TV3, la Junta Electoral i la formalització del llenguatge

TV3 , LA JUNTA ELECTORAL I LA FORMALITZACIÓ DEL LLENGUATGE 
[EL VIDRE AL COR, 27-XI-2017]

Gerard Horta

Tot esperant l’arribada del 22-D per comentar la traïció sense parió que les direccions de les organitzacions formalment “independentistes” han executat contra el mandat popular de l’1-O (així evito que m’empalin abans d’hora), voldria assenyalar un afer lingüístic petit però significatiu en què cristal·litza el grau de misèria moral i classisme d’un massa alt nombre de membres del periodisme públic català, el qual continua honorant dècades de deshonor desinformatiu.

Resulta que la setmana passada la Junta Electoral Provincial de Barcelona prohibí als mitjans públics referir-se a Carles Puigdemont i als consellers de la Generalitat com a membres del govern de Catalunya a l’exili. No cal dir que els càrrecs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals acataren immediatament la prohibició. Fins i tot anaren més enllà, de manera que ahir al vespre –al TeleNotícies que presenta Ramon Pellicer– la referència al president Puigdemont esdevingué, diria que d’una manera sistemàtica, “Puigdemont”. Em semblaria molt bé si no vinguéssim del procés social del qual venim i en què estem immergits –un cop d’estat feixista, constitucional, en una Catalunya en què més del 80% de la societat no va poder votar la Constitució el 1978 (tan sols els majors de 57 anys amb nacionalitat espanyola)–. Malgrat tot, la cosa certa és que venim d’on venim i som on som, i que jo sàpiga TV3 no és un mitjà anarquista.

Dins la tradició política catalana contemporània, els expresidents de la Generalitat –encara que fa segles que es tracta de Generalitats autonòmiques de nyigui-nyogui–, reben el tracte de “presidents”. Tant se val la seva condició moral o els nefastos projectes polítics reaccionaris i colonials que defensaren i defensen: Pujol i Montilla continuen sent presidents, i bé que cobren per ostentar-ne aquesta daurada classificació simbòlica. La societat com la llengua demanen registres i convencions que canvien com la societat i les llengües, i diria que fins ara Lluís Companys continua sent el president Companys. O no?

Si en un TeleNotícies esmentes 20 cops en Puigdemont, la Merkel o el Rajoy, per evitar reiteracions t’hi referiràs la major part de cops sense precedir-ne l’esment amb el terme “president”. Ara bé, esdevenir més papista que el papa i polvoritzar una tradició que dins el registre periodístic ha estat força respectada –si no ho ha estat és per aquesta ignorància generalitzada, per aquesta manca de cultura política en tots els nivells de la majoria de periodistes que cobren de la CCMA– no encaixa amb el fet que no s’anul·lin la resta de tradicions per inaugurar-ne de noves. O hi juguem o no hi juguem.

Ramon Pellicer no té cap obligació –ho he plantejat altres vegades– de saber que les preposicions cauen en una frase completiva, que un verb transitiu no és la mateixa cosa que un d’intransitiu o bé que les regles d’apostrofació no són un mer criteri puntual per decorar l’arbre de Nadal. Un periodista pot fer gala de desconeixement profund sobre la seva eina de feina principal –la llengua– i cobrar com una semidivinitat entestada que arribi la secció del temps per embadalir-se amb els flocs de neu que cobreixen la Molina. Això és així de grotesc perquè les coses han anat d’aquesta manera. Tanmateix, aquest somriure sorneguer que, com ahir, Pellicer esbombava amb una provocativa reiteració en sonoritzar “Puigdemont”, tot furtant-li la condició de president –ni que sigui regional i d’un estat totalitari–, ens aboca a confrontar-nos amb la dura realitat que la Transició i la tardotransició processista han materialitzat: el regionalisme burgès com a model polític per al periodisme públic ha servit com un instrument no pas pedagògic quant a la necessitat de desenvolupar el pensament crític i emancipador, sinó com un mitjà d’alienació. Idiotitzats els uns i els altres, jo, que solc referir-me a tots els presidents del món amb adjectivacions obscenes i sagnants, voldria que els senyors i senyores directius que cobren de la CCMA i els periodistes que hi treballen, començant pel Pellicer, m’expliquin quins paràmetres guien els tractes formals que atribueixen als càrrecs polítics. I per què.

Des del 4 d’octubre TV3 ha intensificat no sols la normalització quotidiana del procés repressiu que patim, sinó les maldats inherents a la cristal·lització de les actuals potències populars subalternes catalanes, la major de les quals –sens dubte– engegar a rodar el règim del ’78 i el processisme que l’acompanya a través de la diada històrica de l’1 d’Octubre per la independència. És evident que a TV3 hi ha professionals amb consciència del que implica exercir com a periodistes públics en un país ocupat, amb 1.700.000 pobres sota un model social basat en l’explotació i la desigualtat, però romanen amagats sota les pedres.

Passem un bon dia de dilluns i tant de bo puguem exorcitzar la nàusea televisiva abans de vomitar a l’orinal que llueix, gloriós, sobre el televisor de casa. Ara, Pellicer, aprèn a pronunciar “president Puigdemont” i “exili”. Els marrecs salvatges de tres anys saben fer-ho. Potser si un d’aquests taps de bassa fes de conductor dels TeleNotícies qüestionaríem més i millor les delirants representacions de la realitat que se’ns apareixen cada dia caigudes idíl·licament del cel. Al capdavall, els palaus de pedra del poder sempre se’ns mostren com a aplecs graciosos de coloraines. En fruiríem, si no fos que cap pantalla pot equiparar-se amb els colors heterogenis de la realitat.