1844-1900) afirmà que la cultura és un colossal dispositiu de violència exercida sobre un univers el qual s’obliga a significar alguna cosa que s’avingui amb la voluntat humana... construïda és clar a través de relacions de poder.

3. Dins aquest univers amplíssim de fenòmens, processos i interpretacions hi ha qui exclou del camp de la violència aquella que deriva d’esdeveniments “naturals” (terratrèmols, inundacions, etc.). En canvi, un altre professor de la Universitat de Barcelona, Ignasi Terradas (Mal natural, mal social, 1988, Barcanova) precisa que sovint els grans desastres naturals solen rematar societats o grups socials perjudicats per la marginalitat, i que la seva recuperació posterior a la catàstrofe no altera els elements determinants de la societat global. Hi ha una dialèctica entre el mal natural percebut com a inevitable, fora de l’abast dels humans, i la manera com afecta una societat a partir de com aquesta organitza els seus recursos. Qui sol morir en un terratrèmol? La gent que viu en cases fetes no amb ciment sinó amb sorra, és a dir, les classes populars. Gairebé sempre és així, a tot arreu, sigui quin sigui el desastre...

En aquest sentit, el debat sobre els riscos naturals té connotacions morals i alhora polítiques: seguint Mary Douglas (1921-2007), docent al University College de Londres i els EUA al llarg de la seva dilatada vida com a antropòloga, la mateixa ciència, la mateixa tecnologia que ens haurien d’oferir seguretat, esdevenen font de risc pel seu ús inapropiat, tant directament com indirectament respecte a contextos naturals determinats (Risk acceptability according to the social sciences, 1985 [La aceptabilidad del riesgo según las ciencias sociales, 1996, Paidós]).

Davant d’això, crec que tothom consideraria raonable interrogar-nos sobre si és possible eximir l’ordre social de conductes individuals que sovint queden excloses de l’esfera de la violència. O bé si és possible excloure de la categoria de violència totes aquelles pràctiques relacionades amb la desigualtat social, l’explotació i la inferiorització social dun grup humà per raons econòmiques, ideològiques, de gènere, de grup dedat, de color de la pell, del lloc en què ha nascut, de posició i vincle de parentiu, per les pràctiques sexoafectives o de qualsevol altre tipus que du a terme, etc. Dit altrament: podem excloure del camp de la violència les desigualtats polítiques i econòmiques que d'entrada no tenen com a objectiu explícit primari provocar un dany corporal?    

Aquestes mateixes nocions de dany corporal, d’ús de la força, són variables al llarg del planeta, i no solen avenir-se amb les categories científiques occidentals. Per exemple, la bruixeria es basa en la creença que hi ha persones dotades amb una força sobrenatural capaç de manipular poders, conscientment o inconscientment, per poden produir el mal (un mal que és concebut i percebut distintament en cada context social): però la ciència no reconeix els mecanismes de força que exerceix la bruixeria. En canvi, els qui la practiquen, incloses les víctimes, consideren la bruixeria com un mitjà absolutament eficaç a l’hora de causar danys físics als seus objectius potencials. No és sobrer, en referir-nos a la bruixeria, rememorar el matí del disabte 31 de maig del 2014, dies després del desallotjament de Can Vies, quan lemissora radiofònica privada RAC 1 difongué al llarg de diversos butlletins informatius que per a aquell dia shavia organitzat literalment un immens Black Sabatt (?) per part de grups antisistema (?) europeus que convocaven a la manifestació de Barcelona. No aflorà cap desmentiment posterior per part dels periodistes de RAC 1.

Un element central per reconèixer l’acceptació del concepte de violència a una pràctica determinada és la legitimitat o no amb què és viscuda dins la societat en què es produeix, i la seva acceptació i les maneres com tractar-ne pot no ser uniforme en totes les societats ja que en reconeixeríem atribucions causals distintes, fins i tot dins una mateixa societat en un mateix període. És el que planteja el filòsof Michel Foucault a partir dun fet històric –lassassinat dels membres duna família el 1835– dins Moi, Pierre Rivière... (1973 [Yo, Pierre Rivière..., 1976, Tusquets]), en confrontar els documents oficials de la investigació, del judici, dels informes mèdics, de les notícies que en dóna la premsa i del relat escrit que en fa el mateix assassí, Pierre Rivière. Hi ha metges que defensen que Rivière és un malalt mental i que se l’ha de recloure en un psiquiàtric, d’altres ho neguen. Del diàleg entre jutges, policies i metges en deriva finalment que Rivière és condemnat a mort i executat el 1837.

 Gràcia (25-V-2016): policies secretes dels mossos desquadra envolten i apallissen amb porres extensibles un manifestant.
Revisitant el que Michel Foucault –professor a les universitats de Clermont-Ferrand i Vincennes, i al Collège de France– definia com lespectacle del dolor (Surveiller et punir. Naissance de la prison, 1975). 

4.  David Riches assenyala que en les designacions de violència hi ha una constant: l’acte qualificat com a violent es considera una aplicació il·legítima de la força física. Sir Edmund Leach (1910-1989), professor dantropologia social a la Cambridge University i a la London School of Economics, estableix un paral·lelisme dins les societats entre els qui competeixen utilitzant la violència per imposar la seva autoritat: per un cantó hi trobem una organització diguem-ne “terrorista (una organització armada fora dels marges de l’estat [i cal recordar que letimologia del terme remet a pràctiques estatals contemporànies]), i per un altre els càrrecs polítics instituïts, oficials: cadascuna d’aquestes dues parts descriu els actes de força física que efectua l’altra banda com a actes de barbàrie, mentre que els seus propis actes són considerats heroics (Custom, law and terrorist violence, 1977). Leach apel·la a la relació històrica entre lIRA i lestat britànic. Una interpretació idèntica la trobem en letnografia de lantropòleg basc Joseba Zulaika –professor de la University of Nevada (EUA) i doctor en antropologia social per la Princeton University– dins Violencia vasca. Matáfora y sacramento (1990, Nerea).

A una altra escala, què es conceptualitza com a violència? En la mesura que als últims vint anys s’ha desenvolupat una consideració que la violència intrafamiliar, el maltractament o l’assassinat de dones per part d’homes, o el càstig físic d’infants per part de les seves mares o dels mestres a les escoles són unes pràctiques moralment il·legítimes, d’alguna manera s’ha generalitzat la seva conceptualització com una manifestació de violència. Per això afirmem que pensar la violència com una forma d’irracionalitat o de bestialitat no hi ajuda gens ni mica. En canvi, podem pensar si fa 50 anys a Espanya hi havia tantes dones mortes, o més, que ara per part de les seves parelles o exparelles: però això no sortia als diaris, ni hi havia detencions ni judicis. Succeeix una cosa semblant respecte a la pràctica de la tortura, si bé tant a lestat espanyol com als Països Catalans és generalitzada labsolució dagents estatals demostradament implicats.

Riches es pregunta si la categoria de violència és útil a l’hora d’analitzar les diverses societats humanes: allò que nosaltres reconeixem com a violència, que fins i tot manifesta mirades heterogènies a les societats occidentals, es pot entendre de maneres molt distintes en altres societats. D’entrada, parteix de la distinció respecte a l’experiència de la violència entre els qui la pateixen, les víctimes, i dels qui l’executen, i comença analitzant aquesta variació dintre de la cultura anglosaxona. Per als qui pateixen la violència, s’estableix una associació entre dany físic i ús il·legítim de la violència.

És a dir, l’ús de la força, infligir un dany físic a determinades persones o grups socials o societats és violent o no en funció de la legitimitat, la qual cosa depèn del context social i del tipus de representació, de justificació racionalitzadora que se’n fa. Per exemple, lantropòleg Alfred Reginald Radcliffe-Brown (1881-1955), docent a les universitats de Cambridge i Oxford, afirma al “Prefaci” dAfrican Political Systems (1940 [Sistemas políticos africanos, 1979, Anagrama]) que la força física que utilitza l’estat és govern, és organització política, no pas violència, reproduint-hi doncs la mirada funcionalista aleshores majoritària en lantropologia britànica.

El sociòleg alemany Max Weber (1864-1920) sostenia (Ensayos de sociología contemporánea. I, 1985, Planeta) fa gairebé cent anys que l’ordre social de l’estat és contraposat per la ideologia dominant a la noció de violència, una paradoxa irresoluble en la mesura que les estructures de poder que són les organitzacions polítiques potents estan orientades cap a l’exterior amb graus diversos d’implicació en l’ús de la força. Segons Weber, l’estructura política, l’interès econòmic dels qui hi estan implicats, el prestigi, i el grau d’expansivitat en funció de la potència política orientada a aconseguir territoris o influències sobre aquests territoris estan lligats als interessos capitalistes per l’expansió colonial. Weber escriu això dins el context de la Primera Guerra Mundial, en què hi ha la preeminència de la indústria militar, vinculada amb els conflictes armats provocats directament o indirectament pels grans estats occidentals d’acord amb els interessos de les forces econòmiques (destacant-ne els bancs) que en treuran partit: així Weber preveu al futur “el renaixement universal del capitalisme imperialista” i el desbaratament del que avui dia en diríem l’estat del benestar a favor de la inversió en indústria militar, que alhora actua com un mitjà de benefici i de dominació sobre altres societats, els governs de les quals són dependents de la metròpoli per mantenir el poder i utilitzar aquest armament contra la seva pròpia població, o contra la població veïna.

Com més inversió pública en indústria militar, més reducció d’inversions en sanitat, educació, habitatge, ocupació, cultura (nés un exemple conegut el fet que el desbordament dels embassaments de Saint Louis, als EUA, l’any 2005 va ser motivat per una manca de recursos públics que l’administració Bush va esmerçar –desviar– cap a les ocupacions militars de l’Afganistan i l’Iraq).

Podríem anar a parar a innumerables fenòmens contemporanis, i reflexionar per exemple sobre les raons que expliquen les violències estatals exercides sobre els col·lectius classificats com a immigrants –com ho exemplifica la repressió que estan vivint els venedors ambulants dorigen africà a Barcelona per part del govern municipal de Barcelona en Comú– o bé sobre els indigents –a través de les Ordenances de Civisme municipals–, dos grups socials que mai no han fruït de la diguem-ne tolerància –impunitat– de què frueixen els turistes a la nostra ciutat.

5. Cal atendre quina institució, persona o grup social etiqueta un acte com a violència i quin paper exerceix en la societat. Cal atendre com cada executor de la violència, sigui la instància que sigui, individual o col·lectiva, institucional o no institucional, afirmen la legitimitat de la seva pràctica. Cal atendre com aquesta s’inscriu en l’ordre de les relacions socials i en quins termes ho fa per afirmar o rebutjar un estat de les coses determinat. (Això ens conduiria a analitzar el concepte de poder polític des de lantropologia social, cosa que deixem per a una altra ocasió.)

Tristament, el desallotjament del Banc Expropiat de Gràcia reanima les velles perspectives de la ideologia burgesa entorn de la violència, sense que els mitjans periodístics públics hagin mostrat la més mínima professionalitat a lhora de convocar-ne lespectre ampli destudiosos de les ciències socials que haurien pogut facilitar-nos laprofundiment del debat. Hi ha una cosa pitjor, però, labsència en aquesta discussió col·lectiva dels manifestants de Gràcia, receptors de lestigma de violents i, paradoxalment, víctimes principals de la violència estatal. Llevat que algú consideri que els veritables receptors de la violència han estat els contenidors de brossa. Som on érem fa 40 anys, la cultura política dominant de la transició ha consistit precisament en això. I així estem. Aquests breus apunts tenen lúnica intenció de repensar críticament allò que, dia rere dia, sens ofereix sobre la base duna interpretació de les relacions socials sistemàticament unívoca i simplificadora: si rebentar les vidrieres de la botiga duna cadena internacional és violència, ho és també el procés d'alienació, explotació i empobriment de qui hi treballa? Són violentes la desigualtat i la condemna de les classes populars a una precarització inclement que implica fam, desnonaments i un patiment sord per la duresa de les condicions de vida a què tanta gent es troba abocada?

El que hi ha en joc a Gràcia reflecteix el combat perpètuament irresolt entorn de dos models de societat en disputa: en una societat de classes com la catalana, això sexpressa en termes dantagonisme. La resolució hauria de donar-se col·lectivament, no pas mitjançant la imposició de la força per part de lestat. Si no és així, és precisament perquè el que els poders econòmics i polítics defensen no són tan sols els drets legals del propietari dun local, sinó –sobretot– la lògica perpetuadora del capitalisme mateix.

Potser el consentiment respecte a la injustícia no deixa de ser, també, una forma de violència, per més persuasiva i seductora que pugui resultar per a un ampli sector de la societat la ideologia de la classe dirigent. Què seria llavors sinó violència lexclusió forçada en societat, per part dels poders instituïts, daquelles persones i daquells sectors socials que es neguen a adaptar-se a aquest mateix estat de les coses?


Gràcia (nit del 24-V-2016).


Gràcia (migdia del 29-V-2016).